La intolerable presión del PP
ABC, 26.11.09

Más de tres años después de la aprobación del Estatuto de Cataluña en referéndum, el Tribunal Constitucional no se ha pronunciado aún sobre los recursos ante él presentados contra la norma fundamental que regula el autogobierno catalán. Las numerosas y poco edificantes filtraciones sobre las deliberaciones del Alto Tribunal han causado toda suerte de reacciones que son a menudo tildadas de actos de presión. Por ello no deja de sorprender que no se denuncie de forma permanente la única presión real que se está ejerciendo sobre el Tribunal, esto es, el bloqueo sistemático de su renovación por parte del PP.

Debemos recordar que el PP intentó hacer descarrilar el proceso desde el primer día: el 2 de noviembre de 2005, día que empezó la tramitación en Cortes, presentó su primer recurso al Tribunal Constitucional contra el Estatut; recurso que fue rechazado de plano. En enero de 2006 comenzó su campaña de recogida de firmas en toda España en contra del Estatut y en febrero emitió sus insidiosas cuñas radiofónicas. Semanas después del referéndum, el PP presentó su segundo recurso ante el Alto Tribunal, esta vez recurriendo 114 artículos y 12 disposiciones, prácticamente la mitad de la norma estatutaria. También en 2006, el PP jaleó la recusación del magistrado Pablo Pérez Tremps, apartado finalmente de las deliberaciones. En diciembre de 2007 se cumplió el mandato de 4 de los 12 magistrados del Alto Tribunal, los nombrados por el Senado. Dentro de 1 mes, por tanto, cumplirán 2 años de “prórroga forzosa”. Una prórroga debida al bloqueo sistemático que el PP provoca en el Senado, donde es necesario el apoyo de tres quintas partes de la Cámara para la renovación. Para evidenciar más el bloqueo y el uso torticero de las instituciones por parte del PP debemos recordar que mientras que cada Comunidad Autónoma debía proponer 2 candidatos diferentes para que el Senado pudiese elegir a 4 miembros de entre 38 posibles, las autonomías gobernadas por el PP siguieron el dictado de Génova y se limitaron a proponer en bloque los nombres de Enrique López y Francisco José Hernando, bien conocidos por su conflictiva trayectoria en el Consejo General del Poder Judicial. El PP bloqueaba así la renovación del Tribunal Constitucional manteniendo su presión para conseguir una sentencia favorable a sus intereses.

Nadie debe olvidar que, por primera vez en 30 años, el Tribunal Constitucional debe pronunciarse sobre una ley orgánica que ha sido sometida a referéndum. No es una cuestión menor. Hoy más que nunca hay que denunciar la presión del PP, defender la plena constitucionalidad del Estatut y recordar que de la decisión del Tribunal Constitucional depende encauzar adecuadamente el encaje de Cataluña en España aplicando la Constitución con el espíritu inclusivo y abierto de los constituyentes. Como dijo el President Montilla, lo que sirvió en 1978 para unir no debería servir hoy para dividir.

Tolerancia cero con la corrupción
MIQUEL ICETA
ABC, 05-11-09

La semana pasada se conoció la actuación de la Audiencia Nacional, dirigida por el juez Baltasar Garzón, persiguiendo una presunta trama corrupta de la que formarían parte entre otras personas el ex conseller de Economía de la Generalitat Macià Alavedra, el ex secretario de la Presidencia de la Generalitat Lluís Prenafeta, el ex diputado socialista Luis Andrés García «Luigi» -hace tiempo separado del PSC-, el alcalde de Santa Coloma de Gramenet Bartomeu Muñoz y el Teniente de Alcalde de Urbanismo Manuel Dobarco. El viernes por la noche se conoció el auto judicial en el que se precisan los delitos presuntamente cometidos por cada uno de los imputados y las medidas cautelares adoptadas por el juez.

Apenas transcurridas dos horas de las primeras operaciones de registro ordenadas por el juez y de la detención de algunas de las personas presuntamente vinculadas a la trama, el PSC hizo pública una Declaración en la que, desde el más absoluto respeto a la presunción de inocencia y a las actuaciones judiciales, se anunciaban las medidas que la Comisión Ejecutiva del partido tomaría si la autoridad judicial dictaba medidas que afectaran a los cargos electos llamados a declarar. Así, este mismo lunes, la ejecutiva del PSC reunida de manera extraordinaria suspendía de forma preventiva de la militancia en el PSC a los cargos imputados y, conocida su voluntad de renunciar a sus cargos, facultaba a la secretaria de organización para dar instrucciones al Grupo municipal en Santa Coloma para proceder a cubrir las vacantes.

El PSC ha reaccionado con celeridad y con contundencia ante la gravedad de los hechos investigados por la Audiencia Nacional. Unos hechos que, de confirmarse, serían totalmente incompatibles con la pertenencia a nuestro partido y el ejercicio de responsabilidades públicas.

El PSC es un partido responsable. Un partido comprometido con el servicio público y con nuestros conciudadanos. Son ellos los que nos otorgan la legitimidad y es a ellos a quienes nos debemos. En nuestra actuación nos guía la vocación democrática de rendimiento de cuentas y de control del ejercicio del poder.

Para el PSC es un imperativo ético la tolerancia cero respecto de los casos de corrupción, sin olvidar la presunción de inocencia ni la reivindicación de la dignidad de la política, el reconocimiento a los miles de cargos públicos que honradamente desarrollan sus tareas, y la transparencia y eficacia de las instituciones.

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “ESPÍRITU FEDERAL” DE PASQUAL MARAGALL (Ateneu Barcelonès, 4.11.09)

En primer lloc vull agrair l’editorial RBA per demanar-me que participés en la presentació d’aquest llibre.

Han de saber que la meva primera reacció quan m’ho van proposar va ser dir que no. I no ho deia per manca d’afecte a l’autor ni a l’editorial. I menys quan em van comentar quin era el contingut del llibre. La primera reacció va ser dir no perquè em veia incapaç d’afegir res a les reflexions del llibre, que ja coneixia perquè la majoria de les intervencions que conté les havia sentit el primer cop de ser pronunciades i, totes elles, les havia llegit després amb gran interès. Però, com els deia, no pensava que fos capaç d’afegir-hi res. Saber que també intervindrien en aquest acte Ferran Mascarell i Javier Pérez Royo, va esvair el meu temor perquè estava convençut, com així ha estat, que ells sí, hi afegirien valor.

Abans de seguir permetin-me una petita anècdota. Fa un parell d’anys, un editor amic em va demanar que escrigués un llibre. Jo, ben cofoi, li vaig dir de seguida que sí. I li vaig engegar: ja el tinc escrit! Podríem aplegar les meves intervencions parlamentàries, algun article i alguna conferència ja pronunciada. L’editor, bon editor i molt amable, em va dir: Miquel, els llibres que són reculls de conferències no funcionen.

Era, ara ho sé, un bon amic. Un llibre que recollís les meves conferències no hagués funcionat. El llibre que avui presentem, sí. Els diré més. És un llibre per llegir i per tenir. Per aprendre. Per entendre el que ha passat. I per saber què ha de passar. Hi ha un fil conductor rotund, clar. Ningú no dubta que el President Pujol ha tingut i té una idea de Catalunya. Després de llegir aquest llibre ningú no pot dubtar que el president Maragall ha tingut i té un projecte per Catalunya, per Espanya i per Europa.

Per tant i en segon lloc, gràcies novament a l’editorial, en aquesta ocasió per haver decidit publicar aquest llibre i per haver-ho fet en castellà. Qui vulgui saber què volíem, què volem i què voldrem, els catalanistes federals, ja sap on trobar-ho. Aquí. En aquest llibre.

Sóc dels que creu que en les presentacions d’un llibre, més que fer-ne un resum, el que cal és donar motius per llegir-lo. Convé que la gent el compri, el llegeixi, i com deia abans, el tingui, perquè hi pugui recórrer sempre que calgui.

L’autor, el president Maragall, en Pasqual, és un triomfador. Va guanyar la batalla de Barcelona, va acabar guanyant la batalla de l’alternança de les esquerres catalanistes i la batalla de l’Estatut. Certament aquesta és una batalla que encara continua. Però la iniciativa d’elaborar l’Estatut, la tenacitat per aprovar-lo, la paciència per negociar-lo i la valentia de defensar-lo són batalles guanyades pel president Maragall i els que d’una forma o altra, des de les files socialistes o des d’altres posicions polítiques l’hem acompanyat en el trajecte.

Crec que també el president Maragall, tot i que en algun moment del prefaci del llibre ell sembla dubtar d’això, ha guanyat també la batalla federal.

Permeteu-me que llegeixi un fragment de l’article “El diálogo con Cataluña” d’Andrés de Blas Guerrero, personalitat prou coneguda pels que ens interessem per l’encaix de Catalunya a Espanya i exponent d’unes posicions que, com comprovareu fàcilment, no són precisament les de Pasqual Maragall. L’article és de la setmana passada, del 28 d’octubre, i va sortir publicat a El País.

“Desde Cataluña se estaría ofreciendo otro modelo de “España plural” que formaría el núcleo del discurso catalanista a lo largo de los siglos XIX y XX y que todavía tendría significativos defensores en estos inicios del siglo XXI”. [Això, Pasqual, va per tu]

“Creo que los defensores de la nación y el Estado de España ajenos a la vida catalana tenemos que hacer un esfuerzo por superar algunas de nuestras justificadas reticencias a este otro modelo de España que se nos ofrece. A lo largo de nuestra vida contemporánea hemos conocido estrategias y tácticas para hacer más aceptable el proyecto nacionalista catalán. Hemos observado los esfuerzos de un catalanismo político por extender el discurso federalizante al conjunto de España. Y nunca hemos tenido la certeza de si se trataba de un avance hacia la “España plural” o de un movimiento que hiciese más fácil el objetivo maximalista del nacionalismo catalán”.

“El diálogo entre dos concepciones de España no se va a resolver con la imposición de una interpretación liberal española o de una visión “pluralista” por parte del catalanismo político. Sería necesario proceder a un compromiso que el grueso de los españoles creíamos haber alcanzado con la Constitución de 1978. Desde luego que el texto constitucional vigente es todo un desmentido de la supuesta inamovilidad en nuestras convicciones liberal-democráticas de signo hiperespañolista”.

