Declaració sobre l’atemptat de Barajas

Declaració del Viceprimer Secretari i Portaveu del PSC sobre l’atemptat d’ETA a Barajas
(30/12/06)

1. Els socialistes catalans expressem la nostra més absoluta condemna a l’atemptat terrorista comès aquest matí a Barajas.

2. Les víctimes de l’atemptat i les seves famílies compten amb el nostre suport i solidaritat.

3. El suport que també tenen tots els cossos i forces de seguretat en la seva difícil tasca d’avui, en la seva difícil tasca de cada dia.

4. Els terroristes no impediran que el desig de pau de la societat espanyola es faci realitat.

5. Tothom sap perfectament que el diàleg sols és possible en absència de violència. I que la pau és l’únic camí, l’únic destí de la nostra societat.

6. ETA ha de saber que la violència terrorista no té cap futur i no aconseguirà doblegar la voluntat dels demòcrates.

7. L’esquerra abertzale ha de decidir si el seu futur passa per incorporar-se a la democràcia i a les institucions, rebutjant la violència terrorista i contribuint decisivament a assolir la pau. Avui seria una bona ocasió per deixar clara quina és la seva voluntat, condemnant aquest atemptat.

8. Compartim la crida a la unitat dels demòcrates feta aquest matí pel president de la Generalitat.

9. I, en aquest sentit, avui més que mai, afirmem rotundament que el Govern d’Espanya i el seu President compten i seguiran comptant amb el nostre suport per vèncer en la lluita contra el terrorisme i per aconseguir la pau.

Entrevista en el diario El Punt

Entrevista a Miquel Iceta i Llorens, Viceprimer secretari del PSC
El Punt (24/12/06)

Tián Riba / A. Serrano

«La subordinació al principal adversari dictada des de fora era el suïcidi del PSC»

Admet que hi havia dirigents del PSOE que creien «més lògic» un pacte amb CiU, però fa veure que la percepció que es té a la resta de l’Estat és diferent a la de Catalunya: «A la resta d’Espanya, CiU no és un adversari. Pel PSC, CiU és l’adversari»

-En l’anterior tripartit els partits estaven per sobre de Maragall i ara Montilla està per sobre dels partits. No és injust per Maragall, també per part del PSC?
-«No crec que els partits estiguin ni per sobre ni per sota. El que sí que hi ha és una consciència que el govern no és un govern de tres partits sinó que és un govern, amb un president i uns consellers. No és ni just ni injust sinó l’evolució natural, l’assumpció de determinats errors, d’un concepte en aquell moment no gaire entès per cap dels partits i que l’experiència ens ha ensenyat.»

-La diferència és que en el govern ara hi ha les persones que realment manen en
els partits?
-«Això ajuda. En el govern anterior, des de la sortida de Carod, es donava la circumstància que els màxims dirigents d’alguns partits no hi eren, i això es notava. I encara és més important que la mateixa negociació va girar al voltant d’aquesta idea, que la nova etapa havia d’estar marcada per aquest concepte d’un govern i un president que no es podien supeditar als partits i sobretot no es podien parcel·lar.»

-Duraran quatre anys?
-«Sí, la qual cosa no vol dir que no hi hagi d’haver problemes, fins i tot difícils de resoldre, moments de tensió entre el govern de Catalunya i el govern d’Espanya… Però les bases d’aquest govern són molt sòlides, sobretot perquè és una segona oportunitat de demostrar que les esquerres catalanes poden governar. Tothom és molt conscient d’això i hi estem molt compromesos.»

-Fa tres anys van perdre deu diputats i ara n’han perdut cinc. Aleshores ja van admetre que malgrat que presidien el govern tenien un problema, i ara ho continuen admetent. Com se soluciona?
-«Per fer el dibuix sencer: 8 diputats menys, perquè dos eren d’ICV, i 150.000 vots menys del 1999 al 2003, i del 2003 al 2006 són 5 diputats menys i 250.000
vots menys. És a dir, 400.000 vots en total. Nosaltres creiem que hi ha un desgast del PSC que pot ser lògic en la mesura que som un partit que té moltes responsabilitats de govern durant molt de temps, i hi ha unes certes dificultats del PSC per adreçar-se a l’electorat més jove i potser als sectors més dinàmics de la societat. Les eleccions del 2003 ho van posar en evidència i les del 2006 ho van tornar a posar en evidència. Potser entre una i altra va haver-hi un factor que ens va poder despistar, que el 2004 en les generals vam tenir una punta molt alta. Ara és obvi que s’ha produït un encongiment de l’espai electoral socialista i que s’ha d’analitzar per què i se li ha de posar remei. Quin és el remei? Les receptes no són senzilles. Els partits grans, quan perdem vots, tendim a perdre’ls en vàries direccions, no només en una. Què s’ha de fer? Primer, complir amb allò que es diu en la campanya electoral. Segon, reflectir millor les expectatives de sectors més amplis de la societat, particularment la gent més jove, però també la gent més emprenedora. D’alguna manera, es podria dir que la societat està canviant més ràpidament que els partits que la representen. Les reformes que nosaltres estem impulsant estan canviant la societat més acceleradament que el que canviem nosaltres. I aquesta és l’adaptació que s’ha de fer.»

-El president de la patronal Foment deia aquesta setmana que veuen molt lluny els polítics, això també és un símptoma?
-«No crec que els empresaris se sentin molt lluny de la política. Em preocupa més la llunyania dels sectors amb menys poder. Els sectors que tenen poder d’influència poden exercir-la se sentin lluny o a prop. A mi em preocupa molt la capacitat de representació d’aquells que no tenen altre poder que la seva feina i el seu vot.»

-Com es compassa l’evolució de la societat amb la dels partits?
-«Els partits tenen una funció insubstituïble i la marca la Constitució. Són els canals de representació, i han de mantenir un contacte amb la societat molt més fluid. La societat s’ha de sentir permanentment escoltada i interpretada per les
forces polítiques.»

