Intervenció en el debat sobre el Títol VI del nou Estatut

Intervenció del Portaveu del Grup Parlamentari Socialistes-Cuitadans pel Canvi en el debat sobre el Títol VI (Finançament) del nou Estatut
Palau del Parlament (29/09/05)

El president
Té la paraula, en nom del Grup Parlamentari Socialistes – Ciutadans pel Canvi, l’il·lustre senyor Miquel Iceta.

El Sr. Iceta i Llorens

Gràcies, senyor president. Senyores i senyors diputats. En començar aquesta intervenció vull disculpar-me personalment, davant del Grup Popular, del seu president, d’en Josep Piqué, del seu portaveu, d’en Francesc Vendrell, de l’Àngels Olano, de la Belén Pajares i del Jordi Montanyà. Perquè es mereixien haver pogut conèixer, amb més antelació, la proposta de finançament. Els diré: ens haguessin pogut ajudar a millorar-la, no voldria posar en evidència res, però fins i tot alguna cosa que tenim en aquesta proposta va ser… en fi, a partir d’una reflexió feta en ponència incorporada.

De totes maneres, també els diré: no renunciem que ens ajudin. Perquè la senyora Olano té raó, estem a la mitja part, o estarem a partir de demà, a la mitja part d’un
partit. Dit això, que és de justícia, i a més em sento personalment responsable i, per tant, ho volia fer.

Vull agrair l’esforç i el treball de les forces polítiques que han fet possible l’acord que avui aprovarem. Un acord històric, com ho és tot el text de l’estatut. En aquest
moment jo crec que s’ha de reconèixer la feina del conseller Castells, dels consellers Saura, del conseller Huguet, d’en Martí Carnicer, l’Antoni Soy i el Francesc Baltasar, que van posar sobre la taula la proposta que inspirarà el futur finançament del nostre país. I que ha estat emparada jurídicament i constitucional per les recomanacions del Consell Executiu.

Però aquests agraïments no serien complets si no fes un reconeixement especial a Artur Mas i al Grup de Convergència i Unió. I, si no fes també una menció al primer secretari del meu Partit, a Pepe Montilla.

Jo els diré que sempre hem defensat, i més des d’aquesta tribuna i de vegades en situacions molt delicades, l’igual patriotisme de tots els membres de la cambra, de totes les formacions polítiques, de totes les idees i de totes les propostes. I, per tant, espero que disculpin un petit excés que ara faré.

Si el patriotisme es jutja per la magnitud del risc comprès, crec que no és exagerat dir que el partit que més riscos pren, amb l’aprovació d’aquest estatut i aquest sistema de finançament, és el Partit dels Socialistes de Catalunya i el nostre Grup Parlamentari.

No ho dic, en absolut, pretenent treure cap mèrit a ningú. Però constatant una realitat que la senyora Olano, amablement, ens recordava des de la tribuna. És un canvi molt important, el que ens proposem fer. Es va parlar quan el Govern va plantejar la seva primera proposta, que era una proposta de màxims, van dir molts. Alguns dèiem: «No ho digueu mai, això». Perquè no és de màxims, perquè no es pot limitar l’ambició d’un país. Però sí que era una proposta per negociar-la, per acordar-la.

Ho hem dit sempre, i ho reiterem avui aquí: creiem que el finançament que hem acordat dóna resposta a les necessitats del país. Esperem haver encertat. Creiem que dóna resposta a les demandes de la societat catalana, dels seus empresaris, dels sindicats i dels treballadors, que ens demanaven, feia temps, tenir un instrument potent que no només garantís les nostres capacitats d’autogovern, sinó el sosteniment d’un sistema de benestar que ha de millorar. Esperem haver encertat.

Quin sistema aprovem avui? Ho intentaré definir ràpidament, ho han fet els companys que m’han precedit. Hem intentat marcar la preeminència de les normes catalanes, aquesta horrible expressió del blindatge. Seré heterodox: a mi no m’agrada com s’ha fet i com ho he defensat, torno a dir aquí, pel que pugui servir.

A nosaltres ens hagués agradat que el blindatge del sistema de finançament consistís en la inclusió d’un precepte que digués: «El finançament de la Generalitat es regula per aquest estatut i, d’acord amb ell, per la Llei orgànica que preveu l’article 157 de la Constitució espanyola». Pels que no segueixin molt aquestes coses, és la manera elegant de dir LOFCA sense que ningú es fiqui les mans al cap. Que és una bona llei. És veritat que podria haver donat més rendiments, però és una bona llei.

Saben vostès per què considero que és una bona Llei? Perquè té una disposició final
magnífica, que diu, literalment, em sembla que no m’equivoco: «Els preceptes d’aquesta Llei s’aplicaran harmònicament amb el que disposin els estatuts d’autonomia». Tant de bo totes les lleis tinguessin aquesta disposició, a ser possible
no al final, sinó al principi, i es complissin.

Modestament, creiem que seria bastant millor blindatge que la mera invocació ’uns
principis de subsidiarietat i proximitat que no sé si seran prou blindatge. Però temps hi haurà, perquè deia la senyora Olano: «El partit és llarg». Segon element d’aquest model que hem acordat. Sessió de tributs, efectivament tots. No només hem demanat a l’Estat que ens deixi el cotxe, sinó la flota sencera.

Però els cotxes segueixen sent de qui són, hi ha una potestat tributària originària que està a la Constitució i que no hem posat, en aquest tràmit, en aquest estatut, en aquest finançament, en qüestió. Ningú, per cert.

