Intervenció en el Consell Nacional del PSC (5.10.14)

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL CONSELL NACIONAL DEL PSC, 5.10.14

Molt bon dia, companyes i companys,

Celebràvem el nostre Congrés el passat 19 de juliol i no hem volgut esperar més per convocar un Consell Nacional per explicar el que hem fet, el que estem fent i el que ens proposem de fer en les properes setmanes, i també per mantenir un debat sobre aquestes qüestions en el màxim òrgan de direcció del partit entre Congressos.

Al llarg d’aquestes poques setmanes de mandat hem treballat de valent per tal de comunicar de la forma més clara i eficaç possible el nostre missatge, per gestionar adequadament el pluralisme intern i per enfortir el nostre paper en la política catalana i espanyola.

En el terreny de la comunicació, vull destacar l’aparició de l’Endavant, el Manifest del partit amb motiu de la Diada, el cartell i l’octaveta que avui han estat distribuïts, i la targeta amb els nostres quatre objectius prioritaris distribuïda amb motiu de la Festa de la Rosa.

La Festa de la Rosa ha estat enguany un èxit de mobilització i ha significat un alè fresc d’esperança que s’ha estès arreu del partit. I per això us vull agrair a totes les Federacions, a començar per la del Baix Llobregat, el vostre esforç.

El debat de política general va servir també per fixar el nostre missatge i fer-nos escoltar en un clima polític alterat per un excés de gesticulació i grandiloqüència que, es digui el que es digui, no portarà a la consulta que els catalans desitgem. Els socialistes catalans volem una consulta, volem votar; però creiem que el camí triat per Artur Mas i els seus socis no porta a una consulta, sinó a una gran frustració, a un carreró sense sortida.

Som plenament conscients que el principal causant del problema que tenim és el PP a partir de la ferotge campanya contra el projecte d’Estatut, el recurs que van presentar contra l’Estatut que van votar els catalans, la posterior Sentència del Tribunal Constitucional i la política recentralitzadora del govern presidit per Mariano Rajoy. Un president del govern que parla de respecte a la legalitat però no fa una sola proposta per resoldre el problema. L’immobilisme de Rajoy està posant en risc la unitat d’Espanya per un grapat de vots.

Però el president Mas i els seus socis també tenen una gran responsabilitat. Si volien convocar un referèndum, ¿per què no han utilitzat la llei de consultes populars per via de referèndum? Si volien garanties democràtiques, ¿per què fan una doble pregunta encadenada que no les proporciona? Si volien garanties democràtiques, ¿com es possible que no se sàpiga encara com es comptabilitzaran els resultats? ¿Per què s’han encaparrat a fer un referèndum utilitzant la llei de consultes populars no referendàries?

¿Quan s’atrevirà el president Mas a dir en veu alta que el 9 de novembre no es podrà celebrar una consulta legal amb les suficients garanties democràtiques? Ni gesticulacions, ni decrets sense data d’entrada en vigor, ni reunions maratonianes amb resultats tant importants que no es poden divulgar, ni cap altra astúcia pot amagar la dura veritat. El 9 de novembre no es podrà celebrar la consulta que volem els catalans i les catalanes. I el president Mas ho sap.

¿Quan s’atrevirà el president Mas a reconèixer que la única manera de fer una consulta amb garanties democràtiques és fer-la de forma legal i acordada?, com no ens cansarem de repetir. ¿Per què no fa cas del Lehendakari Urkullu que deia divendres en una entrevista publicada al diari El País: “Me parece interesante del método escocés lo que tiene de acuerdo entre los dos Gobiernos para hacer un referéndum, también reivindicado por nosotros. No sé si es más realista o no [que el de Cataluña]. Pero sí más participativo, vertebrador y posible en Europa”? Sense acord entre governs no hi ha referèndums d’aquest tipus a Europa.

CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP han promès fer una consulta que saben que no es podrà fer amb suficients garanties democràtiques el 9 de novembre, i es comença a apuntar una nova i hàbil astúcia, que aquesta vegada prendria la forma d’unes eleccions anomenades plebiscitàries que sols servirien per intentar dissimular els fracassos acumulats per Artur Mas, que va prometre un pacte fiscal, reduir l’atur a la meitat i una consulta i, per ara, res de res.

Nosaltres també volem la consulta, però, com deia, tal com s’està fent, no la tindrem. I molts catalans i catalanes comencen a intuir-ho. No hi ha solució que no passi per la via del diàleg, la negociació i el pacte. I el camí més segur perquè els catalans votem un nou acord és impulsar una reforma constitucional federal que sigui sotmesa a referèndum, solució en la qual estem compromesos tant el PSC com el PSOE. Si hi ha altres propostes per fer realitat la consulta, estem disposats a discutir-les i, si s’escau, a compartir-les, però el que no volem és contribuir a l’engany dels nostres conciutadans i conciutadanes.

La bona gestió del pluralisme intern ha permès substituir la gestora del PSC de les Terres de l’Ebre per una Comissió Política àmplia i fortament representativa, també hem vist la renovació del PSC de les Comarques Gironines amb una Executiva elegida amb un ampli suport, hem recuperat l’estabilitat del grup parlamentari amb 20 diputats, i no amb 19, un grup en el que tots els diputats i diputades tenen assignades responsabilitats i amb una nova direcció renovada i més forta, i hem sabut atendre les especials i diverses circumstàncies que rodegen la feina dels nostres Alcaldes i Grups Municipals en el moment d’abordar el debat sobre la consulta.

Tot i la bona feina feta no ens podem donar per satisfets. És molta la feina que tenim per davant i no es poden menystenir les dificultats que afrontem.

La celebració del nostre Consell Nacional ens ha de servir, sobretot, per enviar un missatge clar a la societat catalana: la nostra principal preocupació és la situació econòmica, els 770.000 aturats i aturades que hi ha en el nostre país (dades del segon trimestre de l’Enquesta de Població Activa), les desigualtats que estan creixent, la gran precarietat laboral, l’augment de la pobresa i la desesperança que es va escampant entre els joves, els treballadors i les classes mitjanes del nostre país, l’erosió dels serveis públics de sanitat i educació i, en general, l’afebliment dels sistemes de protecció social.

Em direu que no són els temes dels que més se’n parla. I és veritat. Per això n’hem de parlar nosaltres en tot moment. També per sortir al pas d’aquells que de forma tan irresponsable com falsa diuen que aquests problemes se solucionaran amb la consulta i la independència, com si fos per art de màgia.

Per això no ens cansarem d’insistir una i altra vegada en les nostres quatre prioritats:

  1. Rellançar l’economia i crear llocs de treball
  2. Millorar la qualitat de la sanitat i l’educació públiques i garantir la protecció social
  3. Revitalitzar la democràcia i combatre el frau fiscal
  4. Una reforma constitucional federal que reconegui Catalunya com a nació, garanteixi el nostre autogovern i asseguri un nou pacte fiscal.

Sí, justícia social i acord federal. Aquesta és la nostra divisa.

Pel diàleg i el pacte, reforma federal, aquest és el camí.

L’anterior legislatura es va acabar a mig mandat, i aquesta pot acabar igual. Creiem que una nova anticipació de les eleccions seria una estafa política. El president Mas ha de reconèixer que va ser un error pensar que el 2014, en una etapa de majoria absoluta del PP, es realitzaria una consulta que no només depèn de nosaltres. No s’ha de renunciar a una consulta sobre el futur polític de Catalunya, sinó que cal seguir treballant els dos anys que queden de legislatura per fer-la possible. Artur Mas va anticipar les eleccions del 2012 i en comptes d’assolir la majoria extraordinària que demanava va perdre 12 escons. Ara no pot tornar a fugir d’estudi: no podem tenir tres eleccions en quatre anys. Els socialistes estem disposats a seguir exercint la nostra tasca d’oposició els dos anys que queden. I tampoc ens faria cap por ajudar el govern si volgués aprofitar aquests dos anys per afrontar els problemes dels catalans i les catalanes, i per aconseguir fer la consulta el 2016.

Però que ningú no es confongui. No ens fan cap por les eleccions: les eleccions ens agraden. És més, a mi personalment les campanyes electorals m’estimulen. I potser ha arribat l’hora que les afronti no només com candidat a diputat, sinó com a candidat socialista a la presidència de la Generalitat. Ho decidirem entre tots i totes.

Crec que les primàries haurien de ser el 26 de juliol de l’any que ve, més d’un any abans de quan toquen les properes eleccions al Parlament. En la meva campanya per esdevenir primer secretari vaig dir que les primàries haurien de celebrar-se “just abans o just després de les vacances d’estiu del 2015”. Fem-ho així. Si les eleccions s’avancen o es precipiten, ja ajustarem el calendari. Però avui crec que hem de demanar-li al President i a la Mesa del Consell Nacional i a la Secretària d’Organització del partit que posin el fil a l’agulla per revisar el nostre reglament a la llum de les experiències d’eleccions primàries que anem acumulant, les nostres i les del PSOE, i que comencin a preparar els dispositius necessaris per tal de tenir-ho tot a punt pel 26 de juliol.

En aquests moments el més important és donar resposta als problemes de la ciutadania, enfortir el nostre partit, obrir-lo a la societat, fer-lo acollidor per tothom que se senti inspirat per la nostra Declaració de principis i el nostre Codi Ètic, i preparar les eleccions municipals del proper 25 de maig. Posem-nos-hi de valent tots i totes.

