Entrevista en el semanario ACTUAL

Entrevista a Miquel Iceta
Actual (23/12/04)
Fran García / Joan Roy

Són les 9 del matí de l’endemà del sopar de Nadal del grup parlamentari Miquel Iceta ja treballa al seu despatx –més petit del que s’acostuma per a un portaveu-. Entre visita de companys de grup i trucades del president Maragall contesta les preguntes de l’Actual en una setmana en al qual ha protagonitzat l’agenda mediàtica, després de parlar de la llei electoral al seu weblog.

- El debat polític se centra ara mateix en la llei electoral. Vostè mateix en parla al seu weblog. S’ha de negociar al marge de l’Estatut o no?
Quan un negocia ha d’estar disposat a negociar-ho tot. No és bo que es faci una llei electoral contra ningú ni sense partits significatius. Si hi ha partits, com CU, que s’han beneficiat i molt de la llei que tenim, és lògic que no tinguin un interès massa gran a canviar-la, com nosaltres ens sentim molt perjudicats i la volem canviar. Hem de trobar un camí amb el qual els partits que són al Govern s’hagin posat d’acord en una proposta que després pugui ser compartida, discutida i acordada amb nosaltres. I encara no estem en aquests moments.

- Però cal o no que la qüestió estigui dintre de l’Estatut?
No i sí. No cal si s’aprova al febrer del 2005, però si no ho fa abans de l’Estatut, en el nou text s’haurà de fer una discussió sobre la llei electoral, posar una disposició transitòria per dir com s’aplica la llei electoral espanyola en el cas de les eleccions al Parlament. Si es fa dins de l’Estatut és obvi que s’ha de fer amb CiU; si no, no hi ha majoria.

- I per què el PSC vol canviar l’aplicació de la llei d’Hondt quan en el seu moment hi estava d’acord?
En aquell moment s’acabava d’aprovar la Constitució que donava lloc a la celebració d’unes eleccions, i no es va tocar el model que ja s’havia utilitzat el 1977. El més fàcil era aplicar la llei electoral espanyola a Catalunya. Ara es podria fer una cosa similar o atrevir-nos amb un sistema encara millor. No aplicar el sistema espanyol a la realitat catalana, sinó buscar un sistema que entenguéssim com a millor. El sistema alemany és el millor. El fet de tenir dos vots amplia el teu ventall. Es tracta de triar un candidat d’un partit al teu districte electoral i en canvi votar la llista nacional d’un altre. El fet que hi hagi eleccions d’un sol candidat en seixanta o setanta districtes electorals provoca un interès local claríssim. Es distribuiria en 41 comarques, deu districtes de Barcelona i les ciutats de més de 50.000 habitants, uns setanta districtes electorals.

- És imprescindible que la nova llei s’aprovi per consens?
Seria preferible. Serà difícil, però ha d’haver-n’hi. No és imprescindible, però sí recomanable. Com estem movent diverses peces, ens hauríem de posar d’acord com a mínim en el conjunt. La reforma territorial que prepara el Govern dóna molt més pes als territoris del que han tingut fins ara. El Parlament suposa la representació de la sobirania nacional, no parles de la representació dels territoris com de la gent. Si s’entén així, és probable que algun dels partits que vulguin més pes al territori entenguin que amb el conjunt de reformes això es compleix.

- La proposta d’ERC és molt diferent de la del PSC?
Tothom parla de la gran diferència. Hi ha 135 escons. Intuïtivament, si ho fem més proporcional, lògicament els més petits haurien de tenir-me més, tant ICV com PP. D’on sortiran? No els perdrà pas ERC, així que ho fa CiU o el PSC. Si diem que el PSC amb més vots té menys escons, el més lògic és que els perdi CiU. La llei més proporcional donaria que, respecte a la representació actual, PSC, ICV i PP en guanyen un cadascun, i CiU en perd tres. Tampoc no hi ha per tant.

- No deixa de ser un conflicte per veure qui s’aprofita és de la llei.
Això és el que ha passat en més de vint anys, perquè el partit que governava se’n beneficiava. Ara no, estem davant una realitat on es donen circumstàncies com que som l’única comunitat que no en té, que els partits que van guanyar van acordar el seu programa per fer-ho amb un determinat grau de més proporcionalitat, i que estem en una legislatura de canvis institucionals importants dintre dels quals seria absurd deixar-ne aquest al marge. Que no és un tema que preocupi al ciutadà? Probablement no, però l’Estatut tampoc. Les institucions i les formes de governar-se són instruments d’objectius que sí interessen. No és només un tema d’arquitectura institucional freda, sinó que al darrera hi ha preocupacions a les quals hem de ser capaços de donar una resposta.

- Una nova llei electoral asseguraria la victòria per uns quants anys al PSC?
No, perquè les lleis electorals no et donen ni et treuen victòries. El canvi més gran seria de molt pocs escons, que van d’un cantó a un altre. Les victòries te les donen la confiança de la gent i la teva capacitat de fer coalicions. Anem a un etapa relativament prolongada de governs de coalició.

