• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Nova etapa d’ÍTACA

Paraules de Miquel Iceta al sopar de presentació de la nova etapa d’Ítaca

Barcelona, 3 de juliol de 2003

Amics i amigues,

Hi ha qui vincula les idees de l’esquerra a antics mites grecs. Com el mite de Prometeu, que va robar el foc als déus per donar-lo als homes. Per cert, els déus es van venjar condemnant-lo eternament a què un voltor li mossegués el fetge, que li anava creixent a mesura que el voltor se’l cruspia…

O el mite de Sísif, que estava condemnat, també eternament, a intentar pujar una pedra ben grossa a dalt d’una muntanya. Quan arribava dalt de tot, la pedra queia avall i ell havia de tornar a començar.

I en efecte, la petita història d’Ítaca és una mica la de Sísif. Fa anys uns quants varem pensar que calia crear un instrument de debat i reflexió per contribuir a la renovació socialista. I després de quatre activitats varem deixar-ho córrer, perquè estàvem tant lligats al dia a dia que ens costava pensar i treballar a mesos i anys vista. Un error. Un error que vosaltres heu d’esmenar.

Ara, sou precisament la gent jove la que preneu el relleu. Us desitjo sort. Que pugeu la pedra dalt de tot i que no hagueu de tornar a començar de zero. I per això celebro que la nova Ítaca presti una atenció important a la formació de la gent que en forma part o que s’hi acosta. I, sobretot, celebro que vulgueu fer d’Ítaca un espai d’encontre intergeneracional.

I com m’heu convidat a parlar aprofitaré per fer deu reflexions que us poden ser útils en aquest nou viatge a Ítaca.

Primera. Sense fidelitat a la història i als valors que donen sentit al projecte socialista, no es pot renovar l’esquerra. Si oblidem que el socialisme és un projecte per transformar la realitat en un sentit de justícia social, no sols traïm la nostra història i els nostres valors, sinó que la nostra feina probablement la poden fer altres i potser, fins i tot, amb més encert que nosaltres mateixos. El nostre projecte no té sentit si es limita a una gestió ben intencionada i eficient dels afers públics. No podem oblidar l’existència de classes socials i de conflictes socials. No podem tancar els ulls davant les desigualtats i les injustícies; les que trobem ben a prop i les que trobem a escala planetària. I no sols no podem tancar els ulls, sinó que el nostre compromís té com a base la reducció i la progressiva eliminació d’aquestes desigualtats i aquestes injustícies. Desigualtats de renda, de poder, d’informació, de formació, d’oportunitats. Injustícies quan les desigualtats són permanents, cròniques, hereditàries, creixents, i generadores de noves desigualtats. Així mateix hem de lluitar contra la precarietat, contra la inseguretat, contra la incertesa sobre el futur que plana sobre els joves i les classes populars amb dificultats per arribar a final de mes.

Hem d’afermar la superioritat ètica i moral dels nostres valors que, entre d’altres coses, són els únics que garanteixen la construcció d’una societat humana en el ple sentit de l’expressió. L’apel·lació als valors ens porta necessàriament a parlar de coherència i compromís. La nostra pràctica col·lectiva, però també el capteniment individual, han de ser congruents amb els valors que defensem. Per posar un exemple: diem que creiem en la llibertat i la participació. És cert? No és més cert que la crítica ens fa por i que sovint no la rebem de grat? O un altre exemple, la sostenibilitat i el respecte al medi ambient. El practiquem personalment? Practiquem un cert grau d’austeritat, tant en la gestió pública, com en la vida personal? Ens oposem als valors de l’individualisme egoista? Això no vol dir que no valorem l’esforç, la capacitat i la creativitat individuals…

Segona. Sols armats de valors i bones intencions no arribarem enlloc. O som capaços de traduir els nostres valors en propostes polítiques concretes, factibles i capaces de mobilitzar àmplies majories, o les nostres millors intencions no contribuiran a millorar en absolut una societat que és manifestament millorable. El capitalisme o, si ho voleu, l’economia de mercat, és un sistema econòmic però no pot ser en cap cas la guia per regular la societat. Hi ha coses que són mercaderies, però el bé més preuat és el de la llibertat i els drets que permeten exercir-la en la pràctica, les condicions que permeten desplegar lliurement la personalitat de cadascú. I tot això no ho garanteix, en absolut, el mercat. De fet, aquests objectius són incompatibles amb el model neoliberal de globalització al que hem d’enfrontar-nos radicalment.

Tercera. Tota transformació ha de partir d’una anàlisi acurada de la realitat. Si no coneixem bé el nostre entorn, les contradiccions que ens envolten, els condicionaments de tota mena, a nivell local i a nivell global, no serem capaços de transformar res. És cert que el marxisme, inclús com a mètode d’anàlisi de la realitat, s’ha revelat insuficient. Però abandonar-lo precipitadament sense substituir-lo per altres elements d’anàlisi i contrast fóra un greu error. Reflexionar sobre la realitat i analitzar-la no és mai una pèrdua de temps.

Quarta. La democràcia és el requisit indispensable per a qualsevol transformació de la realitat que pugui perviure. No hi ha altre mètode per mesurar la valoració que els ciutadans fan de l’acció política que la seva lliure expressió a les urnes. Per tant, els ciutadans no s’equivoquen. Quan guanyem és que ho hem merescut. Quan perdem, és que no ho hem fet prou bé. I si es redueix el nostre suport electoral, cal buscar les causes, en primer lloc, en la feina realitzada i en les propostes que hem formulat als electors. Sols quan hem fet això podem cercar causes més remotes.

Cinquena. La democràcia no pot reduir-se a la participació electoral. Les eleccions són la mesura de l’eficàcia de l’acció política. Però la democràcia, la participació, no són sols mecanismes a exercir un cop cada quatre anys. No sols hem d’afavorir que la gent voti, sinó que participi en la definició i aplicació de projectes, que s’impliqui. Tant a través de les associacions, els sindicats, etc. com de la participació individual a tots els nivells. La participació sols és possible a través d’un alt grau d’informació, de l’accessibilitat dels càrrecs polítics, de l’existència de mecanismes concrets que la permetin i l’estimulin.

Sisena. Sense partits no pot organitzar-se la democràcia. Qui defineix l’interès general? Com es vertebra un projecte col·lectiu? Aquest és el paper dels partits: socialitzar la política, establir canals de participació, definir programes d’actuació i programes electorals, proveir mecanismes per a seleccionar i remoure el personal polític. El discurs antipartits és un discurs antipolític i també antidemocràtic. Malfieu-vos també dels que reclamen una renovació no democràtica, una renovació elitista promoguda des de dalt, sovint amb criteris arbitraris i classistes.

Setena. Quan veig tanta gent i tan qualificada com vosaltres sempre penso el mateix: com és possible que no influïu prou? Per què no maneu més? És un excés de respecte a la gent gran? O manca d’ambició? O manca d’idees? O és que esteu tant distrets discutint entre vosaltres que no esteu per la feina? Sense joves no hi ha renovació possible. Recordo encara avui com si fos ahir mateix una intervenció de Lluís Armet a una escola juvenil d’estiu de l’any 79 quan ens advertia als responsables de la JSC d’aleshores que com la dictadura i la transició havien fet que els dirigents polítics tinguessin llavors no més de quaranta anys, i es pensaven dedicar a la política almenys fins als 65 anys, ho tindríem bastant difícil per fer-nos un espai. Però aquesta circumstància no sols es va produir llavors, també avui és difícil per molta gent jove o no tant fer-se un espai per a l’acció política. I no es tracta sols d’un problema del promig d’edat dels responsables polítics. Es tracta també de la capacitat d’incorporar les sensibilitats diverses dels joves als projectes col•lectius. Per què els joves dels que tothom parla tenen tan poc protagonisme social? O que quan el tenen és per notícies negatives o relatives a conflictes. Heu de tenir present també que els joves als que representem no són sempre ni els més visibles ni els que fan més soroll. Defenseu les organitzacions juvenils, les organitzacions polítiques juvenils, i en concret la JSC, quan en sou membres, però també quan en deixeu de ser. Sobretot quan en deixeu de ser. I quan dic la JSC penso també en entitats juvenils com l’AJEC o l’Avalot.

Vuitena. No perdeu el temps. La joventut és intensa però, ai, breu. S’acaba quan voldries que tot just comencés. Ja sé que em direu que com l’emancipació juvenil es produeix tant tard potser exagero, però… Aprofito per alertar-vos contra un risc: si preneu aviat un compromís polític, no ho feu prescindint de la dedicació a la vostra formació personal i acadèmica. La política és una gran temptació, però ningú no pot aspirar a fer-ne una forma de vida fins a la jubilació sense prendre un risc altíssim, o sense perdre la necessària autonomia personal per exercir la crítica o, senzillament, dir prou quan arriba l’hora, que sempre arriba, de dir prou.

Novena. El socialisme, ni cap a la dreta, ni cap al centre –que acaba sent la dreta-, ni cap a l’esquerra. El socialisme cap a la realitat, cap als ciutadans. Ho dic per donar-vos una opinió sobre el resultat de les eleccions municipals i les seves conseqüències. Unes eleccions que ens han anat bé, però no tant com esperàvem. Ens han anat bé, però han estat rares… No hem sabut fer front al discurs del PP sobre la inseguretat o la immigració. Hem aparegut com a bons però de vegades mancats de solucions concretes a problemes reals. Crec que en alguns casos hem pagat un preu a causa d’una percepció d’insensibilitat sobre els problemes i les incerteses que pateixen els ciutadans. Els joves ens han vist sovint com a part de l’establishment, com a bons gestors, però que van perdent pols polític. I, de vegades, massa sobrats. Per tant, gir cap als ciutadans, cap a la solució dels seus problemes concrets. Més política sense descuidar la gestió. Més contacte directe amb els electors i més mobilització de partit sense descuidar campanyes publicitàries i estratègies mediàtiques.

Desena. A Catalunya, s’acosta la gran batalla. N’hi ha prou amb 23 anys de CiU al govern? Crec que sí. Presentarem el millor projecte i el millor candidat? Segur que sí. Els arguments dels nostres adversaris són dos. Un, precisament, relleu generacional. Com deia abans el problema no és l’edat, és l’empenta, és el canvi. I això ho representem nosaltres. L’altre, sols els nacionalistes poden defensar Catalunya perquè el PSC està supeditat al PSOE. Això ho diuen els que han llepat les botes del PP al llarg de set anys. I per això tenen la llengua negra i sols saben insultar i desqualificar. En el fons, s’assemblen tant CiU i PP… Demostrarem que Catalunya pot anar millor, més lluny i més de pressa amb nosaltres. Demostrarem que les polítiques socials estaran al bell mig de l’agenda política. Però la batalla serà dura. I per guanyar-la cal que ens hi posem tots des d’ara. Vosaltres també, i en primera línia.

Acabo. Oblideu tot el que he dit. Penseu per vosaltres mateixos. I, sobretot, actueu. El present i el futur poden estar, si ho voleu, en les vostres mans. Moltes gràcies.