• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Per un nou pacte, no al xoc de trens

PER UN NOU PACTE, NO AL XOC DE TRENS

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 13.10.13

No em cansaré d’alertar contra el xoc de trens. Sóc militant de l’acord i del pacte. Sí, no només no em fan fàstic les terceres vies, sinó que les trobo infinitament millors que el xoc de trens. I no n’hi ha prou amb no atiar el foc, aquest incendi l’hem d’apagar entre molts. En un moment en que, com deia l’editorial de La Vanguardia del passat dia 9 “la fascinació pel xoc frontal sembla irresistible”. Uns i altres incapaços d’entendre les raons de l’adversari, preguntant a tothom de quin costat està, fent llistes de partidaris i adversaris, mesurant el grau d’adhesió a les seves tesis, menyspreant els tebis, desconeixent que les identitats no són homogènies ni poden imposar-se, que cal respectar-les i compartir-les. Uns i altres, carregats d’eslògans i de banderes, convençuts de guanyar, han decidit que és l’hora d’imposar una única raó, la seva. Uns i altres comparteixen l’error de càlcul de pensar que ha arribat el moment, ara o mai diuen. Uns i altres s’equivoquen també en creure’s els més forts: sobrevaloren les pròpies forces i menystenen les de l’adversari. Han decidit que és el moment d’acabar amb l’etern empat entre una Espanya incapaç de culminar l’homogeneïtat nacional que defineix els Estats-Nació i una Catalunya incapaç d’assolir la independència. Uns i altres, en comptes d’assajar fórmules federals que farien possible conciliar interessos diferents, compartir identitats, assegurar respecte a la diversitat i construcció d’un projecte comú, autogovern i govern compartit; estan decidits a imposar de grat o per força el seu dogma. Si se’n sortissin, tots en resultaríem perjudicats fos quin fos el resultat de la batalla. No vull, molts no volem ser, hostatges de la seva querella, sabent com sabem que els pacifistes acostumen a ser les primeres víctimes dels conflictes.

Afortunadament hi ha moltes veus que parlen des del sentit comú i l’experiència. I no només veus socialistes com les de Rubalcaba, Jáuregui o Pere Navarro. També veus com les de Joan Coscubiela al Congrés dels Diputats que el dia 8, en el debat sobre la moció presentada pel grup mixt sobre mesures per permetre el dret d’autodeterminació dels pobles va dir (la traducció al català és meva): “Per acordar aquestes noves formes de relació o de separació, la decisió i la seva articulació han de ser fruit d’un procés pactat a nivell de tot l’Estat. Aquí no hi entra cap unilateralisme, ni els que volen la imposició de l’statu quo petrificat, ni el seu revers, el dels que creuen que és possible un canvi imposat o unilateral”. No es pot ser més clar.

Necessitem treballar per a l’acord perquè el cost de l’enfrontament és insuportable. Personalment estic convençut que així no podem seguir, que hem de substituir l’Estatut del 2006 alterat pel Tribunal Constitucional després que el votessin els ciutadans i ciutadanes de Catalunya per un nou pacte que també haurà de ser referendat per la ciutadania, com també ho estic que la independència seria perjudicial pels catalans i pel conjunt dels espanyols. Benvingudes les idees i les propostes en favor d’un nou acord. Espero que àmplies majories acabin convençudes de la bondat d’un nou pacte abans que un conflicte sense sortida ens acabi perjudicant a tots.