• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Entrevista en el semanario ACTUAL

Entrevista Miquel Iceta
Actual (17/11/05)

Joan Foguet

Hàbil i amb una retòrica consolidada que de vegades dissimula amb la ironia del parlamentarisme britànic de manual, Miquel Iceta i Llorens (Barcelona, 1960) és un dels homes de moda. El portaveu del PSC ha estat pare de l’Estatut i creu que a Madrid la jugada sortirà bé. Sobre el Govern i el president Maragall sosté que ara ens trobem en un moment d’impuls.

– Ara que es fa balanç dels dos anys que han passat des de les darreres eleccions, creu que la cultura de coalició de què tant es parla ja s’ha afermat?
Tenim un exemple molt calent. Hi havia una polèmica sobre la llei de l’Oficina Antifrau i n’hi ha d’haver prou amb una reunió de tres quarts d’hora entre els grus parlamentaris per liquidar el tema. Jo crec que sí que s’ha afermat. Això no vol pas dir que hi hagi posicionaments, que de vegades hi hagi negociacions difícils o sorolls. Però hem avançat perquè l’objectiu és desenvolupar l’Acord del Tinell amb la màxima eficàcia. Mentre l’objectiu sigui únic, les coses van bé.

– A què es deu el soroll, llavors? És culpa dels periodistes?
Dels periodistes mai no és culpa. Si hi ha soroll és que hi ha debat i que d’alguna manera transcendeix. Per tant, els mitjans se’n fan ressò. Hi ha posicions diferents i s’han d’ajustar. Això és cultura de coalició. Havent-se un programa comú i un objectiu comú, però amb visions diferents. Amb el tema de l’Oficina antifrau, crec que el projecte que finalment serà aprovat al Parlament serà millor del que ens ha arribar del Govern. I alguns dels problemes que hi veiem quedaran ben resolts. I els temors dels nostres socis sobre la posició dels socialistes quedaran totalment envaïts, perquè hi ha qui ha insinuat que el PSC no volia que els ajuntaments siguin objecte de fiscalització. Si mires les esmenes que va presentar el grup socialista, cap no parla d’aquest tema. Nosaltres hem dit que hi havia doble via per al Govern. O feia un organisme que depengui del mateix Govern, o feia un organisme de control de totes les administracions que ha de penjar del Parlament. Hi ha soroll fruit de la discrepància. Això és normal. Potser de vegades primem l’espectacle. Això hauria de tenir un límit? Jo crec que sí. El límit hauria de ser que si les discrepàncies fan caure l’eficàcia del Govern o no hi ha decisions llavors seria insuportable. Mentre no sigui així, és un soroll que ens acompanyarà. Mai aquestes discrepàncies han significat la paràlisis del Govern, al contrari.

– Però que li sembla que enmig d’aquest procés el secretari general del conseller primer, com és en Xavier Vendrell, amenaci públicament de trencar el Govern?
El que passa és que hi ha gent que té diversos barrets. Per tant, quan parla el secretari general del conseller primer és una cosa, i si parla el secretari d’organització d’ERC és una altra. De vegades s’han de portar dos barrets i de vegades costa distingir. Però crec que els responsables de Govern no han de participar de trifurques de tipus partidari. Ara, els responsables polítics han de fer valer els seus posicionaments. Per exemple, ERC atorgava una gran importància a l’Oficina Antifrau i tot el que els pogués semblar a ells que es posava en risc. Això per a ells tenia una importància molt gran. Quan han vist que el PSC té el mateix interès, el problema desapareix. I una cosa que semblava enorme desapareix en 48 hores.

– Com portaveu parlamentari, creu que és veu prou bé la tasca del PSC diferenciada de la del Govern?
La feina principal del grup socialista és donar suport al Govern. Personalment sóc dels que no em barallo per una fotografia. Mai no he donat un cop de colze per estar enlloc. Aquest no és el paper del nostre grup. I això no vol dir que no tingui opinió i que no faci feina. El fonamental és donar suport al Govern, i en particular, al president. Potser de vegades ham tingut protagonisme a desgrat, perquè toca discrepar dels socis o fins i tot del president. Es veu que no hi ha comèdia.

– És cert que hi ha una relació tibant del president Maragall amb el PSC?
No hi ha tibantor en absolut. Hi ha molta passió. El president és un apassionat. Està convençut del que fa i com ho fa i sap que té el suport del PSC. Això no vol dir que el PSC estigui d’acord sempre amb el que fa. Però ell ha fet una cosa important, que és demostrar que es pot ser president i oblidar de vegades l’interès del seu partit. Hi ha vegades que ens incomoda, ho he dit a la tribuna, però després penses que ho fa en la seva condició de president de la Generalitat. Ens incomoda, però també ens omple d’orgull. Sempre hem dit que la presidència de la Generalitat no pot ser partidista. Ell ho demostra. Primer perquè és president d’un Govern de coalició de veritat i perquè de vegades no li importa discrepar del seu partit. Però llavors, què ha de fer el PSC? Callar i no dir res? No, perquè no seria lleial. Quan ell va promoure un canvi de Govern li vam dir que no ho vèiem oportú, però a la vegada li vam dir “t’hi acompanyarem”. La relació amb el president no només no s’ha deteriorat, sinó que avui és més sòlida que mai. Hi ha una comunió d’objectius. El temps farà justícia. El que estem fent a Catalunya no hagués estat possible sense Pasqual Maragall com a president. Perquè hem aprovat l’Estatut. A més, ho ha associat al primer partit de l’oposició. Ho ha fet Pasqual Maragall.

– Sobre la remodelació que no es va acabar de fer, considera que la divisió en macro-àrees és la millor solució per ara?
Ja es veurà. Crec que és bona. El president veu que Catalunya podria tenir un Govern més compacte, més reduït. Probablement la millor manera de demostrar-ho en la pràctica és a través d’un treball d’àrees que permeti en un futur, en la propera legislatura, pensar en un altre esquema organitzatiu. Segurament està posant els elements per justificar que l’estructura del Govern podria ser més reduïda i més operativa. No crec que sigui que no hi ha hagut més remei, sinó acostar-se al que volia el president.

– El famós annex del Pacte del Tinell de repartiment de carteres no dificulta molt qualsevol remodelació?
És un pacte entre partits que van decidir fer un govern de coalició i van acordar un repartiment de responsabilitats. Per canviar això aquests partits han d’estar d’acord. No perquè ho digui el Tinell, sinó perquè un Govern només pot seguir si té majoria parlamentària. I això vol dir que els partits que formen part de la majoria han de voler seguir treballant junts i de la manera que volen continuar fent-ho.

– Ara mateix, amb l’experiència acumulada, si tornés a negociar el Tinell, què hi introduiria? Què hi troba a faltar?
Probablement hi ha coses que falten que avui sabem. Per exemple, el Pacte del Tinell es va fer sense un coneixement exacte de la situació financera de la Generalitat. Avui, amb més coneixement ho haguéssim fet diferent. Quan fas un pacte de govern es tendeixen a minimitzar les dificultats. Tots són esperances. Probablement no havíem interioritzat, per exemple, els costos en termes d’imatge que pot tenir una coalició quan no funciona de forma ajustada, i això triga un temps en ajustar-se. O, per exemple, amb el tema estatutari no es va crear un determinat clima de complicitat més enllà de Catalunya. Però en el que és substancial crec que el Pacte del Tinell és vigent i s’ha complert en bona part. Sabent ara com funciona una coalició competitiva, hauríem posat més mecanismes per ajustar més ràpidament la coalició.

– Què li sembla l’anunci de tornar-se a presentar que ha fet Pasqual Maragall?
Potser algú ho posava en dubte sense tenir gaires motius. Sempre he pensat que el president, si vol, tornarà a ser candidat. Primer, perquè el nostre partit el que vol és guanyar, i llavors cal posar al millor candidat. A més, al PSC som gent molt carinyosa amb els nostres dirigents, els coneixem bé. A mi m’ha fet molta il·lusió perquè es correspon a com el veig. Té ganes. Un polític que té l’experiència, les ganes i també la tossuderia del president Maragall és un valor que nosaltres no hauríem de perdre. Ara bé, aquesta és una decisió que s’ha de prendre quan toqui. M’alegro molt que a mig mandat la seva voluntat sigui tornar-se a presentar, perquè això demostra que tindrem la segona part del mandat en plenitud. No és el mateix una persona que sap que marxa que no una que vol seguir.