En todo caso, si el diálogo debe ir más allá.. [sí, sí, he llegit bé]

“En todo caso, si el diálogo debe ir más allá, será cosa de ponernos a la labor. Pero lo que no pueden pretender nuestros interlocutores catalanistas es que el primer paso de este diálogo sea la aceptación lisa y llana de la totalidad de sus puntos de vista. Por supuesto que ellos tienen buenas razones a su favor, como nosotros las tenemos a favor de la defensa de la secular unidad nacional española. Ante unas posiciones encontradas de tal magnitud, solamente el diálogo paciente y reposado puede ser el tratamiento adecuado para el problema”.

Senyores i senyors, això ho dic jo: “el asunto no está zanjado”.

I que la batalla l’ha guanyat Pasqual Maragall, i no cap altra persona, queda demostrat, per exemple, si llegiu un llibre molt recent de Luis Fajardo Spínola editat per Civitas-Thomson Reuters, que es titula “¿Hacia otro modelo de Estado? Los socialistas y el Estado autonómico”. En aquest llibre, molt crític amb l’evolució de la política territorial dels darrers anys, s’explica com la tenacitat federal de Pasqual Maragall i el concepte d’Espanya plural abraçat de forma tímida per Zapatero han substituït la vella doctrina autonomista del socialisme espanyol.

Però la batalla federal, com la batalla per l’Estatut, no ha acabat. La meva tesi és que Maragall ha guanyat les dues batalles perquè va gosar plantejar-les i les ha guanyat fins avui en quant a resultats. Si a algú li’n faltaven proves em remeto a l’acord d’inversions públiques de l’Estat a Catalunya i al nou model de finançament autonòmic, impensables sense l’Estatut de Maragall.

Queden coses pendents, sens dubte.

Fins i tot hi ha avenços reversibles, sens dubte.

Però l’horitzó està fixat per Maragall, està escrit en aquest llibre.

Tres perles:

“No se trata solamente de que Cataluña sea una nación dentro del Estado español. Es que Cataluña tiene una visión propia de lo que es España. España es una nación de naciones y el Estado español, un Estado de carácter federal”.

“La propuesta de Cataluña se ha hecho con sentido de Estado y de España. Se ha hecho para seguir estando en España, para que decir España en Cataluña o Cataluña en España no provoque recelos ni aquí ni allá, y para poder tener sentimientos compartibles y compartidos”. [Tot això dit al Senat]

I això dit al Parlament: “El gran reto económico y político que tenemos: cambiar el marco en el que estamos. No solamente hablar de nosotros y ellos, no, no; es que nosotros somos ellos, también. Y en la medida en que lo somos, queremos cambiar un poco eso a lo que pertenecemos”.

Toma, castaña. Amb perdó.

La nació, les nacions d’en Pasqual són com la que descrivia Josep Pallach: “La nació no és per a nosaltres ni un fet diví, ni tan sols una dada indestructible de la natura humana. És un fet històric, social, sotmès a totes les sinuositats del fer i desfer dels homes”.

Ho he dit. Maragall és un guanyador. Va guanyar els Jocs, l’Estatut i també l’Alzheimer. Ja l’ha guanyat. Perquè li ha dit el nom a la cara. Primer li deia Eisenhower i ara Alzheimer. Li ha llençat el guant a la cara, amb la seva Fundació. I també ens repta als altres, a la seva família, als seus amics, als que ens considerem companys seus, a tots els ciutadans. Aquí em teniu, ens diu. Aquí la teniu, a aquesta malaltia. Jo la combatré, vosaltres la vencereu. Per això Maragall també ha guanyat aquesta batalla.

Ha guanyat perquè ha combatut i no ha defallit. Ha gosat dir a les coses pel seu nom. “A España la llamamos España, y al federalismo, federalismo”, diu. “España será federal o no será”. El combat i la victòria són seus. I ara, permeteu-me que us ho digui, i que ho digui davant seu, ara la feina és nostra. I el llistó, no cal dir, està ben alt.

Ha dibuixat el camí, l’ha descrit, hi ha posat els mots, i també anotacions al marge del mapa. Hi ha posat passió, tenacitat, somriure, paraula i fermesa.

Quin país aquest en que a la tenacitat se la titlla de tossuderia.

Quin país aquest en que l’audàcia se li diu maragallada.

Maragall ha guanyat perquè no s’ha resignat. Ha guanyat la batalla de les idees, i també el cor i l’afecte de moltes persones. Ha trencat motlles, s’ha anticipat, ha estat més sherpa que home de cordada. D’ell n’hem après quan coincidíem però també quan discrepàvem. I fe de Deú que hem discrepat.

També ha guanyat perquè de la teoria n’ha fet acció i de l’acció n’ha fet teoria. I també ha guanyat en haver recuperar part d’una història oblidada.

La història dels federals, la dels catalans federals i la dels castellans federals.

Aquí la teniu: “Contrariamente a lo que con frecuencia se afirma, los Reyes Católicos no hicieron la unidad española. No la hicieron ellos ni la ha hecho nadie, porque España no es ni ha sido nunca una, sino varia. La nación española, que por lo menos desde el Renacimiento existe como innegable realidad, ha sido en el pasado y sigue siendo en el presente un conjunto de pueblos”.

“La concepción nacional pluralista –una y varia a la vez– tiene, pues, en España hondas raíces que arrancan de su geografía, de sus primitovos pobladores y su desarrollo histórico, sin parangón con los de la vecina Francia, de la que tan terca como impropiamente nos hemos empeñado en copiar la idea nacional”.

“Entre el dogma de la España una y el que niega a España condición nacional, está la realidad viva de la nación española y de todos sus pueblos; y aunque hasta la fecha la idea de nación compuesta o de nación de naciones no había sido estudiada sistemáticamente ni expuesta como concepción teórica, su búsqueda en la historia conjunta de los pueblos hispanos nos descubre que desde hace mucho tiempo se estaba gestando en el espíritu de los españoles, donde a veces apunta espontáneamente”.

“Si España es una nación de naciones, la estructura del Estado a ella adecuado es naturalmente la federal, que permita y garantice el desarrollo de cada uno de sus pueblos dentro del conjunto, y el fortalecimiento de éste con el de sus diversas partes”.

Podria seguir llegint, però no cal. En Pasqual ja sap qui estic citant: Anselmo Carretero y Jiménez. Nascut a Segòvia, va viure molts anys a León, militant del PSOE, exiliat a Mèxic i, no cal dir, federalista.

Maragall és fill d’una història, de la que no solament no renega sinó que orgullosament reivindica. També amb això ens mostra un camí. No sempre fàcil, però un camí d’honor. La fidelitat als orígens. La voluntat d’arriscar, la duresa quan cal i la flexibilitat que convé. El jonc o el bambú. Canya i carícia, depèn.

Parlava en Pasqual de descentralitzar les institucions de l’Estat. I va veure en el seu mandat com s’instal·lava a Catalunya la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions.

Ai làs, no hem vist encara la reforma del Senat, imprescindible en el model federal maragallià. La veurem, la farem. Espanya la necessita, més encara que Catalunya.

Estem veient el creixement de l’euroregió. Els ponts amb els territoris de la mateixa parla, com se digui, com li diguin, de parla catalana.

Estem veient el futur d’una nova Espanya en xarxa, abandonant l’esquematisme radial (també en això inadequada còpia de França), quan comença a bellugar el corredor mediterrani i s’alçarà l’aeroport amb gestió de proximitat i també empresarial, com Maragall l’ha volguda sempre.

Lluny i superat el 50-25-25, però sense arribar encara al 40-30-30 i no solament per culpa de l’Estat, ja m’enteneu.

Això és Maragall, ambició amb avenços. Vista llarga i treball a peu d’obra.

¿Serem capaços de prosseguir el camí? Ells ens regala, amb aquest llibre, el full de ruta. A nosaltres ens toca ara l’esforç i l’encert. Moltes gràcies.

LA FIESTA DE RAJOY

ABC, 15.10.09

Decía el responsable de comunicación del PP, Esteban González Pons el viernes pasado, hablando del caso Gürtel, que la fiesta en Valencia se acababa aquel día a las 4 de la tarde. Espero que no piense dedicarse a la adivinación pues dotes proféticas desde luego no tiene. Ni la fiesta se circunscribe a Valencia ni se acaba con la destitución de Ricardo Costa. Las derivaciones del caso Gürtel han alcanzado tal dimensión y profundidad que mirar hacia otro lado es letal para Mariano Rajoy y para el PP.

Es ya evidente la absoluta falta de autoridad de la dirección del PP. Mariano Rajoy es hoy un líder totalmente desautorizado, con una creciente rebeldía de los barones territoriales, carente de reflejos y sin capacidad de reacción.

Que pretendan limitarse las responsabilidades políticas a Ricardo Costa y que éste haya permanecido hasta ayer en sus funciones de secretario general del PP de Valencia y portavoz en las Cortes Valencianas, muestra la nula autoridad de Rajoy en el seno de su partido. Prefiero pensar que Rajoy quería imponer disciplina y no ha podido hacerlo a su debido tiempo, porque sería mucho peor llegar a la conclusión de que Rajoy ha permitido hasta el último momento la impunidad política y ética de los que ampararon dentro del PP en Valencia, Madrid, Galicia y otras Comunidades las prácticas irregulares del caso Gürtel y a quienes las protagonizaban.

Sea como sea, quien quiere aparecer como una alternativa de gobierno, quien cada miércoles interpela al Presidente desde el primer partido de la oposición, ha de plantearse seriamente si, no teniendo autoridad alguna en su partido, puede aspirar legítimamente a dirigir el gobierno de España.

Hemos tenido recientemente otra muestra del mal que aqueja al PP, que pretendió siempre aparecer como el único partido nacional español, y es hoy un partido de banderías territoriales, como se ha demostrado también en la división de voto en el Congreso de los Diputados sobre el blindaje del cupo vasco.

Si nadie manda ya en el PP, ¿a quién podemos pedir ideas, propuestas, responsabilidades y esfuerzos? Con estos mimbres, Rajoy no puede articular una alternativa seria. Queda, eso sí, como el valedor de aquellos que, desde posiciones de derecha extrema, utilizan los actos del 12 de octubre para silbar al Presidente del Gobierno. Para este sector, Rajoy sí que es un referente, con ellos sí puede seguir la fiesta.

