Principis

Principios
ABC, 24.07.08

Con motivo de la celebración de nuestro 11º Congreso, que coincide con el 30 aniversario de la fundación del PSC, los y las socialistas catalanes hemos aprobado una Declaración de Principios que constituye nuestro Documento de Identidad.

Los hombres y las mujeres socialistas de Catalunya somos herederos de la tradición de luchas obreras y populares, y hacemos nuestros sus principios de republicanismo y federalismo así como sus combates por la libertad, la democracia, la igualdad y los derechos de ciudadanía.

Nuestra acción se realiza en Catalunya, una nación con un territorio, una lengua, una cultura y una historia propias que configuran una comunidad nacional, de la cual forman parte todos los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya con independencia de su origen y su lengua materna. Somos socialistas porque queremos construir una sociedad basada en la realización plena y efectiva de los valores de libertad, igualdad, fraternidad, justicia social, solidaridad y paz.

Estos valores son para nosotros inseparables, conforman nuestra ética personal y nuestra manera de entender el mundo, guían nuestra acción y se contraponen a los privilegios, las desigualdades y el individualismo insolidario. Nuestro proyecto, de vocación mayoritaria, se caracteriza por la voluntad de gobernar nuestro país con eficacia y rigor para hacer una Catalunya más libre, más próspera, y más justa. Un proyecto con la voluntad de convertirse en el marco central de referencia del catalanismo.

Estos son los compromisos que nos identifican y que queremos compartir con todos aquellos y aquellas que quieran construir una sociedad mejor:

1.- Somos demócratas y ponemos a las personas en el centro de nuestras propuestas y nuestras políticas.
2.- Somos progresistas y de izquierdas, gente comprometida con el mundo del trabajo.
3.- Somos catalanistas y queremos afirmar una Catalunya capaz de forjar su futuro desde cada municipio en el marco de una España y de una Europa federales.
4.- Somos europeístas y queremos impulsar la construcción de la Unión Europea, abiertos al Mediterráneo y al diálogo de culturas y civilizaciones.
5.- Somos feministas y nos comprometemos a que ambos géneros compartan, a partes iguales cualquier ámbito de responsabilidad.
6.- Somos ecologistas y queremos proteger nuestro entorno común mediante políticas de desarrollo sostenible que aseguren el progreso económico y el bienestar para todo el mundo.
7.- Somos gente solidaria y queremos combatir el hambre, la pobreza, la explotación, el analfabetismo y la enfermedad en todo el mundo.
8.- Somos gente de paz y queremos promover la seguridad, el control de los armamentos y la resolución pacífica de los conflictos.
9.- Somos gente emprendedora y queremos impulsar la iniciativa personal, la libertad de empresa y la innovación en el marco de una economía de mercado responsable socialmente.
10.- Somos gente apasionada por la cultura y apostamos por la creatividad, las nuevas tecnologías de la información, la sociedad del conocimiento y de la comunicación, y por una educación pública de calidad para todo el mundo.

Entrevista a El Punt

Miquel Iceta i Llorens: «Qui dirigeix l’acció parlamentària dels diputats a Madrid és l’executiva del PSC»

EL PUNT, 17.07.08

ANNA SERRANO

A les portes de l’11è congrés del PSC, que comença demà, és clar que el del grup propi serà un dels debats que s’hi abordaran. Iceta explica que es treballa en una posició intermèdia entre els que el volen i els que el rebutgen, que deixa en mans de la direcció la futura decisió.

-El grup propi pot centrar el congrés?

-«Hi haurà debat, perquè hi ha esmenes que demanen que es constitueixi ara i altres que diuen que s’hi renunciï. La direcció proposarà una resolució molt similar a la del congrés anterior, que passa per mantenir viva la possibilitat i deixar en mans de l’executiva la decisió de quan promoure la constitució del grup. No crec que sigui un dels debats centrals, perquè en l’anterior congrés aquesta posició va concitar la unanimitat.»

-La decisió queda en mans de l’executiva…

-«Hi ha una qüestió de moment. La constitució de grups parlamentaris en el Congrés s’ha de produir en els cinc dies posteriors a l’inici de la legislatura. D’altra banda, també és una forma de recordar que els diputats del PSC en tot moment han de votar el que digui l’executiva del partit. Qui dirigeix l’acció parlamentària de tots els diputats del PSC, sigui quina sigui la cambra, és l’executiva. Per ara, hem votat sempre amb el grup socialista i pot ser sempre així, però la decisió, en darrera instància, és una prerrogativa de l’executiva del PSC, que és la que pot indicar en el cas que s’hagués de votar diferent. També és la que a l’inici de la legislatura pot prendre aquesta decisió.»

-Arribat el moment, votarien de manera diferent?

-«Ens costa molt posar-nos en el mal temps, perquè si hem de votar diferent és que no ens hem posat d’acord i que considerem que és una qüestió molt fonamental i que va contra l’interès de Catalunya. No s’ha produït mai. Es descarta? No. Ara, tampoc és previsible que hagi de passar demà. És una opció sempre oberta.»

-Els consellers Castells i Maragall són partidaris del grup propi, vostè n’és?
-«Ara no. Crec que la resolució de l’anterior congrés és la bona. Nosaltres hem pres una opció en política espanyola, que és participar, a través del PSOE, i portar el PSOE a posicions cada cop més avançades en termes de l’acceptació de l’Espanya plural i de l’Estat federal. Si algun dia considerem que la manera de fer avançar aquests objectius implica una organització diferent, hem de tenir plena llibertat per fer-ho. Però no és, ara, cap prioritat.»

-Això fa que la seva acció a Madrid quedi desdibuixada?

-«Crec que la gent ja veu que el PSC la seva feina és aquesta. Entre la capacitat d’influència i la foto, sempre triaré la capacitat d’influència. Això et pot restar protagonisme, però a vegades eficàcia i protagonisme no van agafats de la mà, i menys en qüestions delicades.»

