• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Què cal fer?

Què cal fer?

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 9.06.13

Poc més de sis mesos després de les eleccions del passat 25 de novembre, la cadena d’errors d’Artur Mas i les seves nefastes conseqüències estan a la vista de tots. Va abandonar de forma precipitada i injustificada l’estratègia unitària per assolir un nou sistema de finançament anomenat popularment pacte fiscal. Va donar per trencada la negociació sobre el finançament al cap de dues hores d’una reunió amb Mariano Rajoy a La Moncloa. Esperonat per una manifestació que no va convocar i a la que no va assistir, va decidir avançar les eleccions per assolir una ‘majoria excepcional’. La ciutadania no sols no va proporcionar-li la majoria sol·licitada sinó que CiU va perdre 12 escons. De fet, el resultat electoral configurava un Parlament més fragmentat i més polaritzat, i les forces polítiques més penalitzades van ser les que expressaven més moderació i transversalitat. Aquest va ser el fracàs de qui volia liderar amb una majoria excepcional un procés de transició nacional, i la raó per la qual molta gent d’ordre que tradicionalment havia confiat en CiU se senti cada cop més desorientada.

Una desautorització electoral tan evident hagués aconsellat una reflexió profunda i serena, un esforç ampli de concertació política i social, però per amagar el fracàs de la seva aposta política, el president Mas i el seu entorn més immediat van optar per tancar ràpidament un acord amb ERC que es concretava en un suport parlamentari extern a un govern minoritari de CiU a canvi de la convocatòria l’any 2014 d’una consulta sobiranista emparada o no en la legalitat, acordada o no amb el govern d’Espanya. Començava així un compte enrere de resultat incert que necessàriament havia de produir el normal desgast del govern CiU i l’augment de les expectatives electorals d’ERC. Les enquestes certifiquen que és exactament això el que ha passat i que s’accentua l’escenari de polarització fruit d’una estratègia insensata. És patètic veure com CiU va demanant a ERC que s’incorpori al govern, mentre Junqueras es nega dient que ell està molt còmode en aquesta situació. I té raó: ha trobat qui li faci la feina gratis!

En comptes de mantenir una àmplia aliança per fer possible l’exercici legal i acordat del que s’ha anomenat dret a decidir , el govern de CiU ha accentuat l’estratègia de confrontació amb el govern d’Espanya, impulsant una Declaració de sobirania, un Consell per a la transició nacional per dissenyar les estructures d’una futura Catalunya independent i els instruments per arribar-hi, i desenvolupant una campanya permanent de justificació de la independència a partir de simpòsiums i debats monotemàtics, el títol del darrer exemple del que tenim notícia és prou eloqüent i simptomàtic: “Espanya contra Catalunya”. És obvi que l’estratègia per trencar és totalment oposada a una estratègia per acordar. I, en aquest sentit, és difícil que CiU pugui sumar suports fora d’aquells que ja han decidit que l’únic futur desitjable és el d’una Catalunya independent. Es tracta de minimitzar els riscos, els obstacles, els inconvenients i les servituds del procés independentista mentre s’amplifiquen els conflictes, i s’exacerben tensions i problemes realment existents amb la complicitat dels que a la resta d’Espanya o bé menystenen el perill real de trencament o pensen treure’n rendiment polític. En aquest moments el govern de CiU té més interès en subratllar la impossibilitat d’acordar coses importants amb el govern d’Espanya que de resoldre per aquesta via els problemes que angoixen els catalans i les catalanes.

Crec que una majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya s’estimarien més trobar solucions acordades als problemes reals de la crisi econòmica, de l’atur, de la necessitat d’ajudar les empreses, famílies i persones que ho estan passant molt malament, solucions als problemes reals en la relació entre Catalunya i Espanya, d’escàs respecte a la realitat plurinacional de l’Estat i d’un tracte econòmic injust, solucions per millorar el funcionament del nostre sistema polític i la qualitat de la nostra democràcia. Però això requereix d’àmplies majories, d’estratègies adequades, de tenacitat, de discreció, d’intel·ligència, generositat, no d’un compte enrere cap a una consulta il·legal que malmetrà el desig àmpliament majoritari de fer una consulta amb totes les de la llei, mentre s’acumulen conflictes sense la força suficient per garantir que s’assoliran els objectius que es proclamen. Tot plegat per generar falses expectatives que implicaran enormes frustracions.

Per aquest camí Catalunya hi sortirà perdent, en sortirà més dividida, més afeblida, sense assolir els objectius que de forma tan arbitrària com voluntarista alguns van fixar fa temps. Una conseqüència és ja del tot evident: la pèrdua de pes i capacitat d’agregació dels seus partits fins ara centrals i vertebradors de l’estabilitat política. CiU veu com s’erosiona sense aturador el seu paper de pal de paller de la política catalana mentre el PSC veu com s’erosiona la seva capacitat de vertebrar una alternativa progressista.

L’evolució a curt i mig termini d’aquesta situació depèn bàsicament de CiU. ¿Serà capaç de reconèixer els errors de càlcul comesos i promoure els amplis consensos necessaris per assolir els grans objectius de país abans descrits, o seguirà entestada en l’estratègia del xoc de trens en la que Catalunya té tant a perdre i en la que la pròpia CiU corre el risc de trencar-se i de perdre la possibilitat de liderar el procés?

Al PSC, en una situació d’enorme dificultat, li toca mantenir un rumb clar encara que sigui a contracorrent. El rumb d’una estratègia de consensos, d’amplis acords, de denúncia de la confrontació i del xoc de trens, de defensa d’una política econòmica socialdemòcrata, del federalisme com a via de solució als problemes concrets de l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya, de la necessitat d’introduir reformes per millorar el funcionament de les institucions i la qualitat de la democràcia (a començar per una llei electoral inspirada en el sistema de representació proporcional personalitzada vigent a la República Federal d’Alemanya, i seguint per la possibilitat de celebrar consultes territorialitzades), el rumb de cercar complicitats Catalunya endins i Catalunya enfora, el rumb per canviar les polítiques d’austeritat que passa per enfortir la presència socialista, socialdemòcrata i laborista al Parlament Europeu en les eleccions de l’any que ve.

Estic convençut que aquest és el rumb que convé a Catalunya, que fixa els objectius que poden assolir de mica en mica el suport d’una majoria dels catalans i les catalanes i faran possible la suma de les forces progressistes. El fracàs dels conservadors i dels partidaris del xoc de trens ens acabarà donant la raó, però per això més que mai convé claredat, cohesió i fermesa en les nostres posicions, el que no és contradictori amb la recerca dels necessaris acords de país, sempre que CiU abandoni la via que ens porta a tots plegats al desastre.