-Això comporta primàries, llistes obertes…?
-«Sobre els mecanismes institucionals sóc un pèl escèptic. Les primàries, en determinats casos, poden ajudar, però això és molt puntual. El que la gent espera és una actitud més permanent d’auscultació, de viure els problemes de la societat com a propis i de donar-los un enfocament. No sempre una solució, perquè hi ha problemes que no tenen solucions immediates, però la gent el que no suporta són uns polítics que no són conscients de la importància de problemes quotidians i que no són capaços de donar-los un sentit. El ciutadà entén molt bé que hi ha problemes que no es poden resoldre. El que volen veure és que els polítics en són conscients i que els enfoquen, que els aborden i que donen una explicació de les coses, un sentit a allò que està passant. Crec que la política hauria d’enfortir aquesta dimensió amb els ciutadans. De les campanyes com a període acotat en el temps d’especial diàleg amb els electors, hem d’anar a uns estils més permanents de diàleg amb els electors.»

-Es plantegen una campanya per veure què pensa la gent?
-«Primer, el que volem ara és fer una anàlisi del que ha passat, fer un pla d’actuació en aquesta direcció i preparar les municipals. Un dels problemes quetambé poden provocar una certa fatiga ciutadana és l’acumulació permanent que conteses electorals, i els partits necessiten preparar-se perquè no són tan potents per fer tantes coses a l’hora. Així que, a partir del gener, tots els partits ens posarem a preparar les eleccions. Per tant, el primer semestre de l’any anirà molt marcat per això. La feina que ens plantegem és més a mitjà termini, no a fer una campanya ara. Afortunadament les eleccions municipals són les millors des d’aquest punt de vista, perquè és molta gent connectant-se a molta gent. Però pensem sobretot en el dia després.»

-ERC vol ser el referent de l’esquerra, ampliar horitzons cap al PSC i ICV. Noten algun desgast per l’aliança amb els republicans?
-«Ells també han perdut més de 200.000 vots. El que cada partit diu de si mateix té una importància molt menor. A mi m’interessa el que el ciutadà diu. Nosaltres quan enfoquem aquest esforç de recuperació d’espai electoral no ho plantegem contra ningú, no li volem prendre a ningú. Entre altres coses perquè, en aquests moments, si a algun partit li hem de prendre vots és al partit de l’abstenció. El que volem és retornar als ciutadans la confiança en la política, no una operació per recuperar vots ni d’ERC ni d’ICV ni de CiU, sinó senzillament per presentar un PSC renovat, complidor dels seus compromisos i per escoltar i interpretar els desitjos i les expectatives de la gent.»

-Se senten els principals perjudicats per l’abstenció?
-«Ho som. No sé si molt ex aequo amb ERC, però ho som. Segurament ERC ha tingut més flux cap a altres forces. Però no n’hi ha dubte, el partit més perjudicat per l’abstenció és el PSC. Hi ha gent que pensa que un antic votant que s’absté té tots els números de tornar. I no. Els partits no som propietaris dels electors i, cada cop més, cada elecció tindrà la seva dinàmica. Cada cop més les eleccions serveixen per premiar o castigar una gestió, segurament s’està afeblint una tendència sempre a votar el mateix. Els partits grans són els que perden més electors i això probablement vol dir que tenim una dificultat creixent a expressar les nostres idees. Això és degut a la competència amb els partits més petits? També, però no sols això.»

-També als tres anys de govern, el canvi de candidat…
-«Segur. El que ens aniria perfecte és que després de cada elecció hi hagués una sola causa que et permetés explicar el perquè has tingut o no un bon resultat.»

-ERC ha adaptat l’estructura de la seva executiva per l’entrada en el govern. El PSC ho farà?
-«Els canvis en l’executiva els introduïm en els congressos, després de cada cicle electoral. No tenim una incompatibilitat tan gran com sembla que té ERC. Són conceptes diferents. Nosaltres som molt conscients que la gent quan va a les eleccions jutja el PSC, però sobretot l’ús que fa el PSC de les seves responsabilitats de govern. Una separació estricta de partit i govern no t’estalvia sanció electoral i, a més, pot produir un empobriment del debat polític si separes absolutament les dues instàncies.»

-El President deixarà l’executiva federal del PSOE?
-«No se n’ha parlat.»

-Per què està bé que continuï o per què s’està buscant el substitut?
-«No se n’ha parlat perquè només depèn d’ell. En el nostre cas sempre hi ha dues maneres de veure aquest tipus de qüestions. Per nosaltres un dels factors que explica el que és el PSC i el que fa el PSC és la seva capacitat d’incidència sobre el PSOE. I encara no s’ha decidit quina és la millor manera d’incidir més sobre el PSOE i és la primera vegada en la història que es dóna la circumstància que un president de la Generalitat està a l’executiva federal del PSOE. En tot cas és una iniciativa que correspon al President.»

-És compatible que hi sigui?
-«No hi veig incompatibilitat, però no sóc president de la Generalitat. Nosaltres tenim una confiança molt gran en el President i sé que prendrà la decisió que cregui que és millor pensant en la seva funció com a president de la Generalitat.»

-CiU els critica la imatge de subordinació?
-«Però si són uns senyors que es moren de ganes d’entrar al govern espanyol. Penso que de vegades ens envegen. El que voldrien és tenir una relació ambZapatero com la que tenim nosaltres.»

-I tenir un seient a l’executiva del PSOE?
-«No en tindrien prou. Haurien de ser dos. Un per CDC i un pel senyor Duran. El nostre partit en això té un model diferent de participació i d’incidència sobre la política espanyola. Respectem que diguin que els és igual el PP que el PSOE, però el nostre model és que sempre hem pensat que a Catalunya li convé que a Espanya governi l’esquerra, que hi hagi un partit socialista en què el PSC tingui la màxima incidència possible. Ens critiquen? Ho han fet sempre. De cop i volta ens reconeixen catalanisme, però després ràpidament ens el treuen per no se sap ben bé què. CiU en això està lluitant contra els seus fantasmes.»

-Admetent la capacitat de treball del President, ser president de la Generalitat, estar en l’executiva del PSOE i ser el primer secretari del PSC, és assumible?
-«S’ha de tenir present diverses coses. Per nosaltres, la política és un esforç col·lectiu i és veritat que els càrrecs els ocupen persones, però a l’executiva federal del PSOE no només hi ha José Montilla com a català, també hi ha Carme Chacón. Tenim tot el nostre grup de diputats i senadors a Madrid, tenim un ministre, tenim un viceprimer secretari, un secretari d’organització… I no és imprescindible la presència física.»