Tercer. Capacitat normativa. Plena, sobre els tributs propis, plena que no exclusiva,
perquè també és derivada d’aquesta potestat originària de l’Estat. Que no es digui que nosaltres, des d’aquesta tribuna, enganyem ningú. Almenys des d’aquesta tribuna, no. Capacitat normativa sobre els tributs que ens cedeixen, que ho seran tots. Sí. Respectant les lleis de l’Estat i les normes de la Unió Europea. Sí. Respectant, no podia ser d’altra manera.

Quatre. Agència tributària. Sí, agència tributària catalana, responsable de la gestió,
recaptació, liquidació, inspecció de tots els impostos que paguen els catalans. Sí.

Cinc. Col·laborant amb l’administració tributària de l’Estat. Amb una col·laboració obligatòria, no potestativa, perquè nosaltres no creiem en la desconnexió d’un pretès sistema fiscal català. En el marc jurídic actual, no se m’espantin els amics d’Esquerra Republicana, això podrà ser diferent amb una constitució diferent o amb un país plenament sobirà i independent per a aquells que vulguin intentar-ho i que assoleixin el suport per fer-ho.

Sis. Farem una aportació important, molt important, a la hisenda de l’Estat. Una part, –ja la fem, eh!, no serà a partir d’ara, no se m’espanti tampoc, senyor Mas, que hem fet un acord. Amb dos conceptes que no es poden barrejar, perquè la Constitució no ho permet i perquè jo crec que tendirien a enganyar també si els barregéssim. Per una banda, contribuir a les despeses de l’Estat, no només a les despeses que l’Estat fa a Catalunya. A les despeses de l’Estat, perquè l’Estat fadespeses fora de Catalunya i fora d’Espanya de les quals els ciutadans de Catalunya en gaudim, de vegades també ho patim, però, en fi, en gaudim, les fan en el nostre nom. Em sembla que l’expressió és no taxation without representation, això és en part també la sobirania.

Però no només aportació a les despeses de l’Estat, també una aportació solidària. El Partit Socialista no hagués pogut votar un sistema de finançament que no fos solidari. No perquè no ho permetés la Constitució, en aquest cas, sinó perquè no ens ho permet la nostra ideologia.

Farem molta solidaritat. Però de forma més transparent, de forma més eficient i sense estrangular les nostres possibilitats de creixement. Sí, hi ha qui diu que limitar la solidaritat és una expressió lletja, ho comparteixo. Baixar els impostos també és limitar la solidaritat, per cert.

Nosaltres creiem que una de les mancances fonamentals del sistema fiscal i financer espanyol era manca de transparència, és encara. També la senyora Olano s’hi referia. Les balances fiscals, quin tabú, quina complicació per posar-se d’acord amb la metodologia, però quin tabú. Jo sóc militant socialista des de l’any 1977 i fins fa tres setmanes no vaig escoltar al Comitè Federal del PSOE, Federal del PSOE, que de solidaritat també es pot discutir. Ho deia el secretari general i president del Govern, per cert, va dir: «No fem altra cosa cada dia». I és veritat que potser a vegades no ens agrada admetre que fem determinades discussions que fem i prenem determinades decisions que afecten aquests principis i aquestes
discussions.

Set. Una aportació inicial. Complicadíssim. Complicadíssim en el sentit que aquí està regulada de forma molt senzilla, però requerirà d’una negociació bilateral difícil, a la Comissió Mixta. Cert. Aquesta bilateralitat, precisament, quedarà assegurada per aquesta Comissió.

Bilateralitat, hi ha dues parts que s’han de posar d’acord. Una, que vol que li cedeixin el cotxe, l’altra, que és la propietària del cotxe, un cotxe que hem pagat entre tots. Sigui també dit de forma clara.

Hisendes locals. Capacitat de la Generalitat per regular els tributs locals. Llei d’hisendes locals de Catalunya. Distribució de les participacions locals en els tributs de l’Estat, d’acord amb principis objectius i estàndards mínims fixats per l’Estat.

Deu. Creiem que aquesta proposta és constitucional. De fet, no som qui per dir-ho. Però ho creiem. Almenys nosaltres l’hem pensat perquè ho fos. Esgotant tot el recorregut de la Constitució espanyola, sí. Interpretant-la de forma oberta i ambiciosa, sí. Però constitucional.

És generalitzable. M’ha semblat que la senyora Olano, per qui tinc, com poden vostès comprovar, un gran apreci, em llençava un repte. Aquest sistema és generalitzable, la qual cosa no vol dir que es generalitzi o que se’ns accepti aquest sistema només pel fet de ser generalitzable. Hi ha qui diu que fent bé els números el sistema de concert econòmic també ho és, doctores tiene la iglesia. El que també sí sabem és que quan es va fer LOFCA ningú no pensava que el rendiment dels dos sistemes allà consagrats seria tan diferent. I va ser.

Per cert, espero que ningú torni a dir que l’Estatut d’autonomia de Catalunya no es complia, en temes financers, o que en temes financers les propostes que estan sobre la taula no eren tan ambicioses com l’Estatut vigent. L’Estatut vigent, entre altres coses, deia que l’eficàcia dels seus preceptes en matèria fiscal i financera quedava a expenses del que disposés la Llei, precisament aquesta Llei…, de l’article 157 de la Constitució. Per tant, l’Estatut deia: «Vull això, ho veig així, però faré…, en funció del que es decideixi entre tots.»