-El conseller Castells creu que entre el PSOE i Catalunya ha de quedar clar que el PSC es queda amb Catalunya…

-«Què estem veient? Tenim un nou Estatut i una disposició addicional tercera perquè hi ha un govern del PSOE, que també ens fa costat en el model educatiu… Nosaltres, el PSOE, si no existís l’hauríem d’inventar. Estem encantats d’haver trobat fora de Catalunya algú amb qui poder sintonitzar.»

-El congrés vol situar el PSC com a partit central del catalanisme; entra en competició amb la Casa Gran de CDC?

-«És molt diferent. La casa ens remet a una idea de propietat. Nosaltres sempre hem entès el catalanisme no com una casa sinó com una plaça, un punt de trobada de molta gent; això és el que ha fet fort el catalanisme. L’apropiació partidista, a part que és impossible, és un error i afebleix Catalunya. El catalanisme està present en moltes forces polítiques que cadascuna interpreta, amb la defensa dels interessos de Catalunya, d’una manera molt específica. I és bo que els diversos partits catalanistes es reconeguin aquesta legitimitat, perquè això permet arribar a acords en qüestions que requereixen una unitat catalanista. Sense ella no hauríem tingut l’Estatut, ni resoldríem prou bé el finançament. Independentment que cadascú té el seu paper, com a govern i com a oposició, sempre defensarem aquell terreny comú del catalanisme i de la possibilitat d’avançar plegats en objectius de país. Això és tot el contrari d’intentar apropiar-se la idea de Catalunya o del catalanisme.»

-Hi haurà renovació en l’executiva?

-«Hi haurà una renovació. El que passa és que estem en un congrés en què amb tota probabilitat José Montilla seguirà sent primer secretari, i això implica un grau de continuïtat d’ell i de les persones en què confia les responsabilitats del partit. Tot indica que la renovació estarà basada en una presència més gran de representants del territori que han demostrat la seva vàlua. No serà per donar oportunitats a gent que s’estrena, sinó per reconèixer lideratges ja consolidats, que es donen en el conjunt del territori. Hi ha d’haver una major presència de gent de Girona, Lleida i Tarragona.»

-Nou Cicle vol que hi hagi totes les sensibilitats; serà així?

-«Des del quart congrés totes les executives han tingut un caràcter molt plural amb vocació de reflectir el conjunt del partit. Estic convençut que la presència en l’executiva de gent de sensibilitats diverses està garantida.»

-Hi haurà president?

-«El PSC ha tingut moments en què en tenia i altres que no. És un càrrec no obligatori. El candidat a primer secretari farà una proposta, i aleshores ho sabrem.»

-I vostè serà proposat per al mateix càrrec?

-«No ho sé; la proposta la farà el primer secretari. Jo, com sempre, estic a la seva disposició i a la del partit. Els càrrecs que pugui desenvolupar no són rellevants; l’important és que tots estem convençuts que l’executiva que elegim sigui capaç de portar el partit encara més lluny.»

-El finançament és la gran prova de foc per a la relació entre el PSC i el PSOE?

-«Serà un moment molt important perquè el compromís que vam adquirir amb l’Estatut és molt seriós. Després del finançament en vindran d’altres. Avui celebrem les balances fiscals i fa deu anys que les demanem. Els reptes mai no s’acaben.»

-Montilla ja ha advertit que, si cal, crearan problemes al PSOE…

- «Poden haver-n’hi. Ara, el nostre objectiu és buscar la fricció? No; és buscar el resultat, i si el podem obtenir amb el menor cost possible, millor. Si, en determinats moments implica enfrontaments, diferències i moments de dificultat, s’haurà de fer. No tenim cap altra obligació que no sigui correspondre a la confiança dels ciutadans de Catalunya.»

-Castells es demana si el tripartit dóna prou estabilitat. Què creu?

-«En aquests moments hi ha estabilitat política. El model de govern d’esquerres és el que el PSC ha defensat sempre i està donant resultats. No veig motius per modificar-lo. La nostra voluntat és exhaurir la legislatura amb aquest model.»

Debat sobre la situació econòmica

INTERVENCIÓ DEL PORTAVEU DEL GRUP SOCIALISTES-CIUTADANS PEL CANVI EN EL DEBAT SOBRE LA SITUACIÓ ECONÒMICA. Parlament de Catalunya, 16 de juliol de 2008

Gracies, Sr. President.

Senyores i senyors Diputats.

Vull en primer lloc agrair al Molt Honorable President de la Generalitat la seva compareixença a petició pròpia i la intervenció amb la que ha obert aquest debat. És així com se serveix l’interès de Catalunya. Mirant la realitat de cara. Sense defugir els aspectes negatius. Sense amagar-se al darrera de la manca de competències i recursos. No mirant tan sols a Madrid esperant a que escampi. Renunciant a la petita política plena de gesticulació, declaracions buides i alarmisme. Cercant consensos. Anant per feina. Com està fent el Govern de Catalunya. A començar pel seu president i sumant tots els esforços en una mateixa direcció.

La Conselleria d’Economia i Finances dissenyant l’estratègia i aconseguint l’acord amb els agents socials. La Conselleria d’Innovació, Universitats i Empresa, en permanent contacte amb el món empresarial, les universitats i els centres de recerca, impulsant el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació. La Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques, pitjant l’accelerador de la inversió pública i la llei de barris. La Conselleria de Treball millorant les capacitats del Servei d’Ocupació de Catalunya i les seves Oficines de Treball, donant suport a l’emprenedoria i millorant el nostre sistema de formació professional, en col·laboració estreta amb el Departament d’Educació. La Conselleria d’Agricultura, Alimentació i Acció rural, impulsant la renovació del camp català i la competitivitat del sector agroalimentari. La Conselleria de Medi Ambient i Habitatge, desenvolupant el Pacte Nacional per a l’Habitatge. La Conselleria d’Acció Social i Ciutadania impulsant les polítiques de suport a les famílies i el Pacte Nacional per a la Immigració. També els Departaments de Salut (amb la recerca biomèdica), Cultura (amb les indústries culturals i audiovisuals), Governació (amb la cooperació amb els Ajuntaments) i Justícia (amb un fort grau d’inversió). Aquesta és la prioritat del govern, de tots els Departaments: superar les actuals dificultats econòmiques amb la màxima rapidesa possible.

