Arxiu de Miquel Iceta

Més de 30 anys d'articles, entrevistes i conferències

Arxiu de Febrer, 2005

Debat sobre l’accident del Carmel (II)

Publicat per Miquel Iceta a 24 Febrer 2005

Intervenció de Miquel Iceta al Ple del Parlament de Catalunya sobre El Carmel (2)
(25/02/05)

El Sr. Iceta i Llorens

Gràcies, senyor President.

Senyores i senyors diputats, diners d’Europa, senyor Rull, 60 milions d’euros en vuit anys; aquest és l’objectiu que s’ha plantejat el Govern, i l’assolirà. Però el que em toca, en nom del meu Grup, i sabent que són tres els grups del Govern, doncs algunes de les explicacions les compartirem, és fer un balanç del debat, però sobretot en funció de les resolucions que es presenten, que és veritat que en aquest sentit els diputats podem jugar amb un cert avantatge perquè les tenim, sabem de què parlem; la gent que ens escolta ara en directe, doncs, potser encara no perquè si no té els textos al davant li costa seguir. Però perquè ens entenguem tots, les resolucions presentades pels grups que donen suport al Govern estan en plena coherència amb el contingut del debat; són resolucions que: Primer, marquen la solidaritat de la Cambra amb els veïns, particularment amb els veïns del Carmel i els afectats per aquest accident causat per una obra pública. En segon lloc, amplien les mesures d’atenció a les persones, als afectats, en tots els ordres. En tercer lloc, plantegen aquell suport que necessiten els habitatges per garantir-ne la seva seguretat i habitabilitat. Reparen els danys causats, certament, els danys físics; n’hi han alguns que malauradament –i ho deia jo ahir– no es reparen amb diners.

Asseguren l’assistència jurídica gratuïta als afectats, en col·laboració amb el Col·legi
d’Advocats. Hi ha mesures concretes per assegurar que les obres de la línia 5 del metro no tornaran a patir els defectes d’un mal projecte, els defectes d’un mètode constructiu que requereix de més mesures de seguretat de les previstes. Un millor control, assegurant que no sigui art i part l’empresa que fa l’obra la que es controla a si mateixa, directament o indirectament. I, per tant, van al fons del que preocupa avui als ciutadans de Catalunya, i molt particularment als que ho viuen en pròpia carn, als veïns i les veïnes del Carmel.

Planteja també, perquè el debat d’ahir certament, potser no de la forma més ordenada ni prevista, ni feliç, va posar sobre la taula altres qüestions que podien posar en dubte la credibilitat de les institucions i del propi sistema polític. El nostre Grup repeteix exactament el que va dir ahir: nosaltres no volem que cap procediment, que cap afirmació, que cap dels instruments que posem en marxa pugui ser llegit mai en clau de maniobra partidista, de revenja, ni en absolut d’intentar buscar allò que no és esgrimir fantasmes allà on no hi siguin. I, probablement, la millor manera per garantir que això no és així, no és només el capteniment i les paraules dels responsables polítics, sinó els mecanismes i els instruments de què ens dotem tots plegats per posar, si cal, més seguretat encara, més transparència encara.

Per tant, la màxima transparència de què siguem capaços. I és veritat que no tothom ha arribat amb la mateixa celeritat a la conclusió que calia una comissió d’investigació. Però que no ens en vulguin donar lliçons els que les van negar per una, dos, tres, quatre, cinc, sis, i set i vuit i nou vegades, els quatre anys anteriors. Tots –tots–, els que governaven i els que els donaven suport.

Segueixo amb un element que només afecta el Govern, com a obligació seva; i és veritat que volem enfortir les mesures d’autocontrol de l’Administració. Repeteixo, sense que això suposi cap mena de sospita sobre l’eficàcia dels actuals procediments, dels actuals gestors ni dels anteriors gestors. No vegin en cap d’aquestes mesures ni prejudici ni encara menys voluntat de buscar tres peus al gat, revenges ni molt menys imputacions falses. Al contrari, aquestes mesures van adreçades a donar garanties a tothom, particularment als ciutadans, que hi tenen dret. I, per tant, creació d’una oficina antifrau. És veritat que algú pot dir: «Dimonis, quin nom.» S’havia també especulat sobre la possibilitat que es digués «anticorrupció». Mirin, finalment hem optat per la denominació que a la Unió Europea té aquesta unitat, amb la idea que algú, no directament lligat a la gestió, i per això, a més, residenciat a la conselleria en cap, pugui ajudar a detectar i a depurar responsabilitats, si n’hi hagués, de mal ús dels fons de l’Administració, dels mecanismes de contractació, d’adjudicació, etcètera.

M’he perdut de número, però no de camí perquè tornem al Carmel. Àrea extraordinària de rehabilitació integral del barri, revisió profunda de GISA –això no és només pel Carmel sinó pel conjunt d’obra pública que en aquests moments està executant a tot Catalunya.

Algunes lleis: la revisió de la Llei de la Sindicatura per incorporar elements d’auditoria de gestió i no només d’auditoria comptable; una llei reguladora de l’obra pública. Per cert, en aquesta llei segurament tindran cabuda algunes de les conclusions de la Comissió d’Investigació que afortunadament creem amb el suport de tots els grups de la cambra i tots, almenys, manifestant-se des d’aquí amb la idea que sigui de veritat una eina al servei del país, al servei de la transparència, al servei de l’eficàcia i del rigor en l’execució d’obres públiques, i no d’altres objectius que han de tenir, si és que són legítims els objectius, altres mecanismes per ser suscitats.

També la recuperació, la restitució de l’Institut Geològic, aprovació d’una llei ferroviària. Comissió d’investigació, m’hi he referit, no ho repetiré. Nosaltres creiem que el balanç de la crisi és que malgrat la seva dificultat, l’horror que ha causat i els danys causats, el Govern ha tingut una reacció adequada, sempre millorable, i sempre amb aquesta voluntat el Govern segueix treballant, on s’ha demostrat en tot moment que l’única, per no dir, en fi, la primera prioritat era l’atenció als veïns, als afectats, passant per davant de qualsevol altra consideració.

