• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

En record d’Alfonso Perales

Avui no puc començar a escriure sense recordar Alfonso Perales. Mort als 52 anys, era un veterà dirigent socialista, ja que des de ben jove es incorporar a la lluita contra la dictadura i per fer un gran partit socialista com a instrument per la justícia social. Era en l’actualitat Secretari de Relacions Institucionals i Política Autonòmica del PSOE. El coneixia de fa anys. Manteníem ben sovint posicions diferents. Ell, Almunia. Jo, Borrell. Ell, Bono. Jo, Zapatero. Aquí cal dir que ben aviat es posar a treballar perquè la victòria de Zapatero ho fos de tot el PSOE. També vam discrepar de vegades sobre el nou estatut català. Ell, reticent. Jo, entusiasta. Em prenia el pèl i em deia “líder” amb aquell accent andalús que sedueix. Més sovint, però, em deia “Máiquel”, així pronunciat. Però malgrat les diferències l’apreciava moltíssim i crec que es tractava d’un sentiment mutu. Malgrat la fermesa de les seves posicions, era un home molt dialogant i amb un viu sentit del humor. Perales era una referència ineludible del socialisme andalús i un dels homes clau de l’actual direcció socialista espanyola. El vaig veure per darrer cop a la televisió fent pública la posició oficial del PSOE sobre l’acord que va fer possible el Govern d’Entesa. Una posició de respecte. Vaig saber que estava malalt el dia de la darrera sessió del Comitè Federal del PSOE, celebrada el 18 de novembre. Vaig veure molta preocupació en els rostres de Manolo Chaves i Zapatero, i vaig preguntar a Pepe Blanco quina podia ser la raó d’aquella tristesa. Pepe em va anunciar que aquell dia mateix els havien comunicat el caràcter irreversible del càncer d’Alfonso Perales. La reunió havia anat bé, Montilla havia estat fantàstic, però en saber aquesta mala notícia el dia es va enterbolir irremediablement. El trobarem molt a faltar i m’entendreu si dic que em fa molta ràbia que l’Alfonso no pugui votar el nou estatut andalús pel que tant va treballar.

Alfonso Perales va nèixer a Alcalà de los Gazules (Càdis), el 19 de juliol de 1954. Llicenciat en Història, va ser President del Consell Social de la Universitat de Cadis i va formar part de l’Equip de Recerca d’Història Contemporània d’aquella Universitat. Militant del PSOE des de 1972, va participar en el Congrés de Suresnes, home de confiança de Felipe González i Manolo Chaves, va ser membre de la Comissió Executiva Federal de les Joventuts Socialistes i Secretari d’Organització del PSOE d’Andalusia. Secretari General Provincial del PSOE de Cadis, fins que el 1997 va ser elegit Secretari de Política Municipal de la Comissió Executiva Federal del PSOE, en el 34 Congrés del Partit. Parlamentari andalús, regidor de l’Ajuntament de Cadis i President de la Diputació de Cadis entre 1983 i 1989. Elegit Diputat al Congrés per Cadis en les eleccions de 1989, 1993 i 1996. En les eleccions generals de març de 2000 va ser novament reelegit, però va abandonar l’escó en ser nomenat Conseller de Governació de la Junta d’Andalusia. El 2004 va retornar al Congrés dels Diputats, on desenvolupava en l’actualitat el càrrec de President de la Comissió Mixta per a l’Estudi del Problema de les Drogues.

Avui, el diari El País publica el seu darrer article “La reforma del Estado” i una necrològica signada per Augusto Delkáder.

Acaba l’any i perdem l’Alfonso Perales. I també, en “Cesc”, ninotaire que, juntament amb Perich, van fer tant per la cultura democràtica i progressista del nostre país.