Arxiu de Miquel Iceta

Més de 30 anys d'articles, entrevistes i conferències

Arxiu de Novembre, 2007

El proyecto del catalanismo federalista

Publicat per Miquel Iceta a 25 Novembre 2007

 

EL PROYECTO DEL CATALANISMO FEDERALISTA

Público, 25.11.07

El catalanismo es un sentimiento cívico compartido, difuso y transversal, un sentimiento de aprecio por la tierra, la cultura, la historia y la lengua catalanas, que parte del convencimiento de que desde el autogobierno de Catalunya podemos construir una sociedad próspera y avanzada, libre, segura, justa y solidaria, un país en el que todos podamos desarrollar en plenitud nuestros proyectos de vida e intentar ser felices.
Por ello resulta ridículo el esfuerzo de Artur Mas y los suyos por intentar monopolizar el catalanismo y encerrarlo en las cuatro paredes de un único proyecto político, llevando hasta el extremo su vana presunción cuando afirman que quieren refundarlo como quien redecora su propia casa. Pero también debemos evitar otro error. El error de la radicalización estéril. Porque hay atajos que no llevan a ninguna parte. Y excesos de velocidad que se pagan caros.

Radicalizando a una minoría no movilizaremos a la mayoría. Contrariamente a lo que parecen querer algunos, no se trata de convertir a los nacionalistas en soberanistas o independentistas, sino de conseguir que el catalanismo sea atractivo para la inmensa mayoría, que se convierta en un sentimiento cívico ampliamente compartido, el proyecto nacional de la inmensa mayoría de los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya. Este es el reto del catalanismo de hoy. En una sociedad que ha pasado, en un santiamén, de la Catalunya de los 6 millones a la de más de 7 millones y medio.

Precisamente uno de los méritos del catalanismo ha sido históricamente su carácter integrador, su capacidad de convertir en catalanistas a gente no nacida en Catalunya. Esta dimensión será todavía más importante en el futuro. El catalanismo sólo podrá prevalecer si es capaz de fabricar “catalanistas”. Y esto no se consigue ni por la vía de la imposición ni de la exclusión. Y todavía menos si, como propone Artur Mas, a partir de ahora ya no baste con vivir y trabajar en Catalunya para ser considerado catalán.

La gente apreciará el autogobierno si éste se asocia a buen gobierno. Del mismo modo, hace falta convencer a todo el mundo de la necesidad imperiosa de fomentar el conocimiento y la difusión de nuestra lengua, sin contraproducentes imposiciones. Si el catalán aparece como mera obligación administrativa, desaparecerá. Si es un instrumento de comunicación útil y prestigiado, prevalecerá. Si el autogobierno es visto como garantía de progreso, todo el mundo lo defenderá; si aparece estrictamente como el campo de batalla para dilucidar quién es más catalanista, se convertirá en algo estéril e inoperante.
La cuestión sobre el futuro del catalanismo se puede reducir a dos grandes perspectivas que, lógicamente, admiten muchos matices: o bien trabajar por un mejor autogobierno en el marco español (en base al desarrollo estatutario y de la evolución del Estado de las Autonomías en un sentido federal) o bien apostar por el soberanismo y la autodeterminación, preparando un “acto de soberanía” que separe a Catalunya del resto de España para constituir un nuevo Estado con la voluntad de incorporarse a la Unión Europea.

Ciertamente, o España se reconoce plenamente como plural y diversa o puede convertirse en un marco fracasado para la convivencia entre los pueblos que la integran. Todo depende de si se acaba imponiendo la actual reacción autoritaria, centralista y uniformadora que impulsa el Partido Popular, o de si se avanza en la vía de desarrollo de los nuevos Estatutos, tomando el federalismo como guía para la solución de los problemas pendientes y de los que en el futuro puedan plantearse; un federalismo adecuado a la realidad plurinacional, pluricultural y plurilingüística de España.

