• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

La renovació del socialisme democràtic

REALITAT
REVISTA TEÒRICA PCC
NÚM. 10. JUNY 1990

LA RENOVACIÓ DEL SOCIALISME DEMOCRÀTIC
Miquel Iceta i Llorens
Secretari de Formació del PSC

Vull en primer lloc vull agrair a la direcció de Realitat per l’amable invitació de col•laborar amb la revista teòrica del PCC. Aquesta invitació a comentar el procés de renovació del socialisme democràtic es produeix en uns moments especialment apassionants. Els canvis que estem vivint semblen accelerar el temps i ens estant portant a una situació radicalment diferent a la de a uns pocs anys. Estem assistint a una veritable mutació. Una mutació que exigeix audàcia a l’esquerra. Audàcia en la innovació. Audàcia en la capacitat d’adaptar-nos a situacions canviats. Des de les pròpies posicions, sens dubte, però amb l vista posada en la realitat, que és l’únic paràmetre de mesura per a una acció política transformadora.

És des d’aquesta perspectiva que el socialisme democràtic està emprenent la seva renovació. Renovació col·lectiva que ha portat a l’aprovació d’una nova Declaració de Principis de la Internacional Socialista, adoptada en el darrer Congrés de la IS celebrat a Estocolm el juny de 1989. I renovacions particular, pròpies de cada partir membre de la Internacional. Dintre d’aquestes cal destacar especialment el nou programa bàsic del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), el document Perspectives-90 elaborat pel Partit Socialista Austríac (SPO), la renovació del laborisme britànic encapçalat per Kinnock i el mateix Programa 2000 Del Partit Socialista Obrer Espanyol que després comentaré.

Cal dir que aquest procés de renovació s’ha vist sorprès pels esdeveniments de la Unió Soviètica –la perestroika de Gorbachov- i l’enfonsament dels règims comunistes dels països de l’Est d’Europa. Aquest esdeveniments posen sobre la taula vells i nous temes de discussió i obren la possibilitat de superar la divisió del moviment obrer produïda l’any 20. Perquè avui coincideixen dos fets: la renovació del socialisme democràtic i la reestructuració del comunisme soviètic.

Abans d’entrar a comentar la reflexió socialista actual, voldria entrar en una consideració sobre els dos elements que, al meu parer, són en la base mateixa de la crisi del comunisme i també en l’origen de l’audaç procés reestructurador dirigit per Mikhail Gorbachov.

El primer element és la manca de llibertat als règims comunistes. Llibertat entesa com a respecte ple dels drets humans i entesa com a sistema democràtic que dirimeix en unes eleccions lliures qui té la responsabilitat de dirigir temporalment el govern d’un país en funció del suport rebut per programes enfrontats. Aquest va ser ja, al 20, un dels motius de divisió en el si del moviment obrer. La crítica radical de Rosa Luxemburg a Lenin quan parlava de “la llibertat dels que pensem de forma diferent” o la resposta del socialista espanyol Fernando de los Ríos a la pregunta de Lenin “Llibertat, per què?: “Llibertat per a ésser lliures” segueixen avui essent vigents. No hi ha socialisme sense llibertat. I això vol dir: Estat de dret (separació de poders, subordinació dels poders a la llei), plena vigència dels drets humans i civils i sistema democràtic pluripartidista.

D’altra banda, el compromís amb la llibertat garanteix la possibilitat de corregir els errors comesos. Fernando Claudín en el seu article aparegut al primer número de la revista El socialismo del futuro diu “L’anàlisi crítica de la història de la socialdemocràcia ens mostraria també un nodrit repertori d’errors, però no han conduït a l’enfonsament de la socialdemocràcia. I caldria buscar la raó no sols en que les seves concepcions ideològiques i polítiques es van revelar més apropiades als objectius que perseguia –la millora social de les classes treballadores a través de la reforma i no de la ruptura revolucionària; l’avenç de la llibertat i de la democràcia; sinó també perquè el funcionament democràtic de l’organització i estar sotmesa a la sanció democràtica de la societat facilitava la correcció d’errors”.

El segon element és el fracàs d’un sistema econòmic basat en el col•lectivitzem burocràtic i autoritari i la planificació centralitzada. Adam Schaff en el seu article aparegut també a la revista abans citada diu: “L’eliminació revolucionària de la propietat privada els mitjans de producció, encara que sigui una condició indispensable per a la revolució socialista (no sabem si ho serà en el futur o, si continua sent-ho, si ho serà com fins ara), no és una condició suficient (…) No s’ha confirmat a la pràctica l’afirmació que la propietat privada dels mitjans de producció frena el desenvolupament d’aquests mitjans mentre que la propietat socialitzada l’accelera: la comparació dels resultats que es desprenen de la rivalitat entre els dos sistemes de propietat en l’esfera de les innovacions tecnològiques, de la productivitat i del desenvolupament dels mitjans de producció és vergonyosa (…). Tampoc s’ha confirmat la tesi sobre l’anarquia de l’economia de mercat i sobre els seus efectes negatius sobre la vida social com a conseqüència de les crisis de superproducció inevitables en el sistema capitalista: la crisi econòmica afecta actualment tots els països del socialisme real en un grau més acusat que els països capitalistes (…). L’anarquia econòmica és originada no per l’economia de mercat, sinó per un excés de centralisme, per la carència d’idees teòriques i per la deficiència de les bases tècniques indispensables per a la realització eficaç d’una planificació de l’economia”.

Aquesta llarga cita no és una provocació. És la constatació d’una realitat, que pot no agradar però no per això és menys real. De fet, Mikhail Gorbachov hi coincideix en el que és fonamental quan diu a l’article que obre el primer número de la revista ja citada: “Ens adonem que el funcionament normal de l’economia moderna és inconcebible sense mercat, sense competència, sense guany. Però, com es conjumina això amb els valors humanístics, amb l’avanç cap a un tipus més elevat de la comunitat humana ? Com deslliurar les relacions mercantils de les conseqüències negatives que condueixen a la deshumanització de la societat i a la degradació moral de l’individu?”

El tema de l’economia de mercat es també un tema central de la reflexió del socialisme democràtic. Permeteu-me que com a exemple reprodueixi una llarga citada literal de la resolució del 5è. Congrés del PSC (desembre de 1987): “Els socialistes creiem que el mercat és imprescindible com a força impulsora, perquè és capaç de coordinar una quantitat ingent i diversificada de decisions econòmiques i polítiques, de fomentar l’eficàcia i de desenvolupar la capacitat competitiva. Per això volem conservar la seva dinàmica. El recolzem i l’utilitzem. D’altar banda, sempre hem tingut clar que el mercat propicia processos de concentració que alteren la competència, que satisfà millor béns d’utilitat individual que no pas d’utilitat pública i que es comporta parsimoniosament en els processos cars i intensius en capital. La imperfecció de l’economia de mercat fa necessària la seva regulació i la correcció dels desequilibris que genera. De la dinàmica i les mancances del mercat han sorgit un seguit de tasques a las que tan sols pot fer front l’Estat. Per això actua fixant les condicions generals de desenvolupament de l’activitat econòmica, com a propietari d’empreses o com a organitzador d’activitats socials diverses en la prestació de serveis públics i establint mecanismes que garanteixin la igualtat i la solidaritat”. És, en definitiva, aquest debat el que ens va fer canviar la vella fórmula de socialització dels mitjans de producció, distribució i canvi per la de control social de l’economia que, diuen les resolucions congressuals “pot prendre formes diverses”.

