El Estatuto y la caja única de la Seguridad Social

El Estatuto y la caja única de la Seguridad Social
Expansión (27/10/05)

Hace unos días, los socialistas catalanes vimos con preocupación cómo una vez más se interpretaba de forma errónea la propuesta de proyecto de Ley Orgánica para la reforma del Estatuto de Autonomía de Cataluña. No es la primera vez, y quizá por eso asumimos con resignación que nuestra respuesta a las críticas constantes debe ser la de explicar la verdad de lo que dice y pretende el texto, en vez de entrar en polémicas y descalificaciones que sólo sirven a quienes quieren evitar la aprobación del texto. En este caso, la preocupación fue más profunda si cabe, ya que procedía de unas declaraciones realizadas por el Secretario General de Comisiones Obreras, en el sentido de que la propuesta de Estatuto para Cataluña podría romper lo que habitualmente se denomina “caja única de la seguridad social”. La afirmación es sencillamente falsa y, en la línea de lo que venimos haciendo durante los últimos meses, intentaré explicar las razones en las que se fundamenta nuestra posición.

En primer lugar, debemos apuntar algo que no por obvio debemos dejar de repetir y resaltar, la propuesta de Estatuto no rompe con la caja única, ya que eso, además de ser contrario a la Constitución, sería ir con el propio ideario socialista. Realmente, a lo que hace referencia el proyecto de Estatuto, es únicamente a la gestión, es decir, a la organización y prestación de los servicios de la Seguridad Social en Cataluña. De hecho, y aunque algunos se sorprenderán de la siguiente afirmación, la propuesta que ha sido tan criticada no añade nada nuevo a la establecida en el vigente Estatuto en materia de Seguridad Social y lo único que hace es precisar las competencias autonómicas ya previstas en el texto del 79.

Dicho esto, tampoco debemos olvidar, sobre todo en un momento en el que parece que todo lo que se propone desde Cataluña es objeto de sospecha por venir de donde viene, que este precepto se contiene también en los Estatutos de Comunidades Autónomas (Andalucía, Canarias, Cataluña, Euskadi y Valencia), y que, por tanto, no sólo en Euskadi como algunos creen erróneamente.

Finalmente, tampoco esta propuesta se trata de un capricho o arbitrariedad, sino que pretende una regulación que busca dar un servicio más ágil y eficiente a los trabajadores, y precisamente en ese sentido la han entendido los sindicatos mayoritarios de Cataluña, UGT y CCOO, que han expresado públicamente su apoyo expreso al Estatuto.

Por tanto, como venimos diciendo desde el primer día, estamos dispuestos a hablar de todo ,a negociarlo todo, a acordarlo todo, pero no permitiremos que la falta de información o una tergiversación constante, desfiguren hasta hacer irreconocible lo que el Parlament de Cataluña aprobó el pasado 30 de septiembre.

Miquel Iceta Llorens
Viceprimer Secretario y Portavoz del PSC

Para pactar se debe antes escuchar

Para pactar se debe antes escuchar
ABC (24/10/05)

La alegría de los socialistas catalanes el pasado día 30 de septiembre cuando el Parlament de Cataluña aprobaba por 120 votos a favor y 15 en contra la propuesta de proposición de Ley Orgánica para la reforma del Estatuto de Cataluña ha sido matizada por dos razones.
La primera era el convencimiento de que, incluso antes de haber sido leído y analizado, el proyecto iba a recibir la crítica feroz de aquéllos que no sólo discrepan de este Estatuto, sino que recelan de cualquier reforma que profundice en el Estado de las Autonomías. Crítica que ha llegado, durante la discusión de la Mesa del Congreso de los Diputados, hasta el punto de proponer que ni siquiera se entrase a discutir su admisión a trámite en el Pleno de la Cámara. ¡Y eso que se trata de una propuesta avalada por el 90 por ciento de los miembros del Parlamento catalán!

La segunda razón reside en el hecho de que, mientras el resto de partidos políticos que votaron a favor del Estatuto sabían que su trabajo había culminado, los socialistas catalanes éramos conscientes de la enorme responsabilidad que contraíamos a partir de aquel momento. La que corresponde a nuestro peso político en el Congreso de los Diputados, con más diputados (21) que CiU (10), ERC (8) e Iniciativa (2) juntos y, a través del PSOE, con influencia decisiva en el primer partido de España, imprescindible para que la propuesta sea finalmente aprobada.

En estos momentos, dedicamos ingentes esfuerzos a la tarea de explicación de la propuesta, ya que muchos se han propuesto deformar el texto aprobado hasta hacerlo irreconocible, mientras otros se arrogan facultades de Tribunal Constitucional ejerciendo más bien de tribunal inquisitorial. Conviene, pues, profundizar en los elementos que mayor polémica han generado.

¿Es Cataluña una nación? Creemos que sí, como creemos que toda nación es plural, que en un Estado caben varias naciones, que no toda nación precisa de ser Estado, o que España es una nación de naciones. La cuestión es: ¿es inconstitucional el artículo 1 que establece que «Cataluña es una nación»? Creemos que la definición de Cataluña como nación es acorde con la Constitución española de 1978. El artículo 2 de nuestra Carta Magna garantiza, dentro de la «indisoluble unidad de la Nación española», «el derecho a la autonomía de las nacionalidades y de las regiones que integran la Nación española». El Consejo Consultivo de la Generalitat, máximo órgano consultivo catalán, formado por siete prestigiosos juristas, estableció en su dictamen de 1 de septiembre de 2005 que «nación» es un «concepto polisémico que ha tenido diversas acepciones y que no siempre se ha identificado con la idea de Estado, sino que también se ha definido desde la vertiente cultural, sociológica y también jurídica, sin que se deduzca una única definición en cada uno de estos campos del saber». Para estudiar la constitucionalidad de esta definición de Cataluña, el Consejo Consultivo también profundizó en los trabajos preparatorios de la Constitución de 1978 y afirmó que: «De acuerdo con una interpretación auténtica de la Constitución, la mayoría de los parlamentarios que intervinieron en las sesiones correspondientes del debate constituyente entendían que nación y nacionalidad eran lo mismo, es decir, conceptos idénticos e intercambiables». También el Consejo Consultivo indica que si el término de nación recogido en la propuesta de Estatuto pretendiese atribuir a Cataluña elementos de soberanía política, sería inconstitucional. Dado que el mismo artículo 1 de la propuesta de Estatuto establece que «Cataluña ejerce su autogobierno mediante instituciones propias, constituida como Comunidad Autónoma de acuerdo con la Constitución», no cabe dudar de su constitucionalidad.