Ara fem un pas endavant diferent. Veig que se m’encén el llum, i no els voldria avorrir. És d’inspiració federal, aquest sistema, sí. No contempla privilegis, no. El que no vol tampoc és limitar la capacitat de creixement i la capacitat emprenedora d’aquest país. No és un concert, no. Hem descobert al llarg del debat que ningú no el demanava, mai. Però en fi…, a les propostes que han estat sobre la taula, vull dir. Els ingressos són funció de l’esforç fiscal. L’aportació de l’Estat, en funció del rendiment dels tributs concertats, cedits en aquest cas. Que no sé si és un concert a la catalana o un concert de nova cançó. Però en tot cas, és un sistema de finançament nou, potent, que reforma en profunditat el que tenim, que haurem de lluitar a fons per convèncer els que han d’aprovar-lo, els titulars d’aquesta potestat tributària originària, i a més volem comptar amb tothom, i en primer lloc amb la societat catalana, per fer-ho.

Per cert, jo ja sé que tothom dirà de qui és o de qui no és. Jo els ho diré: això no té cap interès, si és bo per al país. Sí que sabem una cosa: té uns orígens, unes propostes fetes…, una, ja fa temps, per Convergència i Unió, una feta pel Govern de Catalunya, que han anat caminant i que els diré, i rec que ningú no em desmentirà, no s’han trobat avui. S’han anat acostant…, de camí, fa dies, fa setmanes. Totes dues, per què s’han anat acostant? Perquè totes dues buscaven el millor. I ja sabem que tots tenim dret a pensar el que és el millor, i en canvi no estar forçats a coincidir. Per tant, no discutiré de qui és.

Sí que voldria llegir-los unes notes que va utilitzar la presidenta del nostre Grup Parlamentari, i que jo vaig aprofitar, en el debat de política general de l’any passat. Deia: «Catalunya ha de decidir sobre el destí dels seus recursos, contribuint a sufragar el serveis que ha de pagar l’Estat i contribuint solidàriament al desenvolupament de les comunitats autònomes amb menor renda, de forma transparent, de forma acordada, amb una reducció significativa, progressiva, a terminis, del dèficit fiscal que tenim, que és gran, massa gran, en un termini raonable.»

És una proposta bona per a Catalunya, coherent amb les posicions que el nostre Grup Parlamentari ha mantingut des del primer dia i, jo crec, una bona notícia per al nostre país.

Moltes gràcies.

Intervenció en el debat sobre el nou Estatut

Intervenció del Portaveu del Grup Parlamentari Socialistes-Cuitadans pel Canvi en el debat sobre el nou Estatut
Palau del Parlament (28/09/05)

El president
Té la paraula, en nom del Grup Parlamentari Socialistes – Ciutadans pel Canvi, l’il•lustre senyor Miquel Iceta.

El Sr. Iceta i Llorens

Gràcies, senyor president. Senyores i senyors diputats, començaré per on habitualment s’acaben les intervencions, però així evitaré el risc de perdre algun agraïment i reconeixement que crec que s’han de fer. En primer lloc, als lletrats, ha estat dit, als senyors Vintró i Pitarch, i al gestor de la Ponència, el senyor Principal. Reconeixement a en Carles Viver i Pi-Sunyer, que ens acompanya i a qui saludo, que, com a director de l’Institut d’Estudis Autonòmics, ens ha proporcionat els materials de base sobre què hem treballat, intentant no empitjorar-los. No sé si
sempre s’ha aconseguit.

L’agraïment a les entitats i als ciutadans que ens han fet arribar propostes i neguits. Els ho diré: més neguits que propostes. És lògic. Les propostes han de sortir d’aquí i han de ser bones, i una proposta no és més patriòtica que una altra; potser més eficaç, potser més apamada, potser més garantista, però no més patriòtica que una altra, la de ningú; totes ho són.

Reconeixement al Consell Consultiu de la Generalitat, que amb el seu Dictamen – tot el seu Dictamen, un dictamen– ens ha proporcionat la màxima garantia jurídica combinant el que no sempre és fàcil: ambició nacional i rigor constitucional.

Reconeixement al conseller Joan Saura per la seva tasca d’impuls a aquest procés. Joan Saura, a més, juntament amb Josep Huguet i el conseller Antoni Castells, ha inspirat el sistema de finançament que forma part del projecte que avui dictaminarem i al què ja hem pres cura d’incorporar elements rellevants de la proposta presentada per Convergència i Unió.

Un reconeixement especial a una persona que no ha estat a la Ponència, que no ha estat al Govern: Josep-Lluís Carod-Rovira, pel que ha fet perquè haguem pogut arribar fins aquí. Reconeixement… (Veus de fons.) Sí, jo crec que és de persones agraïdes i justes mencionar aquelles persones que des del primer moment han tingut un compromís personal perquè això tirés endavant, sabent que l’acord vol dir renúncia, que el patriotisme també és transigència amb la resta de conciutadans, sí.

Reconeixement a l’impuls polític del president de la Generalitat, que ha demostrat que la presidència de la Generalitat és un instrument al servei del país i no una eina de partit. Això que a vegades ens incomoda –als socialistes, dic– també ens omple d’orgull.

Reconeixement als membres de la Ponència, tots i cadascun. Permetran que només citi els que m’han fet, diríem, perdre més hores, eh? En Jaume Bosch i en Joan Ridao tenen aquesta consideració, els que hem dedicat més temps per posar-nos d’acord i a voltes, també, per barallar-nos. Però el reconeixement a tots –tots–, perquè de tots hem après.

Entendran que l’últim reconeixement vagi una mica més –ara sí– a casa, a Lídia Santos i a Laia Bonet. Sense elles el nostre Grup no hauria pogut fer una contribució que no qualifico, la que és, en aquest treball estatutari, i, a més, per la seva capacitat d’incorporar aquells elements que juristes, de forma discreta i desinteressada, ens han fet arribar per intentar millorar el text o per evitar que empitjorés, que de tot hi ha hagut.