-Montilla i vostè han dit que no governarien amb qui no vulgui fer el quart cinturó, i ERC i ICV continuen manifestant-s’hi en contra.
-«Es deuen manifestar perquè s’està fent, si no, no es manifestarien. Hi ha evidències que costen de veure.»

-En el fons vostès governen amb qui no ho vol.
-«Són obres que no són del govern de la Generalitat sinó de l’Estat.»

-Aquelles declaracions tenien trampa, doncs.
-«No, no. Estem veient una cosa a la qual ens hem d’acostumar. ERC i ICV estan en contra del quart cinturó, uns més que d’altres: alguns voldrien una adaptació del carrer major del Vallès, d’altres voldrien reduir l’impacte ambiental. Fan legítimament de manifestar-se i, a més, la seva presència probablement faci que tots plegats estiguem més amatents a aquest tipus d’impactes negatius. Nosaltres ho hem dit sempre: considerem que el quart cinturó, en el sentit de tenir una connectivitat viària entre aquestes comarques de la segona corona, és necessària, i s’està fent amb la màxima cura pel medi ambient en els trossos fets i encara més en els trossos que es faran. Com la línia d’alta tensió. Al final, ni els governs espanyol ni francès són capaços de prendre la decisió i s’han sotmès a una mena d’arbitratge europeu. I en coherència amb el que la UE ha fet sempre en connexió de xarxes energètiques dels diferents països, es produirà. El govern de Catalunya podrà incidir-hi en el sentit d’intentar que el traçat concret sigui al menys lesiu possible, però es farà. Podem resignar-nos a no convèncer els nostres socis, però no podem resignar-nos a no fer-les.»

-Vostè estava moltes vegades en les reunions de negociació de l’Estatut entre CiU i el PSOE quan ERC s’hi oposava. Admet que CiU pot sentir que sigui injust que el PSC hagi tornat a pactar amb ERC?
-«CiU mai va supeditar el seu acord a l’Estatut, almenys en les converses que va tenir amb el PSC, a un acord de govern. Potser ara es penedeixen de no haver-ho fet, no ho sé. No sé si amb altres van parlar d’altres coses.»

-CiU no va condicionar una cosa a l’altra al PSOE?
-«Només puc parlar pel PSC.»

-Fins a quin punt el PSOE hagués preferit un govern de sociovergència a
Catalunya?
-«No li puc contestar, no sóc del PSOE.»

-Però parla amb la gent del PSOE…
-«Molt sovint. La percepció del PSOE és tan clara que de vegades les obvietats no semblen òbvies. Què voldria el PSOE? Que el PP no tingués cap capacitat d’acord o, si es vol de manera positiva, tenir la geometria d’acords més àmplia possible. Estarien encantats de tenir el suport d’ICV, d’IU, d’ERC, el BNG, el PNB, CiU… Que el PSOE vol això? És que és la seva obligació. Ara, en aquest cas concret jo no li puc dir perquè no puc parlar per boca del PSOE. En tot cas, sí que hi havia gent que creia més lògic un acord, però també és veritat que la percepció que es té a la resta d’Espanya és diferent de la que hi ha aquí. A la resta d’Espanya, CiU no és un adversari; pel PSC, CiU és l’adversari. No estem dient que són països diferents, amb funcionaments de partits diferents, i per tant, que responen a lògiques diferents?»

-Els van trucar durant la negociació per dir-los què volien?
-«‘Heu de fer això’, no ho van dir. Reflexions, moltes. I amb molt de sentit comú. Però acceptar la subordinació al seu principal adversari i dictada des de fora era el suïcidi del PSC.»

-Val el discurs de l’alternança per l’Ajuntament de Barcelona? És bona tanta acumulació de poder?
-«Barcelona: sí, 25 anys de govern, quatre alcaldes. És a dir, un partit pot governar molt de temps una institució si els ciutadans ho volen. I normalment això respon al fet que el partit ha sabut evolucionar al ritme de la societat i crec que el socialisme a Barcelona ho ha demostrat. Continuo pensant més que mai que el canvi a l’alcaldia rebrà novament el suport dels ciutadans. La concentració de poder només és possible si el partit que governa en cada institució sap posar per davant en cada moment l’interès d’aquella institució, encara que les altres estiguin ocupades per gent del propi partit. El que seria nefast i els ciutadans no voldrien, seria subordinació o renúncia als interessos de cada institució i comunitat a la qual se serveix.»

En record d’Alfonso Perales

Avui no puc començar a escriure sense recordar Alfonso Perales. Mort als 52 anys, era un veterà dirigent socialista, ja que des de ben jove es incorporar a la lluita contra la dictadura i per fer un gran partit socialista com a instrument per la justícia social. Era en l’actualitat Secretari de Relacions Institucionals i Política Autonòmica del PSOE. El coneixia de fa anys. Manteníem ben sovint posicions diferents. Ell, Almunia. Jo, Borrell. Ell, Bono. Jo, Zapatero. Aquí cal dir que ben aviat es posar a treballar perquè la victòria de Zapatero ho fos de tot el PSOE. També vam discrepar de vegades sobre el nou estatut català. Ell, reticent. Jo, entusiasta. Em prenia el pèl i em deia “líder” amb aquell accent andalús que sedueix. Més sovint, però, em deia “Máiquel”, així pronunciat. Però malgrat les diferències l’apreciava moltíssim i crec que es tractava d’un sentiment mutu. Malgrat la fermesa de les seves posicions, era un home molt dialogant i amb un viu sentit del humor. Perales era una referència ineludible del socialisme andalús i un dels homes clau de l’actual direcció socialista espanyola. El vaig veure per darrer cop a la televisió fent pública la posició oficial del PSOE sobre l’acord que va fer possible el Govern d’Entesa. Una posició de respecte. Vaig saber que estava malalt el dia de la darrera sessió del Comitè Federal del PSOE, celebrada el 18 de novembre. Vaig veure molta preocupació en els rostres de Manolo Chaves i Zapatero, i vaig preguntar a Pepe Blanco quina podia ser la raó d’aquella tristesa. Pepe em va anunciar que aquell dia mateix els havien comunicat el caràcter irreversible del càncer d’Alfonso Perales. La reunió havia anat bé, Montilla havia estat fantàstic, però en saber aquesta mala notícia el dia es va enterbolir irremediablement. El trobarem molt a faltar i m’entendreu si dic que em fa molta ràbia que l’Alfonso no pugui votar el nou estatut andalús pel que tant va treballar.