Com vostès saben, nosaltres creiem que la causa més directa segurament era impredictible, difícilment evitable, la comissió ho haurà de dir, per tant, no cal que ens hi referim més. Nosaltres hi veiem causes estructurals que caldrà atacar, però també la comissió haurà de determinar si és així, jo crec que en el moment que aquest Parlament crea una comissió d’investigació ha de tenir la maduresa, la solidesa, de deixar que sigui la comissió la que després de treballar rigorosament ens digui què ha passat, què es podia haver evitat, i si s’escaiguessin responsabilitats que no hagin estat ja depurades pel mateix Govern de Catalunya.

Per tant, acabo, senyor president, explicant breument com va el tema de les esmenes des del nostre punt de vista, demanant excuses, si no ho faig del tot bé, però confiant que els meus col·legues dels altres dos grups que donen suport al Govern sabran esmenar-me.

No acceptaríem les propostes de resolució del Grup de Convergència i Unió números 1, 2, 4, 5, 6, 8, 9, 10, 11 i 12; transaccionaríem, ja ha estat lliurat el text a laMesa, la número 3, que se suma a la número 2 dels grups que donen suport al Govern, aquesta és una transacció que creiem útil, que demostra una sensibilitat important per treballar molt a la vora, molt, amb la conformitat amb els veïns; transacció també de la número 7, que implica un compromís del Govern de Catalunya de contribuir a la negociació amb les entitats financeres pel que fa al suport que han de rebre els veïns en aquesta emergència immediata. Pel que fa les esmenes del Grup del PP, i li agraeixo President la seva tolerància, sé que tinc el llum vermell encès, no acceptaríem… (Veu de fons.), ah! taronja, perdó, vist des d’aquí sembla vermell, però li agraeixo la tolerància igualment per avançat, no acceptaríem les propostes 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 10, 11, 12, 14, 15 i 16, acceptaríem la número 9, que se suma al punt 8, en concret, al punt 8.4, amb la creació d’un fons específic per a l’àrea de rehabilitació integral del barri del Carmel; faríem una transacció a partir de la seva resolució 12 que s’afegiria a la nostra 3.5, que són, precisament, aquells elements de negociació amb l’Estat de mesures fiscals i socials, i laborals, referides als expedients de regulació per intentar minorar l’impacte de la fiscalitat i de les obligacions laborals de les empreses i les persones afectades per l’esvoranc. I, finalment, també la transacció de la resolució 17, amb el punt 6.5 nostre, dient que totes les obres públiques que es fan a Catalunya, que algunes d’elles no les fa la Generalitat, incorporin els indicadors de seguretat.

M’indiquen algun error, la 13… rectificaran els companys que després parlaran.

En definitiva, senyor President, nosaltres voldríem donar les màximes garanties als veïns i a les veïnes del Carmel, i a tots els ciutadans de Catalunya que s’està duent la política adequada, que avui aquest Parlament pren les resolucions adreçades a millorar encara més l’atenció als veïns, la prevenció perquè accidents d’aquesta naturalesa es puguin evitar i, sobretot, un compromís de transparència, que ho és de tots, perquè tots ens hem compromès a crear aquesta comissió, i tots ens hem compromès, i això els mitjans de comunicació i la ciutadania en serà testimoni, de treballar de veritat per treure les resolucions que de veritat preocupen a la gent i no la lluita política i partidista que a vegades allunya el ciutadà de la política, amb
certa raó.

Moltes gràcies, senyor President, senyores i senyors Diputats.

Publicat en # Parlament | Deixa un Comentari »

Debat sobre l’accident del Carmel (I)

Publicat per Miquel Iceta a 24 Febrer 2005

Intervenció de Miquel Iceta al Ple del Parlament de Catalunya sobre El Carmel
(24/02/05)

El president: És el torn del Grup Parlamentari Socialistes – Ciutadans pel Canvi i té la paraula el seu portaveu, el senyor Miquel Iceta.

El Sr. Iceta i Llorens
Moltes gràcies senyor president, he de dir-li que he estat a punt de demanar empara, perquè em semblava (Veus.)

El president
Senyor Iceta, fem-ho bé, esperi’s un segon.

El Sr. Iceta i Llorens
Jo parlo per als veïns i em sembla que ells sí que escoltaran.

El president
Va, doncs, endavant.

El Sr. Iceta i Llorens

He estat a punt de demanar-li empara perquè corríem el risc de perdre el fil de debat, i jo crec que el tema no es mereix que es perdi el fil de debat. Volia començar així: Senyor president, senyores i senyors diputats, vull que les meves primeres paraules vagin adreçades a mostrar la solidaritat del Grup Socialistes – Ciutadans pel Canvi amb els veïns i veïnes del barri del Carmel afectats per una desgràcia causada per les obres de la línia 5 del metro.

La intervenció del nostre Grup, així com la tasca dels governs de Catalunya i de la ciutat de Barcelona té com objectiu prioritari defensar els interessos dels veïns i les veïnes afectats, la seva seguretat, la compensació pels perjudicis que han patit, la recuperació dels seus immobles, o l’assignació de nous immobles quan la recuperació sigui impossible, i també pal·liar el perjudici sofert pel comerç i les activitats econòmiques.

Volem reconèixer i agrair la presència d’alguns veïns i veïnes del Carmel i dels seus representants avui, aquí. Compartim la seva angoixa, som conscients que hi ha pèrdues que no es podran mai compensar, ens sotmetem, per tant, de bon grat a les seves crítiques i acollim les seves propostes. El nostre objectiu és fer possible que recuperin la tranquil·litat i l’alegria de viure en el seu barri, i volem que sàpiguen que no descansarem fins a aconseguir-ho.

Tothom parla en nom dels veïns del Carmel, ells ja han dit el que volen: explicacions, disculpes, responsabilitats, compensacions, garanties i exemples. Nosaltres creiem sincerament, conseller, que vostè les ha donat. Més enllà d’errors i encerts puntuals, vostè i el Govern del que forma part estan treballant amb la responsabilitat, la serietat i l’eficàcia que ha de dignificar la gestió pública, potser sense l’espectacularitat d’efectes immediats, difícils en circumstàncies com aquesta, per no dir impossibles, però fent el que cal fer per recuperar la confiança de fons en
la política i en la gestió pública.