Catalunya sólo puede sentirse cómoda en la España plural, y sólo podrá seguir siendo motor del desarrollo económico, social y cultural de España, si puede ser ella misma y es reconocida como tal, si obtiene el “carbón” necesario (financiación, infraestructuras e inversiones) para seguir siendo una gran locomotora de España, una punta de lanza europea desde la euroregión Pirineos-Mediterráneo, si puede reconocerse mejor en las instituciones comunes del Estado (Senado, Tribunal Constitucional) y si puede hacer sentir su voz y su lengua en las instituciones españolas y europeas.

El socialismo catalán reclama más autogobierno para Catalunya a través del pleno desarrollo del nuevo Estatuto, y más federalismo en España y Europa. Ideas que son a la vez utopías posibles y caminos de progreso y libertad. Para avanzar debemos tener una idea clara de la España que queremos construir, y con qué aliados pretendemos hacerlo. Para los socialistas de Catalunya está claro por dónde hay que empezar: con una nueva derrota del PP en las próximas elecciones generales y con un reforzamiento de las posiciones federalistas en el seno de la izquierda española y, en particular, del PSOE.

Pero avanzar en esta dirección exige también que en el resto de España se muevan las cosas, que los sectores progresistas y de izquierdas, empezando por el propio PSOE, lejos de acobardarse ante la ofensiva patriotera y neocentralista de la derecha y la extrema derecha, afirme con valentía un proyecto español inclusivo en el que la cohesión no impida a los territorios más dinámicos seguir ejerciendo de motor y de vanguardia, en el que el pleno reconocimiento y el fomento de la diversidad cultural y lingüística no sea presentado de forma ridícula como amenaza para la pujante lengua castellana, y en el que los diversos grados de identificación nacional no impidan compartir el proyecto común de una España entendida como nación de naciones.

Publicat en # Catalanisme, Público | Deixa un Comentari »

Catalunya no se reafirma enfrentándose a España

Publicat per Miquel Iceta a 23 Novembre 2007

“Catalunya no se reafirma enfrentándose a España”

IÑAKI ELLAKURÍA
LA VANGUARDIA – ENTREVISTA – 23.11.07

Los socialistas catalanes celebran, este fin de semana en Girona, su VI conferencia nacional con el objetivo de impulsar sociales. Miquel Iceta, Viceprimer secretario del PSC, analiza la situación del partido cuando se cumple un año del Gobierno Montilla.

El PSC celebra su conferencia nacional en pleno debate sobre la refundación del catalanismo propuesta por Artur Mas…

Nosotros huimos de aquellas discusiones que no tienen nada que ver con la cotidianidad. Por ello este fin de semana abordaremos tres de las principales preocupaciones de los ciudadanos: infraestructuras, vivienda e inmigración. Somos un partido que reflexiona sobre la sociedad y busca soluciones.

El ex president Maragall aboga por el partido demócrata europeo, Mas habla de la casa común del catalanismo. ¿Ustedes?

Creemos que el catalanismo no se puede cerrar a un solo partido, ya que es un movimiento cívico, transversal, que tiene lecturas y orientaciones diferentes. Y, por lo tanto, querer reducirlo a una casa, por muy grande que esta sea, es un error. CiU evidencia su dificultad para asumir que está en la oposición. Se está equivocando en el diagnóstico y en su tratamiento con lo que es una deriva radical independentista. Por primera vez en la historia CDC se declara independentista y se separa de lo que era una de las razones del éxito de Pujol: su capacidad para sumar sentimientos diferentes. La postura de Mas también les distancia de sus socios de Unió. ¿Qué credibilidad tiene una casa grande en la que su socio de siempre no cabe? El PSC no quiere radicalizar a los catalanistas para que se vuelvan independentistas, sino ensanchar la base del catalanismo incorporando a la gente que viene de fuera.

Pero en el seno de su partido también han surgido voces, como la del conseller Castells, reclamando un mayor “perfil propio” del PSC en Madrid…

Mire, incluso los que parecía que planteaban lo del grupo parlamentario propio son los mismos que dicen ahora que no es el momento de abrir ese debate. El PSC tiene una apuesta muy clara por incidir en la política española a través del PSOE. Siempre hemos dicho que no creemos que Catalunya se reafirme enfrentándose a España, sino que para avanzar en el autogobierno catalán se debe transformar España en un sentido federal. Esta es nuestra apuesta y lo hacemos a través del PSOE, para que en Madrid entiendan cada vez más la pluralidad del país y Catalunya. Una apuesta que coincide con la mayoría de los catalanes, que no quieren una Catalunya separada de España, sino que influya en ella.

