• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Intervenció al Parlament de Catalunya

INTERVENCIÓ AL PARLAMENT DE CATALUNYA EN DEFENSA DE LA MODIFICACIÓ DEL CODI CIVIL

Gràcies Sr. President, senyores i senyors Diputats,

Pujo a la Tribuna per intentar convèncer-los. Em diran que en teoria sempre és així, que l’orador intenta convèncer i no es resigna a que les cartes estiguin ja marcades d’entrada. Cert. Però, repeteixo, els vull convèncer. L’aprovació d’aquesta proposta seria per mi una de les satisfaccions més grans que l’acció política podria oferir-me. I els hi diré perquè. Perquè pot suposar la reparació històrica de la injustícia comesa històricament contra les persones homosexuals.

Aquesta Proposta, signada per tres Grups parlamentaris, no ens pertany. De fet, l’hem manllevada d’altres. És una proposta sorgida del moviment dels gais i les lesbianes. Per tant, sigui quin sigui el resultat de la votació, no l’interpretarem com a victòria o derrota de partit. No és això. El resultat de la votació serà el senyal que el Parlament de Catalunya emeti a les persones homosexuals del nostre país. El Parlament els hi pot dir: creiem que sou titulars del mateix dret que les altres persones. Ens mereixeu igual respecte i consideració. El vostre amor i la vostra convivència mereixen igualtat de tracte. O no.

Aquesta proposta és un pas més de la llarga lluita de les persones homosexuals per veure reconeguts els seus drets, la seva igual dignitat. I és un orgull per a mi poder defensar aquests drets, aquesta igual dignitat avui des d’aquesta Tribuna.

El moviment de gais i lesbianes té ja més de vint-i-cinc anys d’història en el nostre país. Catalunya, com sempre, en primera línia. Amb l’històric Front d’Alliberament Gai de Catalunya, al que va seguir el MELH, el Moviment espanyol d’alliberament homosexual.

La primera batalla política del moviment va ser la lluita contra la llei de perillositat i rehabilitació social, hereva de la Llei de Vagos i Maleantes, que definien les persones homosexuals com a delinqüents. Lluita que es va guanyar amb la democràcia i l’aprovació de la Constitució.

Molt ha plogut des d’aleshores. I molts han estat els avenços en el reconeixement dels nostres drets. Inclús la reforma del Codi Civil promoguda per la UCD l’any 1981 prefigurava en part el debat que ens porta avui aquí. Ja llavors es va suprimir la capacitat de procrear com a requisit pel matrimoni.

Avui, el Codi Penal considera com a agravant d’un delicte el fet d’estar motivat per l’orientació sexual de la víctima. I reconeix en diversos articles els efectes derivats de les relacions de convivència anàlogues al matrimoni. Comença a ser reconeguda la diversitat de la institució familiar. La pròpia llei d’arrendaments urbans reconeix el dret de subrogació a les relacions de convivència anàlogues al matrimoni amb independència de l’orientació sexual. Alguns Ajuntaments han creat Registres municipals de convivència entre persones del mateix sexe.

Catalunya, altre cop en primera línia, el 1998 va ser la primera Comunitat Autònoma a regular, mitjançant la Llei d’unions estables de parella, les relacions de convivència entre persones del mateix sexe. I, ben aviat, així m’ho va anunciar un il·lustre Diputat del Grup de Convergència i Unió, aquesta Llei formarà part del Codi de Família, tal com les forces d’esquerra reclamàvem el 1998. I això seria bo. Molt bo.

Altres Comunitats han seguit les nostres passes. L’Aragó el 1999, Navarra l’any 2000, la Comunitat Valenciana enguany. I Astúries i Andalusia ja ho tenen previst.

La nostra vocació pionera és, precisament, la que ens legitima per prendre avui la decisió de fer un pas endavant. Un pas endavant en la direcció que altres països ja estan assenyalant. Holanda, primer. I des de divendres, Bèlgica.

Avui, les parelles heterosexuals poden optar entre conviure sense papers, acollir-se a la llei d’unions estables de parella, o a casar-se. Si creiem que les persones homosexuals han de tenir els mateixos drets, han de poder triar qualsevol d’aquestes tres possibilitats.

Amb això no faríem sinó complir amb la recomanació del Parlament Europeu aprovada el 8 de febrer de 1994:

  • Als estats membres: que es posi fi al tracte desigual de les persones d’orientació homosexual en les disposicions jurídiques i administratives.

  • A la Comissió Europea: que aprovi una recomanació sobre la igualtat de drets de les lesbianes i dels homosexuals. Una recomanació que hauria de tractar de posar fi, cito literalment, a la prohibició de contraure matrimoni o d’accedir a règims jurídics equivalents a les parelles de lesbianes o d’homosexuals; la recomanació hauria de garantir els plens drets i beneficis del matrimoni permetent la inscripció de la convivència. Acaba la cita.