Pero propuestas de medidas para salir de la crisis, ninguna; arrimar el hombro para remar juntos y salir lo antes posible de ella, aún menos; en cambio, utilización de cuanto esté  a su alcance para erosionar al gobierno, toda. De esto último también hemos tenido un ejemplo con el secuestro del atunero vasco Alakrana.

Es de esperar que Rajoy abandone la fiesta, encuentre el rumbo y la autoridad perdida, ponga orden en su partido y lo ponga al servicio de las necesidades del país. Eso sí sería un motivo de alegría.

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA, viceprimer secretari del PSC

“Si el PSC fos aliè a la nació no tindria 1,6 milions de vots”

PARTIT NACIONAL · “La gent que ens vota, d’on surt? Són gent que està de pas? Extraterrestres que ens visiten?” GRUP PROPI · “La majoria de catalans voten partits que no tenen grup a Madrid” TRIPARTIT · “El president mai ha dit quin govern faria després de les eleccions”

VICENÇ RELATS

AVUI, 5 d’octubre del 2009

Encarant l’últim any de mandat del segon govern tripartit d’esquerres a Catalunya, el viceprimer secretari del PSC, Miquel Iceta, admet que la crisi econòmica actual no és propícia per als socialistes europeus, però sosté que calen més polítiques d’esquerres que mai.

El debat de política general va tenir un clima preelectoral, sense que govern i oposició pactessin ni una resolució.

Crec que no va ser un debat preelectoral. S’hi va parlar dels temes que interessen de veritat: moltíssim de crisi econòmica, de les polítiques socials que fa el govern i fins d’impostos. Per tant, hi va haver un debat molt centrat en els problemes del país. Corríem el risc que fos preelectoral, però no ho va ser. Tampoc és que altres anys s’acordessin gaires resolucions.

Com afronta el PSC l’últim any d’acció de govern? Què prioritzarà?

Prioritzarem la crisi, perquè encara estem en un procés de destrucció de treball i el govern ha de seguir amb les polítiques que està fent, dedicant molts esforços a acompanyar les empreses, famílies i persones amb dificultats. A més, hi haurà elements de desplegament de l’autogovern interessants i cal preveure que hi hagi la sentència del Constitucional. També tindrem -esperem que aviat- el canvi de model de gestió de l’aeroport, que serà un avenç concret d’autogovern que mai s’havia produït.

La necessitat dels partits de marcar perfil afectarà la cohesió del govern?

En principi no hauria de fer-ho, perquè els partits que donen suport al govern estan d’acord en un pla de govern -que es va revisar abans de l’estiu- i en les resolucions acordades al debat de política general. En el que s’ha de fer hi estem molt d’acord. Una altra cosa és que, en el moment de presentar l’oferta electoral o les seves perspectives de futur, partits amb qui no compartim el projecte polític marcaran diferències. Això no té per què dificultar en absolut l’acció de govern.

Puigcercós va parlar d’entrar en una nova etapa, basada en el dret a decidir, i va demanar al president Montilla que rectifiqués sobre les consultes sobiranistes, sense èxit.

Suposo que hi ha gent que ha quedat sorpresa perquè el tema de les consultes, que semblava que havia de marcar un abans i un després en la política catalana, no ha tingut cap reflex en les resolucions del debat. És obvi que ERC és un partit independentista que vol acumular forces en un determinat sentit i el PSC no ho és. Per tant, ningú es pot estranyar que el PSC s’estigui centrant en la defensa de l’Estatut i que no estigui avalant les consultes locals i que ERC sí.

Hi ha, però, alguns ajuntaments -com Roses o Sant Sadurní d’Anoia- on les consultes han rebut el suport del PSC…

A tots els ajuntaments on no se’n fan i s’hi ha produït la votació és perquè els socialistes hem dit que no. Però com que tenim a les llistes molts independents, n’hi ha que fan el que tenen per convenient. La política del partit és de defensar l’Estatut, i aquesta no és la via dels que volen provocar debats i consultes sobre la independència, que no és el nostre projecte.

Des de la direcció del partit posaran a ratlla els regidors proconsultes?

No. Nosaltres tenim confiança absoluta en els nostres regidors i ells tenen també el marge per fer el que els sembli convenient i més encara si són independents. Ara, la política del partit és la que és i ho saben. I si malgrat això volen continuar col·laborant amb nosaltres, estem encantats.

Del primer tripartit, Esquerra en va ser exclosa per l’oposició a l’Estatut. Si les consultes prenguessin gran transcendència, podrien acabar generant problemes d’aquest tipus?

No. Si no ho ha generat la primera, les que vinguin després no tindrien per què fer-ho. Nosaltres diem clarament que les entitats que vulguin fer consultes tenen el ple dret de fer-les, però els ajuntaments no poden fer-ho, perquè la llei no els ho permet. Per tant, si algú vol fer consultes d’aquestes, les fa i no passa res. Això és el que passa: que no passa res.

Puigcercós va proclamar al debat que “ERC ha cosit el PSC a la nació”. Com ho interpreta?

Hi estic força en contra, perquè el PSC sorgeix de la nació. Crec que en alguns sectors hi ha un pensament molt equivocat, de pensar que el PSC és una cosa aliena a la nació, cosa que és molt fàcil de desmentir. Perquè si fos aliè a la nació, com és que té 1,6 milions de vots a les eleccions generals? D’on surten? Són gent que està de pas? Extraterrestres que ens visiten? O és que són una majoria de catalans que voten PSC? El PSC és un partit nacional, catalanista, però no independentista. Nosaltres no creiem que la independència sigui un futur desitjable per a Catalunya. I, ara que ho diu, ¿ja han aclarit per què el PSC no té els mateixos vots a les catalanes que a les espanyoles, tal com vostè va fer notar al debat? Entre altres coses perquè vota molta menys gent. No sé què passaria si aconseguíssim que a les eleccions catalanes votés tanta gent com a les generals. Potser el resultat del PSC seria millor, o potser no. No ho sabem, perquè quan una persona s’absté precisament el que deixa clar és que no deixa clar per on es decantaria. Però el partit que més vots ha tingut mai a Catalunya som nosaltres. I això ha passat en totes les eleccions generals des del 1977. Tenim molts vots i, a més, són vots de gent que sap perfectament què hi anem a fer, a Madrid. Ens voten sabent que no tenim grup parlamentari, per exemple. Vam tenir -lo el 1977 i el 1979, però a partir del 1982 ja no. Per tant, probablement ja els sembla bé com treballem. A vegades, quan es parla dels 25 diputats del PSC, algú pot tenir la impressió que ens toquen a la rifa, i sorgeixen de la voluntat dels catalans, que decideixen que qui millor els representa en la política espanyola és el PSC.

Pel que diu, doncs, el grup parlamentari propi del PSC, que és una reivindicació recurrent d’algunes veus, ¿no té cap possibilitat tangible?

Al revés. Nosaltres sempre hem acordat que sigui l’executiva del partit qui en cada moment decideixi quina és la millor organització parlamentària pel PSC. Per tant, és una opció que està oberta, que lògicament s’ha de fer abans de l’inici de cada legislatura. En el moment que consideréssim que la nostra manera d’organitzar-nos no és la més adequada, ho plantejaríem. Altres partits consideren que l’hauríem de tenir i, en canvi, tenim molts més vots que ells. A vegades hi ha una construcció artificial del pensament dels catalans. Avui en dia, la majoria de catalans voten partits que no tenen grup parlamentari a Madrid. Per què deu ser? No ho sé, però és el fet. I davant dels fets, les opinions a cops s’estavellen.

Seria convenient fer canvis al govern per rellançar-ne l’acció?

Les facultats per introduir canvis al govern les té el president. Nosaltres creiem que el govern ho està fent molt bé i del president depèn si vol fer-ho. Per nosaltres no és necessari.

En un context de crisi econòmica, els socialistes baixen a Europa, com s’ha vist a Alemanya i Portugal, mentre els laboristes britànics tenen mal pronòstic. El PSC aguantarà la caiguda?

Els socialistes van guanyar ahir a Grècia i han revalidat majoria a Noruega, però és veritat que no és un moment d’avenç de les esquerres. El PSC ha estat 23 anys a l’oposició a Catalunya i, per tant, si algun partit està preparat per estar a l’oposició a Catalunya és el PSC. Amb tot, creiem que guanyarem les properes eleccions, perquè hem demostrat que el nostre projecte és molt millor que l’alternativa que es presenta. Aquests no són moments de creixement de l’esquerra, però som molts els que pensem que ara cal més esquerra que mai. La decisió la tenen els ciutadans.

El president Montilla ha avalat aquests dies un nou futur tripartit, però el conseller Castells diu que no és l’hora de parlar-ne. Quina és la seva aposta?

El president mai ha dit quin govern faria després de les eleccions, però sí que està molt orgullós de l’acord de govern que vam fer el 2003 i el 2006 , que ha donat un bon rendiment per al país i en pot seguir donant. És absurd abans d’unes eleccions dir quin acord de govern faràs, perquè no saps què votarà la gent ni quins són els programes dels partits i si serà possible lligar caps o no. A les eleccions de l’any que ve decidirem un govern i, sobretot, un president. I el que es decidirà és si el president seguirà sent José Montilla o ho serà Artur Mas.

¿Les relacions del PSC amb el PSOE són millors amb José Montilla de president que amb Pasqual Maragall?

El problema no és qui és el president. Les relacions han estat molt, molt tenses quan estàvem negociant el finançament. Potser ha estat el moment de més tensió entre el PSC i el PSOE de tota la història. Va ser especialment forta entre el novembre del 2008 i el juny del 2009, i el president en aquest cas era José Montilla. Avui tornem a tenir unes bones relacions.

Vostès havien criticat molt el govern de CiU per casos com els dels informes que ara s’han retret al tripartit. Quan s’és al govern s’abaixa la guàrdia?

No, al revés. Amb això també ha quedat demostrat el canvi que s’ha produït a Catalunya. En temps de CiU els informes s’ocultaven, en alguns casos es manipulaven i en d’altres no existien. Amb el govern d’Entesa els informes no es manipulen, existeixen i poden ser consultats pels diputats.

¿Entén que amb l’enrenou dels informes hi hagi gent que digui que en algunes pràctiques tots fan igual?

