• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Entrevista en el semanario El Triangle

Entrevista a Miquel Iceta
El Triangle (02.08.00)

Marc Roma

“Cal reformar la Constitució per salvar el Senat i consolidar l’Estat de les autonomies”

Des que va assumir el càrrec de portaveu del PSC en el darrer congrés del partit. Miquel Iceta no para. Atrinxerat en el seu despatx a la seu del partit –abans ocupat per Borrell- o viatjant pel territori empassant-se congressos polítics i escoles de formació a tort i a dret. De fet, va ser un dels emissaris del PSC al congrés del PSOE i un dels factòtums a l’hora de consensuar les llistes al precedent del PSC. A més, Iceta ha estat un dels primers polítics homosexuals de l’Estat a sortir de l’armari, un punt d’inflexió en la seva carrera a partir del qual sembla catapultat sense aturador.

– És suficient la presència del PSC en l’executiva del PSOE?

La veritat és que no vam plantejar cap quota de presència sinó que crèiem que calia ajudar a fer l’executiva que volgués el secretari general. I, realment hem col·locat les persones en la funció que ell va suggerir. No ho vam enfocar com una negociació sinó com una aportació. Per tant, ni suficient ni insuficient, ell ens va demanar això i és el que vam fer.

– Quina mena de tasques hauria de fer el PSC dins el PSOE?

El PSC ha de contribuir a marcar l’agenda política del PSOE i la seva orientació, que és el que hem fet en aquest congrés, intentar influir en la victòria de les posicions que estan a favor del canvi i la renovació.

– Que en pensa de la quasi nul·la representació guerrista en la direcció?

No van voler ser-hi. I crec que es van equivocar quedant-se al marge de l’executiva en un moment en que el partit encetava una nova etapa. Així ho creuen molts guerristes, de fet.

– Com interpreta que González s’hagi negat a presidir el partit?

Ha estat un mostra més de la seva intel·ligència política. Sap que no pot aparèixer marcant el present i el futur del PSOE i, per deixar-ho clar, no podia mantenir cap implicació en la gestió de la nova executiva.

– Era poc intel·ligent fer-li la proposta?

Sí. Una cosa és reconèixer el que ha significat i una altra marcar les pautes del futur amb la seva presència. Però ell ha estat més intel·ligent que els qui li ho proposaven. Que la conclusió del congrés fos la tornada de Felipe González era una error com una casa de pagès.

– Tothom parla d’unitat però el secretari general va guanyar per un marge de vots mínims.

Bé, és la primera vegada que es presenten quatre candidats i que el vot és individual i secret. Però de tota manera el resultat ajustat entre Zapatero i Bono estava bastant previst. El que tothom pensava, però, és que aquest resultat seria l’invers.

– Haurien estat similars les interpretacions si Bono hagués guanyat?

Segur que no. Per Bono, guanyar per tant poc com nou vots hauria estat una tragèdia i el resultat no s’hauria llegit en clau de renovació, l’única interpretació possible actualment.

– Vostè va apostar des del principi per Rodríguez Zapatero?

Sí, però al PSC ens vam comprometre a no fer públiques les posicions personals per preservar la decisió individual i secreta dels delegats. Jo, com molta gent, crèiem que el PSOE necessitava un canvi, vam escoltar amb atenció tots els candidats i vam descobrir que Zapatero era qui més legítimament ens representava.

– Alguns dirigents regionals del PSOE asseguren no entendre el concepte de federalisme asimètric. Podria formular-ho planerament?

– Potser els que no l’entenen no han estudiar gens ciències polítiques… L’important és que entenguin els conceptes de pluralitat i respecte de la diversitat dels pobles i nacions d’Espanya. I al PSC estem convençuts que l’expressió política més feliç d’això és el federalisme asimètric. Asimètric en el sentit que els parts que formen el tot que és Espanya són diferents i mereixen tractaments diferents. És obvi que no es pot tractar igual una regió que té una cultura i llengua pròpies que una que no les té.

– Quins marges polítics hauria de tenir l’asimetria catalana?

El marge polític ha de ser gran, només limitat per aquells llindars que generin desigualtats, que hem de tendir a reduir-les. En canvi, una possibilitat il·limitada del creixement de les llengües i cultures diferents que hi ha a Espanya.

– Seria la línia d’actuació de Zapatero?

Pel que ha dit podem esperar molta sintonia en aquesta direcció. Ara bé, en política –com a la resta de la vida- a la gent se la coneix no tant pel que diu sinó pel que fa. Des del punt de vista del plantejament política, ara per ara, ens sentint més còmodes amb el que ell fa.

– Passa irremeiablement per una reforma de la Constitució?

Segur. Sense un Senat radicalment diferent al que tenim no seria possible; i per reformar el Senat s’ha de canviar la Constitució.

