• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Aportacions a la revisió del projecte catalanista del PSC

APORTACIONS DE MIQUEL ICETA AL GRUP DE TREBALL SOBRE REVISIÓ DEL PROJECTE CATALANISTA DEL PSC ORGANITZAT PER LA FUNDACIÓ RAFAEL CAMPALANS
Març de 1997

1. La revisió del projecte catalanista del PSC és imprescindible i, per fer-ho, no sols s’han de desenvolupar els Seminaris plantejats per Isidre Molas a instàncies del Primer Secretari del partit, sinó que cal que aquest Grup de Treball segueixi constituït per supervisar el procés i també com a instrument de reflexió més política.

2. La revisió del projecte catalanista del PSC requereix un brevíssim i esquemàtic apunt històric. Des dels anys 60, els i les socialistes catalans vàrem lluitar per la democràcia. Després vàrem fer una contribució decisiva en la recuperació de les institucions de la Catalunya autònoma. Més tard vàrem tenir un protagonisme decisiu en l’elaboració de la Constitució i de l’Estatut d’Autonomia. Vàrem perdre les eleccions de 1980 perquè no vàrem saber oposar un projecte diferent al missatge pujolista del tipus “Catalunya és l’únic que ens importa”. Tampoc no vàrem encertar quan vàrem rebutjar la possibilitat de participar en el Govern de la Generalitat, en no adonar-nos que tindria un caràcter constituent que marcaria molts anys de la vida catalana. Sense recuperar-se de la traumàtica derrota del 80 i havent de digerir al mateix temps el difícil procés d’unitat, el PSC no va tenir projecte catalanista propi en el període 1980-1987.

3. Érem tant conscients de no tenir projecte clar i definit que el 2on Congrés del PSC, celebrat poc després de la derrota del 80, portava com a lema “El projecte nacional dels treballadors”. Ens calia definir un projecte, no el teníem. Però no ho vàrem saber fer. Teníem altres problemes més urgents, les dificultats derivades del procés d’unitat socialista.

4. Les reflexions sobre l’aclaparant derrota de 1984 ens van portar a un esforç molt seriós de definició del nostre projecte catalanista, reflexió que culmina en el 5è Congrés del PSC celebrat el 1987 amb l’adopció de la proposta federalista dels 5 punts definits per Antoni Castells. La proposta federalista es situava en el terreny de l’ampliació de l’autogovern des d’una lògica racionalista i racionalitzadora. Lògica que no ha pogut fins avui vèncer la lògica emotivo-pragmàtica del pujolisme.

5. El fet que haguem perdut totes les eleccions autonòmiques celebrades des de 1980, i que, tot i que les perspectives siguin millors, Jordi Pujol podria tornar a guanyar les properes eleccions al Parlament de Catalunya, no ens pot fer oblidar que hem guanyat totes les altres eleccions celebrades a Catalunya. Ni tampoc no podem oblidar que els nostres serveis a Catalunya han estat decisius pel nivell de prosperitat i de benestar assolit pel nostre país. Des del retorn de Tarradellas, al fet d’impedir la divisió del país en dues comunitats. Des de la ingent tasca realitzada pels Ajuntaments dirigits pels socialistes, on viuen un 70% dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, fins a la tasca del PSC des del Govern de l’Estat, influint en la política autonòmica del PSOE, que ha arribat a assumir el “fet diferencial català” i inclús no tanca la porta a un lent procés “federalitzant”, i, sobretot, havent fet possible, amb el conjunt dels socialistes d’Espanya encapçalats per Felipe González, l’ingrés a la Comunitat Econòmica Europea, la modernització del país i, en especial, de la seva economia, i havent posat les bases de l’Estat del Benestar. Sens dubte això explica, juntament amb el rebuig natural que una gran majoria dels catalans i de les catalanes senten envers la dreta espanyola, els resultats de les darreres eleccions celebrades a Catalunya, les generals de 1996, en les que vàrem obtenir tants vots com en la històrica victòria d’octubre de 1982, malgrat celebrar-se en un context polític tan advers a nivell espanyol.