En qualsevol cas ha de quedar clar que el reconeixement de l’economia de mercat no suposa ni la seva exaltació ni tancar els ulls davant les seves imperfeccions i sobre tot la seva ineficàcia social, o més ben dit, la seva perillositat social. Cal també ésser conscients que ho ens trobem davant un lliure mercat idíl·lic, com el que definien els economistes neoclàssics del segle XIX. Ens trobem davant d’un mercat en què els Estats tenen molt a dir, i en que existeix un doble tipus de mecanismes reguladors internacionals: les estructures econòmiques inter-estatals (Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, GATT, Comunitat Econòmica Europea, etcètera) i les mateixes empreses transnacionals que són agents econòmics d’abast mundial.

De totes maneres, l’anàlisi de la fallida del comunisme ens ha de portar immediatament a la pregunta que plantejava públicament el filòsof socialista italià Norberto Bobbio: “El comunisme històric ha fracassat (…) Les democràcies que governen els països més riscs del món, estan en condicions de resoldre els problemes que el comunisme no ha aconseguit resoldre ? (…) La democràcia ha sortit airosa del repte que li va plantejar el comunisme històric, admetem-ho. Però, amb quins mitjans i amb quins ideals es disposa a enfrontar-se als mateixos problemes que van donar lloc al repte comunista?”

I aquesta és la qüestió. I per això la renovació del socialisme democràtic per nova empenta, nova volada. Perquè com diu el director de Mondoperario, la revista teòric del socialisme italià, Luciano Pellicani: “Malgrat els límits i les insuficiències del model socialdemòcrata, continua essent l’únic esquema institucional capaç de no sacrificar a l’altar del valor-llibertat el valor-igualtat. És cert que l’estratègia socialdemòcrata no ens ha donat la societat socialista, però, almenys, ha estat capaç de “civilitzar” el capitalisme, de fer que la societat de mercat sigui menys despietada i deshumanitzada. Aquesta és ja una raó decisiva per sostenir que la Internacional Socialista té futur. Però no és una raó suficient per sostenir que hi haurà un socialisme de futur radicalment diferent del que van construir els partits comunistes al poder. Un socialisme així està en gran part per inventar i, el que és encara més important, està tot ell per construir”.

La renovació del socialisme democràtic també surt al pas d’una determinada interpretació que vol fer aparèixer la crisi del comunisme com a la victòria definitiva del capitalisme sobre el socialisme. Si bé la profunda crisi econòmica i política dels països comunistes és absolutament certa, comporta un debat sobre l mateixa identitat comunista i ha impulsat Mikhaïl Gorbachov a un procés de reestructuració econòmica i política de la Unió Soviètica tan profund com incert, no és menys cert que aquests fets, importants com són, no ens poden fer ignorar quina és la situació d’avui en el món que, com recordava Raimon Obiols en el seu informe polític al Consell Nacional del PSC de 18 de març de 1990: “És un món de 6.500 milions d’homes i dones, dels quals 4.800 viuen en països subdesenvolupats del Tercer Món, la major part d’ells amb règim econòmic capitalista, 2.000 milions dels quals tenen menys de 15 anys, 800 milions dels quals viuen en règim de malnutrició i de fam, 14 milions dels quals moren cada any de gana. Presentar els canvis actuals del món com l’eclosió triomfal de l’economia capitalista liberal, no és només un sarcasme sinó que és, i mesuro les meves paraules, una mostra de frivolitat que insulta la majoria de la humanitat. Qualsevol persona que es resisteixi a un escàndol criminal que significa el pacte de la fam dels països del Tercer Món, ha de ser el nostre aliat en aquest procés de renovació del socialisme en el terreny internacional. Qualsevol persona que es revolti davant del fet que avui el flux de diners va del Sud cap el Nord del planeta, que el servei del deute és superior cada any en més de 10.000 milions de dòlars al conjunt dels crèdits, ajuts i préstecs que els països pròspers industrialitzats adrecen als països pobres, als països del deute, del subdesenvolupament, de la misèria i de la gana. Enfront d’això, nosaltres reafirmem el que són els nostres postulats bàsics, el que és la nostra identitat com a socialistes. El realisme no ens fa pagar el preu de les dimissions. Ésser socialista, en aquests anys 90, significa abordar els problemes amb solvència, amb rigor i amb sentit de la realitat, però també amb voluntat de canvi. Nosaltres estem a favor de la voluntat de canvi, o del canvi de voluntat. La nostra voluntat segueix essent la mateixa del combat socialista del passat; contra tot allò que provoca, manté o crea injustícia i desigualtat, pobresa, ignorància, menyspreu per l’home, racisme, intolerància, violència, opressió, oligarquies, poders confiscats, privilegis socials, cooperativismes, burocràcies, desequilibris, irresponsabilitat i destrucció de la naturalesa”.

