EL FUTUR DEL SOCIALISME EN EL SEGLE 21
Presentació de Miquel Iceta en el seminari organitzat pel PSC de Barcelona (10.01.08)
Què és el socialisme democràtic? Manllevant una definició de Lionel Jospin que comparteixo, podem afirmar que el socialisme democràtic és un corrent de pensament polític evolutiu i obert, capaç d’inspirar l’acció col·lectiva i que davant la realitat contemporània s’esforça en conjugar llibertat i solidaritat, individualisme i identitat col·lectiva (o sentiment de pertinença), eficàcia econòmica i justícia social, iniciativa i regulació, necessitat d’estabilitat i desig de canvi.
Repassant la trajectòria del PSC, voldria fer vuit afirmacions rotundes.
Primera. Sense fidelitat a la història i als valors que donen sentit al projecte socialista, no es pot renovar l’esquerra.
Si oblidem que el socialisme és un projecte per transformar la realitat en un sentit de justícia social la nostra tasca no tindria gaire sentit. No es pot limitar a una gestió ben intencionada i eficient dels afers públics. No podem oblidar l’existència de classes socials i de conflictes socials. No podem tancar els ulls davant les desigualtats i les injustícies; les que trobem ben a prop i les que trobem a escala planetària. I no sols no podem tancar els ulls, sinó que el nostre compromís té com a base la reducció i la progressiva eliminació d’aquestes desigualtats i aquestes injustícies. Desigualtats de renda, de poder, d’informació, de formació, d’oportunitats. Injustícies quan les desigualtats són permanents, cròniques, hereditàries, creixents, i generadores de noves desigualtats. Així mateix hem de lluitar contra la precarietat, contra la inseguretat, contra la incertesa sobre el futur que plana sobre els joves i les classes populars amb dificultats per arribar a final de mes.
Hem d’afermar la superioritat ètica i moral dels nostres valors que, entre d’altres coses, són els únics que garanteixen la construcció d’una societat humana en el ple sentit de l’expressió. L’apel·lació als valors ens porta necessàriament a parlar de coherència i compromís. La nostra pràctica col·lectiva, però també el capteniment individual, han de ser congruents amb els valors que defensem.
Segona. Sols armats de valors i bones intencions no arribarem enlloc. O som capaços de traduir els nostres valors en propostes polítiques concretes, factibles i capaces de mobilitzar àmplies majories, o les nostres millors intencions no contribuiran a millorar en absolut una societat que és manifestament millorable.
El capitalisme, l’economia de mercat, és un sistema econòmic però no pot ser en cap cas la guia per regular la societat. Hi ha coses que són mercaderies, però el bé més preuat és el de la llibertat i els drets que permeten exercir-la en la pràctica, les condicions que permeten desplegar lliurement la personalitat de cadascú. I tot això no ho garanteix, en absolut, el mercat. De fet, aquests objectius són incompatibles amb el model neoliberal de globalització al que ens enfrontem.
Tercera. Tota transformació ha de partir d’una anàlisi acurada de la realitat.
Si no coneixem bé el nostre entorn, les contradiccions que ens envolten, els condicionaments de tota mena, a nivell local i a nivell global, no serem capaços de transformar res. En aquest sentit, convé que el debat sobre el futur de l’esquerra no es faci de forma abstracta sinó que connecti amb el millor coneixement de la realitat i compti amb la participació activa del món cultural, acadèmic i intel·lectual, que ha de trobar entre nosaltres espais de debat oberts i rigorosos. El que s’ha anomenat “desafecció de la política” té molt a veure amb la incapacitat o les insuficiències de la resposta a la creixent demanda ciutadana i social del que Raimon Obiols ha anomenat una “política de sentit”, és a dir, una política que proporcioni una explicació del que està passant i del per què passa el que està passant, d’explicació de cap a on volem anar i de com pensem arribar-hi. Si no comprenem la realitat i si no som capaços d’ajudar a que la ciutadania la comprengui difícilment podrem elaborar programes de reforma i vertebrar majories socials que els impulsin.
