• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Dret a decidir i deure d’encertar

Dret a decidir i deure d’encertar
INTOCABLE DIGITAL, 15.03.13

El “dret a decidir”, entès com a figura jurídica reconeguda en el Dret internacional, no existeix. No hi ha cap Tribunal davant del qual reclamar l’exercici d’aquest dret. El “dret a decidir” busca fer prevaldre el principi democràtic en els casos en que el “dret d’autodeterminació”, aquest sí reconegut internacionalment, no és aplicable segons els criteris establerts per Nacions Unides.

Habitualment s’utilitza l’expressió “dret a decidir” com a sinònim de “referèndum sobre la independència”, com si la única decisió possible sobre les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya fos la de separar-se o seguir junts, com si no hi haguessin d’altres possibilitats de relació. Des del meu punt de vista, és obvi que pronunciar-se en referèndum sobre una reforma estatutària o constitucional seria també una forma d’exercir el “dret a decidir”.

En tot cas, per tal que la ciutadania de Catalunya pugui pronunciar-se sobre el futur de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya tant sols hi ha un camí: el camí de la negociació i el pacte entre les institucions catalanes i espanyoles.

En efecte, el sentit comú i fet que Espanya és un Estat de dret, membre de la Unió Europea, que reconeix l’existència de nacionalitats i el dret a l’autonomia de les Comunitats Autònomes, obliga a descartar qualsevol decisió unilateral o il·legal. Sols cal recordar la recent resposta oficial de la Casa Blanca a la “petició de suport al poble de Catalunya en el seu esforç de decidir el seu propi futur” que cito literalment: “Els Estats Units reconeixen la cultura única i les tradicions de la regió catalana, però considera que l’estatus de Catalunya és una qüestió interna espanyola. Estem segurs que el Govern i el poble espanyol resoldran aquesta qüestió d’acord amb les seves lleis i Constitució”.

Per això és tan important que el Parlament de Catalunya aprovés dimecres amb 104 vots favorables, una resolució presentada per Pere Navarro (i que abans havia estat presentada al Congrés dels Diputats per CiU) que deia: “El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a iniciar un diàleg amb el Govern de l’Estat, per tal de possibilitar la celebració d’una consulta a la ciutadania catalana per decidir sobre el seu futur”.

Difícil i llarg com és, aquest és l’únic camí per poder exercir el dret a decidir, un camí radicalment diferent a l’assenyalat per la declaració unilateral de sobirania també aprovada pel Parlament però amb menys suport, que deia: “El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”. No es pot iniciar una negociació prefigurant el resultat d’una decisió que correspon exclusivament a la ciutadania. Confio que ningú caurà en l’error d’abandonar el camí de la legalitat, el diàleg i la negociació, perquè això faria del tot inviable l’exercici del dret a decidir. Seria una gran irresponsabilitat.