• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Intervenció a Viladecans

INTERVENCIÓ A L’AGRUPACIÓ DE VILADECANS (5.07.11)

Bona tarda, companyes i companyes,

Vull agrair a la Comissió Executiva de l’Agrupació de Viladecans la invitació per compartir amb vosaltres algunes consideracions sobre el proper Congrés del partit. Queda encara molt de temps fins els dies 28, 29 i 30 d’octubre, però amb el Congrés ja convocat i la ponència-marc ja aprovada cal començar a parlar-ne a fons.

La ponència-marc és un text molt ampli i molt obert. Fins i tot incorpora al final de cada capítol una llista oberta de temes a desenvolupar. En la seva introducció, que vaig escriure per encàrrec de la Comissió Redactora, formada també per Maria Badia, Marina Geli, Joan Rangel, Jaume Collboni i Javi López, es parla d’una renovació del projecte polític del socialisme català, una triple renovació, la renovació del compromís socialista, la renovació del compromís nacional i la renovació del compromís amb els i les progressistes. Des d’aquest punt de vista crec que la ponència-marc defineix prou bé quines han de ser les prioritats del PSC en la propera etapa.

Però per obrir el debat voldria parlar-vos més de com veig personalment les coses que no pas limitar-me a resumir el text de la ponència-marc.

I potser valdria la pena començar a parlar de l’origen dels nostres problemes. Un origen que no està en la derrota del passat 26 de novembre ni en la del passat 22 de maig.

Recordeu que ja vàrem començar a perdre vots l’any 2003. Quan Pasqual Maragall arriba a la presidència de la Generalitat l’any 2003, obté menys vots i menys escons que l’any 1999. I des de llavors hem perdut suport electoral de forma ininterrompuda. Certament amb l’excepció de les eleccions generals en les que, recordem-ho, fins ara hem estat capaços de recollir el suport de molts ciutadans que no ens voten en d’altres tipus d’eleccions perquè conscients que a nivell espanyol o bé hi ha un govern socialista o n’hi ha un del PP.

M’interessa molt subratllar que la pèrdua de vots comença l’any 2003 perquè llavors no hi havia crisi econòmica, ni tampoc hi havia govern socialista a Espanya. I, per tant, les raons de la pèrdua de confiança en els socialistes no es poden atribuir tant sols a la crisi o al desgast del govern socialista presidit per Zapatero. Zapatero no arriba al govern fins l’any 2004 i la crisi, que té l’origen l’any 2007 només es manifesta amb força a partir de la segona meitat del 2008.

Crec que les victòries electorals els anys 2004 i 2008, el resultat de les eleccions municipals del 2007 i el fet de formar govern a Catalunya els anys 2003 i 2006, ens van enlluernar. No vàrem ser prou conscients que manteníem o guanyàvem posicions de govern mentre anàvem perdent suport electoral. Un miratge molt perillós. Això explica perquè el Congrés del 2008 va ser més una festa que un veritable congrés. Estàvem massa contents de nosaltres mateixos.

Això explica també perquè no vàrem discutir gaire el document “Per a un nou impuls del socialisme català” d’octubre del 2007. Ja llavors fixàvem deu objectius concrets però després no vàrem treballar prou per fer-los realitat. ¿Quins eren aquests objectius? 1) Modernitzar el nostre discurs, agenda i llenguatge; proporcionar un relat entenedor i un horitzó engrescador. 2) Atendre millor els neguits del nostre electorat més tradicional i entendre la seva evolució. 3) Representar millor la cultura del treball, els seus valors i les seves noves expressions. 4) Obrir espais a nous protagonistes. 5) Esdevenir el partit de referència per a les dones. 6) Estrènyer els nostres llaços amb els joves. 7) Practicar una política de proximitat a tots els nivells, del president al darrer militant. 8) Millorar la nostra capacitat de representar els sectors més dinàmics. 9) Escoltar millor la societat i oferir el partit com a instrument per debatre i impulsar reformes. 10) Promoure campanyes de mobilització social i de participació electoral.

És fàcil comprovar com algunes de les coses que cal fer, ja les havíem detectat. Però no les hem posat en pràctica. I aquest és un error que cal corregir de forma immediata.

Què cal fer? Hem de créixer i hem de renovar-nos.

Hem de créixer cap endins. Fent una organització capaç d’aprofitar bé tots els recursos de què disposa. En primer lloc, ha d’aprofitar els seus militants i simpatitzants. Cal fer atractiva i útil la pertinença al partit, engrescadora i atractiva la militància. Necessitem una organització radicalment democràtica, eradicant tot sectarisme. En el PSC la discrepància no ha d’estar penalitzada, ha de ser benvinguda, perquè el partit s’enforteix des del debat, amb el contrast de posicions.

Hem de créixer cap enfora. Obrint-nos. Són molts els catalans i catalanes que poden compartir els valors recollits a la nostra Declaració de principis. Hem de construir amb ells un projecte que aspiri a representar-los i una organització útil per fer viure els valors compartits i promoure la participació i la creativitat. Hem de cridar els ciutadans a participar en els nostres processos de decisió amb unes primàries ciutadanes, com les que organitzarà el Partit Socialista francès a l’octubre.