- Governs d’esquerres?
O no. No se sap mai. A mi m’arriben a dir que al mes de constituir el Govern Carod ho deixaria i no m’ho crec. Les majories o minories les defineixen els electors i la capacitat dels partits d’entendre’s. Ara no hi havia més alternativa que aquesta que tenim. Després de 23 anys de governs de CiU, amb governs monocolors, era lògic que hi hagués una experiència de govern encapçalada per un altre partit i que fos de coalició. El futur dependrà de la valoració que la gent faci de la gestió del Govern. Si és un desastre ens faran fora, amb la llei electoral o sense.

- Lligant la llei electoral amb la formació del tripartit: els vau fer un gol en el Pacte del Tinell en aquest aspecte?Imaginem que els socialistes diguem que amb el tema de Bracons ens van fer un gol! No és així. Vam fer un acord, que no és una llista de coses en les quals cedeixes, sinó de coses en les quals et poses d’acord, i si ho has fet és que probablement el teu plantejament inicial no era aquest. Vam estar molt de temps discutint-ho i crèiem, llavors i ara, que el conjunt i les parts estan bé. Com que havíem de posar d’acord tres partits diferents, hi havia moltes pors i recels, tothom estava molt interessat a deixar-ho tot negre sobre blanc, precisament per això, per no haver-nos de barallar cada dia. En aquell moment ERC va veure bé el tema de la llei electoral. Si féssim el pacte ara faríem moltíssimes coses diferents, perquè un any després en saps molt més.

- Quines farien diferent?
Algunes de les previsions que teníem en matèria de política territorial, després hem vist que podem fer més coses de les que crèiem. Algunes de política d’habitatge les hauríem plantejat d’una altra manera. La llei electoral la plantejaríem igual; no sé si ERC ho faria diferent.

- Quin és el pitjor record de les negociacions per formar govern d’ara fa un any?
Els moments en què pensava que no sortiria. Molta gent diu que estava cantat, però no és així, hauria agraït que m’ho haguessin dit per no patir. El pitjor era quan pensava que no sortiria, que era molt difícil, que havíem de lligar coses massa diferents. La veritat és que jo, com que la política m’apassiona, vaig disfrutar aquells dies de negociació. Però la nit de més patiment va ser el 16-N. A partir de les 12, que començàvem a tenir dades de les enquestes a peu d’urna, ja vam veure que els resultats no eren el que esperàvem.

- Aquella nit estava negre que el PSC acabés al Govern?
En alguns moments de la nit sí. Fins que no va sortir Carod a parlar hi havia menys del 50% d’opcions de governar. Quan va sortir Carod, ens vam posar al 50%. Al matí següent continuàvem igual. Veure un procés de negociació en paral·lel provocava una certa incomoditat. Pensar que si tu no te’n sorties, l’altre ho podia fer.

- Pasqual Maragall va voler dimitir
Vaig estar amb ell tota la nit i no el vaig veure mai amb aquesta intenció. Ningú volia plegar, llevat de mi mateix, que com a responsable electoral estava desolat. Em sentia responsable, jo estava molt implicat.

- Què es va fer malament?
Qui ho va definir millor va ser el mateix president, dient que havíem proposat als catalans un canvi, però que volien encara més canvi. No vam saber connectar amb els sectors més dinàmics de la societat i amb part dels joves que volien més marxa, encara, que la que nosaltres proposàvem. Com a responsable de campanya que jo era, puc dir que ens va fallar molt tot el dispositiu d’enquestes. No vam veure que les coses anaven malament fins a deu dies abans de les eleccions. Em sento responsable de les coses que no surten i de les que surten bé.

- Alguna de bona que el faci sentir especialment feliç?
La política catalana permet poques celebracions, i és una mica injust. El tema del català a Europa és per celebrar-ho, però aquí sempre volem més. Hi ha motius per celebrar, hi ha coses que s’estan movent que no s’estaven movent des de feia temps. Això és mèrit del Govern, del canvi a Espanya, dels partits que són al Govern i del fet que el primer partit de l ‘oposició està interessat en determinades reformes que són bones per al país. En el català a Europa s’ha demostrat que quan juguem a totes ho fem tots, no ens para ningú. Aquest és l’esperit amb el qual s’hauria d’abordar la reforma de l’Estatut.

- El concepte autodeterminació hi ha de ser, al nou Estatut?
L’autodeterminació és una via contrària a la de fer un nou Estatut i no s’ha aplicat mai en un país democràtic, ha estat un mecanisme perquè antigues colònies recuperessin la independència. El que hem de demanar són més recursos i competències; demanar la sobirania en el món en què vivim no té gaire sentit.

- El parer general del PSC és de no voler incloure el dret a l’autodeterminació?
En general, no volem. Hi ha qui diu que és importantíssim, i llavors s’ha de posar al preàmbul. Si ho demanes ha de ser com un mecanisme a aplicar, i proposat dins l’articular, o bé has de modificar la Constitució espanyola per fer-ho viable. Si vols això ho has de proposar, si no és una polèmica que es fa servir però no es vol de veritat, és una certa cortina de fum per a altres coses.