I volem dir-los, modestament, però fermament als veïns i les veïnes del Carmel, que la millor garantia per a la recuperació de la tranquil2litat en el seu barri, per impulsar la regeneració urbana que cal, i assegurar la continuïtat amb seguretat de les obres del metro, cal prosseguir en la línia que el conseller Nadal i el Govern de Catalunya està tirant endavant. N’hem estat convençuts des de sempre, però encara més després de sentir la seva intervenció d’aquest matí. Sabem conseller que per a vostè, en aquests moments, no hi ha més èxit personal o polític que el retorn, la satisfacció i la compensació als afectats, i en el fons aquesta és la màxima garantia que podem donar-los.

I feta aquesta menció, em deixaran que discrepi amablement del molt honorable president de la Generalitat, perquè avui, si no l’he entès malament deia «potser no haguéssim hagut d’aplaudir Joaquim Nadal», jo discrepo d’ell, nosaltres, als responsables polítics que donen la cara, siguin o no del nostre partit, els aplaudim.

No haguéssim pogut fer-ho, si haguéssim defugit responsabilitats, si s’haguessin amagat o si s’haguessin dedicat en moments de crisi a inaugurar una discoteca, llavors no.

Segona qüestió de la que jo crec que cal parlar i parlar clarament. Es parla de transparència, tota, tota, absolutament, i que no es poden fer acusacions o insinuacions infundades, tota la raó, i en la meva intervenció creguin-me –i a més em subjecto, com no podia ser d’altra manera– a la crítica pública dels altres grups, dels altres companys diputats, dels mitjans de comunicació, intentaré no caure en el que considero un error de tot debat parlamentari, que a més desprestigia, no només a la persona o al Grup que fa mal ús de les seves prerrogatives parlamentàries, sinó al conjunt de la política.

I creguin-me que nosaltres també hem aplaudit el conseller Nadal per un altre motiu, perquè creiem que ha entomat responsabilitats que li pertocaven, però també algunes que no li pertocaven, i això en política pot no tenir compensació, ningú té l’obligació d’agrair el que podem considerar una obligació dels responsables polítics, però, creguin- me, el Grup al qual pertany el conseller té l’obligació, moral si m’ho permeten, de fer un reconeixement especial, singular, perquè creiem que és sobretot merescut.

Hem pogut aquests dies parlar amb molta gent, del Carmel i de fora, i ens diuen «mira, sort que ha passat això amb en Nadal, ja veurem si té responsabilitat o no, però amb aquest estem segurs que el tema tirarà endavant», i pensava que només
era una opinió meva, però li he d’agrair al senyor Artur Mas la sinceritat de part de
la seva intervenció, jo li vull agrair que hagi pujat a aquesta tribuna, perquè l’he entès així, i em disculpo per endavant si no és això, però vostè ha dit nosaltres entenem perquè no plega vostè, perquè al cap i a la fi és un dels puntals del Govern.

Si m’ho permet, senyor Mas, si això es girés el revés, sembla que Convergència i Unió es veu obligada a demanar la dimissió del senyor Nadal, precisament perquè és un dels puntals del Govern. Si no és així, doncs, millor, si vostès consideren que és proporcionada la responsabilitat, doncs, ja es veurà.

Nosaltres, la veritat és que ens sentim orgullosos de tenir-lo en el nostre partit, ens va costar, no sé si tothom ho recordarà, el senyor Nadal no…, en fi, va costar, va voler estar en una llista, va està disposat a fer d’alcalde, deia, «per una estona», perquè li agradava molt la feina, però sempre que anés com a independent, no fos cas, no? I nosaltres, la veritat, vam fer els possibles per convèncer-lo que tampoc érem tan mala gent, i finalment ho vam aconseguir. Però ens sentim orgullosos, no només perquè ens va costar incorporar-lo a la nostra candidatura, ja m’entendran, sinó perquè hem après d’ell. Hem gaudit del seu exemple, de la seva feina, i permetin-me que ho torni a recordar, perquè qualsevol responsable polític pot tenir, en un moment de terminat, la temptació de posar per davant la defensa de la seva imatge. El que és important és aquell responsable polític que sap posar davant l’interès públic, per davant del que pot ser el seu interès personal, la seva imatge personal o perdre el temps defugint responsabilitats, intentant establir quines eren i quines no eren les seves responsabilitats. Ho sento, hem aplaudit, però jo, si avuino hagués aplaudit no hagués dormit tranquil. Una cosa és aquest orgull que sentim com a socialistes, i l’orgull que sentim perquè en Joaquim Nadal hagi entomat crítiques, algunes que potser li corresponien i altres que no; però, escoltin-me, que ell hagi volgut mossegar-se la llengua, sí, pot ser un costum, ara, el seu Grup Parlamentari no pot, no pot, i nosaltres li hem de dir a la cambra, als ciutadans, en general a l’opinió pública, que ens ha dolgut assistir aquests dies a una campanya de desprestigi precisament perpetrada pels que van aprovar el projecte, van adjudicar l’obra, van aprovar un mètode constructiu que planteja problemes, que s’han de poder resoldre, però que planteja problemes, van acceptar modificacions a pilota passada, saltant-se tràmits i verificacions, concentrant encàrrecs en poques empreses, reduint fins a fer pràcticament inservible els controls de l’obra i, en canvi, avui volen pretendre aparèixer com els garants de transparència i eficàcia.

Estem indignats, però repeteixo, i crec que compliré, perquè m’ho he preparat, no vull que les emocions que a vegades es poden desbordar en un debat em traeixin, no voldria traspassar el que crec que en un debat polític han de ser l’enumeració de fets i, per tant, fer un estalvi solemne de qualificatius, particularment de desqualificatius, no crec que sigui bo. Jo crec que el judici l’han de fer els ciutadans, nosaltres podem i tenim l’obligació de proporcionar arguments. Creguin-me, crec que els ciutadans faran un judici que no serà negatiu amb respecte al conseller Nadal ni d’aquest Govern, entre d’altres coses, perquè alguns dels defectes que nosaltres apreciàvem en el Govern de Convergència i Unió, Convergència i Unió segueix practicant-los des de l’oposició. Per exemple: tenim un problema? Doncs, què fem, encarregar una enquesta i publicar-la. Doncs, com avui. Amb un avantatge que volem reconèixer aquí, aquest cop sí almenys l’enquesta la paga el partit, és un avanç.