La gran diferència és que ningú veia els informes i alguns, quan la justícia els va demanar, no existien o van ser manipulats. Aquest govern ha fet un salt de gegant en transparència i potser encara ha de millorar amb la idoneïtat i imprescindibilitat dels informes i que realment es pagui per les coses allò que valen.

El cas Millet demostra que el conjunt d’administracions a vegades són molt poc rigoroses amb els fons públics?

No, això encara no s’ha demostrat i quan el jutge acabi la instrucció sumarial s’haurà de veure si s’aprecia o no. S’ha vist que és fàcil presentar uns números que quadren i que, en canvi, s’hagin produït delictes. Però tot l’afer s’aixeca per una investigació d’Hisenda i no per les subvencions. Pel que sabem avui, les administracions han obrat bé i hi ha hagut un excés de confiança amb una entitat que treballava per la música i la cultura catalana i que resulta que algú ha aprofitat el seu prestigi per derivar fons a interessos privats i altres.

Després de saber-se els diners donats per Millet a Colom i els acords de la Fundació Palau amb la Trias Fargas, tem altres ramificacions polítiques?

El jutge té tots els papers, instrueix el cas i ho sabrem al final, però hauríem de saber destriar molt bé el gra de la palla, responsabilitats i volums. És molt diferent que Millet doni mil euros a una fundació com l’Olof Palme -que és privada i no té res a veure amb el PSC- o que doni més de mig milió d’euros a la Fundació Trias Fargas, que és la fundació de CDC. No deixa de sorprendre que una fundació com la del Palau, que en teoria recollia diners per a la música i el Palau, es dediqués a finançar fundacions d’un partit. Això s’ha de dilucidar en seu judicial i no es pot convertir en una batalla entre partits.

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DEBAT SOBRE L’ORIENTACIÓ POLÍTICA GENERAL (Palau del Parlament, 30 de setembre de 2009)

Gràcies, senyor president.
Senyores i senyors diputats, Molt Honorable President de la Generalitat.,

Abans de començar amb el que serà la meva intervenció i el seu gruix, volia fer tres comentaris sobre la intervenció del senyor Artur Mas, per a unes precisions, no amb afany de polèmica –i segur que els hi explicaran, perquè normalment no tinc el privilegi que m’escolti–, per alguna qüestió que em sembla fonamental.

Perquè resulta, senyor president de la Generalitat, que li han dit que els vint-i-cinc diputats del PSC no serveixen Catalunya. Ara, no li han dit qui els ha posat allà; no ens han tocat en un rifa. Els socialistes de Catalunya guanyem les eleccions generals des de l’any 1977 (aplaudiments), ens coneix la gent perfectament, sap com som, d’on venim, què defensem i què proposem. I l’any 77, l’any 79, l’any 82, l’any 86, l’any 89, l’any 93, l’any 96, l’any 2000, l’any 2004 i l’any 2008 molts catalans –la darrera vegada gairebé 1.600.000– van decidir que els representàvem millor que altres. Tots amb la mateixa legitimitat, sens dubte, però, per favor, no desmereixin l’opinió, la voluntat, lliurement i democràticament expressada per una majoria del nostre poble que, quan arriben les eleccions generals que, per cert, és quan més ciutadans de Catalunya s’acosten a les urnes, confia de forma tan abassegadora en nosaltres.

Segon comentari. Hem sentit molt de la necessitat d’abaixar els impostos, nosaltres creiem que en aquests moments és un luxe que no ens podem permetre, ara bé, si poguéssim fer encara més per lluitar contra el frau fiscal i sobretot perquè alguns no se’n duguin els diners fora, abans inclús que s’apugin els impostos, aniria molt bé. I també els diré, en aquesta proposta que sembla que el Govern d’Espanya formularà, es baixa un 5 per cent l’impost de societats, que alguna influència tindrà i alguna bona acollida pot tenir a la societat catalana.

Però el que volia fer no era això, el que passa és que crec que calia fer aquest aclariment amb aquestes dues notes prèvies, volia, el que em correspon en nom del meu grup, que és mostrar el nostre suport a la intervenció que el president va fer ahir.

Compartim el diagnòstic dels problemes, reptes i oportunitats de la societat catalana; compartim l’horitzó nacional que va dissenyar i valorem molt positivament l’acció de govern que ens va presentar ahir. El nostre objectiu és clar, i crec que parlo en nom dels tres grups que donem suport al Govern en aquest cas, un país fort, una economia sòlida i una societat de benestar.

Volem sortir de la crisi amb una economia més competitiva i sense que ningú no quedi exclòs del progrés, ajudant a la societat catalana, les empreses, els treballadors i les famílies a superar la crisi. Això és el que està fent el Govern i en aquest sentit les dades són indiscutibles.

Enguany, entre l’Estat i la Generalitat, s’estan fent a Catalunya inversions en infraestructures per valor de 12.500 milions d’euros, el 5,5 per cent del nostre producte interior brut, la inversió més alta en els darrers trenta anys.

Un creixement espectacular degut en part a l’acord a què va arribar el Govern de la Generalitat amb el Govern d’Espanya per calcular els recursos derivats de l’aplicació de la disposició addicional tercera de l’Estatut, gairebé 35.000 milions d’euros previstos en set anys.

L’altra part de l’esforç l’ha fet el mateix Govern de la Generalitat. L’any 2003 la Generalitat invertia 365 euros per persona, l’any 2008 en va invertir 715 euros per persona.

Aquestes inversions en infraestructures faran possible l’economia sòlida i competitiva que perseguim, i puc entendre que els cogui, però és que fins fa ben poc no teníem garantida ni l’aigua ni la llum, ni el subministrament d’aigua de la regió metropolitana, ni la qualitat del subministrament elèctric.

I, és cert, havíem de donar un gran salt en carreteres, autovies, aeroports, infraestructures energètiques i hidràuliques, transport ferroviari, metro, i hem fet la inversió que cal per tenir un país de primera, i encara ens queden uns quants anys de seguir treballant per assolir aquest objectiu.

Però el país és la gent, i el Govern ha perseguit també objectius de justícia social, de reducció de les desigualtats, per guanyar en cohesió, perquè, en efecte, calia estendre els sistemes de protecció social construint la societat del benestar a què els catalans i les catalanes tenim dret, amb especial atenció als sectors que pateixen més durament la crisi.

Per això vull destacar el gran salt en matèria de serveis socials, amb un pressupost que ha augmentat el 117 per cent entre el 2003 i el 2009, amb vuitanta-una mil persones que gaudeixen d’ajuts o drets als quals no tenien dret abans i amb una millora a l’atenció a sectors i col·lectius amb especials necessitats a qui voldríem que el president fes alguna referència addicional en la resposta al nostre grup.

També s’ha fet palès el compromís del Govern amb el món local, dedicant-li uns recursos que han passat de 371 milions d’euros l’any 2003 a 1.038 milions d’euros l’any 2009.

Però la competitivitat és també guanyar la batalla del coneixement i posar les bases de l’economia del futur, per això calia millorar les nostres universitats i la R+D+I empresarial, i també en aquest àmbit les xifres són ben eloqüents: la despesa per estudiant universitari ha passat de 4.446 euros l’any 2003, a 8.701 euros l’any 2009. L’evolució dels recursos dedicats a la R+D+I empresarial han passat de 9 milions d’euros el 2003, a 81 milions d’euros el 2008.

En referència estricta a aquest any el president esmentava la culminació del desplegament dels Mossos, l’eix Vic – Olot, el túnel de Bracons, la Ciutat de la Justícia, la nova terminal 1, la nova Llei d’educació, l’Hospital de Sant Pau, la primera fase del canal Segarra – Garrigues, la dessalinitzadora del Prat, el traspàs de Rodalies, amb més de 4.000 milions d’euros d’inversió; les funcions i serveis traspassats en matèria d’immigració i inspecció de treball, el Pacte nacional per a la recerca i la innovació i el Pacte nacional per a la immigració.

A aquest extraordinari balanç li podríem afegir abans d’acabar la legislatura l’imminent Pacte nacional per a les infraestructures i la posició determinant de Catalunya en la gestió de l’aeroport de Barcelona. Repeteixo aquestes dades perquè expliquen perquè alguns no volen entrar en el debat sobre la gestió del Govern, perquè és inatacable. Es pot desdibuixar una gestió tan forta, tan brillant com aquesta, amb alguns errors o algunes petites mancances? Creguin que no, jo crec que és perdre el temps.

Com també és perdre el temps, ho diuen totes les enquestes, intentar menystenir l’acord del finançament; ahir en va parlar el president i no m’hi estendré massa, però sí diré alguna cosa.

És veritat que va ser un acord que va arribar tard, molt tard, s’hagués hagut de produir abans del 9 d’agost del 2008, va arribar gairebé amb un any de retard, amb una negociació plena de tensions en què es va demostrar que el president de la Generalitat, el conseller d’Economia, el Govern i els partits que li donen suport posaven per damunt de tot l’interès de Catalunya. Per cert, a alguns se’ns havia negat sempre això.

Curiós país aquest en què la presumpció de patriotisme era per als «Millets», mentre es negava aquesta qualitat als socialistes catalans i a molts d’altres. Fins i tot es negava la capacitat del president Montilla de defensar adequadament l’interès del país, i el temps ho ha desmentit de forma rotunda. És hora d’acabar amb les falses aparences i les paraules buides, per això nosaltres apreciem els fets del president i el seu discurs lligat a la realitat i tocant de peus a terra.

La feina del Govern ha estat bona, i, repeteixo, això no vol dir que no s’hagi pogut produir algun error o alguna mancança, però el balanç és positiu.

I sense defugir les dificultats econòmiques que travessem, o, precisament per això, tenim l’obligació de donar quan es produeixen bones notícies, precisament perquè estem al final d’una crisi que estan patint molt greument ciutadans i ciutadanes de Catalunya i malgrat tot hi ha bones raons per l’optimisme i per la confiança. Precisament per això la ciutadania té dret a saber quants són els recursos mobilitzats des del sector públic per fer front a la crisi.

I permetin-me que utilitzi dos retalls de diaris ben expressius, només n’ensenyaré un perquè és el més maco i ho tinc en color: «Catalunya és l’autonomia que més recursos dedica a combatre la crisi.» Aquest és el resum, al final, en tocar de peus a terra, del que ha fet aquest Govern.