No cal que els digui que sento un especial orgull per poder pujar a aquesta tribuna, representant el meu Grup, en aquest tràmit parlamentari. Si m’ho haguessin dit fa un temps, no m’ho hauria cregut, però és així: estem en condicions de fer el pas endavant en matèria d’autogovern i finançament més important de la història contemporània de Catalunya, el tenim ja aquí, i a mi m’ha tocat, perquè així ho han volgut les meves companyes i els meus companys, representar-los en aquest debat.

No hi hem arribat per casualitat a aquest moment; i potser aquí faré alguns reconeixements addicionals, que s’han de fer. Hem vingut aquí perquè hi va haver una constitució l’any 78, que no hauria estat possible sense una lluita antifranquista.

Hem arribat preservant unes institucions datades de segles, que han mantingut una continuïtat que no es dóna a cap altre poble hispànic. Per tant, moltes vegades parlem del passat recent, però això no vol dir –no ens ho podem permetre– oblidar el passat més remot. És el moment, doncs, de fer algunes, alguns reconeixements històrics. Sempre es fan injustícies, quan es fan; intentaré no fer-ne cap.

Si parlem dels darrers vint-i-cinc anys, permetin-me només un nom: el president Jordi Pujol. Queda dit i de cor: Catalunya i el seu autogovern no serien avui el que són sense el paper del president de la Generalitat Jordi Pujol. I ho volem dir. Anem una mica enrere, a aquella lluita antifranquista que va fondre en un sol poble una comunitat que podia no haver estat un sol poble, que feia possible que, en alguns Onze de Setembre, allà on hi havia d’haver una estàtua i un honor hi hagués més una llengua que una altra i potser no la que tots hauríem suposat. Aquella lluita ens va fer un sol poble, protagonitzada per moltíssims –per moltíssims–, i, per tant, aquí la injustícia segur que és clara, però jo vull citar el PSUC, que encara hi és, en els rengles d’Iniciativa, i també en els del PSC, i segurament també en els d’altres partits, perquè el PSUC va donar per a molt. Permetin-me, si parlem del PSUC, evocar Gregorio López Raimundo i Antoni Gutiérrez Díaz –de justícia, crec.

Recordem també aquells que mai van deixar que la flama s’apagués. Dubtava a explicar-los quin va ser el primer llibre que el meu avi em va regalar –un llibre d’en Maurici Serrahima amb què contestava Julián Marías, editat en català l’any 69–, però m’ha semblat potser més coneguda la intervenció de Pau Casals a l’Assemblea General de les Nacions Unides: «I am a Catalan», va començar.

Recordar la Mancomunitat, recordar la Generalitat republicana, els presidents de la Generalitat Macià, Companys, Irla i Tarradellas. Els agrairem el que han fet, però segurament no prou. Per què he fet aquest salt en la història? Perquè a nosaltres, els drets històrics, no ens els ha de reconèixer ningú, perquè vam tenir, a diferència de qualsevol altre poble d’Espanya, l’honor de restablir una institució que no s’havia perdut perquè – recordem-ho– Josep Tarradellas no va voler tornar al seu país fins que no ho va poder fer-ho com a president de la Generalitat de Catalunya, reconegut per unes autoritats d’un origen democràtic, diríem, discutible –no farem judicis tremebunds de l’any 77, almenys nosaltres no, però va aconseguir-ho.

I, en el moment de recordar això, permetin-me –i ho entendran– que recordi un president del Parlament, Joan Reventós, que mai no va dubtar que en les obligacions de les forces antifranquistes a l’Assemblea de Catalunya hi havia el retorn de les institucions i el president, i que va saber a més –i jo crec que és interessant recordar-ho avui– renunciar a protagonismes que li podien haver correspost pel resultat magnífic dels socialistes de Catalunya l’any 1977, a favor d’un govern d’unitat.

Ambició, generositat i pacte: aquesta és la divisa de Catalunya, la que ens va fer imparables llavors i la que ens hauria de fer imparables ara. Nosaltres som dels convençuts que l’única manera d’aprofundir en l’autogovern de Catalunya és tenir també una visió de reforma federal d’Espanya. Són indestriables. No podrà haver-hi més autogovern sense, al mateix temps, un full de ruta –si es pot fer servir l’expressió–, una voluntat transformadora d’Espanya.

I diguem que això ens posa en aquests moments davant d’una responsabilitat especial, perquè la conjuntura, des d’aquest punt de vista, ens és favorable. Però dèiem «arribar fins aquí», i molts havien demanat arribar fins aquí, i alguns fins i tot abans que nosaltres. És cert, Esquerra Republicana ja l’any 80 demanava una reforma de l’Estatut. Crec que era prematur, francament –crec que era prematur.

El pacte era prou recent; les institucions, malgrat la seva història, prou tendres perquè afermessin primer el que ha estat l’etapa més profitosa de Catalunya en els darrers tres segles. Veure-hi clar abans que els altres és un mèrit; apressar-se a fer coses quan no hi han les condicions, hauria estat temerari. N’hi ha una mica per a tots.

La segona vegada que jo recordo que s’havia plantejat aquesta possibilitat de reforma, la va fer de forma inesperada, sense demanar permís, un candidat socialista a la Presidència de la Generalitat, Joaquim Nadal, l’any 95. Va reprendre el fil, a les nostres files, Pasqual Maragall l’any 99. No va ser possible. Llavors hi havia una majoria parlamentària, formada per Convergència i Unió i el Partit Popular, que no considerava que això fos una prioritat; fixin-se bé com ho dic: que no considerava que això fos una prioritat.

