• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Nous models de família i normes legals

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL PRIMER CONGRÉS DE MODELS DE FAMÍLIA I NORMES LEGALS ORGANITZAT PER LA COMISSIÓ PER A LA IGUALTAT DE DRETS DELS NOUS MODELS DE FAMÍLIA DE L’IL·LUSTRE COL·LEGI D’ADVOCATS DE BARCELONA

(16 de maig de 2003)

 

En primer lloc vull felicitar la Comissió per a la igualtat de drets dels nous models de família de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona i, molt especialment, el seu President, Josep M. Ortiz, per l’organització d’aquest Congrés que, per primer cop a Espanya, estudia la protecció legal a la família, sense circumscriure-ho a la seva versió més tradicional i restrictiva.

 

Vull també agrair-los-hi que m’hagin convidat a intervenir. Fent-ho com a portaveu del meu partit i portaveu adjunt del Grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi, i també com a persona declaradament homosexual que va promoure en el Parlament de Catalunya la iniciativa de portar al Congrés dels Diputats la proposta de reformar el Codi Civil per tal de permetre l’accés al matrimoni de les parelles formades per persones del mateix sexe.

 

La qüestió és ben senzilla. Permeti’m que reprodueixi un fragment de la meva intervenció al Parlament de Catalunya.

 

“Les persones homosexuals han de tenir els mateixos drets que la resta? Considerem que les seves relacions de parella mereixen la mateixa consideració i respecte que les altres? Han de tenir les parelles homosexuals, amb o sense fills, consideració de família?

 

“El Parlament pot dir: “Creiem que les persones homosexuals tenen els mateixos drets que les altres. Ens mereixen igual respecte i consideració. El seu amor i la seva convivència mereixen igualtat de tracte”.

 

El resultat de la votació va ser negatiu. Pels pèls. En aquella ocasió CiU es va oposar, com s’hi havia oposat també a una votació semblant produïda a l’Ajuntament de Barcelona. Afortunadament, mesos més tard CiU rectificava i hi va votar a favor al Congrés dels Diputats. El PP, al menys fins ara, s’hi ha oposat sempre.

 

Vinc, doncs, a reiterar una qüestió ben senzilla. Una qüestió que no és de dretes o d’esquerres. És una qüestió de drets humans. Les persones homosexuals hem de tenir els mateixos drets que les persones heterosexuals i la legislació ha de recollir aquests drets.

 

La societat ha canviat vertiginosament en els darrers vint anys. I ho han fet de forma molt especial les famílies, bàsicament perquè el paper de les dones ha canviat de forma radical. Ja ningú se’n recorda dels temps en que era necessari un permís patern perquè els fills anessin de colònies: la firma de la mare no valia. També ha estat recent el canvi de denominació de les APAs (Associacions de Pares d’Alumnes) a les AMPAs (Associacions de Mares i Pares d’Alumnes). El reconeixement legal de la igualtat entre home i dona va arribar amb la Constitució del 1978 i amb la reforma del Codi Civil promoguda per la UCD el 1981. Però els canvis de la família no han estat sols deguts a l’equiparació de drets entre homes i dones. També han aparegut noves formes de família: les famílies monoparentals i les famílies no matrimonials, fruit de la convivència no legalitzada entre home i dona o de la convivència de parelles homosexuals, amb fills o sense.

 

La legislació evoluciona més lentament que la vida i les actituds socials. I la pròpia evolució de les actituds socials no és mai homogènia ni assoleix el consens unànime. Encara hi ha gent que no entén la plena equiparació de drets entre home i dona, sent aquest un dels motius de la violència contra les dones. Encara hi ha gent que no comprèn el divorci. O el dret de les dones a disposar del seu propi cos i a interrompre, si així ho desitgen, un embaràs no volgut. Són masses encara els que pensen que l’homosexualitat és una malaltia o com a mínim un factor negatiu de la personalitat d’alguns éssers humans. I per això no poden acceptar que les persones homosexuals són plenament capaces d’estimar, d’establir vincles afectius estables, de formar famílies, d’estimar i educar els fills.

 

Nosaltres volem que se’ns reconeguin els drets. I per això, de la mateixa manera que les parelles heterosexuals poden optar entre conviure sense papers, acollir-se a les lleis d’unions estables de parella o casar-se, nosaltres volem el mateix. I de la mateixa manera que les parelles heterosexuals, si volen i compleixen amb determinats requisits, poden adoptar criatures, nosaltres volem poder fer-ho en igualtat de condicions. No podem acceptar limitacions que sols encobreixen una menor consideració de les persones homosexuals. I, ben segur, tard o d’hora, ho aconseguirem. I espero que el debat d’aquest Congrés sigui una aportació significativa en aquesta direcció.

 

La Constitució espanyola de 1978 garanteix la igualtat de drets de tothom. Diu que l’home i la dona tenen dret a contraure matrimoni. Però no diu que hagi de ser “entre sí”. Recordin que fins llavors la posició de la dona en el si del matrimoni era subordinada a la de l’home. I per tant no és estrany que els constituents busquessin una redacció que assegurés una total equiparació entre els gèneres.