- I el concepte nació hi serà?
És clar, que hi serà. Sempre hi ha hagut una majoria de catalans que creuen que Catalunya és una nació. L’acceptació de la Constitució va venir perquè es deia que nacionalitat i nació són sinònims. En la mesura que la Constitució reconeix que hi ha nacionalitats i regions a Espanya, nosaltres ens hi podem sentir representats. En un moment o altre de l’Estatut la definició de Catalunya com a nació quedarà consagrada.

- Està d’acord amb el concepte de comunitat nacional per a Catalunya a la Constitució?
A mi el que més m’agrada és la idea d’Espanya com a nació de nacions. Comunitat nacional té una avantatge, que fa més directa la transferència a la comunitat. La Constitució canadenca parla del Quebec com una societat diferent. A mi m’agrada més nació, perquè a totes les mobilitzacions que he participat des que em vaig ficar en política era per defensar el caràcter de Catalunya com a nació. El que importa és saber quines obligacions i drets comporta el fet que ens reconeguin com a nació.

- Sigui nació o comunitat nacional, no agrada a certs sectors del PSOE.
Ho respecto molt, però no respon a la realitat. Avui Espanya és una nació de nacions. Per disset comunitats autònomes i pensar que totes responen a unes mateixes exigències històriques no era cert. Si s’hagués fet un reconeixement de les comunitats que haguessin tingut Estatut, hauria estat més fàcil. Els catalans són una societat que vol definir el seu futur, que sap que comparteix amb altres pobles d’Espanya i Europa, però que vol que sigui reconeguda la seva dimensió de subjecte polític. Crec que som una nació disposada a compartir un Estat amb altres, sempre que se’ns reconegui. Només pots estar en un lloc si vols ser-hi, i si a més et volem per com ets. Aquest és l’horitzó el nou pacte que implica aquesta legislatura, que des de molts punts de vista és constituent. Una legislatura en què envies la Constitució, l’Estatut, l’organització territorial i la llei electoral marca l’acabament d’una etapa i l’inici d’una altra. És important ser clars, no cada deu anys podem fer una revisió íntegra del modelo polític. Per tant, ho hem de fer bé. Hem de dir clarament a Espanya que no volem marxar, sinó quedar-nos a fer unes obres, que no causes perjudici als veïns, sinó que milloren l’edifici.

- Per fer tot això, no seria millor per a vostè que el PSC tingués grup propi?
La configuració de grup és com la de l’Estat que demanen. Si el PSC diu que es vol separar del PSOE, per què no hauria de dir que Catalunya s’ha de separar d’Espanya? Tenim un electorat molt ampli, amb sensibilitats diferents. Hi ha gent que pensa que som el partit socialista aquí i altres que pensen que som el partit socialista d’allà. Això conviu al nostre partit, i particularment al nostre electorat. Probablement hi ha gent que està d’acord a tenir una presència forta dins el PSOE i que podem influir, però que sigui una influència singular, amb un perfil propi, i això és el PSC, amb totes les dificultats que comporta. No veig ara raons per canviar-ho. Volem influir des de dintre del PSOE, gent per influir des de fora ja n’hi ha.

- S’aprovarà l’Estatut?
Espero que sí, serà difícil però s’aprovarà. Fa un temps pensava que CiU no volia aprovar un nou Estatut de Maragall, però ara CiU s’ha adonat que volen fer que el text sigui ambició. Si és així, s’aprovarà aquí. O hi ha CiU o no hi ha Estatut. Si s’aprovés per un consens absolut, és molt difícil que a Madrid ens diguin que no.

- És possible un pacte amb CiU a mig termini?
No. Els acords del Tinell són per a tota la legislatura, és un acord estratègic que esperem que duri i s’enriqueixi amb el temps.

- En algun moment s’ha penedit del pacte tripartit?
En absolut. Ho tornaria a fer, i si em diguéssim de firmar pels propers quatre anys, ho faria.

- Millor que governar en solitari?
Nosaltres en solitari no sabem governar, fa molts anys que no governem res en solitari. Fins i tot a ajuntaments on tenim majoria absoluta governem amb altres grups en coalició. És empipador, però fer un esforç de participació d’altres grups en el govern és bo, fins i tot quan no et cal. A Catalunya no hi tornarà a haver governs de majoria absoluta fins d’aquí a vint anys.

- El president Maragall també vol governar en coalició?
No ho sé. Té avantatges també per a un president, perquè el teu partit també et mana menys. Els presidents deuen pensar que si hi ha més d’un partit ells poden fer més la seva. A un president, si no és una persona molt de partit –que és difícil quan estàs al capdavant de la Generalitat-, no li fa nosa estar en coalició.