El Congrés tenia com a lema: Endavant, socialistes! I avui ja podem dir que el PSC s’ha posat dempeus i camina amb pas ferm i segur per acomplir els seus objectius des de la fidelitat als valors que compartim i a la nostra història. Moltes gràcies, companyes i companys.

Intervenció en el debat sobre la llei de drets de les persones LGTB

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT D’APROVACIÓ DE LA LLEI DE DRETS DE LES PERSONES GAIS, LESBIANES, BISEXUALS I TRANSGÈNERE I PER A L’ERADICACIÓ DE L’HOMOFÒBIA, LA LESBOFÒBIA I LA TRANSFÒBIA

Gràcies, senyora presidenta,

Senyores i senyors diputats,

De vegades la vida política ens ofereix dies de glòria, dies ben especials, històrics de veritat i no de fireta, dies en què culmina la feina de molta i molta gent, durant molt de temps, una feina que es concreta en l’aprovació de lleis o en l’adopció de mesures que contribueixen a fer una societat més lliure, més justa i més feliç.

Avui és un d’aquests dies.

Permetin-me que faci, doncs, un breu capítol d’agraïments. En primer lloc, al moviment dels gais, les lesbianes, i les persones bisexuals i transgènere, a les entitats que el conformen, tan diverses com combatives. Es parla molt sovint de la necessitat de relligar les institucions a la ciutadania, de promoure la participació ciutadana. I aquesta llei és una bona prova que és possible impulsar una llei des de la societat. Aquesta llei no existiria sense el moviment LGBT.

Posar noms al moviment sempre és arriscat, perquè sempre te’n deixes algun. Des del nom de les entitats amb més presència, l’extinta Coordinadora Gai-Lesbiana, el Front d’Alliberament Gai de Catalunya, el Casal Lambda, Gais Positius, les Famílies Lesbianes i Gais, l’Associació de Mares i pares de Gais i Lesbianes, les entitats i experts que van comparèixer en Comissió, dels que destaco el jurista Francesc Jaurena. Noms propis com els de l’Armand de Fluvià, Jordi Petit, Eugeni Rodríguez, Emilio Ruiz, Catalina Pallàs, Pepe Mellinas, Elisabet Vendrell, Jordi Samsó, Alfons Santos, Joaquim Roqueta, Jordi Trilla, Gemma Sánchez, i tants i tantes que seria impossible citar-los a tots i totes, i me’n disculpo.

Els portaveus dels grups parlamentaris que han treballat de valent. Tots i totes, però entendran que recordi en primer lloc Jaume Collboni, que ho va ser pel nostre grup abans que jo, i les diputades Montserrat Capdevila, Marina Geli i Eva Granados que ens van anar substituint en un o altre moment, fent una feina en la que hem d’agrair el suport de Rita Roigé, jurista del nostre grup parlamentari.

Els i les ponents dels altres grups, tots ells i totes elles. Però vull fer una especial menció a Anna Simó, llevadora del projecte que avui sotmetem a votació. I també de la ponent de CiU, Violant Cervera, que ha demostrat tanta fermesa com flexibilitat, fent possible l’aprovació d’una llei que, no ho oblidem, era en l’inici una iniciativa del moviment LGBT i de la CUP,  ICV-EUiA, ERC i el PSC. Per això cal esmentar també en David Companyon i en Quim Arrufat. No em vull deixar tampoc en José María Villegas de Ciutadans i, en aquest cas, des d’una gran discrepància, el meu respecte personal cap a Dolors López del PP.

També cal esmentar la lletrada, Esther Andreu, el gestor parlamentari, Lluís Soler, i també els serveis d’assessorament lingüístic del Parlament.

Aquesta llei té per a mi, per a molts i moltes, un fort element emocional i personal. Algun tros de les nostres vides, parlo de les vides dels gais, les lesbianes, i les persones bisexuals i transgènere, de les nostres famílies i dels nostres amics i amigues, surt en aquesta llei.

Hi ha qui diu aquesta llei no calia.

Sento ràbia quan algú sembla negar o menystenir la discriminació que patim, hem patit o correm el risc de patir els gais, les lesbianes, i les persones bisexuals i transgènere. Els que despectivament parlen de ‘lobby gai’. Mireu la tribuna! No és un grup que treballa en l’obscuritat per obtenir interessos espuris. És un grup de gent que treballa en defensa d’uns drets que, al capdavall, ho són de tots. Quan sento parlar en termes despectius de “lobby gai” em ve al cap allò de “piensa el ladrón que todos son de su condición”.

Que no calia aquesta llei? Els polítics homòfobs o els bisbes mancats de caritat cristiana que diuen això no deuen haver vist mai plorar una mare per les agressions o insults que pateix un fill o una filla, no deuen haver sentit mai que un adolescent o un jove s’ha acabat suïcidant per l’assetjament que patia, no han vist com una persona és discriminada en el seu lloc de treball pel fet de tenir una orientació sexual que no és la majoritària. Com s’atreveixen a negar una realitat de discriminació i patiment! Com s’atreveixen a negar-nos els instruments per defensar la nostra dignitat com a persones!

Per la meva condició de gai amb projecció pública, he tingut ocasió, al llarg de la meva vida política, d’escoltar relats esfereïdors. I també de rebre un immerescut agraïment quan vaig decidir fer pública la meva condició sexual. “Això m’ha ajudat”. “Va ajudar molt al meu fill o filla”. M’ho he sentit dir moltes vegades. Prova evident que massa persones en el nostre país s’han vist obligades a amagar o dissimular la seva orientació sexual.

No accepto, doncs, vingui d’on vingui, la cançó que aquesta llei no és necessària. Ni la falsa acusació que és una llei per a promoure l’homosexualitat. És una llei, com deia per protegir els drets i les llibertats d’un col·lectiu ampli i divers, i per promoure la felicitat de la societat en el seu conjunt.

Estem davant d’una bona llei per fer efectiu el dret a la igualtat i a la no-discriminació per raó d’orientació sexual, d’identitat de gènere o d’expressió de gènere en els àmbits tant públics com privats sobre els quals la Generalitat i els ens locals tenen competències. Obliga els poders públics, que seran assessorats pel Consell Nacional de les persones LGBTi, òrgan participatiu i consultiu permanent. El Govern haurà de dotar-se d’un òrgan coordinador de les polítiques LGBTi i oferir un servei d’atenció integral. I haurà de garantir la formació i la sensibilització dels professionals i dels treballadors de l’administració. La llei incideix especialment en els àmbits de l’educació, les universitats, la cultura, el lleure i l’esport, els mitjans de comunicació, la salut, l’acció social, l’ordre públic, els establiments penitenciaris, el món laboral i les polítiques de família.

I, sí. Té sancions per castigar i corregir les actuacions discriminatòries. Com no podria ser d’altra manera si volem garantir una llei veritablement eficaç i no quedar-nos en un catàleg de bones intencions.

Sí, és una bona llei, una llei per a la vida real, per eliminar injustos obstacles a la felicitat de moltes persones.

Avui és un gran dia. Un dia també per recordar la Sònia, assassinada per ser precisament com era, única i irrepetible, com totes i cadascuna de les persones que a partir d’avui gaudiran d’una eina molt potent en defensa dels seus drets, de la seva llibertat i de la seva dignitat.

Gràcies a tots i a totes.

Intervenció a la compareixença de Jordi Pujol i Soley

INTERVENCIÓ A LA COMPAREIXENÇA DE JORDI PUJOL I SOLEY

Palau del Parlament, 26.09.14

Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats,

Sr. Pujol, el seu comunicat del passat vint-i-cinc de juliol va commocionar la societat catalana. Vostè va confessar als ciutadans i ciutadanes de Catalunya que qui va ser president de la Generalitat durant vint-i-tres anys va cometre un frau fiscal continuat al llarg de més de 30 anys.

Sr. Pujol, jo no comparteixo l’opinió del president Mas que aquesta és una qüestió estrictament personal i familiar. I n’és bona prova el fet que vostè ha estat desposseït del seu tractament institucional i de les prerrogatives com a expresident de la Generalitat.

Estic encara menys d’acord amb el seu company de partit, exconseller dels governs que vostè va presidir i Alcalde de Barcelona, Xavier Trias, que va declarar que vostè, i cito literalment, “hauria de desaparèixer”. No. Vostè no ha de desaparèixer, vostè ha de donar comptes als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, a tots, als que el van votar i als que no van fer-ho però el van respectar com a president de la Generalitat.

El nostre grup hagués preferit que la seva compareixença se substanciés abans, però celebrem que finalment s’estigui produint i desitgem que pugui servir, en part, a “la reparació en el que sigui possible del mal i d’expiació per a vostè mateix”, paraules amb les que acabava el seu comunicat del passat vint-i-cinc de juliol.

Crec que convé precisar que la seva compareixença davant d’aquesta Comissió parlamentària no pot ni remotament comparar-se a una compareixença davant de la Justícia: aquí, al Parlament, vostè no és un acusat ni nosaltres som els seus jutges. Si convertíssim aquesta compareixença en un camp de batalla partidista, lluny de resoldre el problema, el faríem encara més profund. Aquí, a través nostre, vostè té l’oportunitat d’oferir una explicació als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, als que vostè havia de servir com a màxima figura institucional i referent ètic, i molts dels quals havien confiat en vostè com a dirigent polític.