Quarta. La democràcia és el requisit indispensable per a qualsevol transformació de la realitat que pugui perviure.
No hi ha altre mètode per mesurar la valoració que els ciutadans fan de l’acció política que la seva lliure expressió a les urnes. Per tant, els ciutadans no s’equivoquen. Quan guanyem és que ho hem merescut. Quan perdem, és que no ho hem fet prou bé. I si es redueix el nostre suport electoral, cal buscar les causes en les nostres mancances i els errors comesos, sense oblidar mai que la principal responsabilitat en el fracàs és nostra i no dels electors o d’imponderables que escapen al nostre control.
Cinquena. La democràcia no pot reduir-se a la participació electoral.
Les eleccions són la mesura de l’eficàcia de l’acció política. Però la democràcia, la participació, no són sols mecanismes a exercir un cop cada quatre anys. No sols hem d’afavorir que la gent voti, sinó que participi en la definició i aplicació de projectes, que s’impliqui tant a través de les associacions, els sindicats, etc. com de la participació individual a tots els nivells. La participació sols és possible a través d’un alt grau d’informació, de l’accessibilitat dels càrrecs polítics, de l’existència de mecanismes concrets que la permetin i l’estimulin.
Sisena. Sense partits no pot organitzar-se la democràcia. Qui defineix l’interès general? Com es vertebra un projecte col·lectiu?
Aquest és el paper dels partits: socialitzar la política, establir canals de participació, definir programes d’actuació i programes electorals, proveir mecanismes per a seleccionar i remoure el personal polític. El discurs antipartits és un discurs antipolític i també antidemocràtic. Cal rebutjar tot plantejament de renovació no democràtica, de renovació elitista promoguda des de dalt, sovint amb criteris arbitraris i classistes.
Setena. Amb la política institucional o partidària no n’hi ha prou.
El socialisme és una força transformadora que requereix la implicació d’àmplies majories, un esforç constant de teixir aliances socials, amb la complicitat dels sindicats, del moviment associatiu progressista, del món de la cultura. Amb un esforç tenaç per tal que no es perdi cap energia ni aportació possible. Fugint d’una política entesa com a activitat professional per a professionals. No podem perdre de vista l’enorme potencial del voluntariat i de les aportacions de persones per a les que la política no és el centre de la seva vida però que estan disposades a fer aportacions concretes i puntuals si som capaços d’oferir-los-hi els espais i els instruments per fer-ho.
Vuitena. Cal constatar que la vigència del socialisme està estretament lligada a la seva capacitat permanent d’actualització, de renovació, d’adaptació a una realitat canviant.
Des d’uns principis molt sòlids que orienten la nostra acció, però sense perdre de vista la realitat sobre la que operem.
Assentats aquests criteris, en la meva opinió, qualsevol reflexió sobre el socialisme ha de partir necessàriament d’una reflexió sobre els valors que li donen sentit. I vagi per endavant que estic absolutament convençut de la vigència dels ideals socialistes i de la capacitat del socialisme democràtic d’adaptar-los a la realitat del segle 21 per continuar l’esforç per fer una societat més lliure, més pròspera, més justa i més segura; un món en què totes les persones, independentment de la seva condició social, gènere o edat, puguin desenvolupar en plenitud els seus projectes vitals.
Per això crec que val la pena recordar quins són els principis que donen sentit al nostre projecte polític. Podem fer-ho, per exemple, a partir de la Declaració de Principis de la Internacional Socialista aprovada al 18è Congrés de la IS celebrat a Estocolm el juny de 1989:
“El socialisme democràtic és un moviment internacional per a la llibertat, la justícia social i la solidaritat. La seva fita és un món en pau, en què es puguin realitzar aquests valors fonamentals, en què cada individu pugui viure una vida plena desenvolupant la seva personalitat i les seves capacitats, i en què els drets humans i civils estiguin en emparats en el marc d’una societat democràtica”.