Dóna xifres, és una crònica d’Andreu Farràs a El Periódico de Catalunya, del dia 27 de setembre, diu: « 9.200 milions d’euros», i diu, que m’ha semblat molt rellevant, «el conjunt de comunitats autònomes hi dedica 29.826 milions d’euros». Així doncs, Catalunya concentra el 31 per cent del total. President, n’estem legítimament orgullosos.

El segon és una crònica de Josep Corbella a La Vanguardia, que també els la podria ensenyar però no és tan maca, no fan totes les parts en color, «Catalunya lidera la participació d’Espanya en la recerca europea. Nou dels disset científics espanyols seleccionats enguany per l’European Research Council (ERC), treballen a institucions catalanes. El resultat de la convocatòria de l’ERC mostra com la fuita de cervells que havíem patit s’ha capgirat, Espanya, i especialment Catalunya han començat a atraure investigadors líders en les seves àrees.

En el setè programa marc europeu de recerca –ho sap molt bé el conseller Huguet–, l’any 2008 Catalunya va atreure 103,3 milions d’euros, el 32,5 per cent del total que rebrà Espanya. President, n’estem legítimament orgullosos.

I, permetin-me, el futur de Catalunya depèn molt més d’aquestes dues notícies que dels rius de tinta dedicats als «Millets», «Montulls», l’espionatge de directius d’entitats esportives, les manifestacions preventives o les consultes sense efecte pràctic. Amb notícies com aquestes ens hi estem jugant de veritat el futur del país.

No volem deixar de destacar ahir un acord pres pel Govern, un acord, consellera, que realment a alguns fins i tot arriba a emocionar-nos: el reconeixement de les famílies monoparentals i que les equipara als efectes de prestació per fill a càrrec amb les famílies nombroses. No només és un reconeixement a la diversitat de models de família, que això seria suficient per emocionar a alguns, sinó que toca el «moll de l’os» de l’arrel de la pobresa i l’exclusió de determinats sectors socials. I és això el que justifica aquest Govern, l’autogovern també, òbviament, però això, consellera Capdevila, ens ha donat una gran alegria, i permeti’m, president, que feliciti de forma expressa a un conseller quan potser no ho faré a altres perquè ahir va ser, francament, un gran dia. La sensibilitat, la feina i l’encert que hi ha al darrere d’aquesta mesura per a nosaltres ha il·luminat de forma claríssima aquest debat.

Podríem parlar del Pla de mesures d’ocupació juvenil, ho ha fet el president i, per tant, m’ho estalvio i així no em passaré de temps.

President, aquest és el camí per combatre la crisi i els seus efectes, en aquest esforç compti amb el nostre suport i el nostre compromís. Nosaltres li hem fet confiança des del primer dia, i, president Montilla, els fets han permès que vostè s’hagi guanyat la confiança de molts més, i més que han de ser encara.

Volem aprofitar aquesta intervenció per demanar-li algunes precisions sobre la feina desenvolupada pel seu Govern, i em centraré només en tres grans àmbits per permetre que els altres grups de la majoria puguin incidir també sobre aspectes rellevants de la seva gestió.

Coneix bé, president, la nostra preocupació per les polítiques concretes adreçades a pobles i ciutats, dirigides a endreçar el país, a reduir els desequilibris territorials, a promoure una mobilitat sostenible i a resoldre els problemes i tensions de tot ordre que es produeixen en l’àmbit urbà.

Voldríem conèixer quin és el balanç i les perspectives de l’acció del seu Govern en aquest terreny. En segon lloc, Molt Honorable president, som conscients de la ingent tasca feta en el camp de la salut, tant des del punt de vista de les inversions com de l’atenció sanitària i la recerca biomèdica, i també en aquest cas voldríem una major precisió de les actuacions realitzades pel seu Govern en aquest àmbit.

I en tercer lloc no volem deixar d’assenyalar el nostre legítim orgull per l’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya, fruit d’un consens llargament treballat que, sincerament, no hauria de ser esgrimit per mostrar discrepàncies en un Govern, sinó que és la gran oportunitat per mostrar orgull de país. Nosaltres volem saber, president, quines són les prioritats del Govern de Catalunya pel que fa al desplegament d’aquesta llei.

Senyor president, en la intervenció d’ahir vostè va dedicar algunes reflexions al nostre horitzó nacional. Subscrivim «fil per randa» el seu plantejament: Catalunya avançarà amb l’Estatut que van votar els catalans, si ho fa amb unitat política, amb rigor, amb fermesa i amb capacitat d’arribar a acords. Aquests valors que configuren l’estil del país real, han de ser els mateixos que articulin la nostra vida política, i això passa, en primer lloc, per respectar i enfortir les nostres institucions, a començar per la presidència de la Generalitat.

És raonable pensar en una resposta unitària de qualsevol repte de futur del nostre autogovern sense el concurs actiu de la presidència de la Generalitat? La presidència de la Generalitat ha demostrat al llarg de la història la seva capacitat de ser i esdevenir referent serè, solvent i sòlid al servei del país. El president Montilla ho ha demostrat també en l’exercici de les seves funcions. No és sensat pensar en escenaris difícils en què la presidència de la Generalitat no jugui el paper institucional que les nostres llei li atribueixen i que la societat necessita i reclama. És el temps dels presidents, especialment quan les coses es compliquen, es torcen o van maldades.

Seré més clar encara, abans que cadascú tiri pel seu cantó, com passa massa sovint en qüestions de país, primer cal fer propostes i escoltar la presidència de la Generalitat, després cadascú és lliure de fer el que tingui per convenient.

Ho dic, sí, pensant en la futur sentència del Tribunal Constitucional, però ho dic pensant també en altres qüestions de país que es puguin suscitar. El lideratge ha de ser exercit i ha de ser reconegut. Donar suport en els temes centrals a la presidència de la Generalitat quan aquesta ho demana des de la seva alta representació institucional, és servir Catalunya.

De la sentència n’hem parlat potser massa. Massa en parlem de coses que no han succeït encara, massa energia perduda, massa força perduda per la boca i en efímers teletips, declaracions i contradeclaracions.

Regirant el meu arxiu descobreixo que ja vaig parlar de la sentència per primer cop en aquest Parlament amb motiu del debat monogràfic sobre el desplegament estatutari, un debat prematurament celebrat a finals de març del 2007.

Heus aquí el que vaig dir ja fa dos anys i mig, i el que sense treure ni posar res repeteixo avui:

«Ho hem dit en moltes ocasions, no veiem cap sentit a situar-nos en el pitjor dels escenaris, ni tan sols sabem quan hi haurà sentència» –fa dos anys i mig– «i és obvi que una sentència que desvirtués l’increment de l’autogovern que es deriva de l’Estatut seria molt perjudicial per als nostres interessos, un cop molt fort que potser portaria a molts a replantejar moltes coses, i és veritat que les institucions de l’Estat han de saber, la societat espanyola en el seu conjunt ha de saber que darrere l’Estatut hi ha la voluntat majoritària dels catalans, que hi ha un desig d’entesa i de convivència, hi ha reclamació legítima i voluntat de compartir. Han de saber que un cop de porta a l’Estatut seria gravíssim, que és molt greu dir que la demanda de més autogovern que fa Catalunya no hi cap a la Constitució».

«L’estat de dret, la legalitat i la política democràtica ens donen instruments per recuperar els elements que na eventual sentència desfavorable ens pogués fer perdre, perquè encara que el Tribunal Constitucional no ens donés la raó nosaltres no perdríem les nostres raons, però només podem fer-les prevaler des del respecte a les institucions i a la llei, no trencant la baralla per responsabilitat, per convicció, per interès, perquè no volem una fractura entre catalans, i tampoc una fractura entre catalans i la resta dels espanyols.» Aquí s’acaba l’autocita que, em dispensaran, però crec que, com que es pot repetir paraula per paraula feta fa dos anys i mig, doncs, home!, algun valor pot tenir.

Per nosaltres, Socialistes i Ciutadans pel Canvi, l’aposta per l’Estatut era i és estratègica. Creiem que la millor manera d’ampliar l’autogovern de Catalunya és desplegar l’Estatut que van votar els catalans en lliure exercici del seu dret a decidir. Amb nosaltres, ni aventures, ni sorpreses, ni invents ni passes enrere.

Des del respecte envers les persones, grups i partits que de forma ben legítima reclamen la independència, i sorpresos per la deriva radical dels que van coprotagonitzar fins fa ben poc la via estatutària, que ara sembla que volen abandonar, els he de dir que els socialistes catalans no compartim en absolut les falses dreceres que perseguint la separació d’Espanya produirien una gran divisió entre els catalans.

La nació catalana necessita, avui més que mai, unitat. A la nació catalana l’afebliria, avui més que mai, la divisió.

Ningú no pot negar l’ambició nacional del president Macià, el president que sense renunciar a res va acceptar el resultat d’una negociació ben difícil. L’estatut que havien votat, primer els ajuntaments catalans, després els catalans, i milers de catalanes que no tenint dret a vot van signar el seu suport, perquè van voler-ho manifestar així, no només va ser interpretat en algun aspecte menor, sinó profundament modificat l’any 32. I Macià va defensar el resultat de la negociació amb un gran sentit patriòtic. Va ser Macià qui va dir: «Penseu, catalans, que aquest estatut que ens arriba, i tot i no ser el que reclamàvem, ens dóna facultats per a la creació del nostre govern autònom, i aquestes facultats podran encara ser ampliades legalment a mesura que ho vagin exigint les nostres necessitats. Ja heu vist les lluites que ha provocat, les dificultats que ha calgut vèncer.» Ampliades legalment, diu Macià. Massa cops ens posem a la boca els noms dels nostres referents històrics, però no estic segur que sempre n’aprenguem del seu mestratge.

Probablement llavors, com ara, exigeix més coratge acceptar l’acord possible que refugiar-se en aspiracions llunyanes. Però Macià va triar bé i no era una tria fàcil. Alguns van dubtar llavors del seu patriotisme. Fins i tot hi hagué qui li digué traïdor. De vegades el coratge és el pacte. I quan el pacte convé a Catalunya, llavors el coratge és defensar-lo, com va succeir amb l’acord de finançament subscrit el mes de juliol.

Sempre he pensat que l’obligació dels responsables polítics és assenyalar els camins del progrés possible i concret, sense renúncia a cap ideal, però no tenim dret a portar el país a carrerons sense sortida. I alguns carrerons sense sortida ha vist la nostra història i aquest mateix Parlament.