¿No cree que en los últimos meses están pagando un precio muy alto por su apoyo al PSOE? Sus socios en el Govern les dejaron solos en el Parlament…

Pedir el cese de la ministra Magdalena Álvarez fue un error, y por lo tanto podemos lamentar que nos quedásemos solos, pero todavía lamentaríamos más sumarnos a una decisión equivocada. Se ha producido una perversión del sistema al hacer que una institución quiera ejercer el control político sobre un gobierno que no depende de ella. Yo ya lo dije en el Parlament: ¿Qué pensaríamos en Catalunya si una comunidad autónoma pidiera la dimisión de un conseller? Nos sentiríamos ofendidos, ¿verdad?

Así, ¿cómo juzga usted la labor de la ministra Álvarez?

Es evidente que en el tramo más difícil de la línea no se tomaron todas las medidas para limitar al máximo su incidencia sobre el servicio ferroviario. Aunque, es verdad que la perspectiva de la ministra es más amplia y por eso ha señalado que de 1.600 kilómetros de AVE sólo ha tenido problemas en dos. Lo que pasa es que fue un error que está afectando muy negativamente a 200.000 personas, que tienen todo el derecho del mundo a que los servicios funcionen.

Importantes sectores de Catalunya hablan de desafección con España, pero al mismo tiempo los sondeos indican que Zapatero sigue manteniendo su popularidad entre los catalanes…

Aquí coexisten al mismo tiempo dos fenómenos. Por un lado, la existencia de un cierto malestar por considerar que Catalunya se merece un mejor trato; y, por otro, el reconocimiento de que hoy tenemos un Gobierno en Madrid que es el que más inversiones ha hecho en Catalunya. Lo que pasa es que los efectos de esta inversión más grandes no se verán hasta pasado un tiempo. Lo mismo ocurre con el acuerdo Solbes-Castells y el aumento de las inversiones… Por eso yo pedí al PSOE un esfuerzo de pedagogía para que se explique en el resto de España que este incremento presupuestario no es un privilegio, sino que quiere paliar décadas de déficit inversor en Catalunya.

¿Cree que es suficiente?

¿Que se quiere más? Sí, pero es que las cosas estuvieron paradas mucho tiempo. Pero no hay duda de que, sin Zapatero, Catalunya no tendría hoy un nuevo Estatut.

EL PERFIL

El arquitecto de Nicaragua

En 1995 saltó a la primera división política de la mano de Narcís Serra, quien se lo llevó de Cornellà – donde era concejal- a Madrid para trabajar en el Gabinete de Presidencia. En la Moncloa, Miquel Iceta (Barcelona, 1960) se granjeó rápidamente la fama de político hábil e inteligente y se erigió en referente ante el PSOE de un nuevo PSC.

Ese que irrumpió con fuerza en el congreso del 2000 – en el que murió el obiolismo en manos del Baix Llobregat- y que, años después, ha alcanzado las mayores cuotas de poder de su historia. Hoy, Miquel Iceta es el cerebro en la sombra del proyecto Montilla; el arquitecto del catalanismo social que proponen desde la calle Nicaragua. Algo que reconocen hasta sus más enconados rivales. David Madí, mano derecha de Artur Mas, ha dicho de él que es “el único socialista capaz de jugar en la primera división”. Ahora Iceta anda enfrascado en la preparación del próximo congreso del PSC, que se celebrará en julio y que aspira a definir la hoja de ruta del partido para este inicio de siglo XXI.