Ha arribat el 2003, altres protagonistes, altres voluntats, altres moments. És el moment de fer-ho. Hi ha una majoria aclaparadora en aquesta cambra per fer-ho. Hi ha una disposició favorable, que alguns han pogut comprovar in situ; a alguns potser no ens calia tant perquè n’érem molt conscients. Hem d’aprofitar aquest moment. Si hi ha hagut algun moment a la història de Catalunya que ens hem trobat amb la possibilitat d’una complicitat activa del Govern d’Espanya per a una reforma d’aquestes característiques, és ara. Això no ens estalviarà cap problema, com els que anem més sovint a Madrid i els que hi van menys deuen haver pogut comprovar. Però és que són la disposició i l’oportunitat, les que Catalunya ha d’aprofitar.

Catalunya endins, la voluntat és certa, clara, àmplia, compartida. Catalunya enfora, la possibilitat està oberta. Jo espero que ningú ens torni a dir que PP i PSOE són el mateix, i menys després d’escoltar les recents declaracions del senyor Aznar, francament.

Afortunadament, ni canvi de règim, ni guerra civil. Estem davant de la possibilitat de fer una reforma profunda, profunda a Catalunya, profunda a Espanya, volguda, acordada. És cert que algunes admonicions eren precautòries, em fa l’efecte, però jo crec que no passarà. Ni canvi de règim ni guerra civil. Més autogovern, més finançament, Espanya federal, això sí, ho podem fer, si volem i ens hi posem d’acord.

Fa ben pocs dies hem tingut –perquè ja saben vostès que les paraules se les enduu el vent– fets que abonen, al nostre judici, les paraules que acabo de pronunciar. Fa molt pocs dies, el Congrés dels Diputats aprovava el Projecte de llei per retornar els papers de Catalunya confiscats durant la Guerra Civil. Fa pocs dies coneixíem tots, amb goig, la decisió d’un organisme internacional de reconèixer un domini d’internet puntcat. El que no sé si és tan conegut… –explicaré una anècdota–, els que se n’han alegrat no sé si coneixen que això ha comptat amb una posició favorable del Govern d’Espanya; els contraris només hi han sabut veure això. Era molt divertit aquell dia, per exemple, comparar les portades d’El Punt i de l’ABC.

Però ho dic perquè a vegades amortitzem massa ràpidament alguns èxits que precisament ho són de tots, i no hauríem de fer-ho. Quan ens havien de dir quetindríem un govern a Espanya que defensés el reconeixement del català a la Unió Europea? Segur, molts diran: «Abans, hauria hagut d’arribar», segurament; molts no ho han pogut veure. Però el que sí que seria –amb perdó– de ceguesa política és no veure les oportunitats obertes i no tenir la intel·ligència d’aprofitar-les. Jo crec que hi ha partits que han fet ja bona prova d’aquesta intel·ligència, que té costos.

Perquè el camí és clar; que arribem on volem, no tant, però el camí és clar. Té costos atrevir-se, però jo crec que, en aquestes condicions, el que realment és temerari és no fer-ho.

Quin estatut volem fer? El nostre Grup voldria aprofitar aquest debat per adreçar-se als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, perquè els que estem aquí ens ho sabem.

L’altre dia…, i vull felicitar el Govern de Catalunya, perquè un diari havia tingut una l’aprovació d’aquest Estatut. Per tant, no cal que em refereixi a més consellers; en aquest cas, hi sortien tots. I ens deien quines coses que ara no tenim al nostre abast tindrem.

Hi ha el tema del finançament, sens dubte. Això…, ja sabem que sense base material no hi ha superestructura que aguanti. Jo crec que estem davant de dues propostes d’igual ambició, de similar rendiment, si és que algú comet la temeritat de fer els càlculs…, amb el que diuen els papers, els càlculs, francament, o jo en sé molt poc, o no es poden fer. Però el que sí que sabem és que un ha passat una prova que s’ha revelat difícil, la del nostre Consell Consultiu. I jo crec que el que és patriòtic és agrair al Consell Consultiu que hagi fet passar per una prova difícil el nostre Estatut, no fos que, passats de voltes de l’ambició, no fóssim capaços ni d’avançar una petita passa. I això no sempre és fàcil. Per tant, ho havia fet abans, però ho torno a dir.

Modernització de les institucions, la gran assignatura pendent, coneguda de tots. La justícia, encara pràcticament impermeable a la nova realitat –no dic ja federal– autonòmica de l’Estat. També un estatut per dir el que som i per fer-ho bé.

Jo he de reconèixer que he après moltes coses participant en aquesta Ponència. Per
exemple, una: nosaltres no hem d’invocar…, no ens cal, per invocar els nostres drets històrics, llegir-nos tota la Constitució; ens podem aturar a l’article segon, que diu que Espanya està composta de nacionalitats i regions, per nacions i altres formes autonòmiques. I a més podem dir que ens hi considerem, no cal que ens ho diguin, perquè, malgrat que a alguns no els agradi, l’article 3, per desequilibrat, com ho deia l’amic Joan Ridao des d’aquí…, que té raó en això; però, en canvi, no la tindria –que no ho ha dit– si no poguéssim invocar-lo per dir que són nacionalitats aquelles comunitats espanyoles que tenen una llengua i una cultura pròpies. Això automàticament ens fa creditors d’un reconeixement, que no és cap privilegi, és l’acte de justícia envers el que som, el que hem estat i el que volem ser.