– Diuen que el PSC no ha fet el relleu generacional i que no hi ha altre candidat.
Això ens ho diuen sempre, i el mateix dia que el president deia això en un diari es descobrien tres possibles candidats. Aquest és l’escenari més feliç. Si el PSC fos un partit que necessités candidats no hauria de preocupar-se gaire perquè els té. No cal patir per això.

– Pel que fa al tram de l’Estatut a Madrid, qui li fa més por: Rubalcaba, Duran o Puigcercòs?
A mi em fa més por Duran. Va estar a punt d’esguerrar-ho aquí. Al final vam poder arreglar la pressió de Duran amb la laïcitat. No em fa por Rubalcaba. Rubalcaba és, després de Zapatero, l’amic. Ho va demostrar a les seves intervencions del debat en presa en consideració de l’Estatut. Rubalcaba va parlar com l’amic de Catalunya, com l’amic de l’Estatut. No em fa por Puigcercós, tot i que de vegades pot fer por per les declaracions que fa. El conec i sé que té unes ganes boges que això tiri endavant. De vegades no s’ho creu que pugui acabar bé, però vol que acabi bé. Duran no sé si vol que acabi bé, però al mateix temps és vital perquè és vital la unitat de les forces polítiques catalanes davant d’una ofensiva tan ferotge com la que s’està produint contra l’Estatut. Qualsevol escletxa és un favor que fem als adversaris de l’Estatut.

– Li agradaria un grup propi del PSC a Madrid?
Ara seria un error tenir un grup propi. Un dia n’hem de parlar obertament. Molta gent a Catalunya ens aprecia precisament per la capacitat que tenim d’arrossegar el conjunt del socialisme espanyol. Si tinguéssim un grup propi seria molt important perquè tindria 21 diputats. Però què és més important, tenir 21 diputats o arrossegar 164 vots? El debat estatutari prova aquesta capacitat. Estic molt content per poder fer aquesta feina dins del grup de 164 diputats. Aquest és el paper del PSC. Segurament, si tinguéssim grup propi tindríem un portaveu i potser tindríem més quota de pantalla, però dubto que tinguéssim tanta eficàcia política.

– Amb el clima contrari a l’Estatut que es respira darrerament, sorgeix la informació del deute del PSC amb La Caixa. És un element més de tot això?
Té a veure amb l’OPA de Gas Natural. Té a veure amb la importància de Montilla al Govern de Zapatero. Té a veure amb la importància del PSC en aquest clima polític i aquest nou mapa polític català i espanyol. Perquè si una notícia de fa deu anys torna a ser notícia és perquè a algú li ha interessat. I si la presenta per erosionar una persona, un govern, un partit, per alguna cosa serà. Per tant, hi ha dos principis: el de casualitat i de causalitat. I crec que en aquesta ocasió el darrer ha jugat més a fons. Hi ha gent que no vol una cosa tan senzilla com que les empreses catalanes puguin competir i adquirir més dimensió. A Montilla no li perdonen que s’hagi traslladat una institució de l’Estat a Barcelona (la Comissió del Mercat de Telecomunicacions) i per això li diuen coses com el “andaluz renegado”. Els nostres deutes són coneguts, estan registrats al Tribunal de Comptes. Algú ha tingut molt d’interès que això surti ara. No crec que això tingui una explicació estrictament econòmica. No crec que s’estigui movent només per defensar la continuïtat d’uns gestors econòmics a Endesa, sinó probablement perquè algú no vol que se sàpiguen coses que corresponen a etapes anteriors. Si no, no s’explica aquest acarnissament en una operació que decidiran els accionistes i s’ha de fer o no. Tot això fa pudor. No perdem l’oremus perquè els faríem un favor. Però sabem qui són i que els mou, i que no podran amb nosaltres.