ELS PROBLEMES DE GOVERNAR EN COALICIÓ
“Els grans problemes no es resolen amb lleis”

Després d’afirmar sense complexos durant l’entrevista que si fos per ell tornaria a repetir el tripartit una legislatura més, Miquel Iceta defens els problemes entre els diferents consellers que formen el Govern. Respecte a les declaracions contradictòria, afirma que “això és la vida, ja ho tenen les família a taula a l’hora de sopar”. “És veritat que hi ha baralles” –reconeix el portaveu del PSC-, però si “tothom callés”, com a ciutadans també es en malfiaríem moltíssim. Per Iceta, “venim d’una etapa en la qual el desprestigi l’han generat las majories absolutes”. En aquest sentit, apunta que la necessitat de “posar-te d’acord amb altres fa més soroll, però això és més democràtic i ric i representa millor la pluralitat del país”. Això sí, per Iceta s’ha d’intentar “que no sigui la suma de tots els defectes, sinó la multiplicació de les virtuts”. Tot i que reconeix que “costa”, afirma que “ja hem assolit un grau de maduresa en coalició” i que és lògic haver trigat per aconseguir-ho, perquè s’ha de tenir en compte que el tripartit va arribar a una institució “feta a mida per un mateix tipus de govern”. “No era només un cert desconeixement –reconeix el dirigent socialista-, sinó una estructura molt pensada per uns altres” Com a resultats positius, el portaveu del PSC valora haver aprovat els pressupostos dos cops, un fet “que sempre és la peça difícil en un govern”. Preguntat per la poca facilitat per aprovar lleis d’aquest Govern, Iceta es defensa assegurant que no és “la prioritat fonamental”, i fins i tot apunta que “hi ha qui diu que no s’ha de poder aprovar una llei si no se’n deroga una altra”. Algunes de les que s’han fet –i cita la millora de barris- sí que expressen una voluntat de govern”. L’ensenyament en català, el problema de l’educació o la immigració “no són problemes de llei” per Iceta perquè “els problemes de veritat no es resolen a cop de llei, sinó de polítiques públiques o pedagogia cívica”.

Un buen año que abre expectativas

Un buen año que abre expectativas
El Periódico (20/12/04)

Un año de gobierno supone sólo la cuarta parte de una legislatura. Al tratarse además, del primer año de un gobierno de coalición entre tres fuerzas, de un cambio de mayoría tras 23 años de Gobierno monocolor, y dado que en este año se han celebrado elecciones generales y europeas, el balance debe ser forzosamente provisional.

Sin embargo, ya podemos hacer una valoración muy positiva a partir de cuatro constataciones: la economía catalana es hoy más sólida que hace un año, las política sociales han experimentado un fuerte impulso, la acción de gobierno es más transparente y rigurosa, y se han empezado a producir reformas importantes que implican un mayor reconocimiento de la identidad en España y en Europa.

En efecto, hay que contemplar la actual situación económica de Catalunya con un moderado optimismo. Como señaló en el Parlament el conseller de Economía, Antoni Castells, el PIB ha crecido al 2,7% anual en los dos últimos trimestres de los que tenemos estimaciones. En el 2004 el crecimiento será, según las previsiones, del 2,6%. Un aumento importante si lo comparamos con el 2,1% del 2003. Además, este crecimiento del 2,7% anual en el segundo y tercer trimestre de 2004 es el más alto de los últimos 11 trimestres. Así pues, hace casi tres años que la economía catalana no experimentaba unas tasas de variación tan elevadas. En el segundo trimestre de 2004 crece por encima de la economía española por primera vez desde hace siete trimestres: 2,7% nosotros, 2,6% en el conjunto de la economía española.

Este progreso económico se mantendrá no sólo a partir de la competitividad empresarial catalana, sino que va a encontrar la ayuda de un fuerte crecimiento e a inversión pública a cargo de la Generalitat y el Estado. Si los presupuestos de la Generalitat para el 2003 (último año del Govern de CiU) indicaban una inversión de 365 euros por habitante, para llegar al máximo histórico de los 669 euros por habitante de los presupuestos para el año 2005 que el Parlament aprobará esta misma semana.

Las políticas sociales han experimentado un fuerte impulso. En los presupuestos del 2005, suponen un 65% del total. Destacando el crecimiento del gasto previsto para el 2005 en materia de educación (3.756 millones de euros y un incremento del 11,4%), Bienestar y Familia (1.082 millones de euros, 13,2% de aumento) y Salud (7.113 millones de euros, 9,4% de incremento). Esto va a hacer posible, entre otras cosas, el incremento de 3.600 plazas de maestros y 440 plazas de personal sanitario, así como un incremento de los equipamientos escolares y sanitarios y la mejora de los existentes. Además se producirá una importante mejora en equipamientos judiciales, policiales y penitenciarios.

Destaca, en este terreno, la aprobación de la ley de mejora de barrios, áreas urbanas y pueblos que requieren una atención especial. En el primer año de aplicación de la ley, la Generalitat financiará 12 actuaciones de rehabilitación integral por valor de 99 millones de euros. Todo esto va a producirse, además, en el marco de un proceso de reducción del déficit que suponía el 0,86% del producto interior bruto catalán en el 2003, se fijaba en el 0,5% en el 2004, y tiene una previsión de reducción de hasta el 0,41% para el 2005. Es rigor presupuestario es posible porque el Govern está desarrollando un importante esfuerzo de ahorro corriente y una corrección de inercias, ineficacias y opacidades (como las ayudas a los medios de comunicación) que se habían acumulado en 23 años de gobierno de CiU.