Un debat rigorós sobre la situació econòmica requereix evitar el partidisme. La ciutadania, amb raó, ni ho entendria ni ens ho perdonaria. Per tant, el nostre grup vol contribuir modestament a un diagnòstic real de la situació i a la recerca del consens sobre les polítiques bàsiques que ens han de permetre sortir de la crisi com més aviat millor i com més forts millor.

Hem de començar dient que aquesta és una crisi global, que té unes causes fonamentalment exògenes. Des de fa més d’un any la conjuntura econòmica internacional és negativa. Aquí tot just comencem ara a sentir els seus efectes. Però la crisi hipotecària als Estats Units ve de lluny i està provocant una important restricció del crèdit i de la liquidesa a nivell mundial.

Permetin que citi algunes dades. El preu del petroli. Recorden la crisi del 1993? El preu del petroli era de 17 dòlars/barril, 16 dòlars el 1994, 17 el 1995, 20.6 el 1996, 19 el 1997. Deu anys més tard, el 2007, el preu del petroli era de 54 dòlars/barril el gener i de 91 dòlars/barril el desembre. El gener de 2008 el preu del barril era de 92 dòlars i a finals de juny superava els 132. Avui 138. El 80% de l’augment de la nostra taxa d’inflació es deu a l’increment del preu del petroli i a l’augment del preu dels aliments.

A diferència de la crisi del 1993, ara no tenim cap control sobre la paritat de la nostra moneda, ni sobre els tipus d’interès. És la primera “crisi euro”. En una Europa que dubta. I permetin-me que per això celebri la ratificació ahir al Senat espanyol del Tractat de Lisboa.

El dilluns el Conseller Castells era rotund al respecte en la seva intervenció davant del Cercle d’Economia. Cito literalment: “No sé si hem parat massa atenció a que aquesta és la primera crisi important que pateix el nostre país en plena era de globalització i formant part de la zona euro. I això modifica, i de quina manera, el terreny i les regles del joc. Avui la capacitat d’actuació dels governs, també la del govern central, és limitada. No podem recórrer, com en el passat, a modificar el tipus de canvi per compensar les pèrdues de competitivitat derivades d’una major inflació o una menor productivitat, ni a utilitzar el tipus d’interès o les variables monetàries, per adaptar-les a la fase del cicle en que es troba específicament la nostra economia. L’única manera de mantenir i recuperar els nivells de benestar i prosperitat és millorant la nostra productivitat”. Acaba la cita.

Aquesta crisi està fent caure a molts del cavall del neoliberalisme. Ara tothom reclama regulació i intervenció dels poders públics. També a Estats Units. Amb Bush ocupant encara la presidència. Els mateixos que cridaven fa un any que l’Estat els feia nosa, avui demanen que intervingui. Benvinguts. Els adoradors de la mà invisible demanen ara intervencions més tangibles. Benvinguts.

Però el fet que la crisi sigui global, que les seves causes siguin fonamentalment exògenes i que la moneda única i l’autonomia dels bancs centrals resti marge de maniobra als governs no pot ser en cap cas una excusa per a la inacció. Com ho ha demostrat en la seva intervenció el president Montilla.

L’economia catalana té trumfos a la mà. El seu creixement sostingut al llarg de molts anys ha permès consolidar unes bases sòlides. Durant els darrers 12 anys el creixement mitjà del PIB ha estat del 3,5%, 1,3 punts per sobre de la zona euro. Avui, la renda mitja dels catalans és un 12% superior a la renda dels europeus de la zona euro. Un recent informe de l’OCDE diu que el sector industrial català presenta fortaleses competitives tant en activitats d’alta tecnologia com de mitjana i baixa tecnologia. L’atur és del 7% (l’any 1993 era del 20%). Els tipus d’interès estan al voltant del 6% (lluny del 10% de 1993). El grau d’obertura de l’economia catalana és del 70% en termes del pes de les importacions i les exportacions en el PIB. 15 punts per sobre d’Espanya. Catalunya representa el 29% de les exportacions espanyoles, i el 40% si mirem només les exportacions d’alt contingut tecnològic.

Recordem que l’Estat tenia un dèficit del 6% front el lleuger superàvit d’avui. Que el deute ha baixat del 62% al 36%. Per cert, potser això aconsella flexibilitzar alguns criteris d’estabilitat macroeconòmica per fer front a la crisi. Mantenir rígidament, dogmàticament, els criteris d’estabilitat pressupostària pot ser un greu error en moments de crisi. Hi ha empreses que poden superar la crisi si no es tanquen les aixetes del crèdit. A l’activisme de l’Institut Català de Finances, que caldrà seguir impulsant, caldria afegir-hi una major valentia de l’Instituto de Crédito Oficial que aprofito per reclamar des d’aquí.

També tenim la fortalesa que ens proporciona l’Acord estratègic amb els agents socials promogut pel Govern. Aquesta és la millor recepta per afrontar una difícil situació econòmica: iniciativa política, acció de govern i consens social.

Però també tenim algunes febleses. El sector immobiliari, el pes del qual és inferior a Catalunya que en el conjunt d’Espanya, està en una situació molt delicada, després de massa temps de posar al mercat un volum d’habitatges superior al que la nostra economia podia absorbir. Estem registrant un increment de l’atur, bàsicament en el sector de la construcció, però no només en aquest. Tenim episodis de deslocalització i tancament d’empreses. Però també d’empreses que s’instal·len aquí. I d’empreses catalanes que s’instal·len a d’altres països.

