Entrevista en el diario El Punt

Entrevista a Miquel Iceta

Saül Gordillo
El Punt (30/07/00)

“Maragall serà el millor President del segle” 

- Per què va apostar per Rodríguez Zapatero?
Perquè és el canvi que necessitava el PSOE. 

- Els líders, neixen o es fan?
Es fan, es fan. 

- Zapatero, serà un bon líder?
Jo el veig en una situació precarismàtica.

- Què vol dir?
Carisma es una espècie de do que permet generar una empatia important entre la gent, i que generen no només adhesió sinó afecte, i ell ho pot tenir.

- En què ho nota?
A primera vista. Hi ha alguna cosa rera la seva cara.

- També cal que els líders no trobin gaires entrebancs, oi?
Sí, però sobretot cal que siguin capaços de superar-los.

- El nou secretari general del PSOE tindrà un camí dur?
Sí, perquè el partit està tot just encetant la sortida d’una crisis molt profunda.

- El PSC va mantenir una ambigüitat en el congrés…
No. Aquesta és la primera vegada que dic públicament que estic amb Rodríguez Zapatero. Nosaltres som molt respectuosos amb el vot individual i secret.

- Vostè era l’home de Narcís Serra a La Moncloa?
No, era un dels homes.

- Com s’hi treballa?
S’hi treballa bé, perquè hi ha una certa distància del soroll de Madrid ciutat i de la política. Però això comporta un risc d’aïllament de la realitat que alguna vegada s’ha produït.

- Diferències entre la política madrilenya i la catalana?
Aquí hi ha un respecte més gran a les regles del joc, tant les escrites com les no escrites. Però sempre m’ha semblat més viva la política a Madrid, i fins i tot menys hipòcrita.

-Vostè aspirava a ser el secretari d’organització del PSC. Se sent frustrat?
La veritat és que no, perquè m’han ofert una responsabilitat tant important com aquesta. Jo sempre havia pensat que estava més dotat per a la feina interna que no pas per donar la cara i la veu, però estic disfrutant molt.

- Dels aparells dels partits en tenim una imatge abstracta i fosca. És mite o realitat?
En part és mite, perquè els aparells son persones col·locades pels electors o els delegats d’un congrés. La realitat és que en determinats llocs la lluita pel poder és més evident.

- Els aparells són el mal menor de la democràcia?
No, perquè en les associacions també hi ha aparells.

- Maragall serà President?
El millor d’aquest segle.

- Però si té molts anys…
El problema no és d’edat. Jove és aquella persona que encara està disposada a aprendre. I en Pasqual encara vol aprendre i disfrutar molt de la vida.

- Eleccions anticipades?
No ho sabem. El mateix president de la Generalitat, de tant en tant deixa entreveure que potser no serà capaç d’aguantar fins el final. En tot cas, nosaltres estem preparats per entomar la responsabilitat en el moment que es produeixi.

- Què vol dir?
Que tenim les idees molt clares els equips preparats per assumir reptes.

- Com veu CiU?
Preparant la seva marxa, i això sempre és trist. A més, ho estant fent amb molt soroll i de forma desordenada.

- Vostè és el primer polític del país que ha reconegut que és homosexual. Per què ho va fer
Perquè una organització com Vota Rosa ho reclamava. Era el moment de fer-ho. 

- Per què els homosexuals d’altres partits no surten de l’armari?
Per un desig d’intimitat, perquè pensen que això els perjudicaria o perquè no volen ser coneguts només per això. Jo sóc homosexual, però aquest és un factor és de la meva personalitat.

No tornarem a l’armari

No tornarem a l’armari
El Periódico (01/07/00)

Article publicat amb motiu de la Diada de l’Orgull Gai de l’any 2000

El Dia de l’Orgull Gai i Lèsbic ens exhibim pels carrers i les places per exigir el dret a ser el que som i per rebutjar qualsevol complex o sentiment de culpa que se’ns vulgui imposar.

Durant molts segles s’ha pretès convèncer les persones homosexuals de la seva raresa, de la seva anormalitat, de la seva aberració. Religions i preteses ciències han servit de base i d’excusa per cremar a la foguera real o figurada els que no compartim l’orientació sexual majoritària. Des de la infància se’ns intenta demostrar com estan d’equivocats, sols i turmentats tots aquells i aquelles que no s’ajusten a la norma sexual que pretén imposar-se de totes totes. I a força de denigrar-nos, de difamar-nos i d’injuriar-nos se’ns pretén convèncer de la necessitat de negar el que som, de renunciar-hi o, almenys, d’amagar-ho d’una manera convenient.

