• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Els canvis que necessita Catalunya

Els canvis que necessita Catalunya
El Periódico (09/04/98)

En alguna informació periodística s’atribuïa a Pasqual Maragall la frase “Catalunya no vol canvis”. En unes declaracions a El Periódico Maragall deia el que volia dir: “Les ganes de canvi estan per demostrar”. Crec sincerament que Maragall està convençut que Catalunya vol canvis, i encara està més convençut que Catalunya necessita canvis.

No hi poden haver gaires dubtes sobre la necessitat de canvis a Catalunya. Quan el president de la Generalitat declara anticatalans els que no pensen com ell, és que ja hem arribat al final del camí. Quan es tornen a publicar anuncis institucionals, és a dir, pagats per tots, per fer propaganda d’un partit, és que estem a prop d’una cruïlla decisiva. Quan els socis del PP afirmen sense rubor que pensen concentrar les inversions públiques en una àrea de 200 quilòmetres amb centre a Madrid, queda clara que no es pot esperar res de bo per a Catalunya del pacte PP-CiU. Quan un conseller d’Ensenyament atribueix la falta de qualitat de l’ensenyança dels anys 90 a la immigració dels anys 60, és que ja ha arribat l’hora de canviar. I és lògic que sigui així. Tot el que Pujol no ha fet en 18 anys ja no està en condicions de fer-ho. El que està ben fet, ben fet està. El que està mal fet, és el moment d’esmenar-lo.

Quan es gestionen dos bilions anuals de pessetes en exercici de les competències que poden contribuir a la qualitat de vida i al benestar dels ciutadans, a la disminució de les desigualtats socials i dels desequilibris territorials, o a la millora del medi ambient., no val intentar dissimular amb falses excuses, la incompetència o la desídia que caracteritzen l’actual Govern de la Generalitat.

I per bé o per mal, Pujol només pot oferir més del mateix. Ja no governa, mana: entre les queixes i els viatges a fora no cuida les seves obligacions amb els ciutadans, que justament són millorar la seva qualitat de vida, procurar una feina per a tothom, la millor educació, la millor atenció sanitària, la millor administració, la millor assistència social, més inversió en investigació i desenvolupament. Atrapat pel seu pacte amb la dreta espanyola, torna als millors temps de la dutxa escocesa, del got mig ple o mig buit, de la satisfacció per l’acord al dubte sobre si no es pot arribar molt més lluny.

I per sota, ganes de canvi. Les ganes dels aturats, que no veuen en el seu govern l’obsessió per crear ocupació. Les ganes dels empresaris, cansats d’esperar nou mesos o més per cobrar el que l’Administració els deu. Les ganes de les dones d’un tracte igual, dels mateixos drets, d’un salari igual per fer la mateixa feina. Les ganes dels joves, tan preparats i amb tan poca feina. Les ganes dels que volen una altra Espanya, diversa, plural, progressista. Les ganes dels jubilats, d’il·lusió renovada, de tranquil·litat, de sentir-se útils i respectats. Les ganes dels treballadors de sentir-se implicats en un projecte de país que no estigui segrestat pels de sempre. Les ganes dels que no es resignen a anar tirant. Dels que pensen que Catalunya està per sota de les seves possibilitats. Dels que creuen que a aquestes altures el victimisme és l’últim refugi dels incompetents.

A Pujol ja només li queda especular sobre la data de les eleccions, incapaç d’esgotar el seu mandat el novembre de 1999. als altres ens queda la il·lusió d’un futur diferent, d’un futur millor. D’un futur que hem de ser capaços de dibuixar, d’un canvi que hem de ser capaços d’estimular.

Catalunya necessita canvis, una nova visió, més ambició. Perquè Catalunya només és nominalment un dels quatre motors d’Europa. Encara estem lluny de Llombardia, Baden-Wüttemberg i Roine-Alps. I aquest tram no el pot recórrer aquell que es bressola als braços d’Aznar. Després d’un projecte esgotat, ha de venir una il·lusió renovada. Una il·lusió renovada que pera molts ciutadans s’encarna en Maragall.

Miquel Iceta
Diputat al Congrés i membre de la comissió executiva del PSC