• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Els debats del vuitè congrés del PSC

ELS DEBATS DEL 8è CONGRÉS DEL PSC

El Mundo, 30 de juliol de 1996

Els debats interns dels partits polítics són sovint difícils d’entendre per part dels ciutadans. Per això voldria contribuir a aclarir alguns extrems dels debats del 8è Congrés del PSC.

1. La simplificació habitual que redueix el debat del PSC a una baralla entre “salistes” i “obiolistes” és enganyosa. 2. Raimon Obiols no es presentarà a la re-elecció com a Primer Secretari del PSC i no aspira tampoc a la Presidència del partit. 3. La candidatura de Narcís Serra a la Primera Secretaria del PSC està concitant un ampli suport. 4. Hi ha un acord unànime de fer un Congrés de debat d’idees, d’integració i d’obertura del partit. 5. La proposta de nova direcció del PSC se sabrà el dissabte dia 12 d’octubre a la nit i, malgrat el “morbo” del ball de noms, no centrarà els debats del Congrés. 6. Els principals debats del Congrés se centraran en la renovació del projecte polític, de l’organització i de la direcció del socialisme català, i en la construcció d’una alternativa de progrés a Catalunya en la perspectiva de 1999. 7. Sense menystenir el paper rellevant dels companys Borrell, Maragall, Montilla, Nadal, Obiols, Reventós, Sala i Serra, cal recordar que les decisions del Congrés es prendran per mitjà del vot individual i secret dels 1.057 delegats i delegades que seran elegits per les 332 agrupacions i 15 organitzacions sectorials del partit al llarg del mes de setembre.

El debat sobre la renovació del PSC s’inicia l’any 1992, just després de la quarta derrota consecutiva en unes eleccions al Parlament de Catalunya. Aleshores vàrem estar tots d’acord en iniciar la renovació del PSC, fent-lo més democràtic, més participatiu i més obert a la societat, i vàrem començar a discutir sobre la necessitat de girar més al centre o més a l’esquerra; d’aprofundir en la dimensió catalanista del socialisme català o de promoure la mobilització dels ciutadans de Catalunya que voten a totes les eleccions llevat de les autonòmiques —l’orientació política majoritària dels quals és progressista—; de distanciar-nos del PSOE i del govern socialista o d’afermar la identitat del socialisme català de la que forma part el seu vincle federal amb el PSOE; de fer una oposició més contundent a CiU o de cercar acords sobre els grans temes de país amb el Govern de la Generalitat. Aquesta descripció simplificada d’alternatives en discussió no configurava, ni configura, l’existència de dos blocs en el partit, ja que les posicions sobre aquestes qüestions són molt matisades, i les coincidències genèriques són més importants que les discrepàncies puntuals.

El debat de fons segueix essent el mateix. Com s’explica que entre els resultats del PSC a les eleccions generals i municipals i els de les autonòmiques hi hagin diferències de mig milió de vots? Es tracta d’electors que opten per recolzar en les eleccions autonòmiques a d’altres partits o que es queden a casa? Quines són les seves raons? El fet que molts ciutadans de Catalunya encara no sentin les eleccions al Parlament com a pròpies, i que el PSC no hagi estat capaç fins ara de vertebrar un projecte progressista que assoleixi un suport majoritari en les eleccions autonòmiques són dues grans assignatures pendents.

Avançat el debat, i com a conseqüència de les diferents posicions sobre com desenvolupar la renovació del PSC, es constata un distanciament entre el Primer Secretari i una part important del partit. Al Congrés de Sitges, amb mecanismes democràtics perfeccionats, esclata un conflicte que es va pretendre presentar com a una maniobra conspirativa de l’aparell del PSC. Aquesta explicació del Congrés de Sitges intenta passar per alt el “petit detall” que les votacions al Congrés es van produir en forma individual i secreta dels més de 800 delegats i delegades!

A partir del Congrés de Sitges, es generalitza l’expressió de “capitans” per denominar els dirigents territorials del partit. Però s’oblida sovint que el protagonisme dels “capitans” —15 ó 20 persones— va ser el resultat de la incapacitat dels “barons” —4 ó 5 persones— per a resoldre el problema de direcció del PSC. Per a resoldre’l adequadament, el Congrés de L’Hospitalet hauria d’elegir una nova direcció, que sàpiga escoltar més, que entengui que els militants no volen ser tan sols espectadors de la política, i que sigui conscient que el lideratge democràtic no es legitima tan sols en el moment de l’elecció, sinó que s’ha de verificar en el dia a dia.

Des d’aquest punt de vista, és encoratjador el compromís públic de Narcís Serra de dirigir el PSC sense perdre de vista ni l’orquestra —els dirigents, les organitzacions i els militants del partit—, ni la partitura —el projecte definit democràticament entre tots—. Necessitem també una direcció més pràctica i eficaç, que fugi de la retòrica com de la pesta, perquè el debat del PSC no es resoldrà a nivell teòric, sinó que ha de trobar la seva superació en l’acció quotidiana del partit.

Els debats als que he fet referència fins ara són potser els que més ressò troben a la premsa, però no esgotaran ni de bon tros les discussions del 8è Congrés.

Així, també es produiran discussions sobre la necessitat de centrar més el nostre discurs polític sobre els valors que donen sentit al nostre projecte —llibertat, igualtat, justícia i solidaritat—; sobre com adaptar les nostres polítiques a les radicals transformacions econòmiques, socials i polítiques que s’estan produint arreu del món; sobre com fer front a la globalització de l’economia i a l’hegemonia política i cultural dels plantejaments neoliberals; sobre com consolidar l’Estat del Benestar, combatent els que volen desmantellar-lo i convencent els que no han entès encara que la seva viabilitat exigeix reformes; sobre possibles canvis en el sistema electoral; sobre el repartiment del temps de treball; sobre com generar llocs de treball a través de la satisfacció de necessitats socials no cobertes; sobre la importància estratègica de l’educació per a promoure la igualtat i un creixement econòmic generador d’ocupació.

Debats, en definitiva, que posen en primer pla la funció d’un partit polític d’esquerres, que no és altra que la de servir d’instrument de transformació social i de defensa dels interessos dels ciutadans que li fan confiança.

Miquel Iceta i Llorens

Membre de la Comissió Executiva del PSC i Diputat al Congrés per Barcelona