La otra gran polémica es la de la financiación. Los socialistas catalanes defendimos recoger también en esa materia las recomendaciones hechas por el Consejo Consultivo; por ello tuvimos que modificar nuestra propia propuesta en dos puntos concretos y no aceptamos el modelo de CiU, que el Consejo rechazó. Ni privilegios, ni concierto económico, ni cupo. Así, la Agencia Tributaria de Cataluña colaborará con la administración tributaria del Estado, no siendo absolutamente independiente de ella como pretendía CiU; la aportación a la Hacienda del Estado se fijará a través de porcentajes acordados sobre el rendimiento de los impuestos pagados en Cataluña y, por lo tanto, no es un cupo o una cuota como pretendía CiU; y la propuesta recoge, de forma específica, la participación en mecanismos multilaterales de solidaridad, lo que tampoco ocurre en un sistema de concierto. Es, pues, un sistema de financiación generalizable. Sin establecer fórmulas concretas, que corresponden a acuerdos tomados por las instituciones y organismos económico-fiscales de carácter bilateral y multilateral, se propone que el cálculo de la aportación para financiar los gastos del Estado para el desarrollo de sus servicios y competencias se realice fundamentalmente a partir de criterios de población. En cambio, para definir la aportación a la solidaridad y a los mecanismos de nivelación previstos en la Constitución, se propone garantizar el principio de que todas las Comunidades Autónomas puedan prestar un nivel de servicios similar si realizan un esfuerzo fiscal similar, y se afirma que el mayor esfuerzo fiscal de los ciudadanos de Cataluña se debe traducir en mayores recursos para la Generalitat, y que la aplicación de los mecanismos de nivelación no puede alterar la posición de Cataluña en la clasificación de renta per cápita de las Comunidades Autónomas. Así, Cataluña no sólo seguirá siendo solidaria, sino que, al no ver cercenadas sus posibilidades de crecimiento, seguirá siendo tan solidaria como haga falta por tanto tiempo como haga falta.

¿Es un Estatuto discutible? Sí, como cualquier propuesta de reforma. ¿Merece el respeto de ser discutido? Sí, como cualquier propuesta que se haya tramitado de acuerdo a los procedimientos establecidos, velando con carácter previo por su constitucionalidad y, habiendo recibido un soporte tan amplio. ¿Es un Estatuto que pone en riesgo la unidad de España? De ninguna manera, la unidad de España sólo se pone en peligro por quienes no quieren escuchar, quienes no están dispuestos a negociar y quienes se niegan a acordar un tema tan trascendental para el futuro de España como éste.

Una propuesta para el acuerdo

Una propuesta para el acuerdo
ABC (20/10/05)

La alegría de los socialistas catalanes el pasado día 30 de septiembre cuando el Parlament de Cataluña aprobaba por 120 votos a favor y 15 en contra la propuesta de proposición de Ley Orgánica para la reforma del Estatuto de Cataluña ha sido matizada por dos razones.
La primera era el convencimiento de que, incluso antes de haber sido leído y analizado, el proyecto iba a recibir la crítica feroz de aquéllos que no sólo discrepan de este Estatuto, sino que recelan de cualquier reforma que profundice en el Estado de las Autonomías. Crítica que ha llegado, durante la discusión de la Mesa del Congreso de los Diputados, hasta el punto de proponer que ni siquiera se entrase a discutir su admisión a trámite en el Pleno de la Cámara. ¡Y eso que se trata de una propuesta avalada por el 90 por ciento de los miembros del Parlamento catalán!

La segunda razón reside en el hecho de que, mientras el resto de partidos políticos que votaron a favor del Estatuto sabían que su trabajo había culminado, los socialistas catalanes éramos conscientes de la enorme responsabilidad que contraíamos a partir de aquel momento. La que corresponde a nuestro peso político en el Congreso de los Diputados, con más diputados (21) que CiU (10), ERC (8) e Iniciativa (2) juntos y, a través del PSOE, con influencia decisiva en el primer partido de España, imprescindible para que la propuesta sea finalmente aprobada.

En estos momentos, dedicamos ingentes esfuerzos a la tarea de explicación de la propuesta, ya que muchos se han propuesto deformar el texto aprobado hasta hacerlo irreconocible, mientras otros se arrogan facultades de Tribunal Constitucional ejerciendo más bien de tribunal inquisitorial. Conviene, pues, profundizar en los elementos que mayor polémica han generado.
¿Es Cataluña una nación? Creemos que sí, como creemos que toda nación es plural, que en un Estado caben varias naciones, que no toda nación precisa de ser Estado, o que España es una nación de naciones. La cuestión es: ¿es inconstitucional el artículo 1 que establece que «Cataluña es una nación»? Creemos que la definición de Cataluña como nación es acorde con la Constitución española de 1978. El artículo 2 de nuestra Carta Magna garantiza, dentro de la «indisoluble unidad de la Nación española», «el derecho a la autonomía de las nacionalidades y de las regiones que integran la Nación española». El Consejo Consultivo de la Generalitat, máximo órgano consultivo catalán, formado por siete prestigiosos juristas, estableció en su dictamen de 1 de septiembre de 2005 que «nación» es un «concepto polisémico que ha tenido diversas acepciones y que no siempre se ha identificado con la idea de Estado, sino que también se ha definido desde la vertiente cultural, sociológica y también jurídica, sin que se deduzca una única definición en cada uno de estos campos del saber». Para estudiar la constitucionalidad de esta definición de Cataluña, el Consejo Consultivo también profundizó en los trabajos preparatorios de la Constitución de 1978 y afirmó que: «De acuerdo con una interpretación auténtica de la Constitución, la mayoría de los parlamentarios que intervinieron en las sesiones correspondientes del debate constituyente entendían que nación y nacionalidad eran lo mismo, es decir, conceptos idénticos e intercambiables». También el Consejo Consultivo indica que si el término de nación recogido en la propuesta de Estatuto pretendiese atribuir a Cataluña elementos de soberanía política, sería inconstitucional. Dado que el mismo artículo 1 de la propuesta de Estatuto establece que «Cataluña ejerce su autogobierno mediante instituciones propias, constituida como Comunidad Autónoma de acuerdo con la Constitución», no cabe dudar de su constitucionalidad.

La otra gran polémica es la de la financiación. Los socialistas catalanes defendimos recoger también en esa materia las recomendaciones hechas por el Consejo Consultivo; por ello tuvimos que modificar nuestra propia propuesta en dos puntos concretos y no aceptamos el modelo de CiU, que el Consejo rechazó. Ni privilegios, ni concierto económico, ni cupo. Así, la Agencia Tributaria de Cataluña colaborará con la administración tributaria del Estado, no siendo absolutamente independiente de ella como pretendía CiU; la aportación a la Hacienda del Estado se fijará a través de porcentajes acordados sobre el rendimiento de los impuestos pagados en Cataluña y, por lo tanto, no es un cupo o una cuota como pretendía CiU; y la propuesta recoge, de forma específica, la participación en mecanismos multilaterales de solidaridad, lo que tampoco ocurre en un sistema de concierto. Es, pues, un sistema de financiación generalizable. Sin establecer fórmulas concretas, que corresponden a acuerdos tomados por las instituciones y organismos económico-fiscales de carácter bilateral y multilateral, se propone que el cálculo de la aportación para financiar los gastos del Estado para el desarrollo de sus servicios y competencias se realice fundamentalmente a partir de criterios de población. En cambio, para definir la aportación a la solidaridad y a los mecanismos de nivelación previstos en la Constitución, se propone garantizar el principio de que todas las Comunidades Autónomas puedan prestar un nivel de servicios similar si realizan un esfuerzo fiscal similar, y se afirma que el mayor esfuerzo fiscal de los ciudadanos de Cataluña se debe traducir en mayores recursos para la Generalitat, y que la aplicación de los mecanismos de nivelación no puede alterar la posición de Cataluña en la clasificación de renta per cápita de las Comunidades Autónomas. Así, Cataluña no sólo seguirá siendo solidaria, sino que, al no ver cercenadas sus posibilidades de crecimiento, seguirá siendo tan solidaria como haga falta por tanto tiempo como haga falta.

