• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

El futur comença demà

PARAULES DE MIQUEL ICETA DAVANT DELS DELEGATS I DELEGADES DE LA FEDERACIÓ DE BARCELONA AL 12è CONGRÉS DEL PSC

PSC de Gràcia, 15.12.11

Companyes i companys,

El 24 de novembre vaig mostrar la meva disposició a encapçalar el partit en l’etapa que s’obrirà amb el Congrés que iniciem demà. Ho vaig fer presentant les línies mestres d’allò que crec que hem de fer en els propers anys per reconstruir el nostre projecte polític:

  • renovar les nostres idees
  • innovar la nostra forma de fer política
  • obrir el nostre partit, creixent cap endins i cap enfora
  • reconnectar amb la societat catalana.

En resum, desplegar tot el potencial de la nostra Declaració de principis.

Catalunya necessita un PSC fort, els i les progressistes necessiten un PSC fort, i per tenir un PSC fort, el PSC ha de canviar; la nostra organització ha de canviar, la nostra forma de fer política ha de canviar, la nostra relació amb la societat ha de canviar. I, n’estic segur, junts podem aconseguir-ho. Junts podem. El lema de la meva campanya, el ventall roig que s’obre.

Vaig presentar un projecte que resumia en tres grans idees: “cor socialista, cervell socialdemòcrata i esperit de llibertat”. Des de l’afirmació d’uns valors i d’una història, i la voluntat de transformar el present a través d’una profunda i radical estratègia de reformes locals, europees i globals. Situant en el centre de la nostra preocupació política la situació concreta dels treballadors, les treballadores i les classes populars del nostre país, de tots aquells i aquelles que volen viure en una societat més justa.

Proposava la renovació de les nostres idees en una triple direcció: socialdemocràcia forta, federalisme fort i Europa forta. Proposava que esdevinguéssim un veritable ‘laboratori d’idees’, una fàbrica de propostes de reforma. Recuperar la passió per la política i l’orgull de ser socialistes. Acceptar el doble repte plantejat pel moviment 15-M: millorar la democràcia i posar l’economia al servei de les persones.

Proposava afrontar dos reptes de gran magnitud: assegurar la primacia de la política sobre els mercats, i oferir un programa econòmic capaç d’assegurar al mateix temps la competitivitat en l’economia global i la justícia social que ens defineix com a socialistes; assegurant la prosperitat satisfent criteris de sostenibilitat ecològica i social.

Proposava canvis per fer un PSC més gran, més obert, més transparent, més democràtic i més integrador, eradicant tot sectarisme i les visions tancades, impulsant una cultura política interna basada en la llibertat i la fraternitat. Un PSC que ha de créixer cap endins i cap enfora. Un PSC federador de sensibilitats i impulsor d’una àmplia aliança social pel progrés. Un PSC capaç de guanyar el combat cultural i de les idees, com a requisit previ per guanyar els combats polítics que afrontem.

Proposava obrir els nostres processos de decisió a la ciutadania. Amb primàries obertes als ciutadans, amb mecanismes permanents per col·laborar amb els progressistes, sindicalistes, creadors i agents culturals, activistes socials i emprenedors, en diàleg obert amb sectors catalanistes i federalistes, amb sectors ecologistes i d’esquerra crítica, i amb el moviment associatiu.

El nostre objectiu prioritari és construir l’alternativa progressista a Catalunya, amb vocació majoritària i de govern, per assegurar un progrés econòmic sostenible, la cohesió social i la qualitat ambiental, impulsar l’autogovern de Catalunya i l’evolució de l’Estat de les Autonomies en un sentit federal, i preservar la unitat civil erosionada per les tensions identitàries i l’impacte de la immigració.

Cal que definim amb ambició aquest nou projecte i que el defensem amb rotunditat i coherència Catalunya endins i Catalunya enfora. Federals de veritat.

M’oferia per desenvolupar aquestes idees al capdavant del partit si això servia per unir-lo en aquesta etapa que, ens agradi o no, serà de transició fins que el nou lideratge del socialisme català sigui establert a través de les primàries obertes a la ciutadania, i estiguem en disposició d’oferir a la societat catalana el programa del nou PSC.

Vaig començar a explicar aquestes idees després de celebrades les eleccions generals, que és quan tocava. Vaig començar a explicar-les a Barcelona i tanco tres setmanes d’intensa campanya interna a Barcelona, precisament a l’Agrupació del PSC en la que primer vaig militar, la de Gràcia, que tenia llavors el local en uns baixos del carrer Pere Serafí.

Integració i canvis eren i són la meva bandera. La integració no ha estat fins avui possible; espero que ho aconseguirem, tots plegats, la matinada de diumenge. Treballaré amb tothom per aconseguir-ho. La meva candidatura no ha obtingut suports suficients per encapçalar la integració. A començar per la meva federació en què una àmplia majoria (el 75%, he llegit) s’inclina a favor de Pere Navarro.

Que així sigui, doncs. Treballaré al costat d’en Pere i de tots vosaltres, de l’Angel i en Joan Ignasi, i de tots i totes les socialistes per fer possibles els canvis i la integració que crec imprescindibles. Canvis que no són només canviar de cares. Alerta amb solucions fàcils, ràpides o ‘màgiques’! Compte amb la peresa mental i les inèrcies acumulades!

Per això començo per mi mateix. Ho he dit des de fa mesos: estava disposat a posar-me al capdavant per tirar del carro o a posar-me l’últim per empènyer el carro. Així serà: a empènyer del carro! La meva decisió hauria de servir per estimular els relleus i per donar arguments al futur Primer Secretari per tal que faci els canvis en profunditat que calen. Ha de poder fer la nova direcció escrivint en un full en blanc.