El nostre grup parlamentari dóna ple suport al govern en les línies d’actuació que el president ha plantejat. En les mesures que ajuden a contrarestar la caiguda de l’activitat econòmica. En les mesures de contenció i estalvi. En els pactes nacionals. En les mesures pal·liatives pels sectors socials que es poden veure més especialment afectats per la crisi. I en l’impuls a la transformació del model de competitivitat que necessita la nostra economia.

Lògicament, amb més recursos i el ple desplegament de l’Estatut estarem en millors condicions per fer-ho. Catalunya ha de fer un salt endavant en matèria d’infraestructures del transport i les comunicacions. Hem de poder treure el màxim profit del potencial dels nostres ports i dels nostres aeroports. Cal millorar les nostres xarxes de distribució elèctrica, les nostres interconnexions, la nostra capacitat de generar energies alternatives. Hem de resoldre definitivament els nostres problemes hídrics. Cal impulsar la reforma de l’educació i la formació professional. Cal apostar de forma decidida per la recerca i la innovació. Aquests són els objectius de la nostra acció de govern.

Però aquests són també objectius de país que requereixen també d’un cert grau d’unitat nacional. No s’espantin. No demanem a l’oposició que deixi de ser-ho ni d’exercir la seva funció. Però alguns d’aquests objectius requereixen d’unitat catalanista. I alguns d’ells requereixen també d’intel·ligència i coordinació en les nostres aliances i la nostra col·laboració amb forces polítiques d’àmbit estatal.

Sortir de la crisi econòmica requereix també d’exercicis de responsabilitat en l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat per a l’any vinent. No ens podem permetre perdre un any d’aplicació de la Disposició addicional 3a de l’Estatut. Sortir de la crisi és incompatible amb promoure inestabilitat política. Avançar en l’autogovern és incompatible amb fer el joc per activa o per passiva amb els que han impugnat el nostre Estatut o volen separar els nens a l’escola en funció de la llengua.

Acabo, Sr. President.

Atacar la crisi implica, en primer lloc, posar-se al costat dels que més la pateixen. Amb els que pateixen i patiran situacions d’atur. Amb els que han de fer front al cost creixent de les hipoteques. Amb els que veuen com es redueix la seva capacitat adquisitiva. Per això, Molt Honorable President de la Generalitat, voldríem també concrecions del seu compromís de mantenir el pes de les polítiques socials. Perquè no volem que els més febles hagin de pagar el cost de l’ajustament econòmic. Els de sempre no han de pagar pels errors, imprevisions i excessos d’uns pocs.

Afortunadament Catalunya té un teixit productiu potent, divers i competitiu, té uns empresaris que arrisquen i un sindicats responsables. Catalunya té els millors centres de formació i de recerca. Tenim la millor gent. Catalunya té capacitat d’emprendre, d’innovar i d’arriscar. Per això ens en sortirem. I crec que val la pena que la nostra intervenció acabi, precisament, amb aquest missatge de confiança.

Gràcies, Sr. president, senyores i senyors Diputats.

La Catalunya que sap on va

La Catalunya que sap on va
AVUI, 13 de juliol del 2008

Avui el PSC és el millor exponent de la Catalunya que sap on va, vol expressar-la plenament i vol fer-ho cada dia amb més potència i amb més eficàcia. Una Catalunya conscient dels seus reptes i possibilitats, disposada a desenvolupar amb fermesa les potencialitats del nou Estatut, compromesa en la transformació federal d’Espanya, decidida a superar la crisi econòmica i a construir una societat de més oportunitats i més ben repartides, una societat basada en els valors de llibertat, igualtat, justícia i solidaritat.

L’11è congrés del PSC ha de reafirmar els trets bàsics del nostre projecte. Un projecte socialista, perquè no ens resignem a una societat basada en l’egoisme i que tingui com a única mesura el benefici individual. Hem de dir alt i fort que no ens volem sotmetre a una societat regida per criteris de mercat i que la immensa força del capitalisme ha de ser compensada per regles que garanteixin la llibertat real, la preservació dels interessos col·lectius, la prevalença de la justícia i la solidaritat, l’esforç permanent per eradicar la fam, la pobresa, l’exclusió social i la guerra, per reduir les desigualtats socials i els desequilibris territorials, per assegurar el progrés econòmic, la sostenibilitat i el respecte a la democràcia i els drets humans arreu. Un projecte catalanista, perquè vol afermar l’autogovern de Catalunya per construir una societat d’oportunitats, inclusiva, amb igualtat de drets i deures, capaç d’unir en un mateix projecte persones de procedència diversa, afirmant la nostra realitat nacional, cultural i lingüística que, plural com és, ratifica el seu compromís quotidià amb la llengua catalana. Un projecte federalista, perquè vol promoure la unitat entre els pobles d’Espanya a partir del respecte a la realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística de l’Estat. Un projecte europeista perquè persegueix la construcció d’una Europa federal, que impulsi un model social d’oportunitats i cohesió, que sigui factor de pau al món i disposada a impulsar els mecanismes adequats de govern i regulació mundials capaços de limitar els estralls del capitalisme globalitzat. Un projecte municipalista, democràtic i de proximitat, que promou l’apoderament dels individus i comunitats i l’aplicació del principi de subsidiarietat en favor d’uns poders locals forts i eficaços en la defensa del progrés, la qualitat de vida i els interessos de les seves poblacions.