¿Es un Estatuto discutible? Sí, como cualquier propuesta de reforma. ¿Merece el respeto de ser discutido? Sí, como cualquier propuesta que se haya tramitado de acuerdo a los procedimientos establecidos, velando con carácter previo por su constitucionalidad y, habiendo recibido un soporte tan amplio. ¿Es un Estatuto que pone en riesgo la unidad de España? De ninguna manera, la unidad de España sólo se pone en peligro por quienes no quieren escuchar, quienes no están dispuestos a negociar y quienes se niegan a acordar un tema tan trascendental para el futuro de España como éste.

Miquel Iceta
Viceprimer Secretario y Portavoz del PSC

Debat sobre l’orientació política general de 2005

Intervenció de Miquel Iceta en el Debat d’Orientació de Política General
Parlament (19/10/05)

El president
En nom del Grup Parlamentari Socialistes – Ciutadans pel Canvi, té la paraula l‘il lustre senyor Miquel Iceta.

El Sr. Iceta i Llorens
Gràcies, senyor president. Senyores i senyors diputats, permetin-me, abans que marxi el senyor Mas, que li digui que, efectivament, ell accepta el pacte del Tinell, però que s‘enyora el pacte del Majèstic. I probablement aquesta és la qüestió: quin pacte es tria… (Forta remor de veus i aplaudiments en un sector de l‘hemicicle.)

El president
Senyores diputades, senyors diputats…

El Sr. Iceta i Llorens
…quina tria es fa! I nosaltres n‘hem fet una. Però, com tornarà, i després en tindrà més, ja en farem més. (Remor de veus.) Perquè el problema no és quantes remodelacions es fan, sinó per què es fan. Només cal mirar la legislatura anterior, on tots els canvis que es van fer només tenien un sentit: promoure l‘interès electoral d‘un partit, premiant-ne uns i castigant-ne uns altres, mantenint una cohesió per sobre de tot, amb consellers que van estar dinou dies en una conselleria creada ad hoc per a ell per salvar els mobles. Si repasséssim això… I aquesta és la diferència, no només si es pot o no es pot, si es consulta o no es consulta, si s‘encerta o no s‘encerta, sinó què la motiva. I la gran diferència que hem sentit avui aquí i que vam sentir particularment ahir, per boca del molt honorable president de la Generalitat, és que l‘únic sentit que té per ell pensar en un canvi, si és que s‘ha de produir, en el Govern de Catalunya és donar un nou impuls a l‘acció del Govern, no promoure un candidat, no acomodar un tal o qual dirigent. Potser això sorprèn, i aquí també es veu la diferència. De totes maneres no volia començar per aquí, però com estava la cosa animada…, i per tant ja hi tornarem. Jo amb el que volia començar és felicitant-me que, enmig d‘aquesta profundíssima crisi política institucional -segons el senyor Mas-, ahir la Mesa del Congrés comencés el tràmit del nou projecte, del projecte de nou Estatut de Catalunya.

Volia començar per aquí per diversos motius. El primer, per felicitar-me, felicitar- nos tots, tots els grups que hi vam donar suport. En segon lloc, per mostrar una preocupació, perquè es va evidenciar l‘hostilitat manifesta del Partit Popular al nostre projecte d‘Estatut; manifesta en el sentit que ni tan sols vol que es discuteixi un projecte de llei aprovat per aquesta cambra amb el suport de 120 dels seus 135 diputats. I un tercer element: saben vostès que a mi en els discursos m‘encanta parlar bé de la gent i recordar la gent, i hi ha una persona que no he pogut recordar encara des d‘aquesta tribuna, però crec que amb l‘avinentesa d‘aquesta admissió a tràmit, d‘aquest inici de tràmit parlamentari a Madrid del nostre Estatut, és un magnífic dia per recordar Pere Esteve, que no ha pogut viure per veure un moment pel qual ell va treballar tant i tant.

I, ara sí, començo aquest debat en el sentit que crec que l‘hauríem d‘intentar fer tots, i és no només fer que escoltem un discurs per després llegir el que alguna fundació hagi fet, sinó respondre-hi en el que té de continguts. I, per part del nostre Grup, dir que ens deixen molt sense discurs; diguem-ho clar.

Ahir es va produir una defensa del Govern que compartim i que intentarem avui subratllar, però particularment s‘assenyala la carta de navegar dels propers dos anys, que compartim plenament. I aquí es deia: «Es veurà la cohesió en les votacions de demà.»

Això es veurà, ja es veurà. Jo, tal com estem, tampoc no m‘atreveixo a fer tants pronòstics. Demà es veurà el que es veurà. Jo el que vull és que es vegi avui. (Remor de veus.) Sí, perquè fins i tot pot ser que votem alguna cosa tots plegats i, per tant, que no només la lògica govern – oposició és la lògica d‘aquests debats, els ho recordo. A això em referia, no a altres coses; són vostès uns malpensats! (Rialles.)

No, és que jo volia afirmar aquesta cohesió de govern des d‘avui mateix. I permetin-me i ara que ha tornat el senyor Mas -i li agraeixo la deferència, perquè segur que té moltes feines i que això a vegades és difícilment compatible amb seguir tots els debats-, com s‘ha parlat molt de la relació del president de la Generalitat amb el seu partit i el seu Grup, permetran que jo en parli i que m‘atribueixi una petita autoritat. Jo tinc un coneixement de les nostres relacions…,
en fi, enorme. (Rialles.)

I jo els diré que és veritat -ho hem dit moltes vegades-: el president de vegades ens sorprèn. És més perillós quan trobes algú que mai no et sorprèn, senyor Mas, i aquest és el cas de la nostra relació amb vostè; mai no ens sorprèn. Però és veritat que el president de la Generalitat ens sorprèn de tant en tant. Els ho diré: de vegades ens incomoda; ho he dit des d‘aquesta tribuna, i vaig dir, a la mateixa frase, «però ens omple d‘orgull», perquè normalment, quan ens incomoda, és que ell entén que la seva funció de president de la Generalitat no coincideix en determinats moments amb les posicions del seu partit, i això ens omple d‘orgull. Un orgull incomodíssim, però orgull, (remor de veus), i ho volem subratllar, perquè el coneixem.