El Govern ha abierto el ambicioso proceso de profundas reformas que deben mejorar de manera sustancial la capacidad de autogobierno catalán, su financiación y el reconocimiento de la plurinacionalidad, pluriculturalidad y el plurilingüismo de España, así como asegurar la participación de la Generalitat en las instituciones europeas. Ha comenzado la elaboración del nuevo Estatuto en una ponencia parlamentaria conjunta que trabaja a partir de los materiales suministrados por el Institut d’Estudis Autonòmics. Se ha constituido formalmente la euroregión Pirineus-Mediterránia; se ha creado la Conferencia de Presidentes, el Gobierno español ha pedido a la Unión Europea el reconocimiento institucional de nuestra lengua propia y se ha producido un importantísimo acuerdo entre el Gobierno español y los 17 gobiernos autonómicos para hacer posible la presencia de éstos en las instituciones europeas.

Pese a haberse desarrollado en un año no exento de dificultades y en paralelo a la formación de una cultura de gobierno de coalición, la labor del Govern presidido por Pasqual Maragall nos merece una valoración global muy positiva. Pero esta valoración es aún mejor si le incorporamos las expectativas de cara al 2005, el año decisivo para la aprobación del nuevo Estatuto, que requiere la positiva aportación de todas las fuerzas políticas catalanas.

Miquel Iceta
Viceprimer Secretario y Portavoz del PSC

Per què volem dir “sí” a la Constitució europea?

Per què volem dir “sí” a la Constitució europea?

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA A LA JORNADA DE DEBAT “SÍ A EUROPA, SÍ A LA CONSTITUCIÓ EUROPEA” ORGANITZADA A BARCELONA PEL GRUP SOCIALISTA AL PARLAMENT EUROPEU (11/12/2004)

El dia 18 de juny de 2004, els caps d’Estat i de Govern de la Unió Europea aprovaven el Tractat pel qual s’estableix una Constitució per a Europa. Poc després, la Confederació Europea de Sindicats feia públic el seu suport, i el 24 de juliol, el 10è Congrés del PSC aprovava per unanimitat el seu suport a la Constitució europea.

Un periodista em preguntava com era possible aquesta unanimitat dels més d’un miler de delegats. Jo li responia, tot seriós, dient-li: és que estem tots molt convençuts! I, després, mig rient, li deia: com es preveu que farem sols la campanya pel “sí” a Catalunya, els menys convençuts no han volgut quedar-se al marge del combat.

I efectivament recordeu com en aquells dies gairebé tothom, llevat dels socialistes, estava pel “no”, fins i tot, José María Aznar criticava la Constitució aprovada per un govern que ja no era dels seus.

Després el PP va decidir no fer-li cas, llàstima que només hagi estat en aquesta ocasió, i en coherència amb la seva tasca a la Convenció Europea i com anterior govern d’Espanya va defensar el “sí”. Després va venir Unió Democràtica, coherent amb la seva història, corrent el risc de distanciar-se del seu soci de Federació, però decidida a donar el “sí”.

Després CDC, que s’havia decidit pel “no”, posa in extremis unes condicions que sabia per endavant que es complirien, per poder canviar de posició, decantant-se pel “sí”, que és el que voldria Artur Mas si li deixen fer.

Després a Iniciativa es va anar desenvolupant un debat encapçalat per Antoni Gutiérrez Díaz, el Conseller Milà, els sectors eurocomunistes (més euro que comunistes) i la militància més lligada a Comissions Obreres, que van assolir més d’un 35% a favor del “sí” en la consulta interna desenvolupada a ICV, guanyant a llocs tant significatius com Santa Coloma de Gramenet o empatant a Sabadell. ParalLlelament els verds europeus, referent internacional d’ICV, s’han decantat pel “sí”. Gent com Daniel Cohn-Bendit, Dominique Voynet, Mònica Frassoni. O com José María Mendiluce.

I ara sembla que a ERC s’obre pas una posició més matisada que el “no” sense fissures anunciat abans de l’estiu. Segons han dit a la premsa, han comprovat com és de difícil convèncer les seves mares que votin “no”.

En fi, fa mesos sols els sindicats i nosaltres estàvem pel “sí”, i ara, feliçment, som multitud. “Más vale tarde que nunca”.

Però el referèndum és el 20 de febrer. I és a la gent que cal convèncer, perquè participi i perquè aprovi la Constitució. Per tant, cal donar les nostres raons pel “sí”. Sols si estem convençuts, podrem convèncer.

Com a reconeixement a la tasca de François Hollande, Primer secretari del Partit Socialista francès, que va defensar el “sí” en la consulta interna que va convocar quan els partidaris del “no” semblaven ser majoria en el seu partit, i que va guanyar de forma clara, utilitzaré alguns dels seus arguments.

Però deixeu-me, en primer lloc, utilitzar alguns arguments d’autoritat. A banda de la nostra resolució congressual que ja coneixeu, és clar. Arguments d’autoritat fruit de la nostra història. ¿No haurien estat pel “sí” els fundadors del moviment socialista? ¿Els que van ingressar a la Internacional? ¿Els que s’oposaven a les guerres europees? ¿No haurien estat pel “sí” els federalistes, com Pi i Margall, que parlava de “la confederación de los pueblos de Europa?”.