Sr. Pujol, en la nostra opinió, l’engany que vostè ha confessat ha causat un gran mal a la política, al catalanisme, a la Generalitat i al país.

La seva confessió pública i l’acumulació de dades, indicis i rumors sobre la seva actuació i la de membres de la seva família han estès una densa ombra de sospita, una ombra tòxica insuportable, que ha malmès la credibilitat de la política catalana.

Som conscients de les especials circumstàncies que rodegen les revelacions que s’acumulen dia rere dia, i del fet que aquest cas, per desgràcia, no és l’únic cas d’irregularitats o delictes que afecten un responsable polític, la seva família o el seu partit.

Sr. Pujol, en cap cas, la intervenció del grup socialista es pot interpretar com un intent de negar la seva decisiva contribució a l’autogovern de Catalunya. Però, Sr. Pujol, mitjançant la seva compareixença avui al Parlament de Catalunya, vostè té l’obligació política, però també moral, de contribuir a reparar l’enorme dany que ha produït. Les seves explicacions d’avui haurien de constituir un primer pas en el necessari procés de recuperació de la confiança col·lectiva en la política i les institucions públiques catalanes. I els socialistes creiem que només podrem refer-nos col·lectivament d’aquest cop tan dur a través de la veritat, la transparència i l’exemplaritat.

Després del seu comunicat de juliol, la veritat, la transparència i l’exemplaritat exigeixen que vostè doni a conèixer amb precisió:

  • En primer lloc, el volum total defraudat per vostè i la seva família.
  • En segon lloc, els documents que acreditin l’origen de tots els ingressos que van escapar el control de la Hisenda pública.
  • I, en tercer lloc, els documents que acreditin l’evolució periòdica dels fons originals més els rendiments derivats de la seva gestió financera, des de 1980 fins a l’actualitat.

En la nostra opinió, l’evasió fiscal continuada, la utilització de paradisos fiscals, i l’absoluta opacitat de la procedència dels fons, que són per si mateixes condemnables, ho són encara més si la persona que ha comès o que ha emparat aquests delictes ha ocupat la màxima responsabilitat institucional del nostre país. Són fets que, com abans assenyalava, minen la moral col·lectiva, erosionen la política i ensorren el prestigi de les nostres institucions.

Vostè, Sr. Pujol, al fil de la querella sobre el cas Banca Catalana, va pronunciar l’any 1984 unes paraules que avui adquireixen una ressonància especial: “El govern central ha fet una jugada indigna. I a partir d’ara, quan algú parli d’ètica, de moral i de joc net, en parlarem nosaltres. No ells”.

Cal recordar que Banca Catalana, de la qual vostè en fou un dels principals directius, va fer fallida en presentar un forat patrimonial de més de 130.000 milions de pessetes l’any 1982. Des del nostre punt de vista, el desenllaç del cas Banca Catalana va ser utilitzat com una espècie de vacuna amb efectes molt nocius per a Catalunya.

A partir de llavors qualsevol indici, queixa o acusació que apuntés a un comportament irregular dels governs presidits per vostè o del seu partit, era titllat d’atac contra Catalunya, i un vel es va estendre sobre massa qüestions obscures que avui semblen sortir a la llum

A Catalunya, d’alguna manera va desaparèixer l’autoexigència, vàrem baixar la guàrdia i els mecanismes públics de control van deixar de ser eficaços. Tant és així que no han estat els instruments de control de les institucions catalanes els que han detectat les irregularitats que avui es van coneixent. I això és un problema greu de Catalunya.

En aquest sentit, cal reconèixer que tampoc els indicis que apuntaven al cobrament il·legal de comissions del 3% de l’obra pública van merèixer l’atenció que requerien. I encara no ha acabat el procediment judicial relatiu al cas del “Palau de la Música”.

I si el desenllaç del cas Banca Catalana va afeblir l’autoexigència de la societat catalana, la seva confessió ha afeblit també la nostra autoestima col·lectiva, senyor Pujol. Aquest cas ens produeix vergonya perquè el frau fiscal és intolerable, absolutament inacceptable en un responsable polític. I cal anar fins al final per fer net: ho ha de fer Hisenda, ho ha de fer la Justícia, ho ha de debatre el Parlament. Però, com deia abans, sense baralles partidistes, pel bé de tots. Cal depurar responsabilitats i cal que els que hagin defraudat o s’hagin aprofitat de la Generalitat, del seu Govern o del nom del seu president per fer negocis privats siguin condemnats i tornin els diners.

En aquest sentit, senyor Pujol, ¿pot vostè assegurar que cap persona del seu cercle familiar més proper no va utilitzar el seu nom o la seva influència per fer negocis privats il·lícits a l’empara de l’activitat del govern de la Generalitat de Catalunya?

La seva nota del vint-i-cinc de juliol és del tot insuficient. I les seves paraules introductòries d’avui tampoc no responen als molts interrogants que planen sobre aquest afer. I, per cert, per què va fer aquesta declaracioó el 25 de juliol de 2014 i no abans, molt abans?

I aquests interrogants són comprensibles. L’origen dels fons no declarats a Hisenda sembla ser un obscur llegat, del qual no s’aporta cap referència documental. Un llegat amagat a la seva germana. Convingui amb mi, senyor Pujol, que el mínim que es pot dir és que tot és ben estrany. De fet, com vostè sap, hi ha qui especula, que l’origen dels fons no declarats a Hisenda podria ser una oportuna venda d’accions de Banca Catalana just abans de la fallida utilitzant informació privilegiada. Per aquesta raó, per esvair tota sospita cal documentar exhaustivament l‘origen d’aquest capital.

D’altra banda, s’ha publicat que l’evolució del llegat, o del que sigui, podria haver produït uns rendiments sospitosos que, pel seu caràcter exorbitant, més aviat apunten a d’altres ingressos d’origen desconegut.

Uns ingressos que diverses fonts apunten com a provinents de negocis fets per diferents membres de la seva família més propera. I alguns d’aquests negocis sembla que s’haurien generat a l’escalf de l’activitat de la Generalitat quan vostè la presidia. Per aquesta raó és tan important que vostè acrediti tots els moviments dels comptes evadits fiscalment des de l’any 1980 fins a l’actualitat. ¿Pot fer-ho? ¿Pot desmentir categòricament la utilització de mecanismes de frau fiscal i d’evasió de capitals per amagar negocis a l’empara de l’Administració pública de Catalunya?

¿Per què va trigar tant a regularitzar aquests diners dipositats a l’estranger?

Avui vostè, senyor Pujol, té l’ocasió d’esvair aquests dubtes. Crec que és el mínim que li podem exigir en nom dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. És a ells i al nostre país que ens devem. Un país que, malgrat tot, té futur i té dret a encarar-lo amb esperança. Un país que mereix una explicació que només vostè pot donar.

Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.

INTERVENCIÓ EN EL TORN DE RÈPLICA

Sr. Pujol, nosaltres hem fet la intervenció que ens semblava que calia fer. Amb respecte a les persones, a les institucions, a la història. Però representem als ciutadans i ciutadanes de Catalunya que exigeixen, necessiten, requereixen d’unes respostes que no s’han produït.

  • No sabem encara perquè arriba precisament ara la seva confessió
  • No sabem encara perquè va trigar tant a regularitzar la seva fortuna a l’estranger
  • No sabem encara quin és el volum total defraudat
  • No sabem si pot documentar l’origen dels fons defraudats
  • No sabem encara els noms de les persones que gestionaven aquests diners
  • No sabem encara si pot documentar l’evolució d’aquestes quantitats, i
  • No sabem encara com explica la increïble fortuna que sembla somriure als seus fills i si aquesta fortuna té a veure amb negocis fets a l’empara de la Generalitat.

Vostè podrà dir, i està en el seu dret, que ha vingut aquí a contestar estrictament el que hi havia a la seva declaració del 25 de juliol, nosaltres ja li hem agraït la seva compareixença, però entendrà també que nosaltres, com a representants dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, estàvem, estem i estarem en l’obligació de plantejar aquestes qüestions fins obtenir una resposta satisfactòria.

Conferència a Tribuna Girona

CONFERÈNCIA A TRIBUNA GIRONA

25 de setembre de 2014

El 14 d’abril de 2005 vaig pronunciar una conferència sobre el procés d’elaboració de l’Estatut convidat per Tribuna Girona. Ha plogut molt des d’aleshores i em plau participar avui en un nou col·loqui que té lloc en un altre moment transcendental pel nostre país.

Parlava fa nou anys de necessitat d’evitar que els interessos partidistes passin per davant dels interessos del país i de la necessària unitat entre els catalanistes. Segueixen essent elements fonamentals, però segueixen essent, malauradament, objectius llunyans.

Vull començar amb una afirmació emfàtica: així no podem seguir.

L’anomalia democràtica que va suposar l’alteració de l’Estatut aprovat per majoria absoluta a les Corts Generals i sotmès al referèndum dels catalans, ha causat un mal que la crisi econòmica i els seus efectes, i les polítiques recentralitzadores i poc respectuoses amb la nostra llengua i amb la diversitat dels pobles d’Espanya practicades pel PP no han fet sinó agreujar. La ferida oberta per la campanya ferotge del PP contra l’Estatut català no ha fet sinó engrandir-se i infectar-se.