Alfonso Perales va nèixer a Alcalà de los Gazules (Càdis), el 19 de juliol de 1954. Llicenciat en Història, va ser President del Consell Social de la Universitat de Cadis i va formar part de l’Equip de Recerca d’Història Contemporània d’aquella Universitat. Militant del PSOE des de 1972, va participar en el Congrés de Suresnes, home de confiança de Felipe González i Manolo Chaves, va ser membre de la Comissió Executiva Federal de les Joventuts Socialistes i Secretari d’Organització del PSOE d’Andalusia. Secretari General Provincial del PSOE de Cadis, fins que el 1997 va ser elegit Secretari de Política Municipal de la Comissió Executiva Federal del PSOE, en el 34 Congrés del Partit. Parlamentari andalús, regidor de l’Ajuntament de Cadis i President de la Diputació de Cadis entre 1983 i 1989. Elegit Diputat al Congrés per Cadis en les eleccions de 1989, 1993 i 1996. En les eleccions generals de març de 2000 va ser novament reelegit, però va abandonar l’escó en ser nomenat Conseller de Governació de la Junta d’Andalusia. El 2004 va retornar al Congrés dels Diputats, on desenvolupava en l’actualitat el càrrec de President de la Comissió Mixta per a l’Estudi del Problema de les Drogues.

Avui, el diari El País publica el seu darrer article “La reforma del Estado” i una necrològica signada per Augusto Delkáder.

Acaba l’any i perdem l’Alfonso Perales. I també, en “Cesc”, ninotaire que, juntament amb Perich, van fer tant per la cultura democràtica i progressista del nostre país.

Entrevista en el semanario ACTUAL

Entrevista a Miquel Iceta
Setmanari Actual (21/12/06)

Xavier Tedó

- Què diferencia el tripartit de l’Entesa?
—L’experiència. Hem fet tres anys de govern que han tingut moltes coses positives, però també hi hem vist algunes mancances del mateix Govern. Tres anys després fem un acord aprofitant l’experiència en el que ha tingut de bo, però també en el que no ha estat tan positiu.

—Vostès sempre han denunciat que el soroll mediàtic anul·lava l’obra de govern del tripartit. No creu que ara s’estan cometent els mateixos errors?
—És molt diferent. La legislatura passada va estar molt marcada per l’elaboració de l’Estatut, que va crear grans tensions Catalunya endins, però particularment Catalunya enfora. Per tant, no era un problema només de soroll en el sentit que es produís alguna polèmica o afloressin opinions divergents sobre temes concrets, sinó realment una agenda política no impulsada pel Govern. Aquest factor inevitable en un procés de reforma de l’Estatut ara no es produirà. Som en una situació ben diferent.

—Però, el mateix dia que es presenta la Llei de serveis socials, aquesta queda tapada per la polèmica de les banderes.
—És inevitable que a vegades coincideixin dos fets. De totes maneres, aquesta polèmica ha servit per afermar l’estil i l’autoritat del president, que probablement és el millor remei perquè no es produeixin els errors i sorolls de la legislatura.

—Ara el president Montilla coordina directament les funcions executives. Un dels errors del tripartit fou que Maragall les delegués en el conseller primer?
—Cada persona té la seva manera d’exercir la presidència. Maragall sempre va entendre el seu paper més de cap de la institució i preferia cedir les competències de coordinació del Govern al conseller primer. En canvi, Montilla no ho ha estimat així per la seva manera d’entendre la presidència i l’obra de govern. No és una cosa ni millor ni pitjor: simplement respon a personalitats diferents i a maneres diferents d’exercir la presidència.

—No s’ha fet per blindar el Govern d’Entesa?
—No necessàriament. És veritat que un paper més actiu del president en l’impuls de l’obra de govern pot ajudar a donar més cohesió, però respon més a les característiques diferents de cada president. No té una intencionalitat política. Montilla és més executiu que Maragall i segurament no hauria estat tan còmode amb una configuració del Govern on hi fos un primer ministre. Això no vol dir que el paper del número dos del Govern, del vicepresident, no sigui imprescindible perquè Carod té les seves funcions i responsabilitats. La configuració del Govern respon a una nova realitat i a uns nous protagonistes.

—Però la vicepresidència queda molt lluny de les atribucions que tenia la conselleria primera.
—És diferent. El conseller primer té atribuïdes directament unes competències d’impuls i de coordinació del Govern i el vicepresident no les té atribuïdes per llei, però el president li pot delegar les funcions que estimi oportunes. El vicepresident és el número dos del Govern i substitueix el president en cas d’absència, de malaltia o de viatge. El president vol vetllar més per l’acció de govern.

—Els tres socis de Govern han deixat clara la voluntat de no exterioritzar les diferències. Però això es fa difícil quan les posicions són tan divergents en alguns assumptes.
—Som davant d’un govern de coalició i les coalicions estan formades per partits que es presenten a les eleccions separadament i que competeixen electoralment amb projectes a llarg termini diferents. Això és lògic. El que no pot succeir, en cap cas, és que les diferències alenteixin, obstaculitzin o impedeixin l’obra de l’Executiu o en perjudiquin la imatge. I aquest és el compromís que hem adquirit amb el nou Govern d’Entesa.

—I amb el Quart Cinturó o la MAT no pot passar algun d’aquests supòsits, per exemple, que s’alenteixi?
—No perquè precisament són coses que no depenen del Govern. Hi ha manifestacions pel Quart Cinturó perquè l’obra ja s’està fent; si no s’estigués fent, no n’hi hauria. Hi ha posicions diferents entre els socis, però és una obra que s’està fent i que s’acabarà fent. I amb la línia d’alta tensió passa el mateix. És una infraestructura que depèn de l’acord entre els Governs espanyol i francès i, en el moment en què es produeixi l’arbitratge de la UE, es farà. És veritat que els socis de Govern no la veuen necessària o la veuen perjudicial, però per a nosaltres és imprescindible. Això no ha d’alterar pas el projecte de govern perquè cap de les dues qüestions no és competència directa del Govern.