“La llibertat és el resultat d’esforços individuals i col·lectius que configuren de manera complementària un mateix i únic procés. Tots els éssers humans tenen dret a ser lliures i a disposar de les millors oportunitats possibles per assolir les seves fites i realitzar aquestes capacitats. Però això només és possible si la humanitat sencera triomfa en la lluita immemorial per ésser mestressa de la seva història i per assegurar que cap persona, classe, sexe, religió o raça, se serveixi de cap altra”.
“La justícia és la finalitat de tota discriminació contra els individus, la igualtat de drets i oportunitats. Exigeix que les desigualtats socials, mentals o físiques es vegis compensades, i que ningú no depengui ni dels propietaris dels mitjans de producció ni dels que posseeixen el poder polític”.
“La igualtat és l’expressió de valor idèntic de tots els éssers humans i la condició prèvia per al desenvolupament de la persona humana. Una bàsica igualtat econòmica, social i cultural és la condició imprescindible per a la diversitat individual i el progrés social”.
“La solidaritat és general i universal. Es tracta de la manifestació pràctica d’una humanitat comuna, d’un sentiment d’identificació amb les víctimes de la injustícia que les més importants tradicions humanes encertadament recomanen i subratllen. L’actual interdependència mundial, sense precedents en la història, ressalta encara més el valor de la solidaritat, que s’ha convertit en un imperatiu perquè l’espècie humana sobrevisqui”.
“Els socialistes democràtics atribueixen la mateixa importància als tres principis fonamentals de llibertat, igualtat i solidaritat, que són interdependents. Cadascun és un requisit previ per als altres dos”.
Els socialistes fem política perquè les nostres societats es regeixin per els valors que donen sentit al nostre projecte; uns valors que topen amb les injustícies i les desigualtats inherents al sistema capitalista. Ho fem des d’una profunda convicció democràtica, a través d’un esforç reformador continuat que s’ha d’ajustar permanentment a una realitat en evolució. Per tant, no n’hi ha prou amb refermar els nostres valors. Hem de demostrar també la nostra capacitat per llegir els canvis socials, per ajustar-hi la nostra estratègia reformadora i per assegurar un suport majoritari que ens permeti seguir avançant.
Perquè l’avenç sigui possible no és sobrer reflexionar sobre l’existència (o no) d’una consciència col·lectiva, d’una consciència social i del fet que aquesta és una condició imprescindible per a desenvolupar qualsevol estratègia reformadora. Recordem el crit de guerra de Margaret Thatcher: “There is no such thing as society”. No existeix la societat. La dama de ferro era d’una claredat meridiana: sols hi ha individus, no hi ha societat. Aquest és el crit de guerra dels que abominen de l’acció col·lectiva, dels que desconfien en els ideals col·lectius, dels escèptics sobre la capacitat de millorar el conjunt. Per tant, sense assegurar de forma prèvia que existeix una consciència de societat, de formar part d’una comunitat, que l’esdevenidor d’uns i altres membres del col·lectiu està interrelacionat, és impossible avançar.
El fet que la societat sigui avui més complexa que fa trenta anys i que s’hagi produït una individualització de les demandes ha implicat una major fragmentació social. Aquest fet es veu subratllat en els països en els que conviuen una diversitat d’identitats i/o en els que la immigració estrangera és un fenomen creixent. D’aquí la importància de mantenir viu el mot d’ordre: “un sol poble” i situar el concepte de ciutadania (i no cap altre) en el fonament d’allò que anomenem nació. I siguem conscients que perquè algú s’autoidentifiqui amb la nació, primer haurà de ser conscient que s’integra en una comunitat determinada, i això en molts casos no és un fet innat.
Assegurada aquesta dimensió col·lectiva, cal fer una altra consideració ben rellevant: la defensa de la política i la lluita incansable en favor del seu prestigi i de la seva eficàcia. Si existeix la societat, convé que hi hagi una activitat humana capaç de dirigir-la i impulsar-la, capaç de representar els interessos de grup, les diverses afinitats d’idees. Això és la política que, en la seva dimensió representativa, assegura el funcionament de les institucions que són el marc en què s’organitza el pluralisme polític representat pels partits. Uns partits necessaris, instrument de participació i d’acció política, mecanisme de relació permanent entre la societat i les institucions, eina de promoció de representants, creadors col·lectius de compromisos electorals i programes de govern.
