• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Els nous dèspotes del periodisme polític

PARAULES DE MIQUEL ICETA EN LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE RAMON MIRAVITLLAS “LOS NUEVOS DÉSPOTAS DEL PERIODISMO POLÍTICO”, Barcelona, 16 d’abril de 2012, Col·legi de Periodistes

En primer lloc vull agrair en Ramon i l’editorial Laertes la invitació a presentar aquest llibre.

Vagi per endavant que considero, i no crec exagerar, que és un llibre imprescindible. He llegit, per raons òbvies com antic portaveu del meu partit, molt del que s’ha escrit sobre la situació del periodisme en el nostre país i sobre les seves relacions amb la política. I aquest és el millor llibre, de llarg, dels que he llegit els darrers 10 anys sobre el tema.

M’atreviria a recomanar a les universitats que el recomanessin, fins que no en sortís un altre de millor, com a llibre de referència. No cal que deixin en l’oblit “Los elementos del periodismo” de Bill Kovach i Tom Rosenstiel, però, vaja, el llibre d’en Ramon és un complement imprescindible. Toca de peus a terra i fa reflexionar.

És un llibre molt oportú, precisament, perquè estem en mig d’una MEDIAMORFOSIS, com diu l’autor. No només de canvi tecnològic, també de crisi econòmica, crisi de valors de referència, i crisi general de la política. I perquè, com defensa Ramon Miravitllas, els professionals han de reivindicar l’ètica en front del mercat i la seva consciència en front de l’empresa.

També diu en Ramon que política i periodisme estan embarcats en una cruel batalla en el marc del seu mutu declivi, ni els periodistes dominen les notícies, ni els polítics monopolitzen la política. És així.

El llibre conté veritats, les conseqüències de les quals són pràcticament inabastables. M’explico amb algunes cites literals, traduïdes lliurement.

“Si per superar crisis econòmiques que se superposen, el missatge se supedita a la resposta de mercat, el mitjà es fa vulnerable al poder del diner i posa en joc la seva solvència ètica”.

Un altre gegant del periodisme, Iñaki Gabilondo, ho diu en el seu llibre “El fin de una época”, sense aprofundir-hi tant com ho fa en Ramon, “Los periódicos, las radios y la televisión hace mucho que no se preocupan de saber qué tienen que contar. Curiosamente, sólo se preocupan de contar cuántos lectores y cuántos espectadores tienen. (…)  La lógica de las redacciones está siendo completamente sometida a la del gerente”. En Ramon ens ofereix la frase-resum de Gabilondo “hemos pasado de contar historias a contar audiencias”. I rebla el clau quan diu “el periodisme d’avui està més preocupar per l’impacte que per l’equanimitat”.

I baixant al terreny concret: “A Espanya la majoria dels mitjans viuen instrumentalitzats per raons partidistes estructurals, allunyant-se la independència del periodista i del servei de qualitat, i un orgullós estol de periodistes accepta encantat l’ascens impropi a posicions d’alta intromissió en el joc de poder. Aquests professionals no són ja els humils intermediaris entre l’emissor que sap i el receptor que encara ignora. Posen l’empresa per davant de la consciència, el mercat davant de l’ètica i l’èxit davant del rigor. JA NO LLUITEN PER LA NOTÍCIA, SINÓ PER SER NOTÍCIA”. Justa la fusta!

Podria seguir. Però acabo amb un de molt breu: “Ha guanyat carta de normalitat el construir titulars a impuls dels desitjos”. Contundent i cert, la confusió d’informació i opinió és la norma.

Per tot això, Ramon, gràcies pel llibre.

És un llibre dur. Amb la professió periodística i amb la política. De fet, i en Ramon no se n’amaga, és una denúncia del mal periodisme i de la mala política. Però està escrit, i es nota moltíssim, per algú que no només coneix bé política i periodisme, sinó que se’ls estima.

A ningú no pot estranyar. Tots coneixem les profundes conviccions ètiques i el no menys profund compromís democràtic d’en Ramon Miravitllas.

Descriu, analitza i critica, amb exemples concrets que no defugen noms i cognoms. És un llibre valent, escrit per un valent.

I no sé si al Ramon li agradarà el que ara diré. És un llibre que només el podria haver escrit un veterà. Sí. Ja sé que estem en una època que es pot qualificar de “misèria de la novetat”. Tot s’hi val mentre sigui nou. El vell millor arraconar-lo, ja no ens val. Doncs bé. Aquest llibre només el podia escriure algú amb l’experiència i l’autoritat que atorga la veterania.

Les grans civilitzacions atorgaven una importància extraordinària a l’experiència. I no és casual. També és cert que els veterans en general són, som, més lliures. Ja no pensem només en agradar, no ens importa tant el què diran, ni tenim por a dir el que pensem. I criticar els periodistes fa por. Sense anar més lluny, als portaveus dels partits els experts ens recomanen no fer-ho mai. Tu faràs una crítica però el mitjà et ‘matxacarà’ cada dia, no surt a compte…

En Ramon fa una dissecció de tots els problemes que afecten el periodisme, amb exemples concrets, però extraient, si em permeteu l’expressió, doctrina sense doctrinarisme. Com quan diu “societat de la informació no significa societat ben informada”, o quan diu “més canals, menús i tecnologies no ens han portat la major qualitat comunicativa que profetitzaven esteses eufòries i lògiques inicials”. En efecte, l’oferta és més plural, però no millor.