– En la seva entrevista, Aznar i Zapatero van coincidir en l’absoluta lleialtat a la Constitució…

Però si es vol un Senat que funcioni s’hauria de canviar la Constitució, això no és ni un problema d’opinió, és una realitat. El que s’ha d’intentar és aconseguir el difícil consens que precisa un canvi d’aquesta naturalesa. No estem parlant d’una cosa que passi demà. Però perquè sigui creïble l’Estat de les Autonomies que estem construint, s’haurà de passar indefugiblement pel canvi del funcionament del Senat. Hem de fer que deixi de ser una Cambra de segona lectura del Congrés i que no sigui escollit per províncies sinó que estigui centrat fonamentalment en els temes d’articulació territorial i que el triïn les comunitats autònomes.

– Tenia representació el sector Nueva Via –ara dissolt- dins el PSC?

No com a grups organitzats, però tenia moltes simpaties.

– Per què es parla tan poc de sectors dins el PSC darrerament?

Segurament perquè estem en un procés de recomposició de les afinitats internes. La renovació ha arribat també a les famílies i la divisòria tradicional s’està reinterpretant. I això no vol dir que no es mantinguin sensibilitats diferents, però encara no són com a grups d’opinió estables i organitzats.

– On han quedat els obiolistes?

El que representa Obiols continua present en el PSC, segurament no en un paper protagonista –com havia tingut en el passat- però és una afinitat política que es manté i que continua activa en l’associació que han creat, Nou Cicle. El PSC sempre ha fet bandera de la diversitat interna i en aquests moments al projecte socialista li calen més idees i no menys, i des d’aquest punt de vista la presència de posicionaments diferents és absolutament necessària i enriquidora.

– S’ha regenerat, també, l’aparell del PSC?

– Home, aquests són processos que no acaben mai. L’aparell d’un partit ha d’estar compromès amb la seva pròpia renovació, a no perdre contacte amb les bases i la realitat social canviant; i al PSC la renovació l’ha impulsada el propi aparell. Quan l’aparell de partit –com havia succeït amb el PSOE- perd de vista les bases, aquestes coses es converteixen en un obstacle que s’ha de bandejar. Per sort, així ha estat. Tot i això, hagi de reconèixer que m’emprenya molt veure que els articulistes que exigeixen permanentment la renovació del PSOE continuen essent els mateixos periodistes que van crear opinió durant la transició. Tot s’ha de regenerar.

– Els membres de l’aparell del PSC són dels pocs polítics que s’enorgulleixen de ser-ho…

La política sense organització no és res. Tenir una organització potent, sòlida i democràtica és, de fet, un dels factors de la nostra força. Ara bé, les organitzacions han de tenir present que no són objectius en elles mateixes, que són instruments per assolir-los més aviat. Està demostradíssim que un partit sense aparell és un partit condemnat.

– També són imprescindibles els “capitans”?

Si són dirigents territorials que tenen el suport de les seves bases, són vitals. Qui assegura més democràcia i la quotidianitat d’un partit que els dirigents arrelats al territori i no han estat imposats des de dalt? La revolució portuguesa la van fer els capitals, no els generals…

– Contra quin relleu post-Pujol preferiria haver-se d’enfrontar?

Ens és igual, els ciutadans ja van assenyalar que volien Pasqual Maragall de president i la propera vegada els escons seguiran amb major fidelitat els vots. Pujol devorarà tots els seus fills. Hi ha problemes dins de CDC, dins d’UDC, entre les dues formacions… Mentre això no estigui resolt no es poden fer diagnòstics.

– Veu possible que CiU esgoti la legislatura sense formalitzar acords de govern?

No, només poden avançar si aconsegueixen consolidar el Govern amb estabilitat. O canvien molt, i governen i compleixen els seus compromisos electorals i fan un últim servei al país, o millor que pleguin. Pujol va fer una investidura ressumible en aconseguir més poder i més diners i encara és hora que ens digui d’on els treurà i quines contrapartides suposaran per Catalunya.

– Estaria disposat el PSC a estudiar un pacte tripartit per a la governabilitat de la Generalitat.

Abans s’hauria de convèncer Pujol de la necessitat de donar una fórmula més coherent i estable al Govern de Catalunya. Nosaltres només assenyalem que en aquests moments el país no té govern, que les prioritats no s’estan fixant, que s’obliden els interessos dels ciutadans i que ja fa un any de les eleccions. Però l’oposició no ha de servir fórmules de govern a Pujol, sinó ell afrontar-ne la responsabilitat com a president.

– I si es donés el cas?

N’hauríem de parlar. Nosaltres partim d’una base de negociació: qui va tenir més vots va ser Maragall, no Jordi Pujol. El punt d’arribada hauria de ser un compromís programàtic per resoldre problemes. Mentre no hi hagi aquest esforç parlar de fórmules de govern és més pròpia de tertúlia de cafè que no de política seriosa.

