• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Federalisme i reforma del Senat

FEDERALISME I REFORMA DEL SENAT

Intervenció a l’Escola d’Hivern del PSC, 13.02.2000

Crec que m’han convidat a parlar en aquesta taula rodona per quedar bé amb mi. No se m’acut cap altre motiu. És obvi que els que m’acompanyen tenen molt més coneixement i experiència sobre aquestes qüestions. De fet, el meu interès pel Senat, ha estat més lligat a la recent negociació amb els amics d’Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya-Verds que cap altra cosa.

Donat que no en sé tant com l’Armet, en Marcet o en Jordi Solé Tura m’ho he hagut de preparar una mica. I voldria començar fent algunes consideracions sobre el federalisme.

El federalisme s’ha anat convertint al nostre partit en quelcom semblant al “ungüento amarillo que todo lo cura”. I el cert és que el federalisme relliga qüestions molt rellevants del nostre projecte polític.

D’una banda el federalisme relliga quatre dimensions bàsiques del nostre projecte polític: el municipalisme, el catalanisme, el compromís de construir una Espanya respectuosa amb la diversitat dels pobles que la composen, i l’europeisme.

Però també el federalisme assenyala un model de socialisme no estatista, d’arrels llibertàries. De fet el federalisme és una doctrina que, basada en la persona, implica la cessió successiva de poder de decisió a instàncies cada cop més àmplies. Però vull ara subratllar el seu origen, el seu centre: la persona. La persona és el centre del nostre projecte polític. De fet, el socialisme busca garantir l’autonomia real de les persones i la seva plena realització com a individus. I l’autonomia i realització personals només són possibles en un marc de llibertat i d’impuls de la justícia social. La construcció d’aquest marc és, doncs, el nostre objectiu polític fonamental.

També podríem parlar de federalisme quan parlem de la nostra organització interna com a partit. En ella les organitzacions de base tenen un pes específic, particularment les Federacions (no és casual que es diguin així). De fet els dirigents territorials del nostre partit acostumen a tenir molt més relleu públic i pes polític intern que els de les altres forces polítiques. Suposo que és per això que se’ls ha anomenat capitans, vull creure que en homenatge a la revolució dels clavells portuguesa i no pas a una voluntat de militaritzar la política …

Tornant al federalisme strictu sensu, molt sovint el prenem en una doble accepció: la que suposa augmentar l’autogovern de Catalunya i la que suposa organitzar l’Estat espanyol respecte a la seva realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística.

Però no hauríem d’oblidar les altres accepcions a les que ja he fet referència, ni les de la subsidiarietat europea ni les del respecte genèric a la diversitat. Per tant també de la diversitat dins de les nacions que composen Espanya, com Catalunya, en la que conviuen dues llengües –tres si hi comptem també l’aranès-.

La nostra proposta federal es vertebra en quatre eixos: federalisme polític, federalisme fiscal, federalisme cultural i federalisme judicial.

  • Federalisme polític, reconeixement explícit de les nacionalitats, reforma del Senat, presència de les Comunitats Autònomes a la Unió Europea.
  • Federalisme fiscal, nou sistema de finançament autonòmic, nova Agència Tributària.
  • Federalisme cultural, reconeixement de la pluralitat cultural i lingüística d’Espanya, col·laboració entre les Comunitats Autònomes de la mateixa àrea lingüística.
  • Federalisme judicial, reforma global i descentralització profunda de la Justícia espanyola, ampliació de les funcions dels Tribunals Superiors de Justícia de les Comunitats Autònomes, i creació de la Comissió de Justícia de Catalunya (amb competències cedides per part del Consejo General del Poder Judicial).

Tot això, junt amb la reforma del Senat, implica modificacions de la Constitució i de l’Estatut. Qui digui altra cosa menteix o no sap del que parla.

Passo ara a comentar breument el tema de la reforma del Senat.

Començo per parlar del que diuen els nostres programes electorals i després us diré el que en penso jo, que és bastant diferent.

Programa 1, el de les generals del PSC. “És indispensable una reforma a fons del Senat, com a veritable Cambra de representació territorial de la realitat plurinacional d’Espanya. El Senat federal haurà de ser la cambra de primera lectura parlamentària de tots els assumptes relacionats amb les autonomies i l’espai privilegiat de pacte entre els seus governs. El Senat ha de ser el marc idoni de reconeixement i de protecció dels fets diferencials de la realitat plurinacional d’Espanya, expressió i instrument de la confiança federal. La composició d’aquest Senat federal hauria de basar-se en representants acordats per governs i parlaments autonòmics”.

Programa 2, el de les generals del PSOE. “Proposarem la reforma de la Constitució per fer del Senat una autèntica Cambra de representació territorial, modificant la seva base electoral, assegurant la presència en ell dels Governs Autonòmics, encomanant-li i reconeixent-li funcions i competències específiques per a la participació real de les Comunitats Autònomes en matèries essencials per a la seva pròpia actuació”.

Programa 3, el programa de l’Entesa Catalana de Progrés. “Voluntat d’impulsar una proposta comuna de reforma del Senat. Presentar, difondre i argumentar una reforma del Senat que contempli mesures inspirades en el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat i la conversió del Senat en una veritable Cambra territorial o federal”.