Però els deia que hem de parlar de la gent; els hem de dir que l’Estatut, primer, ens permetrà decidir més coses des d’aquí, amb més potència i, per tant, tenir més polítiques socials, més possibilitats de fer aquesta societat més justa que volem.

Moltes conselleres i també algun conseller de la Generalitat aquests dies ho han dit allà on els han volgut escoltar: aquesta educació que volem, que necessitem, sense aquest nou Estatut, que són més competències i més recursos, segurament la podríem tenir, però amb quin cost?, en quin termini? Podem tenir tot això ara, ja.

Pensar en la nostra gent gran, en la nostra gent més jove, en la gent que necessita un ajut especial per raons de malaltia, per raons de discapacitat, per raons de fer possible una igualtat real d’oportunitats, tot això està en joc amb aquest Estatut.

Està en joc… Jo no dic… Això passa com en el de la Constitució europea –perdonin que evoqui… «No passa res; si no s’aprova, tornem a Niça.» Allà estem, allà estem… No tornem a fer –no ho vam fer nosaltres, eh? Ho van fer uns altres a França i a Holanda–; no fem nosaltres un mal negoci, no ens neguem a fer el pas que podem per mor de la por de comprometre’ns que no és tot el que volíem.

Polítiques de família, que tots en parlem des de visions a vegades diferents, però sabem que sense competències suficients, sense recursos, sense el reconeixement explícit que cap política de l’Estat que afecti aquests terrenys ha de ser acordada amb la Generalitat, aquestes polítiques no tindran la potència i l’eficàcia que els
demanem.

No és un tema menor.

Vaig acabant, president. Hem arribat fins aquí i ara estem a l’hora de decidir. No és el moment de posicions irrenunciables; no és el moment de dir: fins aquí hem arribat! És el moment de dir: fins allà hi volem ser! I jo vull dir-li al president de la Generalitat: ens va demanar, president, contenció en el debat públic; no sempre hem complert. Ens va dir: no és hora de proclamar posicions irrenunciables, sinó de dialogar i negociar; crec sincerament que ho hem fet, posant per davant l’interès del país, sense buscar un especial protagonisme, fent possible una reforma ambiciosa i viable en el nostre autogovern i en el nostre finançament. President, president Maragall, hem complert; feina feta. Nosaltres no hem posat pals a les rodes, tampoc hem volgut treure pit. Hem volgut fer la feina. Una feina que, em permeto corregir al molt benvolgut Francesc Vendrell, avui no estem, afortunadament, votant un dictamen de Comissió del 29 de juliol; avui estem en condicions d’incorporar a aquell dictamen unes recomanacions sorgides del treball de Ponència, moltes inspirades pel dictamen del Consell Consultiu; algunes inspirades per la millor voluntat d’arribar a aquest acord de tots, de millorar encara el text.

Per tant, no estem… –i em consta que ningú no vol repetir el 29 de juliol, ni arribar al 6 d’octubre. Volem fer-ho el 30 de setembre, i fer-ho bé. Ho farem. Seria molt trist que coincidissin diverses posicions negatives sobre l’Estatut, les dels que pensen que és un canvi de règim, una taca irreparable en la sacrosanta unidad de la patria –d’ells–, i els que pensessin que no és prou. Estem a temps d’evitar-ho, entre tots i, sobretot, aquells que encara –crec– que no han fet prou esforç de posar-les en comú.

El «sí» serà de tots o no serà. Amb el «sí» guanya el país. Podem reprendre les paraules citades en un altre tros, aquí –jo crec– del mateix text, per Jaume Bosch, de Francesc Macià –crec que s’ha de felicitar la Generalitat per la publicació de les seves intervencions, a vegades difícils de trobar–, que deia: «Amb el vostre vot» – s’adreçava als diputats– «aquesta vegada complim amb els que som i amb els que ja foren, i obrim el camí que ens havia estat vedat a nosaltres i als que vindran.

Amb el nostre vot aquesta vegada no fem una simple elecció; acomplim un gest veritablement històric. En aquest sentit espero que votareu l’Estatut» –jo crec que s’adreçava als ciutadans en la campanya per al «sí»– «no perquè tingui un vot més o menys, sinó per la satisfacció íntima d’haver votat el que representa l’alliberament de Catalunya, perquè es pugui dir a les Corts constituents d’Espanya que darrere de l’Estatut hi ha no tants o tants catalans, sinó el redreçament de tot Catalunya.» I seguia Macià: «Nosaltres, les volem, aquestes llibertats; i també volem les de les altres nacionalitats espanyoles. I una vegada aconseguides no hi haurà ningú que estimi més que nosaltres la unió dels pobles d’Espanya…» –dels quals, per cert, ell considerava que Catalunya n’era un.

Acabo. La decisió està davant nostre i és, al nostre entendre, molt clara. Sí a aquest Estatut, sí al dictamen del 29 amb les recomanacions que la Ponència ens fa, sí al’acord que ens faci imparables i que ens doni la força suficient per sostenir junts a Madrid allò que haguem acordat a Catalunya.

Visca Catalunya!

ZP ens ho posa fàcil, però ara ens toca a nosaltres

ZP ens ho posa fàcil, però ara ens toca a nosaltres
Canvi Setze (19/09/05)

El nou curs polític ha començat com va acabar l’anterior, amb l’intens debat estatutari que està a punt de cloure, i ple de bones notícies per a Catalunya que arriben moltes d’elles de lluny. És aquest segon extrem el que volia destacar i analitzar, convidant al lector a que faci la següent reflexió, quant feia que no hi havia un govern de l’Estat tan compromès amb el nostre país com ho és el de José Luis Rodríguez Zapatero? No en trobo cap exemple, i crec que és una gran oportunitat que no ens podem permetre desaprofitar.