Així com crec que la principal responsabilitat sobre l’actual problema pel que fa a les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya correspon fonamentalment al PP, l’estratègia unilateral seguida pel president Mas condicionat en excés per la posició política d’Esquerra Republicana de Catalunya, ens aboca a un carreró sense sortida que no augura res de bo.

Ens trobem davant la imminent convocatòria d’una consulta pel proper 9 de novembre que serà, de forma immediata, suspesa pel Tribunal Constitucional a instàncies del govern d’Espanya. És una consulta emparada per la llei de consultes populars no referendàries, que va comptar amb el suport del PSC que ja va advertir que aquesta llei no podia servir per fer la pregunta pròpia d’un referèndum.

Si es volia fer la pregunta pròpia d’un referèndum calia utilitzar la llei de consultes populars per via de referèndum aprovada l’any 2010 quan governava el govern d’Entesa presidit per José Montilla. Certament és una llei que exigeix que la pregunta sigui acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, però els socialistes hem advertit des d’un bon principi que no hi ha solució que no passi per la via del diàleg, la negociació i el pacte.

Els presidents Mas i Rajoy, amb la seva incapacitat de dialogar, ens estan portant a tots plegats a un carreró sense sortida. Els exigeixo que dialoguin, ja haurien d’haver-ho fet fa molt de temps, abans de portar la situació als límits actuals.

El president Mas hauria d’entendre que Catalunya no es pot permetre més fracassos. Si en la legislatura anterior no va aconseguir el pacte fiscal, en aquesta tampoc no ha aconseguit res del que va prometre: ni reduir l’atur a la meitat, ni consulta. Els socialistes volem la consulta però el president Mas està actuant de manera equivocada. Amb la seva estratègia no tindrem consulta.

Ni Mas es pot refugiar en les seva política de decisions unilaterals ni Rajoy pot continuar mirant cap a un altre costat, esperant que el temps resolgui el problema. Pel bé dels catalans i les catalanes cal que entomin les seves responsabilitats. Obrir el camí al diàleg, la negociació i el pacte, serà l’única sortida de Mas i Rajoy després de que el primer convoqui la consulta i el Tribunal Constitucional la suspengui.

El president Mas no podrà saltar-se la llei, i Rajoy haurà d’entendre que amb l’exigència de la legalitat i esperant que res no es mogui, la situació a Catalunya no canviarà. I també que no hi haurà solució estable al desacord entre Catalunya i la resta d’Espanya que no passi per sotmetre-la al vot de la ciutadania.

Posar urnes de cartró a les portes dels col·legis electorals, sense cens i sense les mínimes garanties democràtiques no és fer una consulta, és un nyap i és enganyar la gran majoria de catalans que reclamen un canvi profund en les relacions amb Espanya.

Que prenguin l’exemple d’Escòcia: acord entre el govern escocès i el govern Cameron. Consulta legal i acordada. I ambiciosa reforma federal. Cameron, a diferència de Rajoy, sembla haver entès que un nou pacte polític és millor que la secessió i que amb l’immobilisme no acaba amb el problema.

Aquests són els passos a seguir també a Catalunya. Això és fer les coses bé, amb rigor. Això és treballar per la consulta i per respondre als anhels de més reconeixement i més autogovern dels catalans i les catalanes.

Des del nostre punt de vista, el govern té prioritats i polítiques equivocades à no està fent prou ni ho està fent bé pel que realment és important: la desigualtat, la pobresa, l’atur, les famílies que no poden pagar l’aigua ni la llum…

El malestar a Catalunya està relacionat amb l’autogovern, el finançament i la manca de reconeixement a la plurinacionalitat d’Espanya però també amb la crisi, les retallades i de les polítiques d’austeritat mal entesa, la pèrdua de drets laborals i socials i la sensació de que els mercats dicten les lleis en comptes de que la política reguli els mercats.

Cal combatre la manca d’esperança en un futur millor. L’esvaïment d’aquella llei no escrita de que amb esforç i amb treball els nostres fills, les generacions futures podrien viure millor que nosaltres.

Des d’aquest punt de vista hi ha molta feina a fer en els propers dos anys per respondre a totes les necessitats i aspiracions dels catalans i les catalanes. Si el president Mas avança les eleccions perdrem una nova oportunitat, que se sumarà als darrers 4 anys que ja s’han perdut.

  • Les 4 prioritats del PSC:

1.- Rellançament econòmic i creació d’ocupació:

- Creixement basat en la recuperació del poder adquisitiu de la gent que menys té, és a dir, reduir les desigualtats i abordar la redistribució. En la situació actual, amb molts ciutadans molt endeutats, com no poden gastar, l’economia no arrenca. Per tant, pujar els ingressos dels més endeutats incrementarà el consum.

- Repensar el paper de l’Institut Català de Finances com a banc català per donar suport a les PIMES catalanes, trencant el cercle viciós causat per les restriccions al crèdit.

- Assegurar als sectors més afectats per la crisi la capacitat d’afrontar les despeses i necessitats quotidianes: nou pacte per l’aprovisionament d’aigua, gas, i la electricitat, on els preus han pujat de manera clamorosa durant la crisi.

- Aprofitar l’economia del benestar com a motor: educació 0-3, dependència… són sectors per a la creació de nous llocs de treball.

- Assegurar el suport a l’educació, la innovació i la recerca, com a motors de desenvolupament.

- Ajudar la indústria exportadora i el turisme de qualitat tant importants a la vostra demarcació.

- Instrumentar una política industrial i una política de R+D+i potents, orientades tant a nous sectors, com poden ser la biotecnologia i la biomedicina, la cultura i l’audiovisual, com a sectors madurs, com l’agroalimentari o l’automòbil.

- Començar a desenvolupar les 138 propostes del pacte Més Indústria que el president Mas va signar amb agents socials, econòmics, universitats i col·legis professionals.

- Potenciar energies alternatives als combustibles d’origen fòssil, creació de parcs d’energia i vinculació de les inversions urbanes a les energies renovables.

- Apostar i invertir en nous nínxols d’avantguarda tecnològica com la biomedicina i els desenvolupaments tecnològics associats a les smart cities.

- Reforma fiscal: un model fiscal més senzill i en què veritablement paguin més els que més tenen, no és normal que les rendes del treball acabin tributant més que les rendes provinents de l’economia no productiva. A més,

○ Lluita contra el frau fiscal: calen modificacions legislatives i augmentar els recursos destinats a la gestió tributària: Espanya només dedica el 0,1% del PIB mentre els grans països de la UE el 0,5%.

○ Eliminar la sobreabundància dels beneficis fiscals que només aprofiten les grans empreses i aquells amb més recursos.

- Prioritzar pressupostàriament les polítiques actives ocupació de manera que suposin el 0.5% del PIB.

- Pla de rescat persones en atur de llarga durada: dur a terme les diverses mocions i resolucions aprovades pel Parlament que estableixen mesures urgents i específiques per als treballadors de 45 anys o més en situació d’atur de llarga durada.

2.- Garantia de serveis públics i eficàcia de la protecció social:

- Renda Garantida de Ciutadania com a dret a la garantia d’ingressos i que seria una prestació i un itinerari sociolaboral. A més de donar seguretat i dignitat a milers de famílies, serviria per estalviar en despesa fins ara dedicada a pal·liar els efectes de la pobresa.

- Garantia de que cada nen menjarà dos cops al dia, garantit pel sector públic.

- Aturar la tendència a la concertació i privatització dels serveis sanitaris.

3.- Regeneració democràtica i combat contra el frau fiscal:

- Finançament exclusivament públic de les eleccions.

- Repensar i reorientar la funció pública i una reconsiderar el model d’oposicions.

- Pujol: cal que s’expliqui al Parlament, davant els representants de tots els catalans i catalanes; i cal que la justícia actuï amb contundència.

Cal anar fins al final i fer net. Depurar responsabilitats i que els que hagin actuat malament, aprofitant-se de la Generalitat per fer negocis tornin els diners i paguin pel que han fet davant la justícia àmostra de normalitat democràtica i pas endavant per a la credibilitat el propi sistema.

4.- Nou pacte polític amb Espanya i reforma federal de la Constitució que sigui sotmesa a referèndum.

- Espanya nació de nacions i definida com a Estat federal

- Reconeixement de la singularitat catalana i asimetria competencial que atengui els fets diferencials.

- Competència estricta de les comunitats amb llengua pròpia en temes lingüístics, educatius i culturals.

- Recursos: finançament basat en els principis de solidaritat i ordinalitat.

- Descentralització del Poder Judicial.

- Reforma del Senat perquè esdevingui Consell Federal.

El PSC disposat al diàleg i compromès a treballar per Catalunya

  • Continuarem treballant pel diàleg i per donar resposta a les aspiracions i necessitats dels catalans des del treball i el rigor. Fent-ho bé. Considerarem una estafa anar novament a unes eleccions anticipades per molt que es disfressin de plebiscitàries.
  • Estem convençuts que és possible construir una altra Catalunya, amb menys desigualtats, menys pobresa, menys injustícies i més oportunitats.

I també de que és possible un canvi profund en les relacions amb Espanya, des del diàleg i des del convenciment de que les lleis es canvien amb lleis.

Espero que en el col·loqui podrem aprofundir en les qüestions que més els puguin interessar.

Moltes gràcies.

I ara què?