¿No haurien estat pel “sí” els exiliats que esperaven que la derrota del nazisme i del feixisme acabés també amb la dictadura de Franco? ¿No haurien estat pel “sí” Josep Rovira, Josep Pallach i Paco Ramos? ¿No haurien estat pel “sí” els fundadors del Moviment Europeu com Adroher Gironella? ¿Què n’haurien dit en Ramón Fernández Jurado, en Pep Jai, la Maria Aurèlia Campmany, en Joaquim Jou, en Felip Lorda, en Juli Busquets, Joan Cornudella, Alexandre Cirici, Jordi Llimona, Miquel Casablancas, Antonio Santiburcio, Ernest Lluch, o Joan Reventós?

No hi ha dubte. Tampoc no dubto quina hauria estat l’opinió dels meus avis, que passaven a França només per poder dir que fins i tot es respirava diferent. O l’opinió del meu pare, que escoltava la BBC per conèixer les pressions internacionals per aturar les penes de mort imposades per Franco al final de la dictadura.

A nosaltres, admiradors de Willy Brandt, d’Olof Palme, de François Mitterrand, de Bruno Kreisky, d’Enrico Berlinguer, no ens calen gaire més arguments. En tenim prou fent un petit repàs de la nostra història, dels nostres anhels, dels nostres somnis, que sols es podrien realitzar plenament en una Europa unida. La nostra llarga història, i la nostra petita història: jo recordo encara com el 1979 els joves socialistes, democristians i liberals impulsàvem la creació a Catalunya de la Joventut Europea Federalista.

Així, doncs, el nostre projecte polític, la nostra història, i les nostres vivències personals ens demanen un “sí” rotund.

Però no sols un “sí” idealista, també un “sí” pràctic. O no recordem l’important aportació dels fons de cohesió al desenvolupament d’Espanya en els anys 90? O l’oportunitat que ofereix als joves universitaris el programa ERASMUS?

Com diu François Hollande: “Europa s’ha construït en primer lloc al voltant d’un mercat comú i després d’una moneda única. És una potència econòmica incontestable; no és encara una potència política. La seva ampliació a vint-i-cinc exigeix dotar-la de mecanismes de decisió més clars i més simples, en el moment en què la reelecció de Bush confirma la voluntat dels Estats Units de decidir ells sols el futur del món. Dir “no” avui, és paralitzar per molt de temps la construcció europea.”

Hi ha qui diu que del “no” en sortiria una altra Europa més forta, més conforme als ideals de l’esquerra. No sé com arriben a aquesta conclusió. ¿Com poden creure que retornant al Tractat de Niça i cercant una nova unanimitat, ara amb vint-i-cinc Estats membres, elresultat serà més avançat que el Tractat que se sotmetrà a referèndum el proper 20 de febrer? ¿D’on ho treuen? ¿Com arriben a aquesta conclusió? ¿En què es basen? Tot apunta exactament en el sentit contrari: si guanya el “no”, tornem a Niça, després d’una crisi, una llarga paràlisi, tornar a començar, per arribar a un resultat que seria, amb tota probabilitat, menys satisfactori que l’actual.

En paraules de François Hollande: “el “no” provocaria una crisi europea sense que els que se’n mostren partidaris ens expliquin com la resoldrien, i no presenten, ni a França ni a Europa, cap alternativa a l’actual text. Els sobiranistes, els euroescèptics capitalitzarien la victòria del “no” i tindrien més influència en el moment de renegociar el text. Per negociar un millor tractat, els socialistes no poden remetre’s al Parlament europeu i la seva actual majoria de dretes, a un Consell europeu dominat per divuit governs conservadors, a la Comissió dirigida pel molt liberal i atlantista Barroso. En resum, Europa quedaria aturada i seria incapaç per molt de temps de disposar d’una Constitució”.

Ens hem afartat de cridar que un altre món és possible. Però un altre món no és possible sense avançar en la unitat política d’Europa. Una potència econòmica, unida políticament, al servei d’un determinat model social, d’un determinat ordre internacional que rebutgi l’unilateralisme practicat per Bush.

Certament Bush no vol una Europa més unida, que pugui alçar la veu per un nou ordre mundial més just, emparat en la legalitat internacional.

Però tampoc l’extrema dreta nacionalista no vol més Europa, no la volen els Le Pen i Haiders.

Per tot això no entenem els nacionalistes catalans que estan pel “no”.

Primer, perquè trenquen amb la millor tradició del catalanisme polític. Segon, perquè en aquesta Constitució, per primer cop, es recull la possibilitat del reconeixement oficial del català –com ja ha demanat el govern Zapatero-. Tercer, perquè s’ha arribat ja a l’acord sobre la presència dels governs autonòmics en les delegacions espanyoles davant les institucions de la Unió. Quart, com expliquen el seu “no”, quan el PNB ja ha dit “sí”. No serà per nacionalisme… serà per altres motius.

No entenem com algú que hagi aprovat els anteriors Tractats (Maastricht, Amsterdam, Niça), ara no vulgui donar suport a aquest.
No és lògic.