Som conscients que haurem de vèncer encara moltes dificultats.

He parlat, i crec que sense exageració, de l’animadversió del Partit Popular envers l’ampliació del nostre autogovern. Molt recentment n’hem tingut una nova prova, en llegir el projecte de nou Estatut d’autonomia d’Extremadura, en el que novament es constata el suport del PP a preceptes inspirats en articles del nostre Estatut que, aquests sí, han estat recorreguts pel propi Partit Popular davant del Tribunal Constitucional.

El Govern de la Comunitat de Madrid, com si no en tingués prou amb el recurs del PP contra l’Estatut, ha recorregut davant del Tribunal Suprem les nostres primeres competències en matèria de permisos de treball per als treballadors estrangers. En fi, també d’això ens en sortirem. Però el que sí espero és que d’aquí un any, quan vingui la campanya catalana, el Partit Popular no farà les proclames de sempre exigint més control de la immigració. Espero que almenys no siguin hipòcrites, ja que no volen que la Generalitat tingui cap mena de competència en aquesta matèria.

En la defensa del seu autogovern, a Catalunya li convé més unitat. Inclús voldríem el PP aquí, si fos possible. Precisament ara, quan la nostra societat es fa més plural i complexa, és quan el catalanisme ha de ser factor d’unió i no de divisió. No serà la divisió que alguns volen entre separatistes i unionistes la que ens farà avançar. Encara ens queda molt a fer per aconseguir que molts ciutadans de Catalunya s’identifiquin suficientment amb el país, la llengua i la cultura catalanes com per pitjar l’accelerador cap al no-res. En els trens que no s’aturen a cap estació no hi pugen més viatgers.

Jordi Font ens ho recordava recentment en un article publicat a l’Avui. Deia Jordi Font, dirigent del PSC, i activista cultural, «En paraules de Renan:’ La nació és el plebiscit quotidià de la ciutadania’; la nació que oblida i que deixa de protegir, actualitzar i fer créixer aquest consens bàsic és una nació que porta camí d’extingir-se. Per això, el pitjor que li podria passar a Catalunya és la radicalització de minories contraposades, la polarització de la societat i el consegüent risc de fractura social. També per això la cohesió social és un objectiu nacional fonamental i és avui prioritària l’acció per superar la crisi econòmica i les polítiques socials destinades a compensar els seus efectes sobre els més febles.» Aquí acaba la cita.

President, pot comptar amb nosaltres per donar suport a la Presidència i al Govern per defensar l’Estatut. Per desenvolupar-lo amb plenitud, per fer que sigui sempre respectat el potencial d’autogovern que els catalans van votar; per aconseguir la major cohesió cívica, social i cultural en el nostre país; per defensar la nostra llengua pròpia, des del respecte a les altres llengües i als que les utilitzen habitualment; per fer créixer l’estima del país i l’autoestima de la seva gent; per acostar-nos cada dia més a l’ideal fundacional del catalanisme de promoure una societat lliure i segura, pròspera i justa, educada i culta, emprenedora i solidària, una societat avançada. És aquest catalanisme exigent i eficaç el que farà avançar Catalunya.

I permetin un petit parèntesi aprofitant que el senyor Mas ha tornat, perquè ell deia, i ho deia, jo crec, sincerament afectat, deia «potser avui s’ha perdut una oportunitat». Jo crec que la gran oportunitat per demostrar fins a quin punt tots estem disposats a compartir diagnòstics i mesures per sortir de la crisi, la tindrem amb el debat de pressupostos al qual estem emplaçats d’aquí poc. Per tant, afortunadament, Catalunya ofereix sempre noves oportunitats per demostrar la nostra lleialtat, la nostra fidelitat a aquest catalanisme exigent i eficaç.
Un catalanisme exigent amb nosaltres mateixos i amb els altres, un catalanisme eficaç perquè reivindica i obté rendiments.

Catalunya, contra el que alguns apunten, no és un país amant de les derrotes, es un país que vol i necessita victòries. Ja n’ha obtingut algunes i moltes més les han de seguir. Els qui vulguin construir projectes a partir del pessimisme hipocondríac o senzillament interessat, no ens convenen. Són un llast per a la Catalunya optimista que vol ser rica i plena.

El que cal és treballar i encertar, com ho està fent el seu Govern, senyor president, que en tres anys ha fet tota aquesta feina que avui nosaltres des d’aquesta tribuna li reconeixem.

Moltes gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.
(Aplaudiments.)

L’ENTREVISTA AMB EL VICEPRIMER SECRETARI I PORTAVEU DEL PSC

“Si el PSC deixa ZP, donem la Moncloa al PP”

JOAN TAPIA

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 29.09.09

–Maria Badia i Obiols, al contrari que el PSOE, no van votar Barroso al Parlament Europeu. ¿Es pot repetir això a Madrid?

–Per poder, sí que es pot. La decisió del vot dels diputats del PSC és de la nostra executiva. Si hi ha un desacord seriós… Però no ho desitgem.

–¿Els agrada obeir?

–Al contrari. El PSC vol arrossegar el PSOE. L’única manera d’aconseguir coses per a Catalunya és convencent el PSOE. Podem votar diferent, però no és la nostra voluntat.

–Contundent.
–Clar i català: si a Zapatero li falla el PSC, regalem la Moncloa a Rajoy. No és això el que volen els catalans. Almenys els que van votar PSC.

–Castells diu que no és moment d’apujar impostos.

–És una discussió legítima que es dóna en altres països. Però votarem la revisió fiscal del Govern, perquè serà responsable i progressista.

–Catalunya se’n va anar de vacances contenta pel finançament, però a l’agost es va debatre una manifestació preventiva per la sentència de l’Estatut.

–Els debats d’estiu són d’estiu. I hi ha inquietud per la sentència. Però el millor és el que fa el president Montilla: opinar poc i actuar d’acord amb l’Estatut vigent. No regalar-los ni el dubte.

–¿I quan arribi la sentència?

–Primer, s’haurà de llegir. Segon, no actuar per interès partidari. Tercer, saber que Catalunya és forta unida.

–La identitat continua centrant el debat.

–El polític i el periodístic, però no és el que més preocupa el ciutadà. Hi va haver un moment en què el burro català era un tòtem. Avui no els veig. Igual les matrícules de cotxes que alguns diaris van regalar. I veig menys senyeres de les que voldria veure l’Onze de Setembre.

–¿Catalunya no interessa?

–Interessa i apassiona, però la gent té més preocupacions. ¿Per què només un debat? S’ha d’analitzar per què en les eleccions catalanes vota menys gent que en les eleccions legislatives.

–El 94% d’independentistes a Arenys.

–Siguem seriosos. Va votar el 41% del cens, segons els organitzadors; menys que en el referèndum de l’Estatut. Està pendent la sentència de l’Estatut, i el més intel·ligent no és fer consultes.

–Onze de Setembre. ¿A Catalunya agrada celebrar derrotes, com la del 1714?

–Ens agrada guanyar. Només cal veure el que ha passat amb el Barça. Hem guanyat batalles importants: l’Estatut, les inversions de l’Estat, el finançament. Els catalans volen feina, poc soroll i guanyar.

–Sona una mica pujolista.

–És que Jordi Pujol guanyava perquè connectava. El PSC vol guanyar la confiança del centre sociològic que Mas i Madí abandonen.

–¡Home!
–Ahir vaig llegir una entrevista amb David Madí. I l’home de confiança de Mas deia que Convergència portaria la independència.

–Al centre sociològic no li agrada que apugin els impostos.

–Ni a ningú. Però no es poden tenir serveis suecs amb impostos de Malta. A més, no es rebutja tant el fet de pagar impostos com el fet que sempre els paguin els mateixos.

–La festa de la Rosa escridassada per la mani de Nissan i Roca.
–¿I on han d’anar? Quan la gent té un problema, va al Govern, i el PSC governa. És així. I Corbacho els va atendre.

–Els dos ministres estan per la seva feina. ¿Tenen vacances de PSC?
–Estan als seus departaments, amb assumptes rellevants: ocupació, Afganistan, Kosovo… Però treballen per al PSC.

–No es veu.

–Van ajudar en la dura batalla del finançament. I jo vaig veure Carme Chacón amb Cuní, dilluns passat, dia 7, parlant d’Arenys.

–Zapatero afronta la pitjor crisi des del 1929, un PP radicalitzat, no té majoria…

–Sí, però la protecció social d’avui fa que aquesta crisi sigui menys dura, almenys fins ara. El PP està en la crispació i no tenim majoria. Però negociem, i el pressupost sortirà.

–I el president es baralla amb el primer grup mediàtic, de centreesquerra. No sembla hàbil.

–Ja fa 20 anys, Felipe va posar fi al monopoli de la televisió pública. Ara s’ha d’implantar la TDT, fins i tot la de pagament.

–¿I això exigeix anar contra Prisa?

–Zapatero va recollir un PSOE a la deriva i ha guanyat dues eleccions. Coincideixo amb la seva política de fons: l’Iraq, ampliació de drets, avortament, Europa… M’agrada El País, però, entre Zapatero i Cebrián, no tinc dubtes.

Entrevista a Miquel Iceta, viceprimer secretari i portaveu del PSC

“Els catalans no sempre decidim allò que més ens convé, però sempre decidim”

MARIA COLL / RAFAEL DE RIBOT

EL SINGULAR DIGITAL, 29.09.09

Quins seran els eixos de la intervenció del president Montilla en el debat de política general que comença avui?

El president explicarà la gestió d’aquest any, l’acord de finançament, què està fent el govern per combatre la crisi i farà una mica de perspectiva respecte el darrer any de legislatura.

És el darrer debat de la legislatura. Hi haurà balanç dels darrers anys?

En la meva intervenció sí. Però si només ens centrem en els aspectes més rellevants d’aquest curs ja tenim: el finançament, les Rodalies, en perspectives la gestió dels aeroports, el traspàs de la inspecció de treball…

I quines seran les noves propostes de cara el nou curs?

Crisi i crisi. En un 80% el tema central ha de ser l’economia perquè això és el que preocupa la gent. En un moment de destrucció d’ocupació hem de parlar d’economia, de les polítiques socials que s’estan fent per evitar l’impacte de la crisi i de les pròpies perspectives de l’economia catalana. Amb realisme, però també esperança.