En Ramon repassa temes tan candents com la cobertura informativa dels casos de corrupció i dels procediments judicials, de les guerres (“la primera víctima és la veritat, i mor fins i tot abans que comenci la guerra, amb la justificació de les causes de la guerra”, ens diu –i recordo les armes de destrucció massiva que com tothom sap l’Iraq n’estava ple–), l’impacte del sensacionalisme, del groc al rosa, l’excitació de les campanyes –blocs electorals inclosos– (“quan la bèstia entra en zel”, ens diu), el periodisme de cloaca (“n’hi ha prou amb barrejar informació, opinió i mala fe”, ens diu), la col·lisió entre el dret a la intimitat i el dret a la informació i la lliure expressió, també sobre l’ús i abús del llenguatge sovint confús, sense descuidar l’impacte de les tecnologies digitals i d’internet en el món de la comunicació.

Però el plat fort del llibre és el periodisme polític, i per això, suposo, m’han convidat a la presentació.

Des d’aquest punt de vista jo crec que el llibre la clava. El problema entre polítics i periodistes gairebé podríem anomenar-lo d’intrusisme mutu. El periodista vol fer de polític, dient-li al polític el que ha de fer. I el polític vol fer de periodista, dient-li al periodista sobre què ha d’informar, quan i com.

Probablement també, com explica en Ramon, “els polítics viuen massa pendents de les notícies i els periodistes viuen massa pendents de la verbositat dels polítics”. D’això que anomenem “política declarativa”. Que, a sobre, es concentra en talls de veu de menys de 30 segons, sotmesos al ritme vertiginós d’una informació contínua de cicles de 24 hores.

En Ramon va molt més a fons, recorda l’equació de Churchill, el triangle poder-diners-mitjans, que quan es desequilibra distorsiona el funcionament democràtic. I també el que ell anomena ‘doctrina Maragall’: convé que els que manen i els que governen no siguin els mateixos. O, dit d’una altra manera, cal tenir mitjans potents amb opinió pròpia i sense por d’expressar-la.

Però no és així. Els grups mediàtics fan política per assegurar-se el negoci. Tenen aliats i adversaris, no ho expliciten mai però se’ls nota molt. Si guanyen els meus m’ajudaran a guanyar més diners, em concediran llicències, em contractaran publicitat, em facilitaran exclusives i l’accés als seus secrets. Així funciona l’assumpte grosso modo. Fins a extrems apocalíptics en alguns casos. Recordem, com ho fa en Ramon, la “guerra del futbol”, amb l’intent de ficar a la presó Jesús de Polanco.

Jo em vaig iniciar en aquest món treballant al Gabinet de la Presidència del Govern d’Espanya la legislatura de la conspiració. Sí, aquella que va des de 1993 a 1996. El 1993 la dreta va perdre les eleccions contra pronòstic, aquella nit electoral el senyor Arenas Bocanegra insinuava fins i tot frau electoral, i des d’aquella mateixa nit uns quants diguem-ne periodistes, van decidir que ja que el PP era incapaç de guanyar Felipe González, l’havien de liquidar ells. No s’espantin. Tot això ho va confessar un dels conspiradors, Luis Maria Anson, tal com recull el llibre d’en Ramon.

Llavors es va iniciar una espiral infernal que encara dura. De fet, en Ramon diu que les coses venen de més lluny, d’una transició que va implicar massa complicitats entre premsa i política, i el procés posterior de trencament d’aquesta “liason dangereuse” segons sembla va ser traumàtic.

Aquesta deriva perillosa de mitjans que volen dictar la política s’ha vist agreujada per l’estratègia de la radicalització, la polarització i la crispació importada dels Estats Units. De la dreta nordamericana per ser més exactes. Aquells que han impulsat una premsa, com diu en Ramon “àvida per liquidar diferències a través de la imposició d’una veritat superior i única”.

De la meva estada a La Moncloa vaig aprendre una cosa, quan escoltis un polític dient que té problemes de comunicació, cal descobrir de seguida quin és el problema real, que normalment no és de comunicació, sinó un problema polític de fons. El polític ja no aconsegueix “matar el missatger”, i mentre ho intenta perd l’ocasió d’abordar els problemes reals.

Però, certament, com indica en Ramon, “cal preguntar-se sense excepcions quins interessos polítics, econòmics o personals hi ha al darrera de la publicació o de l’omissió d’una notícia política o econòmica”. I s’atreveix, al mateix temps que reclama transparència, a defensar la necessitat de discreció en la política. Diu: “Sens perjudici de la transparència, la tasca política necessita més anonimat i silenci, entesos com a discreció”. Quin equilibri més difícil! Quantes vegades dec haver estat maleït per periodistes als que no he volgut fer confidències d’afers que requerien discreció. Al procés estatutari, per exemple. Ja hi havia, però, qui compensés els meus silencis xerrant pels descosits…

Però en Ramon també adverteix de les trampes de la política. Hi ha un llarg paràgraf al final de la pàgina 111 del llibre que és en aquest sentit tota una requisitòria.

Però he d’acabar per no allargar-me innecessàriament. La relació entre política i periodisme està especialment viciada a Madrid. A Catalunya, afortunadament, les coses no han arribat a aquells extrems de degradació. Però no per això la relació entre política i mitjans està exempta de problemes.

Tenim problemes d’independència dels mitjans públics, també de viabilitat econòmica, i de tensió amb grups privats que volen créixer.

Hem vist alguns d’aquest problemes amb la recent reforma de la llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, amb la configuració del seu Consell d’Administració, amb els rumors de canvis a la cúpula de TV3.

I acabo amb una pregunta, per què cal rellevar Mònica Terribas? Potser ho sap el portaveu del govern. No és que jo negui la necessitat de canviar quan cal fer canvis, però sí m’agradaria que quedessin clars els motius pels quals s’ha de canviar, si és que s’ha de canviar, i també una certa perspectiva que el que hagi de venir serà millor del que deixarem enrere. És el mínim que podem exigir els que creiem amb l’existència d’uns mitjans públics potents, independents i de qualitat.

Moltes gràcies.