Ho vaig dir des de fa temps: l’important és que el Congrés vagi bé, no quin paper hi jugui jo. Jo ajudaré sempre, des d’on sigui.

Al llarg d’aquestes tres setmanes he comprovat novament algunes coses: que la gent del partit, i de fora del partit, vol debat d’idees, de continguts. Que hi ha ganes de parlar, de discutir, de pensar en veu alta. Que cal explicar molt més, millor, més pedagògicament, què som i què volem els socialistes, els socialdemòcrates, els apassionats de la llibertat i la justícia. Que cal repensar de baix a dalt el nostre projecte i la nostra proposta política. I que junts podem fer-ho.

Hi ha una formidable tasca a fer en el terreny de la reflexió, el debat i l’agitació. Una tasca que m’apassiona. I a la que em seguiré dedicant, amb més llibertat que la que ha tingut des de l’any 2000 fent de portaveu del partit.

He retrobat moltíssima gent que vol ser escoltada i que vol dir la seva. I vull que comptin amb mi. Necessito i necessitem també llegir més, seguir de prop el debat de l’esquerra europea. I també escriure. Més dedicació al combat cultural i de les idees del que parlava Gramsci.

L’esquerra encara no ha estat capaç d’afirmar la vigència del seu projecte essent capaç de respondre a tres grans desafiaments, els desafiaments plantejats per la globalització econòmica, l’egoïsme individual i el replegament comunitari. Són aspectes que generen por, caldo de cultiu pels populismes demagògics i identitaris, estimulen el conservadurisme i la resignació enfront de la llei de la selva. Cal seguir cercant la resposta, tant a nivell local, com a nivell europeu, com a nivell global. I sense abordar aquests problemes de fons no podrem construir un nou projecte, una nova societat més lliure i més segura, més pròspera i més justa.

Vull agrair especialment els recolzaments que he rebut a Barcelona i arreu, que són per mi un gran tresor. I vull agrair també a tothom la sinceritat en aquest procés, particularment la sinceritat dels que m’han dit que jo no era la persona més adequada per encapçalar el procés que obrim diumenge. Potser tenen raó, i el que està clar és que són més que els que pensen diferent.

També aquest procés m’ha permès recuperar el contacte amb la meva Federació, la de Barcelona. Capdavantera en tants moments de la vida del partit. I que ho torna a ser ara enarborant la bandera de la renovació. Els canvis comencen sovint a Barcelona, avantguarda d’idees i gran aparador del socialisme català durant tant i tant de temps. Ho hem de tornar a ser. I per això també a Barcelona el PSC ha de canviar. Podeu comptar des d’ara mateix i amb més intensitat amb la meva col·laboració. Junts podem.

Permeteu-me tres reflexions molt concretes.

Una. Si l’únic que queda del nostre debat congressual és el tema del grup parlamentari, haurem malbaratat el Congrés. Tots tenim clar que el PSC necessita fer sentir més la seva veu en la política espanyola. I que això passa per la revisió del nostre acord federal amb el PSOE. Sóc dels que he contribuït a la posició majoritària que s’ha anat decantant: compartir grup parlamentari però mantenir oberta la possibilitat de discrepar públicament, i fins i tot de votar diferent. Això no implica cap renúncia. Assenyala un camí que caldrà que les noves direccions del PSC i del PSOE negociïn sense cap mena d’apriorisme. Però no fem d’un tema que caldrà negociar d’aquí a uns mesos, quelcom que ens divideixi avui i, sobretot, que desvirtuï els debats de fons del Congrés que són uns altres.

Dues. Qui pretengui dividir el partit entre uns que serien els catalanistes de debò, i d’altres que ho serien menys, falta a la veritat i perjudica greument el PSC. I a partir d’ara no es trobarà el silenci com a resposta. Al menys no amb el meu silenci.

Tres. Barrejar la preparació del Congrés i la decisió sobre qui ha de ser Primer Secretari amb l’especulació sobre la futura candidatura a la presidència de la Generalitat és un error com una casa de pagès, desvirtua la decisió de convocar primàries obertes a la ciutadania i dificulta la integració que busquem. ¿Per què no ho deixem per més endavant?

Acabo.

Crec que he fet el que calia, fent un pas endavant, coneixent les dificultats i sabent també que potser les coses estaven ja força decantades.

Ho he fet pensant que més que suports calien idees i propostes, una actitud oberta, un tarannà integrador i la voluntat de tendir ponts, entre generacions, entre sensibilitats, i entre els de dins i els de fora del partit.

I us he de dir que he trobat un gran suport a les idees i a l’estil de treball que he proposat i defenso.

Sense por i sense xarxa he arriscat. M’he arriscat a que algú digui que he perdut. Però no crec haver perdut, em sento feliç si amb tot el que he fet i tot el que faré, el meu partit hi guanya.

He estat fidel a les meves paraules, als meus compromisos: unitat, propostes i renúncia expressa a confrontar-me a cap company.

Ara el que cal és que molta gent digui la seva, aixequi una bandera, arrisqui posicions, parli obertament, sense pensar en si guanya o perd personalment, sinó intentant que guanyi el col·lectiu.

Necessitem més coratge, audàcia, empenta i capacitat de arriscar.

Pel que a mi respecta, ha estat una magnífica experiència personal posada com sempre al servei del partit.

Demano disculpes si a algú he ofès o decebut. Espero que no hagi estat així.

Jo, avui, em sento en pau amb mi mateix.

Bona sort i bon Congrés!