Aquesta descripció del món, que ens envolta, la persistència d’importants desigualtats i desequilibris de renta, de poder, de saber, en la nostra societat és la que empeny la nostra acció i la que ens impulsa a una necessària renovació teòrica i programàtica.

Abordem aquesta renovació des dels nostres principis. Els principis del socialisme democràtic, definits així per la Declaració de Principis de la Internacional Socialista aprovada al 18è. Congrés de la IS celebrat a Estocolm el juny de 1989:

“El socialisme democràtic és un moviment internacional per a la llibertat, la justícia social i la solidaritat. La seva fita és un món en pau, en què es puguin realitzar aquests valors fonamentals, en què cada individu pugui viure una vida plena desenvolupant la seva personalitat i les seves capacitats, i en què els drets humans i civils estiguin en emparats en el marc d’una societat democràtica”.

“La llibertat és el resultat d’esforços individuals i col•lectius que configuren de manera complementària un mateix i únic procés. Tots els éssers humans tenen dret a ser lliures i a disposar de les millors oportunitats possibles per assolir les seves fites i realitzar aquestes capacitats. Però això només és possible si la humanitat sencera triomfa en la lluita immemorial per ésser mestressa de la seva història i per assegurar que cap persona, classe, sexe, religió o raça, se serveixi de cap altra”.

“La justícia és la finalitat de tota discriminació contra els individus, la igualtat de drets i oportunitats”. Exigeix que les desigualtats socials, mentals o físiques es vegis compensades, i que ningú no depengui ni dels propietaris dels mitjans de producció ni dels que posseeixen el poder polític”.

“La igualtat és l’expressió de valor idèntic de tots els éssers humans i la condició prèvia per al desenvolupament de la persona humana. Una bàsica igualtat econòmica, social i cultural és la condició imprescindible per a la diversitat individual i el progrés social”.

“La solidaritat és general i universal. Es tracta de la manifestació pràctica d’una humanitat comuna, d’un sentiment d’identificació amb les víctimes de la injustícia que les més importants tradicions humanes encertadament recomanen i subratllen. L’actual interdependència mundial, sense precedents en la història, ressalta encara més el valor de la solidaritat, que s’ha convertit en un imperatiu perquè l’espècie humana sobrevisqui”.

“Els socialistes democràtics atribueixen la mateixa importància a aquests tres principis fonamentals: Llibertat, igualtat i solidaritat, que són interdependents. Cadascun és un requisit previ per als altres dos”.

Aquests dos principis, juntament amb la reflexió sobre el compromís amb la democràcia i sobre la necessitat del control social de l’economia de mercat als que abans feia referència, són el marc sobre el que s’està realitzant la renovació del socialisme democràtic que ha de sortir al pas de quatre tipus d’amenaces avui tristament presents: les amenaces a la pau mundial, l’amenaça de destrucció irreversible del medi ambient, l’amenaça de la fam massiva al Tercer Món, l’amenaça de la consolidació d’una societat dual a les societats avançades (amb més pobresa, més desigualtats i més discriminacions).

