• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Entrevista en el semanario ACTUAL

Entrevista a Miquel Iceta
Actual (23/12/04)
Fran García / Joan Roy

Són les 9 del matí de l’endemà del sopar de Nadal del grup parlamentari Miquel Iceta ja treballa al seu despatx –més petit del que s’acostuma per a un portaveu-. Entre visita de companys de grup i trucades del president Maragall contesta les preguntes de l’Actual en una setmana en al qual ha protagonitzat l’agenda mediàtica, després de parlar de la llei electoral al seu weblog.

– El debat polític se centra ara mateix en la llei electoral. Vostè mateix en parla al seu weblog. S’ha de negociar al marge de l’Estatut o no?
Quan un negocia ha d’estar disposat a negociar-ho tot. No és bo que es faci una llei electoral contra ningú ni sense partits significatius. Si hi ha partits, com CU, que s’han beneficiat i molt de la llei que tenim, és lògic que no tinguin un interès massa gran a canviar-la, com nosaltres ens sentim molt perjudicats i la volem canviar. Hem de trobar un camí amb el qual els partits que són al Govern s’hagin posat d’acord en una proposta que després pugui ser compartida, discutida i acordada amb nosaltres. I encara no estem en aquests moments.

– Però cal o no que la qüestió estigui dintre de l’Estatut?
No i sí. No cal si s’aprova al febrer del 2005, però si no ho fa abans de l’Estatut, en el nou text s’haurà de fer una discussió sobre la llei electoral, posar una disposició transitòria per dir com s’aplica la llei electoral espanyola en el cas de les eleccions al Parlament. Si es fa dins de l’Estatut és obvi que s’ha de fer amb CiU; si no, no hi ha majoria.

– I per què el PSC vol canviar l’aplicació de la llei d’Hondt quan en el seu moment hi estava d’acord?
En aquell moment s’acabava d’aprovar la Constitució que donava lloc a la celebració d’unes eleccions, i no es va tocar el model que ja s’havia utilitzat el 1977. El més fàcil era aplicar la llei electoral espanyola a Catalunya. Ara es podria fer una cosa similar o atrevir-nos amb un sistema encara millor. No aplicar el sistema espanyol a la realitat catalana, sinó buscar un sistema que entenguéssim com a millor. El sistema alemany és el millor. El fet de tenir dos vots amplia el teu ventall. Es tracta de triar un candidat d’un partit al teu districte electoral i en canvi votar la llista nacional d’un altre. El fet que hi hagi eleccions d’un sol candidat en seixanta o setanta districtes electorals provoca un interès local claríssim. Es distribuiria en 41 comarques, deu districtes de Barcelona i les ciutats de més de 50.000 habitants, uns setanta districtes electorals.

– És imprescindible que la nova llei s’aprovi per consens?
Seria preferible. Serà difícil, però ha d’haver-n’hi. No és imprescindible, però sí recomanable. Com estem movent diverses peces, ens hauríem de posar d’acord com a mínim en el conjunt. La reforma territorial que prepara el Govern dóna molt més pes als territoris del que han tingut fins ara. El Parlament suposa la representació de la sobirania nacional, no parles de la representació dels territoris com de la gent. Si s’entén així, és probable que algun dels partits que vulguin més pes al territori entenguin que amb el conjunt de reformes això es compleix.

– La proposta d’ERC és molt diferent de la del PSC?
Tothom parla de la gran diferència. Hi ha 135 escons. Intuïtivament, si ho fem més proporcional, lògicament els més petits haurien de tenir-me més, tant ICV com PP. D’on sortiran? No els perdrà pas ERC, així que ho fa CiU o el PSC. Si diem que el PSC amb més vots té menys escons, el més lògic és que els perdi CiU. La llei més proporcional donaria que, respecte a la representació actual, PSC, ICV i PP en guanyen un cadascun, i CiU en perd tres. Tampoc no hi ha per tant.