6. Però, malgrat un balanç tan satisfactori, la nostra incapacitat de bastir un projecte alternatiu al pujolisme subsisteix en gran mesura. I no sembla una incapacitat lligada als diferents candidats que hem presentat a les eleccions autonòmiques.

7. Tot i que el catalanisme polític és l’espai comú de tots els partits catalans llevat del PP, CDC ha reeixit, al llarg dels anys, a monopolitzar, en gran mesura, el catalanisme, traient-ne un evident rendiment en les eleccions autonòmiques. L’èxit de CDC no es deu tant al què fa en desenvolupar les seves responsabilitats de govern, sinó al què ha aconseguit representar. L’èxit de CDC, doncs, no rau tant en el que ha fet sinó en haver aconseguit aparèixer com qui millor defensa els interessos de Catalunya. Aquesta monopoli en el terreny simbòlic li ha permès defugir el debat sobre la gestió concreta. I el nostre projecte alternatiu haurà de vèncer el combat tant en el terreny simbòlic –apareixent com a millor defensor dels interessos nacionals– com en el programàtic –apareixent com a millor defensor dels interessos concrets dels catalans–.

8. L’intent de monopolització del catalanisme per part del pujolisme, en gran mesura reeixit, ha tingut un efecte altament pervers: la inhibició de sectors socials que, en la transició, s’havien vinculat a la reivindicació autonòmica i que ara se’n senten exclosos. Aquest factor és el que explica en gran mesura la gran anomalia nacional catalana: les eleccions que registren una abstenció més elevada són precisament les eleccions al Parlament de Catalunya. És precisament l’abstenció d’aquests sectors que en d’altres convocatòries electorals voten majoritàriament al PSC, la que fa possible les còmodes victòries de CDC.

9. La victòria d’una alternativa de progrés en les eleccions autonòmiques es produirà quan es donin dues condicions simultànies: la mobilització dels sectors abstencionistes i la capacitat d’atracció de sectors catalanistes de centre que fins ara han votat CiU a les eleccions al Parlament de Catalunya. La majoria alternativa al nacionalisme conservador serà la del catalanisme integrador.

10. Les claus de la victòria són quatre: projecte, lideratge, capacitat de mobilització, i programa, en aquest ordre. En aquests moments la nostra prioritat absoluta ha de ser, doncs, la revisió del projecte, que haurà de ser un projecte clarament diferent al proposat pel pujolisme. De lideratge ja en parlarem quan toqui. La capacitat de mobilització dependrà d’aquests dos factors, de l’empenta del propi PSC, i de la capacitat d’engrescar a sectors no organitzats. I el programa dependrà en bona part del projecte i de les aportacions que puguin sorgir de la discussió del Pla Estratègic per Catalunya, del Llibre Blanc de la Cultura, i dels processos de debat entorn de la construcció de la majoria de progrés que ja s’estan endegant.

11. La revisió del projecte ha de contenir necessàriament dos elements: si aquest projecte s’imposés democràticament què hi guanyaria Catalunya com a país (autogovern, capacitat de competir en el món global, etc.), i què hi guanyarien els ciutadans i ciutadanes de Catalunya (quin país i quina societat volem construir).

12. El nostre projecte ha de partir de la realitat, ha de tenir la vocació de diferenciar-se clarament del projecte pujolista, i la capacitat d’atreure als abstencionistes i a les capes mitges. Ha de ser, per tant, integrador i modernitzador. Integrador de la diversitat. No sols ha de prendre nota de la diversitat social, lingüística i cultural de Catalunya sinó que, precisament, un dels seus elements centrals és, justament, el respecte i l’impuls d’aquesta diversitat, la qual cosa ens separa molt rotundament del nacionalisme pujolista.

13. Perquè tot i que el catalanisme és un espai comú que comparteixen els partits polítics catalans, no podem oblidar quins són els trets específics del nacionalisme pujolista. El nacionalisme pujolista pretén erigir-se en ideologia política dels que estimen Catalunya. Pels pujolistes és impossible que hi hagi qui estimi el seu país sense ser nacionalista. I, per tant, pensen que qui no és nacionalista no estima prou Catalunya.