—Aleshores, sigui quina sigui la decisió del Govern espanyol, l’Entesa mantindrà una posició comuna?
—Ja la té amb el Pla de l’energia aprovat en la legislatura anterior, que incorporava la interconnexió elèctrica. En el moment en què es produeixi l’acord entre Espanya i França, el Govern de la Generalitat haurà de vetllar perquè aquesta obra perjudiqui tan poc com sigui possible el medi ambient. Però cal recordar que ja tenim línies de molt alta tensió a Catalunya. A Tarragona en tenim set i no han provocat enrenous. Nosaltres creiem que se n’ha fet un gra massa i que la línia és imprescindible. Catalunya no és un país que pugui assegurar la seva independència energètica i, per tant, ha d’estar perfectament connectada si volem que prosperi.

—Si es fan, doncs, aquestes infraestructures, no creu que tinguin conseqüències en la coalició de Govern?
—No, segur que no perquè és evident que el Govern té moltíssimes competències i obres a fer, però aquestes vénen de dates anteriors i el soci majoritari de Govern les entén imprescindibles.

—El Govern pensa recórrer contra el decret d’ensenyament que imposa una tercera hora en castellà als centres educatius?
—És que no és una tercera hora en castellà. Nosaltres estem d’acord que s’ha de millorar el domini de les llengües i de les matemàtiques, i això ha d’alterar els horaris i la proporció d’hores lectives que es dediquen a cada tema. En el marc del respecte a les competències de la Generalitat, entenem que calen més hores de castellà, de català i de matemàtiques.

—Aquest decret no envaeix les competències de la Generalitat?
—No sóc un tècnic en la qüestió. Hi ha opinions diferents. El conseller Maragall ja s’hi ha pronunciat i el Govern ho està estudiant. Si hi ha qualsevol vulneració de competències, la Generalitat ha d’actuar en defensa de les seves competències. Però l’important no són les competències, sinó la competència dels estudiants. I, si no millorem la competència dels estudiants en matèria lingüística i de matemàtiques, els estem fent un flac favor.

—Aquesta qüestió ha tornat a posar de manifest les discrepàncies d’ERC i d’ICV-EUiA amb el PSC?
—El Govern encara no ha pres una decisió, i estic convençut que, quan la prengui, serà compartida per les diferents forces de l’Executiu.

—Parlem de l’organigrama del Govern. Quin criteri es va adoptar per al repartiment de les conselleries?
—Va ser fruit d’una negociació que parteix de diferents elements. La negociació és la continuació de la que es va fer el 2003 amb algunes modificacions, derivades de l’increment del pes relatiu com en el cas d’Iniciativa i de la demanda d’ERC d’aconseguir Cultura en lloc de d’Educació. És un sistema de repartiment bastant similar al de l’any 2003, amb una reducció de les conselleries que ha fet que un dels departaments d’Esquerra s’hagi convertit en un macrodepartament. No hi ha un canvi substancial.

—Comparteix amb la consellera Tura l’afirmació que el PSC no s’hauria d’haver desprès d’Interior?
—No. Les negociacions sovint et porten a cessions i compromisos. No està escrit enlloc que el PSC hagi de tenir sempre la responsabilitat d’Interior. Ni la d’Educació ha de correspondre a Esquerra. No hi ha unes conselleries de primera i unes de segona. No n’hi ha cap que sigui tan important que el soci minoritari no la pugui assumir.

—Què li sembla la gestió que n’està fent el conseller Saura?
—És molt aviat per dir-ho, però estic convençut que en farà una magnífica gestió. No oblidem que la Conselleria d’Interior té un contingut de gestió tècnica, però sobretot d’orientació política i la capacitat de Saura no admet dubte. Serà un molt bon conseller, però té el repte de superar la gran gestió de Tura.

—Quina opinió li mereix el govern a l’ombra que ha creat Convergència?
—Ens sona. Els dirigents de CiU s’haurien de llegir el que deien quan Maragall va fer aquesta proposta en la legislatura del 1999 al 2003. L’oposició té un paper molt important de control i de crítica al Govern i, per tant, qualsevol instrument del qual es vulgui dotar per fer aquesta tasca d’una manera més eficaç és bo per a ells i per al país.

—Creu que es pot arribar a un acord sobre la llei electoral?
—És molt difícil perquè hi ha un partit que se n’ha beneficiat molt (CiU) i sense aquest no es pot reformar. I no crec que acceptin una llei electoral que el privi del benefici del sistema electoral vigent, però s’ha de provar. Ni que sigui en aspectes com la paritat.

—Hi ha tripartit per a anys?
—Sempre vam dir que era una aposta estratègica. Després de 23 anys de govern conservador, a Catalunya li calia una etapa llarga de governs progressistes. Creiem que sí. La prova és l’impuls del Pacte del Tinell perquè encara queden bastants coses per fer. La legislatura anterior va servir per posar els fonaments, però ara cal aixecar la casa. Pot haver-hi govern d’esquerres per a anys.

—Aquesta legislatura és la darrera oportunitat per demostrar que poden governar junts de forma eficient?
—Si les coses no anessin bé, hauríem de revisar aquesta apreciació. Però estem convençuts que anirà bé i que tothom ha après de l’experiència. Tenim la sort, a més, de poder-ho construir sota unes bases sòlides en matèries de política social, i això marca un llarg recorregut.

—En aquest sentit, la reivindicació nacional ha quedat al marge en aquesta legislatura?
—No. Perquè amb el nou Estatut, més que reivindicar, el que cal és desplegar el que hem aconseguit. Si desplegar l’Estatut del 1979 va durar 20 anys, no sé quant durarà el del 2006. No es pot dir que som en una fase postnacional o que la reivindicació s’ha acabat: ara hem de treure el màxim rendiment del nou Estatut.

—Preveu tants problemes amb el desplegament de l’Estatut actual?
—Tot canvi en les estructures d’un Estat implica problemes, i això requereix negociació i intel·ligència. Això també passa a Alemanya, on malgrat els anys d’experiència en el federalisme no impedeix que hi hagi problemes.

—Que mani el PSOE a Madrid i el PSC aquí fa més fàcil la negociació?
—Ho fa possible. Catalunya té un nou Estatut perquè hi ha un govern progressista a Catalunya, però també a Madrid. Sense aquesta conjunció, no hi hauria Estatut.

—Coincideix amb el president Montilla que aquest Estatut és l’horitzó final de Catalunya?
—Ell no diu que sigui l’horitzó final, sinó l’horitzó per a molts anys. Si CiU va trigar 23 anys a desplegar l’Estatut de 1979, encara que ara anés molt bé, com a mínim necessitarem 15 o 20 anys per desplegar-lo.