Jo recordo fa mesos que per intentar explicar el canvi, vaig dir «el canvi és que vostè ja no és conseller», hi ha gent que només recorda aquella part de la meva intervenció, que maldita la gràcia, perquè, i per això em limito, intento limitar-me al màxim, però potser vaig ser ingenu, i també ho vull dir, perquè realment el canvi no és només un problema que un govern entra i un altre surt, o un surt i un altre entra, per aquest ordre, sinó realment si canvien les polítiques i es revelen com a més eficaces i capaces de reformar.

I, per tant, probablement, el canvi que jo en aquell moment potser d’abrandament,
veia estrictament com aquell moviment de files que ha permès que la primera fila d’aquest Parlament sigui ocupada per un personal polític diferent, doncs, calia que madurés i s’assentés.

Jo potser vaig ser ingenu, pensant que la hipoteca, diríem, desapareixeria d’un dia per l’altre. Però no creguin, no crec que es tracti, i en aquest sentit també he de valorar positivament la intervenció del senyor Mas, en el sentit de no criticar l’obra d’una o altra persona, aquí en el fons estem posant en discussió, amb arguments, models diferents de fer, i, al final, són només els ciutadans els que poden jutjar.

Però nosaltres creiem que s’ha marcat fins i tot en la gestió d’aquesta crisi, amb el capteniment d’un conseller un model ben diferent de fer les coses. Primer, perquè se’ns han donat explicacions, i en aquesta cambra i amb un temps raonable. En fi, recordem quant es trigava abans a comparèixer en comissió, recordem un Ple extraordinari d’aquesta naturalesa? recordem la creació d’alguna comissió? Com d’alguna cosa, no m’atreveixo a dir encara quina veurem avui. No, per tant, hi ha un canvi radical. Assumpció de responsabilitats de tipus polític? Poquíssimes, i n’hi deuen haver algunes, potser d’immediates, de gent que ha actuat directament i no ho ha fet prou bé, i algunes potser més estructurals, aquestes que em sembla que el conseller anomena «remotes». Miri, sabem ja moltes coses, tot i que a vegades, conseller, li he de dir que la seva intervenció ens ha costat de seguir, eh? Però vostè ha donat moltes explicacions sobre què ha passat i el per què.

Sabem quan es va pensar l’obra i com la va adjudicar, qui va executar-ne els canvis, qui els convalidava a pilota passada, qui tenia la responsabilitat del control tècnic i qui havia d’avisar de problemes i no ho va fer. Més o menys aquest és el panorama que ens ha situat. Home, algú va tapar o com a mínim no va advertir de problemes.

Conseller, vostè s’ha compromès, però jo li he de repetir en nom del meu Grup, actuï contra persones, empreses, siguin responsables tècnics o no, o siguin tècnics de les empreses o qui sigui. Modifiqui el que calgui perquè mai més a Catalunya una obra pública pugui executar-se sense requeriments de seguretat del màxim nivell. Si algú va estalviar recursos per augmentar guanys, sigui inflexible – sigui inflexible- si és que es va donar, i si no, no en parlem més, perquè si es va donar, jo crec, no sóc expert, la fiscalia probablement hi apreciaria delicte, si no ha passat…

Anem on calgui i allà on calgui perquè jo crec que aquest Govern, tots els governs, tenen una obligació envers la institució que ocupen temporalment, i és donar la màxima garantia als ciutadans, que s’està utilitzant el poder, la autoritat i els recursos de la forma més eficient possible. «Podemos meter la pata pero no meter la mano», s’ha dit en castellà i lamento no tenir en català en aquests moments una expressió comparable; doncs, jo crec que això tots els governs, repeteixo, tenen aquesta obligació i han de maldar perquè així sigui.

I, per tant, no s’aturi i no es quedi curt, ens té al seu costat, vagi fins on calgui, nosaltres no volem exonerar ningú de les seves responsabilitats perquè si ho féssim ens estaríem fent responsables, no ho volem. És veritat que potser això de la continuïtat institucional, que ja he vist que hi han interpretacions diferents, s’ha d’acceptar a benefici d’inventari potser, jo no sé si de vostè canviaria la clau del pany del despatx però és veritat que potser algú ha apreciat que potser s’haguessin hagut d’aplicar reformes més valentes, més directes, més ràpides, sobre procediments que potser no proporcionen les garanties més altes exigibles. I això sí que li demano, conseller, perquè algú pot pensar «escolti’m, si no hagués passat això de l’esvoranc – també dit socavón o forat- no hagués passat res»; vostè m’ha semblat llegir en la seva intervenció, o escoltar, millor dit, que ja hi havia procediments de reforma en curs, però jo crec que davant de la cambra, davant dels veïns, de l’opinió pública, dels ciutadans, convé deixar clar quins i com.

No voldria deixar de parlar d’altres membres del Govern, perquè això és un govern, de tres partits, sí, però per a mi tots i cadascun membres del meu govern. El conseller en cap, abans no sé per què s’ha dit, no hi és, jo crec que hi ha estat sempre que calia i sempre coordinant, a vegades no cal estar a l’escó per fer la feina i, de fet, em tranquil2litza saber que algú està en un altre lloc en aquests moments, ara. La coordinació es pot produir des de molts llocs i em consta que s’ha fet, i s’ha fet bé. O la consellera de Benestar i Família, demostrant la proximitat als afectats, que, efectivament, aquesta ha estat la primera prioritat, no podia ser d’altra manera, la nostra obligació, sí, però algú ha de reconèixer que s’ha fet, i s’ha fet bé. La consellera d’Interior que, en fi, la gent sap que el seu concepte de seguretat és tan ampli com l’exigència ciutadana de tranquil·litat, i per això la seva expansivitat.

