No veig per què no repetir el tripartit el proper mandat

“No veig per què no repetir el tripartit el proper mandat”
MAYKA FERNÁNDEZ
AVUI, 20 d’octubre del 2008

Quan falten poques setmanes per complir-se dos anys de la reedició del tripartit, Miquel Iceta no veu per què no hi pot haver una tercera part, encara que el PSC obtingués majoria absoluta. Creu que hi haurà un acord sobre el nou finançament de Catalunya abans que acabi l’any. Sobre la resolució del TC respecte a l’Estatut, sosté que sigui quina sigui, el govern ha de cridar tots els partits per establir una resposta unitària.

Pregunta.- Aquesta setmana es debatran les esmenes a la totalitat als pressupostos de l’Estat. S’ha d’entendre que vostès donaran suport als comptes?

Resposta.- Formalment ho decidirem avui. Votarem en contra de les esmenes a la totalitat. Els pressupostos es votaran a finals de desembre.

P.- El govern de Zapatero ha apuntat ja que la crisi és l’objectiu prioritari i la negociació del finançament ha passat a segon terme…

R.- ¿Vostè diria als treballadors de Nissan que la crisi no és el problema fonamental? Si no se soluciona la crisi no hi haurà ni finançament, ni feina, ni diners per pagar les polítiques socials. Ara, ¿el fet d’abordar la crisi impedeix abordar el finançament? No. Es faran les dues coses.

P.- ¿Veu possible que es compleixi la data que va apuntar la vicepresidenta del govern central, María Teresa Fernández de la Vega, d’un acord per al novembre?

R.- Creiem que sí. De fet, tenim un mandat del Parlament des de fa només quinze dies. Sembla, per tant, bastant absurd donar per acabada la negociació quinze dies després que el Parlament fixés el marc negociador.

P.- Com troba la proposta de Solbes de deixar aquest tema obert i reconduir-ho a través de la LOFCA l’any que ve?

R.- L’acord s’ha de tancar aquest any. Ara, és veritat que un acord de finançament són diverses coses. Hi ha una part que està inclosa als pressupostos, que és l’aplicació de la disposició addicional tercera de l’Estatut; després, una altra part que serà la llei de cessió de tributs, l’eventual modificació de la LOFCA… Tot això pot requerir el seu temps, però l’acord s’ha de fer en els terminis que han quedat fixats i, en tot cas, abans d’acabar l’any, abans d’aprovar els pressupostos.

P.- Què és el que ha fallat en el diàleg PSOE-CiU per no arribar a una entesa sobre els comptes de l’Estat?

R.- CiU no l’ha buscat. Tothom sap perfectament què està plantejant el PNB per donar-hi el seu suport, en canvi ningú sap què vol CiU. No ho ha dit. CiU, si el que volia era marcar una distància però guardar intacte el seu potencial negociador, el que hagués hagut de fer era abstenir-se i negociar esmenes. Això seria el més normal. Però crec que en aquests moments CiU no està interessada a implicar-se en la política espanyola perquè tot ho supedita a un canvi d’escenari a Catalunya.

P.- Duran lamenta que després de les últimes eleccions al Parlament no es formés un govern de coalició amb CiU i PSC, fins i tot, amb el concurs d’ERC. Què n’opina?

R.- És una reflexió a pilota passada. No és el nostre model de govern. Nosaltres vam optar sempre per la continuïtat d’un govern d’esquerres.

P.- Què ha de fer l’executiu davant una sentència negativa del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut?

R.- Ens hem negat a posar-nos ja en la tessitura que hagi de ser negativa o no. En tot cas, sigui quina sigui la sentència, sóc partidari que el govern de la Generalitat faci el que ha dit el senyor Duran, que és cridar el conjunt de les forces polítiques per establir una resposta unitària. Si volem que ens prenguin seriosament, hem de parlar amb una sola veu i amb una sola proposta acordada prèviament i no fer aquesta mena de concurs a veure qui la diu més grossa o qui té la idea més enginyosa.

P.- ¿No tem que una resolució desfavorable porti ERC a marcar distàncies dins del govern?

R.- Si la resposta és unitària no té per què.

P.- D’aquí a poc temps el govern de Montilla passarà per l’equador de la legislatura. ¿El troba més fort?

R.- És un govern sòlid. El pacte té molt bona salut, força i fa tota la pinta no només de mantenir-se una legislatura, sinó que ha obert una perspectiva estratègica molt interessant.

P.- ¿Seria partidari de renovar-ho?

R.- No veig per què no. En tot cas, el balanç de les experiències de govern s’ha de fer després de quatre anys. Som a la meitat, però si l’experiència és positiva, per què no renovar-la.

P.- ¿Fins i tot, si el PSC tingués majoria suficient per governar en solitari?

R.- Sempre hem fet intents d’associar-nos i hem pactat en molts ajuntaments tenint majoria absoluta. Per què no? En aquests moments de dificultat, d’incertesa, no només per la crisi, que hi hagi governs molt sòlids és positiu. I associar diverses forces a l’acció de govern és bo.

Societat xarxa

SOCIEDAD RED. Un coloquio con Josu Jon Imaz y Antoni Gutiérrez. (16.10.08)

Es legítimo preguntarse qué hago yo aquí. Al fin y al cabo no soy un experto ni en tecnologías de la información y la comunicación, ni de su aplicación a la política, ni tampoco un sociólogo. Es verdad que Antoni Gutiérrez ha tenido palabras muy amables sobre mí. Habrán notado, y si no se lo digo, que somos amigos. Y eso para mí tiene un gran valor. También se dice que fui el primer político con página web, en 1997. Aunque amablemente me discute el mérito Rafael Estrella. Podríamos dejarlo en que fui el primer político catalán con web, así no hay discusión. Como fui también el primer político con blog, en 2003.

Me estrené con CompuServe con aquellas direcciones de correo tan curiosas formadas sólo por números. Navegaba con Mosaic, recuerdan? Por cierto, uno de los primeros proveedores españoles de acceso a Internet que tuve no admitía páginas con contenido sexual o político y cuando me di cuenta (soy poco ducho en leer la letra pequeña) me di de baja de inmediato. Por lo de la política, claro.

¿Por qué me empeñé en tener página web primero y blog después? En primer lugar por curiosidad. Me gustar probar cosas nuevas. Y a algunas quedo enganchado como en el caso de la cocina japonesa. Pero también por intentar ser el primero en algo. No se asusten. Uno de los primeros manuales de marketing que leí lo recomendaba encarecidamente. Era una de las 22 leyes inmutables del marketing, libro escrito por Al Ries y Jack Trout, un libro de 1993 que aún releo de vez en cuando.

Pero lo cierto es que del tema del que hablamos hoy sólo sé lo justo. Como cuando alguien dice que domina la informática a nivel usuario, vamos. Pero la ignorancia, como ustedes saben, es atrevida. Y no sé decir que no a un amigo. A pesar de que quizá me convendría, no soy de aquellos que piensan que es mejor callar que pasar por ignorante, a hablar y confirmarlo. Prefiero correr el riesgo porque de los diálogos, y éste lo es, siempre se aprende. Y he aprovechado también el Dominio Público, en sentido amplio. A lo largo de mi intervención se pueden encontrar ecos del Manifiesto Cluetrain de 1999 (sí, ya casi hace diez años), y de textos y posts de Juan Freire, Enrique Dans, Juan Varela, José Luis Orihuela, Carlos Guadián, José Antonio Donaire, con quien comparto tareas parlamentarias e ideales políticos, David de Ugarte, a quien conocí en las primarias del PSOE que ganó Josep Borrell, y, claro está, Antoni Gutiérrez-Rubí, que generosamente ha aportado 145 ediciones de la sección ZONA WEB de la que disfrutan los lectores y lectoras de mi blog, a quienes también dedico esta intervención.

Debo decir también que era difícil decir que no a mantener un coloquio con Josu Jon Imaz, un nacionalista vasco profundamente demócrata y profundamente innovador. Si visitan mi Diario y hacen una búsqueda del nombre “Imaz” encontrarán un centenar de referencias. Entre ellas algunos artículos destacados: Bases comunes frente al terror, Más allá de la encuesta del desayuno, Radicalidad frente a pragmatismo, Apostar por el futuro, No imponer, no impedir. Y un artículo que me emocionó especialmente, el que se titula “La llave de Rodolfo” en el que Josu Jon hablaba a pecho descubierto sobre la emoción y el desasosiego que le causaba la noticia de que ETA tuviese en su poder una copia de la llave de la casa de Rodolfo Ares, dirigente socialista vasco. También me une a Josu Jon la encendida defensa de la non nata Constitución europea. Y aún hoy pienso en aquellos insensatos que la encontraban muy corta y decían que con su rechazo llegaríamos más lejos… Les dedico en estos días en que echamos en falta más Europa un cariñoso recuerdo. En fin…

Por acabar con los lazos que me hacen sentirme unido a Josu Jon, quiero recordar que el Eusko Alderdi Jeltzalea era el partido de mis abuelos, Miguel y Elisa. El abuelo Miguel, ingeniero, fue nombrado por el Gobierno vasco delegado en la empresa Firestone, incautada como industria de guerra. Acabada la guerra civil fue encarcelado y murió al poco de quedar en libertad pues su salud ya no pudo recuperarse del duro trance.