¿I ARA QUÈ?
EL PAÍS, 23.09.14

Divendres passat, el Parlament de Catalunya va aprovar la llei de consultes populars no referendàries amb l’ampli suport de CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i la CUP. Els socialistes catalans hem votat la llei perquè creiem que cal revitalitzar la democràcia obrint espais de deliberació ciutadana. És la mateixa voluntat, per exemple, que guia l’avantprojecte de llei andalusa de participació ciutadana, que en l’article 23 diu el següent: “Conforme al que disposa l’article 78 de l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia, les Administracions Públiques andaluses podran convocar i realitzar, en l’àmbit de les seves competències i en els termes que es regulin reglamentàriament, processos de participació ciutadana mitjançant qualsevol instrument de consulta popular quan considerin oportú conèixer l’opinió de la ciutadania sobre determinats assumptes o polítiques públiques, ja sigui per valorar-ne els efectes reals o per adoptar les decisions corresponents ”.

Malauradament, el president Mas, obligat per l’acord al qual va arribar amb ERC, ICV-EUiA i la CUP, pretén utilitzar la llei catalana de consultes populars no referendàries per convocar una consulta formulant una pregunta pròpia d’un referèndum. Arribat aquest moment, és obvi que el Govern d’Espanya, en ús de les seves atribucions, demanarà al Tribunal Constitucional la immediata suspensió del decret de convocatòria de la consulta i segurament també de la llei en què s’empara. Enric Fossas va escriure divendres a EL PAÍS un article absolutament esclaridor sobre aquesta qüestió.

En aquest supòsit, des del meu punt de vista, el que caldrà fer és deixar en suspens els preparatius d’aquesta consulta i esperar la decisió definitiva de l’Alt tribunal, que donarà o traurà raons als uns i els altres. Només llavors podrem ajustar a la seva resolució les decisions que s’han pres aquests dies. No m’imagino que un responsable polític, sobretot si exerceix responsabilitats de govern, pugui arribar a pensar en una altra línia de conducta.

És obvi que ni la suspensió de la consulta ni l’eventual anul·lació definitiva de la convocatòria i la llei en què se sustenta resolen el problema de fons, que no és sinó la necessitat de canalitzar políticament i democràticament el profund malestar d’importants sectors de la societat catalana sobre l’actual relació de Catalunya amb la resta d’Espanya. Només cal veure el seguiment de les mobilitzacions amb motiu de la Diada Nacional en els últims anys i els resultats electorals recents per calibrar l’abast d’aquest malestar.

És evident que així no podem seguir; i també ho és, segons el meu parer, que no hi haurà solució estable al problema de fons que no passi per donar la paraula a la ciutadania. Les raons del malestar són profundes i tenen a veure amb una severa crisi de sistema que requereix una revolució democràtica a tot Espanya. Però si ens cenyim estrictament a les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, el malestar actual és a causa de la sentència del Tribunal Constitucional que va alterar l’Estatut de Catalunya que, després d’haver estat aprovat per majoria absoluta per les Corts Generals, va ser sotmès a referèndum dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Resulta imprescindible superar aquesta anomalia democràtica a través d’un nou pacte polític que, al seu torn, haurà de ser sotmès a referèndum de la ciutadania.

La solució al problema de fons només pot venir a través de la via del diàleg, la negociació i el pacte. Un diàleg que han de protagonitzar els presidents Mas i Rajoy. Un diàleg al qual els socialistes els emplacem i al qual estem disposats a aportar les nostres propostes. El president Rajoy no ha d’oblidar que han estat polítiques i actuacions del seu partit les que més han contribuït a l’actual malestar català (recorda el PP la seva croada contra el nou Estatut?) i no ha d’abdicar de la seva responsabilitat com a president del Govern d’Espanya, que no s’esgota a complir i exigir el compliment de la llei, sinó que ha de procurar la solució d’un problema tan delicat com el que ens ocupa.

Per la seva banda, el president Mas ha de rectificar una estratègia basada en decisions unilaterals que no porten enlloc. Confio que el període que s’obrirà després de la més que previsible suspensió cautelar de la consulta per part del Tribunal Constitucional pugui servir perquè els Governs dialoguin. Per això exigeixo als presidents Rajoy i Mas el diàleg, que no s’atrinxerin en les seves raons, que no busquin excuses en els errors de l’altra part, que abandonin càlculs partidistes i electorals, que no esperin fins que s’arribi a un punt sense retorn, que ens evitin un enfrontament sense sentit que perjudicaria tothom.

Per la nostra banda, els socialistes catalans insistim en la necessitat d’una reforma constitucional federal que haurà de ser sotmesa a referèndum. Una reforma que prevegi, almenys, les qüestions següents:

1. La definició d’Espanya com a Estat federal.

2. El reconeixement que Espanya és una nació que integra nacions, nacionalitats i regions.

3. La definició precisa de les competències de l’Estat i de les pautes sobre el seu exercici i l’atribució de totes les altres competències a les autonomies.

4. El reconeixement d’una asimetria competencial que tingui en compte els fets diferencials i els drets històrics ja reconeguts per la Constitució i els Estatuts vigents.

5. La consideració dels temes lingüístics, educatius i culturals com a competència estricta de les comunitats amb llengua pròpia.

6. La constitucionalització dels principis de solidaritat i ordinalitat que han d’informar el finançament de les autonomies.

7. La descentralització efectiva del poder judicial.

8. La transformació de l’actual Senat en un Consell Federal integrat pels Governs autònoms.

Hi ha qui pensa que una reforma d’aquesta magnitud és impossible i que potser resulta més senzill buscar un encaix singular de Catalunya introduint en la nostra Constitució una disposició addicional específica. Estem disposats a parlar-ne. Però no estem disposats a quedar-nos amb els braços plegats mentre s’arruïna el millor període de la nostra història en comú.

L’experiència recent del referèndum escocès proporciona bones pistes per resoldre el problema: un mecanisme democràtic de consulta o ratificació a les urnes; una oferta ambiciosa de pacte inspirada en les tècniques federals; un desplegament de reconeixement i afecte adaptat al caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe d’Espanya; i, per començar, una disposició proactiva i intel·ligent al diàleg i la negociació necessaris.

Intervenció a la 25a Festa de la Rosa a Gavà

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA A LA FESTA DE LA ROSA, 21.09.14

Moltes gràcies, amigues i amics, companyes i companys,

Gràcies, alcaldessa, gràcies Raquel, per les teves paraules.

Amics i amigues, cal que la Raquel segueixi essent alcaldessa de Gavà després de les eleccions del proper 25 de maig.

Els socialistes som la millor garantia que els ajuntaments treballin amb eficàcia a favor de la gent, per resoldre els problemes de les persones.

Ens avalen molts anys d’experiència, els millors equips, els millors programes.

Per a nosaltres, del que es tracta és de governar bé els nostres pobles i ciutats des dels Ajuntaments.

D’altres volen manar als Ajuntaments per anar cap a la independència o per estalviar problemes als governs de Catalunya i Espanya. I poc més.

Per a nosaltres la màxima prioritat és estar al costat dels ciutadans, resolent problemes de la gent i reivindicant davant dels governs de Catalunya i Espanya les competències i recursos per assegurar el progrés i el benestar a les nostres ciutats i viles. Ho hem demostrat a molts llocs. Per això volem guanyar les properes eleccions municipals.

Aquesta és la meva primera festa de la rosa com a primer secretari del PSC. Us estic agraït per la confiança i estic orgullós per la feina que m’heu encomanat.

I sé que us agrada que parli clar. I que no m’allargui gaire…

Ho intentaré. Però deixeu-me començar recordant que avui és la diada mundial de l’Alzheimer, i que avui és un dia per recordar totes les persones que pateixen aquesta malaltia, les seves famílies i amics. I és també un dia per recordar Pasqual Maragall que lluita contra aquesta malaltia, i que va fer possible la important tasca de la Fundació Pasqual Maragall per a la Recerca sobre l’Alzheimer.

Us vull dir deu coses molt breus.

Una. Els principals problemes del nostre país són l’atur, la qualitat dels serveis públics i les desigualtats. I per això aquestes qüestions han de ser les nostres prioritats. Els nostres conciutadans han de veure que aquestes són les nostres prioritats, les nostres obsessions. Som el partit de la justícia social.

Dos. A Espanya tenim el govern més de dretes d’Europa, juntament amb Polònia i Hongria. Cal combatre’l políticament sense descans. I donar suport en aquesta tasca als nostres companys i companyes del PSOE, especialment a Pedro Sánchez a qui agraeixo molt que ens acompanyi avui aquí, també per primer cop.

Tres. A Catalunya tenim un govern que ha fracassat. A l’anterior legislatura Artur Mas es va comprometre a aconseguir un pacte fiscal, i va fracassar. Va avançar les eleccions per obtenir un millor resultat, i va fracassar. Va dir que reduiria l’atur a la meitat, i va fracassar. Va dir que aconseguiria organitzar una consulta, i ha fracassat. Ha equivocat prioritats i polítiques, i ens ha ficat a tots en un carreró sense sortida.

Quatre. Perquè els ciutadans tornin a confiar en nosaltres cal que ens entenguin, que vegin que tenim les idees clares, que no ens quedem en els discursos, que passem a l’acció, que som útils per canviar les coses, que no només reivindiquem, sinó que som un partit per governar.

Cinc. S’estan repartint unes targetes amb les nostres quatre prioritats. Cal que les coneguem, que les repetim, que les fem conèixer a la gent. Són molt senzilles, són de sentit comú. Vull que el PSC sigui el Partit del Sentit Comú. ¿I què ens diu el sentit comú?