El procés de renovació del socialisme democràtic comença de fet com a reacció a una crisi d’adaptació. Crisi constatada a finals de la dècada dels 70 quan el socialisme europeu no va ser capaç de donar resposta, més enllà de les velles receptes, a la crisi econòmica i als efectes d’aquesta sobre les estructures de l’Estat del benestar. Aquesta incapacitat va tenir la conseqüència immediata d’una pèrdua de la confiança de l’electorat a diversos països. Això va portar a l’inici de la reflexió que avui està culminant en la renovació teòrica i programàtica de la Internacional Socialista i de molts dels seus partits membres.

Insisteixo a parlar de crisi d’adaptació, per diferenciar-la de l’actual crisi del Moviment Comunista Internacional que es tracta, crec, d’una crisi d’identitat. La crisi del socialisme democràtic va ser una crisi d’adaptació a una nova realitat social, econòmica, tecnològica i cultural, Però no una d’identitat ja que els principis bàsics (llibertat, igualtat i solidaritat), el compromís amb la democràcia, i els mecanisme d’un progressiu control social sobre l’economia segueixen plenament vigents. I l’objectiu fonamental el socialisme democràtic també segueix essent el mateix: assolir el major grau de llibertat possible perquè tota persona pugui desenvolupar-se plenament. Aquesta llibertat per a tothom s’ha d’assolir mitjançant un canvi social que suprimeixi tots els desavantatges de partida que impedeixen a la immensa majoria accedir a aquesta situació de llibertat. I per a organitzar aquest canvi social són imprescindibles la solidaritat i la cooperació com a motors del progrés social.

A continuació em referiré concretament al contingut d’aquesta renovació en el Partit Socialista Obrer Espanyol, plasmada a l’esborrany del Manifest del Programa 2000 que, encara que provisional, apunta ja la forma i els continguts definitius de la renovació teòrica i programàtica del PSOE.

Aquest text comença fent una anàlisi dels profunds canvis socials als que estem assistint. Efectivament, la gran mutació tecnològica que s’està desenvolupant en els darrers anys tindrà conseqüències en la vida, el benestar i l’economia, encara més importants que les que va produir la primera revolució industrial. Canvia el món del treball, augmenta la productivitat i l’autonomia dels processos de producció i aquests canvis introdueixen grans modificacions en les formes de pensar i de viure dels treballadors. També ha canviat de forma radical l’estructura de producció, que avui s’integra en un gran sistema econòmic mundial amb empreses transnacionals que concentren un gran poder de decisió econòmica i tecnològica, amb xarxes flexibles de petites i mitjanes empreses i amb un nou paper dels governs estatals que han d’assumir un nou paper estratègic i de direcció de les economies nacionals.

Però els canvis a la nostra societat van més enllà de l’esfera tecnològica i productiva, i incideixen també en els àmbits de la cultura, la mentalitat i les aspiracions de la gent: la revolució de la dona és avui un procés imparable, però encara incomplet; els canvis en el cicle de la vida humana ens obliguen a canviar unes formes culturals que primaven unes edats per sobre d’unes altres. Els joves són més madurs i estan més informats que els joves de fa 20 anys. Els processos de formació no s’aturen en l’adolescència. Els jubilats són avui més sans, més nombrosos i tenen més ganes de viure i de realitzar projectes personals que en el passat. Finalment, tots els ciutadans volen, més enllà d’un nivell de vida digne, una millor qualitat de vida, en l’oci, en l’habitatge, en les relacions humanes i en les relacions amb la natura. En definitiva, avui les demandes socials són més complexes, diversificades i desagregades i, en mols casos, novedoses.