Del PNV es también un buen amigo de Josu Jon al que admiro, el filósofo Daniel Innerarity, del que encontrarán también una quincena de artículos en mi Diario.

Vaya, que me hacía mucha ilusión participar en esta experiencia.

Ahora, al grano. ¿Qué es esto de la política 2.0? Se la ha definido de muchas maneras. Por empezar por alguna podríamos decir que se trata de la utilización de las nuevas tecnologías de la información y la comunicación en la acción política. Pero veríamos enseguida que esta definición se queda corta pues, por ejemplo, que un partido político tenga una página web no es por sí mismo garantía de que esté practicando o esté dispuesto a practicar la Política 2.0.

Los avances técnicos y los nuevos medios de comunicación siempre han tenido un impacto sobre la política. Baste con ver la evolución de las campañas electorales norteamericanas. Desde mítines dados en plataformas situadas en vagones de ferrocarril a las convenciones de los grandes partidos, verdaderos espectáculos de televisión. Cada nuevo medio ha ido generando nuevas reglas. Baste con recordar el famoso debate Nixon-Kennedy, ganado por Nixon para los que lo siguieron por la radio y ganado por Kennedy por los que lo vieron a través de la televisión. No sé si el decano de los consultores políticos Joe Napolitan sacó de esa experiencia su célebre máxima “domina el medio dominante”, pero podría ser…

La política ha incorporado siempre con relativa rapidez los nuevos medios. No sé si ustedes habrán visto la película “Contact” protagonizada por Jodie Foster. La trama gira alrededor de un mensaje proveniente del planeta Vega que sirve para construir una máquina capaz de viajar por el espacio a velocidades superiores a la de la luz. La cuestión es que el mensaje de Vega está mezclado con las primeras emisiones televisivas lanzadas al espacio desde la Tierra. Y en concreto el discurso de Adolf Hitler inaugurando los Juegos Olímpicos de Berlín en 1938.

Pero Internet, la Red de redes, puede impulsar cambios culturales aún más profundos que los que implicaron la imprenta, la radio o la televisión. Digo puede, pues en esta era de la incertidumbre de la que hablaba John Kenneth Galbraith y a la que se refería más recientemente Daniel Innerarity en su artículo en El País del pasado día 7 de octubre, no hay que dar nada por hecho ya que el futuro no está escrito.

Creo que los cambios culturales inducidos por la Red están en sus tiernos comienzos. Probablemente los mayores especialistas estén ya previendo mutaciones muy importantes, pero de ahí a que esos cambios lleguen a grandes masas falta aún mucho.

Digo esto porque a veces los pioneros de la revolución digital se sienten un poco incomprendidos. No se dan cuenta, quizá, de que ése es precisamente el precio que pagan al ser los primeros. Quienes llegan los primeros tienen que esperar a los que llegarán después. Aprovecho para sugerir que los más avanzados dediquen parte de sus esfuerzos a ayudar a los demás a moverse más rápido. Así no nos tendrán que esperar tanto tiempo. Perdón por la pequeña excursión.

Decía que no estamos sólo ante un nuevo medio. Estamos frente a una nueva realidad en la que el receptor puede de verdad elegir. No sólo elegir qué escucha y que ve, sino decidirse también a producir sus propios mensajes y emitirlos. No es sólo feedback, no es sólo interactividad, es también “empowerment”, apoderamiento, es decir, proporciona instrumentos para discutir la autoridad del emisor tradicional, permite ganar esa discusión, e incluso permite ignorar al otrora todopoderoso. Ha relativizado el poder. Ha revalorizado la creatividad y el talento. Ha estimulado la creación, la autoorganización, el activismo, el contraste entre diversas fuentes y la crítica. Ha roto fronteras y ha multiplicado infinitamente la conectividad entre personas. Facilita el acceso a la información y el paso a la acción. Y lo hace además en forma cooperativa. Ya saben lo importante que es para el socialismo, y para el nacionalismo vasco, el cooperativismo… Y ha situado al individuo, considerado como persona individual no como parte indeterminada de una masa amorfa, en el centro de todo. Por otro lado, uno de los elementos casi mágicos de la Red de redes no es sólo que estimula la creatividad y la libre elección individuales, sino que además impulsa la creación de comunidades virtuales. Y tiene como una de sus principales características la inmediatez, la velocidad vertiginosa, la instantaneidad.

Permítanme una larga cita de nuestro anfitrión. Dice Antoni Gutiérrez en su artículo “El nacimiento del ciberactivismo político”: “La cultura digital es una ola de regeneración social (de ahí su fuerza política) que conecta con movimientos muy de fondo en nuestra sociedad: placer por el conocimiento compartido y por la creación de contenidos, alergia al adoctrinamiento ideológico, rechazo a la verticalidad organizativa, fórmulas más abiertas y puntuales para la colaboración, nuevos códigos relacionales y de socialización de intereses, reconocimiento a los liderazgos que crean valor, sensibilidad por los temas más cotidianos y personales, visión global de la realidad local y creatividad permanente como motor de la innovación”. Acaba la cita. Se podrá decir de otra manera pero no de forma tan sugestiva.

¡Claro que todo este potencial nos fascina! Tan claro como que produce temor. Tan claro como que excita pasiones por controlar los contenidos, en las dictaduras y en no pocas democracias, en las empresas y en las familias. Ciertamente debe promoverse un uso responsable de un potencial tan enorme, pero nunca al precio de limitar su capacidad de liberar energías.

La política en esto, como en tantas otras cosas, va por detrás de la evolución social. No es de extrañar que sea el mundo de la empresa quien se adapte mejor a las nuevas posibilidades que se abren ante nuestros ojos. También la publicidad comercial precedió a la propaganda política.

Ahora bien, y me permito otra pequeña excursión, ¿no es la Banca 3.0 la que ha causado la crisis que amenaza nuestro bienestar? Lo digo porque la audacia no debe impedirnos también cierta prudencia. Cuando lo virtual pierde el contacto con lo real, como en nuestros días cuando la economía financiera pierde toda conexión con la economía real, la crisis está servida.

Quizá la política haya detectado riesgos antes que valorado oportunidades. Recuerden el debate sobre el canon digital, por ejemplo. Y, sobre todo, a la política le cuesta cambiar. A los políticos nos cuesta cambiar. No sólo porque perro viejo no aprende trucos nuevos. Sino porque la Política 2.0 subvierte las categorías y las jerarquías en las que se basa la política 1.0. Y ese salto no es sólo muy grande, sino que no puede darse ni de golpe ni en el vacío. También en esto, como ven, soy gradualista, reformista más que revolucionario.

La democracia que nació en el ágora ateniense tiene hoy miedo del ágora digital. Pero precisamente es en el mundo digital en el que podríamos revivir el ideal democrático. Repito, podríamos. Ciertamente hay escollos que salvar. La brecha o fractura digital que divide sociedades y abre abismos entre zonas del planeta. En nuestro propio país tenemos perfectamente detectadas las diferencias de acceso y de uso de los medios digitales. Unas diferencias que están en relación directa a cuestiones como la edad, el género, el estatus socioeconómico, el lugar de residencia, y también en el origen autóctono o inmigrante de las personas. Basta con ver la Encuesta del Instituto Nacional de Estadística sobre Equipamiento y Uso de Tecnologías de Información y Comunicación en los Hogares hecha pública el pasado 2 de octubre. También debemos evitar el riesgo del aislamiento comunitarista que la red posibilita. O el riesgo de que grandes corporaciones puedan abusar de posiciones de privilegio. Y para evitarlo no bastará con el software libre y el copyleft.

No creo que en un pequeño gran salto podamos pasar de la democracia representativa a la democracia no sólo participativa (en la elección) sino también deliberativa (en la elaboración de propuestas) a la que la red parece invitarnos. Pero sin duda la evolución de la política debe ir en esa dirección.

La Política 1.0 se enfrenta hoy a graves problemas: su pérdida de prestigio, su ininteligibilidad o la pérdida de peso de las políticas locales en la era global. En estos días se está hablando de la dicotomía dinero global/política global. La Política 2.0 debe preocuparse en primer lugar de dar respuesta a estos retos. Particularmente el de redimensionar la política, buscando soluciones globales a problemas globales. Y también el reconocimiento del derecho a entender la política, a que haya un relato explicativo y entendible, que naturalmente no podrá ser sencillo pues debe dar respuesta a problemas complejos.

Si la democracia ateniense era un diálogo, la democracia digital y la política en el siglo XXI pueden volver a serlo. Sin necesidad, además, de excluir a mujeres ni a esclavos, como hacían las polis griegas.