L’Ajuntament de Barcelona, queda malament que ho diguem potser fora d’allà, però també el nostre Grup es veu obligat a dir-ho, l’alcalde, els tinents d’alcalde i la gent del districte, siguin del partit que siguin, que alguns sí que sabem cadascú d’on és, la presidenta del Consell, la Maravillas, la Mavi, la regidora, l’Elsa, i tanta i tanta gent, tècnics del districte, veig a la Núria Carmona a la sala; atenent les persones, que era la nostra obligació. Particularment des de l’Ajuntament on, des del punt de vista de responsabilitats per l’obra ni n’hi havien ni s’hi han de buscar, encara que alguns sembli que només es dediquin a això.

En els moments més crítics, si no estic mal informat, fins a, que no sé si vol dir fins a o al menys, 900 treballadors de l’Administració dedicats sobre el terreny sense horari i sense límit; i això em serveix també per parlar del mèrit d’aquestes persones, no ja dels governs, no ja de les administracions, sinó la gent que va entendre que si hi havia dies que un no podia anar a dormir, no hi anava. Jo crec que han honorat, com convé fer de tant en tant, perquè si no tots ho oblidem, la funció pública, el servei públic, que no és només una feina, també és una vocació.

El Govern no ha aprovat les mesures que estaven al seu abast, des del punt de vista de pal·liar el dany en la mesura que es pot, perquè ho he dit abans i hi han coses que no es recuperen, algunes materials i algunes que entren a aquest camp, difícil però existent, de l’esperit. He llegit coses aquests dies terribles, i hem vist fotos de gent buscant aquell record, no? Aquell record que pren cos i no sempre el podrem recuperar, aquella peça, però, en canvi, el record espero que sempre el tinguem, no? Per tant, no hi ha mai prou diners per compensar coses perdudes d’aquesta naturalesa perquè, i perdoneu el castellà, «es necio confudir valor y precio», hi ha coses que no tenen preu però que sí tenen un immens valor.

I també no oblidar que és veritat que hi han uns afectats directes però hi ha una voluntat política d’actuar decididament sobre un barri. I jo crec que amb això el conseller Nadal millor que molts, anava a dir millor que ningú però aquesta contenció que se’ns demana i que de grat compleixo, millor que molts coneix, entre altres coses gràcies a ell tenim una llei de barris que, per cert, no per al Carmel, perquè això ho hem d’abordar específicament, però jo crec que ja hem de començar a pensar a incrementar la seva dotació econòmica perquè hi han molts barris a Catalunya que ho necessiten, i l’èxit de la convocatòria dels ajuts, fins i tot, alguna petita querella institucional que s’hi va produir en el moment de l’adjudicació ens indiquen fins a quin punt és una línia política adequada.

Nosaltres creiem, sincerament, que la resposta a la crisi ha estat ràpida i eficaç. I, perdonin, aquí s’ha dit «home, ha estat ineficaç». Que algú recorda encara el retard en cobrar, per exemple, indemnitzacions en casos d’incendi? Ho dic… (Veus de fons.), no em sabia les xifres, gràcies, diputat. Per tant, jo crec que s’ha estat eficaç.

Ara, és evident, hi ha hagut una resposta no exempta d’ensurts, hi ha hagut una gent que li vam dir que podia tornar i després li vam «millor que surtis perquè, escolta’m, tot i que els tècnics ens diuen que això és segur, no ens la volem jugar perquè encara la terra belluga». El valor a preservar aquí no era la imatge d’un polític o un tècnic, el valor d’una opinió, sinó el valor de la seguretat, no només de les vides, que afortunadament, però també d’aquesta noció de seguretat a la que les persones tenen dret per ser ciutadanes del nostre país.

Conseller, ho he dit al principi, vostè sempre ha donat la cara, per això potser li trencaran, però nosaltres aquest valor li hem de reconèixer abans que res. Ens ha donat una informació exhaustiva, he intentat resumir-la, m’he quedat avui sense dinar però anem a veure; si no ho he entès malament, causa immediata única de l’accident, no hi és, no hi és, és difícil d’escatir o de trobar. Potser – jo ho dic així, perdonin, eh?- una falla geològica difícil de detectar? Podem dir-ho així? Amb tot allò altre jo em perdo. Potser caldria haver incrementat mesures perquè un determinat mètode constructiu exigeix més que l’estricte compliment d’una norma de seguretat, és això? Es això, ultrapassar el que diuen les normes. Ara, és evident que hi han accidents que no es poden evitar, també és evident. I també és evident que en aquest cas hi han causes remotes o estructurals que han tingut la seva importància, i que estaríem fent un flac servei als veïns i a la ciutadania si no en parléssim. Hi ha un projecte discutible, vostè ensenyava des d’aquí uns gràfics, he vist que allò bellugava molt, i si no he entès malament, sense que ningú se’n fes càrrec, cap firma, cap informe, cap valoració. Escolti’m, això, jo, que la meva experiència de gestor pública és limitada, crec que no es pot fer així. Jo recordo que al meu ajuntament, fins i tot, per aprovar un retranqueig s’havia de fer una paperassa tremenda. Per tant, aquí alguna cosa ha fallat o han canviat molt les coses des que jo vaig ser regidor a l’Ajuntament de Cornellà del Llobregat.

El mètode constructiu aquest, vàlid i que ha funcionat a molts llocs, i que té problemes que tenen una solució, però és veritat que potser en funció del terreny s’hi ha de parar més atenció des del punt de vista de la seguretat i de l’actuació directa. És veritat que els que no hi entenem això que les pròpies empreses es controlin a si mateixes sobre la qualitat de l’obra que fan sona malament. Jo abans feia una frase d’aquestes, «si l’autocontrol esdevé descontrol, mal assumpte». Algú ha de vigilar, i algú que no tingui interès directe amb l’assumpte. Això de fer modificacions fetes sobre la marxa? A mi també em sona que això es fa, el que ja no sé si és tan clar és que s’hagin de convalidar molt a pilota passada i que es vulguin fer tan de pressa que després ningú es pugui fer responsable d’un efecte negatiu d’una actuació d’aquesta naturalesa. Per cert, si no l’he entès malament, a partir de 4 dies que s’havia adjudicat l’obra; no és una mica estrany? O és que ja es va adjudicar sabent que seria modificada i, en fi, perquè també és possible, jo no hi entenc massa.