És més, jo els diré una cosa que dic personalment però estic convençut que els companys del meu Grup i de la meva força política i dels Ciutadans pel Canvi i tanta gent que ha col laborat amb nosaltres saben: jo he après més quan discrepo del president que quan hi estic d‘acord. Potser per això no he après prou a la vida, perquè encara no he discrepat prou vegades; però aprenc molt. No sempre em convenç. Però, escolti‘m, és que jo crec que estem en condicions, a part de fer un bon debat sobre l‘orientació política general del Govern, de fer una certa discussió sobre cultura política, de parlar del que és una organització democràtica; parlar del que és un govern de coalició, de parlar del que és la prelació del president a les institucions de la Generalitat. Però no volem una presidència autista, que mai hi ha estat œquedi clarœ, no volem una presidència autista.

I és veritat que la democràcia vol dir discrepància, conflicte… Jo sempre he pensat -en això em sembla que puc coincidir amb el senyor Mas- que els exemples de la política italiana, diríem, com a contraexemples són d‘una gran utilitat; com a exemples, més aviat no.

Però jo crec que aquesta coalició ha funcionat molt bé. I abans, quan el senyor Mas havia de marxar œi em disculpo, perquè potser hauria hagut d‘esperar el seu retorn, parlava…, «acceptem totalment el pacte del Tinell», i és veritat, l‘accepten; naturalment, són uns demòcrates, ho han estat sempre, ningú pot posar això en dubte. Ara, el que sí que és veritat és que se‘ls veia més feliços a l‘època del pacte del Majestic que a l‘època del pacte del Tinell.

I hem de recordar que probablement, tot i que l‘Estatut és de tots, fins i tot d‘aquells que no l‘han votat, fins i tot d‘aquells…, però aquest Estatut s‘ha fet perquè hi va haver un canvi de govern, un canvi de majoria, en la qual a més coincideix œi ho vaig dir així, em sembla, en el Ple en què aprovàvem l‘Estatu que el principal partit avui a l‘oposició tenia com a seu primer compromís fer un nou estatut; es va produir aquesta conjunció.

Però el que sí que em sembla que queda fora de tot dubte és que amb el pacte del Majestic no n‘hi havia, d‘estatut, ni d‘altres coses. He dit també que la diferència de la remodelació del Govern en la legislatura anterior i en aquesta és que abans només es feien per raons de política interna. Jo he sentit una reflexió del president de la Generalitat difícil, de dir: «Veig que s‘ha de donar un nou impuls, crec que podem tenir encara un millor govern, i estic treballant per fer-ho», però l‘objectiu era el nou impuls del Govern. No promocionar tal o tal candidat. I jo crec que aquesta diferència en l‘objectiu, en l‘objecte de la remodelació, jo crec que és molt i
molt important.

Segueixo una mica amb la relació del president amb el seu Grup. Miri, el nostre Grup vol tenir al capdavant el president de la Generalitat sempre. I els ho diré: no només perquè aprenguem quan discrepem; és que les vegades que ha encapçalat la nostra llista és quan hem tingut millors resultats, i, per tant, nosaltres això li ho volem agrair. (Alguns aplaudiments.) És que seríem estúpids, si no ho féssim!

Quines són per tant, les condicions perquè aquesta majoria que nosaltres volem incrementada…? Primer, és veritat: tenim una coalició molt complexa, perquè els partits que la formem competim electoralment els uns amb els altres. Ho hem fet en el passat i ho pretenem fer en el futur; és veritat. Però és que això són els governs de coalició!, llevat potser d‘Itàlia, on allà competeixen tots amb tots, fins i tot els que estan en el mateix partit, en el mateix govern o en la mateixa oposició.

I, per tant, això planteja a vegades dificultats i punts de vista diferents. També d‘aquestes discrepàncies, n‘hem après. I l‘oposició tindria raó si aquestes discrepàncies paralitzessin l‘acció de govern o penalitzessin el poble de Catalunya. Nosaltres creiem que no ha succeït ni una cosa ni l‘altra.

Per últim, l‘Estatut. No hi donem més voltes; el text és de tots. La nostra obligació col lectiva œno m‘atreveixo a dir, fins i tot, dels que han dit que no, però col lectiva, ja m‘entenen, com a Parlamentœ és defensar-lo tal com l‘hem aprovat. Ara, el nostre compromís és que s‘aprovi. Sabem que perquè s‘aprovi s‘ha de fer una negociació i un acord amb el Partit Socialista Obrer Espanyol; malauradament, no amb altres. Pactar vol dir cessions mútues. Amb una restricció, que el president va assenyalar ahir molt encertadament: no podem cedir en res que sigui essencial. La discussió del que és essencial també ens portaria molt lluny, però jo els en puc fer
un petit resum: reconeixement nacional, garantia competencial i un finançament com cal -m‘agraden els rodolins, i per això els ho he fet així. (Rialles.)

Compartim, president, el seu diagnòstic, els objectius de país, els objectius per a dos anys, i li manifestem, si és que calgués -i a alguns sembla que els cal-, el nostre suport com a president i al seu Govern. Un suport «irrestricte», si es pot dir així, perquè, president, jo havia decidit en el moment de fer la meva intervenció, com saben que m‘agrada, anar un per un, conselleria per conselleria, quin balanç en fem.

Jo sé que a alguns tampoc no sembla que els agradin els aplaudiments, menys quan un els rep que això és normal; quan un els rep agraden, quan els reben altres sembla que incomoden-, i a vegades parlar bé sembla que està mal vist. Doncs, nosaltres creiem que no: parlar bé del que s‘ha fet bé és de justícia. Fins i tot quan s‘assenyala œcom jo ho faréœ alguna discrepància, perquè també és un orgull entre els que discrepen, perquè uns i altres defensen punts de vista diferents que aprecien, com a coherents amb la seva forma de veure el món.

Sembla mentida que hàgim de dir algunes coses des d‘una tribuna. Què ha fet el Govern en general? Des del punt de vista de l‘activitat legislativa: les lleis aprovades, 22; els avantprojectes de llei pendents; els pressupostos que s‘han aprovat; un nou règim d‘incompatibilitats, més rigorós i més exigent que el que hi havia, com cal, com hauria calgut fa anys, i potser algun disgust ens hauríem estalviat.

Les polítiques socials, és veritat. Sempre parlem de «gir social», i jo crec que el gir social, com deia un amic meu, ja el vam donar el 82, el gir social ja es va fer. Però és veritat que un èmfasi en les polítiques socials és necessari, i aquest Govern l‘ha fet.

I si alguna cosa reca al president -perquè ens ho va dir ahir-, i als que li donem suport també, és que potser de vegades no apareixen amb prou força, i, certament, pot ser que alguns dels fruits d‘aquestes polítiques socials no siguin immediats. No em preocupa: la foguerada i la publicitat es consumeixen en vint-i-quatre hores; els efectes de les polítiques socials, quan encara hi ha qui pot dir œi és certœ que les diferències socials es veuen en la dentadura de les persones, triguen molts anys a tirar endavant.