Soy socialista. Y socialista viene también de sociedad. ¿Recuerdan ustedes el grito de guerra neoliberal de Margaret Thatcher: “There’s no such thing as society”? La sociedad no existe, sólo existen los individuos. No estoy de acuerdo con esa afirmación. Pero tampoco estaría de acuerdo en decir que sólo la Red existe, a menos de que consigamos que todo el mundo pueda estar en ella, sin perder un ápice de su libertad personal, que también comporta la libre opción de desconectarse. Y debemos intentar también llevar a la red una batalla por los valores. Los valores con mayúscula. Libertad, Igualdad, Justicia, Solidaridad. Pero también Responsabilidad, Respeto, Dignidad y Legalidad (respeto de las normas que valen igual para todos). Creo que sólo la solidez en los valores impedirá que la sociedad, que ya es líquida, se torne gaseosa y acabe por desaparecer. También en la red se debe reflexionar sobre esto. Porque no queremos una red-disolvente sino una red-integradora.

En este mundo incierto en el que nos estamos adentrando, en esta verdadera dimensión desconocida, no sólo deberán convivir identidades muy diversas, sino que la identidad de cada uno tendrá muchas dimensiones, lengua, nivel cultural, edad, género, profesión, aficiones, fobias. Red abierta y sociedad abierta. Con una política distinta, más humilde. Consciente de que hoy influye mucho menos que ayer, y, si no cambia, mucho más que mañana. Hoy estamos viendo cómo la política se enfrenta al reto de la batalla de la regulación del mercado para evitar que éste se autodestruya y nos acabe destruyendo. Para ganar esta batalla, la política deberá ganar legitimación y esa legitimación no es otra cosa que responder al reto de convertirla en un verdadero diálogo global.

El mundo digital parece señalarnos un camino. No sé si nos atreveremos a recorrerlo, pero probablemente sea la mejor forma para transitar con la mayor seguridad posible la incertidumbre señalada por Daniel Innerarity.

Para ello deberemos estar dispuestos a repensar nuestras actuales instituciones, nuestros actuales partidos. Los partidos deberán renunciar a considerar la red como un nuevo espacio a colonizar. Deberán aspirar a ser redes en la Red de redes, deberán aprender de nuevo a convencer y a seducir, a movilizar, a comprometer, a promover la participación, a promover acuerdos transversales, en un entorno más incierto, más crítico y, sobre todo, formado por personas decididas a escuchar sólo a quienes hayan demostrado antes que son capaces de escuchar.

Sería temerario por mi parte indicar cuáles deben ser los parámetros teóricos de la evolución de la Política 1.0 a la Política 2.0. Pero deben ustedes saber que aparte de demócrata, socialista y catalanista quien les habla es un convencido federalista. De un federalismo tan antiguo como rabiosamente actual. ¿Qué es el federalismo sino la máxima libertad individual buscando a través del acuerdo y la cooperación la consecución de una fraternidad universal? La Red de redes debe aspirar a ser una fraternidad digital o, en palabras de Antoni Gutiérrez, “espacios múltiples de identidades plurales” y la política 2.0 que hay que ir construyendo para hacerla posible no es otra cosa que un federalismo digital aun por imaginar.

Muchas gracias.

Imprudent Rajoy

IMPRUDENTE RAJOY
ABC, 16.10.08

Algunas de las declaraciones de Mariano Rajoy en fechas recientes no han sido demasiado afortunadas. Escuchar al líder de la oposición calificar de «coñazo» el desfile con el se conmemora el 12 de octubre no ha sido muy edificante. Independientemente del juicio que le merezca a cada uno la forma en que se celebran las fiestas nacionales, tomar parte en ellas es una obligación para los responsables políticos que, entre otras cosas, deben promover con el ejemplo el respeto a las instituciones.

En el caso de Mariano Rajoy la cosa es aún más notable pues fue precisamente él quien el pasado año llamaba a manifestar «el orgullo de ser españoles» con motivo del 12 de octubre considerando que el Gobierno de España carecía del suficiente fervor patriótico.

Quizá el ambiente de la reunión en la que Rajoy se sinceró no contribuía demasiado a la reflexión y el sosiego pues recordemos que en ella Fraga dijo que no estaría mal que a Felipe González le partieran la cara, mientras Soraya Sáenz de Santamaría y María Dolores de Cospedal llamaban “mentiroso compulsivo” al presidente del Gobierno, que a su vez era acusado por Pío García Escudero de pasar el día maquillándose para interminables sesiones fotográficas mientras el PP hacía propuestas en el Senado para abordar la crisis. Realmente la reunión interparlamentaria celebrada por el PP en La Coruña no pasará a la historia ni por el talante ni por el talento exhibidos.

En todo caso, a mí personalmente me ha preocupado menos lo del coñazo que el intento de Rajoy de descalificar el plan del Gobierno para promover un mayor acceso al crédito por parte de familias y empresas a través de una importante inyección de recursos a las entidades bancarias y del aval del Estado a sus operaciones, diciendo que con dichas medidas «Zapatero ayuda a sus amiguetes». Esa expresión es más propia de vociferante tertuliano radiofónico que de quien dice aspirar a la presidencia del Gobierno de España. ¿Puede alguien pensar seriamente que Gordon Brown, Nicolas Sarkozy o Angela Merkel, por citar sólo a tres líderes europeos, se han puesto de acuerdo en medidas que sólo consisten en «ayudar a sus amiguetes»?. O bien Rajoy no es consciente de la gravedad y la naturaleza de la crisis a la que nos enfrentamos o bien su sectarismo le priva de toda objetividad. Tanto en un caso como en otro es evidente que no está a la altura de las circunstancias. Afortunadamente no lo corresponde a él ni a su partido lidiar con la crisis.

Esta es una crisis del sistema financiero, iniciada en los Estados Unidos, espoleada por la codicia de algunos y que ha llegado demasiado lejos gracias a la escasa regulación de las finanzas internacionales y del poco celo de quienes debían vigilar su correcto funcionamiento. La decisión de líderes como Brown y Zapatero, su determinación en actuar de forma contundente y coordinada a escala europea, han contribuido de forma decisiva a evitar que la crisis financiera acarrease la ruina de la economía real, ésa que debe proporcionar trabajo a las familias y progreso a las empresas. Sería terrible para España que Rajoy no supiese o no quisiese verlo.

Intervenció en el Fòrum Nova Economia

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL FÒRUM NOVA ECONOMIA (7.10.08)

Molt bon dia, autoritats, senyores i senyors, amics i amigues,

Vull, en primer lloc agrair els organitzadors d’aquesta tribuna la seva amable invitació. Una invitació que em permet compartir amb tots vostès preocupacions i esperances sobre el present i el futur de Catalunya.

I, en segon lloc, vull agrair la Presidenta del meu grup parlamentari, la Vicepresidenta del PSC, la meva amiga Manuela de Madre, les seves amables paraules.

Crec que des de la política ens hem d’esforçar a donar pistes per a interpretar correctament la realitat i per a impulsar reformes en funció d’uns determinats valors que són compartits pels diferents projectes polítics. Els ciutadans tenen dret a entendre el què passa i els polítics l’obligació de contribuir a aquesta comprensió del món. Crec també, com Daniel Innerarity, que el principal retret que es fa a la política, i sovint amb molta raó, és la distancia entre paraules i fets, entre el que caldria fer i el que es fa. I que, massa sovint, s’expliquen les actuacions polítiques amb el fàcil recurs de dir que no hi ha altra alternativa.

Per això vull començar fent un ràpid esforç per situar-nos en aquest món que canvia i en la crisi que estem patint.

Quin és el món d’avui?

- L’any 2006, 1,3 milions de persones als Estats Units van completar el seus estudis universitaris, 3,1 a l’Índia i 3,3 a la Xina. El 100% dels llicenciats universitaris hindús parlen anglès. D’aquí 10 anys, el país amb més habitants que parlin anglès com a segona llengua serà…la Xina.

- Segons el Departament de Treball dels Estats Units, 1 de cada 4 treballadors canviarà de feina en aquest any. I un de cada dos ho farà en els propers 4 anys. Per cert, dades molt coincidents amb les del Departament de Treball de la Generalitat. Els nens americans que actualment es troben en edat escolar, hauran tingut entre 10 i 14 ocupacions diferents quan tinguin 38 anys. Aquesta veritable mutació del món del treball té conseqüències de molts tipus, entre elles les estudiades per Richard Sennett en el seu llibre “La corrosión del carácter”.

- La ràdio va trigar 38 anys en aconseguir una audiència de 50 milions de persones. La televisió ho va aconseguir en 13 anys. Internet en 4.

- La fibra òptica de tercera generació pot transmetre 10 trilions de bits per segon, és a dir, l’equivalent a 1.900 CDs cada segon, o a 150 milions de trucades telefòniques simultànies. Aquesta capacitat s’està triplicant cada sis mesos.

- A Catalunya, un 41,5% dels ciutadans són usuaris freqüents d’Internet i un 53,9% l’han usat en els darrers tres mesos.

- Pel que fa a les empreses, Catalunya és el país número u d’Europa en penetració de la banda ampla i el número sis pel que fa a les llars.

