• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Intervenció en l’homenatge a Rafael Campalans celebrat a Torredembarra

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN L’HOMENATGE A RAFAEL CAMPALANS CELEBRAT A L’AJUNTAMENT DE TORREDEMBARRA AMB MOTIU DEL 80è ANIVERSARI DE LA SEVA MORT, 7.09.13

Senyores i senyors, com a president de la Fundació Rafael Campalans vull agrair l’Ajuntament de Torredembarra, representat avui aquí per l’Alcalde Daniel Massagué, i la Diputació de Tarragona, representada avui aquí pel seu vicepresident, Albert Vallvé, la col·laboració que ha fet possible la celebració d’aquest acte. I, no cal dir-ho, la feina de Jordi Solé, regidor de l’Ajuntament, i primer secretari del PSC de Torredembarra que l’ha impulsat des del primer moment.

Agraeixo també la presència de l’Alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, del Diputat al Congrés, Joan Ruiz, dels Diputats al Parlament, Xavier Sabaté i Montserrat Capdevila, del Diputat provincial Josep Masdeu, i de la directora de la Fundació Campalans, Esther Niubó, així com dels ponents, els amics Josep Bargalló, Laia Bonet i Antoni Batista.

Commemorem avui el 80 aniversari de la mort de Rafael Campalans ofegat en la platja de la vostra ciutat. Va néixer el 24 d’octubre de 1887 i va morir el 9 de setembre de 1933. Recordem avui la seva vida i la seva obra, i ho intentem fer com sens dubte ell ho hauria volgut, amb generositat d’esperit, sense cap ànsia d’apropiació d’un llegat que no pertany a un partit, sinó que pertany avui a tots els catalans i catalanes de progrés.

Rafael Campalans i Puig va néixer a Barcelona. Fill d’un sastre, va fer la llicenciatura d’Enginyeria Industrial, estudis que va ampliar posteriorment a l’estranger, especialment a Alemanya, gràcies a una beca atorgada per la seva excel·lència acadèmica.

Durant la seva joventut, Rafael Campalans va estar vinculat al catalanisme republicà i federal i, en evolucionar cap al socialisme, el 1918 es va afiliar a la Federació Catalana del PSOE. Poc després, va ser nomenat director de l’Escola de Treball, centre pilot de formació de joves obrers qualificats. El seu prestigi professional en aquesta època va fer que Enric Prat de la Riba li encarregués l’organització del Servei d’Obres Públiques de la Mancomunitat.

El 1923 va contribuir a fundar la Unió Socialista de Catalunya, projectada per alguns intel·lectuals socialistes com a plataforma d’un socialisme catalanista ben arrelat al país i que va establir una estreta col·laboració amb el grup de Francesc Macià. Inicialment, aquesta organització va comptar amb el suport d’una part de la Federació Catalana del PSOE i d’alguns dels seus dirigents principals -Comaposada, Recasens, Mercader-, però finalment les relacions es van trencar. És en aquest moment la USC es va escindir del socialisme espanyol i es va mantenir com un partit independent.

Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera, Campalans va mantenir una actitud de rebuig envers el règim i, en senyal de protesta, va dimitir del seu càrrec de director de l’Escola de Treball. Durant el període de la dictadura, la Unió Socialista de Catalunya va ser dissolta, però en arribar a les acaballes del règim, l’any 1930, es va constituir de nou com a partit. Rafael Campalans va seguir al capdavant del nou grup, que va acabar sent aliat d’Esquerra Republicana de Catalunya. Va ser a les eleccions del 12 d’abril de 1931 que va ser escollit regidor de Barcelona a les llistes presentades de manera conjunta per Esquerra Republicana de Catalunya i la Unió Socialista de Catalunya. El 15 d’abril fou nomenat conseller d’Instrucció Pública de l’efímera República Catalana. Sempre sota la fórmula de coalició electoral entre ERC i USC, va ser escollit, el 24 de maig, diputat de la Diputació Provisional de la Generalitat, i el 28 de juny diputat a les Corts Constituents. Va pertànyer a la Comissió redactora de l’Estatut de Núria, juntament amb Jaume Carner, Pere Coromines, Josep Dencàs, Martí Esteve i Antoni Xirau.

