• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Prevaricació i imparcialitat judicial

Prevaricació i imparcialitat judicial
El Periódico (22/06/99)

L’exsenador socialista Josep Maria Sala s’ha querellat contra els magistrats que el van condemnar perquè ho van fer per càrrecs que han estat refutats

Prevaricació és el delicte que comet un funcionari públic quan dicta intencionadament una resolució injusta. És un delicte greu, ja que implica l’abús d’autoritat per part dels qui gaudeixen d’una posició pública que els confereix un poder especial. A més poder, més gravetat del delicte. És, per tant, lògic que quan qui prevarica és un jutge ens trobem davant un cas especialment greu.

Qui ha d’estimar si un jutge ha prevaricat és un altre jutge. Això comporta el risc que un corporativisme mal entès pugui buidar de contingut aquest tipus delictiu. Per això és legítim defensar que el delicte de prevaricació judicial sigui jutjat a través de la institució del jurat. Però això no és així al nostre país. En tot cas, una de les bases de l’Estat de dret és, precisament, la confiança en la imparcialitat de la justícia, que es pot veure en l’obligació de condemnar un o diversos dels seus membres, per elevat que sigui el seu rang.

Aquesta reflexió fa al cas en el moment en què l’exsenador Josep Maria Sala ha presentat una querella per prevaricació contra els magistrats del Tribunal Suprem que van dictar la sentència en què se’l condemnava, segons el seu parer, injustament. Com es recordarà, es tracta de la sentència del cas Filesa, que va condemnar l’exsenador a pena de presó. La sentència va ser recorreguda en empara davant el Tribunal Constitucional, que en va suspendre l’aplicació quan Sala ja havia ingressat a la presó, proclamant la seva innocència. Una petició de suspensió que, per cert, també va ser formulada davant els magistrats avui querellats, que no la van atendre, de manera insòlita i immisericordiosa, i més tenint en compte la durada de la pena, i sabent que aquesta petició també havia estat plantejada davant el Tribunal Constitucional. Però com es va dir llavors, la foto de l’ingrés a la presó de Sala era, segons sembla, imprescindible. El Constitucional s’haurà de pronunciar sobre si la sentència va vulnerar o no drets fonamentals que protegeixen tots els ciutadans, i reparar encara que sigui parcialment la injustícia comesa amb l’exsenador, si atén els motius d’empara adduïts per la seva defensa (es poden consultar a Internet: http://www.geocities.com/CapitolHill/Senate/1128).

Però ara ens trobem davant una qüestió diferent. ¿Van cometre els excel·lentíssims senyors Luis Román Puerta i José Augusto de Vega un delicte de prevaricació? Això ho han d’aclarir els altres jutges al Tribunal Suprem. En la querella presentada per l’exsenador es denuncia una actuació inexcusable i incomprensible en els qui van dictar sentència, a l’atribuir a Sala conductes que evidentment no va realitzar i en virtut d’uns càrrecs duts a terme per un testimoni que no existeixen.

En la sentència es va condemnar Sala amb els arguments següents: “Són concloents les declaracions del testimoni principal, com són concloents els diferents documents acreditatius de la importància que en el desenvolupament de les societats tenien els acusats, aspecte personal realment no desmentit per aquests”.

Però, com és sabut, el senyor Van Schouwen ¬testimoni principal a qui s’al·ludeix¬ va declarar en el judici que no coneixia Sala ni hi havia tingut cap contacte. El cert és que l’exsenador, contràriament al que els magistrats querellats afirmen en la sentència, no va firmar l’acta en què basen la seva participació en l’organització societària. Acta corresponent a una reunió a la qual no va assistir ¬com va declarar el secretari de la Junta d’Accionistes de Time Export¬ i en què tampoc es va procedir a un nomenament que en la sentència es considera prova de la participació decisiva de Sala en l’entramat empresarial de Filesa. Aquesta acta figura entre els documents de la causa, com també figuren les declaracions dels treballadors de Filesa que van afirmar que no coneixien l’exsenador, com figuren les declaracions que expliquen quin va ser l’interès de Sala, en aquells moments secretari d’organització del PSC, per comprar una societat que tenia la seva seu en un local cèntric de Barcelona. La querella diu que tot plegat va ser ignorat pels magistrats querellats, que no aporten en la sentència altres motius per poder basar la condemna que van imposar a l’exsenador.

En la querella per prevaricació es denuncia la comissió d’aquest greu delicte, perquè es va justificar la condemna desdenyant la veritat. No pot dubtar ningú de la solvència professional dels magistrats querellats, del seu coneixement del Dret, del seu habitual compliment de les normes que prescriuen que les condemnes es basen en fets certs i provats i en raonaments lògics. Però la condemna de Sala sembla que n’és una excepció. És en aquest terreny en què s’ha de resoldre una greu denúncia que ha de trobar resposta en el mateix Suprem.

Per increïble que pugui semblar, Sala segueix afirmant la seva confiança en la justícia, tot i que no s’ha acollit a cap petició de gràcia. Al Tribunal Suprem li correspon ara aclarir els fets fins al final, encara que al fer-ho pugui arribar a condemnar dos dels seus màxims exponents, mostrant així la seva absoluta imparcialitat.

Miquel Iceta. Diputat al Congrés i dirigent del PSC