Com deia, les notícies han anat sortint des del començament del curs polític, començant per una iniciativa econòmica de gran importància estratègica com l’OPA plantejada per una gran empresa energètica catalana. Una operació econòmica sense connotacions polítiques, que pretén ésser utilitzada contra Catalunya i contra el govern Zapatero des de l’anticatalanisme que caracteritza des de fa temps a la direcció del PP.

També s’ha celebrat la Conferència de Presidents, iniciativa que té valor per si mateixa, i més encara si serveix de palanca per solucionar problemes concrets com enguany el del dèficit sanitari. Tot i les ordres donades des del carrer Gènova perquè no hi hagués acord, ja s’ha donat llum verda a una proposta, que significarà per a Catalunya una aportació directa de l’Estat de 420 milions d’euros.

També s’ha desbloquejat aquesta setmana la resolució d’un conflicte llargament enquistat com és el de la devolució a la Generalitat dels documents incautats a la Guerra Civil i dipositats a l’arxiu de Salamanca, a través de l’aprovació a proposta del Govern d’un projecte de llei.

També aquesta setmana s’ha produït la retirada de diversos recursos d’inconstitucionalitat creats entre el Govern de la Generalitat i el Govern d’Espanya. I l’autorització per part de l’autoritat reguladora mundial dels dominis d’Internet per crear el domini puntCAT, que ha comptat amb el suport del Govern espanyol.

Mentre a Barcelona l’Estatut sembla entrar en una fase pantanosa, arriben a Catalunya bones notícies que demostren fins a quin punt una altra Espanya és possible i al seu impuls Catalunya hi està cridada no sols com a beneficiària sinó com a principal motor. L’oportunitat és única i Catalunya no la pot desaprofitar, perquè els ciutadans no ho entendrien i no ho perdonarien.

Seria imperdonable que no aprofitéssim l’oportunitat que ens proporciona el tenir el President del Govern d’Espanya amb la visió més plural i integradora dels pobles d’Espanya, i per tant, el més favorable als veritables interessos de Catalunya dels que mai hem tingut. Un President que s’ha compromès també a acollir positivament una proposta de nou Estatut aprovada per àmplia majoria en el marc constitucional. Avui, més que mai, la nostra ambició col·lectiva pot fer-se realitat. Sols cal que hi hagi voluntat real d’acord per part de CiU i una bona disposició per part de tots per acollir les recomanacions del Consell Consultiu de la Generalitat. Ningú no sap quan tornarem a tenir una oportunitat com aquesta, però el que sí sabem és que per recuperar-nos d’una desfeta col·lectiva com la que suposaria el fracàs de l’Estatut passarien molts anys.

Miquel Iceta Llorens
Viceprimer Secretari i Portaveu del PSC

Una financiación constitucional

Una financiación constitucional
Expansión (16/09/05)

El pasado martes CiU presentaba una nueva propuesta de financiación anunciada como última y definitiva, eso sí, manifestando explícitamente una voluntad de acercarse a la posición del gobierno tripartito para alcanzar un acuerdo. Quienes venimos trabajando desde el principio para que haya Estatut confiábamos que la nueva propuesta de CiU se situase dentro de los parámetros de constitucionalidad expresados por el Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya. Lamentablemente no ha resultado ésa la orientación general de la propuesta de CiU.

Si bien es cierto que en la nueva propuesta presentada por Artur Mas se observan algunos pequeños cambios, la propuesta es demasiado parecida a la ya rechazada por la Comisión primera del Parlament de Catalunya, y no sólo no acoge el criterio expresado por el Consell Consultiu sino que reitera preceptos y planteamientos sobre los que la máxima autoridad consultiva catalana ya ha declarado de forma explícita su carácter inconstitucional. Se mire por donde se mire, la nueva propuesta presentada por CiU no es más que un régimen de financiación autonómico en forma de concierto y cupo, inspirado en los sistemas vigentes en el País Vasco y Navarra.

Como bien recordaba el Consell Consultiu en su Dictamen, los principios constitucionales que inspiran el sistema general de financiación de las Comunidades Autónomas son varios. En primer lugar, se afirma la competencia del Estado para establecer los elementos estructurales del sistema de financiación, es decir, la columna vertebral del sistema tributario. En segundo lugar, la Constitución permite una amplia participación de las Comunidades Autónomas en la determinación de su sistema de financiación a través de mecanismos bilaterales y multilaterales, y les garantiza unos recursos sin fijar ni su atribución concreta, ni su cuantía. En tercer lugar, la LOFCA se sitúa como elemento esencial en la coordinación del sistema, lo que no impide afirmar el principio de autonomía financiera vinculado al ejercicio de las competencias autonómicas, un ejercicio sólo condicionado por los principios de coordinación con la hacienda estatal y de solidaridad entre españoles.

Por cierto, tan preeminente es el papel constitucional de la LOFCA, que el vigente Estatut de Autonomía de Catalunya, aprobado cuando la LOFCA como tal aún no existía, establecía en su Disposición adicional séptima que “el ejercicio de las competencias financieras de la Generalitat se ajustaría a lo que estableciese la Ley Orgánica a la que se refiere el apartado 3 del artículo 157 de la Constitución”, la futura LOFCA. De ahí que resulte incomprensible la pretensión de CiU de haber asegurado la constitucionalidad de su propuesta recogiendo elementos del modelo definido en el Estatut vigente. Casualmente parecen haber olvidado un elemento central.