Primer, que cal rellançar l’economia i crear llocs de treball.

Segon, que cal millorar la qualitat de la sanitat i l’educació públiques i garantir la protecció social.

Tercer, que cal revitalitzar la democràcia i combatre el frau fiscal.

I quart, que cal una reforma constitucional federal que reconegui Catalunya com a nació, garanteixi el nostre autogovern i asseguri un nou pacte fiscal.

Seis. Del problema que tenemos en cuanto a las relaciones entre Cataluña y el resto de España el principal responsable es el PP. Si no hubiesen intentado cargarse el nuevo Estatuto, no estaríamos donde estamos. Sin sus políticas de recentralización y de desprecio a la diversidad, no estaríamos donde estamos. Y por si fuera poco, ahora, en medio del lío, no son capaces de ofrecer ninguna solución. Sólo saben decir que no a todo. Como Ciutadans. Y eso no va a solucionar el problema.

Set. Artur Mas s’ha posat en mans d’Esquerra Republicana de Catalunya i ens ha ficat en un carreró sense sortida. Sembla mentida que no vegi que no pot haver-hi una solució unilateral, que qualsevol solució passa pel diàleg, la negociació i el pacte. Aquest és el camí que proposem els socialistes catalans i tots els socialistes espanyols. Som el partit de l’acord federal.

Dejadme que agradezca a Pedro Sánchez su compromiso con la solución federal y sus esfuerzos para que Rajoy y Mas dialoguen. Así no podemos seguir. No habrá solución definitiva si no la pueden votar los ciudadanos. Y, para nosotros, no hay mejor solución que la reforma federal de la Constitución.

Hemos votado la ley de consultas, pero Mas la quiere usar para hacer un referéndum. Es como si te sacas el carnet de conducir y luego quieres usarlo para pilotar un avión. El Tribunal Constitucional le va a sacar la tarjeta roja, y hay que acatar las decisiones del árbitro. Y buscar otro camino, el camino del diálogo, la negociación y el pacto. Eso no es la tercera vía, es la primera vía, la única vía.

Vuit. El cas Pujol és una vergonya. Hem de fer net. Perquè el frau fiscal és intolerable, inacceptable en un responsable polític. Cal anar fins al final per fer net. Ho ha de fer Hisenda, ho ha de fer la justícia, ho ha de debatre el Parlament. Sense baralles partidistes, pel bé de tots. Cal depurar responsabilitats i cal que els que hagin defraudat o s’hagin aprofitat de la Generalitat per fer negocis siguin condemnats i tornin els diners.

Nou. Hem d’enfortir el PSC, un partit d’esquerres amb vocació majoritària i de govern, un partit per a canviar les coses, per fer reformes, al servei de la gent, en especial dels treballadors del nostre país, de la gent que viu o vol viure de la seva feina. Un partit socialista, catalanista, federalista, europeista, feminista, apassionat per l’educació i la cultura, un partit de gent de pau, ecologista, solidari i municipalista.

Deu. Hem de preparar bé les municipals, amb la millor gent, les millors candidatures, els millors equips, els millors programes. I vull deixar-vos amb un magnífic exemple del que oferim els socialistes, un magnífic candidat a l’alcaldia de Barcelona, en Jaume Collboni.

 

Intervenció en el Debat de política general

DEBAT D’ORIENTACIÓ POLÍTICA GENERAL, 16 de setembre de 2014

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA

Gràcies, senyora presidenta.

Senyores i senyors diputats,
Molt Honorable president de la Generalitat,

Em plau prendre la paraula en aquest debat, per primer cop com a president del Grup Socialista, en un moment d’especial transcendència pel futur del nostre país.

Vull començar expressant el meu respecte envers el president Mas i el seu govern, que estan afrontant una situació econòmica i política especialment delicada. Jo no seré tant dur com vostè quan era líder de l’oposició amb governs anteriors. Del que va bé me’n alegro i per la part que li toca, el felicito.

Però, president, ahir el seu discurs ens va decebre per massa allunyat de la realitat, massa autocomplaent des del nostre punt de vista. Era un discurs en el que no hi sortien les persones sense feina, ni aquelles amb salaris baixos o feina precària, ni hi sortien els joves que han hagut de marxar, ni el 20% de catalans que estan per sota del llindar de la pobresa, ni els empresaris amb dificultats, ni els autònoms que es veuen obligats a deixar la seva activitat, ni les dones discriminades laboralment, ni tants i tants d’altres.

D’altra banda, president, el seu era un discurs mancat de credibilitat en la mesura que era incapaç d’acceptar cap responsabilitat sobre les coses que van malament. I n’hi ha, president, n’hi ha.

Miri President, no es poden utilitzar enquestes de satisfacció dels usuaris de la sanitat pública sense dir que el problema no és el de les persones ateses que, efectivament, comproven l’alt nivell del nostre sistema públic de salut. El problema són les llistes d’espera, el neguit de tanta i tanta gent que no sap quan serà atesa. El problema és que la despesa pública sanitària per càpita a Catalunya és el 25% inferior a la mitjana europea. El problema és que hi ha 1.250 llits estructurals menys, 1.000 per malalts aguts i 250 de sociosanitaris.

La prioritat del seu govern, senyor president, haurien d’haver estat les més de 750.000 persones aturades al nostre país. La prioritat haguessin hagut de ser les polítiques de rellançament econòmic i d’enfortiment de les xarxes de protecció social. La prioritat hagués hagut de ser garantir la qualitat dels sistemes públics d’educació i salut. I, des del nostre punt de vista, la prioritat del seu Govern no ha estat aquesta. N’hi hauria prou amb repassar les compareixences setmanals del portaveu del govern.

L’any 2010 hi havia a Catalunya 562.000 persones en atur, i avui són més de 750.000, la població ocupada el 2010 eren 3.242.300 persones, avui en són 3.040.000. El 40 per cent de les persones aturades no tenen cap mena de subsidi o prestació. El 2010 el deute públic era de 35.616 milions d’euros, i acabarem l’any 2014 clarament per sobre dels 60.000 milions.

La despesa social per càpita se situa avui a nivells de la de l’any 2004. És a dir, hem retrocedit una dècada en despesa pública de caràcter social. Així, per exemple, la despesa en salut, educació, benestar i ajuts socials a l’habitatge ha caigut 2.763 milions d’euros des de que vostès han tornat al govern.

Cap menció a les mesures aprovades al ple monogràfic sobre joventut, senyor president. La paraula “desigualtat” no surt en el seu discurs, quan és el desequilibri més greu que tenim i afecta tant la nostra cohesió social com les expectatives de recuperació econòmica. Ens parla d’increment de beques menjador, que s’ha produït, però el problema és que molts nens que les necessiten no les tenen.

No m’interpreti malament, president: tots som conscients que el marge del govern és escàs. Però molts creiem que vostès no han estat capaços d’utilitzar aquest petit marge perquè tenen prioritats i polítiques equivocades.

Avui tenim més atur i molt més deute públic que quan vostè va arribar al govern. Vostè haurà produït més deute públic en quatre anys que els governs d’esquerres en set anys. I avui els serveis socials, l’educació i la salut públiques han perdut l’embranzida que van rebre dels governs d’esquerres.

Però no vull ser injust. Sóc plenament conscient de les dificultats que afronta el govern. Perquè, en efecte, ha continuat la caiguda d’ingressos públics deguda a la crisi econòmica, i també la gasiveria del govern central, i segurament són moltes les raons que poden adduir-se per derivar responsabilitats cap a Madrid, o a la política de la Unió Europea, dominada per liberals i democratacristians. I, sí, una política que la socialdemocràcia no ha pogut encara capgirar.

Però, president, retallades, moltes; reforma, cap. Retallar en polítiques d’inserció laboral de persones amb discapacitat suposa treure drets a aquestes persones i, d’altra banda, haver de pagar més pels serveis assistencials que han de rebre. No podem deixar-ho tot, i aquí exagero una mica però és perquè se m’entengui, en mans de la Grossa de Nadal o dels ingressos de la Marató de la pobresa.

Amb situar Madrid i el president Rajoy com l’origen de tots els mals no n’hi ha prou. Deixi’m que li posi alguns exemples de coses que depenen de nosaltres i no fem prou bé. Perquè l’autogovern és per exercir-lo, no per adormir-se a la palla atribuint als anteriors governs i al govern d’Espanya tots els mals. I consti, vull ser just, que en alguns casos no m’estic referint només a responsabilitats governamentals, sinó a mancances de la política catalana en les que tots hi tenim alguna responsabilitat.

Per exemple, ens queixem de la politització del Tribunal Constitucional, però el sistema d’elecció dels membres del Consell de Garanties Estatutàries és gairebé el mateix, no? I això és responsabilitat exclusivament nostra.

Ens queixem, amb raó, que no ens deixen votar, però aquí som incapaços d’acordar una llei electoral. Per això no tenim accés al cens ni una Sindicatura Electoral de Catalunya. I això és responsabilitat exclusivament nostra. Repeteixo: nostra, no estic parlant del govern.

Ens queixem, justificadament, de l’excessiu dèficit fiscal de Catalunya, però aprovar els pressupostos de la Generalitat quan toca i elaborar amb realisme les previsions d’ingressos i despeses públiques depèn només de nosaltres. I el cert és que des de que vostè governa els pressupostos sempre s’han presentat amb retard o s’han prorrogat, i el seu govern sempre ha generat més dèficit i deute públics del previst.