Tots aquests canvis se superposen i actuen els uns sobre els altres i, a més, han de ser contemplats en un context en que les transformacions mundials s’acceleren. Apareixen amb més força quatre nous factors: el món és ja una unitat econòmica, en la que les immenses possibilitats de prosperitat apuntades per les noves tecnologies no estan repartides equitativament i, a més, les estructures econòmiques internacionals no han evolucionat al mateix ritme que el mateix procés d’internacionalització de l’economia: augmenta el contrast entre uns països desenvolupats amb un alt creixement i rendiment econòmic amb la misèria i l’empobriment creixent dels països menys desenvolupats; l’amenaça ecològica que no sols pot plantejar una situació sense retorn pel que fa als ecosistemes i als recursos naturals, sinó que començar a plantejar problemes i possibilitats catastròfiques fins ara reservades als relats de ciència ficció; i, en quart lloc, s’albira una convergència entre l’Est i l’Oest, amb la democratització dels països comunistes i la possibilitat de desaparició dels blocs militars. Aquest darrer aspecte de final incert, pot afavorir la pau mundial, el diàleg i la cooperació entre els països i un increment del paper d’Europa en el món.

Aquests són els canvis que es contemplen a l’esborrany de manifest del Programa 2000 del PSOE. I, com allà es diu, en aquesta època de canvis no hi ha res decidit per endavant. Les tendències indicades poden servir per al desenvolupament creatiu del planeta, però també a un augment de la nostra capacitat autodestructiva. Això dependrà del que els homes i dones fem en els propers anys. Dependrà, en definitiva, de les decisions polítiques que s’adoptin.

Els socialistes, com diu l’esborrany de Manifest, no som adivins, ni aspirem a assolir una societat ideal que vindria científicament avalada per la marxa inevitable de la història (contràriament al que predica el marxisme-leninisme), però no renunciem a una societat nova, tot i que no coneixem els seus trets fonamentals ni serà un producte de la història, sinó de la voluntat humana. El socialisme, més que un nou sistema productiu, és un moviment polític que està lliurant una llarga lluita contra el pensament liberal conservador i està aconseguint transformar el capitalisme i eradicar les injustícies econòmiques i els desequilibris de poder per ell creats.

Juntament amb el reconeixement de l’economia de mercat, tema sobre el qual ja ens hem estès suficientment, l’esborrany de Manifest es pronuncia a favor d’una economia mixta i manté el compromís socialista de lluitar contra l’explotació econòmica fent un especial èmfasi en la posada en marxa de mecanismes de democràcia econòmica a través d’organitzacions socials representatives dels treballadors (sindicats); dels consumidors i dels petits estalviadors.

Al mateix temps i en coherència amb els canvis socials abans esmentats el socialisme ha comprovat que, més enllà dels fenòmens d’explotació econòmica, existeixen altres problemes de dominació en la societat, des de dominació de la dona, les derivades de l’estructura familiar, les que pateixen els consumidors o d’altres importants col·lectius socials que no són lliures de decidir el seu futur en funció de la seva edat o del lloc on viuen. Per això, com assenyala el document, un aspecte cultural central del canvi social que propugnem consisteix en què “els principis i els mètodes de la democràcia representativa no han de quedar limitats als programes electorals que són votats cada quatre anys. El camí per a resoldre els problemes dominació consisteix a estendre la democràcia representativa a totes els esferes de la vida en què existeixen desigualtats de poder”.

En definitiva, en aquesta nova etapa històrica, el socialisme ha d’avançar en la transformació del capitalisme i de la nova societat que ja està sorgint, desplegant la seva acció en dues direccions: la democratització de l’economia i l’extensió de la democràcia representativa a tots els terrenys en què existeixen problemes de dominació.

Aquests objectius topen frontalment amb l’actual ofensiva liberal-conservadora que, promovent els valors de l’individualisme possessiu i exclusivista, del guany a qualsevol preu front a la productivitat social responsable, vol posar els fonaments d’una societat dual o insolidària en la que la majoria surt perjudicada. Cal respondre a aquest repte amb una aposta clara per un projecte de societat integrat i no polaritzat, basat en la productivitat i no en l’especulació, en la qualitat de vida i no en la riquesa monetària. Front al malson d’una societat dividida entre privilegiats i marginats cal, avui més que mai aixecar la bandera d’una societat lliure i cooperativa que és la fita del socialisme democràtic.