El progrés de Catalunya i la justícia social són les nostres fites. Volem assegurar el progrés econòmic, que tothom se’n beneficiï i que sigui sostenible. Per fer-ho volem donar resposta als que considerem els deu reptes fonamentals de la nostra societat: assegurar que tenim un sistema educatiu públic de qualitat; governar el fenomen de la immigració; promoure l’adequada dotació d’infraestructures; impulsar una política decidida en favor de la recerca, el desenvolupament i la innovació; millorar el sistema públic de salut; assegurar la provisió de serveis socials i d’atenció a les persones dependents; impulsar una política energètica sostenible i capaç de suportar la nostra demanda de creixement; garantir el subministrament d’aigua i l’adequada gestió dels residus; proveir les necessitats d’habitatge a preus assequibles; i atendre els problemes del canvi climàtic i les necessitats de desenvolupament rural. Aquests són els debats que interessen al PSC, a Catalunya.

Cercaré un clima d’entesa

MIQUEL ICETA, NUEVO MIEMBRO DE LA EJECUTIVA DEL PSOE

“Buscaré un clima de entendimiento”

IÑAKI ELLAKURÍA

LA VANGUARDIA, 7.07.08

Hoy asistirá por primera vez a la ejecutiva federal del PSOE, donde sustituye en el cargo al president José Montilla.

¿Qué le pidió Montilla cuando le dijo que usted era el elegido?

Que tuviera una visión lo más global posible de la política catalana y que supiera buscar puntos de encuentro. Mi objetivo es que haya el mayor clima de entendimiento. Las bases están puestas y tanto con Pepe Blanco como con Leire Pajín el PSC siempre ha tenido un diálogo fluido.

Su tarea no será fácil. Para empezar, la financiación…

Estamos en un momento muy delicado. Hemos de conseguir un acuerdo antes del 9 de agosto y antes de finalizar el año se deben producir traspasos a la Generalitat muy significativos en materias vitales para Catalunya.

¿El hecho de estar en la ejecutiva del PSOE modificará en algo su papel dentro del PSC?

En principio no, ya que justamente es necesario que esté conectado con las dos ejecutivas.

¿El socialismo catalán puede estar satisfecho de este congreso?

Ha sido muy importante la defensa de la lengua que ha hecho el PSOE. Por primera vez ante una ofensiva contra nuestro modelo lingüístico un gran partido español ha dado la cara por este.

¿El hecho de que la ponencia vincule la financiación municipal con la autonómica puede considerarse un revés para sus intereses?

No. Debemos recordar que esta era una petición que viene también de los alcaldes del PSC. Lo que sería inaceptable es que se condicionara una financiación con la otra, que si una no avanza, la otra tampoco.

¿No les han hecho mucho caso con lo del federalismo?

Es cierto que al PSOE le cuesta hablar de ello, pero nosotros consideramos que es la vía que seguir.

El PSOE ha renovado sus órganos de dirección, ¿pasará lo mismo en el congreso de PSC?

Tras unos años muy convulsos en la política catalana, queremos transmitir una imagen de solidez y continuidad.

El PSOE ha defensat l’Espanya plural com mai

Entrevista a El Periódico de Catalunya

ENTREVISTA AMB EL NÚMERO DOS DEL PSC I NOU MEMBRE DE L’EXECUTIVA DEL PSOE

Miquel Iceta: “El PSOE ha defensat l’Espanya plural com mai, sense complexos”

LUIS MAURI

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 6.07.08

El número dos del PSC, Miquel Iceta, s’estrena avui com a membre de l’executiva federal del PSOE. Iceta substitueix el líder dels socialistes catalans, José Montilla, en aquest òrgan, en què repeteix la també catalana Carme Chacón, ministra de Defensa.

–Hi havia altres candidats per rellevar Montilla en la direcció del PSOE, José Zaragoza i Daniel Fernández. ¿Per què vostè?

–Perquè ho ha decidit el primer secretari del PSC. Hi havia diverses opcions, sí, i totes eren bones. Per la raó que sigui, Montilla m’ha elegit a mi.

–No em digui que no li ha explicat la raó.

–Bé, sí. Hi ha pesat el fet que jo, en condició de portaveu parlamentari, estic més a sobre de la política catalana. Però la representació del PSC al PSOE la podien haver exercit perfectament Zaragoza o Fernández.

–¿Què se n’espera de vostè en el seu nou càrrec? ¿Quina missió li ha encomanat Montilla?

–Portar a l’executiva del PSOE les preocupacions, les prioritats i els punts de vista dels socialistes catalans. Fer més comprensible la política catalana. I més: contribuir a l’enfortiment i la progressió del socialisme espanyol, perquè el PSC no es pot limitar a les coses anteriors en la seva relació amb el PSOE. Desitgem aportar-hi idees i incidir en el discurs del partit socialista, com en aquest congrés.

–La seva parella catalana a l’executiva és Carme Chacón. ¿La seva condició de ministra de Zapatero pot minvar la seva llibertat per defensar els interessos del PSC?

–El federalisme és, per definició, tenir el cor partit. Es tracta de conciliar interessos i sensibilitats diferents en un projecte comú. El PSC està fermament compromès amb el projecte del PSOE.

–¿Quins són, avui, els principals problemes entre el PSC i el PSOE?
–La negociació del finançament autonòmic, perquè estem molt a prop de la data límit que marca l’Estatut per aconseguir un acord, el 9 d’agost. I les perspectives de desenvolupament estatutari. Nosaltres voldríem més celeritat, i aquest desig no troba satisfacció plena per part del Govern central.

–¿Aquest congrés incidirà directament en aquests dos assumptes prioritaris per al PSC i el Govern català?

–És evident que el finançament i el desenvolupament de l’Estatut no es dirimeixen aquí, sinó en una negociació de Govern a Govern. Però en aquest congrés el PSOE ha defensat com mai, sense complexos ni titubejos, la plurinacionalitat d’Espanya. El pronunciament del conclave en defensa del català i de la immersió lingüística té una importància cabdal.