Però deixin-me que parli només de política social – educació. Una feinada: 63 noves escoles; 2.000 nous docents d‘aquest any; l‘acord per fer les 30.000 places d‘escola bressol; les 2.280 places de formació professional, que a vegades no se‘n parla prou; el finançament universitari, que ha superat enguany els 5.000 euros per alumne; la universitat gratuïta per a les persones discapacitades, per als majors de seixanta-cinc anys i les víctimes del terrorisme -és política social, sens dubte-; les aules d‘acollida, 302; 7 noves escoles d‘idiomes; les instal lacions esportives, 300, que també crec que són polítiques socials.

La sanitat: 3 nous hospitals -al Baix Llobregat, al Vallès i a la Garrotxa-, 152 nous
metges d‘atenció primària; s‘han iniciat les obres de 38 nous CAP; diagnòstic ràpid de càncer; complements de pensions per a les persones vídues amb rendes baixes,
s‘ha incrementat -si no tinc malament els números, consellera, em dispensarà- el
7,5 per cent en el nombre de beneficiaris.

Els serveis a les persones: el Pla de residències; serveis socials d‘atenció primària, 140 milions d‘euros en la dotació pressupostària d‘aquí al 2008; persones ambdependència, 100 milions d‘euros per al 2005, 88.000 persones amb dependència permanent tenen en aquests moments atenció social; ajuts a persones que han tingut bessonada o trigèmins o quadrigèmins; esforços de conciliació de la vida familiar i laboral per als treballadors de l‘Administració pública, però espero que de mica en mica ho puguem fer per a tothom; també la legalització d‘adopcions per part de les parelles formades per persones del mateix sexe; creació dels dos primers jutjats de violència contra les dones.

Cultura: s‘ha augmentat el pressupost un 23 per cent. És molt, però és veritat: si l‘hem de doblar abans d‘acabar els quatre anys, l‘hem de mantenir i incrementar encara més. El retorn dels papers…, i tenia raó el senyor Mas, en el sentit de dir: «Hem de parlar de la Comissió de la Dignitat», efectivament. I és que Catalunya funciona quan la societat civil es belluga, el Govern hi sap col laborar i després se sap negociar. Perquè jo aquest estiu, quan sentia algunes declaracions de la ministra de Cultura, la senyora Calvo, fins i tot quan ens vam assabentar que alguns havien recuperat els papers abans d‘hora perquè l‘antic règim -ja m‘entenen- havia tornat determinats papers als seus, i veure com des del Govern, sabent que és una decisió difícil i controvertida des del Govern d‘Espanya, es fan determinades afirmacions, jo al darrere hi veig el Govern d‘Espanya, lògicament, però sobretot hi veig la feina feta des d‘aquí, des de la societat i des de les institucions, que cal reconèixer-la.

Pla d‘inversions culturals: 144 milions d‘euros, perquè arribi arreu del territori; 79 biblioteques noves; consorci de cinema; els grans equipaments; la promoció exterior de la cultura catalana.

Seguretats: mapa de presons; ciutat de la justícia, replantejada però en marxa; el desplegament a Barcelona dels Mossos; el Pla de xoc per millorar els parcs de bombers; la xarxa única de telecomunicacions per a les emergències i la seguretat; nous jutjats.

Això són fets. Segur que podríem dir que fa falta més, segur; i seria absurd, seria estúpid no reconèixer-ho. Però encara ho seria més negar la realitat. Per què ha estat possible, tot això? Primer, perquè hi havia l‘Acord del Tinell. Escoltin, sense allò, no arribem aquí. Els que hi arribem. Potser uns altres hi haurien arribat d‘una altra manera. No ho discuteixo. Hi havia un programa, un acord polític que va desvetllar moltes esperances i ha posat en marxa processos de reforma…, escoltin, ja veurem com i quan acaben, però el que ningú no pot dir és que hagin deixat indiferent algú; no, més aviat al contrari.

I aquest Acord del Tinell, què va fer possible? Primer, marcar el mapa, els objectius. Triar un president œque nosaltres creiem que ho ha fet bé. Bé, permeti‘m, senyor Mas…, vostè, l‘any passat, en aquest mateix debat, pujava a la tribuna i deia: «El veig mancat de lideratge; així, vostè no farà possible l‘Estatut.» Estarà d‘acord amb mi que en això deu haver progressat adequadament, com deia el programa de televisió, perquè arribem amb un estatut aprovat. I no s‘hi val dir: «Si les coses es fan com jo dic, és que s‘atén l‘interès de la pàtria; si no es fan com jo dic, és que s‘està desconeixent l‘interès de la pàtria.» No, l‘interès de la pàtria el podem interpretar tots i cadascun de nosaltres de forma diferent.

Però també amb un equip, perquè totes aquestes coses que he dit, i algunes que diré ara, les han fet persones d‘aquest equip. I jo vull, perquè així m‘ho ha demanat el meu Grup Parlamentari, que faci el diagnòstic i també assenyali les discrepàncies que hem mantingut.

Però, escoltin, ho ha fet bé o malament el conseller Solà? Nosaltres creiem que ho ha fet bé. Creiem que ha ampliat la dotació econòmica de les universitats públiques i que ho ha fet bé. I que s‘estan donant passes molt serioses per reconvertir tot el tema complicat de les telecomunicacions, tant des del punt de vista del sector públic, com de la sinergia amb el sector privat. Tema complex, però en què ens juguem el futur.

El conseller Milà. Probablement és el conseller amb què el nostre Grup manté discrepàncies més grans. No, més grans no, més discrepàncies, diguem-ho així. Perquè, escoltin, les ha volgut tocar totes. Probablement…, vaja, no, en aquest cas sí que és segur, perquè això de la sostenibilitat és relativament modern. Aquest Govern té una acció de govern basada en un principi de sostenibilitat. Jo he atès bastantes queixes de coses que s‘atribueixen al conseller Milà. De vegades, els he de dir que m‘arriben com a queixes, com si fossin malifetes, i després, malauradament, he de descobrir -i dic malauradament…- que l‘únic que està fent en alguns terrenys el conseller Milà és fer que es compleixi la Llei. I dic malauradament, perquè si s‘ha de fer complir la Llei, és que potser no sempre s‘ha complert com calia. I dic des de la discrepància, sí, algunes vegades, sí, i algunes n‘ha citat el senyor Mas. Ara, tenacitat, rigor, capacitat de diàleg, perquè també l‘hem vist concertar amb el territori, amb els sectors…, la té tota. I per tant, i per això, i des de la discrepància, té tot el nostre suport i consideració en la seva feina.

