• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Cornellà cruïlla

Cornellà Cruïlla
Juny 2004

Què és Cornellà? Només un lloc de pas? La ciutat que va anar creixent a costa d’un riu que sols recordem que és riu quan provoca inundacions? La perifèria que no es va resignar a ser-ho? La ciutat fruït d’un amuntegament desordenat de persones que van urbanitzar-la a partir de la solidaritat? Un bressol de lluites obreres? Un espai de participació i camp de batalla del moviment associatiu? Un exemple de gestió municipal progressista? La nostàlgia del pas de la societat agrària a la societat industrial? L’origen del rock metropolità i d’altres mostres de creació juvenil urbana? L’àgora en què la gent gran recorda les arrels i explica antigues batalles? El gresol en què es van fondre les aportacions dels que van néixer aquí amb les dels que van arribar als anys 50 i 60?

Cap d’aquestes opcions explica per si sola la ciutat. De fet, la llista no esgota ni de bon tros les possibilitats d’interpretació. Tot i els esforços de molta gent, encara no ha acabat la tasca de la ciutat per explicar-se a si mateixa. L’exposició Cornellà Cruïlla és un nou intent de proporcionar les claus per interpretar la història recent i els trets fonamentals que identifiquen la ciutat. És una exposició d’instal·lacions, és a dir, de creacions que combinen dibuixos, objectes, pintures, escultures, vídeos, sons, llums, olors i altres elements que contribueixen a evocar idees i sensacions, records i somnis, història i projecte.

Cornellà Cruïlla. Deu obres d’artistes nascuts a Cornellà o que han desenvolupat bona part de la seva tasca aquí, ens ofereixen un ampli ventall d’interpretacions de la ciutat. Deu llibres potser ens proporcionarien més dades, però probablement no assolirien, com ho fa l’exposició, l’objectiu de provocar emocions i reflexions als que estimem, admirem, patim, gaudim i vivim Cornellà.

És un encert ubicar l’exposició al Castell, últim baluard i mirador, guardià d’un temps que ja no és i vigilant d’un futur que és a tocar.

També ha estat encertada la tria dels deu artistes, que ha sabut combinar experiència i joventut, creacions més tradicionals amb obres més avantguardistes. M’han fet l’honor de presentar breument els participants en aquesta experiència i una interpretació possible de les seves obres, seguint una de les possibles seqüències de visita.

Sols espero que les meves paraules no desmereixin un conjunt de creacions que mostren un diàleg dels creadors entre ells, i entre ells i la ciutat.

Marta Quirante Badenes, nascuda el 1976, pintora.

Abans d’entrar al Castell, la instal·lació de Marta Quirante ens avisa: Cornellà és viva i plena de gent! Per això veiem abans d’entrar roba estesa, roba personal i roba de casa, capacitat de les persones d’humanitzar el territori, de convertir-lo en espai vital, de convivència i de competència, de batalla i de descans. Per la seva roba els coneixereu i les coneixereu: són com vosaltres, de carn i ossos, amb pors i esperances. Són les persones les que fan la història que mostren les instal·lacions que es troben dins del Castell.

Evaristo Benítez, nascut el 1957, arts plàstiques.

Al vestíbul, la instal·lació d’Evaristo Benítez presenta dues escales, que van de la terra al cel, unides i separades alhora per un riu figurat. La fàbrica i el camp ens indiquen dues visions del món que coexisteixen, variant la seva importància relativa, al llarg del temps. Dues perspectives que ajuden a interpretar la ciutat i la seva història, de la realitat (terra) a la idea (cel). Dues perspectives de la capacitat humana per transformar l’entorn i d’una manera ben diferent de relacionar-se amb la natura. També recordatori que, al cap i a la fi, la història de Cornellà no és tan diferent a la de tantes altres històries…

Abdó Martí Bartomeu, nascut el 1947, artista plàstic i tècnic teatral.

La instal·lació d’Abdó Martí ens suggereix el progrés i el canvi, les arrels i els fruïts de l’avenç tecnològic. De l’agricultura al circuit imprès, són moltes les capes humanes i tecnològiques que se superposen. Mentre la terra dibuixa un circuit imprès sobre una plataforma de coure, les fotos aèries de la ciutat són els transistors imaginaris d’un aparell electrònic figurat, potser una televisió, qui sap si la ràdio. Aquí, l’agricultura (la base de la urbanització) es veu gairebé definitivament superada per la tècnica, el salt és immens, però el vertígen produeix també dubtes.

Berta Riera Sarró, nascuda el 1977, figurinista.

L’obra de Berta Riera torna a posar les persones en el centre de l’escenari. Persones que compren i venen, persones que s’ho miren, gent que busca el preu més baix, gent que regateja i gent que discuteix de tot, veïns i veïnes que s’expliquen alegries i penes, venedors i venedores que exhibeixen i criden les seves mercaderies, baralles per col·locar les parades al millor lloc, veus, crits, soroll de vida, caòtic mercat, “mercadillo”. Un dijous qualsevol a Sant Ildefons, o és dimarts al Centre?