–¿Aquesta defensa de la immersió neix de la mateixa convicció del PSOE, de la pressió del PSC, o de la soledat de Zapatero al Congrés que l’empeny a congraciar-se amb els nacionalistes?

–Cregui’m, surt del PSOE. Ara em resultaria fàcil presumir que és fruit de la pressió del PSC, però no ha sigut així. El PSC va impulsar una esmena, però van ser Ramón Jáuregui i la cúpula del PSOE els que van decidir convertir aquest assumpte en un tema central del congrés. Es tracta de defensar sense complexos la nostra idea d’Espanya davant dels atacs i la manipulació basta de la dreta nacionalista. És una gran notícia, perquè desgraciadament no sempre s’ha respost amb aquesta determinació.

–¿Es refereix a la campanya de la dreta contra l’Estatut?

–Sí. Llavors es van trobar a faltar veus socialistes de suport al projecte que va impulsar Zapatero.

L’Estat autonòmic és bastant asimètric

Entrevista al diari El País

Portavoz del PSC: “El Estado autonómico es bastante asimétrico”

FERNANDO GAREA  -  Madrid

EL PAÍS  -  España - 05-07-2008

Es probable que sea uno de los miembros de la nueva ejecutiva, en sustitución de José Montilla. Miquel Iceta (Barcelona, 1960) es la voz del PSC y defiende que cada autonomía tenga las competencias que quiera tener, porque en su opinión el Estado autonómico es asimétrico.

Pregunta. ¿Qué le gustaría que se aprobara en este congreso sobre política territorial?

Respuesta. Que se mantenga el compromiso con el Estado autonómico y alcanzar en el tiempo marcado un nuevo acuerdo de financiación.

P. ¿La situación económica debe hacer que se recorte esa financiación?

R. No, en lo que tenemos que ponernos de acuerdo es sobre el sistema por el que garantizamos la igualdad de los españoles en cuanto a servicios del bienestar, así como garantizar que las comunidades que más aportan no se vean perjudicadas.

P. ¿Las balanzas fiscales serán determinantes?

R. No.

P. ¿Cómo se explica que las comunidades tengan distintas competencias?

R. Es lo normal. Hay comunidades que han querido tener determinadas competencias y otras no. El Estado autonómico, según la Constitución, es bastante asimétrico, porque cada autonomía puede decidir en su estatuto qué competencias quiere.

P. ¿Le gustaría que hubiera selecciones deportivas autonómicas en competiciones oficiales?

R. Sí.

P. ¿Y cómo se llamaría lo que quedaría, que ya no sería España?

R. Ése es el problema que tenemos aquí con respecto al Reino Unido. Allí nunca una parte se enfrenta con el todo, pero habría que buscar un sistema en el cual las selecciones que hoy funcionan puedan competir y se promueva la presencia internacional de las selecciones autonómicas, con cierta normalidad.

P. ¿Están perseguidos el castellano o las lenguas cooficiales?

R. Ninguno de los dos. El castellano está demostrando una vitalidad y una potencia admirable y las autonomías estamos esforzándonos en fomentar las lenguas propias que tienen mayor dificultad por razones demográficas y del mercado de la comunicación.

P. ¿Qué competencia de Cataluña le gustaría que tuviera Extremadura?

R. Nosotros no hemos negado nunca nada a nadie, por tanto, me gustaría que todas las comunidades tuvieran un estatuto como el nuestro si así lo quieren. Ésa no ha de ser la diferencia. Hay diferencias como el sistema foral y el Concierto, y otras que tienen que ver con la lengua, pero en lo demás no debe haber más diferencia que la que cada comunidad quiera.

La Catalunya que sap on va

La Cataluña que sabe a donde va

EL eslogan de un Congreso ha de expresar realidad, deseo y ambición. Y el eslogan del undécimo Congreso del PSC es un claro ejemplo. Hoy el PSC es el mejor exponente de la Cataluña que sabe a donde va, la quiere expresar plenamente y lo quiere hacer cada día con más potencia y con más eficacia. Una Cataluña consciente de sus retos y posibilidades, dispuesta a desarrollar con firmeza las potencialidades del nuevo Estatuto, comprometida con la transformación federal de España, decidida a superar la crisis económica y a construir una sociedad de más oportunidades y mejor repartidas, una sociedad basada en los valores de libertad, igualdad, justicia social y fraternidad.

Nuestro Congreso ha de reafirmar los rasgos distintivos de nuestro proyecto. Un proyecto socialista, porque no nos resignamos a una sociedad basada en el egoísmo y que tenga como única medida el beneficio individual. La inmensa fuerza del capitalismo globalizado impone a la sociedad unos criterios de mercado que han de ser compensados por reglas que garanticen la libertad real, la preservación de los intereses colectivos, y la prevalencia de la justicia y la solidaridad. Un proyecto catalanista, porque queremos reafirmar el autogobierno de Cataluña para construir una sociedad de oportunidades, inclusiva, con igualdad de derechos y deberes, capaz de unir en un mismo proyecto a personas de procedencia muy diversa, afirmando nuestra realidad nacional, cultural y lingüística que, como es plural, ratifica su compromiso cotidiano con la lengua y la cultura catalanas. Un proyecto federalista, porque quiere promover la fraternidad entre los pueblos de España a partir del respeto a la realidad plurinacional, pluricultural y plurilingüística del Estado. Un proyecto europeísta porque también persigue la construcción de una Europa federal, que impulse un modelo social de oportunidades y cohesión y que sea un factor de paz y desarrollo en el mundo. Un proyecto municipalista, con unos poderes locales fuertes y eficaces en la defensa del progreso, la calidad de vida y los intereses de sus ciudadanos.

Somos conscientes de que estas políticas requieren de la complicidad activa del Gobierno de España y de las instituciones europeas. Por eso estamos comprometidos con el PSOE y el Partido de los Socialistas Europeos y su proyecto de Europa social.