Publicat en # Entrevista, La Vanguardia | Deixa un Comentari »

Intervenció en el debat sobre les propostes de resolució

Publicat per Miquel Iceta a 16 Novembre 2007

INTERVENCIÓ DEL PORTAVEU SOCIALISTA EN EL DEBAT SOBRE LES PROPOSTES DE RESOLUCIÓ

16/11/2007

Gràcies Sr. President, senyores i senyors Diputats,

Pujo a la tribuna per manifestar la posició del nostre Grup parlamentari davant les Propostes de Resolució presentades i per anunciar el sentit del nostre vot.

M’havia promès a mi mateix que em cenyiria estrictament a la intervenció que m’havia preparat, però em crec obligat a fer alguna consideració que, creguin-me, ha estat feta des del màxim respecte a les posicions de tots els grups, i interpretant el que em va semblar que era l’esperit d’ahir del líder de l’oposició quan va demanar als membres del seu grup que no aplaudissin, en el sentit de donar a un debat sobre un tema que afecta tan directament a tants ciutadans la solemnitat, el rigor i la manca de partidisme que l’haurien de presidir. En aquest sentit, intentaré ser molt fidel a aquest esperit.

Permetran que amb el màxim respecte els digui, per exemple, que jo no negaria mai la dignitat nacional a cap grup d’aquesta cambra, a cap ni un, perquè no crec que ningú tingui el dret a fer-ho. Ni ho he fet quan CiU governava, ni quan va tenir un acord amb el PP en la investidura del senyor Aznar o amb la gestió d’Alvarez- Cascos.

Segona qüestió que els volia comentar. S’ha posat com a argument d’autoritat unes afirmacions de la meva companya Mercè Sala. Li haig de dir que jo accepto l’autoritat de Mercè Sala en temes ferroviaris. Totalment. També quan va dir que governs anteriors no van voler el traspàs de Rodalies i quan va dir que el procés de millora de les Rodalies es va interrompre, lamentablement, el 1996.

Els haig de dir també que des del meu escó, amb la presidenta del meu grup, amb qui compartim comentaris sobre el desenvolupament de la sessió, hi ha hagut un moment que m’ha sortit una frase que deia: “Tanta coherència m’aclapara”. La de tothom.

Per exemple, avui podem saludar amb satisfacció que per primera vegada el Grup Mixt demana la unanimitat en defensa de l’interès de Catalunya. Crec que val la pena subratllar-ho. I potser reclamar-ho en altres ocasions que també ho poden requerir, com la defensa d’un Estatut aprovat pel poble català, per exemple.

També la coherència d’alguns que titllen de sucursalistes els seus companys de Govern i amb els que es presenten plegats a les eleccions al Senat. Tanta, tanta coherència m’aclapara!

S’ha dit per part d’alguns intervinents que el president no hi és. Jo crec que tothom ho sap, però per si algú no ho sap, el seu grup parlamentari sí que hi és, i ell està exercint d’amfitrió, en nom del país, en la Cimera de l’Assemblea de Regions Europees amb Poder Legislatiu.

I ara sí, passo al que volia dir. Em sembla que he mantingut un bon to, per no abusar del fet de ser l’últim, i ningú es pot haver sentit ferit, o com a mínim igual de ferit que el nostre grup en escoltar la resta d’intervencions.

En política, anar contra corrent té poc rendiment a curt termini. Prou que ho va comprovar el nostre Grup en la llarguíssima tasca d’elaboració del nou Estatut… Penso en la Lídia Santos.

Dic això perquè alguns es poden preguntar de forma ben legítima com és que el Grup Socialista ha decidit conscientment anar a perdre una votació avui sobre un tema que ha causat tanta alarma social, però que, al cap i a la fi, no tindrà cap mena de conseqüència pràctica.

Per això és important fixar amb claredat la nostra posició i proporcionar els arguments que la sustenten.

Votarem en contra de les peticions de dimissió de la Ministra de Foment, però ja els anuncio que votarem a favor dels dos primers punts de la proposta signada pels companys d’Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa, per la qual cosa demanem la votació separada del tercer punt d’aquesta proposta. Entenem que en els dos primers punts es fixa el que hauria de ser la decisió unànime avui d’aquest Parlament.

Votarem en contra de les peticions de dimissió de la Ministra de Foment per dues raons.