- Gairebé un 60% dels adults del nostre país no han acabat els estudis secundaris. I, per tant, molts no tenen gaire clar què es pot fer amb Internet. Hi ha un 39% de la població que ni fa servir Internet ni ho vol fer perquè no hi veu la utilitat.

- Estem formant a gent jove perquè faci feines que encara no existeixen, perquè utilitzi tecnologies que encara no s’han inventat, per solucionar problemes que encara ni se’ns han acudit. De les deu feines més sol•licitades en el món en l’any 2000, es preveu que cap d’elles ho sigui l’any 2010. Si no podem acompassar el sistema educatiu a la demanda estarem fallant.

- La comunitat llatinoamericana implantada a Barcelona ha crescut fins a multiplicar-se per tres en els últims 4 anys i ja representa un xic més de 200.000 ciutadans.

- Uns 300.000 musulmans residents a Catalunya van començar el passat 1 de setembre a celebrar el Ramadà.

- Els equatorians, romanesos, marroquins, xinesos, així com altres comunitats d’immigrants de la Unió Europea que han decidit escollir Catalunya per treballar, per viure i per formar les seves famílies, representen el 12% de la població.

Aquestes dades ajuden a situar-nos en una nova realitat. Desconèixer-la és estar abocats al fracàs. Sense una inversió més potent en capital humà i en recerca i innovació no anirem gaire lluny. Sense capacitat d’incorporar als nous vinguts, la nostra societat s’esquinçarà. Sense dominar l’anglès no serem competitius. Sense promoure la creativitat, estem abocats a una situació de greu dependència.

Aquest món nou que ens envolta està avui submergit en una crisi econòmica de grans dimensions.

Cal començar dient que aquesta és una crisi global, que té unes causes fonamentalment exògenes. Des de fa més d’un any la conjuntura econòmica internacional és negativa. Aquí tot just ara comencem a sentir els seus efectes. Però la crisi hipotecària als Estats Units ve de lluny i està provocant una important restricció del crèdit i de la liquiditat a nivell mundial. El 80% de l’augment de la nostra taxa d’inflació es deu a l’increment del preu del petroli i a l’augment del preu dels aliments.

A diferència de la crisi del 1993, ara no tenim cap control sobre la paritat de la nostra moneda, ni sobre els tipus d’interès. És la primera “crisi euro”. En una Europa que dubta, que té un banc central, com el tenen els Estats Units, però que no té un govern econòmic unificat, ni un president, cosa que sí tenen els Estats Units. Va ser un gravíssim error quedar-nos sense Constitució europea, i està essent un error la lentitud en adoptar i aplicar el Tractat de Lisboa.

Permetin que utilitzi paraules del Conseller d’Economia i Finances en una intervenció davant del Cercle d’Economia. Cito literalment: “No sé si hem parat massa atenció a que aquesta és la primera crisi important que pateix el nostre país en plena era de globalització i formant part de la zona euro. I això modifica, i de quina manera, el terreny i les regles del joc. Avui la capacitat d’actuació dels governs, també la del govern central, és limitada. No podem recórrer, com en el passat, a modificar el tipus de canvi per compensar les pèrdues de competitivitat derivades d’una major inflació o una menor productivitat, ni a utilitzar el tipus d’interès o les variables monetàries, per adaptar-les a la fase del cicle en que es troba específicament la nostra economia. L’única manera de mantenir i recuperar els nivells de benestar i prosperitat és millorant la nostra productivitat”. Acaba la cita. Alguns posen com a contradicció que un socialista faci de la productivitat la seva bandera. No és el nostre cas.

Aquesta crisi està fent caure a molts del cavall del neoliberalisme. Ara tothom reclama regulació i intervenció dels poders públics. També a Estats Units. Amb Bush ocupant encara la presidència. Els mateixos que cridaven fa un any que l’Estat els feia nosa, avui exigeixen que intervingui. Benvinguts. Els adoradors de la mà invisible demanen ara intervencions més tangibles. Benvinguts.

Realment no és el mercat el que ha fallat, és el fonamentalisme de mercat, el capitalisme de casino, el que ha fet una fallida total. Avui és el moment de defensar més que mai el model europeu de cohesió social, amb una regulació més exigent i polítiques econòmiques anticícliques, dins dels estrets marges dels que disposem. Això vol dir, entre d’altres coses, una fiscalitat responsable. No un desarmament fiscal de l’Estat. No s’hi val a reclamar baixades d’impostos quan l’economia va bé, per després reclamar la intervenció pública quan va malament. No es pot reclamar intervenció pública quan els negocis privats travessen dificultats i, en canvi, rebutjar els mecanismes de protecció social i de defensa dels sectors més febles. En això consisteix el socialisme democràtic que defensem, un projecte capaç de promoure el creixement econòmic i la competitivitat, basant-se en la cohesió i justícia social, cercant que la societat no es fragmenti a causa de les desigualtats.

Sempre ho he cregut, però amb la crisi que es desenvolupa davant dels nostres ulls resulta encara més evident, que deixar-ho tot en mans del mercat és acabar esguerrant-ho tot. No només perquè hi ha serveis que no poden ser tractats com a mercaderies, sinó perquè el mercat no sempre té en compte una visió a mig o llarg termini, ni els criteris de sostenibilitat, ni és conscient del cost en termes d’augment de les desigualtats socials i dels desequilibris territorials que genera.

Europa no és immune als efectes de la crisi del capitalisme global. Fa pocs dies coneixíem la fallida d’un banc a Islàndia, que ens recorda el caràcter veritablement global del sistema financer.

El nostre model europeu no només està basat en la llibertat, també està basat en la responsabilitat i la solidaritat. Estem a favor d’aquest model. Ara bé, si volem que aquest model prevalgui, necessitem enfortir l’Europa política. Avui trobem a faltar un fort lideratge europeu com el que inspirava l’acció de Jacques Delors, Helmut Kohl, François Mitterrand o Felipe González. Miquel Roca recordava a La Vanguardia la necessitat de desvetllar l’ambició europea. Amb tota la raó. Jordi García-Petit ho deia encara més emfàticament, o Europa té vocació de gran potència o quedarà reduïda al no res.

Dit tot això, el fet que la crisi sigui global, que les seves causes siguin fonamentalment exògenes, que la moneda única i l’autonomia dels bancs centrals resti marge de maniobra als governs, que hi hagi una manca de lideratge europeu, no pot ser en cap cas una excusa per a la inacció.

Perquè l’economia catalana té trumfos a la mà. El seu creixement sostingut al llarg de molts anys ha permès consolidar unes bases sòlides. Durant els darrers 12 anys el creixement mitjà del PIB ha estat del 3,5%, 1,3 punts per sobre de la zona euro. Avui, la renda mitja dels catalans és un 12% superior a la renda dels europeus de la zona euro. Un recent informe de l’OCDE diu que el sector industrial català presenta fortaleses competitives tant en activitats d’alta tecnologia com de mitjana i baixa tecnologia. L’atur és del 7,6% (l’any 1993 era del 20%). Els tipus d’interès estan al voltant del 5,5% (lluny del 10% de 1993). El grau d’obertura de l’economia catalana és del 70% en termes del pes de les importacions i les exportacions en el PIB. 15 punts per sobre d’Espanya. Catalunya representa el 29% de les exportacions espanyoles, i el 40% si mirem només les exportacions d’alt contingut tecnològic. Hi ha molts element sper confiar en la fortalesa de l’economia catalana.

Recordem que l’Estat tenia un dèficit del 6% front l’equilibri d’avui. Que el deute ha baixat del 62% al 36%. Per cert, potser això aconsella flexibilitzar alguns criteris d’estabilitat macroeconòmica per fer front a la crisi. Mantenir rígidament, dogmàticament, els criteris d’estabilitat pressupostària pot ser un greu error en moments de crisi. Hi ha empreses que poden superar la crisi si no se’ls hi tanquen les aixetes del crèdit. A l’activisme de l’Institut Català de Finances, que caldrà seguir impulsant, caldria afegir-hi una major valentia de l’Instituto de Crédito Oficial que aprofito per reclamar des d’aquí.

No és que vulgui, en absolut, restar importància a la gravetat de la crisi. Però crec que un excés d’alarmisme no només no estaria justificat sinó que contribuiria a empitjorar el context econòmic.

També tenim la fortalesa que ens proporciona l’Acord estratègic amb els agents socials promogut pel Govern. Aquesta és la millor recepta per afrontar una difícil situació econòmica: iniciativa política, acció de govern i consens social.

Però també tenim algunes febleses. El sector immobiliari, el pes del qual és inferior a Catalunya que en el conjunt d’Espanya, està en una situació molt delicada, després de massa temps de posar al mercat un volum d’habitatges superior al que la nostra economia podia absorbir. Estem registrant un increment de l’atur, vivim episodis de deslocalització i tancament d’empreses. Però també d’empreses que s’instal•len aquí. I d’empreses catalanes que s’instal•len a d’altres països.

Què està fent el Govern de Catalunya per fer front a la crisi?

En primer lloc, dir a les coses pel seu nom, dir-li crisi a la crisi, i posant tots els Departaments de la Generalitat a treballar amb una única prioritat: contribuir a superar la crisi i a pal•liar els seus efectes.

