• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

No tornarem a l’armari

No tornarem a l’armari
El Periódico (01/07/00)

Article publicat amb motiu de la Diada de l’Orgull Gai de l’any 2000

El Dia de l’Orgull Gai i Lèsbic ens exhibim pels carrers i les places per exigir el dret a ser el que som i per rebutjar qualsevol complex o sentiment de culpa que se’ns vulgui imposar.

Durant molts segles s’ha pretès convèncer les persones homosexuals de la seva raresa, de la seva anormalitat, de la seva aberració. Religions i preteses ciències han servit de base i d’excusa per cremar a la foguera real o figurada els que no compartim l’orientació sexual majoritària. Des de la infància se’ns intenta demostrar com estan d’equivocats, sols i turmentats tots aquells i aquelles que no s’ajusten a la norma sexual que pretén imposar-se de totes totes. I a força de denigrar-nos, de difamar-nos i d’injuriar-nos se’ns pretén convèncer de la necessitat de negar el que som, de renunciar-hi o, almenys, d’amagar-ho d’una manera convenient.

Però no ho han aconseguit. Segles d’història ho testimonien. L’opció homosexual ha de ser forçosament una cosa natural, i no una moda o un capritx, per poder explicar per què l’homosexualitat ha sobreviscut als més pertinaços, violents i radicals intents d’esborrar-la de la faç de la terra. I, per descomptat, l’orgull gai és la resposta adequada a tots els que ens pretenen convèncer que la nostra opció és un error de la naturalesa, una malaltia o un desvari passatger. No som estranys, ni anormals, ni som fruit de cap aberració.

Per això exigim el dret a ser el que som, lliurement, sense traves. Convençuts del que som, ho proclamem ben clarament. Demanem respecte i estem decidits a fer-nos respectar. No ajupirem el cap ni desviarem la mirada. Ja no. I per deixar ben clar que no acceptem de cap manera l’escassa consideració en què molts encara ens tenen, que la nostra autoestima està molt per sobre de la infravaloració a la qual ens sotmet la cultura fins avui dominant,ens volem exhibir orgullosament en carrers i places, des de la nostra diversitat.

Ocupant el carrer rebutgem qualsevol complex o qualsevol sentiment de culpa que se’ns vulgui imposar des de la societat benpensant. No volem gastar-nos ni un duro més en psiquiatres, ni volem perdre el temps davant d’un confessor incapaç de comprendre’ns. No volem donar explicacions ni estem disposats a tolerar que se’ns aclapari amb insinuacions, preguntes o maledicències. No estem disposats a mendicar tolerància a canvi de discreció. Ja no.

Estem farts i fartes que les nostres famílies puguin patir només perquè algú va decidir fa segles que la nostra opció no té perdó. Volem acabar amb el nostre sofriment i amb el dolor dels nostres familiars. Volem dir-los que som feliços sent com som. I que ells també han de ser feliços al constatar-ho. Que no acceptem normes imposades que ens condemnen a la infelicitat. Que ja hem trencat amb la por, la culpabilització i el silenci. Que la felicitat personal i col·lectiva només s’aconsegueix des de la sinceritat, la llibertat i la normalització. I que els volem sentir al nostre costat en un combat que ho ha de ser de totes les persones decents.

Tot i amb el risc d’escandalitzar, o precisament per aconseguir-ho, volem ser molts i moltes els que marxarem per la via pública, i seran sens dubte les disfresses més extremes o les imatges més xocants les que es veuran puntualment reflectides en fotografies i reportatges. Està bé un punt d’exhibicionisme. Però que no s’enganyi ningú: hi ha tantes maneres de ser homosexual com homosexuals existeixen. Amb ploma o corbata, amb veu de soprano o de tenor, policies o perruquers, que han sortit de l’armari o residents encara en el bagul en què ens pretenen tancar per sempre. Potser és més senzill per a molta gent intentar reduir la realitat de gais i lesbianes als aspectes més coloristes. Però s’equivoquen. Pot ser gai o lesbiana el seu veí de dalt, la seva companya de feina, el seu oncle, l’amiga del gimnàs o el seu propi fill. Fins i tot aquells i aquelles que han estat casats i potser encara ho continuen estant, i també bastants que tenen fills.

El nostre crit d’afirmació és també compromís:no ens deixarem tancar mai més a l’armari i ajudarem a tots aquells i aquelles que encara no han pogut o no han sabut sortir-ne. Aquest armari imaginari, institució opressora que ens exclou i ens reclou, aquest peatge indigne al qual aquesta societat encara ens sotmet perquè puguem demostrar, sortint-ne,que ens mereixem els mateixos drets que qualsevol altra persona. I guanyarem aquesta batalla, la batalla per igualtat de drets i, sobretot, la batalla pel dret dels gais i les lesbianes a viure lliurement,a la nostra manera. Que ningú s’enganyi: hem sortit de l’armari per cremar- lo, no per tornar-hi a entrar. I per això reclamem el suport dels que estiguin disposats a lluitar per una societat verdaderament humana en què capiguem tots i totes.

Miquel Iceta. Portaveu del PSC i diputat al Parlament de Catalunya.