I, després, ha dit unes coses que… Un control geotècnic i geològic – jo diria- com una finca extremenya manifestament millorable perquè, clar, vostè ha dit «confiança reiterada i contumaç – això ho he anat a mirar a la transcripció perquè…- en determinades empreses». Jo no hi afegeixo res, no cal, aquí ja s’ha parlat d’un centre d’excel·lència, de qualitat i de confiança política, doncs, si hi havia un cercle… Després, m’ha semblat veure en un gràfic que els anys electorals aquí les adjudicacions es disparen. Una cosa és un cercle d’excel·lència, però jo espero que no es tracti d’un cercle de convivència.

Jo m’he hagut de rellegir la seva intervenció un i altre cop perquè hi ha una cosa que no és comprensible, almenys, des del punt de vista d’una persona que no està avesada amb la gestió pública, però hi ha un buit clamorós d’administració entre eljuliol del 2002 i el febrer del 2004, però tots sabem que l’obra seguia i es feia perquè han arribat on ha arribat i, per tant, es bellugava.

Després, li hem sentit dir, conseller, «obres fent-se sense l’empara d’un projecte». Ah, això sí, un director general el 2004 va firmar «por lo que había, por lo que iba a haber», i tot plegat i dues firmes un mateix dia… I, efectivament, segurament això no ho podia haver fet, o hagués hagut d’advertir que allò no podia ser. Per tant, arribats aquí, aquesta sensació que pagaran justos per pagadors, que és veritat que la noció de justícia i de pecat, doncs, és molt làbil, però per a nosaltres és bastant una certesa, perquè si no els hem entès malament en la seva intervenció, conseller, pagaran aquells que intentaven esmenar errors que venien d’abans.

Potser ells havien comès també algun error però, en tot cas, jo crec que la valoració no serà suficientment ajustada, i plegaran els que intentaven posar remei a errors estructurals comesos quan manaven alguns dels que pugen a la tribuna a criticar-lo a vostè, conseller. Potser li estan criticant que no els hagi esmenat la plana. L’altre dia hi havia, per cert, un acudit a un diari que assenyalava aquesta eventual circumstància.

Vostè ha plantejat una esmena de totalitat, no? Parlamentàriament, des del punt de
vista dels procediments; llàstima que en l’àmbit de la república no existeixi l’esmena de devolució, perquè les coses són com són. S’ha de revisar encara més l’herència, conseller, em temo, no per assenyalar responsabilitats, no, jo crec que quan un polític assenyala com a responsable a un altre, lamentablement la nostra credibilitat col·lectiva no està a la màxima alçada. Però, sobretot, per evitar problemes, per evitar que alguns errors es puguin tornar a produir en el futur.

Nosaltres, no podia ser altra cosa, fem nostres les seves conclusions, les mesures que es proposa aplicar, i ens agradaria que quedés clar que aquestes propostes d’esmena s’estaven ja aplicant en certa mesura abans, perquè el gest que els veïns pensin que només s’arreglen les coses quan hi han desgràcies, no ens agrada. Bé, arribem al capítol de les responsabilitats. Aquí també hi ha canvis, conseller, respecte l’abans i el després que es deia del desembre del 2003. Vostè podia haver dit que el que ha passat era un accident inevitable, ho hem sentit dir en altres ocasions, en altres llocs, en altres administracions, no em refereixo només a Catalunya, estic referint-me en general. Hem vist gent trigar molt, molt, molt, a comparèixer al Parlament, hem vist que es neguen explicacions, fins i tot, hem vist moments en què s’ha fet que aquest Parlament aprovés resolucions laudatòries que nosaltres crèiem injustificades, de tot hi ha hagut, però nosaltres celebrem que el seu estil, que és el nostre, no sigui aquest.

Com que em diuen que en els discursos convé posar-hi alguna cita d’autoritat, he
buscat les de la responsabilitat, les de Weber. També m’han dit que es fan servir,
però no sempre es compleixen, i que cadascú les interpreta com vol. Però n’hi ha
una que ens podem aplicar tots i que jo crec que tots hi estarem d’acord, i és que,
quan parlem de justos i pecadors, en política sols hi ha dos tipus de pecats mortals,
diu Weber, no implicar-se en les tasques públiques i la falta de responsabilitat. Jo
crec que en això tots hi podem estar d’acord.

I què és responsabilitat? Diu Weber: «L’ètica de la responsabilitat és la que ens obliga a respondre de les conseqüències de les nostres accions.» Diu: «Un polític sense conviccions és senzillament un oportunista, un professional de la manipulació, un venedor de fum, però un polític sense consciència de la responsabilitat, perdut en el seu món neuròtic d’utopies irrealitzables és un perill.»

No estic pensant absolutament en ningú. Feia una cita d’autoritat. Però el que sembla que ha de quedar clar és que un és responsable d’allò que fa, d’allò que decideix o d’allò que havent-ho de saber no ho sap, o de la seva tria. Aquesta és la seva responsabilitat. I, per tant, jo ho dic perquè a part que avui vostè ha establert unes responsabilitats, que pel nostre Grup són les ajustades, jo crec que convé que fem tots un esforç d’assentament d’una certa teoria democràtica de la responsabilitat. I jo els ho diré, no com que sigui veritat revelada, la meva opinió al respecte. Els responsables polítics no són fitxes de dòmino. No cauen del primer a l’últim amb independència de la seva actuació concreta o de la seva vinculació amb els errors comesos, si no hi ha una relació directa, miri, vostè no és responsable. Potser ho hagués volgut ser, per a poder-ho evitar, però no n’és.

Tampoc no em sembla ni just ni acceptable graduar les responsabilitats en funció de l’alarma social: a més alarma, més responsabilitat, perquè cal tranquil·litzar l’opinió pública. Miri, creguin-me, la gent no quedarà avui més tranquil·la en funció de quants caps o colls siguin tallats, em sembla l’expressió que ha fet servir el senyor Mas, sinó quanta llum, quanta transparència, quanta garantia siguem capaços de posar sobre la taula.