14. I què vol dir estimar Catalunya? Doncs defensar sempre i en tot lloc la identitat nacional, definida de forma arbitrària pels propis nacionalistes. Així, no veureu els nacionalistes catalans escandalitzar-se pel fet que les eleccions autonòmiques siguin les que registren un major grau d’abstenció. Es preocupen, això sí, si el català es parla més o menys, i proposen aprovar noves lleis per forçar a que es parli més el català, encara que un 57.8% dels catalans enquestats no ho cregui necessari [dada de l’enquesta de l’Institut Opina, març de 1997, publicada per La Vanguardia].

15. I això és així perquè el pujolisme és un nacionalisme més proper a Herder que a Renan, és a dir, un nacionalisme pel qual la referència fonamental són els orígens, la raça, els costums, la cultura o la llengua. Vegeu-ne el següent exemple: “(…) volem, al nostre país, un teixit social articulat i cohesionat entorn d’allò que ens uneix i ens dóna sentit com a poble: la llengua i la cultura (…) la nostra llengua, tant des del punt de vista territorial com des de l’històric és el català, i aquesta llengua nostra ens serveix, millor que cap altra, de vehicle de comunicació quan es tracta de definir la nostra identitat com a poble, quan es tracta d’expressar emocions i sentiments, quan ens esforcem a raonar i ser creatius, quan planifiquem o quan ens projectem cap al futur amb l’ànim de contribuir eficaçment a la millora de les condicions de vida al nostre planeta” [extret de la Introducció al Pla General de Normalització Lingüística signada pel Conseller Guitart].

16. Aquesta és la diferència fonamental que ha de separar un projecte nacional d’esquerres del projecte nacional del pujolisme. El pujolisme té com a objectiu la defensa d’una identitat nacional definida pels propis nacionalistes. I els projectes basats en la defensa de la identitat nacional tendeixen a negar i excloure les minories, a homogeneïtzar política i culturalment, a expressar una voluntat monolítica, a reclamar altes dosis d’adhesió als projectes i interessos nacionals [tal com són definits pels nacionalistes], i a inventar enemics exteriors del tot necessaris per assegurar els lligams i la solidaritat nacionals. La identitat nacional fins i tot implica també l’existència d’enemics interiors que són precisament aquells que no comparteixen els objectius polítics definits pels nacionalistes, aquells als que, quan convé, s’acusa de traïdors o botiflers.

17. Pels nacionalistes, la identitat nacional no pot ser plural, la identitat és, per definició, singular, única. Així, no accepten que Goytisolo, Marsé, Vázquez Montalbán, Félix de Azúa, Barral, Mayte Martín, Loquillo, o fins i tot Serrat o Marina Rossell quan canten en castellà, formin part de la cultura catalana. Seria trencar amb el principal dogma nacionalista: una sola llengua, una sola cultura, una única identitat nacional.

18. Però la diferència entre els nacionalistes de CDC i els catalanistes de progrés no sols és la constatació que la identitat catalana és plural, que la diversitat de Catalunya és, precisament, un dels seus senyals d’identitat, sinó que, com diu Fernando Savater: “A Euskadi, a Catalunya, a Galícia, a Andalusia, a tot arreu, la identitat col•lectiva realment existent està formada per tradicions i préstecs, de coses nascudes allà i de coses vingudes de fora, de gent amb arrels autòctones, d’immigrants i sobretot de molt mestissatge entre una i altra cosa. En una paraula: cap identitat col•lectiva en el nostre país està deslligada de la resta de les identitats espanyoles ni pot deslligar-se d’elles sense perdre part de la seva pròpia substància”. Per tant, el projecte nacional de l’esquerra no contempla com a possibilitat la secessió. És més, fa de la fraternitat entre els pobles hispànics una altra senyal d’identitat.

19. Pels nacionalistes catalans la definició plural de la identitat nacional és inacceptable, i encara ho és més l’afirmació de compartir elements comuns d’història i de projecte de convivència amb els altres pobles hispànics.