Somos conscientes de los obstáculos que habrá que vencer. Una difícil situación económica, la existencia de importantes núcleos de poder con un proyecto centralista, la deriva soberanista de algunos sectores políticos catalanes, el retraso de la izquierda española en vertebrar un proyecto español plenamente respetuoso de su realidad plural, el predominio neoliberal en el pensamiento económico o las actuales dificultades del proyecto de construcción europea y la debilidad de la izquierda europea.

Conscientes de estas y otras dificultades, el 11º Congreso del PSC demostrará nuestra determinación, nuestra capacidad de analizar la realidad social y la claridad de nuestros objetivos. Por ello, el PSC saldrá de su Congreso aún más fuerte. Con renovada convicción, con renovado liderazgo, con renovados planteamientos y con la evidencia de representar la Cataluña que sabe a donde va y que está decidida a ganar la batalla del siglo 21.

Aigua, hem complert

AGUA, PALABRA CUMPLIDA
ABC, 12.06.08

Catalunya ha salido de la situación de excepcionalidad hídrica en la que se encontraba. El peligro de desabastecimiento de agua de boca de la población residente en la región metropolitana de Barcelona, con más de 5 millones de habitantes, no existe en estos momentos. Los pantanos que conforman el denominado sistema Ter-Llobregat han recuperado no sólo la capacidad que tenían en el momento de entrar en vigor el decreto de sequía de 2007, sino los volúmenes anteriores a aquél. De este episodio de sequía extrema hemos sacado conclusiones que conviene exponer.

En primer lugar, el magnífico comportamiento de la ciudadanía. La interiorización por parte de todos de la nueva cultura del agua, y las medidas de ahorro doméstico han situado a Catalunya como una de las primeras regiones mundiales desarrolladas con un menor consumo de agua por persona y día. En segundo lugar, la gestión de la política hídrica de este Govern que, junto a lo desarrollado por el primer gobierno de izquierdas en la anterior legislatura, han permitido invertir una situación de parálisis y estancamiento en materia de planificación hídrica que, como en tantas otras cosas, caracterizó a los sucesivos gobiernos de CiU a lo largo de 23 años.

En tercer lugar, por la aplicación de las medidas reflejadas en el decreto de sequía de abril de 2007. Con unas reservas de agua embalsada que se han reducido en las cuencas internas hasta el 21 %, al límite de la situación de emergencia, las medidas de reducción de consumo, de recuperación de pozos y acuíferos y de ahorro, han evitado llegar a la situación de emergencia cifrada en el 20 %. En cuarto lugar, por el excepcional episodio de lluvias en mayo y junio, situando en algo más del 60 % el volumen de agua en los pantanos que abastecen el área metropolitana.

En este episodio el Govern ha demostrado su determinación de garantizar el agua de boca a toda la población y, mientras ha existido el riesgo cierto de desabastecimiento, ha adoptado, de acuerdo con el Gobierno de España, las medidas oportunas para ello. Por ello se aprobó, sin el apoyo de CiU, el Real Decreto Ley que permitía la captación temporal y extraordinaria de agua de los sobrantes de las concesiones de los regantes de Tarragona. Actuando así, el Govern ha mantenido su promesa de garantizar en cualquier circunstancia el suministro de agua de boca, de realizar todas las acciones a su alcance para traer esa agua desde donde hiciera falta.

Desaparecida la situación que motivó la adopción de estas medidas, el Govern, cumpliendo su palabra, no requerirá de la captación de agua a través de la conducción Constantí-Olérdola. Eso sí, la determinación de este Govern, es la de mantener la nueva cultura del agua. Por ello ha dejado vigentes algunos aspectos del decreto de sequía; por eso continuará con su apuesta por las desaladoras, con la entrada en vigor en 2009 de la de El Prat, y 2012 la de Cunit, por eso continuará con las medidas de ahorro, recuperación de pozos y acuíferos y mejora de las potabilizadoras, trabajará por la recuperación paulatina del caudal del río Ter, y por eso apostará por la conexión de las desaladoras con todos los sistemas.

Mientras el Govern cumplía con sus compromisos, CiU seguía mirando hacia Francia. Hacia un río, el Ródano, poniendo nuestro futuro en manos de los regantes franceses, intentando acceder a una agua más cara que la de las desaladoras, y asumiendo el riesgo de comprar agua gravemente contaminada.

Presentació del seminari sobre el nou laborisme

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA A LA PRESENTACIÓ DEL SEMINARI SOBRE EL NOU LABORISME ORGANITZAT PER LA FUNDACIÓ RAFAEL CAMPALANS. BARCELONA, 06.06.08

First of all let me thank Roger Liddle and Jan Royall for coming to Barcelona to share with us their views on the present and the future of the Labour Party.

Roger Liddle és vicepresident de Policy Network, un prestigiós think tank de centre-esquerra amb vocació global. Jan Royall és responsable del grup parlamentari laborista a la Cambra dels Lords.

Permeteu-me també que agraeixi i feliciti Albert Aixalà, Director de la Fundació Rafael Campalans i el seu equip, per la tasca d’organitzar aquest seminari que, com sabeu, tindrà continuïtat divendres vinent amb la presència de dos destacats exponents de l’SPD que ens explicaran el procés que ha portat a l’aprovació del nou programa d’Hamburg d’aquest partit.

Policy Network és possiblement el think tank més influent en el Labour Party en aquests moments i, per tant, és una gran satisfacció per a la Fundació Rafael Campalans i el PSC poder organitzar una conferència amb ells a Barcelona. Vull aprofitar per dir que una de les coses que envegem fraternalment als nostres amics del Regne Unit és l’existència d’institucions com Policy Network, la Societat Fabiana, l’Institute for Public Policy Research, Demos, Compass, i altres que nodreixen de forma permanent el debat de les idees i contribueixen a renovar el pensament polític i social progressista.