Però una societat conscient de si mateixa i organitzada políticament a través de partits i institucions, requereix també d’una ciutadania compromesa, és a dir, informada, crítica i activa, amb espais de debat públic plurals i lliures, amb sistemes de comunicació accessibles per a tothom, amb educació i cultura a l’abast del conjunt de la ciutadania, i evitant la fractura del coneixement i la fractura digital.
El segle 21 és el primer segle veritablement global. Aquesta és la constatació imprescindible per llegir adequadament la realitat del segle que estem començant. Tot i la necessitat d’afinar en les estratègies adequades a cada país, el socialisme democràtic necessita també una estratègia global. La forta interdependència de l’economia mundial exigeix un programa de reformes d’abast global. A començar per assegurar arreu la democràcia, la pau, el respecte dels drets humans i els drets socials i laborals, però també les reformes de les institucions que han de regular el funcionament d’una economia que, si bé proporciona possibilitats de prosperitat desconegudes fins avui, ocasiona també grans perjudicis en termes de desigualtats socials, desequilibris territorials, costos ambientals i manca de previsió de les necessitats de les generacions futures.
Si bé el socialisme democràtic s’ha revelat incapaç de substituir globalment l’economia de mercat i, per tant, l’accepta; en canvi, els socialistes no estem disposats a acceptar una societat regida pels principis del mercat, on absolutament tot esdevingui una mercaderia subjecte a les lleis de l’oferta i la demanda. Com també ha dit Lionel Jospin, l’acceptació de l’economia de mercat no implica assumir els efectes d’un capitalisme desregulat. Som conscients que la tendència natural del capitalisme és la d’explotar els assalariats i els pobles del tercer món. Som conscients de les derives i els perills del capitalisme financer transnacional. Precisament aquí rau la diferència entre el socialisme democràtic i el neoliberalisme. Tot respectant la propietat privada i l’economia social de mercat, el socialisme democràtic vol transformar el capitalisme, a través de la intervenció reguladora dels poders públics sobre l’economia, l’existència de serveis públics forts, un millor repartiment dels beneficis entre capital i treball, polítiques socials avançades, estímuls a l’economia social i el tercer sector, i avenços en els drets laborals. I vol fer-ho a través de reformes graduals, aprovades per llei o fruit dels acords negociats entre els agents socials. Com ja he dit anteriorment, en la present era de la globalització, algunes d’aquestes reformes s’han de produir a nivell mundial, revisant el funcionament i els mecanismes d’intervenció dels organismes internacionals i assegurant un compromís global en favor del desenvolupament dels pobles del tercer món.
Si abans assenyalava la capacitat d’actualització permanent del socialisme democràtic, també voldria remarcar que la complexitat creixent del món d’avui, l’acceleració dels canvis tecnològics, econòmics, socials, culturals, etc., la fragmentació de les nostres societats, l’entrecreuament de conflictes d’arrel social amb altres derivats de factors culturals i identitaris requereixen respostes complexes lluny de vells dogmes caducs o de simples receptaris.
Per tant, arribats fins aquí estem en condicions de fixar una agenda temptativa pel debat sobre la renovació socialista; un debat basat en l’anàlisi de la realitat i tenint present la multiplicitat d’escenaris en que lliurem el nostre combat polític: a nivell local, a nivell nacional, a nivell espanyol, a nivell europeu i a nivell mundial. A efectes d’ordenació, podríem proposar-nos abordar quatre grans qüestions: social, democràtica, nacional/federal, i ambiental.