I tampoc no entenem els independentistes que diuen “no”. Si Catalunya fos independent votaríem “sí”, ens diuen. Però votant “no”, el que estan fent és donar l’esquena a aquells als que un dia voldrien demanar l’ingrés… Un contrasentit.

Amb tot això no vull dir que la Constitució sigui perfecta. Ni molt menys! No consagra l’Europa federal i socialdemòcrata que voldríem. Però, per primer cop en la història, la fa possible. Per nosaltres és un primer pas fonamental, imprescindible per a seguir avançant. Aquesta ha estat també la posició dels sindicats europeus, i no deixa de sorprendre que des de l’esquerra hi hagi qui vulgui donar lliçons d’esquerranisme o de com negociar als sindicats!

Acabo remarcant alguns aspectes altament positius del Tractat. La Constitució europea sols comporta avenços i no introdueix cap retrocés amb respecte del Tractat de Niça –que és allà on tornaríem si guanyés el “no”-.

Per primer cop es defineix la Unió Europea com a una Unió “d’Estats i de ciutadans”, és a dir, es posen las bases per a una veritable ciutadania europea.

El Tractat, per primer cop, inclou com a valors, principis i objectius de la Unió que són un compendi de les ambicions socials d’Europa: la llibertat, la democràcia, els drets humans, la pau i la igualtat entre ciutadans; “la igualtat entre homes i dones”, “la justícia i la protecció socials” i “la solidaritat”; la “economia social de mercat”, “la plena ocupació i el progrés social”, la lluita contra “l’exclusió i les discriminacions”; “la cohesió social i territorial”, “el desenvolupament sostenible”, “el comerç equitatiu” i “l’eradicació de la pobresa en el món”. Aquests valors, sens dubte, consagren el model europeu de societat, basat en l’ideal de justícia social.

Per primer cop, s’inclou en el Tractat la Carta de Drets Fonamentals, amb caràcter vinculant (és la Part II del Tractat) i amb força jurídica per ser invocats davant dels tribunals europeus. En aquest mateix sentit, la Carta incorpora (i els consagra a escala europea) els drets socials clàssics dels assalariats, como el dret de vaga, el dret a la informació dels treballadors, el dret a la negociació col•lectiva, o la protecció contra els acomiadaments abusius. Constitucionalitza el diàleg social i la participació dels agents socials en la política de la Unió.

Ens queixàvem, amb raó, de que Europa sols s’ocupava de l’economia, del mercat, de la moneda; el tractat li dóna per fi un contingut social i permet construir una avantguarda per aquells que vulguin anar més ràpid i més lluny en els terrenys social i fiscal. És precisament per tots aquests avenços que la Confederació europea dels sindicats ha aprovat gairebé per unanimitat el Tractat constitucional.

Per primer cop es reconeix una garantia jurídica pels serveis públics. Els Estats membres podran finançar els seus serveis públics sense vulnerar les regles de la concurrència. La defensa dels serveis públics, és per primer cop una política d’Estat, una opció de solidaritat territorial i un compromís pressupostari per assegurar la seva existència.

A més, inclou entre els objectius de la Unió el dret a una educació gratuïta, l’accés als serveis públics i a la Seguretat Social. A més, reconeix els anomenats drets de “tercera generació”: el dret a la protecció del medi ambient, a la protecció dels consumidors, a la no discriminació a causa de l’orientació sexual, a la protecció de les dades personals o a la diversitat cultural i lingüística.

Amics i amigues, aquest projecte de Tractat pel que s’institueix una Constitució per Europa no és el nostre objectiu final, però és un magnífic punt de partida. Hem de fer una intensa campanya per arribar a tots els nostres conciutadans i conciutadanes, per explicarlos- hi el projecte, per a desfer malentesos, per animar-los a participar i a fer possible un nou pas endavant vers l’Europa que volem. Des de Catalunya hem de donar una senyal molt clara, un contundent “sí” a Europa, un “sí” majoritari a la nova Constitució europea.

Que ningú no pensi que la Constitució s’aprovarà perquè ja la votarà algú altre. Que ningú no deixi en altres la seva responsabilitat com a uropeu. Perquè amb l’aprovació de la Constitució per fi podrem dir sense embuts: som ciutadans d’Europa.

Moltes gràcies.

¿Es el federalismo cosa de ingenuos?

¿Es el federalismo cosa de ingenuos?
El País (6/12/04)

Los federalistas somos para muchos un incordio que requiere grandes dosis de paciencia, y para no pocos somos el peor adversario de los tópicos en los que asientan sus ideas. Eso explica, entre otras cosas, que el president Maragall sea criticado por su asistencia a la celebración del 12 de octubre en Madrid y, en sentido opuesto, sea denostado por su asistencia a la final del Mundial B que ganó la selección catalana de hockey en Macao. Por cierto, quienes le criticaban por su presencia en Macao tampoco se distinguieron por reconocer la significación de su presencia en Madrid el día de la Fiesta Nacional de España.