El document es planteja també què cal fer a curt i mig termini per impulsar un projecte socialista de les característiques fins ara esmentades. Ho fa en una doble perspectiva: la d’un renovat impuls a l’acció reformadora del socialisme a Espanya i la de l’internacionalisme, referent real i immediat per a l’acció. Amb el del doble objectiu de transformar la nostra societat i, al mateix temps, ésser capaços de trobar els instruments per fer possible una sèrie de reformes a escala mundial.

Amb respecte a un renovat impuls a l’acció transformadora del socialisme a nivell espanyol es proposen tres camins per avançar:

En primer lloc, en aquesta època de canvis la societat hauria d’experimentar una profunda democratització, per a convertir-se en protagonista de la pròpia transformació. Aquests objectiu general comporta afrontar el repte de trobar nous mecanismes de control democràtic. Així, la democràcia representativa s’hauria d’enriquir mitjançant l’avenç en la modernització de l’Administració, la revitalització del Parlament, la consolidació d’un funcionament cooperatiu de l’Estat de les autonomies, i l’augment de les competències i recursos per part dels ajuntaments. Paral·lelament, l’Estat hauria d’experimentar una transformació en profunditat obrint-se a la participació de les organitzacions socials en el disseny, la gestió i el control de les polítiques públiques. Finalment, caldria avançar significativament en la consolidació de contrapoders socials protagonitzats per les organitzacions democràtiques dels consumidors i els sindicats.

En segon lloc, cal superar definitivament l’endarreriment històric del nostre país. Per això caldrà consolidar el projecte de progrés material, econòmic i tecnològic que ja està en marxa, orientant-lo inequívocament en una direcció determinada. Com assenyala l’esborrany del Manifest “el creixement econòmic que propugnem els socialistes s’ha de mesurar pel grau de realització de tres objectius socials: un lloc de treball per a tothom, la disminució progressiva de les desigualtats socials i una major qualitat de vida per a tots els ciutadans”.

I, en tercer lloc, cal donar un gran impuls a la construcció de l’Estat social, atenent els nous problemes plantejats en la nostra societat, i així, reformular els objectius de l’Estat del benestar que altres partits socialistes van impulsar en diferents països al llarg dels 50 i 60. L’Estat del benestar no només s’ha de desenvolupar en el nostre país en la direcció de proveir una sèrie de serveis bàsics universals. A més, cal que realitzi una acció positiva amb respecte a tots els col·lectius que suporten les majors desavantatges econòmiques o majors desigualtats de poder en la nostra societat: les dones, els jubilats, els nens i els adolescents, els habitants de les zones menys pròsperes, les minories ètniques, cadascun amb problemes diferents i específics. Per últim, l’Estat social haurà d’assumir un nou objectiu: assegurar uns nivells acceptables de qualitat de vida per a tots els ciutadans. En aquest terreny caldrà reflexionar sobre les condicions de vida a les ciutats, el tipus d’habitatge, d’urbanisme i de comunicacions més convenients per al futur, caldrà avançar en la vida cultural de forma que s’hi integrin els valors humanístics i els de la cultura científico-tècnica, al mateix temps que determinades activitats culturals passin a ser accessibles a tota la població. També caldrà trobar nous mecanismes perquè l’educació sigui accessible al llarg de tota la vida i caldrà trobar solucions a molts problemes medioambientals encara no resolts al nostre país.