– No deixa de ser un conflicte per veure qui s’aprofita és de la llei.
Això és el que ha passat en més de vint anys, perquè el partit que governava se’n beneficiava. Ara no, estem davant una realitat on es donen circumstàncies com que som l’única comunitat que no en té, que els partits que van guanyar van acordar el seu programa per fer-ho amb un determinat grau de més proporcionalitat, i que estem en una legislatura de canvis institucionals importants dintre dels quals seria absurd deixar-ne aquest al marge. Que no és un tema que preocupi al ciutadà? Probablement no, però l’Estatut tampoc. Les institucions i les formes de governar-se són instruments d’objectius que sí interessen. No és només un tema d’arquitectura institucional freda, sinó que al darrera hi ha preocupacions a les quals hem de ser capaços de donar una resposta.

– Una nova llei electoral asseguraria la victòria per uns quants anys al PSC?
No, perquè les lleis electorals no et donen ni et treuen victòries. El canvi més gran seria de molt pocs escons, que van d’un cantó a un altre. Les victòries te les donen la confiança de la gent i la teva capacitat de fer coalicions. Anem a un etapa relativament prolongada de governs de coalició.

– Governs d’esquerres?
O no. No se sap mai. A mi m’arriben a dir que al mes de constituir el Govern Carod ho deixaria i no m’ho crec. Les majories o minories les defineixen els electors i la capacitat dels partits d’entendre’s. Ara no hi havia més alternativa que aquesta que tenim. Després de 23 anys de governs de CiU, amb governs monocolors, era lògic que hi hagués una experiència de govern encapçalada per un altre partit i que fos de coalició. El futur dependrà de la valoració que la gent faci de la gestió del Govern. Si és un desastre ens faran fora, amb la llei electoral o sense.

– Lligant la llei electoral amb la formació del tripartit: els vau fer un gol en el Pacte del Tinell en aquest aspecte?Imaginem que els socialistes diguem que amb el tema de Bracons ens van fer un gol! No és així. Vam fer un acord, que no és una llista de coses en les quals cedeixes, sinó de coses en les quals et poses d’acord, i si ho has fet és que probablement el teu plantejament inicial no era aquest. Vam estar molt de temps discutint-ho i crèiem, llavors i ara, que el conjunt i les parts estan bé. Com que havíem de posar d’acord tres partits diferents, hi havia moltes pors i recels, tothom estava molt interessat a deixar-ho tot negre sobre blanc, precisament per això, per no haver-nos de barallar cada dia. En aquell moment ERC va veure bé el tema de la llei electoral. Si féssim el pacte ara faríem moltíssimes coses diferents, perquè un any després en saps molt més.

– Quines farien diferent?
Algunes de les previsions que teníem en matèria de política territorial, després hem vist que podem fer més coses de les que crèiem. Algunes de política d’habitatge les hauríem plantejat d’una altra manera. La llei electoral la plantejaríem igual; no sé si ERC ho faria diferent.

– Quin és el pitjor record de les negociacions per formar govern d’ara fa un any?
Els moments en què pensava que no sortiria. Molta gent diu que estava cantat, però no és així, hauria agraït que m’ho haguessin dit per no patir. El pitjor era quan pensava que no sortiria, que era molt difícil, que havíem de lligar coses massa diferents. La veritat és que jo, com que la política m’apassiona, vaig disfrutar aquells dies de negociació. Però la nit de més patiment va ser el 16-N. A partir de les 12, que començàvem a tenir dades de les enquestes a peu d’urna, ja vam veure que els resultats no eren el que esperàvem.

– Aquella nit estava negre que el PSC acabés al Govern?
En alguns moments de la nit sí. Fins que no va sortir Carod a parlar hi havia menys del 50% d’opcions de governar. Quan va sortir Carod, ens vam posar al 50%. Al matí següent continuàvem igual. Veure un procés de negociació en paral·lel provocava una certa incomoditat. Pensar que si tu no te’n sorties, l’altre ho podia fer.

– Pasqual Maragall va voler dimitir
Vaig estar amb ell tota la nit i no el vaig veure mai amb aquesta intenció. Ningú volia plegar, llevat de mi mateix, que com a responsable electoral estava desolat. Em sentia responsable, jo estava molt implicat.

– Què es va fer malament?
Qui ho va definir millor va ser el mateix president, dient que havíem proposat als catalans un canvi, però que volien encara més canvi. No vam saber connectar amb els sectors més dinàmics de la societat i amb part dels joves que volien més marxa, encara, que la que nosaltres proposàvem. Com a responsable de campanya que jo era, puc dir que ens va fallar molt tot el dispositiu d’enquestes. No vam veure que les coses anaven malament fins a deu dies abans de les eleccions. Em sento responsable de les coses que no surten i de les que surten bé.