En segon lloc, promoure un procés intens de concertació social. L’Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana. Un acord establert l’any 2005 i que ha estat recentment renovat pel període 2008-2011, amb una dotació de 7.000 milions d’euros l’any. Aprenem del diàleg amb els agents socials, perquè l’entenem com un element dinamitzador de les nostres polítiques.

En tercer lloc, invertint com mai. L’any 2008 les inversions de l’Estat a Catalunya arribaran als 4.500 milions d’euros, mentre la Generalitat està invertint uns 715 euros per càpita. Per comparar cal saber que la inversió per càpita l’any 2003 era de 365 euros. L’any vinent les inversions de l’Estat a Catalunya seran de 4.626 milions d’euros, en aplicació de la Disposició addicional tercera de l’Estatut i de la metodologia de càlcul acordada entre el Vicepresident Solbes i el Conseller Castells. Si hi afegim la inversió que realitzen els Ajuntaments arribem a una inversió pública total superior a la de la majoria de països europeus.

En quart lloc, contrarestant el descens de l’activitat del sector immobiliaria.

En cinquè lloc, atenuant les restriccions de liquiditat del sistema financer català.

En sisè lloc, garantint l’accés del sector empresarial als recursos financers que requereix per desenvolupar la seva activitat.

En setè lloc, pal•liant la situació dels col•lectius més vulnerables a la desacceleració econòmica i, especialment, afavorir l’ocupació de les persones que es queden a l’atur, atrevint-nos a avalar estudis de formació ocupacional que quedin fora de l’oferta gratuïta que es fa des del sector públic. Estem disposats a fer-ho. Només amb esforç i ganes sortirem de la crisi, i hem de donar mecanismes perquè aquest esforç de la gent tingui recompensa.

En vuitè lloc, controlant les tensions inflacionistes.

En novè lloc, fomentant la competitivitat l l’eficiència de l’economia a mig termini.

I, en desè lloc, impulsant les mesures de control de la despesa dels Pressupostos de la Generalitat que incideixen sobre les noves convocatòries d’ajuts, la congelació de plantilles del personal de la Generalitat, les autoritzacions de compromisos de despesa amb càrrec a exercicis futurs i la contenció de la despesa corrent.

També l’exigència d’un desplegament més ràpid de les previsions estatutàries, la negociació del nou sistema de finançament i demanar al govern d’Espanya esforços suplementaris en matèria d’inversió i per facilitar l’accés al crèdit, són bones contribucions a l’esforç col•lectiu per a superar la crisi. Des del Govern de Catalunya ja ho estem fent.

Dit tot això, som ben conscients que la única recepta per a superar la crisi és augmentant la nostra competitivitat impulsant un canvi de model productiu cap a un de més valor afegit. Incrementant la competitivitat del nostre capital físic i del nostre capital humà. Competitivitat en les infraestructures, l’educació, la innovació i la recerca, les condicions de competència dels mercats, l’obertura i internacionalització de l’economia i la dimensió de les nostres empreses, probablement massa petites en relació al que haurien de ser si volen competir en condicions en aquest mercat global. Ho farem amb ampli consens polític. En aquest sentit, cal agrair a CiU el seu suport en el Pacte Nacional de la Recerca i la Innovació i en la Llei d’Educació de Catalunya.

Convé no oblidar que la competitivitat és també una competició entre territoris. L’expert nordamericà en estudis urbans, Richard Florida explica que els territoris guanyadors són els que millor combinen tres T’s, talent, tecnologia i tolerància. Talent i tecnologia, s’expliquen per si mateixos. Tolerància entesa com a capacitat d’integrar, de sumar, de proporcionar un ambient que permeti estimular el que ell anomena “la classe creativa”, emprenedora, innovadora i transgressora. En aquest sentit ens cal també treballar perquè les marques “Catalunya” i “Barcelona” siguin marques atractives, sinònims de qualitat i d’innovació. No cal dir que això té a veure amb la capacitat de marcar tendències, i la importància de sectors com el del disseny, el patrimoni cultural i històric i les indústries culturals, audiovisuals i la moda. Factors que, entre d’altres coses, també contribueixen a atraure turisme de qualitat.

Aquesta reflexió sobre la nostra “competitivitat territorial”, ens porta a donar una importància estratègica a l’euroregió, al corredor mediterrani, a la puixança de les nostres set regions i al paper de força de xoc de Barcelona i la seva regió metropolitana. Catalunya sense Barcelona hagués tingut la mateixa sort que Occitània. Un país sense capital no és un país, és només un lloc per visitar.

Vull dedicar la darrera part de la meva intervenció a definir els que són, en la meva opinió, els reptes de futur que ens cal vèncer, no només per superar la crisi sinó per construir el país de primera que sempre hem desitjat.

1. Assegurar l’adequada dotació en infraestructures. Hi estem en camí, amb els recursos, els projectes i els consensos socials i territorials necessaris. Amb la necessitat d’assolir el traspàs de la gestió del servei de rodalies i regionals. Amb l’exigència d’acordar un nou model de gestió dels aeroports que possibiliti la presència determinant de la Generalitat en la gestió de l’aeroport de Barcelona-El Prat, i de forma encara més decisiva en la gestió dels aeroports de Girona, Reus i Sabadell. Amb l’esforç per potenciar els ports de Barcelona i Tarragona, els serveis logístics i el transport de mercaderies. Amb una millora significativa dels sistemes de transport públic.

2. Consolidar un sistema educatiu de qualitat. Amb la futura Llei d’Educació de Catalunya, amb un nou impuls a la franja 0-3, amb una Universitat de qualitat capaç de vèncer el repte que suposa l’Espai Europeu d’Educació Superior, amb una nova formació professional adequada als nous temps i capaç també de proporcionar mecanismes de reciclatge ocupacional.

3. Ajudar l’emancipació dels joves i promoure el seu accés a un habitatge digne a preu assequible. En la línia de desenvolupar el Pacte per l’Habitatge, especialment pel que fa a l’habitatge protegit, l’habitatge de lloguer i l’habitatge concertat català.

4. Assegurar la plena integració dels immigrants, amb fluxos regulats, en igualtat de drets i deures. Assolint el Pacte Nacional per la Immigració. Renunciant a tota demagògia sobre aquest tema, presentant la immigració com a fenomen altament positiu si s’aborda des dels requisits de la regulació, la plena integració i la igualtat de drets i deures. Conscients que els canvis en els cicles econòmics modifiquen la capacitat d’absorció dels fluxos d’immigració, conscients de les especials necessitats educatives dels infants immigrants, compromesos a fer que el català esdevingui també una llengua d’integració.

5. Eradicar la pobresa. Sí, perquè hi ha encara al nostre país molta gent que està en una situació encara més precària que les persones que veuen perillar el seu lloc de treball però que podran acollir-se a diverses prestacions socials i estaran en situació de tornar a trobar feina. Una societat incapaç d’eradicar la pobresa, no és una societat ni pròspera ni avançada.

6. Assegurar una xarxa de serveis socials de qualitat i garantir l’aplicació de la llei de la dependència. Amb més recursos, sí. Amb més professionals, sí. Però també amb el reconeixement i la valoració del voluntariat i del paper de les famílies en el suport a les persones dependents. I només citaré, perquè el tema requeriria d’un temps del que no disposo, l’atenció al fenomen de l’envelliment, les seves conseqüències econòmiques, socials, culturals i sociosanitàries.

7. Assegurar un subministrament energètic suficient, net i sostenible, i assegurar també un subministrament d’aigua en el conjunt del territori. A través de l’estalvi, l’ús eficient, la reutilització, les dessaladores i també amb la garantia de la interconnexió de xarxes. Per no haver-me d’estendre només faré referència a la importància que es va donar a aquesta qüestió en la trobada del govern català amb les empreses multinacionals organitzada a l’IESE.

8. Millorar la qualitat del nostre sistema de salut pública. Que és un bon sistema, però que s’està veient sotmès a una forta pressió demogràfica i a fortes exigències en termes d’atenció ràpida, d’atenció a noves malalties, de suport a malalts crònics, i de tractaments que requereixen l’ús intensiu de tecnologies avançades.

9. Contribuir al desenvolupament del món rural i a la lluita contra el canvi climàtic. Assegurant la puixança del sector agroalimentari i incorporant els criteris de sostenibilitat com a factors d’avaluació de l’eficàcia de les polítiques públiques.

10. Guanyar la batalla de la recerca, el desenvolupament i la innovació. Aprofitant els projectes que ja estan en marxa, afavorint la instal•lació de professionals de la recerca, ajudant les universitats en aquest camp, prioritzant els elements dinamitzadors de clústers empresarials en sectors tecnològicament avançats. El potencial de recerca biomèdica a Barcelona és més gran del que molts som conscients i l’hem d’eixamplar encara més.