En el capítol de la qüestió social caldria incloure la discussió sobre la “quadratura del cercle”, és a dir, la capacitat de fer compatibles creixement, ocupació, finances sanejades i polítiques socials, o de desenvolupar una política econòmica que enforteixi el nostre aparell productiu repartint els beneficis de forma més equitativa. Aquí s’hi inclou la discussió sobre la plena ocupació, el combat contra la precarietat, la pobresa i l’exclusió, la universalització dels drets socials, l’augment de la despesa social del sector públic -reduint en el cas català i espanyol el nostre dèficit amb respecte de la mitjana europea dels 15-, l’impuls als serveis d’ajut a les famílies, la modernització dels serveis públics, la lluita contra les noves i les velles desigualtats, la preservació del model europeu de cohesió social, i evitar que l’eclosió de la “nova economia” perpetuï o augmenti els efectes de la “vella economia”. Lògicament, la dimensió social té un element fonamental en l’educació i la formació, i en l’aposta per la recerca i la innovació i pel ple desenvolupament del potencial de les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació.
En el capítol de la qüestió democràtica caldria fer especial èmfasi en l’esforç per enfortir els lligams socials i la pròpia consciència col·lectiva, a partir de valors que permetin la identificació majoritària amb la comunitat, assegurar l’existència d’un espai públic de debat lliure i plural que potenciï una ciutadania informada, crítica i compromesa, l’increment dels mecanismes de participació ciutadana i de democràcia econòmica a l’empresa, el foment de la presència mediàtica i el prestigi dels moviments socials, perfeccionar els mecanismes de la democràcia representativa, afermar el principi de legalitat i l’autoritat democràtica de les institucions, assegurar que l’ampliació de drets civils es tradueix en un canvi cultural profund arrelat en el respecte a la diversitat, assegurar el caràcter democràtic i equitatiu de l’administració de justícia, i assegurar que la igualtat formal de drets entre homes i dones es tradueixi en una societat d’iguals oportunitats amb independència del gènere.
En el capítol de la qüestió nacional/federal, cal en primer lloc referir-nos a l’urgent necessitat d’assegurar la unitat civil i la consciència col·lectiva d’una societat cada cop més diversa a partir de valors àmpliament compartits i d’una ciutadania basada en drets i deures, combatent l’integrisme religiós, el totalitarisme polític i la intolerància política, social i cultural. Juntament amb aquest objectiu cal promoure la integració i preparar el camí pel reconeixement de drets polítics als immigrants amb una residència continuada al nostre país, incrementar l’autogovern i l’eficàcia de la tasca concertada de les administracions, garantir els instruments per tal que el món local desenvolupi la seva funció com a primer nivell de l’administració, assolir un nou sistema de finançament autonòmic, reformar el Senat en un sentit federal, avançar en el reconeixement efectiu de la plurinacionalitat, pluriculturalitat i plurilingüisme d’Espanya, assegurar una participació decisiva de les Comunitats Autònomes en el procés de construcció europea i que el propi procés de construcció europea se centri en les qüestions essencials pels pobles que l’integren: creixement econòmic, ocupació, recerca i innovació, comunicacions i telecomunicacions, seguretat i preservació del model de cohesió social.
En el capítol de la qüestió ambiental és imprescindible garantir que la sostenibilitat sigui un criteri fonamental per orientar les polítiques públiques, situar com a prioritat la lluita contra el cavi climàtic, incorporar el principi de responsabilitat en les decisions polítiques, tècniques i científiques, tenint sempre present les conseqüències d’aquestes decisions sobre les generacions futures, defensar els bens comuns i el medi ambient, incorporar el dret al paisatge i a la qualitat ambiental, unir economia i ecologia posant la primera al servei de la segona, i promoure l’adequat reequilibri territorial.
Estic convençut de la nostra capacitat col·lectiva per proporcionar un horitzó de progrés pel nostre país i, conjuntament amb totes les organitzacions progressistes del món, una esperança de futur pel planeta. Afirmats els valors, analitzada la societat i detectats els problemes, caldrà traduir les nostres propostes en programes de govern i mobilitzar majories socials per poder-los desenvolupar des de les institucions, amb la màxima implicació cívica i social possible, amb la màxima capacitat per incorporar modificacions i reconèixer i corregir els eventuals errors que es puguin cometre. Sols una acció col·lectiva i conscient pot aplanar el camí de reformes que volem recórrer, i als socialistes ens correspon prendre les iniciatives de debat i reflexió per tal de mobilitzar les millors energies per a la construcció d’un món diferent, d’un món millor.