 

Fins i tot la reforma del Codi Civil, que va impulsar la UCD l’any 1981, ja apuntava en part el debat que ens porta avui aquí quan va suprimir la capacitat de procrear com a requisit pel matrimoni.

 

És cert que la Constitució no parla específicament dels drets de les persones homosexuals, però hem d’entendre que el precepte de no discriminació ens empara totalment.

 

La legislació espanyola ha anat recollint la necessitat específica de no discriminació. Recordaran vostès la Llei d’Arrendaments Urbans que permet les subrogacions entre els membres de relacions estables de parella anàlogues al matrimoni amb independència de la seva orientació sexual.

 

Recordaran també el Codi Penal que contempla l’homofòbia com a agreujant de determinats delictes, o la possibilitat de negar-se a declarar contra la teva parella, sigui aquesta fruit del matrimoni o d’una relació estable de parella, sense discriminació de cap mena.

 

És a partir dels anys noranta que el moviment dels gais i les lesbianes planteja la formalització de la convivència de les parelles homosexuals, garantint, per tant, la seva seguretat jurídica i la igualtat de drets i obligacions amb respecte les parelles heterosexuals.

 

El 8 de febrer de 1994, el Parlament Europeu aprova una recomanació rotunda que cito literalment:

 

“Als Estats membres: que es posi fi al tracte desigual de les persones d’orientació homosexual en les disposicions jurídiques i administratives”.

 

“A la Comissió Europea: que aprovi una recomanació sobre la igualtat de drets de les lesbianes i dels homosexuals. Una recomanació que hauria de tractar de posar fi a la prohibició de contraure matrimoni o d’accedir a règims jurídics equivalents a les parelles de lesbianes o d’homosexuals; la recomanació hauria de garantir els plens drets i beneficis del matrimoni permetent la inscripció de la convivència”.

 

Coincidint amb aquesta recomanació es comencen a crear a Espanya els primers registres municipals de parelles, que inclouen totes les parelles, no sols les formades per persones de diferent sexe.

 

L’any 1995, la llavors Ministra Cristina Alberdi, encarrega l’elaboració de l’avantprojecte de llei de parelles. Lamentablement la legislatura s’acaba de forma abrupta el 1996 i el projecte no veu la llum.

 

A partir de llavors, són les Comunitats Autònomes les que van adoptant normes en aquesta matèria. És precisament Catalunya la primera que, el 1998, aprova la llei d’unions estables de parella que, al meu entendre, encara té dos defectes importants, fa diferències entre les parelles heterosexuals i les parelles homosexuals, i no forma part del Codi de Família.

 

Després han estat altres Comunitats Autònomes les que han regulat la qüestió. D’entre elles vull destacar les lleis de Navarra i del País Basc que plantegen, a més, la qüestió de l’adopció, emparant-se en el seu Dret Civil propi. Una possibilitat que cal que Catalunya utilitzi. Val a dir que han estat recorregudes pel Govern del PP davant del Tribunal Constitucional.

 

L’accés al dret al matrimoni requereix la modificació del Codi Civil per part de les Corts Generals. No tinc cap mena de dubte que això serà així a partir del 2004, amb una majoria parlamentària diferent a la d’avui.

 

Vull acabar amb una breu reflexió sobre el tema de l’adopció, que es pot aplicar també a la qüestió de l’acolliment familiar.

 

L’adopció és una institució tutelar, independent del matrimoni. Tan és així que persones individuals poden adoptar. Aquesta institució tutelar té a Catalunya, com amb d’altres Comunitats amb dret civil propi, la seva regulació específica.

 

En l’adopció cal protegir especialment el dret de les criatures, donar la màxima seguretat jurídica a aquesta institució tutelar, garantir el respecte a la voluntat dels pares biològics, etc. Però en cap cas aquests drets han de comportar l’exclusió de les parelles formades per persones del mateix sexe per a sol·licitar i obtenir, si es demostren capaces de fer-ho, l’adopció d’un nen o una nena que ho requereixi. La nostra societat vol més famílies, no menys. La nostra societat no vol nens desemparats i no vol tampoc la persistència d’una discriminació que no té cap sentit.

 

Sols cal modificar quatre articles del Codi de Família català per tal que les parelles homosexuals no es vegin excloses de la possibilitat d’adoptar. Lògicament pel que fa a les adopcions internacionals cal respectar el que estableixen les diferents legislacions nacionals.

 

Acabo. Si, com espero, celebrem un Congrés com aquest d’aquí a tres anys, podrem examinar ja la nova regulació del matrimoni a partir de la reforma del Codi Civil que proposem, i la nova redacció del Codi de Família, del qual formarà part la regulació de les unions estables de parella, sense discriminacions de cap mena, i inclourà també la possibilitat de l’adopció per part de les parelles formades per persones del mateix sexe. Aquest és el compromís dels socialistes i de les forces progressistes. Moltes gràcies.