Acabo. Crec haver descrit els canvis als que hem de fer front, la crisi a la que ens enfrontem i els reptes que ens cal vèncer per construir un paper de primera. Sóc ben conscient que aquests objectius no es poden assolir només des de la política. La seva definició i la seva implementació requereixen d’una societat activa i compromesa, exigent envers la política i les institucions, però capaç també de mobilitzar les seves energies. Vull agrair el Forum Nova Economia per permetre’m compartir aquestes idees amb tots vostès afavorint un diàleg del tot necessari.

Moltes gràcies.

Intervenció en el Debat d’orientació política general

INTERVENCIÓ DEL PORTAVEU DEL GRUP SOCIALISTES-CIUTADANS PEL CANVI EN EL DEBAT D’ORIENTACIÓ POLÍTICA GENERAL (Parlament, 1 d’octubre de 2008)

Gràcies, senyor President, senyores i senyors Diputats,

Vull en primer lloc, en nom del Grup agrair la intervenció d’ahir a la tarda del Molt Honorable President de la Generalitat, una intervenció en la que estem plenament d’acord.

Vam escoltar en boca del President de la Generalitat un diagnòstic realista, de preocupació, però al mateix temps de convicció en les nostres capacitats col·lectives. Jo ho dic a la meva manera: “Ni el català emprenyat ni el català perplex ens faran sortir de la crisi”. Això ho aconseguiran els catalans i catalanes treballadors, els catalans i les catalanes emprenedors els que, com sempre ha estat en la història, els que continuaran tirant endavant el país, les seves famílies i les seves empreses. Uns catalans i catalanes, que avui són, potser més que en altres anys ben segur, conscients de les dificultats a les que ens enfrontem, uns catalans i unes catalanes exigents amb el govern i les institucions, però també uns catalans i unes catalanes que saben que tampoc no és bo esperar-ho tot de la política i dels poders públics.

Aquest debat arriba en un moment decisiu de la negociació del nou sistema de finançament. Cal que en parlem i jo ho faré. Ara bé, si limitéssim només el debat a això no estaríem servint, crec, l’interès del país. Perquè aquest debat ha de servir per donar confiança: confiança en les nostres capacitats col·lectives, confiança en la resposta que estem donant a la crisi econòmica, confiança en que superarem els reptes i les dificultats que els empreses i les famílies catalanes tenen avui i en els llargs mesos a venir. Dit això, vagi per endavant el desig del nostre grup d’assolir un acord sobre el nou finançament. Ahir es preguntava per què? És una pregunta jo crec feridora. Per què? Perquè això ens fa més forts. Evidentment si no hi ha més remei ho haurem de fiar tot a la fermesa del president i del seu Govern, a la fermesa del conseller Castells i de les forces polítiques que donen suport al Govern. Però seriem més forts si som més, si aquesta majoria s’amplia a aquests efectes a CiU.

Des de la defensa del que diu l’Estatut, no del que podria dir, o del que algú interpreta que diu. No s’hi val a enganyar a la gent. Tots varem votar el que varem votar, i els que no van votar, no ho van votar perquè no ho varen veure clar. Potser estic trepitjant la intervenció d’altri: no ho faré. És veritat que en altres moments aquesta unitat ha mancat. Perquè no ha estat cercada per Govern. És veritat potser que en la negociació de 2001, perquè CiU va estar governant fins el 2003, i crec que en la memòria no m’erro, i per tant, hi havia altres moments en que es podien buscar unitats i no es van buscar. Però això poc importa, perquè ens importa l’ara i el avui. Importa que ara estem negociant un finançament, diferent al d’altres ocasions, perquè tenim un Estatut que defensar i en el qual CiU va tenir un paper fonamental. Unitat per què? Per acordar aquest finançament, que honori l’Estatut, que asseguri l’autonomia, la suficiència financera i la corresponsabilitat fiscal de la Generalitat. Que sigui solidari i transparent. També solidari en els percentatges dels impostos cedits. Un finançament que sigui just, que contempli el que aquest Parlament el 29 de març de 2007 va aprovar en forma de resolució en el Debat de desplegament de l’Estatut. Un finançament que lògicament ha de permetre incrementar els recursos de la Generalitat d’una forma substancial, i reduir per tant el dèficit fiscal de Catalunya. Un finançament que asseguri la solidaritat del nostre país però també que el nostre país no serà penalitzat pel fet de ser solidari. Un finançament que esmeni el gravíssim error del 2001, que aquí si que hagués fet falta segurament que hi treballés el conseller Castells, perquè ell no hagués oblidat que a un sistema de finançament amb vocació de definitiu li feien falta mecanismes d’actualització i revisió, perquè no ens hagués passat el que ens ha passat ara, que en poc temps un increment molt significatiu de la població ens deixés amb unes finances escanyades i una veritable asfixia financera. Un sistema que ha de garantir que l’Estat no pugui imposar despeses a la Generalitat sense compensar-les. Un sistema que ens permeti encara aquesta crisi treballant per la competitivitat. Ho deia: si no hi ha aquesta unitat al Govern li tocarà fer la seva feina. Per cert, jo vull agrair al senyor Mas, tot i que no hi és, la reivindicació fervent que ha fet dels acords Solbes-Castells. No es van produir en aquell moment, s’han produït amb efecte retardat. Però jo li agraeixo perquè davant de tota la Cambra crec que l’honora llegir els papers on crec que ha deixat ben clar que el Govern de  Catalunya va fer un acord garantista, que no està subjecte als graus d’execució estrictament, perquè si un any no es gasta tot, hi ha mecanismes per rescabalar-nos l’any següent. Que aquest és un dels elements fonamentals d’aquest acord. Dit això, aquest acord és tant esplèndid, que l’any 2008, hi hauran 4.506 milions d’euros el 2008; i aquest any 4.626 milions, ja recollits en el projecte de pressupostos.

Ahir ho deia el president, un nivell d’inversió que se suma al que nosaltres fem: que ha passat dels 365 euros per càpita el 2003, als 715 euros per càpita d’enguany. Tot això junt, fa una inversió pública superior a la de la gran majoria de països europeus. Això és una resposta clara a la pregunta que ens estan fent avui els ciutadans, que és “què esteu fent avui davant la crisi?” I la resposta és clara: invertir, invertir, invertir.

Ara bé, hem de parlar de la crisi, de com està afectant les nostres empreses i les famílies del nostre país, les empreses que malgrat ser solvents no poden accedir a línies de crèdit, les famílies que no arriben a fi de mes i no poden fer front a les hipoteques. I hem de parlar, lògicament a través de l’acció de Govern, de com està enfrontant el govern aquesta situació.

Jo crec que aquest Govern ha tingut una primera virtut: mirar en tot moment la realitat de cara, i dir-li a les coses pel seu nom, dir-li crisi a la crisi. Un segon element que també és una resposta clara: més concertació social que mai. Però no ara. No perquè cal per una situació difícil, perquè aquesta és un senyal d’identitat d’aquest Govern. Amb l’Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana. Un acord, que es va establir el 2005, que ja va patir una revisió i que entre altres coses comporta pel període 2008-2011, una dotació de 7.000 milions d’euros cada any. Per tant, jo no compararé el que es fa ara amb el que es feia en la crisi de l’any 1993, posem pel cas. Perquè ja només el pas de pessetes a euros va multiplicar per 166 el que es fa. De totes maneres, què fem a més de la concertació?

El mes de juliol ja varem tenir un debat aquí i vaig explicar el conjunt de l’acció de govern gira al voltant de la lluita contra la crisi.