Les receptes per sortir de la crisi seguiran la línia del conseller Castells?

Aquí no es pujaran els impostos perquè els nostres marges són petits. A més, a Catalunya hem fet coses que altres no han fet: el debat sobre el cèntim sanitari, la reforma de l’impost de successions… En aquest tema no podem enganyar a la gent. Si volem serveis de primera, política social, inversions i ajudes a les empreses, necessitem diners i aquests surten dels impostos. Nosaltres no pujarem els impostos, però ens hauríem de preguntar si ens podem permetre jugar amb una fiscalitat a la baixa. Cal recordar que la fiscalitat espanyola és la sisena més baixa de la Unió Europea.

Quan va començar la crisi deien que Catalunya estava més ben preparada per superar-la, però ara tenim els índexs econòmics més baixos.

Catalunya sortirà una mica abans de la crisi que altres zones, perquè aquí el pes immobiliari no és tan gran com en altres comunitats. D’aquesta crisi en podem aprendre diverses lliçons presents en les nostres refranys: “no estirar més el braç que la màniga”, “qui matina fa farina”… és a dir, sense esforç no es produeix i sense remunerar l’excel·lència i la competència no es va enlloc. Són lliçons que no hauríem d’haver oblidat.

L’oposició demana austeritat al govern. Segons el conseller Castells es podia haver prescindit d’un 16% dels informes.

Cal subratllar que per primera vegada sabem quins informes hi ha i es fan. L’oposició, que ara demana tanta transparència, quan estava en el govern deia que feia informes però no els ensenyava als diputats de l’oposició. Per tant, hem fet un pas endavant de gegant. Quan va començar aquest debat es parlava d’uns informes escandalosos i ara aquests són precisament els més justificats de preu i millor atribuïts als experts que els han fet. Hi ha debats molt lluents, però que acaben sent la xocolata del lloro. Les possibilitats de reducció de les despeses de la Generalitat són molt baixes. És evident que en un moment de crisi cal austeritat, per això els diputats ens hem congelat el sou, però aquests gestos no solucionen gran cosa.

L’any que ve també ho faran?

Em temo que sí. L’administració, encara que econòmicament és poc, ha de tenir un paper de lideratge, d’exemple i de cert rigor, ha de marca una tendència.

Els preocupa que els sindicats parlin d’una tardor especialment “calenta”?

És normal. Hi ha empreses en perill de tancament o ERO importants, hi ha empreses que volen aprofitar la crisi per fer polítiques de contenció salarial… els sindicats han de fer la seva feina i en aquest context és previsible que la conflictivitat sigui més alta que en altres anys. Però això no ens preocupa, ens preocupa la crisi.

Zapatero ha reconegut certa improvisació en les polítiques anticrisi.
L’economia com a ciència ha estat eficaç per explicar el passat però no per fer prediccions. Tots els govern van bastant a les palpentes.

Hi ha qui diu que la sortida de Pedro Solbes i Jordi Sevilla just abans de votar els pressupostos demostra el descontentament dels ortodoxos del PSOE amb la política econòmica del president.

Són els mateixos que quan Solbes era vicepresident econòmic deien que era un home esgotat per gestionar la crisi.

Quan preveuen certa recuperació?

La recuperació arribarà, però el dubte és quan. Primer arriba la recuperació però es tarda més en veure els seus efectes. L’any vinent podem entrar en un lleuger creixement de l’economia, però potser encara no es produirà un creixement de l’ocupació. El 2010 hi haurà recuperació, però no sé si la gent la percebrà com a tal.

Els preocupa que els resti vots?

Segur i és bo que sigui així. La política també es basa en els estímuls que un té. Si els ciutadans perceben que els governants no se’n surten és lògic que els sancionin. Això vol dir que un govern amb una crisi econòmica no resolta perdi les eleccions? No. Potser creuen que l’alternativa seria pitjor. La crisi és un factor que els ciutadans tenen en compte en el moment d’emetre el vot, però no és una sentència de mort.

La presidenta del TC ha posat una data a la sentència. Hi ha preocupació respecte el posicionament de la resta de grups i dels socis de govern?

Només em preocupa que fem el ridícul. Tinc un malson: la sentència surt a les cinc de la tarda, a les cinc i deu ja hi ha desenes d’opinions diferents sobre què s’ha de fer i l’endemà hi ha una batalla entre tots els partits. Aquest és el risc. Crec que la sentència consagrarà la constitucionalitat de l’estatut, però l’únic que em fa por és que en comptes de fer un exercici de rigor i anàlisis compartit, repetim l’espectacle d’aquest estiu respecte la manifestació preventiva.

Es podria fer un pacte de silenci?

No. Diuen que la sentència tindrà nou-cents folis, doncs només demano que esperin a parlar el temps necessari que cal per llegir-la. Si volem una resposta unitària no podem fer una cursa sobre qui fa la primera proposta. A Catalunya hi ha molta gent que defensa el dret a decidir, doncs els catalans vam decidir que volíem aquest Estatut. Com més unitària fem la defensa d’aquest Estatut millor servei farem als catalans.

Puigcercós ha assegurat que si la sentència és negativa voldrà dir que l’estat ja no pot oferir res més a Catalunya. Això és un atzucac pel tripartit?

Quan un independentista diu ara que Espanya no té remei sempre m’estranya perquè això ja ho sabia abans de la sentència i abans de l’Estatut. La qüestió és saber què hem de fer políticament després de la sentència i en aquest sentit hem de reconèixer que el marge no és tan gran. Els catalans van votar un Estatut on hi havia un grau d’autogovern i des de la política hem de garantir que aquest sigui respectat. Però em pregunto, per què estem opinant tant de temps sobre una cosa que encara no coneixem? La política no pot ser com els diagnòstics del doctor House: no podem fer desenes de teories abans d’una sentència. I per què donem per fet que serà negativa?

Quin anàlisi polític fa el PSC de la consulta d’Arenys de Munt?

Si fos un partit independentista i hagués estat al marge d’això em preocuparia, però el PSC no és un partit independentista. Nosaltres diem que s’ha de distingir una consulta organitzada per una institució privada d’una consulta feta per una administració, tenen característiques i efectes diferents. Les entitats tenen el dret a fer consultes, però en un moment que esperem una sentència sobre un Estatut – que aquest sí sabem que respon a la voluntat dels catalans- preguntar sobre la independència no és la millor manera de donar raons per les quals l’Estatut no s’ha de tocar.

Per tant, Arenys fa que els jutges del TC vegin amb més antipatia l’Estatut?

No. Dic que si un té un objectiu no és sensat que abans d’haver-lo assolit se’n plantegi un altre. No podem demanar un permís d’obres i al mateix temps buscar un altre pis. Que la gent que mai ha cregut en aquest Estatut busqui altres vies és lògic, però no ho és que partits com Convergència, que es van comprometre fins a les celles amb aquest estatut, ho facin. Això políticament és xocant.

També és xocant que ERC estigui animant les consultes i al mateix temps formi part del govern.

ERC per defensar la seva independència política va sortir d’un govern. ERC considera que Espanya no es reformable i van estar disposats demostrar-ho participant en el procés de reforma. Ara diuen que el temps els ha donat la raó. Entenc que hi hagi independentistes que vulguin una sentència negativa perquè això els dóna la raó, però no entenc a Convergència.

Comença un any prelectoral. Dos partits de la coalició tenen candidats que no formen part del govern, això pot dificultar el dia a dia?

En principi no perquè vam actualitzar el pacte d’Entesa i vam marcar el darrer any de legislatura.

Precisament un d’aquests candidats, Joan Puigcercós, ja ha posat sobre la taula les condicions mínimes per formar un tercer tripartit. Un és el dret a decidir.

Els catalans decidim tota l’estona. Catalunya no decideix quan vota en unes eleccions? No decideix quan vota l’ Estatut? Potser no sempre decidim allò que més ens convé, però sempre decidim. En tot cas, els partits van a unes eleccions amb un programa i ja hi haurà temps per parlar de possibles acords.

El Parlament sembla que tendeix a fragmentar-se. És positiu o negatiu pel PSC?

Operarem segons el mandat dels ciutadans. Els partits, quan apareix nova competència, ens sentim incòmodes, però és la voluntat dels ciutadans. Encara no tinc tan clar que el Parlament tingui més partits, de fet encara no sé quines opcions estaran a les paperetes.

Però la política de pactes formarà pactes de la campanya i s’hauran de donar pistes.

Les coalicions seran un debat, però el gran debat serà si el futur president és José Montilla o Artur Mas. Els pactes s’hauran de fer després.

I haurà nova llei electoral?

Objectivament és molt difícil que arribem a un consens sobre una llei, però sí podríem arribar a un acord sobre com organitzar l’administració electoral de Catalunya. Amb aquesta llei per primera vegada els recursos electorals de les eleccions catalanes no s’haurien de veure la junta electoral central, sinó a la futura sindicatura electoral catalana. Per tant, nosaltres proposarem fer la Llei de l’administració electoral de Catalunya. Això, si els partits ens hi posem, seria un avenç significatiu.

Per tant, no hi haurà llei electoral.

L’actual sistema electoral català, si a algú beneficia, és a Convergència. Per aprovar la nova llei es necessiten dos terços. Un partit que se sent beneficiat per aquest llei quin motiu tindria per canviar-la mesos abans de les eleccions? Siguem sincers. Nosaltres farem el que sigui perquè hi hagi llei, però tenim clares les dificultats.

Prioritats legislatives pel proper any?

La llei del cinema, la llei de consultes… però la nostra prioritat és la crisi i el darrer any d’una legislatura no és el moment de fer lleis. Hi ha la voluntat de fer l’organització territorial, però sincerament crec que a un any de les eleccions no s’acabarà encara que potser s’avançarà alguna peça. El darrer any de legislatura tot és més complicat perquè l’estímul sempre és menor i quan s’apropen unes eleccions les distàncies entre els partits augmenten.

La sensatez y centralidad del PSC

ABC, 24.09.09

No está de más recordar que algunos de los debates que monopolizan la política catalana no se producirían si el Partido Popular no hubiera recurrido el Estatuto. A nadie puede sorprender, por ello, que pida una vez más a Mariano Rajoy -que tan interesado parece en mejorar la imagen del PP en Cataluña- que retire el recurso contra una ley acordada entre el Parlament de Catalunya y las Cortes Generales, aprobada por éstas y finalmente refrendada por el pueblo catalán.