Vamos al fondo de la cuestión. ¿Por qué el federalismo incomoda tanto a los nacionalistas catalanes como a los nacionalistas españoles? ¿Por qué unos nos ven como traidores y otros como ‘botiflers’? Parece evidente que nuestra “traición” consiste en estar convencidos de que ni Cataluña ni España son identidades nacionales homogéneas, y de que dos o más naciones pueden convivir fraternalmente en un mismo Estado. Para un nacionalista, a una nación corresponde un Estado y a un Estado corresponde una sola nación, y toda nación debe procurar obsesivamente su homogeneidad interna. Sólo hay que ver cómo fruncen el ceño unos y otros cuando escuchan que España es una nación de naciones. O que Cataluña es una nación que comparte Estado con otras naciones y comunidades autónomas.

Federalismo viene de pacto. Y es precisamente ese concepto de pacto el que incomoda a los nacionalistas. ¿Se pueden pactar temas tan sensibles como el de las banderas, los himnos, los símbolos, las lenguas o las selecciones deportivas? Nosotros estamos convencidos de que sí. Los nacionalistas no sólo están convencidos de lo contrario, sino que se alimentan del conflicto y consideran traidores a quienes están dispuestos a explorar el difícil camino del acuerdo. Olvidando que, por difícil que sea el camino del acuerdo, la vía del conflicto sólo conduce al desastre.

Como señalaba acertadamente hace días un editorial del diario EL PAÍS: “Tan malo es hacer política sólo con los sentimientos como ignorarlos. Cuando ocurre una de las dos cosas el conflicto es probable, y requiere de gran sabiduría intentar resolverlo sin provocar males mayores”.

El federalismo es unión y libertad, una filosofía política de fraternidad que se propone evitar el enfrentamiento entre sentimientos nacionales de distinto signo, la estéril discusión sobre soberanías originarias y una confrontación identitaria excluyente, para poder alcanzar un acuerdo político-institucional que haga posible el respeto y la lealtad recíprocas. El federalismo es una guía de soluciones prácticas a los problemas planteados por estructuras políticas complejas, especialmente las integradas por diversas realidades nacionales, y un conjunto de mecanismos para poner en práctica el principio de subsidiariedad.

Así, los federalistas pretendemos alcanzar un gran acuerdo que resuelva el encaje de Cataluña en España a través de la aprobación de un nuevo Estatut, de la introducción de reformas institucionales que permitan mejorar significativamente el funcionamiento del Estado de las Autonomías y que aseguren el reconocimiento del carácter plurinacional de España, y de la participación de la Generalitat en las instituciones europeas.

Si somos capaces de apartar la hojarasca de los falsos debates nominalistas que suelen ocuparnos en demasía, dos son las cuestiones principales a resolver mediante ese acuerdo: la consideración de Cataluña como sujeto político y un nuevo sistema de financiación.

¿Qué implica la consideración de Cataluña como sujeto político? Reconocer que la aspiración de la nación catalana al autogobierno no se funda sólo en textos legales, sino que responde a una voluntad afirmada continuadamente a lo largo de la historia; contribuir al fomento y la unidad de su lengua propia; respetar sin cortapisas el ejercicio de las competencias que ya tiene reconocidas y de aquellas que deban añadirse ahora fruto de la experiencia acumulada o de la aparición de nuevas necesidades; hacer posible su participación en las instituciones europeas; considerar a la Generalitat como institución del Estado, e impulsar mecanismos de participación y codecisión como un Senado federal, en los que las cuestiones forales, lingüísticas, culturales o correspondientes al Derecho civil propio deban contar necesariamente con el acuerdo de las comunidades autónomas directamente afectadas. Y eso no constituye privilegio alguno, es simplemente reconocer una realidad plurinacional, la realidad de España.

La ciudadanía de Cataluña no quiere ver limitada su ambición nacional a la gestión de sus intereses en el marco de sus competencias y de su territorio, no sólo quiere ser considerada protagonista de su presente y de su futuro, sino que quiere sentirse y quiere ser reconocida como copartícipe del proyecto español definido entre todos y participar activamente en la gran aventura europea.

La segunda gran cuestión es la revisión a fondo del sistema de financiación autonómica. Nuestro planteamiento en este sentido es claro: la ciudadanía de Cataluña quiere decidir sobre el destino de los recursos que genera, sufragando la parte que le corresponda de los gastos generales del Estado y manteniendo una aportación solidaria de recursos a las comunidades autónomas menos desarrolladas. A partir de estos principios, difícilmente rechazables, debemos encontrar una fórmula satisfactoria para todos, una fórmula solidaria que asegure a Cataluña los recursos para mantenerse como locomotora de España y que asegure su competitividad en la economía globalizada del siglo XXI.

Resolver adecuadamente y de forma acordada estas dos grandes cuestiones es imprescindible para garantizar la estabilidad de nuestro marco institucional en los próximos años. Quienes queremos hacer reformas en la casa de todos para hacerla más habitable y duradera debiéramos ser atendidos. Se evitaría así un fracaso que nos condenaría a los federalistas al limbo de los ingenuos, y que alentaría el presunto realismo de quienes quieren abandonar la casa común en cuanto puedan.

Miquel Iceta Llorens
Viceprimer Secretario del PSC