• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Debat sobre la situació econòmica

INTERVENCIÓ DEL PORTAVEU DEL GRUP SOCIALISTES-CIUTADANS PEL CANVI EN EL DEBAT SOBRE LA SITUACIÓ ECONÒMICA. Parlament de Catalunya, 16 de juliol de 2008

Gracies, Sr. President.

Senyores i senyors Diputats.

Vull en primer lloc agrair al Molt Honorable President de la Generalitat la seva compareixença a petició pròpia i la intervenció amb la que ha obert aquest debat. És així com se serveix l’interès de Catalunya. Mirant la realitat de cara. Sense defugir els aspectes negatius. Sense amagar-se al darrera de la manca de competències i recursos. No mirant tan sols a Madrid esperant a que escampi. Renunciant a la petita política plena de gesticulació, declaracions buides i alarmisme. Cercant consensos. Anant per feina. Com està fent el Govern de Catalunya. A començar pel seu president i sumant tots els esforços en una mateixa direcció.

La Conselleria d’Economia i Finances dissenyant l’estratègia i aconseguint l’acord amb els agents socials. La Conselleria d’Innovació, Universitats i Empresa, en permanent contacte amb el món empresarial, les universitats i els centres de recerca, impulsant el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació. La Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques, pitjant l’accelerador de la inversió pública i la llei de barris. La Conselleria de Treball millorant les capacitats del Servei d’Ocupació de Catalunya i les seves Oficines de Treball, donant suport a l’emprenedoria i millorant el nostre sistema de formació professional, en col·laboració estreta amb el Departament d’Educació. La Conselleria d’Agricultura, Alimentació i Acció rural, impulsant la renovació del camp català i la competitivitat del sector agroalimentari. La Conselleria de Medi Ambient i Habitatge, desenvolupant el Pacte Nacional per a l’Habitatge. La Conselleria d’Acció Social i Ciutadania impulsant les polítiques de suport a les famílies i el Pacte Nacional per a la Immigració. També els Departaments de Salut (amb la recerca biomèdica), Cultura (amb les indústries culturals i audiovisuals), Governació (amb la cooperació amb els Ajuntaments) i Justícia (amb un fort grau d’inversió). Aquesta és la prioritat del govern, de tots els Departaments: superar les actuals dificultats econòmiques amb la màxima rapidesa possible.

Un debat rigorós sobre la situació econòmica requereix evitar el partidisme. La ciutadania, amb raó, ni ho entendria ni ens ho perdonaria. Per tant, el nostre grup vol contribuir modestament a un diagnòstic real de la situació i a la recerca del consens sobre les polítiques bàsiques que ens han de permetre sortir de la crisi com més aviat millor i com més forts millor.

Hem de començar dient que aquesta és una crisi global, que té unes causes fonamentalment exògenes. Des de fa més d’un any la conjuntura econòmica internacional és negativa. Aquí tot just comencem ara a sentir els seus efectes. Però la crisi hipotecària als Estats Units ve de lluny i està provocant una important restricció del crèdit i de la liquidesa a nivell mundial.

Permetin que citi algunes dades. El preu del petroli. Recorden la crisi del 1993? El preu del petroli era de 17 dòlars/barril, 16 dòlars el 1994, 17 el 1995, 20.6 el 1996, 19 el 1997. Deu anys més tard, el 2007, el preu del petroli era de 54 dòlars/barril el gener i de 91 dòlars/barril el desembre. El gener de 2008 el preu del barril era de 92 dòlars i a finals de juny superava els 132. Avui 138. El 80% de l’augment de la nostra taxa d’inflació es deu a l’increment del preu del petroli i a l’augment del preu dels aliments.

A diferència de la crisi del 1993, ara no tenim cap control sobre la paritat de la nostra moneda, ni sobre els tipus d’interès. És la primera “crisi euro”. En una Europa que dubta. I permetin-me que per això celebri la ratificació ahir al Senat espanyol del Tractat de Lisboa.

El dilluns el Conseller Castells era rotund al respecte en la seva intervenció davant del Cercle d’Economia. Cito literalment: “No sé si hem parat massa atenció a que aquesta és la primera crisi important que pateix el nostre país en plena era de globalització i formant part de la zona euro. I això modifica, i de quina manera, el terreny i les regles del joc. Avui la capacitat d’actuació dels governs, també la del govern central, és limitada. No podem recórrer, com en el passat, a modificar el tipus de canvi per compensar les pèrdues de competitivitat derivades d’una major inflació o una menor productivitat, ni a utilitzar el tipus d’interès o les variables monetàries, per adaptar-les a la fase del cicle en que es troba específicament la nostra economia. L’única manera de mantenir i recuperar els nivells de benestar i prosperitat és millorant la nostra productivitat”. Acaba la cita.

Aquesta crisi està fent caure a molts del cavall del neoliberalisme. Ara tothom reclama regulació i intervenció dels poders públics. També a Estats Units. Amb Bush ocupant encara la presidència. Els mateixos que cridaven fa un any que l’Estat els feia nosa, avui demanen que intervingui. Benvinguts. Els adoradors de la mà invisible demanen ara intervencions més tangibles. Benvinguts.

Però el fet que la crisi sigui global, que les seves causes siguin fonamentalment exògenes i que la moneda única i l’autonomia dels bancs centrals resti marge de maniobra als governs no pot ser en cap cas una excusa per a la inacció. Com ho ha demostrat en la seva intervenció el president Montilla.