La consellera Simó. Escoltin, si alguna cosa augmenta -i a més és bo que augmentin- són les demandes socials. I cada cop n‘hi ha més. Però és lògic: la societat es fa més rica, més complexa, més crítica. I, per tant, a qui van? Als ajuntaments, en primer lloc, però normalment són per a polítiques socials que tard o d‘hora arriben a la taula de la consellera. I deixin-m‘ho dir també, s‘ha trobat l‘acumulació de promeses incomplertes a què ara cal donar resposta, i moltes vegades no s‘hi pot donar resposta d‘un dia per a l‘endemà, ni d‘un pressupost, ni de dos, sinó que en necessitem més. I el nostre reconeixement també.

A la consellera Cid, crec que amb les coses que he dit d‘ensenyament n‘hi hauria prou. Però permetin-me…, perquè l‘altre dia feia jo una metàfora sobre l‘ensenyament que crec que és aplicable personalment a la consellera Cid. Estem demanant a l‘escola coses que potser l‘escola no pot fer, com a societat. Li estem demanant coses que l‘escola sola no pot fer. És evident. Passava amb les anteriors conselleres d‘Educació, eh? En aquest sentit no vull, en absolut, restar cap mèrit, ni cap… Jo crec que a ella l‘hi notem. Aquest sobreesforç que la societat demana a l‘ensenyament, el notem a la consellera. Si hagués de destacar una cosa: aquest intent titànic d‘evitar que l‘acollida d‘infants nouvinguts distorsioni el funcionament de l‘escola pública, amb aules d‘acollida, professors de suport, i més que en calen. Però no seríem justos si des d‘aquí no reconeguéssim aquesta feina.

El conseller Carretero. Després del conseller Milà, jo crec que és amb el següent que he tingut més converses, diríem, de tensió. Però escoltin, jo, al conseller Carretero, que m‘hi he discutit bastant…, però el seu compromís per l‘equilibri territorial, la seva visió d‘un país policèntric, la seva obsessió per fixar la població en el territori en condicions de qualitat, d‘ajut als petits municipis… -i m‘hi he discutit, molt, perquè jo a vegades tiro cap a altres cantons, i el nostre Grup també té altres preocupacions i s‘han de fer conciliables, però, escoltin, chapeau! chapeau!

El conseller Castells. Miri, ha anat així… El conseller Castells. Tot això que s‘ha pogut fer s‘ha pogut fer gràcies a una base material œels que venim de la vella escola, això de la base material i la superestructura…, ja ho saben. I, efectivament, va impulsar una proposta de finançament que ha fet el seu camí, que s‘ha convertit en molt ambiciosa, i que ara feina tindrem perquè sigui aprovada. I ho ha fet en col laboració amb altres consellers: el conseller Saura i el conseller Huguet.

El conseller Huguet. Mireu, jo, si fos d‘un sector econòmic, de defensor voldria l‘Huguet. (Rialles.) No diré més! Si algú pot ajudar en la defensa d‘un model comercial turístic català, és l‘Huguet. Costarà que el segueixin, a vegades. Perquè a vegades anirà més lluny potser del compte o no el podran seguir. Però, recordem-ho, quan s‘ha de fer prevaldre l‘interès de sectors que no són els més poderosos -i el model comercial català i el model turístic català no només està fet de peces poderoses, s‘ha de buscar algú ferreny, amb principis, amb tenacitat com el conseller Huguet. Per tant, té el nostre suport també.

Consellera Geli. Ha marxat i he dit: «Bé, no et citaré.» Però no; seria injust. He parlat abans de gestió concreta. Però d‘acord de finançament sanitari…, no es menystingui el que hem assolit. Entre altres coses, perquè comparat amb el que s‘havia assolit en altres èpoques…, li dóna dues voltes, com doblar, dues.

La consellera Mieras. S‘ha parlat coses… I també una cosa que jo sé que és controvertida, perquè no és només els socialistes que tenim discrepàncies amb consellers o forces polítiques que no són la nostra. La consellera Mieras està encaparrada a convèncer-nos, a tots, que la creació feta en castellà forma part de la cultura catalana. I això li porta algun problema! Chapeau!

El conseller Rañé. S‘ha fet un diagnòstic de la situació econòmica del país, que jo puc entendre que sigui matisat des de l‘oposició, i això és un servei al país que es fa. Perquè és veritat, junt amb les dades positives, sempre hi ha el neguit que res és irreversible, que Catalunya, també en el terreny econòmic, n‘ha vist de tots colors. I, per tant, que l‘oposició assenyali en aquest terreny, dificultats i mancances… Gràcies. Però al mateix temps sapiguem veure el que de bo hi ha hagut, que és molt, i òbviament la conselleria d‘Indústria i Treball alguna cosa hi deu haver tingut a veure, particularment amb un esforç de concertació social, que és imprescindible, i que jo crec que des d‘aquest punt de vista la llarga experiència de treball com a sindicalista del conseller Rañé sens dubte deu haver estat un ajut.

El conseller Siurana. N‘ha parlat el president. Mireu, un conseller d‘Agricultura sap que el problema agrícola és estructural -ho ha explicat el president, no intentaré…-, i, per tant, sap que cal trencar-se les banyes pel sector, però també de tant en tant dir que no. I em permeto dir: «Ai d‘aquell conseller d‘Agricultura que no sabés dir que no!»

La consellera Tura. Ahir, quan el president parlava de seguretats, em semblava veure-la, a ella, quan l‘escoltava. Per què? Home, la croada contra els accidents de trànsit o contra l‘excés de consum de begudes alcohòliques i altres drogues œi altres droguesœ…Chapeau! Però també l‘hem vist amb la cara humana de la política, que és la presència constant allà on hi ha hagut persones, poblacions que han patit algun infortuni.

El conseller Nadal. Eixos viaris, eix transversal ferroviari, Llei de barris, modificació de la Llei d‘urbanisme… I també el Carmel, on s‘han de fer coses que, permetin-me, no he vist massa polítics capaços de fer: entomar responsabilitats i solucionar problemes. M‘havia apuntat: «Només les saben fer, coses així, els polítics —de casta“» -espero que se‘m perdoni el símil taurí.

Conseller Saura. Ho ha dit el president… Jo crec que hi ha maneres de fer, i hi ha gent, diríem, més discreta que una altra. Bé, quan la feina discreta és a més eficaç, probablement és que ha estat eficaç pel fet de ser discreta. No només amb l‘Estatut.

Hi ha hagut una millora -no total, no exempta de problemes- de relacions entre el Govern de la Generalitat i el Govern d‘Espanya en la qual el conseller Saura ha tingut un paper fonamental.

I el conseller primer. Jo ara podria dir: «Ha coordinat bé.» I això, mirin… No, no, però ha fet coses, a part de coordinar bé. Jo no sé si és prou coneguda la seva intervenció, el seu rol en el reconeixement institucional de la llengua catalana a Europa. Perquè aquí…, no hi havia ni temps per fer-se les fotos! S‘havien de fer traduccions de textos, s‘havien de fer negociacions complexes, a Madrid, amb altres comunitats, i també amb la Unió Europea.

Em sembla que no m‘he deixat ningú, no? (Veus de fons.) El Vallès. Les presons… Quan venia la seguretat, venien les presons… I abans he dit, també, el tema dels nous jutjats i de la ciutat judicial. Vull dir que no l‘he mencionat, però sí que estava més que citat.