Enguany, per exemple, president, vostè ha promès no reduir més la despesa pública, i per complir aquest compromís el seu govern ha d’obtenir aproximadament uns 3.000 milions d’ingressos extraordinaris, els 2.318 contemplats als pressupostos més el desviament del dèficit de l’any 2013. Vostè sap que aquesta previsió no es complirà ni de lluny.

I quines seran les conseqüències d’aquesta previsió errònia? Qui pagarà aquesta manca de realisme del seu govern? No és agosarat pensar que compensaran aquesta desviació en la previsió d’ingressos retallant la despesa i que, novament, la ciutadania haurà de pagar les conseqüències d’una gestió econòmica poc eficient.

Diem que convé millorar l’eficàcia i l’eficiència del sector públic català, però mentrestant, sense una reflexió a fons sobre el que tenim, el que necessitem i com fer-ho tot plegat més eficient i més eficaç, ja parlem de nous Consells Comarcals, i volíem passar de quatre províncies a set vegueries, i ja n’estàvem parlant d’alguna més.

Ens queixem de la manipulació de televisions públiques que depenen d’altres institucions, mentre aquí el Sindicat de Periodistes de Catalunya, ens alerta sobre la manca de neutralitat de TV3.

Vull dir, president, que, sense menystenir les dificultats amb les que topem degut a la crisi i a incomprensions i incompetències alienes, en allò que depèn de nosaltres hauríem de fer-ho millor. I no ho fem prou bé.

Darrerament hem tingut una altra notícia que demostra que no sempre estem a l’alçada. Parlo de la declaració de l’expresident Jordi Pujol i Soley. I vagi per endavant que hagués preferit, com tots, i segur que com el President de la Generalitat, que la seva compareixença davant de la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament s’hagués produït abans d’aquest debat, però lamentablement no ha estat així.

President, a ningú poden agradar les notícies que apunten a possibles irregularitats o delictes comesos durant anteriors etapes de govern del seu partit. Però massa sovint hem sentit com a única explicació que tot plegat eren atacs a Catalunya i al seu autogovern.

Encara ressonen les paraules de Jordi Pujol amb motiu del cas Banca Catalana l’any 1984: “El govern central ha fet una jugada indigna. I a partir d’ara, quan parli algú d’ètica, de moral i de joc net, en parlarem nosaltres. No ells”.

El cas Banca Catalana va ser utilitzat com una espècie de vacuna. A partir de llavors, en aquest i altres terrenys, el victimisme va substituir l’autoexigència. A partir de llavors un vel es va estendre sobre determinades qüestions que avui surten a la llum. I la qüestió és que no han estat els mecanismes de control de les institucions catalanes, no hem estat nosaltres els que hem detectat irregularitats o delictes. Ens ho han hagut de dir uns altres. I això és un greu problema de Catalunya.

Vostè també se’n recordarà del dur intercanvi que va mantenir en aquesta Cambra amb el president Maragall quan ell va al·ludir al 3% de comissions en obra pública, i que després vostès li van presentar una querella que afortunadament després es va retirar. No recordo aquests fets per fer-li un retret. Senzillament vull il·lustrar com les institucions catalanes no han estat a l’alçada del que els ciutadans exigeixen, que no és altra cosa que transparència, i garanties que quan algun responsable polític obra malament, la malifeta serà detectada i castigada.

En aquest sentit, Sr. President, vull preguntar-li expressament si ha donat instruccions perquè siguin investigades totes les informacions sorgides les darreres setmanes que apunten a negocis privats fets a l’empara de l’activitat de la Generalitat.

Per acabar amb la sospita generalitzada i per recuperar la nostra autoestima col·lectiva, cal aclarir els fets i esvair dubtes. I crec que en aquest sentit el govern de Catalunya podria fer més del que està fent.

President, si no aixequem el nivell d’autoexigència de les institucions catalanes no estarem a l’alçada del que la gent espera. I és molt millor que vostè prengui la iniciativa, com ho va fer amb les 51 mesures per regenerar la democràcia i per la transparència, per evitar que la lluita contra la corrupció esdevingui camp de batalla partidista.

En definitiva: ens cal més autoexigència en tots els terrenys. També en el de la consulta.

I vull deixar-ho clar d’entrada. El Grup Socialista és partidari d’una consulta legal i acordada. Nosaltres creiem que no hi haurà solució estable al greu problema d’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya sense que la ciutadania es pugui pronunciar a les urnes.

Nosaltres hem donat i donarem suport a la llei de consultes populars no referendàries, però creiem que aquesta llei no pot servir per fer la pregunta que vostè ha acordat amb ERC, ICV-EUiA i la CUP, la doble pregunta encadenada que vostè s’ha compromès a incloure en el decret de convocatòria que signarà poc després d’aprovar la llei.

Permeti que li faci una pregunta molt concreta. En el seu acord amb Esquerra Republicana de Catalunya es contempla la utilització de la Llei 4/2010 del Parlament de Catalunya, de consultes populars per via de referèndum. S’ha renunciat a fer això.

Probablement em dirà que no va veure la mínima disposició a negociar per part del Govern espanyol. Li ho accepto. Però si vostès mateixos en el seu programa veien que per fer un referèndum calia activar les previsions de la Llei 4/2010 de consultes populars per via de referèndum, per què pensen que poden formular la pregunta que han acordat, pròpia d’un referèndum, utilitzant la llei de consultes populars no referendàries? Vostè no hi veu algun problema?

Amb el seu pacte amb ERC, partit que respectem i coneixem bé, vostè ha convertit aquesta legislatura en un frenètic compte enrere que en teoria acaba el 9 de novembre. I avui, molts catalans i catalanes, malgrat les bones intencions, malgrat la feina de la vicepresidenta, ens temem i lamentem que el 9-N la consulta no es podrà realitzar. Probablement i en primer lloc per l’oposició frontal de les institucions de l’Estat.

Però segueixo amb el meu argument de l’autoexigència. Vostè també ha parlat sovint de la necessitat de “fer les coses bé”.

Era raonable fixar el 2014 com l’any ineluctable de la consulta amb majoria absoluta del PP? No hagués estat més sensat donar-nos de termini tota la legislatura? Estic convençut que vostè ho hagués volgut així, però que va haver de claudicar davant l’exigència del soci que vostè mateix havia triat per compensar el seu retrocés electoral de 12 escons.

Era raonable plantejar la qüestió en termes de sobirania, tal com es va fer amb la Declaració de sobirania del Parlament del 23 de gener del 2013, avui anul·lada? Era aquesta la millor manera d’iniciar una negociació amb l’Estat?

Va ser assenyat fixar de forma unilateral data i pregunta el 12 de desembre passat?

Vostès mateixos van entendre que per fer la pregunta necessitaven l’autorització de l’Estat, i per això van demanar la transferència de la competència per convocar referèndums. En ser denegada aquesta transferència, com pensen que es pot fer aquesta mateixa pregunta utilitzant la via de les consultes populars no referendàries?

De fet, el primer Informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional ja assenyalava les dificultats i la fragilitat d’aquesta via.

La llei ha passat el sedàs del Consell de Garanties Estatutàries, sí. Per això el Grup Socialista la votarà favorablement. Repeteixo. Però no podem oblidar que s’han produït quatre vots particulars. Simplificant podem dir que ha passat la prova amb un 5 a 4. No creu que això aconsella millorar en el possible la llei? Per això nosaltres hi hem presentat 4 esmenes. Per intentar blindar la llei i la consulta. Perquè nosaltres volem que es pugui celebrar una consulta. Coneix, president, aquestes esmenes? Dono per fet que sí, la seva fama de treballador incansable el precedeix. No valdria la pena que fossin seriosament considerades i acceptades?

Si una llei tan important, la que ha de possibilitar la consulta del 9 de novembre, quan passa l’examen d’un organisme ben nostre com el Consell de Garanties Estatutàries, obté un 5 a 4, què passarà quan arribi, que hi arribarà, al Tribunal Constitucional?

Si s’aproven les nostres esmenes i, així, per exemple, que la pregunta pugui ser validada pel Consell de Garanties Estatutàries. Que el decret de convocatòria digui en quina competència de la Generalitat s’empara la pregunta que es vol formular.

Per fer les coses bé hem de mantenir-nos sempre en el marc democràtic de l’Estat de dret, principal obligació de les institucions públiques i de tot govern. Compti amb nosaltres per fer possible la consulta en aquest marc. Podem i volem ajudar.

President, des del nostre punt de vista, el balanç d’aquests dos anys d’acció de govern, o quatre, si comptem la legislatura anterior, que va ser una mica breu, no és positiu.

Escasses mesures d’impuls a l’economia; fortes retallades socials; retallades importants en el Departament d’empresa i ocupació, la partida d’innovació ha patit una retallada del 90%; nul desenvolupament del pacte ‘Més indústria’; no han complert el compromís de presentar la llei de comerç, mentre el comerç de proximitat ha perdut 50.000 llocs de treball i han tancat més de 3.500 establiments; en matèria d’ocupació hem passat de destinar 569 milions d’euros el 2010 a 198 milions el 2012 i 180 milions el 2014; deuen més de 150 milions del Pla de Barris als Ajuntaments; han disminuït els ajuts al lloguer; hi ha impagaments molt importants a pagesos i cooperatives,…

President, portem quatre anys malaguanyats i molts tenim la inquietant sensació que vostè ha col·locat Catalunya en un carreró sense sortida.