La primera raó és perquè creiem que no correspon al Parlament de Catalunya erigir-se en instància de control polític del Govern d’Espanya.

I no pensin que aquesta és una raó de tipus formal, no, és una raó profundament política.

D’altra banda, no seré jo qui tregui mèrit als arguments de tipus formal que en un Estat de dret esdevenen gairebé sempre qüestions de fons.

Els governs sols responen davant de la Cambra que ha fet confiança als que els presideixen. Això no vol dir que des d’altres instàncies polítiques no es pugui exercir la crítica, però el que no es pot és pretendre apropiar-se de la funció de control polític.

I convindran amb nosaltres que una exigència de dimissió és una clara funció de control polític.

¿Quina seria la nostra reacció si el Congrés dels Diputats o les Corts Valencianes, per posar dos exemples, exigissin la dimissió del nostre Conseller de Cultura, posem per cas? És una reflexió, i no me l’agafin al peu de la lletra, perquè li desitjo que segueixi durant molt temps fent la magnífica tasca que està fent. I si algú a qui no correspon en demanés la dimissió, no li faríem cas, òbviament.

¿Per què es pensen vostès que el Parlament de Catalunya, al menys des de 1980, no ha reclamat mai la dimissió d’un Ministre o d’un President del Govern d’Espanya?

Algú pot pensar que no ho ha fet perquè no hi ha hagut fins ara motius per fer-ho. Jo no ho crec. Crec que el Parlament mai no ha exigit la dimissió o el cessament d’un Ministre perquè no havia de fer-ho, perquè no pot fer-ho, perquè no està en el seu àmbit de competències fer-ho.

Tampoc no ho han fet els successius Governs de la Generalitat. No perquè no hagin mantingut de vegades una posició crítica o una forta disparitat de criteris amb respecte d’un Ministre, sinó perquè el respecte i la lleialtat institucionals, l’eficàcia política i fins i tot el sentit comú així ho aconsellen.

Sigui dit de pas, m’ha sorprès moltíssim comprovar com cap dels grups de la Cambra que plantegen avui la votació l’exigència de dimissió de la Ministra de Foment, cap ni un, no ha plantejat aquesta votació en el Congrés dels Diputats que és on toca. Aquests grups tenen representació al Congrés, alguns d’ells fins i tot tenen grup propi, però allà no han provocat una votació en el mateix sentit que ho fan avui aquí. És, com a mínim, sorprenent.

Per tant, primera raó. No correspon a la Cambra catalana prendre una decisió com la que avui, n’estic segur, prendrà. I aquest argument que els donem val per avui, demà, demà passat i l’altre. Governi qui governi, aquí i allà.

Més lluny ens portaria la reflexió sobre si enfortim o afeblim les institucions, les apropem o les allunyem de la ciutadania, quan les forcem a prendre decisions que no estan en el marc de les seves competències i que, per tant, no tindran efecte pràctic.

Segona raó, també d’ordre polític. Ningú no dubta que estem davant d’una situació de col·lapse de les infraestructures ferroviàries sobre la qual hi ha responsabilitats evidents. En vam parlar dimarts. Hi ha responsabilitats d’anteriors governs i, per tant, dels que els donaven suport i també, lògicament, hi ha responsabilitats de l’actual govern d’Espanya.

Són aquestes darreres les que ens porten avui aquí.

I aquestes responsabilitats les ha assumit en primera persona el President del Govern d’Espanya. Ho ha fet a peu d’obra i davant dels veïns; i ho ha fet també davant del Congrés dels Diputats en un debat monogràfic que tots vam poder seguir i del que avui se’n poden consultar les actes.

El President Zapatero ha assumit responsabilitats i s’ha compromès a resoldre el problema creat i rescabalar els afectats. I, en el marc de les seves competències, ha decidit mantenir en el seu càrrec la Ministra de Foment. El perquè se li hauria de preguntar a ell, allà on toca.

Nosaltres tenim la màxima confiança en el President del Govern d’Espanya. Una confiança compartida també per molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya. I relativament aviat podrem veure fins a quin punt.

