• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Més famílies, més matrimonis

Més famílies, més matrimonis
Avui (03/05/01)

A favor del reconeixement legal dels drets dels gais i de les lesbianes

La societat ha canviat vertiginosament en els darrers vint anys. I ho han fet de forma molt especial les famílies, bàsicament perquè el paper de les dones ha canviat de forma radical. Ja ningú se’n recorda, dels temps en què era necessari un permís patern perquè els fills anessin de colònies: la firma de la mare no valia. També ha estat recent el canvi de denominació de les APA (Associacions de Pares d’Alumnes) a les AMPA (Associacions de Mares i Pares d’Alumnes). El reconeixement legal de la igualtat entre home i dona va arribar amb la Constitució del 1978 i amb la reforma del Codi Civil promoguda per la UCD el 1981. Però els canvis de la família no han estat sols deguts a l’equiparació de drets entre homes i dones. També han aparegut noves formes de família: les famílies monoparentals i les famílies no matrimonials, fruit de la convivència no legalitzada entre home i dona o de la convivència de parelles homosexuals, amb fills o sense.

La legislació evoluciona més lentament que la vida i les actituds socials. I la mateixa evolució de les actituds socials no és mai homogènia ni assoleix el consens unànime. Encara hi ha gent que no entén la plena equiparació de drets entre home i dona, i aquest és un dels motius de la violència contra les dones. Encara hi ha gent que no comprèn el divorci. O el dret de les dones a disposar del seu propi cos i a interrompre, si així ho desitgen, un embaràs no volgut. Són massa encara els i les que pensen que l’homosexualitat és una malaltia, una aberració, una moda passatgera, o un factor negatiu de la personalitat d’alguns éssers humans. I per això no poden acceptar que les persones homosexuals són plenament capaces d’estimar, d’establir vincles afectius estables, de formar famílies, d’estimar i educar els fills.

En aquesta qüestió, com en d’altres, el pensament conservador i la jerarquia catòlica van de la mà. Fa pocs dies encara, l’arquebisbe Rouco Varela criticava la legislació que dóna drets a les unions estables de parella, especialment les unions homosexuals. L’Església ha d’acostumar-se a acatar les lleis emanades dels Parlaments. I ha de ser conscient que la legislació s’aplica tant als creients com als que no creuen. I que el fet que una llei atorgui un dret no obliga a exercir-lo a aquells i aquelles que no vulguin, a causa de les seves conviccions religioses o ètiques.

L’arquebisbe Rouco parlava de no enterbolir allò establert per l’antropologia. Però l’antropologia, la ciència de l’home i de la dona, si alguna cosa ens ha descobert és que l’homosexualitat és tan vella com la mateixa vida, que ha existit en tota mena de societats, des de les més avançades a les més endarrerides, des de les més connectades a les més isolades. I l’antropologia ens ha descobert també que l’homosexualitat no sols ha estat coneguda en moltes societats, sinó que, a més, ha estat reconeguda com a tal i incorporada plenament a la vida social. La mateixa Església ha evolucionat en aquest terreny i fa segles que no condemna els sodomites a la foguera. Però encara creu que l’homosexualitat és una tara, un error que priva gais i lesbianes del reconeixement com a persones que han de gaudir d’iguals drets i deures que les altres. És trist però és així. Som fills i filles de Déu però sols podem esperar misericòrdia per part de l’Església i comprensió per part dels seus ministres. No més. Crec que Déu és més generós que els seus representants a la terra. Perquè Déu és Amor. I segurament voldria que l’amor dels homosexuals també fos reconegut com a part de l’amor universal. Però això és feina de teòlegs.

Nosaltres volem que se’ns reconeguin els drets. I per això, de la mateixa manera que les parelles heterosexuals poden optar entre conviure sense papers, acollir-se a les lleis d’unions estables de parella o casar-se, nosaltres volem el mateix. I de la mateixa manera que les parelles heterosexuals, si volen i compleixen amb determinats requisits, poden adoptar criatures, nosaltres volem poder fer-ho en igualtat de condicions. No podem acceptar limitacions que sols encobreixen una menor consideració de les persones homosexuals. I, ben segur, tard o d’hora, ho aconseguirem. I per a això no valdrà el reconeixement d’una relació contractual com semblen disposats a plantejar alguns sectors, sinó el ple reconeixement d’una relació afectiva i els seus efectes legals.