Li he de confessar que una de les principals dificultats a les que m’he enfrontat a l’hora de preparar la meva intervenció ha estat lluitar contra el convenciment que aquest serà el darrer gran debat d’aquesta legislatura. I més després d’haver escoltat ahir la darrera part de la seva intervenció.

Però, Sr. President, i ho dic respectuosament, vostè té l’obligació política d’esgotar la legislatura precisament perquè ja va avançar les anteriors eleccions. En la nostra opinió hauríem d’aprofitar els dos anys de legislatura que queden per establir un nou contracte social a Catalunya.

President, amb motiu de la nostra Diada Nacional, per tercer any consecutiu moltíssima gent es va manifestar a Barcelona a favor de la consulta, molts d’ells a favor de la independència. Molts dels que no ens vàrem manifestar també volem un canvi profund en les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, i estem convençuts que no hi ha solució estable que no passi pel vot de les catalanes i els catalans.

Però al darrera d’aquest malestar ciutadà, president, al menys jo ho veig així, no hi ha només un neguit identitari, territorial o d’autogovern. Hi ha una cosa més profunda: hi ha el convenciment que el contracte social, aquell contracte invisible que vincula el govern amb els seus conciutadans, s’ha trencat, que ni el model socioeconòmic ni el funcionament de les institucions responen ja a les aspiracions ciutadanes. En la nostra opinió cal aprofitar els dos anys de legislatura que queden per establir un nou contracte social a Catalunya.

Hi ha un clamor contra els estralls de les polítiques d’austeritat dogmàtica, la constatació que l’economia no està al servei de les persones, que els mercats dicten les lleis en comptes de ser la política la que regula els mercats.

Molt majoritàriament els catalans no es resignen a un país amb poques empreses competitives internacionalment i sense oportunitats per les persones emprenedores, a un país sense esperança, sense oportunitats, amb poc treball i precari, i salaris de misèria. Molts catalans no es resignen al deteriorament sistemàtic dels serveis socials, de la sanitat i l’educació públiques, a l’increment de les desigualtats i la pobresa, a la violència masclista. I no veuen una resposta eficaç als seus neguits des de la política. Torno a dir, des de la política, no només des del govern.

I la resposta no pot ser, una altra vegada, avançar les eleccions. La legislatura del 2010 es va acabar de forma abrupta a mig mandat, en teoria pel fracàs en assolir el pacte fiscal, i aquesta pot acabar també a mig mandat pel fracàs en organitzar la consulta perfecta. No hauríem d’acumular fracassos.

L’error va ser posar data a la consulta sense garanties de poder-la celebrar. Que quedi clar: no li estem demanant que abandoni la perspectiva de fer la consulta; al contrari, li estem demanant que treballi fins al final de la legislatura per fer-la possible, i també per respondre als neguits i exigències de la ciutadania. I ens oferim a col·laborar per assolir aquests objectius.

President, creiem factible establir acords per desenvolupar les prioritats que vostè assenyalava ahir i amb les que en gran mesura coincidim.

Tindria dret perfecte dret a no creure’m, però ahir ja tenia el primer esborrany del discurs d’avui: el rellançament econòmic i la creació d’ocupació; defensa de l’estat del benestar; la regeneració democràtica; i la negociació d’un nou acord polític amb la resta d’Espanya que sigui sotmès a referèndum dels catalans. Són prioritats de sentit comú, són les que la gent ens demana. A la gent que ens està demanant això, els hem de dir que perquè no som capaços de fer una cosa que no només depèn de nosaltres, engegarem la legislatura a fer punyetes?

Sé que les coses són com són, que la política catalana té algunes regles que la fan especial i ben nostra. Però després d’aquest debat no hauria de quedar la idea que el món s’acaba el 9 de novembre. Tinc una bona font que m’ha dit que no és així. No s’acaba el 9 de novembre: no ho va dir Kant, però no s’acaba el 9 de novembre. De nosaltres depèn dotar de contingut la política catalana dels propers dos anys. De tots nosaltres.

Les nostres propostes de resolució van en aquesta direcció, i estan guiades per una voluntat de mà estesa, de proposta en positiu. Li avanço de forma breu alguns dels elements d’aquests quatre eixos:

1) Rellançament econòmic i creació d’ocupació:

Priorització pressupostària de les polítiques actives d’ocupació, mesures de foment de l’emprenedoria, suport a la indústria i a les empreses més competitives, el comerç i el turisme, prioritat al corredor mediterrani, la línia 9, els serveis de rodalia, i als accessos al port i l’aeroport, reforma i enfortiment del Servei d’Ocupació de Catalunya, disposició a acordar la llei de la Formació Professional, Pla de rescat per a persones en atur de llarga durada, convocatòria extraordinària del Pla “Treball als barris”, assegurar el manteniment dels Centres Especials de Treball, facilitar la transició al món laboral de les persones amb discapacitat, major activisme de la inspecció de treball, modificació de l’impost de successions, millor coordinació per combatre el frau i l’evasió fiscal, impuls a la universitat i la recerca, consideració de l’educació com a inversió social, elaboració d’una llei de canvi climàtic i energia, revertir la reducció del pressupost del Departament d’agricultura.

2) Garantia dels serveis públics i eficàcia de la protecció social:

Anar més enllà de les resolucions aprovades en el ple extraordinari sobre la pobresa amb un Acord per lluitar contra el creixement de les desigualtats socials al nostre país i per a la cohesió social, garantir les beques i les beques menjador per a qui les necessiti, impulsar mesures efectives contra la pobresa energètica, restablir la convocatòria d’ajuts per a l’adquisició de llibres de text, garantir les prestacions per a fills a càrrec a totes les famílies en exclusió i risc d‘exclusió, ampliar i fomentar les polítiques per afavorir l’habitatge de lloguer, impulsar les mesures contra la violència masclista vist l’increment de morts enguany, començar a compensar les retallades en salut, acordar un pla de xoc per garantir l’accessibilitat dels serveis sanitaris, garantir l’absoluta transparència i retiment de comptes de tots els centres sigui quin sigui el sistema de provisió del servei, assegurar la viabilitat de la llei de la dependència i promoció de l’autonomia personal, repensar el copagament dels serveis socials, eliminar la previsió de la supressió de la paga extra als empleats públics pel 2014, vetllar per la qualitat dels serveis penitenciaris i en especial de la justícia juvenil,

3) Regeneració democràtica:

Aprovació de la llei electoral de Catalunya, aprovació de la llei de transparència, revisió dels mecanismes de provisió dels òrgans de la Generalitat nomenats pel Parlament, pagament dels deutes amb el món local, desplegament de les mesures de regeneració democràtica anunciades per vostè el 22 de febrer de 2013.

4) Negociació d’un nou acord polític amb la resta d’Espanya que sigui sotmès a referèndum:

President, ens posem a la seva disposició per contribuir a la negociació de les 23 qüestions que vostè va plantejar al president Rajoy en la seva darrera entrevista.

Nosaltres també volem votar i volem ajudar a la negociació d’un nou acord polític amb les institucions de l’Estat que sigui sotmès al vot de la ciutadania. Com bé sap som partidaris d’una profunda reforma constitucional que, entre d’altres qüestions, reconegui el caràcter plurinacional d’Espanya, ens doti d’estructures federals, garanteixi el ple desplegament del nostre autogovern, blindi les nostres competències en matèria de llengua, educació i cultura, i faci possible un pacte fiscal que asseguri el principi d’ordinalitat, que no es compleix, i la creació d’un Consorci Tributari presidit per la Generalitat que gestioni tots els impostos suportats a Catalunya. És molt difícil, hi ha qui diu que més que la independència, però ho hem de fer.

Som conscients que moltes d’aquestes propostes requereixen també de canvis a nivell europeu i espanyol, de revisió de la nostra fiscalitat, de dures negociacions amb el govern d’Espanya sobre els límits de dèficit i el funcionament del Fons de Liquiditat Autonòmica. I d’un nou sistema de finançament. Aquí, per cert, vostè va complir, va dir que el govern de Catalunya no hi posaria la banya i no l’hi ha posat. Però el resultat és que no tenim nou model de finançament. I, com vostè ha dit, hauria d’estar en vigor des de l’1 de gener d’enguany. No hi hem de renunciar. La Generalitat hauria de ser molt més activa.

President: som conscients de la dificultat del moment, dels estralls de la crisi econòmica, de la dificultat de dialogar i negociar amb el govern d’Espanya, de les enormes expectatives aixecades en importants sectors de la societat catalana, i som conscients que, al capdavall, les responsabilitats polítiques només li seran exigides a vostè, Sr. President.

Sap que amb nosaltres, els socialistes, es pot comptar per fer avançar la via del diàleg, la negociació i el pacte, des d’un estricte respecte a l’estat de dret i des del convenciment que lleis canvien lleis, i que cal canviar la Constitució.

Permeti’m, president Mas, que li expressi amb total claredat: per a l’estabilitat política, el creixement econòmic, la cohesió social, i l’enfortiment nacional es pot comptar amb nosaltres. Per a aventures, ruptures o el desmantellament de l’Estat social, no.

Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.