• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

CiU-PP: de la governabilitat a la complicitat

CiU-PP: de la gobernabilitat a la complicitat
Avui (21/06/97)

Convergència i Unió ha plantejat sempre la seva presència en la política espanyola en clau de governabilitat, no participant en el govern de l’Estat però estant en disposició d’arribar a acords de legislatura amb la força política que guanyés les eleccions generals, la qual, a canvi del suport del nacionalisme conservador, hauria de fer importants concessions a Catalunya -reals o suposades- i hauria d’orientar la seva política cap a un suport més decidit a l’economia productiva.

Aquest esquema de participació en la política espanyola va funcionar en els moments excepcionals de la transició, en què CiU va cooperar amb la UCD d’Adolfo Suárez; es va recuperar a partir de 1993 amb la col·laboració entre CiU i PSOE, i es concreta avui en el pacte CiU-PP. Sempre en nom de la governabilitat, sempre a canvi del conegut peix al cove , sempre en nom de l’economia productiva. I intentant deixar ben clar davant de l’opinió pública catalana qui mana i qui passa per l’adreçador, encara que això pugui tenir efectes negatius a la resta d’Espanya en forma d’anticatalanisme primari.

Amb els arguments de sempre es pretén justificar l’actual col·laboració de CiU amb el govern del PP, oblidant, però, aquell eslògan electoral que proclamava: “Plantarem cara!” i la reivindicació d’un finançament autonòmic addicional de 250.000 milions de pessetes anyals per reduir l’anomenat espoli fiscal.

Així, queden lluny els compromisos electorals perquè el nou sistema de finançament autonòmic donarà menys rendiments relatius que l’anterior, en centrar-se només en la cessió d’un impost que tendeix a baixar -cosa que el PSC va advertir des del primer moment-. Queden lluny perquè en els pressupostos per al 1997 baixaven les inversions a Catalunya i ja s’admet que les vagaroses promeses d’inversions extrapressupostàries arribaran -si és que arriben- l’any vinent. I el finançament addicional de la sanitat -d’uns 80.000 milions de pessetes en el millor dels casos- no resol el problema d’un dèficit superior als 250.000 milions de pessetes. I, per acabar-ho d’adobar, de l’Aznar que parlava català en privat hem passat al PP, que fa el joc a la dreta blavera del País Valencià i es nega a reconèixer la unitat de la llengua catalana.

Peixos al cove, doncs, ben pocs. Més n’hi hauran per als nacionalistes canaris i bascos que, per a això, no cal que facin exhibicions del tipus “passar per l’adreçador” i són rebuts per Aznar a la porta principal de la Moncloa, cosa que no fa per Jordi Pujol, deixant clar qui mana i qui passa per l’adreçador.

Però això, tot i ser greu, no és el pitjor. El pitjor és que CiU dóna el seu suport a un govern que vulnera sistemàticament les més elementals normes de funcionament democràtic. D’entrada, estem davant d’un govern obsessionat per impedir que l’oposició pugui exercir el seu paper de control: per això se l’ha anomenat justament “l’oposició de l’oposició”. Ens trobem davant d’un govern que sols recolza comissions d’investigació quan aquestes examinen preteses responsabilitats del govern anterior. Com ho ha fet amb la suposada amnistia fiscal, que CiU ha considerat, com no podia ser d’altra manera, rotundament falsa. Ens trobem davant d’un govern que amenaça els mitjans de comunicació que no segueixen el seu dictat, com ho han declarat Antonio Asensio, Manuel Campo Vidal, José Oneto i Jesús Hermida. Ens trobem davant d’un govern que nomena un Fiscal General de l’Estat que defensa criteris preconstitucionals. Ens trobem davant d’un govern que lluny de posar ordre en la Fiscalia de l’Audiència Nacional, desautoritza el seu Fiscal en Cap que s’oposava als fiscals rebels i el substitueix per un altre que havia estat sancionat per falta greu. Ens trobem davant d’un govern que practica el pitjor dels intervencionismes, erosionant la llibertat d’empresa i la llibertat d’expressió, en perjudicar arbitràriament un grup de comunicació que no segueix les seves consignes per beneficiar-ne un altre a través de la llei del futbol . I quan es pretén emmascarar aquesta barroera maniobra dient que això és una baralla “de comptes corrents”, caldria explicar per què el govern vol perjudicar uns comptes corrents determinats per beneficiar-ne uns altres.

I davant d’aquest conjunt d’arbitrarietats que vulneren obertament les regles del joc democràtic, CiU no fa prevaler la influència que li dóna el fet de ser el suport imprescindible per a la continuïtat d’aquest govern. I això la fa purament i simplement còmplice del permanent abús de poder que practica la dreta espanyola amb l’únic objectiu de perpetuar-se en el govern de l’Estat.

Ja ho anunciava el passat 15 d’abril en aquestes pàgines Xavier Bru de Sala quan deia: “Compartir l’excel·lent d’economia no és raó suficient per assumir el zero en política. Defugir ara la responsabilitat d’un pronunciament públic clar, contundent i condicionar fins i tot el suport de CiU a un gir d’Aznar en matèria política equival a acceptar per demà unes conseqüències de desgast electoral que CiU s’haurà ben buscat”.

I, en efecte, són molts els ciutadans que no perdonaran el canvi de CiU, que va des d’assegurar la governabilitat d’Espanya a la complicitat amb l’abús de poder practicat pel PP.

Miquel Iceta i Llorens