Sí, también hay diputados gays

Sí, también hay diputados gays
Ética y Activismo. Libro Herrero Brasas (finales año 2006)

Tengo 46 años y tenía poco más de 14 cuando me di cuenta de que mi orientación sexual no era la dominante. Me sentía raro y solo, sin referencias positivas, sin nadie a quien recurrir. Han pasado 30 años y me parece estar viviendo en otro planeta. No quiero decir que todos los problemas se hayan esfumado. Todavía se producen actos de violencia homófoba y son todavía muchas las personas que no pueden expresar libremente su orientación sexual por temor a la reacción familiar, laboral o social. Aun el día antes de escribir estas líneas una chica joven de Vic me explicaba cómo ha tenido que irse de su ciudad y prácticamente romper con su familia por el mero hecho de ser lesbiana.

Hasta mis 16-17 años no le pude poner nombre a lo que me pasaba. Al fin lo supe, era homosexual. Conocí a otros, y resultó que no todos eran afeminados ni gentes de la farándula. Tampoco psicópatas asesinos. Digo esto puesto que la televisión y el cine no me habían ofrecido otras posibilidades. Y tuve la suerte de conocer a personas activas en el movimiento gay. Conocí a Joan Francesc Marco, y al desaparecido Germà Pedra, fundador junto a Armand de Fluvià y otros del Front d’Alliberament Gai de Catalunya y del MELH (Movimiento español de liberación homosexual). Así fue cambiando mi visión del mundo, oscura hasta entonces por lo que se refería a mi orientación sexual. Encontré referencias culturales e ideológicas que me enriquecieron en lo personal y que contribuyeron a afianzar mi compromiso político. Había sufrido una injusticia contra la que debía rebelarme y, además, debía tomar partido por aquellos que sufrían otras injusticias en forma de discriminación, desigualdad o exclusión.

Personalmente, me sentía libre. Y capaz de afirmar mi personalidad en mi entorno social y profesional. Tardé aún muchísimo en decírselo a mi familia. Mi padre había muerto ya. Y yo tenía aún el temor de hacer sufrir innecesariamente a mi madre. Siempre he dicho que no podremos afirmar con rotundidad que se ha superado la discriminación a causa de la orientación sexual hasta que padres y madres no sufran cuando un hijo o una hija les hablen de su homosexualidad. Esos padres y madres no deberían sentirse culpables, no deberían albergar sentimientos de rechazo, ni tampoco de temor por la suerte de sus hijos por el mero hecho de formar parte de una minoría.

Aun falta mucho para que llegue ese día. Aunque muchas cosas hayan cambiado en los últimos 30 años, aunque hayamos conquistado en España la plena igualdad jurídica a todos los efectos.

Y es bueno que recordemos cómo estábamos hace décadas, cuando la dictadura nos consideraba enfermos o delincuentes, cuando la democracia empezó a abrir espacios de libertad y participación, cuando se empezó a abrir camino la reivindicación de nuestros derechos.

Aun recuerdo cuando por vez primera en el Código Penal se introdujo como agravante en la comisión de delitos la discriminación por motivo de orientación sexual, o cuando la Ley de Arrendamientos Urbanos recogió la convivencia en pareja de personas del mismo sexo. Más tarde llegó el reconocimiento de las parejas de hecho en diversas Comunidades Autónomas, hasta llegar a la posibilidad de adopción conjunta por parte de parejas homosexuales y al derecho al matrimonio. Recuerdo una conocida resolución del Parlamento Europeo, adoptada en 1994, en la que se recomendaba a los Estados miembros la necesidad de modificar sus legislaciones para garantizar la plena igualdad. Los españoles podemos hoy, con legítimo orgullo, afirmar que hemos cumplido y que nos encontramos en cabeza de todos los países del mundo por lo que se refiere a la plena equiparación de derechos de las personas homosexuales y de las parejas formadas por personas del mismo sexo.

Ese avance ha tenido como motor al movimiento de liberación homosexual. Hubiésemos tardado mucho más en llegar aquí sin gente como Germà y Armand, sin activistas como Jordi Petit o Pedro Zerolo. He tenido el privilegio de conocerles y de aprender de ellos. Como de tantos otros que sin notoriedad mediática han dedicado años de sus vidas al activismo. Es de justicia recordar también a quienes desde el primer momento supieron plantar cara al SIDA, lucharon por evitar la estigmatización de los seropositivos, por un adecuado tratamiento médico, por lograr una mayor dedicación al tema de investigadores y poderes públicos.

Estos años han conocido el aumento espectacular de la visibilidad del movimiento, la capacidad de crear tendencias por parte de lo que podríamos llamar “mundo gay”, el auge de negocios dirigidos a gays y lesbianas y el surgimiento de revistas de gran impacto como ZERO. Es verdad que a veces desde el movimiento se añoran tiempos de mayor activismo y compromiso personales, pero no es menos cierto que las reivindicaciones de la comunidad GLTB han adquirido mayor relieve y audiencia, desbordando los límites estrictos del movimiento gay.

En este proceso he tenido la oportunidad de hacer una pequeña aportación personal, mi particular salida del armario. Lo cierto es que jamás me había planteado hacerlo. Mi orientación sexual era conocida por todo el mundo, pero jamás la había exhibido públicamente. En octubre de 1999, siendo Diputado al Congreso por Barcelona y candidato a las elecciones al Parlament de Catalunya, se planteó la cuestión. En los últimos lugares de la lista socialista, mostrando su apoyo a la candidatura de Pasqual Maragall, figuraba Jordi Petit, dirigente histórico del movimiento gay. Una organización del movimiento llamada “VOTA ROSA” reclamaba a los partidos políticos diversas reivindicaciones entre las que se encontraba una petición de visibilidad pública de cargos electos gays y lesbianas.

Jordi Petit me lo planteó abiertamente: “Miquel, has de dar el paso”. Lo cierto es que no podía negarme, máxime cuando mi pareja de entonces me animaba a hacerlo. Y así lo hice. Elegí el día, sería el 12 de octubre, antaño llamado el Día de la Raza. Elegí el pretexto, la presentación del programa de la Joventut Socialista de Catalunya en materia de libertad sexual. Y elegí el lugar, sería en un conocido bar gay de Barcelona, “Punto BCN”. Y allí, junto a Jordi y Juan Manuel Jaime, Primer Secretario de la JSC, dije, intentando parecer natural, que era gay. Y un pequeño acto adquirió de repente gran trascendencia.