El juliol de 1933 Campalans va assistir al procés de reunificació del socialisme català, que va desembocar en el congrés d’unificació entre la Federació Catalana del PSOE i la Unió Socialista de Catalunya. El setembre del mateix any Rafael Campalans va morir ofegat a una platja de Torredembarra, a punt de fer els 46 anys. Lamentablement, després de la seva mort, els camins de la Federació Catalana del PSOE i de la Unió Socialista de Catalunya es van tornar a separar, i vàrem haver d’esperar fins el 1978 per culminar ja definitivament la unitat dels socialistes de Catalunya que no s’havia haver de trencat mai.

El significat i l’aportació de Rafael Campalans passen doncs indubtablement per la política, en concret per la defensa dels interessos nacionals de Catalunya i la complementarietat entre socialisme i federalisme. Segons Campalans, aquest era el context en què s’havia de situar la reivindicació de Catalunya.

La seva obra, tot i no ser molt àmplia, presenta, dins el corrent en què s’inscriu, el conjunt de formulacions més consistent del moment. Tan sols va publicar un parell de llibres: “Hacia la España de todos” (1932) i “Política vol dir pedagogia” (1933). Tots dos són recopilacions de textos dispersos (articles, conferències, discursos,…) d’una obra feta sota l’exigència d’allò concret més que d’una elaboració teòrica més acabada. Una simple lectura de la seva obra posa de manifest la importància de Campalans dins l’evolució del socialisme contemporani de Catalunya. La seva obra pot ordenar-se entorn alguns temes clau, tals com la unitat dels obrers i intel·lectuals, el caràcter global del socialisme unit de forma indestriable de la seva interpretació de la democràcia i el seu concepte de nació.

Vull destacar el seu humanisme profund, el convenciment que l’objectiu de l’actuació política havia de ser l’emancipació de les persones. Cal destacar també la influència que van exercir sobre el seu pensament el líder socialista francès Jean Jaurès, assassinat per la seva posició pacifista, i l’austromarxista, Karl Renner, que va aprofundir en la relació entre el socialisme i la qüestió nacional. Potser cal recordar també l’impacte d’una conversa de Campalans amb Albert Einstein en el decurs d’una estada d’aquest a Barcelona que el va acabar de convèncer de la necessitat de desllindar el patriotisme, que ell sentia de forma profunda, del nacionalisme.

Entre les sòlides conviccions de Rafael Campalans, Joan Reventós en subratllà les següents en el seu pròleg de la reedició de “Política vol dir pedagogia”, que és, per cert, la frase de Campalans més coneguda:

  • El fonament ètic de l’opció socialista
  • L’íntim i indissoluble vincle entre democràcia i socialisme
  • La complementarietat entre socialisme i federalisme
  • El rebuig del dogmatisme i del sectarisme, així com el menyspreu del populisme i la demagògia
  • L’antiautoritarisme
  • Una concepció ciutadana de la democràcia
  • El reformisme d’arrel societària, no estatista
  • L’afirmació patriòtica compatible amb el federalisme i l’internacionalisme

Campalans es mogué sempre per valors i ideals que, per acabar, intento resumir utilitzant dues cites seves:

“Per la instauració de la societat nova hi haurà moltes lluites encara, però la lluita més terrible, la més dura de totes és la que haurem de mantenir a cada hora, sense defallir un moment, amb la bèstia interior de la nostra individualitat egoista”.

“L’ideal permanent i categòric es pot trobar només en la lliure federació de les repúbliques socials dels diferents pobles de la terra”.

No cal dir que comparteixo aquests ideals i que des de la Fundació que porta el nom de Rafael Campalans treballem per intentar fer-los avançar.

Patriotisme, compromís democràtic, primacia de l’educació com a instrument emancipatori, federalisme i justícia social són els pilars del pensament de Rafael Campalans que, pel seu caràcter transversal, no són només patrimoni d’un partit, sinó que esdevenen referència obligada per a tots els catalans de progrés.

Moltes gràcies.