Orientar el futur en la direcció que hem marcat exigeix un esforç a cada país i, també, uns determinats canvis, una determinada orientació a nivell mundial. Una de les grans contradiccions del nostre temps consisteix en què un gran nombre de decisions que ens afecten es prenen supranacionalment i, malgrat això, els projectes polítics existeixen fonamentalment emmarcats en les fronteres dels Estats. Per això és urgent no només dissenyar nous projectes de reforma d’abast internacional, sinó també la necessitat d’iniciar processos polítics d’àmbit internacional que sigui viables i operatius. Per això, l’esborrany de Manifest planteja entre d’altres coses les següents:

Cal dissenyar i posar en marxa un nou ordre econòmic internacional que resolgui la inestabilitat monetària i financera avui existent, que doni una solució definitiva al problema del deute extern, que canalitzi recursos als països del Sud i augmenti el comerç mundial, però que ho faci amb majors dosis de regulació per afavorir els països menys desenvolupats, racionalitzant les transferències de tecnologia i establint una dinàmica de cooperació i control amb les empreses transnacionals. D’altra banda existeix també una amenaça ecològica, el repte plantejat pels desequilibris ecològics a escala mundial, que exigeix la creació d’un nou tipus d’autoritat i de regulació d’àmbit planetari.

També els països de l’Est d’Europa poden ser objecte d’ajut i de cooperació. És lògic, per tant, que els socialistes apostem per la construcció d’Europa –la casa comuna de què parla Gorbachov perquè esdevingui en un important agent d’aquest nou concert mundial que harmonitzi el desenvolupament del Nord, del Sud, de l’Est i de l’Oest.

Arribarà el dia en l’horitzó del segle XXI que nosaltres o els nostres fills serem ciutadans de fet i de dret d’una nova realitat política que es dirà Unió d’Estats Europeus, o potser portarà un altre nom. El que és important per als socialistes europeus és que aquest procés constituent s’acceleri, que es realitzi sense frenades innecessàries, ja que sense aquesta Europa democràticament constituïda en una unitat política sobirana, no disposarem d’instruments polítics per avançar en la solució als grans problemes d’abast mundial avui plantejats.

Evidentment, des del punt de vista dels socialistes, no n’hi ha prou amb la construcció d’una Europa política. Cal també que aquesta Europa defensi un model de societat just, integrat i pròsper. Sense això Europa no podrà actuar com a punt de referència, ni com a impulsora de la solidaritat social i mundial. El gran repte del socialisme de finals de segle consisteix a configurar aquest model de societat. I per això cal avançar a cada país i, també, col·lectivament a nivell europeu. És per això que el socialisme espanyol va llançar el nou repte –avui encara un somni- de construir un Partit Socialista Federal Europeu.

Precisament la batalla entre el socialisme democràtic i el pensament liberal-conservador és més aferrissada que mai a nivell europeu. Cal acumular forces per fer realitat l’aspiració de construir una societat europea que combini la prosperitat econòmica amb una major qualitat de vida per a tothom, una societat en què la responsabilitat pública i el negoci privat no s’excloguin, sinó que es complementin, una societat integrada i no polaritzada, en la qual desaparegui el perill de marginació que avui plana sobre importants col•lectius, a través de l’acció d’un Estat del benestar eficient, participatiu i adaptat a noves demandes.

Com assenyala l’esborrany de manifest Programa 2000 del PSOE: “Per primer cop en la història del socialisme, l’internacionalisme es converteix en un horitzó real, i no sols simbòlic. L’escenari per a l’acció política dels socialistes ha de ser ja el món en el seu conjunt. Però per actuar-hi necessitem una Europa unida i basada en els valors de racionalitat i democràcia, de llibertat i solidaritat, que són patrimoni del socialisme democràtic. Aquesta Europa serà un pol de referència en la configuració del modelo de societat futur per a tots els països del món, un agent decisiu en la construcció d’un concert mundial basat en la pau i la cooperació, en el desenvolupament solidari i compartit, i en la restauració dels desequilibris ecològics”.

Aquí finalitza el resum de les principals aportacions per al debat contingudes a l’esborrany del manifest del Programa 2000 que serà adoptat properament pel Partit Socialista Obrer Espanyol. Espero que aquestes reflexions puguin ser útils per als lectors de Realitat en la confiança que, malgrat les discrepàncies, que n’hi ha i moltes, sabran veure en aquestes ratlles allò que uneix socialistes i comunistes: la voluntat de construir una societat més justa i més humana.