Al llegar a casa después de cenar eran ya varias las llamadas a atender. En una de ellas me avisaban que mi declaración iba a salir en la primera página de “EL MUNDO” que además me dedicaba un amable editorial titulado “Iceta, homosexual y valiente”. Diversas emisoras de radio pedían declaraciones. Y, a primera hora de la mañana, aún aturdido, atendía a Iñaki Gabilondo en “España a las ocho”. Raudo y veloz avisé a mi madre, conseguí ser el primero en advertirle de que su hijo iba a adquirir notoriedad no por una declaración política sino por hacer pública su homosexualidad.

Llevaba más de 20 años en política. Había sido concejal, miembro de la Comisión Ejecutiva de mi partido, Director General en Moncloa y Diputado al Congreso, pero me iba a hacer famoso por ser homosexual. No dejaba de tener su guasa. Me hinché a explicar que más que salir del armario, bajaba de la vitrina, pues afortunadamente para mí jamás hube de esconderme. También afirmé que juzgaba exagerado que se me considerase “valiente” ya que, al fin y al cabo, era poco probable que mi declaración comportase penalización alguna. “Más valientes son los que afrontan este tema en un entorno hostil, ya sea su familia, su trabajo, o sus amistades. O quienes los hacen en un pueblo pequeño en el que no existe el anonimato de la gran ciudad”.

Aunque algunas voces señalaban el posible “electoralismo” de mi gesto, en general la reacción fue muy positiva. Hasta el entonces Presidente del Congreso y dirigente del PP, Federico Trillo, tuvo palabras de aliento.

Lo cierto es que un pequeño gesto tuvo una gran repercusión. Que aún hoy hay gente que me lo agradece. Recordaré siempre a una mujer de un pueblecito de Lleida que insistió en conocerme para decirme lo que agradeció mis palabras. Me explicó que tenía una hija lesbiana que se había ido a vivir a Gran Bretaña para ser libre y feliz. Tengo la impresión que por más cosas que haga en política, nunca habrá ninguna que tenga el mismo impacto, no sólo en el sentido repercusión mediática sino en el sentido de tocar la fibra sensible de tanta gente.

Por eso también decidí subir a la tribuna del Parlament de Catalunya para defender personalmente una proposición que instaba al Congreso de los Diputados a regular el matrimonio entre personas del mismo sexo. Creí que era mi obligación. Y, qué caramba, disfruté con ello.

Lo dije desde la tribuna: “La aprobación de esta propuesta sería para mí una de las satisfacciones más grandes que la política podría ofrecerme. Y les diré por qué. Porque puede suponer la reparación histórica de la injusticia cometida históricamente contra las personas homosexuales”.

“El resultado de la votación será la señal que el Parlament de Catalunya emita a las personas homosexuales de nuestro país. El Parlament puede decirles: creemos que sois titulares del mismo derecho que las demás personas. Nos merecéis igual respeto y consideración. Vuestro amor y vuestra convivencia merecen igualdad de trato. O no”.

“Esta propuesta es un paso más de la larga lucha de las personas homosexuales por ver reconocidos sus derechos, su igual dignidad. Y es un orgullo para mí poder defender estos derechos, esta igual dignidad, desde esta tribuna”.

“La homosexualidad ha tenido el dudoso honor de ser tildada al mismo tiempo de aberración, enfermedad y delito. Las personas homosexuales han sido perseguidas y rechazadas por argumentos religiosos, pseudocientíficos y jurídico-políticos. Muchos fueron quemados en las hogueras de la edad media, otros fueron decapitados, muchos murieron en los campos de concentración nazis o estalinistas. Muchos más aún se han visto obligados a esconder una dimensión importante de su personalidad por miedo al rechazo, la condena o el ostracismo. Muchos se han visto condenados a una existencia triste. Ellos y sus familias”.

“Muchos colectivos que han sufrido discriminación han visto corregida la injusticia a través de una reparación histórica. Los homosexuales, que hemos sido ferozmente discriminados a lo largo de la historia, aún esperamos este momento. Y, créanme, hoy podría ser un muy buen día para hacer esta reparación”.

Lamentablemente hubo que esperar un poco más. Ese día CiU y PP decidieron que no había llegado el momento. Afortunadamente la victoria socialista en las elecciones generales del 2004 acabó con la última desigualdad legal.

Nunca agradeceré lo suficiente al movimiento de los gays y de las lesbianas, la oportunidad que me ofrecieron de participar en esta larga y dura lucha por nuestros derechos.

Soy consciente de que queda mucho por hacer. En la calle y en escuela. Queda mucho por hacer aquí, y todavía más en muchos lugares del mundo. Quedan todavía muchos prejuicios religiosos por erradicar. Todavía hay obispos que condenan el preservativo, aunque saben que eso puede condenar a la muerte a muchas personas. Todavía se asesina “legalmente” a homosexuales en países regidos por el islamismo radical.

Pero podemos sentirnos orgullosos de lo conseguido en nuestro país y yo me siento personalmente feliz de haber contribuido a ello, aunque sea en tan pequeña medida, con mi pequeño granito de arena.

Intervenció a la Comissió d’Afers Institucionals

Intervenció del Portaveu del Grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi a la compareixença del Molt Honorable President de la Generalitat davant la Comissió d’Afers Institucionals
Palau del Parlament (15/12/06)

Molt Honorable Sr. President de la Generalitat,
Vicepresident,
Conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació,
Presidenta de la Comissió,
Diputades i diputats,

Vull en primer lloc agrair-li al President de la Generalitat la seva compareixença a petició pròpia i la informació que ens ha proporcionat.

Ens ha explicat l’estructura dels departaments i, de forma resumida, les prioritats de la seva acció.

Compartim plenament els objectius fixats i estarem al seu costat per assolir-los. Progrés econòmic, justícia social i desplegament de l’Estatut són les prioritats
que cal perseguir amb tenacitat.

Sap, President, que tindrà el suport permanent del Grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel canvi, per governar en compliment del nostre programa electoral i dels acords continguts en la Declaració programàtica de l’Entesa Nacional pel Progrés.