– Alguna de bona que el faci sentir especialment feliç?
La política catalana permet poques celebracions, i és una mica injust. El tema del català a Europa és per celebrar-ho, però aquí sempre volem més. Hi ha motius per celebrar, hi ha coses que s’estan movent que no s’estaven movent des de feia temps. Això és mèrit del Govern, del canvi a Espanya, dels partits que són al Govern i del fet que el primer partit de l ‘oposició està interessat en determinades reformes que són bones per al país. En el català a Europa s’ha demostrat que quan juguem a totes ho fem tots, no ens para ningú. Aquest és l’esperit amb el qual s’hauria d’abordar la reforma de l’Estatut.

– El concepte autodeterminació hi ha de ser, al nou Estatut?
L’autodeterminació és una via contrària a la de fer un nou Estatut i no s’ha aplicat mai en un país democràtic, ha estat un mecanisme perquè antigues colònies recuperessin la independència. El que hem de demanar són més recursos i competències; demanar la sobirania en el món en què vivim no té gaire sentit.

– El parer general del PSC és de no voler incloure el dret a l’autodeterminació?
En general, no volem. Hi ha qui diu que és importantíssim, i llavors s’ha de posar al preàmbul. Si ho demanes ha de ser com un mecanisme a aplicar, i proposat dins l’articular, o bé has de modificar la Constitució espanyola per fer-ho viable. Si vols això ho has de proposar, si no és una polèmica que es fa servir però no es vol de veritat, és una certa cortina de fum per a altres coses.

– I el concepte nació hi serà?
És clar, que hi serà. Sempre hi ha hagut una majoria de catalans que creuen que Catalunya és una nació. L’acceptació de la Constitució va venir perquè es deia que nacionalitat i nació són sinònims. En la mesura que la Constitució reconeix que hi ha nacionalitats i regions a Espanya, nosaltres ens hi podem sentir representats. En un moment o altre de l’Estatut la definició de Catalunya com a nació quedarà consagrada.

– Està d’acord amb el concepte de comunitat nacional per a Catalunya a la Constitució?
A mi el que més m’agrada és la idea d’Espanya com a nació de nacions. Comunitat nacional té una avantatge, que fa més directa la transferència a la comunitat. La Constitució canadenca parla del Quebec com una societat diferent. A mi m’agrada més nació, perquè a totes les mobilitzacions que he participat des que em vaig ficar en política era per defensar el caràcter de Catalunya com a nació. El que importa és saber quines obligacions i drets comporta el fet que ens reconeguin com a nació.

– Sigui nació o comunitat nacional, no agrada a certs sectors del PSOE.
Ho respecto molt, però no respon a la realitat. Avui Espanya és una nació de nacions. Per disset comunitats autònomes i pensar que totes responen a unes mateixes exigències històriques no era cert. Si s’hagués fet un reconeixement de les comunitats que haguessin tingut Estatut, hauria estat més fàcil. Els catalans són una societat que vol definir el seu futur, que sap que comparteix amb altres pobles d’Espanya i Europa, però que vol que sigui reconeguda la seva dimensió de subjecte polític. Crec que som una nació disposada a compartir un Estat amb altres, sempre que se’ns reconegui. Només pots estar en un lloc si vols ser-hi, i si a més et volem per com ets. Aquest és l’horitzó el nou pacte que implica aquesta legislatura, que des de molts punts de vista és constituent. Una legislatura en què envies la Constitució, l’Estatut, l’organització territorial i la llei electoral marca l’acabament d’una etapa i l’inici d’una altra. És important ser clars, no cada deu anys podem fer una revisió íntegra del modelo polític. Per tant, ho hem de fer bé. Hem de dir clarament a Espanya que no volem marxar, sinó quedar-nos a fer unes obres, que no causes perjudici als veïns, sinó que milloren l’edifici.