Olga Malavia, nascuda el 1968, pintora.

Si les persones són el centre de la vida, no podem oblidar els seus records, que són també part de la vida. Per això la instal·lació d’Olga Malavia ens proposa conservar la memòria, o la memòria en conserva, en llauna o, més ecològic, en pots de vidre. La convivència és diàleg però també la memòria compartida, història comú, o històries dels comuns. Ningú no renúncia a la seva pròpia història, fills i filles d’on van néixer, però tothom posa a la disposició de tothom la seva memòria, com si fos un plat a taula (una taula ben grossa, l’espai d’encontre), per a ser tastat, per descobrir si agrada o no, si és conegut o és nou. I una invitació a participar: tothom està cridat a deixar una part de la seva memòria a la vista de tots.

Jordi Rocosa i Girbau, nascut el 1957, creador d’instal·lacions plàstiques i escultor.

La instal·lació de Jordi Rocosa ens posa davant l’evidència: món rural i món industrial van desapareixent, quan la indústria creia haver desplaçat l’agricultura, la seva pròpia supervivència es veu amenaçada. Horts abandonats i fàbriques desaparegudes. Societat post-industrial? Dos mòbils giren i serveixen de pantalla de projecció a realitats superades, i unint-los i separant-los alhora, com sempre, el riu, el moviment. La transformació permanent que és la història, el que ahir semblava imposar-se demà ja no hi serà.

Ricard Bellés Ginesta, nascut el 1948, artista plàstic i activista teatral.

La instal·lació de Ricard Bellés esdevé un diorama històric. El fil conductor és un riu que perd pistonada, agredit per la urbanització i l’acció humana, amb les seves obres i també les seves runes. Una caixa transparent va mostrant l’evolució social de la ciutat. Començant en temps de guerra i la posterior dictadura dels vencedors, amb l’arribada de la immigració, amb el desenvolupament del moviment obrer i popular, seguint per la conquesta de la democràcia i acabant en un present en que l’afany consumista i la tirania del ciment coincideixen amb un rierol/canonada que va al mar. El riu, que era abans de nosaltres, sobreviurà a la nostra acció?

Pepa Soler, nascuda el 1955, pintora.

La instal·lació de Pepa Soler subratlla la relació entre riu i ciutat a través dels horts tradicionals, i també de la proliferació de petits horts urbans a les terrasses de molts habitatges. Entre el riu i la ciutat construïda hi ha un món que es resisteix a morir i es transforma gradualment en una nova realitat no prou coneguda ni valorada. La nostàlgia de la terra perduda i la transformació primària que significa el conreu són també ciutat. Potser en aquesta nostàlgia rau la passió pels jardins, les flors i els testos?

Javier Pérez Blanco, nascut el 1968, escultor del vidre.

La instal·lació de Javier Pérez Blanco ens convida a sobrevolar la ciutat. Si ens atrevim veurem la ciutat d’una forma ben diferent a l’habitual. Hi veiem el present, però podem també imaginar el passat. Però té un risc. L’altura ens pot donar una falsa sensació de domini, com a Ícar, que va caure en acostar-se massa al sol. La llunyania ens pot impedir veure els defectes i tampoc no ajuda a valorar la justa mesura de les persones, però ens dóna una visió de conjunt de l’obra humana, capaç de desviar rius i de construir edificis cada cop més alts. La ciutat vista des de l’aire sembla també més nostra.

Josep Castro-Zapata, nascut el 1974, pintor.

La instal·lació de Josep Castro ens ofereix una visió inquietant de la vida urbana. És la ciutat tan hostil que cal que els ciutadans romanguin tancats en els seus habitatges/gàbies? Són les gàbies de ferro i formigó on vivim l’espai on ens trobem segurs? Tanta és la nostra por? O és que sols ens considerem lliures quan ens tanquem a casa? Si la ciutat ha de ser espai de convivència, no hauríem d’evitar les construccions en forma de presó?

Aquestes deu instal·lacions impliquen un esforç de reflexió que, considerat en conjunt, no és local, sinó que esdevé global. Són deu instal·lacions que ens conviden a mirar la ciutat amb uns altres ulls. Deu mirades sobre la ciutat que subratllen transformació, nostàlgia, memòria, crítica i utopia. Als seus creadors i creadores els hem d’agrair sinceritat i audàcia perquè a través de les seves instal·lacions ens obliguen a repensar les nostres obres de cada dia. Cornellà cruïlla no pot deixar ningú indiferent. Aquest és, ben segur, el seu objectiu inconfessat.

Miquel Iceta i Llorens. Ex-regidor de l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat

Introducció del catàleg de l’exposició “Cornellà cruïlla” organitzada per l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat