• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Bifurcació

Bifurcació
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 30.09.13

El debat sobre l’orientació política general del Govern celebrat aquesta setmana al Parlament permet extreure dues conclusions políticament molt rellevants. 1) analitzades les 34 propostes de resolució presentades conjuntament per CiU i ERC, l’únic que explica per què l’entesa entre CiU i ERC no s’ha traduït fins ara en un govern de coalició és que ERC no deu estar encara al 100% segura que el president Mas mantingui el seu compromís sobre la consulta. 2) s’ha produït una bifurcació en el camí cap a l’exercici del dret a decidir, com ho demostren el contingut i el resultat de les votacions de dues propostes de resolució, una fruit d’una complexa negociació encarregada al president Rigol, que ha comptat amb el suport de CiU, ERC, PSC i ICV-EUiA; i l’altra, votada per CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP, que estableix un termini de tres mesos per decidir pregunta i data d’una consulta a celebrar el 2014, i que pretén portar iniciatives parlamentàries al Congrés sense un acord polític previ amb el Govern d’Espanya.

Tots els grups parlamentaris mencionats estan d’acord amb l’exercici del dret a decidir, però existeix una important diferència en el camí per assolir-lo, mentre els socialistes mantenim la tesi que no hi ha altra via que la de l’acord i, per tant, rebutgem iniciatives unilaterals o il·legals, els altres grups pensen que la millor manera d’assolir un acord és fixant termini i pregunta de forma unilateral i portant iniciatives al Congrés sense haver negociat prèviament que seran aprovades. Un és el camí de la negociació i l’acord, l’altre és un camí que, de forma gairebé inevitable, portarà a la confrontació i, al capdavall, farà impossible l’exercici del dret a decidir a través d’una consulta legal i acordada. És evident que hi ha qui s’estima més fer plantejaments abocats al fracàs perquè creu que així acumula arguments en favor de les tesis secessionistes.

Sempre he cregut que aquest era el principal motiu d’una gran discrepància de fons: hi ha estratègies per a l’acord i estratègies per a l’enfrontament, estratègies ben diferents per a objectius ben diferents. Mentre hi ha qui vol que es trenquin tots els ponts per demostrar que no hi ha cap mena de tercera via entre la ruptura i el manteniment d’un statu quo certament insostenible, els socialistes treballem per tendir ponts i eixamplar-los perquè puguin transitar-los àmplies majories a Catalunya i a tota Espanya. Estava clar que a partir d’un moment determinat no podríem anar tots en un mateix autobús, perquè el destí final d’uns i altres no era el mateix. Mentre uns volem pactar, d’altres volen trencar. Pels que creuen que el procés cap a la independència no té marxa enrere, els socialistes som un llast insuportable.

Per acabar de complicar les coses, a Madrid també hi ha qui prefereix l’enfrontament al pacte, perquè estan convençuts que el guanyaran i així podran mantenir immutable un Estat incapaç d’acollir les aspiracions nacionals i d’autogovern dels pobles que l’integren.

Malgrat això, i encara amb més motiu, molts seguirem treballant pel pacte, perquè el camí de l’enfrontament té uns costos que ni Catalunya ni Espanya estan en condicions d’assumir. Propostes no falten, les dels socialistes, les dels federalistes i moltes d’altres com les de Josep Antoni Duran Lleida.