L’economia catalana té trumfos a la mà. El seu creixement sostingut al llarg de molts anys ha permès consolidar unes bases sòlides. Durant els darrers 12 anys el creixement mitjà del PIB ha estat del 3,5%, 1,3 punts per sobre de la zona euro. Avui, la renda mitja dels catalans és un 12% superior a la renda dels europeus de la zona euro. Un recent informe de l’OCDE diu que el sector industrial català presenta fortaleses competitives tant en activitats d’alta tecnologia com de mitjana i baixa tecnologia. L’atur és del 7% (l’any 1993 era del 20%). Els tipus d’interès estan al voltant del 6% (lluny del 10% de 1993). El grau d’obertura de l’economia catalana és del 70% en termes del pes de les importacions i les exportacions en el PIB. 15 punts per sobre d’Espanya. Catalunya representa el 29% de les exportacions espanyoles, i el 40% si mirem només les exportacions d’alt contingut tecnològic.

Recordem que l’Estat tenia un dèficit del 6% front el lleuger superàvit d’avui. Que el deute ha baixat del 62% al 36%. Per cert, potser això aconsella flexibilitzar alguns criteris d’estabilitat macroeconòmica per fer front a la crisi. Mantenir rígidament, dogmàticament, els criteris d’estabilitat pressupostària pot ser un greu error en moments de crisi. Hi ha empreses que poden superar la crisi si no es tanquen les aixetes del crèdit. A l’activisme de l’Institut Català de Finances, que caldrà seguir impulsant, caldria afegir-hi una major valentia de l’Instituto de Crédito Oficial que aprofito per reclamar des d’aquí.

També tenim la fortalesa que ens proporciona l’Acord estratègic amb els agents socials promogut pel Govern. Aquesta és la millor recepta per afrontar una difícil situació econòmica: iniciativa política, acció de govern i consens social.

Però també tenim algunes febleses. El sector immobiliari, el pes del qual és inferior a Catalunya que en el conjunt d’Espanya, està en una situació molt delicada, després de massa temps de posar al mercat un volum d’habitatges superior al que la nostra economia podia absorbir. Estem registrant un increment de l’atur, bàsicament en el sector de la construcció, però no només en aquest. Tenim episodis de deslocalització i tancament d’empreses. Però també d’empreses que s’instal·len aquí. I d’empreses catalanes que s’instal·len a d’altres països.

El nostre grup parlamentari dóna ple suport al govern en les línies d’actuació que el president ha plantejat. En les mesures que ajuden a contrarestar la caiguda de l’activitat econòmica. En les mesures de contenció i estalvi. En els pactes nacionals. En les mesures pal·liatives pels sectors socials que es poden veure més especialment afectats per la crisi. I en l’impuls a la transformació del model de competitivitat que necessita la nostra economia.

Lògicament, amb més recursos i el ple desplegament de l’Estatut estarem en millors condicions per fer-ho. Catalunya ha de fer un salt endavant en matèria d’infraestructures del transport i les comunicacions. Hem de poder treure el màxim profit del potencial dels nostres ports i dels nostres aeroports. Cal millorar les nostres xarxes de distribució elèctrica, les nostres interconnexions, la nostra capacitat de generar energies alternatives. Hem de resoldre definitivament els nostres problemes hídrics. Cal impulsar la reforma de l’educació i la formació professional. Cal apostar de forma decidida per la recerca i la innovació. Aquests són els objectius de la nostra acció de govern.

Però aquests són també objectius de país que requereixen també d’un cert grau d’unitat nacional. No s’espantin. No demanem a l’oposició que deixi de ser-ho ni d’exercir la seva funció. Però alguns d’aquests objectius requereixen d’unitat catalanista. I alguns d’ells requereixen també d’intel·ligència i coordinació en les nostres aliances i la nostra col·laboració amb forces polítiques d’àmbit estatal.

Sortir de la crisi econòmica requereix també d’exercicis de responsabilitat en l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat per a l’any vinent. No ens podem permetre perdre un any d’aplicació de la Disposició addicional 3a de l’Estatut. Sortir de la crisi és incompatible amb promoure inestabilitat política. Avançar en l’autogovern és incompatible amb fer el joc per activa o per passiva amb els que han impugnat el nostre Estatut o volen separar els nens a l’escola en funció de la llengua.

Acabo, Sr. President.

Atacar la crisi implica, en primer lloc, posar-se al costat dels que més la pateixen. Amb els que pateixen i patiran situacions d’atur. Amb els que han de fer front al cost creixent de les hipoteques. Amb els que veuen com es redueix la seva capacitat adquisitiva. Per això, Molt Honorable President de la Generalitat, voldríem també concrecions del seu compromís de mantenir el pes de les polítiques socials. Perquè no volem que els més febles hagin de pagar el cost de l’ajustament econòmic. Els de sempre no han de pagar pels errors, imprevisions i excessos d’uns pocs.

Afortunadament Catalunya té un teixit productiu potent, divers i competitiu, té uns empresaris que arrisquen i un sindicats responsables. Catalunya té els millors centres de formació i de recerca. Tenim la millor gent. Catalunya té capacitat d’emprendre, d’innovar i d’arriscar. Per això ens en sortirem. I crec que val la pena que la nostra intervenció acabi, precisament, amb aquest missatge de confiança.

Gràcies, Sr. president, senyores i senyors Diputats.