– Per fer tot això, no seria millor per a vostè que el PSC tingués grup propi?
La configuració de grup és com la de l’Estat que demanen. Si el PSC diu que es vol separar del PSOE, per què no hauria de dir que Catalunya s’ha de separar d’Espanya? Tenim un electorat molt ampli, amb sensibilitats diferents. Hi ha gent que pensa que som el partit socialista aquí i altres que pensen que som el partit socialista d’allà. Això conviu al nostre partit, i particularment al nostre electorat. Probablement hi ha gent que està d’acord a tenir una presència forta dins el PSOE i que podem influir, però que sigui una influència singular, amb un perfil propi, i això és el PSC, amb totes les dificultats que comporta. No veig ara raons per canviar-ho. Volem influir des de dintre del PSOE, gent per influir des de fora ja n’hi ha.

– S’aprovarà l’Estatut?
Espero que sí, serà difícil però s’aprovarà. Fa un temps pensava que CiU no volia aprovar un nou Estatut de Maragall, però ara CiU s’ha adonat que volen fer que el text sigui ambició. Si és així, s’aprovarà aquí. O hi ha CiU o no hi ha Estatut. Si s’aprovés per un consens absolut, és molt difícil que a Madrid ens diguin que no.

– És possible un pacte amb CiU a mig termini?
No. Els acords del Tinell són per a tota la legislatura, és un acord estratègic que esperem que duri i s’enriqueixi amb el temps.

– En algun moment s’ha penedit del pacte tripartit?
En absolut. Ho tornaria a fer, i si em diguéssim de firmar pels propers quatre anys, ho faria.

– Millor que governar en solitari?
Nosaltres en solitari no sabem governar, fa molts anys que no governem res en solitari. Fins i tot a ajuntaments on tenim majoria absoluta governem amb altres grups en coalició. És empipador, però fer un esforç de participació d’altres grups en el govern és bo, fins i tot quan no et cal. A Catalunya no hi tornarà a haver governs de majoria absoluta fins d’aquí a vint anys.

– El president Maragall també vol governar en coalició?
No ho sé. Té avantatges també per a un president, perquè el teu partit també et mana menys. Els presidents deuen pensar que si hi ha més d’un partit ells poden fer més la seva. A un president, si no és una persona molt de partit –que és difícil quan estàs al capdavant de la Generalitat-, no li fa nosa estar en coalició.

ELS PROBLEMES DE GOVERNAR EN COALICIÓ
“Els grans problemes no es resolen amb lleis”

Després d’afirmar sense complexos durant l’entrevista que si fos per ell tornaria a repetir el tripartit una legislatura més, Miquel Iceta defens els problemes entre els diferents consellers que formen el Govern. Respecte a les declaracions contradictòria, afirma que “això és la vida, ja ho tenen les família a taula a l’hora de sopar”. “És veritat que hi ha baralles” –reconeix el portaveu del PSC-, però si “tothom callés”, com a ciutadans també es en malfiaríem moltíssim. Per Iceta, “venim d’una etapa en la qual el desprestigi l’han generat las majories absolutes”. En aquest sentit, apunta que la necessitat de “posar-te d’acord amb altres fa més soroll, però això és més democràtic i ric i representa millor la pluralitat del país”. Això sí, per Iceta s’ha d’intentar “que no sigui la suma de tots els defectes, sinó la multiplicació de les virtuts”. Tot i que reconeix que “costa”, afirma que “ja hem assolit un grau de maduresa en coalició” i que és lògic haver trigat per aconseguir-ho, perquè s’ha de tenir en compte que el tripartit va arribar a una institució “feta a mida per un mateix tipus de govern”. “No era només un cert desconeixement –reconeix el dirigent socialista-, sinó una estructura molt pensada per uns altres” Com a resultats positius, el portaveu del PSC valora haver aprovat els pressupostos dos cops, un fet “que sempre és la peça difícil en un govern”. Preguntat per la poca facilitat per aprovar lleis d’aquest Govern, Iceta es defensa assegurant que no és “la prioritat fonamental”, i fins i tot apunta que “hi ha qui diu que no s’ha de poder aprovar una llei si no se’n deroga una altra”. Algunes de les que s’han fet –i cita la millora de barris- sí que expressen una voluntat de govern”. L’ensenyament en català, el problema de l’educació o la immigració “no són problemes de llei” per Iceta perquè “els problemes de veritat no es resolen a cop de llei, sinó de polítiques públiques o pedagogia cívica”.