Si el President Zapatero ha posat per davant de qualsevol altra consideració, la solució als problemes creats, també ens té al costat per assolir aquest objectiu.

Per tant, per les dues raons que he explicat, votarem no a les propostes de resolució que abans els he indicat.

Moltes gràcies, Sr. President, senyores i senyors Diputats.

Publicat en # Parlament | Deixa un Comentari »

Pressupostos socials

Publicat per Miquel Iceta a 15 Novembre 2007

Presupuestos sociales

ABC, 15.11.07

Esta semana, en el Pleno del Parlament de Catalunya, se lleva a cabo el debate y votación del Proyecto de Ley de Presupuestos que el Govern de la Generalitat, a través de su Conseller d’Economia, Antoni Castells, presenta a aprobación a los grupos de la cámara.

El Conseller Castells, utilizando una expresión muy catalana, ha puesto, con estos Presupuestos, “fil a l’agulla” a la clara voluntad del Govern Tripartit y del President Montilla de trazar una clara línea de trabajo orientada a la mejora de las prestaciones y políticas sociales y la apuesta por la competitividad de la economía.

El Presupuesto para 2008 profundiza pues en el esfuerzo de cohesión social y de mejora de la competitividad, apostando por la calidad de los servicios públicos y modernizando la economía. Al mismo tiempo, culmina el proceso de saneamiento de las finanzas catalanas, enjugando los 1.264 millones de euros de déficit heredado de los gobiernos de CiU. Un equilibrio presupuestario que además es sinónimo de buena gestión, eficiencia y rigor en el manejo de las cuentas.

Si hablamos de números, vemos que estamos ante un Presupuesto claramente positivo, necesario y beneficioso para Catalunya, con un total de 34.749,7 millones de euros, aumentando un 7,9 % más que el 2007. Y todo ello sin aumentar la presión fiscal. Ejemplos: las políticas de vivienda suben un 32%; se incorporarán 1.270 Mossos y personal de comisarías más; la plantilla de profesores y personal de centres no universitarios crecerá un 2,4%, con 1.725 nuevos contratos; aumentan un 33’5 % los fondos destinados a I+D+i; el gasto en salud concentra el 26,2% del presupuesto y la partida en educación llega a los 5.770,3 millones de euros, un 16,6% del presupuesto.

Es una señal clara para los catalanes y catalanas. El Govern presenta unas cuentas que, en sus rasgos más definitorios, dedica más de la mitad de la inversión a políticas sociales, aumenta la inversión un 17 % hasta llegar a los 715 euros por habitante (duplicando casi las cifras del último gobierno de CiU), y que pone la prioridad en las infraestructuras de transporte que Catalunya tanto necesita, dedicando 2.212,5 millones de euros al transporte público, de los que 1.182 serán para infraestructuras ferroviarias.

Los presupuestos que se someten a votación del Parlament muestran, así mismo, la sólida cohesión del Govern, y una determinación fuera de toda duda para que las políticas progresistas y de mejora de los servicios públicos sean el motor de la política catalana. A través de estos presupuestos, los partidos que forman el actual Govern de Catalunya demuestran la cohesión y solidez imprescindibles para el progreso del país.

Publicat en # Gestió governs, Abc | Deixa un Comentari »

Intervenció al Parlament en el debat sobre la crisi de rodalies

Publicat per Miquel Iceta a 14 Novembre 2007

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA AL PARLAMENT DE CATALUNYA EN EL DEBAT SOBRE LA CRISI DE RODALIES (14/11/07)

Gràcies, senyor President, senyores i senyors Diputats.

Sr. Mas vostè ha fet una intervenció que no està a l’alçada del que s’espera d’una persona que per dos cops consecutius ha volgut ser elegit President de la Generalitat. Parla com si acabés d’arribar a aquest tema, no com qui representa el partit que ha governat Catalunya vint-i-tres anys.

Sr. Mas, fa temps que veig que ja no és el que era. Ha abandonat el camí per esdevenir un líder de país i es conforma amb dirigir, de moment, el seu partit. Alguns dels que té més a la vora ja s’han adonat. I això no s’arregla posant un altre logotip al carrer Còrsega. Vostè avui ha perdut una altra oportunitat de fer un bon servei al país i al debat polític.

Ja va perdre una altra bona oportunitat quan fa uns dies va criticar de manera mesquina al President de la Generalitat quan ell alertava a Madrid de les conseqüències que podria produir una manca de respecte a Catalunya, en comptes de donar-li suport, que és el que tocava.

Vostè ha fet novament ostentació de manca de generositat, d’objectivitat i d’alçada de mires.

I si la falta de mesura, d’objectivitat, de criteri és greu en un dirigent polític que aspira a presidir Catalunya… encara és més empipador venint de qui dirigeix per ara la força política que ha governat el nostre país tants i tants anys.

És empipador, perquè resulta d’una gran hipocresia.

No se li recorda ni a vostè ni al seu partit un gran interès en la xarxa de rodalies de Barcelona.

No van demanar la transferència del servei ni quan una sentència del Tribunal Suprem de l’any 1996 els hagués permès de fer-ho. I vostès, llavors, eren imprescindibles a Madrid, li ho recordo.

Vostès han estat també responsables de la manca d’inversions a Rodalies a Catalunya.

No poden amagar la realitat per molt que els hi molesti.

Van votar a favor dels pressuposts del PP (tenint aquest partit majoria absoluta a Madrid!) els anys 2000, 2001, 2002 i 2003. La legislatura negra per a les rodalies de Barcelona.

Amb pocs diners per inversions
Amb pocs diners per manteniment
Amb nul·la previsió de futur

Decidien un traçat de l’Alta velocitat que superposava línies, sense preveure les conseqüències. Sense dedicar-hi cap esforç addicional. En uns anys en què es va incrementar en gairebé un 17% el nombre de passatgers.

Compari xifres: inversió en rodalies mitja en el període 2000/03, 78.4 M€; inversió mitja en el període 2004/06, 146,8 M€, un 87,2% més.

Sort d’aquest increment. Sort d’això. Diran que és insuficient, què hauríem de dir si hagués continuat el ritme de la parella de ball CiU-PP!

Hem sabut també que vostès mateixos presentaven esmenes als pressupostos del PP per rebaixar encara més la inversió en rodalies de Barcelona, pretesament per afavorir altres actuacions, que finalment s’ha vist que eren obres que no es van realitzar. Vagi a veure el pas a nivell de Flaçà.

En què pensaven vostès quan governaven?
On miraven?
Què volien?
Què pensaven que passaria en el futur?
Com volien gestionar-ho?

Vostès no poden exercir d’acusació particular en aquest tema. Perquè la seva responsabilitat per omissió, per inhibició, és claríssima i aquesta desatenció inversora ha deteriorat el servei de rodalies i ha estat també una de les causes de les incidències que ha patit darrerament.

Però aquest no era l’inici de la intervenció que volia fer. Perquè crec que val la pena que els debats siguin quelcom més que un exercici de llençar-nos els plats pel cap.

El que ha fet vostè, senyor Mas… sento que els cogui, però jo també estaria realment “escocido” si, després de governar 23 anys Catalunya, em trobés amb la dotació d’infraestructures que tenim.

Com és possible dir que el govern de Catalunya no ha fet res, quan ha començat per reclamar la transferència del servei de rodalies quan vostès, en 23 anys, no han fet res.

Com es pot dir que no s’ha fet res quan el govern de Catalunya ha exigit i obtingut un pla de xoc de rodalies per posar remei a una desatenció inversora de tants i tants anys?

Jo crec que el govern de Catalunya la va encertar, aquest, no només el 20 d’octubre, que també. L’havia encertat ja abans, o és que es creuen que és casualitat que un Secretari d’Estat, per primera vegada, es desplaci a una zona per seguir de prop unes obres? O es que es pensen que això va ser una decisió casual?

O com avui, quan la Ministra ja ha anunciat que les rodalies seran gratuïtes fins que no arribi l’alta velocitat a Barcelona? Es pensen que no té res a veure amb les gestions del govern de Catalunya, del seu president i dels partits que li donen suport?

Per tant, siguem objectius i reconeguem les responsabilitats allà on són. Perquè és veritat que aquest debat en aquesta cambra és una mica trucat. Perquè vostè ha reconegut, i això l’honora, que la responsabilitat d’aquesta obra correspon a un altre govern. I per tant l’exigència de responsabilitats també correspon a una altra cambra.

El govern de Catalunya ha fet el que li tocava. Posar-se al costat de la gent, posar els mecanismes alternatius, exigir del govern responsable de l’obra el compliment de tots els compromisos i rescabalar els usuaris i altres perjudicats per aquest fet.

Però aquest debat no es limita només, i en això té vostè també raó, al que ha passat del 20 d’octubre ençà. Perquè és veritat que ens hem trobat uns problemes abans molt importants. Tots érem conscients que el traçat era difícil. Els primers que haurien d’haver estat conscients d’això amb més eficàcia és la pròpia empresa constructora i també hi ha hagut una manca de diligència per l’administració que havia de vetllar per la verificació del compliment d’aquesta obra.

I aquesta és la responsabilitat que ha assumit en primera persona, in situ i en seu parlamentària, el president del govern d’Espanya.

Per què era crític aquest punt? Si ho sabem tots! Vam decidir entre tots que l’AVE entrés a Barcelona soterrat. Vam decidir entre tots el mínim impacte ambiental possible, i per tant la superposició de línies. Vam decidir que entrés per un lloc on el terreny presenta problemes d’estanqueïtat perquè són capes freàtiques pròpies d’un terreny deltaic. Això és així. Quan vostè diu: “com explicarem a la gent les dificultats?”. En primer lloc dient això. Acceptant que aquesta obra era molt difícil. Que també era molt difícil preveure que no tindria incidències sobre les altres línies que coincidien en aquest tram. I això fa també més responsables els que, havent aprovat aquest traçat en el seu dia, no van posar cap mesura, no van incrementar la dotació inversora per atendre aquesta eventualitat que desgraciadament s’ha produït. Error constructiu, per tant, de l’empresa. Deficient supervisió de l’obra, efectivament. Però no ens podem quedar aquí.

Tots els partits que hem tingut responsabilitats de govern sabem les dificultats de l’execució i la gestió de les obres públiques, inclòs de la decisió sobre els seus traçats. Probablement a algú li serà difícil entendre perquè una estació de l’AVE se situava al terreny municipal de la Secuita. A algú li pot costar, segurament perquè no va assistir en el moment precís a la discussió entre diverses administracions, que va produir un resultat. Però segurament d’aquí 50 anys ningú ho entendrà…

Ens pot passar el mateix si ara comencem a jugar entre tots sobre el traçat al travessar Barcelona. Perquè és veritat que hi ha possibles, sempre, errors en la construcció, però hi ha garanties exigibles i confiances necessàries en els tècnics que dirigeixen, controlen i supervisen aquestes obres.

Jo el que demano és que en aquesta qüestió ens posem al costat del govern en el que és l’obligació en aquest moments del govern de Catalunya: exigir, davant qui és responsable, el compliment de les obres i els compromisos. Assegurar una presència del govern de Catalunya en tota l’execució d’obra pública que realment ho requereixi. Sigui de la pròpia Generalitat, lògicament, o sigui de l’Estat. Cosa que no s’ha plantejat mai, amb la petita excepció, quina casualitat, dels Jocs Olímpics de Barcelona.

I per això jo voldria acabar amb un missatge d’esperança i de confiança, que també ho és d’exigència i autoexigència. És el mínim que podem fer per les persones afectades, de les quals en parlem però no sé si en pensem prou. Reconeixent el seu civisme i la seva paciència, intentant rescabalar-los del que han patit i garantint-los que els problemes que afrontem se solucionaran, que al final la xarxa de rodalies serà millor que la que tenim i que l’alta velocitat arribarà a Barcelona i a la frontera en un termini raonable.

Moltes gràcies senyor president, senyores i senyors diputats.

Publicat en # Parlament | Deixa un Comentari »