Amb la Conselleria d’Economia i Finances dissenyant l’estratègia global i liderant el procés de concertació social. Amb una Conselleria d’Innovació, Universitats i Empresa, en permanent contacte amb el món empresarial, les universitats i els centres de recerca, impulsant, i avui també vull agrair la notícia de que el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació serà signat també per CiU. La Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques, pitjant l’accelerador de la inversió, i permetin-me, perquè a vegades ens preguntem “I això que vol dir?”. Per exemple, inversió executada dels Ferrocarrils de Catalunya: l’any 2003, 53 milions d’euros; l’any 2008, 98 milions d’euros. Licitació de PTOP, és a dir, atribució a les empreses d’encàrrecs concrets: 2003, 1.260 milions d’euros; any 2008, 2237 milions d’euros, un 78% d’increment. Per cert, i per parlar de Rodalies, perquè no es digui que ningú no parla de Rodalies: inversió de l’Estat en Rodalies de l’any 2000 al 2003, 49 milions d’euros per any; de l’any 2004 al 2008, 159 milions d’euros per any, un 225% més, i probablement no n’hi hagi prou. I coses que són estrictament competència de la Generalitat: despesa per càpita en Salut, i és poc, ja ho dic, ara, el 2003 eren 860 euros, per càpita; i el 2008, 1250 euros per càpita i, perdonin la broma, amb moltes més càpites. Per tant, estem parlant d’un Govern que ha posat les coses a treballar. Anem a altres conselleries. La Conselleria de Treball millorant les capacitats del Servei d’Ocupació de Catalunya. Sí, val la pena millorar les seves capacitats, perquè sempre es pot millorar, i segurament també perquè és molt diferent una actuació més passiva en moments de bonança econòmica que l’activitat gairebé frenètica de les seves Oficines en un moment de crisi. La Conselleria d’Agricultura, Alimentació i Acció rural, donant suport al camp català. És veritat que quan un està a l’oposició i se’n va a veure a qualsevol sector, rep crítiques al Govern de torn. Si no fos així, malament rai. No vull negar en absolut que hi hagi algun sector que pugui demanar encara més esforç, segur. I segur que el mereix. La Conselleria d’Acció Social i Ciutadania impulsant les polítiques de suport a les famílies i el Pacte Nacional per a la Immigració. Sobre això és veritat que s’ha de fer molt més, i sempre és cert. Però ahir deia el president, i la xifra l’arrodoneixo, em disculparan, que 30.000 persones que no gaudien d’unes prestacions per la dependència, avui en gaudeixen. I potser em diran que hi ha 125.000 o les que siguin que ho necessiten, però hi ha 30.000 que no la tenien i ara ja la tenen. Aquestes coses també convé dir-les perquè sinó la gent no entendrà el què estem fent. Parlava del Departament de Salut que està en connexió també amb una cosa fonamental per la crisi, que és apostar per la recerca i la innovació. Tenim a Catalunya unes excepcionals condicions en el camp de la recerca biomèdica, i jo crec que també convé posar-ho en valor. La conselleria de Cultura, amb les indústries culturals i audiovisuals, la de Governació, incrementant la cooperació amb els Ajuntaments, que s’incrementarà enguany també per la via del suport als plans d’ocupació comunitària; i que tenen un dèficit de finançament que caldrà afrontar, el departament de Justícia no cal dir amb un fort grau d’inversió en equipaments judicials, el departament d’Ensenyament amb la forta reforma de l’ensenyament que s’està fent. I és veritat, que hi han dades que poden no agradar. Però de l’any 2000 al 2003 el Govern feia 50 escoles cada any, i del 2003 al 2008, en fa 100 cada any.

Per tant, a la pregunta sobre què fem davant la crisi: posar a tots els departaments de Govern a lluitar contra la crisi.

Perquè efectivament, per a nosaltres la principal variable de l’economia és l’ocupació. I una política econòmica i una política industrial que no garanteixi un elevat nivell d’ocupació i una ocupació de qualitat, són polítiques fallides. En això serem molt exigents, i de vegades quan parlem de números, la gent que ens escolta o que ens veu, pot pensar “home no els importa que n’hi hagin uns quants aturats si són menys que abans”. És veritat, cada aturat és una tragèdia i per un Govern una obligació. Sí que és veritat que hi ha uns números. Aquí es parla molt, sembla que algú ha descobert els problemes dels joves en un informe de la UGT de Catalunya. I recordem-ho: segon trimestre de 2003, l’atur juvenil era del 23%; segon trimestre d’enguany, 16’7%. Temporalitat: el 2003, 56’9%; avui el 50’1%. I això vol dir que estem satisfets? En absolut. Però el que no acceptarem és que es negui un balanç enormement positiu en el qual l’acció de govern alguna cosa hi ha tingut a veure. L’atur, els deia, 7,6% en el segon trimestre de l’any, 342.082 aturats el mes d’agost. Per tant, formació dels treballadors, ocupabilitat, és a dir facilitar que tornin a trobar feina, reformes i potenciacions de les oficines de treball i una formació professional competitiva sobre la que després preguntaré explícitament al president.

Quarta resposta: pal·liar els efectes de la crisi. “Què esteu fent contra la crisi?” Intentar pal·liar els seus efectes sobre els sectors més febles. Parlem de les persones que viuen en el llindar dels pobres, dels joves dels que parlava l’estudi d’UGT que ni estudien ni troben feina, dels aturats majors de 45 anys, que tenen dificultats per trobar una nova col·locació, dels treballadors que pateixen les reconversions industrials. Ho hem fet  sempre però ho ratifiquem avui: nosaltres creiem en el paper reequilibrador dels poders públics, i els que no hi creien són els que avui reclamen la seva intervenció per eixugar els costos d’una gestió privada temerària en el marc d’una globalització desregulada.

I el mes de juliol ja vaig donar la benvinguda al club dels descreguts del lliure mercat, als que havien caigut del cavall del neoliberalisme, als que cridaven contra un Estat que els feia nosa i ara exigeixen que els poders públics els treguin del pou. Realment, el fonamentalisme de mercat, el capitalisme de casino, ha fet fallida total. És el moment de defensar més que mai el model europeu de cohesió social, una regulació més exigent, polítiques econòmiques anticícliques, quan convé i en els marges dels que disposem, tot i que no és gens immune als efectes de la crisi del capitalisme global. Ahir o abans d’ahir coneixíem la fallida d’un banc a Islàndia, que un pot pensar que a un país així no li arriben aquestes coses, doncs també el capitalisme global explica la fallida d’un banc islandès.

El nostre model europeu no només està basat en la llibertat, també en la responsabilitat i la solidaritat. Estem a favor d’aquest model. Ara bé, si volem que aquest model prevalgui, necessitem enfortir una Europa política. Avui trobem a faltar un fort lideratge europeu com el que inspirava l’acció de Jacques Delors. Miquel Roca parlava a La Vanguardia de la necessitat de desvetllar l’ambició europea. Amb tota la raó.

Ara, ja ningú no discuteix que la crisi té causes fonamentalment exògenes, no m’hi entretindré. Però el fet que la crisi sigui global, que les seves causes siguin fonamentalment exògenes i que la moneda única europea i l’autonomia del banc central resti marge de maniobra als Estats no vol dir que no puguem fer res. Ahir el Govern en boca del president va explicar què estem fent. Més respostes a la pregunta “què esteu fent davant de la crisi?”.

Contenir la davallada de l’activitat econòmica amb inversió pública en capital físic i capital humà, contribuir a reduir els problemes de liquiditat de les empreses (amb les mesures contingudes en el paquet econòmic adoptat a l’abril i completat per les mesures anunciades pel President el passat mes de juliol), mantenir una política de rigor i austeritat en les finances públiques, impulsar un canvi de model productiu cap a un de més valor afegit, practicar i enfortir la concertació social i prendre cura dels sectors més febles. És veritat que les mesures conjunturals per fer front a l’impacte sobre sectors específics i la població en situació de risc. I amb mesures estructurals que permetin impulsar els canvis necessaris en el nostre model productiu.

Canvis que promoguin una major competitivitat, que és la única resposta de fons als reptes plantejats per l’economia global. Competitivitat en les infraestructures, l’educació, la innovació i la recerca, la flexibilització i les condicions de competència dels mercats, l’obertura  internacionalització de l’economia i la dimensió de les nostres empreses, probablement petites en relació del que haurien de ser si volen competir en aquest mercat global.

El mes d’abril ja varem donar 42 respostes, 42 mesures concretes en matèria econòmica on el president encara n’hi va afegir 12 més en el debat parlamentari del juliol. Més respostes encara a la pregunta sobre què fem davant la crisi:

    Atenuar el descens de l’activitat del sector immobiliari, des d’aquest punt de vista, la tasca i els efectes del Pacte Nacional de l’Habitatge i el Departament de Medi Ambient i Habitatge, són clares.
    Atenuar les restriccions de liquiditat del sistema financer català, impulsant l’actuació en aquest sentit de l’Institut Català de Finances i reclamant que l’Instituto de Crédito Oficial també hi prengui part activa
    Garantir l’accés del sector empresarial als recursos financers que requereixen per a desenvolupar la seva activitat i per ampliar-la
    Pal·liar la situació dels col·lectius més vulnerables a la desacceleració i, especialment, afavorir l’ocupabilitat de les persones que es queden a l’atur
    Controlar les tensions inflacionistes, avui, el ritme de creixement de l’inflació a Catalunya és menor que el ritme de creixement de la inflació a Espanya, a això no succeïa des del 2001.
    Fomentar la competitivitat i l’eficiència de l’economia a mig termini
    I també impulsar les mesures de control de la despesa de la Generalitat, especialment en els capítols de personal, despesa corrent i compromisos de despesa a càrrec d’exercicis futurs

I aquí sempre es té una discussió sobre els alts càrrecs, i jo els hi diré en forma de números. Perquè semblava, en paraules del senyor Mas, com si haguéssim fet un miracle. Jo no dubto que algun altre responsable polític, en una operació com la que ara els hi explicaré, la qualificaria de miracle. En el darrer pressupost de CiU, la despesa d’alts càrrecs suposava un 0’31% del conjunt del pressupost, en aquests moments representa un 0’28%. Havent augmentat la població, havent augmentat el nombre de funcionaris, havent augmentat el nombre de serveis, havent augmentat l’esforç conjunt de les administracions públiques. I per tant, lògicament, amb un increment dels càrrecs que la dirigeixen. De totes maneres, és veritat que podem fer més en això, segur, i aquest darrer aspecte em porta a remarcar la importància de comptar amb una administració eficient. I vull aprofitar una reflexió que fa pocs dies feia Carlos Vivas, un estret col·laborador de Lluís Recoder en un article publicat a Cinco Días quan reclamava “competitivitat i productivitat en el sector públic”, quan deia: “El millor gestor públic no és aquell que gasta tot el seu pressupost, sinó aquell que treu el màxim profit i el major rendiment possible als recursos que se l’hi confien. Eficiència, és clar que sí, però sobretot dins del sector públic, que és on cal donar exemple de com s’ha d’actuar”. Acaba la cita. Compartim plenament aquesta dimensió, aquesta filosofia, aquesta manera de fer.

L’economia catalana té dificultats, sens dubte, però té trumfos a la mà. Estem entre les regions europees més pròsperes. Hem tingut un creixement sostingut durant anys. Tenim una renda superior a la renda mitja de la zona euro, tenim un sector industrial que, segons l’OCDE, presenta fortaleses competitives tant en activitats d’alta tecnologia com a les de mitjana i baixa tecnologia, amb un grau d’obertura del 70% en termes del pes de les importacions i les exportacions en el PIB, 15 punts per sobre de la mitjana espanyola. Representem el 29% de les exportacions espanyoles, i el 40% si mirem només les exportacions d’alt contingut tecnològic. Tenim unes empreses força ben capitalitzades, tot i que necessiten un esforç addicional de crèdit. Tenim una forta capacitat d’atraure capital estranger. Des de l’abril, la inflació de Catalunya se situa per sota de la d’Espanya. També cal subratllar l’eclosió de centres de recerca, en especial els que corresponen a les ciències de la vida, la recerca biomèdica. Vull destacar també, finalment, una altra dada positiva, la nostra taxa d’activitat emprenedora, que es el càlcul del percentatge de la població entre 18 i 65 anys que ha realitzat alguna activitat de creació d’una empresa durant els 42 mesos previs a l’enquesta. Segon el Global Entrepreneurship Monitor aquesta taxa és a Catalunya del 8,6%, la més alta de la Unió Europea. Desgraciadament, moltes d’aquestes iniciatives no han arribat fins al final, però ja el fet de tenir una taxa tant alta d’emprenedors, una voluntat de jugar-se-la, de les més grans de l’UE, ja hauria de ser una bona notícia. Motiu d’estímul per tots plegats, i obligació del Govern, que és qui s’hi ha posar al darrera, al costat o al davant, diguin-li com vulguin, per ajudar a que aquestes iniciatives arribin a bon port.

Ahir el President feia una reflexió política al final del seu discurs que em sembla especialment rellevant respecte de tot això. Perquè és veritat que amb un millor finançament i un desplegament de l’Estatut millor aniríem, millor anirem, però: ¿Quin país volem? ¿Volem una política moguda per sentiments de frustració o en volem una altra guiada per la ferma voluntat de construir un país de primera respectat pel que és capaç de fer, més que no pas pel que va ser quan dominava la Mediterrània? ¿Volem un país obsedit en el plany de no veure amplament reconeguda i respectada pels altres la fortitud i la grandesa que no ens sabem guanyar? Per fer aquesta darrera pregunta, que ja veuran que és una mica poètica, he aprofitat una expressió recollida en el Dietari d’Amadeu Hurtado, publicat recentment, i la lectura del qual recomano a tothom. Això ho deia als anys 30, però malauradament encara avui hi ha sector que es deixa endur per una melangia, per un “no sabem quà fer”, “hauríem de ser més i no ens ho reconeixen”. Aquest país mai se’n ha sortit basant-se en aquest tipus de sentiment. Aquest esperit dels nord-americans, i permeti’m que citi el Barack Obama, el sentit aquest del “can do”, del “som capaços de fer-ho”, “yes we can”, Catalunya pot. Pot i vol. El Govern pot i vol. Ha de voler més. Ahir el president ens deia que hem d’espavilar encara més. Amb tota la raó.

La política catalana sembla massa sovint alimentar-se d’un univers autoreferencial i de vegades més atent a prejudicis que raons, més embolicats en la política declarativa que no pas en la recerca d’un projecte viable i engrescador. Hi ha qui diu que el catalanisme necessita una revisió de dalt a baix. Potser sí. En tot cas és imprescindible que el nostre ànim col·lectiu no quedi tancat en quatre parets, la paret de la inquietud, la paret de la perplexitat, la paret de la decepció i la paret de l’emprenyament. Jo demano que siguem capaços de trencar aquestes quatre parets perquè les energies del país, que hi són, no només es puguin desvetllar sinó que puguin quallar en el país que tots volem.

És veritat que en determinats moments som massa presoners de l’autocomplaença. Pensant que l’arrel dels nostres mals sempre era forana. I això, sincerament, és letal. Avui toca, com va fer ahir el President, dir que juguem en el camp de la competència global, juguem en el camp de l’excel·lència, juguem en el camp de la competitivitat, perquè els trumfos dels que disposa Catalunya ens permeten assegurar uns bons resultats de present i de futur pel país.

Hem de recordar que, i especialment en moments de crisi, la competitivitat és una competició entre territoris. Richard Florida, que és un especialista nord-americà en estudis urbans, explica que els territoris guanyadors són els que millor combinen tres T’s, les T’s de Talent, Tecnologia i Tolerància. Talent i tecnologia, s’expliquen per si mateixos. Tolerància entesa com a capacitat d’integrar, de sumar, de proporcionar un ambient que estimuli la creativitat i la innovació, un ambient que permeti la floració del que ell anomena “la classe creativa”.

En aquest sentit ens cal també treballar perquè “Catalunya” i “Barcelona” siguin marques atractives, sinònims de qualitat i d’innovació. I sí, la innovació i la creativitat de vegades són transgressores. Si ningú hagués transgredit, per no tenir no tindríem ni la jornada laboral de vuit hores. La transgressió jo la reivindico, encara que no vol dir sempre ‘juerga’, encara que de tant en quant una ‘juerga’ li vindria bé a més d’un. Té a veure tot això amb la capacitat de marcar tendències, de ser pioners i de ser els primers en disseny, en moda. Utilitzar a fons el nostre patrimoni cultural, aquest mapa dels intangibles que han fet des de la conselleria de Cultura, les indústries culturals i audiovisuals, aquí també s’hi juga el futur del nostre país. I a vegades fem una visió estrictament limitativa, i estrictament pendents de les audiències de TV3. I si només ens fixem en les audiències, malament rai. Aquestes coses, entre d’altres, també ens fan atraure el turisme de qualitat. Una magnífica notícia que els turistes que venen es gastin una miqueta més que abans. Quantes vegades havíem criticat el turisme aquest de ‘botellón’? Ara comencem a tenir turistes que venen aquí a gastar-se els quartos. I això és una bona notícia. Per començar van ser els japonesos, i ara són els xinesos que són molts més. Per tant convé seguir-hi treballant.

Aquesta reflexió sobre la nostra “competitivitat territorial”, ens ha de portar a donar una importància estratègica a l’euroregió, el corredor mediterrani, i a les nostres set regions i el paper de força de xoc, torno a utilitzar les paraules del President, de Barcelona i la seva regió metropolitana.

Hi ha vuit qüestions sobre les que vull encetar el camí, però que hem de parlar aquí, que és el que ha de preocupar a Catalunya:

1.    Les seves infraestructures. Això ja està descrit.
2.    Consolidar un sistema educatiu de qualitat.
3.    Ajudar l’emancipació dels joves i promoure el seu accés a un habitatge digne a preu assequible.
4.    Assegurar la plena integració dels immigrants, amb fluxos regulats, en igualtat de drets i deures. Assolint el Pacte Nacional per la Immigració. Renunciant a tota demagògia sobre aquest tema, presentant la immigració com a fenomen altament positiu si s’aborda des dels requisits de la regulació, la plena integració i la igualtat de drets i deures. Conscients que els canvis en els cicles econòmics modifiquen la capacitat d’absorbir dels fluxos d’immigració, conscients de les especials necessitats educatives dels infants immigrants, compromesos a fer que el català esdevingui també una llengua d’integració.
5.    Eradicar la pobresa. Sí, perquè hi és i ha crescut.
6.    Assegurar una xarxa de serveis socials de qualitat i garantir l’aplicació de la llei de la dependència.
7.    Assegurar un subministrament energètic suficient, net i sostenible, i assegurar també un subministrament d’aigua en el conjunt del territori.
8.    Contribuir al desenvolupament del món rural i a la lluita contra el canvi climàtic.
9.    Guanyar la batalla de la recerca, el desenvolupament i la innovació.

Crec que els debats sobre aquestes qüestions són força més interessants per tots que debatre sobre les relacions entre el PSC i el PSOE o sobre si a CiU l’únic que li preocupa és forçar un avançament electoral.

Per acabar, voldria adreçar-me al President de la Generalitat precisament per apuntar dues qüestions que creiem que mereixen una reflexió un xic més àmplia per part seva. Precisament, el tema de l’educació, des de l’escola bressol a la Universitat, amb un èmfasi especial sobre la Formació Professional. I també el tema dels plans d’ocupació i els processos de reciclatge per afavorir que les persones en atur tornin ben aviat a tenir feina.

Moltes gràcies, Sr. President, senyores i senyors diputats.