– Què li sembla la proposta d’ERC sobre aquesta possibilitat?

Veig ERC amb molta presa per arribar al Govern. La nostra obsessió no és tan accedir al Govern com donar respostes al país. Mentre ens entretenim en el debat de política-politiquera deixem de banda la discussió sobre els problemes del país: habitatge, escoles bressol, formació ocupacional, sanitat… Aquests haurien de ser el centre el debat polític i no quines combinacions de partits asseguren més quotes de poder a cada organització.

– Encara no han assumit que la llei electoral és la que és i que va donar guanyador Pujol

Sí, però això no vol dir que no l’hàgim de canviar. Catalunya és l’única comunitat autònoma que no té llei electoral i no la té perquè a CiU no li ha convingut. Les deficiències democràtiques que representa, de fet, els són essencials per mantenir-se.

– Hi ha hagut rumors que alguns membres de Ciutadans pel Canvi aposten per l’aproximació amb IC i ERC.

Aquí l’únic que ha fet aproximacions serioses amb IC i ERC hem estat l’aparell, que vam aconseguir un pacte preelectoral amb Iniciativa.

– Por ser aquest organització satèl·lit el pont que faltava per teixit la unitat de l’esquerra

Ciutadans pel Canvi no es pot transformar en un agent més per fer combinacions electorals. Convertir-la en una organització política més seria trair-ne l’esperit fundacional.

– Què se n’ha fet de Josep Borrell?

Segueix viu i “gozando de buena salud”, que diuen a Madrid. És un dirigent del PSC, que ha jugat un paper important en el Congrés del PSOE, i que per problemes dins el partit i derivats de la seva gestió governamental no va poder desplegar amb plenitud la missió que li havien encomanat unes primàries. Però continua sent una persona important en l’esquema de direcció socialista i els seus plantejaments continuen vius i tenen suports.

– Va ser justa la campanya que el va defenestrar prematurament?

Els motius de la seva victòria i els del seu abandó encara estan per escriure. En tot cas, molt més aviat del que ens pensàvem el PSOE ha trobat un altre esquema que ens permet pensar que en el futur i no haver de mirar enrera per fer-hos retrets.

“El PSC no es prou agosarat en la normalització homosexual”

Com interpreta que el reconeixement públic de la seva homosexualitat hagi tinguts pocs seguidors entre els polítics?

Encara costa molt. El ressò que va tenir demostra fins a quin punt estem lluny d’una situació normal. Per a molta gent encara és un factor de risc.

– El decep, però, que el gest no tingués continuïtat?

Tendeixo a ser molt comprensiu amb els qui no ho fan, però crec que seria molt important que molta més gent donés aquest pas i dotés de referències públiques homosexuals els qui encara ho tenen més complicat.

– Alguns la van interpretar com a declaració electoralista…

No ho devia ser tant, perquè en les diverses eleccions posteriors no ha sortit ningú més.

– Sí que va aparèixer una Plataforma Popular Gai…

Sí, però tenen molt poc poder polític dins el PP, tan poc que no aconsegueixen que el seu partit deixi d’oposar-se a fer una llei de parelles similars a la de Catalunya per a tot l’Estat. Tot i així, és bo que en els sectors polítics més reticents apareguin iniciatives com aquestes que els qüestionin.

– Per cert, li sembla adequada l’expressió sortir de l’armari?

Més que un armari és un bagul. L’armari és una construcció social opressiva, i no només hem de sortir-ne sinó que l’hem de cremar perquè no ens hi puguin tornar a tancar mai més.

– Són prou agosarats PSC i PSOE en la seva defensa de la normalització sexual

No. Els partits, i el nostre també, va darrera de la societat i sort n’hem tingut del moviment gai i lèsbic que creaven consciència.. Ara falten per fer dues passes més: trencar la concepció de família exclusivament vinculada al matrimoni mixt, permeten l’adopció a les parelles homosexuals, i l’educació antihomòfoba: ensenyar els nens que així com hi ha diferents races, també hi ha diverses orientacions sexuals.

– Què en pensa del conegut com a negoci de la “pesseta rosa”?

Com tots els negocis. La societat ens havia tancat en un armari i nosaltres hem anat ampliant-lo, decorant-lo, posant-li música per fer més agradable la reclusió. Però no hauria de ser un esquema de futur permanent.

– Promouen la guetització projectes com el Gaixample?

No. Està afavorint la no estigmatització de l’homosexualitat, la normalització del col·lectiu. L’òptim, però, seria que poguéssim compartit tots la ciutat amb igualtat de condicions, oportunitats i llibertat. Ens queda molta feina per fer, encara.