El centre de l’acció del govern ha de ser l’obsessió per resoldre els problemes de la ciutadania, la garantia d’una societat cohesionada i construir un futur millor, més lliure i segur, més pròsper i més just i solidari. Amb una economia més dinàmica, que estimuli la innovació i ajudi els emprenedors i emprenedores. Una societat atenta als problemes dels més joves i dels més grans, compromesa amb la igualtat entre homes i dones, i amb el desenvolupament, la pau i el respecte dels drets humans arreu del món.

Estem a la seva disposició per fer tot això. I també per promoure un ampli consens sobre els grans temes de país, bé siguin reformes institucionals o acords polítics per afrontar qüestions rellevants pel futur com el fenomen de la immigració.

Vostè personalment i el govern que presideix tenen el nostre suport.

Impulsarem la seva acció i, tot i que no renunciem a assenyalar mancances i errors que puguin produir-se, és lògic que la nostra intervenció en debats com aquest sigui més breu i menys intensa que les dels partits de l’oposició.

Voldríem, però, aprofitar la nostra intervenció per assenyalar alguns elements que ens semblen especialment rellevants.

Volem subratllar l’encert del canvi de denominació del Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural i del Departament d’Acció Social i Ciutadania. Creiem que la denominació que vostè els hi ha donat no sols defineix millor el seu marc competencial sinó que marca unes prioritats de futur que compartim plenament.

En segon lloc, volen assenyalar el nostre suport a la creació del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa. Som conscients de les reticències que ha aixecat en determinats sectors que no han vist amb bons ulls la inclusió d’Universitats i recerca en un Departament que acull també les competències en matèria d’Indústria, comerç i turisme. L’anunciada designació d’un Comissionat d’Universitats pot esvair algunes d’aquestes reticències.

Però el govern té el nostre suport en aquesta aposta que pretén aproximar empresa i universitat, economia productiva i recerca, fent de la innovació la millor garantia pel progrés econòmic i el vigor industrial del nostre país, així com factor de modernització de sectors tan estratègics com el comercial i el turístic.

Creiem que l’estructura del nou govern assegura l’eficàcia i la transversalitat de
polítiques d’importància estratègica. El fet que el President assumeixi directament la coordinació i l’impuls de l’acció de govern ha d’esvair els dubtes que alguns i algunes poden tenir pel fet que les polítiques d’igualtat de les dones i de joventut i altres que fins ara s’havien desenvolupat des de la Presidència recaiguin ara en el Departament d’Acció Social i Ciutadania.

Hem de dir-li, President, que està honorant els seus compromisos electorals.

Fets, no paraules. Rigor i tenacitat. Es pot exercir l’autoritat sense ser autoritari. Es pot governar en coalició, poden conviure projectes diferents, sense que eficàcia del govern se’n ressenteixi. Apreciem el seu estil. Apreciem també l’esforç de tot el govern i dels partits que li donen suport per aprofitar les bases assentades per l’anterior govern i per no repetir alguns errors comesos en el passat. I creiem que els ciutadans i les ciutadanes comencen també a apreciar- ho ben positivament.

El govern ha desplegat ràpidament la seva organització i tant vostè com el conjunt del govern han pres ja decisions molt encertades.

Volem destacar l’aprovació de cinc projectes de llei. El primer, tal com vostè s’havia compromès en la campanya electoral, el projecte de llei de serveis socials. I quatre més, el de creació del Consell de Relacions Laborals de Catalunya, el de creació de l’Institut de Seguretat de Catalunya, el del dret a l’habitatge i el de contractes de conreu.

El seu govern ha decidit també la creació de l’Agència Catalana de Turisme, laconstrucció de 15 noves depuradores a les comarques de l’Ebre, la inversió de 7,9 milions d’euros en nous centres educatius, de 7,3 milions d’euros en centres de caràcter social i de 8,8 milions d’euros en habitatges de lloguer per a joves a la Ciutat de la Justícia.

Bona feina, en molt poc temps, aprofitant les sòlides bases assentades per l’anterior govern de Catalunya.

Valorem positivament el compromís d’impulsar l’aprovació de la llei de la Corporació catalana de mitjans audiovisuals (la nova llei de la Corporació catalana de ràdio i televisió) abans de l’estiu, així com de defensar Ràdio 4 i TVE-Sant Cugat com a centre productor de programes i també d’emissió deprogrames en català. Amb això no fem altra cosa que defensar el compromís contingut a l’article tercer de la Constitució pel que l’Estat s’obliga a defensar i protegir totes les llengües d’Espanya, que conformen el patrimoni cultural de tots els espanyols, no sols de catalans, bascos i gallecs.

També volem manifestar el nostre suport a la seva decisió de participar en la celebració al Congrés dels Diputats del dia de la Constitució, llei fonamental en la que es basa el nostre nou Estatut d’Autonomia, i també la forma en que està abordant la polèmica suscitada per l’aprovació per part del govern espanyol del Reial Decret pel qual s’estableixen els ensenyaments mínims de l’Educació Primària.

President, volem felicitar-lo també per l’esforç de reducció en el nombre de departaments, i l’encoratgem a vetllar per tal que no s’incrementi de forma innecessària el nombre d’alts càrrecs i el volum del personal eventual.

Hem deixat per al final de la nostra breu intervenció una qüestió que ens preocupa de forma especial. La necessitat d’estimular una major presència de les dones en la política i les institucions.

Li parlo en nom d’un grup que integra un 40% de dones. Un grup presidit per una dona. El grup que ha proposat la única dona que forma part de la Mesa del Parlament.

President, som encara lluny, nosaltres, i tots plegats, d’assolir l’objectiu de la plena igualtat.

Som plenament conscients –ho són especialment les dones– de la dificultat de trencar barreres i esquemes mentals. Som conscients de l’esforç que s’està fent. Però som també conscients que l’esforç resulta encara insuficient.

President, compti amb nosaltres per seguir treballant en la direcció de la paritat. Compti amb nosaltres per fer una normativa electoral que asseguri una presència mínima del 40% de persones del mateix gènere en totes les candidatures.

Compti amb nosaltres, com nosaltres comptem amb vostè i el seu govern, per fer de Catalunya una de les societats més avançades del món, també en aquest terreny.

Moltes gràcies, senyores i senyors diputats.