Els socialistes catalans hem seguit de prop l’evolució del Labour Party des de fa molt de temps. Molt de temps. Potser alguns de vosaltres no sabreu que va ser Isidre Molas, President de la nostra Fundació, un dels traductors al català dels New Fabian Essays el 1964! Mireu si en fa de temps!

Ens eren ben pròxims els noms de Harold Wilson i James Callaghan. Vam seguir la gran topada del Labour amb els sindicats, la derrota electoral i la llarga nit del thatcherisme. Els intents de renovació de Neil Kinnock, i del malaurat John Smith i la Comissió per la Justícia Social que va impulsar. Fins arribar a Tony Blair. Vàrem celebrar el seu impuls per renovar el laborisme i fer-ne una opció real de govern, modernitzant el projecte polític, dinamitzant el debat ideològic, adaptant el partit a una nova realitat, amb renovades afiliacions a les joventuts laboristes i major presència a les universitats. Vàrem celebrar la victòria de 1997. Vàrem apreciar una magnífica gestió econòmica, la gran inversió en escoles i hospitals, el procés de pau a Irlanda del Nord, la devolution a Escòcia i Gal·les, i també a la ciutat de Londres. Hi havia també, certament, la por que la tercera via impulsada per Blair s’allunyés dels plantejaments comuns dels socialistes i socialdemòcrates europeus. I després va venir Iraq, que va separar-nos en un tema crucial. En tot cas Blair també passarà a la història com l’únic líder laborista que ha estat capaç fins ara de guanyar tres eleccions generals consecutives.

El relleu de Gordon Brown va marcar una nova etapa, plena d’esperances i dificultats, incorporant un gir socialdemòcrata i una preocupació creixent per la igualtat, no només d’oportunitats, la voluntat d’avançar cap a una certa igualtat real, recuperant elements centrals de la tradició laborista.

Roger Liddle parla en un article recent publicat per Policy Network de la necessitat d’un canvi de cultura política al Regne Unit per tal de poder discutir sobre el repartiment de la renda i la riquesa. Liddle arriba a proposar que calen reformes per comprovar si els alts executius paguen el que els hi pertoca i qüestiona fins i tot si no tenen una remuneració desproporcionada. També proposa una reforma radical en l’impost de succesions, reduint l’impacte en les classes mitjanes però assegurant el seu pagament per part de les classes altes.

En un altre document de treball de Policy Network, “Equality: a political choice”, traduït per la Fundació Campalans, es mostra empíricament com la desigualtat ha augmentat arreu d’Europa però com ho ha fet menys en aquells països on hi ha una acció ferma i permanent per a reduir les desigualtats que crea el mercat. Per tant, demostra que els alts nivells de desigualtat no són irremeiables sinó que es poden reduir si hi ha una ferma voluntat política.

Per tant, en un context com l’actual, de desacceleració econòmica ens interessa moltíssim el debat britànic sobre el repte de la desigualtat, i d’això en volem parlar avui amb Roger Liddle i la Baronessa Jan Royall.

Però també ens interessa conèixer els altres reptes que té plantejats el Labour Party i que també són els nostres, com el repte del canvi climàtic, sobre el qual es va parlar molt en la darrera conferència progressista celebrada a Londres a primers d’abril, així com els reptes de la governança global en un temps de crisi financera i d’increment dels preus de les matèries primes.

I també, aprofitant que tenim amb nosaltres una destacada membre de la Cambra dels Lords, volem conèixer els debats sobre la reforma democràtica d’aquesta cambra, i la reforma electoral que també es planteja proposar per a la propera legislatura. Temes que també són d’actualitat en el nostre país

Finalment, com a europeus ens interessa també conèixer si Gordon Brown s’implicarà més en la política europea, i voldrà formar part del lideratge d’aquesta nova Unió que estrenarà Tractat l’any vinent, o seguirà marcant distàncies públiques respecte la UE.

Aquests darrers mesos hem seguit també amb preocupació l’evolució de les perspectives electorals del Labour, així com els resultats de les municipals de l’1 de maig, en què no només es va perdre l’alcaldia de Londres sinó que va tenir un dels seus pitjors resultats electorals en unes eleccions municipals. Ens agradaria, per tant, conèixer què ha canviat en menys d’un any, des de la conferència del partit del mes de setembre quan semblava que Gordon Brown ho tenia tot de cara per guanyar les eleccions si les convocava per al dia 1 de novembre, cosa que finalment no va fer.

S’han anat acumulant problemes, els pressupostos, la puja d’impostos, la crisi financera, l’estancament del sector immobiliari, un cert col·lapse dels serveis públics, superats per un augment de demanda i per unes elevades expectatives fruit també de l’esforç laborista per millorar-los, escàndols relacionats amb el finançament del partit, Iraq…

L’any vinent en farà 12 de la victòria de 1997. I el laborisme de Gordon Brown està tractant de perfilar un nou discurs guanyador, una idea-força potent que justifiqui la necessitat d’un nou mandat, d’un quart mandat consecutiu, cosa gens fàcil. El propi Gordon Brown ha dit: “The party I lead must have more than a set of policies – we must have a soul”.

Volem agrair la presència dels nostres amics aquí i el seu esforç per explicar-nos aquest procés de retrobament de l’ànima laborista. Nosaltres, evidentment, desitgem i esperem que el Labour recuperi la força i l’impuls necessari per tornar a guanyar perquè els socialistes europeus també necessitem un govern laborista al Regne Unit. No volem que el president Zapatero es quedi pràcticament sol representant la gran família del socialisme i la socialdemocràcia europea en el Consell Europeu.

Esperem, doncs, que els nostres amics ens donin alguna pista sobre el futur immediat i motius d’esperança i, perquè no dir-ho, que ens proporcionin també elements útils pel nostre propi debat.

Moltes gràcies.