Per tant, president, compartim amb vostè que el Govern que té és el millor que ha tingut Catalunya en els darrers anys. I, per tant, si vol canviar-lo, està prenent un altre risc, que és de trobar-ne un de millor. Nosaltres l‘hem acompanyat en molts riscos. No ens ve d‘un pam: també l‘acompanyarem en aquest. Però compte!, perquè, com vostè sap, l‘experiència és un grau, i els seus consellers han adquirit una magnífica experiència duent a terme una tasca que, evidentment, sense un president amb lideratge, no va.

Però, quin és el seu Govern si l‘haguéssim de resumir? El del canvi social. Una nova política, no només de l‘aigua, sinó catalanista i d‘esquerres ha aconseguit resultats, ha contribuït al canvi a Espanya i al canvi d‘Espanya. Que és veritat, que a vegades fa por quan es diu: «És que, des de Catalunya, es vol canviar Espanya.» Compte, eh! Perquè és que Catalunya és Espanya. I nosaltres volem tenir legitimitat de promoure la nostra idea d‘Espanya. I, per tant, un canvi d‘Espanya, no només a Espanya.

Ha iniciat el procés estatutari, ha construït una nova cultura de cooperació política…, difícil, que fa soroll, que a vegades ens porta a escenaris no previstos: els que ens desconcerten. Però que el president de la Generalitat és un inconformista, que és un home perfeccionista, que sempre pensa que es pot fer més i millor, això és sabut. Nosaltres l‘admirem també per això i l‘acompanyarem en aquest esforç.

President, permeti‘m una cita d‘un economista. He buscat un economista perquè sé que li agradaria. Però és un economista una mica especial, que és Amartya Sen, que diu: «Molts resultats poden ésser aconseguits amb un lideratge creatiu, però perquè la seva acció sigui eficaç han d‘aprofitar la potencialitat ja existent per a un canvi. El lideratge té la funció de transformar una potencialitat en una realitat.» I dit això, senyor president, sàpiga que aquí té la seva potencialitat: amb el Govern que té, els partits que li donen suport i la gent que tots plegats tenim al darrere.

I amb la tasca de fer realitat el somni del Tinell, no defallirem.

Gràcies.

Entrevista en La Vanguardia

Entrevista a Miquel Iceta, portavoz del PSC en el Parlament
La Vanguardia (16/10/05)

“Queda mucho pacto del Tinell por cumplir, es la hora de las políticas sociales”

Superado el trance del Estatut en el Parlament, Catalunya entra en un nuevo escenario político que arrancará con el debate de política general, en el que a Miquel Iceta le tocará defender las posiciones del PSC.

- ¿A partir de ahora qué toca?
- Ahora toca más gobierno que nunca. La verdad es que en esto creo que, curiosamente, estamos de acuerdo los partidos del Govern y los de la oposición.

- ¿Pero será posible mientras caen los chuzos de punta en Madrid?
- Todo se desarrolla ahora en otro escenario. Los partidos catalanes hemos de defender juntos el proyecto de reforma. Pero sería un error que el Parlament quedara paralizado por este debate.

- ¿Maragall sale reforzado del acuerdo del Estatut?
- Yo creo que las dudas que alguien pudiera tener sobre la capacidad de liderazgo de Maragall quedan totalmente despejadas, del mismo modo que también queda claro que la figura del president está por encima de la lucha partidaria.

- ¿Habrá cambios en el Govern?
- No tenemos la impresión de que haya piezas en el Govern que fallen. Si la tuviésemos, tampoco se lo diría. Pero ésa es una potestad del president y debemos respetarla.

- ¿En su intervención en el Parlament habrá autocrítica? Porque la opinión respecto del Govern no es buena.
- Depende. Nosotros tenemos una buena opinión sobre la gestión del Govern, pero también queremos más, porque queda mucho pacto del Tinell por cumplir. Es la hora de las políticas sociales.

- El pacto del Tinell… Hay veces que sirve y hay veces que no: por ejemplo con la ley electoral, la oficina antifraude, la autonomía local…
- Tal vez algunos han visto el pacto del Tinell como aquel papel que firmaron los socialistas catalanes para formar el gobierno. Pero no es así, todos estamos comprometidos con aquel acuerdo. De todos modos, pasados dos años, tengo la sensación de que el nivel de cumplimiento es mayor del que esperaba.

- ¿Para cuándo la ley electoral?
- Creo que hasta que no se apruebe el Estatut no deberían plantearse estas cosas. Ahora nuestra prioridad son las…

- ¿Políticas sociales?
- Por ejemplo: hemos mejorado mucho las aulas de acogida en las escuelas, pero hay que hacer más, porque las necesidades no están cubiertas. Si no queremos que la acogida de los nuevos niños se convierta en un problema, hay que gastar más. Aunque también le diré que a veces pedimos demasiado a la escuela.

- Le pedimos a la escuela lo que no pueden hacer las familias.
- La escuela no puede hacerlo todo ni resolverlo todo. Hay problemas de convivencia que tienen que ver con problemas sociales. Pero esos problemas repercuten en la escuela pública, donde hay una sobrecarga de conflictos, mientras que las situaciones de normalidad se desplazan hacia las escuelas concertadas. Es una opción legítima de las familias, pero eso complica las cosas en la pública. Nuestro análisis de la situación en el debate de política general irá en esa línea. Hablo de educación, pero también podría hacerlo de la sanidad, de bienestar y familia o de agricultura. Hay muchas preocupaciones en el mundo agrario, difíciles de resolver. Hay que seguir, y seguir con fuerza, porque las demandas sociales crecen.

- Lo que ocurre es que este Govern no da señales de fortaleza ante los conflictos. Lo peor de la controversia de la línea de Bescanó es que no se han atrevido a decir ni sí ni no. ¿Esto no merecería una crítica?
- No me preocupa demasiado, porque la línea se hará, porque la hará el Gobierno, al que le compete. Un país no puede estar desconectado.

- ¿No es un poco angustiante esta reiteración de fiascos en las obras? El metro inundado el jueves…
- Si las obras se inundan es porque se están haciendo. Muy a menudo oímosdecir que Catalunya ha de volver a tomar impulso, que es necesaria una mayor inversión… Pues bien, más inversión quiere decir más obras y más obras, más riesgos. Con esto no quiero justificar nada, pero a veces tengo la impresión de que estamos por avanzar pero sin pagar nada a cambio. Queremos industrias, pero no queremos líneas eléctricas; queremos más trenes, pero no queremos expropiaciones; queremos más metro, pero no queremos obras… Así no funciona.

- Ahora se están debatiendo los presupuestos del Estado. El programa de inversiones vuelve a quedarse corto en Catalunya.
- El PSC quiere incrementar la inversión y trabajaremos, discretamente, para que así sea.