Aquesta resolució del Parlament Europeu de l’any 1994 marca un abans i un després en aquesta qüestió. Mirin, sinó. L’any 1993, Lluís Recoder, llavors Diputat al Congrés, preguntava al govern sobre una eventual regulació de les parelles no casades i el govern li responia que considerava el tema “suficientment regulat”. A finals de l’any 1994, la Ministra Cristina Alberdi comença a treballar amb les organitzacions gai-lesbianes sobre un avant-projecte que regulés les parelles de fet. L’acabament de la legislatura a inicis del 96 aturà aquests esforços.

M’interessa destacar aquí que, després de l’impuls del Parlament Europeu les coses s’han mogut molt i en la bona direcció. I que ningú no pot excusar-se avui en no fer una cosa que es considera justa, sols pel fet que abans no s’havia plantejat o no s’hagués plantejat amb prou determinació. Fora una excusa de mal pagador.

Comprenem que hi hagi qui necessiti temps per assumir els canvis socials. De fet hi va haver qui va necessitar temps per pair la fi de la dictadura, l’arribada de la democràcia, l’aprovació de la Constitució i del seu Títol VIIIè, l’aprovació dels Estatuts d’Autonomia, la llei del divorci o la despenalització de l’avortament.

Però avui són ja majoria els ciutadans que creuen que les persones homosexuals han de gaudir dels mateixos drets i deures que les persones heterosexuals.

Segons una enquesta publicada pel diari El Mundo el gener d’enguany, gairebé un 75% dels enquestats aproven el matrimoni civil entre persones homosexuals. I un 60% inclús aproven el matrimoni religiós! Però això darrer ja no depèn de nosaltres.

El maig d’enguany la Cadena Ser feia públics els resultats d’una altra enquesta que coincideix en aquesta apreciació. El 75,2% dels enquestats creia que les parelles homosexuals haurien de tenir els mateixos drets que tenen els matrimonis. I el 64,9% considera que s’haurien de permetre les bodes entre parelles d’homosexuals.

Estem davant d’una realitat social acceptada. I el Dret ha de recollir realitats socials, no perjudicis ideològics o d’altre naturalesa.

I no s’hi val a dir que la Constitució no ho permet. En primer lloc perquè en aquesta, com en tantes altres qüestions, hi ha tantes opinions com juristes disponibles. I, en segon lloc, perquè l’apreciació d’inconstitucionalitat sols pot fer-la el Tribunal Constitucional. Que sols ho podrà fer si algú presenta un recurs contra una Llei aprovada. No abans.

En tot cas, és cert que la Constitució estableix que l’home i la dona tenen dret a contraure matrimoni. I nosaltres entenem aquesta referència a l’home i la dona com a genèric. És a dir, homes i dones tenen dret a contraure matrimoni. Com vostès saben la Constitució no diu l’home i la dona tenen dret a contraure matrimoni entre sí, i per tant molts pensem que no queda exclòs el matrimoni entre persones del mateix sexe. La Constitució diu també que la família serà objecte d’especial respecte i protecció. Com ja he dit, el concepte de família ha anat evolucionant i avui aplega també les unitats familiars formades per parelles del mateix sexe, amb fills o sense, o les famílies monoparentals.

L’Estat no ha de limitar drets a les persones homosexuals. Fins i tot revistes d’orientació liberal-conservadora com The Economist ho venen defensant des de 1996. Deixeu-los que es casin, titulava en portada aquesta revista el seu número del 6 de gener del 96. El seu editorial contenia una frase molt contundent: per a la societat l’opció real està entre el matrimoni homosexual o l’alienació homosexual, i no es defensa cap interès social triant la segona opció. I jo avui els dic: necessitem més famílies, no menys. Necessitem més matrimonis, no menys.

Recordem que als Estats Units s’havia arribat a prohibir el matrimoni als immigrants xinesos. Alguns estats van prohibir el matrimoni inter-racial fins l’any 1967. I per què es feia? Doncs perquè es considerava que hi havia persones amb menys drets que les altres.

I això em porta a l’argument final amb el que els voldria acabar de convèncer. Parlem de drets, sí. Però, sobretot, parlem de dignitat de les persones. D’igual dignitat.

L’homosexualitat ha gaudit del dubtós honor de ser titllada al mateix temps d’aberració, malaltia i delicte. Les persones homosexuals s’han vist perseguides i rebutjades per arguments religiosos, pseudocientífics i jurídico-polítics. Molts van cremar a les fogueres de l’edat mitjana, d’altres eren decapitats, molts van morir als camps de concentració nazis o estalinistes. Molts més encara s’han vist obligats a amagar una dimensió important de la seva personalitat per por al rebuig, la condemna o l’ostracisme. Molts s’han vist condemnats a una existència trista. Ells i les seves famílies.

Molts col·lectius que han patit discriminació han vist corregida la injustícia a través d’una reparació històrica. Els homosexuals que hem estat ferotgement discriminats al llarg de la història encara esperem aquest moment. I, poden creure’m, avui podria ser un molt bon dia per fer aquesta reparació.

Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.