No debe extrañarnos esa curiosa manera de entender las previsiones constitucionales practicada por CiU si recordamos que su anterior propuesta fue presentada a bombo y platillo a través de un documento que llevaba el título “Una proposta Constitucional. Acord Econòmic: El model de finançament per al Nou Estatut de Catalunya”. A pesar de la rotundidad con que se afirmaba la constitucionalidad de la propuesta, el Consell Consultiu declaró inconstitucionales elementos esenciales contenidos en ella como la negación de la competencia normativa estatal para fijar los principios de la hacienda general, negación de la intervención de la LOFCA y de la potestad de coordinación estatal, y el establecimiento de un modelo exclusivamente bilateral. No es difícil comprobar cómo estos elementos claramente inconstitucionales se mantienen en la nueva propuesta, en algunos casos de una forma literal que mueve a escándalo, como la pretensión de que la Generalitat tenga la competencia exclusiva en materia de financiación local.

También es inconstitucional la determinación y el cálculo de la cuota de retorno, y lo es en tanto que, como también advirtió en Consell Consultiu “corresponde al Estado la concreción del principio de solidaridad…, no puede por tanto el Estatut imponer el contenido de dichas decisiones estatales”. No vale, por tanto, pasar de una “cuota de contribución” a una “cuota de retorno”, pues el problema no es el nombre, el problema es la cosa.

En el frenesí anticonstitucional de la propuesta no sólo se establece la cesión total a la Generalitat de todos los tributos del Estado actualmente existentes sino también “de los que se puedan crear en el futuro, los cuales se considerarán cedidos directamente desde el momento de su creación”.

A pesar de lo dicho, queremos apreciar en la nueva propuesta de Artur Mas algunos aspectos dignos de consideración, entre los que destaco la exigencia de introducir cláusulas que protejan a la financiación acordada en el Estatut de modificaciones impuestas de forma unilateral por el Estado. Maneras habrá para garantizar ese objetivo pues debe saberse que la Disposición Final de la LOFCA establece que dicha ley se debe “interpretar armónicamente con las normas contenidas en los respectivos estatutos”.

La propuesta de CiU no sólo no sirve al acuerdo sino que constituye una garantía de fracaso para el Estatut, intentaremos extraer de ella los elementos que mejoren la propuesta del Gobierno y aseguren la aprobación del Estatut con el aval del Dictamen del Consell Consultiu que para los socialistas es la mejor garantía jurídica para hacer posible un Estatut ambicioso.

Miquel Iceta Llorens
Viceprimer Secretario y Portavoz del PSC

El necesario respeto a las instituciones

El necesario respeto a las instituciones
ABC (08/09/05)

El pasado lunes se entregó en el Parlament de Catalunya el dictamen del Consell Consultiu en el que se analiza el texto aprobado por la comisión el pasado 29 de julio. Creo que es justo en primer lugar reconocer el trabajo realizado por los miembros del Consell Consultiu, a la vez que considero necesario recomendar su lectura, que me atrevería a calificar de imprescindible. Todo el mes de agosto ha sido un ir y venir de declaraciones en las que se hacían apuestas sobre cuál podía ser el contenido del dictamen y sus repercusiones posteriores, sin embargo, lo que me ha sorprendido ha sido la reacción de CiU, previa al dictamen, hablando de empates y ventajas, como si de un partido de fútbol se tratase, y descalificando de antemano el necesario respeto a las recomendaciones del máximo órgano consultivo de Cataluña. Órgano que en el futuro, por cierto, emitirá dictámenes vinculantes.

Que el dictamen es discutible es cierto, faltaría más, y que se puede compartir o no, pero no lo es menos que dictamen hay uno y no dos o más, y que éste merece el máximo respeto es indiscutible.

No es un dictamen que dé la razón en todo a los socialistas, y así lo hemos dicho públicamente, pero consideramos que es el máximo aval jurídico en el que podemos basar la aprobación del Estatut, y no vamos a actuar de forma irresponsable a este respecto. Descalificar a la institución del Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya es irresponsable y poco patriótico. Actitud más insólita si cabe al proceder de quienes se quejan permanentemente del poco respeto hacia Cataluña por parte de algunos sectores. No se defiende a Cataluña desacreditando o debilitando a sus instituciones. Y esa es precisamente la razón por la que los socialistas catalanes hemos considerado que la mejor garantía para que Cataluña tenga un nuevo Estatut y que éste se pueda aprobar en el Congreso de los Diputados es precisamente atender a las recomendaciones del Consultiu.

Me pregunto qué espera CiU de una hipotética negociación en las Cortes en la que el Parlament no hubiera atendido ni siquiera a las recomendaciones de su propio Consell Consultiu. Sólo produciría el escarnio por parte de algunos y la incredulidad de otros. Nosotros no queremos que el Estatut que se apruebe en el Parlament esté frustrado de antemano, y es por esa razón por la que estamos dispuestos a acatar todas las recomendaciones del órgano consultivo, las que nos dan la razón y las que no, simplemente porque creemos que es lo mejor para el Estatut y para Catalunya. Aquí no se trata de la mayor o menor comodidad de uno u otro partido, sino de de la mayor garantía jurídica para todos.

El Consell Consultiu nos ha indicado el camino para aprobar la reforma del Estatut. Ahora ha llegado la hora de la política y todos debemos hacer posible el acuerdo. Es el momento de que CiU acepte el contenido del dictamen como base del imprescindible acuerdo.

Miquel Iceta Llorens
Viceprimer Secretario y Portavoz del PSC