Explicar, negociar, pactar

Explicar, negociar, pactar
Expansión (14/10/05)

Ha llegado el momento de explicar, negociar y pactar. Por ello, el PSC ha lanzado una campaña informativa a partir del sitio web www.estatuto.info, que pretende ofrecer las explicaciones y documentos necesarios para entender la propuesta catalana, y del envío de 2500 carpetas informativas a creadores de opinión y dirigentes políticos.

Este esfuerzo se enfrenta a una durísima campaña desarrollada por el Partido Popular y sus apoyos económicos y mediáticos, que siguen una estrategia de mentiras y crispación en la que por desgracia son maestros. Esta estrategia puede tener consecuencias gravísimas para el futuro pues pretende excitar el anticatalanismo primario de algunos sectores y el enfrentamiento entre Comunidades. Parece mentira que quienes se dicen patriotas desconozcan que negarse a admitir a trámite la propuesta avalada por 120 de los 135 diputados y diputadas del Parlament de Cataluña para así poder discutirla, negociarla y acordarla es lo que de verdad podría debilitar la unidad de España.

De los muchos temas objeto de controversia, el de la financiación es uno de los más delicados. Conviene, pues, desmontar las mentiras y deformaciones sobre la propuesta catalana, que no es un modelo de concierto económico y cupo. La Agencia Tributaria de Cataluña colaborará con la administración tributaria del Estado, lo que no ocurre en un sistema de concierto. La aportación al Estado se fija a través del reparto de porcentajes sobre el rendimiento de los impuestos y, por lo tanto, no se basa en un cupo o cuota. Y la propuesta establece la participación en mecanismos multilaterales de solidaridad, lo que tampoco ocurre en un sistema de concierto.

La propuesta catalana es generalizable, es de carácter federal y parte de una idea básica: los impuestos que pagan los ciudadanos sirven para financiar las políticas públicas desarrolladas por las distintas administraciones. La fórmula es sencilla: se acuerda un sistema unificado de recaudación, se reparten los rendimientos tributarios, se incrementa la capacidad normativa de la Generalitat y se desarrolla un potente sistema de solidaridad claro, justo y transparente.

Sin establecer fórmulas concretas, pues ello corresponde al acuerdo que deben tomar las instituciones y organismos económico-fiscales de carácter bilateral y multilateral, se propone que el cálculo de la aportación para financiar los gastos del Estado para el desarrollo de sus servicios y competencias se realice fundamentalmente a partir de criterios de población. En cambio, para definir la aportación a la solidaridad y a los mecanismos de nivelación previstos en la Constitución, se propone garantizar el principio de que todas las Comunidades Autónomas puedan prestar un nivel de servicios similar si realizan un esfuerzo fiscal similar, y se afirma que el mayor esfuerzo fiscal de los ciudadanos de Cataluña se debe traducir en mayores recursos para la Generalitat y que la aplicación de los mecanismos de nivelación no puede alterar la posición de Cataluña en la clasificación de renta per cápita de las Comunidades Autónomas.

Ni concierto, ni cupo, ni insolidaridad. Es falso decir que “los catalanes quieren llevarse la pasta”. Tan falso como decir que el nuevo Estatuto pretende alejar o separar a Cataluña de España.

Miquel Iceta Llorens
Viceprimer Secretario y Portavoz del PSC

El millor Estatut

El millor Estatut
Actual (05/10/05)

El projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya ja és al Congrés. Els 120 diputats que li hem donat suport hem enviat a les Corts Generals l’Estatut mésambiciós de la història: quan hagi superat el tràmit al Congrés i al Senat i hagi estat sotmès a referèndum, la Generalitat tindrà més competències, més recursos, i hi haurà un clar reconeixement de la personalitat nacional deCatalunya. Tot plegat, dins el marc de la Constitució i sense causar cap daltabaix al país, més enllà de les declaracions incendiàries i sense fonament del PP.

Els socialistes estem convençuts que el projecte d’Estatut conté elements poques qüestions, totes elles menors, però perquè l’Estatut sigui un èxit cal que resulti impecable des d’aquest punt de vista. No ens podem arriscar que per una d’aquestes qüestions el PP, que està decidit a presentar un recurs d’inconstitucionalitat, tingui cap possibilitat de guanyar-lo. No ens ho podem permetre.

És per això que caldrà negociar sobre la proposta aprovada al Parlament. L’Estatut és una llei paccionada, és a dir, acordada entre el Parlament de Catalunya i les Corts Generals, i refrendada després pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. No podem pretendre imposar de forma unilateral els nostres criteris. Cal acordar-los bilateralment per fer avançar el nostre autogovern trobant fórmules satisfactòries per a les dues parts.

Aquí és on el PSC tindrà, una vegada més, un paper fonamental per conjugar les percepcions sobre l’Estatut que hi ha a Catalunya i les que hi pugui haver a la resta d’Espanya: durant la negociació al Parlament ens hem consolidat com a bons negociadors, capaços de trobar acords. Tornarem a buscar fórmules de consens, que poden passar, precisament, per algunes de les esmenes que vàrem proposar i que no van ser acceptades.

Un exemple: la definició de Catalunya com a nació que apareix al primer article de l’Estatut. Nosaltres som partidaris de mantenir aquesta definició en l’articulat, i no desplaçar-la al Preàmbul. Però tenint en compte que afirmar sense més “Catalunya és una nació”, pot crear el dubte sobre si s’està disputant la sobirania que resideix en les Corts Generals, potser ens haurem de plantejar recuperar la proposta que nosaltres vàrem fer inicialment que especificava:

“Catalunya és una nació que es constitueix com a Comunitat Autònoma d’acord amb la Constitució i aquest Estatut”.

El mateix passa amb les competències: les llargues llistes de submatèries que conté el projecte d’Estatut, fetes amb la millor de les voluntats. Però és que a més, com vàrem avisar en el seu moment, poden crear algun problema i aixecar innecessàriament alguna suspicàcia. O fins i tot poden arribar a ser contraproduents perquè la llista pot acabar quedant obsoleta o ens pot limitar en el futur a l’hora d’assumir més competències. Per tant, quan toqui parlar de competències, hauríem d’estar disposats a acordar la seva delimitació, sense minvar el potencial d’autogovern que contenen.

Els socialistes, amb la presidenta del nostre grup parlamentari, Manuela de Madre al capdavant, anirem al Congrés dels Diputats a defensar el projecte d’Estatut aprovat la setmana passada al Parlament. Ho farem amb convicció, amb ungles i dents si cal. Però ho farem també tenint clar que defensar-lo vol dir també estar oberts a una negociació que garanteixi la seva aprovació.

És evident que els canvis no han de reduir l’ambició de l’Estatut. Al contrari, quan torni a Catalunya i l’haguem de votar en referèndum ens podem trobar un Estatut fins i tot millor, amb més garanties per a l’autogovern i, per tant, encara més potent que el que hem enviat al Congrés. En definitiva, serà el millor Estatut que Catalunya hagi tingut mai.

Miquel Iceta Llorens
Viceprimer secretari i portaveu del PSC