També cal institucionalitzar mecanismes de diàleg amb els socialistes sense carnet, simpatitzants o votants. ¿Per què no pensar en un parlament socialista, format pel Consell Nacional i un nombre igual de persones que comparteixin la nostra Declaració de principis i siguin membres destacats de sindicats i associacions progressistes, creadors d’opinió o referents ciutadans? ¿Per què no crear mecanismes similars a nivell de cada ciutat? El Partit Socialista no ha d’estar només al servei dels que en formem part més activa sinó de tots els ciutadans que comparteixin amb nosaltres els objectius de justícia social.

I per créixer cap enfora cal que encapçalem la reivindicació de la política democràtica. Només des de la política podrem sotmetre l’economia a l’interès general. Malfieu-vos d’aquells que volen limitar el paper de la política, ja que de forma involuntària o interessada acaben per afavorir els interessos dels poderosos. Per reivindicar la política cal assegurar que de veritat sigui democràtica, representativa i útil. Per això cal assegurar la millora dels mecanismes de participació, la transparència i la lluita contra la corrupció. Si voleu després m’hi estendré, però vull recordar la nostra preferència per un sistema electoral com l’alemany que combina proporcionalitat amb l’elecció directa de diputats que representen els seus districtes electorals. I caldria que estudiéssim ampliar el dret de vot als majors de 16 anys, com ho demana la Joventut Socialista de Catalunya.

Créixer cap endins i créixer cap enfora ens ha de permetre esdevenir un innovador laboratori d’idees, un espai obert i acollidor per al debat i l’acció política, refent de baix a dalt la nostra connexió amb la ciutadania i amb els exponents més creatius i dinàmics de la societat.

Créixer i renovar-nos són les dues dimensions d’un mateix procés. I renovar-nos vol dir promoure nous protagonismes i, sobretot, noves idees. El nostre partit ha comès un gran error descuidant el debat de les idees, el combat cultural. Massa sovint, especialment quan ocupem responsabilitats de govern, oblidem que la nostra força són les nostres idees i el treball constant de la nostra gent, a les institucions, i a la societat.

Les nostres propostes han de partir d’una anàlisi acurada de la realitat, del coneixement dels problemes que afecten als nostres conciutadans, de la nostra capacitat d’oferir una explicació i una resposta al què passa. I per això cal parlar molt clar.

1) Hem de dir que el sistema econòmic capitalista, l’economia de mercat, només segueix la lògica del benefici individual. I que cal regular i limitar els mercats si no volem que la lògica dels mercats s’imposi sobre els drets i el benestar de la majoria.

2) Hem de dir que cal una nova regulació dels mercats internacionals. El mercat de capitals ha de ser fortament regulat per evitar moviments especulatius i cal introduir una taxa sobre les transaccions financeres. En els acords de lliure comerç cal incloure clàusules socials i ambientals. Cal eliminar els paradisos fiscals. Només així aconseguirem posar l’economia al servei de les persones.

3) Hem d’avançar cap als Estats Units d’Europa. La moneda única europea ha d’anar acompanyada d’una estreta coordinació de les polítiques econòmiques dels Estats, impulsant un veritable govern econòmic europeu. Si no ho fem, anirem cap al desastre. No pot ser que el pressupost de la Unió Europea sigui només l’1,27% del PIB de la Unió. I que per defensar països membres en dificultats no tinguem els instruments necessaris. No ens ho podem permetre. I la Unió Europea no només ha de ser un instrument per limitar els estralls de la crisi, ha de ser capaç d’impulsar una estratègia de creixement econòmic, basada en la cohesió social i la sostenibilitat.

4) A Catalunya i Espanya si volem mantenir l’Estat del Benestar hem d’assegurar el seu finançament. I tenim dues opcions: o introduir mecanismes de copagament o fer una reforma fiscal. Jo m’inclino per la segona opció. Per començar, recuperant l’impost sobre el patrimoni. Suprimir-lo va ser un error. Cal combatre el frau fiscal. Cal evitar la competència fiscal a la baixa entre Comunitats Autònomes, que és el principal argument esgrimit pels que volen eliminar l’impost sobre successions i donacions. I això implica l’harmonització fiscal a nivell espanyol i europeu. I també cal que avancem cap a una fiscalitat ecològica.

Crec que són majoria els ciutadans i les ciutadanes que volen més i millor democràcia, més i millor creixement econòmic, i més justícia social. És a aquesta majoria social a la que hem de dirigir-nos. Acceptant amb humilitat els nostres errors, les nostres mancances. Defensant amb orgull les conquestes socials que hem anat aconseguint. Reconeixent i explicant també els límits de l’acció política. Cercant suports i complicitats. Escoltant a la gent i afavorint la seva participació en les nostres decisions. Enriquint les nostres propostes a través del diàleg amb experts, creadors d’opinió i activistes socials i sindicals.

I tot això serà possible si sortim del proper Congrés amb un clar missatge de renovació i unitat, d’ambició i de fortalesa, d’obertura i de pluralitat. El que hem de fer no és senzill, però estic convençut que serem capaços de fer-ho, perquè en el nostre partit hi ha preocupació, sí, però també unes immenses ganes de vèncer de les dificultats, i prou gent, prou idees i prou ganes de treballar com per aconseguir-ho.