La manifiesta hostilidad del PP a la ampliación del autogobierno de Cataluña, que se ha demostrado nuevamente con el recurso presentado por el Gobierno de Esperanza Aguirre ante el Tribunal Supremo para anular la transferencia de la competencia a la Generalitat sobre la expedición de los permisos de trabajo a los trabajadores extranjeros, no parece ser óbice para los planes de colaboración presente y futura entre Artur Mas y Rajoy. Planes que, por cierto, en nada moderan la deriva radical de CiU.

Todo ello no contribuye a la claridad en la política catalana, que parece lugar abonado para la improvisación, los falsos debates, la gesticulación permanente, el tacticismo y un eterno volver a empezar. Lo hemos visto recientemente en torno a la consulta celebrada en Arenys de Munt sobre la independencia de Cataluña. Algunos opinadores consideran que incluso la posición del PSC ha sido ambigua. Creo sinceramente que no es así ¿Cuál ha sido la posición del PSC?

Primero: acatamiento de las leyes por las administraciones. Segundo: las entidades pueden consultar a sus miembros o a la población en general sobre los temas que quieran. Tercero: es importante distinguir entre unas y otras consultas porque tienen características y efectos diferentes. Cuarto: nosotros no estamos a favor de la independencia de Cataluña; somos catalanistas y federalistas. Quinto: la mayoría de los catalanes se pronunciaron a favor del Estatuto del 2006 y, por lo tanto, los que defienden el derecho a decidir tendrían que respetar aquello que los catalanes ya decidieron, especialmente en un momento en que el Tribunal Constitucional todavía no se ha pronunciado sobre los recursos presentados contra el Estatuto. Sexto: es lógico que entidades, plataformas y partidos independentistas -que por coherencia no apoyaron el Estatuto- promuevan consultas. Séptimo: constatamos la deriva radical de CiU que, habiendo apoyado el Estatuto, es partidaria de estas consultas y cuyo líder, Artur Mas, ha dicho que votaría sí a la independencia de Cataluña y que promovería una ley de consultas catalana que desconociese lo que la Constitución establece.

En este contexto el PSC es, más que nunca, el garante de lo que en Cataluña llamamos «seny». Siguiendo la senda trazada por el President Montilla, el PSC no va a olvidar las prioridades de los catalanes y su sentir mayoritario. Nuestra prioridad es hoy la crisis económica. Y a eso nos vamos a dedicar. Con todas nuestras fuerzas. Porque, para el PSC, no es hora ni de aventuras, ni de sorpresas, ni inventos ni pasos atrás.

“Hi ha qui sembla que hagi descobert ara l’existència del Tribunal Constitucional”

ENRIC RIMBAU

EL TEMPS, 8.11.09

—Si finalment el Constitucional retallés l’Estatut, gairebé tothom a Catalunya parla de resposta unitària. És factible aquesta unitat? I si ho és, al voltant de quin concepte s’ha d’articular?

—Ha de ser possible. Ara, cal que passin coses que sovint lamentablement no passen. Primer, que quan hi hagi la sentència, ens la llegim serenament, ens reunim, parlem i decidim què fem i si és possible donar-hi una resposta comuna. I com ha de ser? És molt clar. Els catalans vam votar un estatut que marca un sostre d’autogovern i això s’ha de respectar. Per tant, si la sentència altera això, caldrà cercar unes altres maneres d’aconseguir-ho. Les institucions no poden cridar a la insubmissió, però al mateix temps han de fer política, en el sentit de fer complir la voluntat d’autogovern que es va expressar amb el vot favorable a l’Estatut.

—Compartiu la idea que es pot produir un xoc de legitimitats entre allò que va votar la ciutadania i el Tribunal Constitucional?

—A veure, el TC no es va crear ahir. En canvi, aquest estiu ha semblat que hi havia qui descobria ara l’existència del TC. Forma part de les regles del joc, que són conegudes. Potser hi ha qui no les coneix, però els polítics tenim l’obligació de conèixer-les. Per tant, allò que el tribunal et pot fer és el seu paper institucional. I a nosaltres ens toca, des de la política, fer que es respecti la voluntat dels ciutadans. I si no és d’una manera haurà de ser d’una altra. Aquesta cerca d’alternatives és la feina del polític.

—I com és aquesta altra manera?

—És que no en volem parlar fins que no ens diguin que l’Estatut és inconstitucional. Jo encara no he llegit res que em faci dir que he de recuperar res que hagi perdut. Fins ara l’Estatut és constitucional del tot. Per què he de fer el joc a uns altres? Si algú pensa el contrari ho haurà de demostrar. I si el tribunal ho considera, ho haurà d’argumentar. Fins que no passi, no entrarem en el joc de les especulacions, perquè caiem en aquest tic de la política catalana, de fer molta gesticulació i de perdre el foc per la boca. No hem de donar batalles, les hem de guanyar, com creiem que hem fet amb el finançament.

—Però des d’Espanya, el PP i el PSOE hi han entrat de ple, en aquest joc.

—És clar, però és que hi ha gent a qui li pot interessar aquest debat. Hi ha a qui li interessa donar per fet que això serà molt dolent. I així, quan arribi la reacció, podrà dir que és menor. És que no hi hem d’entrar, en aquest joc. També és veritat que és força hipòcrita la posició dels qui diuen: “No es pot pressionar el tribunal.” Home, el tribunal és pressionat per tothom. Fins al punt que no s’ha pogut renovar, s’ha revocat un magistrat, que amb totes les filtracions als diaris ja es podria configurar una sentència… Per tant, tampoc no ens podem exclamar si una entitat, un partit o qui sigui diu al tribunal què ha de fer. Si de tres anys ençà tothom ho fa! Ara, nosaltres no serem els qui entrarem en el joc de donar per fet que l’Estatut no és constitucional. És un error, però sobretot, és fals. Si no, no l’hauríem votat. I sobretot, no l’haurien votat les Corts Generals.

—Ara comença el nou curs polític i el darrer de la legislatura. Quins elements clau preveieu?

—El tema més important serà la crisi i els seus efectes. Com, des de les administracions, s’acompanya la gent que la pateix més directament i com ajudem les empreses que lluiten per sobreviure. Per tant, serà un component fortament econòmic i social. Ara, també s’aprovaran unes quantes lleis, perquè el govern té en cartera diverses qüestions. Hi ha per resoldre la nova organització territorial del país. Hi ha el compromís de crear la ponència conjunta sobre la llei electoral. Per tant, hi ha coses sobre la taula que tenen certa importància. Però jo crec que des del punt de vista de la ciutadania, de les coses que realment importen, l’aspecte essencial serà veure fins a quin punt la Generalitat, amb els seus recursos, és capaç de mantenir les polítiques socials i econòmiques en un context com l’actual, tan difícil.

—Amb el nou sistema de finançament, la Generalitat pot afrontar amb prou recursos la crisi?

—Probablement no. Però per què tots els govern del món han augmentat la seva despesa? Doncs perquè han hagut d’encarar noves despeses no previstes. Per això no és estrany que a l’estat espanyol es plantegi el debat de revisar les polítiques fiscals. Els sistema de finançament ens posa en una situació més bona, però no resol tots els problemes, sobretot en un context complicat com aquest, i amb un model basat en uns imposts la recaptació dels quals ha baixat.

—Heu parlat de la llei electoral i de la nova ordenació territorial, dos punts recurrents. Finalment s’avançarà en algun?

—Jo faria allò que en aquests moments estem en condicions de fer: crear la vegueria de l’Ebre i resoldre el disbarat metropolità. Això és el que és més madur i crec que sí que ho podem fer, pel que fa a la nova ordenació territorial. Des del punt de la vista electoral, és molt difícil que un any abans de les eleccions puguem canviar les regles del joc. Però hi ha una altra cosa que sí que podria ser objecte de consens entre els partits, què és l’administració electoral. I intentar que, si més no, a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, la darrera instància de resolució de conflictes fos la Junta Electoral de Catalunya, que no existeix, i no la Junta Electoral Central. Per tant, en aquestes qüestions, jo tinc una visió pragmàtica i resoldria els problemes sobre els quals hi pugui haver el consens necessari.

—Pel que fa el desplegament de l’Estatut, més enllà de debat de la sentència del Constitucional, fins a quin punt pot tornar a tibar les relacions entre el PSC i el PSOE el fet d’anar estirant competències?

—Jo sóc molt optimista. Els aspectes on hem posat la banya, els tenim prou enfocats. Hem entrat ja en el traspàs del servei de rodalia de Renfe, que s’ha de fer efectiu el gener de l’any vinent. I, abans d’acabar l’any, el govern d’Espanya s’ha compromès a donar el vist-i-plau a un nou model de gestió aeroportuària que permeti la participació determinant de les institucions catalanes. A part tot el desplegament de l’Estatut, que inclou moltíssimes coses. Recordo que l’anterior estatut es va desplegar durant 23 anys i no es va acabar. En aquest terreny les coses van prou ben encarrilades.

—Les relacions entre els PSC i el PSOE són més bones que ara fa un any?

—Sens dubte, sí. Resoldre el finançament ha estat un prova difícil, però també molt definitiva. Aquí és on s’havia de veure si hi havia la voluntat de desenvolupar l’Estatut o no. I nosaltres hem constatat feliçment que sí.

—I des d’aquesta calma d’ara és més fàcil de plantejar una presència del PSC diferenciada a Madrid?

—Nosaltres sempre hem dit que hi ha dos moments per a plantejar aquesta fórmula. L’un és als congressos del PSC, que és quan es decideix l’organització del partit. I els dos darrers congressos han decidit per amplíssima majoria que sigui l’executiva del partit la que decideixi, en cada moment, quina és la millor manera d’organitzar-se. L’altre moment és quan es constitueixen els grups parlamentaris, i això és durant els set dies després de constituir el Congrés de Diputats. Per tant, no és un problema que tinguem sobre la taula. Però també crec que si el model de relació entre el PSC i PSOE ha funcionat durant vint anys i continua donant bons rendiments, no hi ha motius per a canviar-lo. Si en un moment determinat es decidís que això no és prou potent per a defensar els interessos del país i per al desplegament de la política del PSC, seria el moment de plantejar-ho.