20. En canvi, el projecte nacional de l’esquerra és conscient que ha d’arrelar en un país en el qual la mobilització festiva més important és la Feria de Abril i les ballades de sardanes més nombroses les convoca Justo Molinero a Santa Coloma. En un país en el que el 12.9% dels enquestats diuen que se senten únicament espanyols, l’11.5% diu que se sent més espanyol que català, el 36.5% se sent tan català com espanyol, el 25.7% se sent més català que espanyol, i l’11% se sent únicament català. Un país en el que el 59.3% dels enquestats diuen que s’estimen més parlar de Catalunya com a regió, mentre un 34.1% s’estima més parlar de nació [encara que l’enquesta tingués un marge d’error de +/- 15 punts, les dades serien prou significatives]. En un país en que el 55.4% dels enquestats diuen que la seva llengua materna és el castellà, mentre un 39.1% diu que ho és el català [dades de l’estudi 2.228 del CIS de novembre-desembre de 1996].

21. Un altre element diferenciador del projecte catalanista de l’esquerra en relació amb el projecte de CDC és el fet que els seus plantejaments nacionalistes són, molt sovint, estrictament instrumentals, és a dir, utilitzats en benefici propi, personal, de partit o de classe. Com hem denunciat sovint: “utilitzen la bandera per amagar la cartera”. Tal com ja va definir Rafael Campalans quan parlava del “catalanisme instrumental de la dreta”.

22. Però en les posicions nacionalistes no sols hi ha una composant particularista, corporativista o insolidària, sinó que s’hi barreja també un sentiment d’afirmació nacional, de defensa de l’autogovern que, aquest sí, ha de formar part d’un projecte catalanista d’esquerres, que tingui com a senyal d’identitat la pròpia diversitat del nostre poble, i la voluntat de construir una comunitat plural que impulsi el progrés social, guiada pels valors de l’esquerra, de llibertat, justícia, igualtat i solidaritat. Un projecte de clara inspiració federalista, conscients, entre d’altres coses, que les discussions sobre sobiranies en el segle XXI tindran un sentit diferent al que han pogut tenir en els segles XIX i XX.

23. El nostre repte és el de construir un projecte nacional clarament diferenciat del nacionalisme conservador. Perquè sense enfrontar-nos al pujolisme no hi ha projecte nacional d’esquerres viable. Prenem com a exemple les paraules de Narcís Serra el gener passat quan replicava un ferotge atac de Jordi Pujol contra Pasqual Maragall: “Catalunya no serà un país normal fins que cap força política no pugui monopolitzar el sentiment catalanista. Catalunya no serà un país normal mentre hi hagi qui sigui capaç de manipular el sentiment patriòtic de la gent a favor d’interessos particulars ben concrets”.

24. No hi haurà projecte catalanista d’esquerres viable sense desemmascarar el pujolisme, que ha aconseguit que els seus interessos polítics es confonguin amb els interessos nacionals de Catalunya, inclús quan pacta amb la dreta espanyola. Si no som capaços de demostrar que és possible estimar el país sense ser nacionalista; que es poden defensar millor que ningú els interessos d’una majoria de ciutadans i ciutadanes del nostre país sense ser nacionalista; que es pot defensar i aprofundir l’autogovern, precisament per defensar millor que ningú els interessos dels ciutadans, sense ser nacionalista, el projecte nacional de l’esquerra tindrà greus dificultats per erigir-se en alternativa a la dreta nacionalista, a la que, curiosament, s’imposa en totes les eleccions llevat, precisament, de les eleccions autonòmiques.

25. La resta d’elements diferenciadors entre el projecte catalanista de l’esquerra i el projecte del nacionalisme conservador són ja prou coneguts: modernització, cohesió social, reducció de les desigualtats, reducció dels desequilibris territorials, impuls a l’educació i la recerca, reforma de l’administració, cooperació amb els Ajuntaments, protecció del medi ambient, etc. I tots ells requereixen un important desenvolupament programàtic que ha de produir-se en els marcs i ritmes adequats. I tampoc no cal oblidar que l’alternativa no sols implica un projecte diferent, sinó l’oposició a la tasca concreta desenvolupada pel Govern de CiU, i això exigeix també ser capaços de portar el debat polític al terreny dels problemes concrets.

Miquel Iceta Llorens