Tampoc no és acceptable, en termes de responsabilitat, intercanviar cromos entre socis de govern. Ni entre govern i oposició. Siguem, en això, rigorosos. Per tant, es tracta de delimitar responsabilitats en funció d’aquests principis que diuen els experts en dret i gràcies als que m’han ajudat, «proporcionalitat i equitat», per tant, ni a pes ni a «bulto». Nosaltres acceptem la delimitació que ens proposa, conseller, perquè la proposa i la justifica. Conscients que potser estem determinant responsabilitats d’una forma massa difusa, i per tant, aquesta noció genèrica que potser justos paguen per pecadors és dolenta.

Em sembla que acaba el meu temps i no vull depassar-lo massa. Una mica president, amb un minut crec que acabaré.

Conseller, el nostre Grup és escèptic, vostè ho sap, sobre la constitució d’una Comissió parlamentària d’investigació, creiem que pot convertir-se fàcilment en un nou escenari de lluita partidista, però som conscients que això ha de ser un acord dels grups, i per tant, treballarem per a fer l’acord que creiem entre tots que millor serveix, precisament, a l’interès públic de transparència i d’atribució de responsabilitats, però particularment com evitar que torni a passar el que ha passat. Jo ja els adverteixo, en el nostre Grup no hi ha ni geòlegs, ni enginyers de mines, ni tampoc directors d’obra. He trobat un arquitecte, si convé ja els el portarem. A nosaltres no ens podran trobar, i perdoni que en això el copio, discutint d’injeccions de formigó, de gunitats, encavallades, xemeneies, triangulacions, micropilotatges, el sistema Cíclops, convergències o anivellacions de precisió. Tampoc ens hi trobaran per un espectacle de foc creuat de responsabilitats. Per això havíem pensat que potser una comissió de tipus independent pogués funcionar millor. Ho parlarem amb els grups. Els ho he de dir, la idea no és original. Creiem que és una bona còpia, una bona interpretació. “CiU i PP volen un estudi independent sobre les causes del sinistre”, 1 de febrer del 2005, “els diputats sotasignants del Grup de Convergència i Unió sol·liciten la creació d’una comissió d’investigació per a analitzar i conèixer les circumstàncies de caràcter tècnic que han provocat l’esfondrament”.

Per tant, en fi, creiem que la nostra, diríem, obsessió, o que la nostra insistència sobre determinades qüestions lliga amb algunes de les propostes o sensibilitats que
en alguns moments s’han expressat, i espero, pel bé d’aquest bé públic que és la transparència i la confiança en les institucions, que ens puguem posar d’acord. Conseller, m’adreço a tu: no paris. Recorda la frase de Willy Brandt:«No són les dificultats sinó la resignació allò que ens pot vèncer.» Els veïns del Carmel et necessiten, necessiten la teva feina. El president i el Govern t’han reiterat la confiança, i avui ho fa, també, Quim, el teu Grup Parlamentari.

Moltes gràcies, president, per la seva amabilitat, senyores i senyors diputats.

Publicat en # Parlament | Deixa un Comentari »

Las razones del Sí

Publicat per Miquel Iceta a 14 Febrer 2005

Las razones del Sí
El País (14/02/05)

El problema de los referendos es que reducen las opciones a cuatro: sí, no, voto en blanco o abstención. La abstención sólo sirve para deslegitimar la consulta directa a los ciudadanos, argumento que esgrimen los adversarios de la democracia participativa. Si tenemos en cuenta que el voto en blanco no tiene más efecto que el de señalar las insuficiencias del sistema o la incapacidad de los defensores del sí y del no para convencerle a uno, sólo hay dos opciones que producen efectos prácticos, el sí y el no. En los síes y en los noes se mezclan opciones distintas, incluso de signo contrapuesto, y no debiéramos escandalizarnos por ello. Pero sí debemos discutir los efectos bien distintos de la victoria del sí y de la victoria del no.

La victoria del sí supondría la ratificación de la Constitución y, con ella, un avance razonable del proceso de construcción europea. La victoria del no supondría consagrar lo acordado en Niza y dejar para mejor ocasión un nuevo intento de avanzar. Aplazar sine die un acuerdo, pretendiendo que ello permitirá mejorar sustancialmente el texto que se nos propone, es una temeridad. Estamos convencidos de que el rechazo de esta Constitución sería capitalizado en Europa por quienes quieren detener el proceso europeo, limitándolo a su vertiente económica en un marco de estricta cooperación intergubernamental, limitando la integración política y soslayando la política social. Basta sólo con analizar quiénes han votado no a la Constitución en el Parlamento Europeo (de 137 votos, 95 corresponden a posturas euroescépticas o antieuropeas).

Quienes defienden el no sostienen que el tratado constitucional que se somete a referéndum no es suficientemente democrático, ni suficientemente europeísta, ni suficientemente social, ni suficientemente ecologista, ni está suficientemente atento a las aspiraciones de las naciones sin Estado. Son afirmaciones harto discutibles.

La crítica al déficit democrático de la Unión Europea es antigua y, hasta este momento, bastante certera. Pero la Constitución europea nos propone un sistema más democrático que el actual al establecer una doble legitimidad de la Unión Europea (de los Estados y de los ciudadanos), al fundamentarse en valores (artículo I-2), al señalar objetivos comunes (artículo I-3), al fortalecer los derechos (carta de derechos fundamentales contenida en la parte II), al establecer la ciudadanía europea y la personalidad jurídica de la Unión, al reforzar el papel decisivo del Parlamento Europeo, al simplificar el sistema de toma de decisiones, al aumentar las materias objeto de decisión por mayoría, al simplificar el tratado desde el punto de vista jurídico, al instituir el derecho de iniciativa legislativa popular, al otorgar a los parlamentos nacionales el control efectivo sobre la subsidiariedad, al establecer el sistema de cooperaciones reforzadas, al dar más estabilidad a la presidencia del Consejo Europeo y al crear un ministro de Asuntos Exteriores de la Unión. Aspectos todos ellos valorados de forma positiva por el Parlamento Europeo, que ha aprobado por 500 votos contra 137 el informe Méndez de Vigo-Corbett sobre la Constitución europea.