Programa 4, l’acord PSOE-IU: “L’enfortiment i l’aprofundiment de l’Estat de les Autonomies en una perspectiva federal i la consecució d’un sistema de finançament autonòmic consensuat i estable, com es propugna en els nostres acords per a una acció de govern en la propera legislatura, atorguen una especial transcendència al compromís electoral que al voltant de les candidatures al Senat assumeixen el PSOE i IU. Els objectius que comparteixen totes dues formacions polítiques s’expressaran en l’actuació dels seus senadors electes amb vista a promoure un projecte consensuat de reforma del Senat que permeti.

  1. La transformació del Senat, avui configurat com a cambra de segona lectura, en una autèntica Cambra de representació territorial, d’acord amb la pròpia definició de la Constitució /art. 69.1 CE).
  2. La presència al Senat dels representants de les Comunitats Autònomes.
  3. L’atribució al Senat de la condició de fòrum específic per a la discussió del finançament autonòmic.
  4. L’enfortiment dels instruments de cooperació entre l’Estat i les Comunitats Autònomes que l’integren i d’aquestes entre sí.
  5. La intervenció qualificada del Senat en les matèries essencials per a l’actuació de les Comunitats Autònomes”.

Perdoneu que hagi dedicat aquest temps a la lectura literal dels programes però volia subratllar algunes coses. Primer, tots d’acord amb la necessitat de reforma. Segon, l’Entesa reformarà però no diu com. Tercer, tant PSC com PSOE parlen de presència dels governs autonòmics sense precisar com. Quart, el PSC i l’Entesa parlen de plurinacionalitat. Cinquè, PSOE i IU diuen expressament que al Senat s’ha de discutir el finançament autonòmic.

Tota proposta de reforma ha de precisar, al meu entendre, tres grans qüestions: què ha de fer el Senat, qui ha de composar-lo, i com es contempla la plurinacionalitat de l’Estat.

Tothom està d’acord en atribuir al nou Senat la primacia en la discussió de temes autonòmics.

La majoria de propostes de reforma passen per l’elecció autonòmica dels Senadors. Això vol dir que no es triarien per les províncies. Però no està clar si ho farien els ciutadans de les Comunitats Autònomes o els seus Parlaments. També tothom diu que els governs autonòmics hi haurien de participar, però sols amb veu, o a través dels Presidents Autonòmics.

Les úniques propostes en matèria de reconeixement a la plurinacionalitat han anat lligades a la utilització de les diferents llengües espanyoles. O a idees com la instal·lació del Senat o d’alguna de les seves Comissions fora de Madrid.

Personalment crec que la majoria de propostes que s’han fet són pragmàtiques i possibilistes però, al mateix temps, molt tímides. Crec que hauríem de començar a pensar en una reforma molt més radical del Senat. I convertir-lo en un Consell Federal, com el Bundesrat alemany.

Ens inspirem sovint en l’exemple de la República Federal Alemana, com en el cas del sistema electoral.

Jo proposo que els hi copiem també el Senat. El Senat no ha de ser cambra de segona lectura. Ha de ser cambra dels territoris, per acordar qüestions entre ells, entre ells i el govern de l’Estat, i entre ells i el Congrés dels Diputats. Per això la seva composició hauria de ser decidida pels governs de les autonomies amb un nombre de vots ponderat en funció de la població. Així podríem resoldre també el paper de les Comunitats Autònomes en la designació de membres d’òrgans constitucionals o la seva participació en la formació de la voluntat estatal en la construcció europea.

El Senat hauria de poder vetar la legislació emanada del Congrés dels Diputats quan entengués que vulnera competències autonòmiques o que oblida el paper d’aquestes en qualsevol qüestió. I, com a Alemanya, una Comissió Mixta Congrés-Senat hauria d’arribar a una posició de consens.

El finançament autonòmic podria discutir-se i aprovar-se al Senat perquè els governs autonòmics farien en aquest marc la discussió pertinent.

Moltes Comunitats Autònomes, i molt especialment les governades per partits nacionalistes han primat fins ara una relació bilateral amb l’Estat. Però no farem una reforma seriosa del Senat sense plantejar el problema de fons, és a dir, el de la multilateralitat.

Tampoc no crec que qüestions relacionades amb la plurinacionalitat puguin ser resoltes per una discussió parlamentària i sí en canvi a través d’una relació entre governs.

Clar que els ciutadans no participarien en l’elecció dels senadors. De fet fins que no guanyéssim les eleccions al Parlament de Catalunya el PSC no en tindria senadors. Però jo crec que pensar en el Senat com a Parlament és un error, es una disfunció. Crec que hem de pensar més en el Senat com a organisme intergovernamental. I per tant proposo també que li canviem el nom pel de Consell Federal.

En fi, no m’allargo més. Han estat importants estudiosos de la qüestió autonòmica a Espanya com el professor Eliseo Aja els que han avançat aquesta proposta i m’inclino a donar-los-hi la raó. Si reformem, reformem a fons. I prenem com a referència un model que ha demostrat la seva operativitat com l’alemany.

Moltes gràcies.