Però no ho han aconseguit. Segles d’història ho testimonien. L’opció homosexual ha de ser forçosament una cosa natural, i no una moda o un capritx, per poder explicar per què l’homosexualitat ha sobreviscut als més pertinaços, violents i radicals intents d’esborrar-la de la faç de la terra. I, per descomptat, l’orgull gai és la resposta adequada a tots els que ens pretenen convèncer que la nostra opció és un error de la naturalesa, una malaltia o un desvari passatger. No som estranys, ni anormals, ni som fruit de cap aberració.

Per això exigim el dret a ser el que som, lliurement, sense traves. Convençuts del que som, ho proclamem ben clarament. Demanem respecte i estem decidits a fer-nos respectar. No ajupirem el cap ni desviarem la mirada. Ja no. I per deixar ben clar que no acceptem de cap manera l’escassa consideració en què molts encara ens tenen, que la nostra autoestima està molt per sobre de la infravaloració a la qual ens sotmet la cultura fins avui dominant,ens volem exhibir orgullosament en carrers i places, des de la nostra diversitat.

Ocupant el carrer rebutgem qualsevol complex o qualsevol sentiment de culpa que se’ns vulgui imposar des de la societat benpensant. No volem gastar-nos ni un duro més en psiquiatres, ni volem perdre el temps davant d’un confessor incapaç de comprendre’ns. No volem donar explicacions ni estem disposats a tolerar que se’ns aclapari amb insinuacions, preguntes o maledicències. No estem disposats a mendicar tolerància a canvi de discreció. Ja no.

Estem farts i fartes que les nostres famílies puguin patir només perquè algú va decidir fa segles que la nostra opció no té perdó. Volem acabar amb el nostre sofriment i amb el dolor dels nostres familiars. Volem dir-los que som feliços sent com som. I que ells també han de ser feliços al constatar-ho. Que no acceptem normes imposades que ens condemnen a la infelicitat. Que ja hem trencat amb la por, la culpabilització i el silenci. Que la felicitat personal i col·lectiva només s’aconsegueix des de la sinceritat, la llibertat i la normalització. I que els volem sentir al nostre costat en un combat que ho ha de ser de totes les persones decents.

Tot i amb el risc d’escandalitzar, o precisament per aconseguir-ho, volem ser molts i moltes els que marxarem per la via pública, i seran sens dubte les disfresses més extremes o les imatges més xocants les que es veuran puntualment reflectides en fotografies i reportatges. Està bé un punt d’exhibicionisme. Però que no s’enganyi ningú: hi ha tantes maneres de ser homosexual com homosexuals existeixen. Amb ploma o corbata, amb veu de soprano o de tenor, policies o perruquers, que han sortit de l’armari o residents encara en el bagul en què ens pretenen tancar per sempre. Potser és més senzill per a molta gent intentar reduir la realitat de gais i lesbianes als aspectes més coloristes. Però s’equivoquen. Pot ser gai o lesbiana el seu veí de dalt, la seva companya de feina, el seu oncle, l’amiga del gimnàs o el seu propi fill. Fins i tot aquells i aquelles que han estat casats i potser encara ho continuen estant, i també bastants que tenen fills.

El nostre crit d’afirmació és també compromís:no ens deixarem tancar mai més a l’armari i ajudarem a tots aquells i aquelles que encara no han pogut o no han sabut sortir-ne. Aquest armari imaginari, institució opressora que ens exclou i ens reclou, aquest peatge indigne al qual aquesta societat encara ens sotmet perquè puguem demostrar, sortint-ne,que ens mereixem els mateixos drets que qualsevol altra persona. I guanyarem aquesta batalla, la batalla per igualtat de drets i, sobretot, la batalla pel dret dels gais i les lesbianes a viure lliurement,a la nostra manera. Que ningú s’enganyi: hem sortit de l’armari per cremar- lo, no per tornar-hi a entrar. I per això reclamem el suport dels que estiguin disposats a lluitar per una societat verdaderament humana en què capiguem tots i totes.

Miquel Iceta. Portaveu del PSC i diputat al Parlament de Catalunya.