Las críticas sobre una pretendida falta de ambición europeísta pierden fuelle si tenemos en cuenta que la Constitución que se somete a referéndum cuenta con el apoyo del Movimiento Europeo y, en Cataluña, del Consell Català del Moviment Europeu.

Las críticas sobre una pretendida falta de ambición social se diluyen bastante si tenemos en cuenta el apoyo al tratado constitucional de la Confederación Europea de Sindicatos y, en Cataluña, de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya y de la UGT de Cataluña.
Las críticas sobre una pretendida falta de sensibilidad ecologista se desvanecen habida cuenta del apoyo a la Constitución que se somete a referéndum de más de dos tercios de los diputados verdes en el Parlamento Europeo.

Las críticas sobre una nula atención a las aspiraciones de las naciones sin Estado pierden fuerza habida cuenta del apoyo al tratado constitucional del Partido Nacionalista Vasco, de la Conferencia de Presidentes de Regiones con Poder Legislativo (REGLEG) y de la Conferencia de Presidentes de Asambleas Legislativas Regionales Europeas (CALRE).

Sorprenden los defensores del no al pretender dar lecciones de democracia al Parlamento Europeo, de europeísmo al Movimiento Europeo, de política social al sindicalismo europeo, de sostenibilidad a los verdes europeos y de nacionalismo al Partido Nacionalista Vasco. ¿No harían mejor en atender las razones que todos ellos esgrimen para votar sí?

Miquel Iceta Llorens

Publicat en # Europa, El País | Deixa un Comentari »

Un Sí convencido

Publicat per Miquel Iceta a 10 Febrer 2005

Un Sí convencido
ABC (10/02/05)

Votaré sí porque creo en el proyecto europeo. Desde siempre Europa ha sido para mí el horizonte de democracia y progreso al que Cataluña y España debían aspirar. Esa fue la educación política que recibí de mis abuelos y de mi padre. Intuitivamente siempre supe que nuestro futuro estaba en Europa, y con el tiempo esa intuición no ha hecho sino confirmarse: en el siglo XXI, Europa es la mejor garantía de paz, libertad, prosperidad y justicia social. El referéndum del próximo 20 de febrero nos proporciona la oportunidad de votar ‘sí’ a la Constitución para fortalecer la unión política, el dinamismo económico y la cohesión social de los pueblos de Europa.

Votaré sí porque estoy convencido de que nos conviene más Europa. El 90% de la inversión extranjera que recibimos proviene de países de la UE, que son el destino del 74% de nuestras exportaciones, y de los que proviene el 87% de los turistas que nos visitan. Una cuarta parte de nuestra renta agraria se debe a las ayudas directas de la Unión. Europa nos ha ido bien. Ahora necesitamos dar un paso adelante, votando ‘sí’ a la Constitución europea, para garantizar el bienestar de todos en la economía globalizada y altamente competitiva del siglo XXI.

Somos muchos los que estamos contra las guerras, los que pensamos que otro mundo es posible, que es preciso que la democracia y los derechos humanos abarquen todo el planeta, que hay que promover la sostenibilidad y el respeto al medio ambiente, que hay que regular la economía globalizada a través de instituciones internacionales para preservar el modelo social europeo e impulsar el desarrollo de los países del tercer mundo. Y esto sólo será posible en una Europa más fuerte, con más capacidad de decisión y más peso en el mundo.

Por ello, en mi opinión, votar ‘no’ no resulta lo más adecuado desde una perspectiva catalanista, progresista y europeísta. Sin embargo, parece claro que hay personas que aún compartiendo esos valores quieren votar ‘no’ convencidas que una derrota del ‘sí’ daría paso a la elaboración de una propuesta constitucional más ambiciosa. Los socialistas consideramos profundamente errónea esa apreciación. Una derrota del ‘sí’ se convertiría con toda seguridad en una derrota del proyecto de construcción europea, pues el ‘no’ sería capitalizado por quienes lo integran mayoritariamente en los 25 Estados miembros de la Unión Europea, es decir, los partidos más euroescépticos y todos los partidos claramente antieuropeos.

En efecto, sólo basta con repasar la votación en el Parlamento europeo del Informe sobre la Constitución europea presentado por Íñigo Méndez de Lugo (PPE) y Richard Corbett (PSE). De los 137 votos contrarios al Informe, 45 pertenecen a formaciones de izquierdas y 92 corresponden a formaciones euroescépticas o antieuropeas (Partido Conservador británico, Partido por la Independencia del Reino Unido, Frente Nacional francés –Le Pen-, el neofascismo italiano, la Liga de Familias de Polonia, el Partido Democrático Cívico de Chequia, el Partido Liberal Austriaco de Jorg Haider, el antiguo Vlaams Blok flamenco, el Partido Unionista norirlandés de Ian Paisley).

Como las opciones en un referéndum se reducen a dos, las coincidencias en el voto no debieran escandalizar pues pueden tener motivaciones radicalmente distintas. Las razones de mi voto afirmativo no tienen por qué coincidir con las de Silvio Berlusconi. Pero el fondo de la cuestión no es la coincidencia, sino el efecto real de uno y otro voto. Y ahí tenemos con ERC, ICV, IU y EUiA una discrepancia muy grande. Mientras ellos están convencidos de que el ‘no’ abriría el camino a una Europa más fuerte, unida, social, ecológica, democrática, comprometida con las naciones sin Estado, nosotros estamos convencidos de que sucedería todo lo contrario, de que el ‘no’ abriría una etapa de crisis en la que sólo primaría la dimensión económica del proyecto europeo, en la que la integración política experimentaría un frenazo a favor de una estricta colaboración intergubernamental, especialmente arriesgada en la nueva Europa de los 25.

Por todo ello votaré sí. Como la inmensa mayoría de los socialistas, socialdemócratas y laboristas europeos, como la gran mayoría de los verdes europeos, como lo demanda la Confederación Europea de Sindicatos. Como hubieran votado mis abuelos y mi padre.

Miquel Iceta Llorens
Viceprimer Secretario y Portavoz del PSC

Publicat en # Europa, Abc | Deixa un Comentari »