• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

El futur del catalanisme

INTERVENCIÓ EN EL CICLE DE DEBATS SOBRE EL FUTUR DEL CATALANISME ORGANITZAT PEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL I LA FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA

Ateneu Barcelonès, 17.10.13

Crec que el catalanisme, tot i enfrontar-se a reptes ben difícils, té un llarg recorregut i un enorme potencial que hauríem d’evitar afeblir o malmetre.

Però potser cal primer debatre què entenem per catalanisme.

Ja Ernest Lluch advertia de la diferència entre nacionalisme i catalanisme. I ho feia, entre d’altres formes, citant les definicions recollides en el Diccionari de la llengua catalana elaborat per l’Institut d’Estudis Catalans d’aquests dos termes. Ho feia en l’article “Reivindicación del catalanismo” publicat a La Vanguardia el 8 d’agost de 1996 o a “Nacionalismo y catalanismo” publicat també a La Vanguardia el 10 de febrer de l’any 2000.

Seguint el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans,

CATALANISME

  1. Forma d’expressió catalana usada en una altra llengua
  2. Devoció a les característiques i als interessos nacionals catalans
  3. Moviment que defensa el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans

NACIONALISME

Ideologia i moviment que reivindica l’organització política independent d’una nació.

Destaquen dues diferències òbvies. Mentre nacionalisme i catalanisme són qualificats de moviments, el catalanisme està basat en un sentiment i el nacionalisme ho està en una ideologia. Així com el nacionalisme té com a objectiu últim la independència, el catalanisme no.

Des d’aquest punt de vista crec que el catalanisme no corre cap perill, a menys que s’imposi la idea segons la qual el catalanisme ha de ser patrimoni únic de nacionalistes o independentistes. Aquí sí que entraríem en un terreny perillós.

Perquè sembla evident que tot nacionalista i tot independentista són catalanistes, mentre que no necessàriament tot catalanista ha de compartir l’objectiu de la independència o fer dels seus sentiments nacionals una construcció ideològica tancada.

Aquesta breu introducció a una qüestió que, ho creguin o no, no és estrictament semàntica, té molt sentit pels catalanistes als que, des de fa molt i molt de temps, se’ns qüestiona el catalanisme i fins i tot la catalanitat senzillament per no compartir ni el cànon nacionalista ni l’objectiu de la independència. Ho dic amb més claredat, a mi ja em deien botifler als anys vuitanta del segle passat. A mi, a Joan Reventós, Ernest Lluch, Raimon Obiols, Pasqual Maragall, i als vells lluitadors del POUM com Ramon Fernández Jurado o Enric Adroher Gironella, o als vells lluitadors del Front Nacional de Catalunya, com Joan Cornudella, quan van decidir participar en el procés d’unitat socialista i mantenir un vincle federal amb el PSOE.

Jo mateix he gosat definir el catalanisme i ho feia d’aquesta manera en un llibre publicat el 2007: “El catalanisme és un sentiment cívic compartit, difús i transversal, un sentiment d’estima per la terra, la cultura, la història i la llengua catalanes, és la convicció que des de l’autogovern de Catalunya podem construir una societat pròspera i avançada, lliure, segura, justa i solidària, un país en el qual els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin desenvolupar els seus projectes de vida i intentar ser feliços”.

Crec que el catalanisme entès així pot assegurar no sols la unitat civil del poble de Catalunya sinó el suport permanent d’una majoria social i política ben àmplia. Ara bé, si es pretén encotillar el catalanisme en favor d’un determinat projecte o objectiu polític, estaríem en un escenari ben diferent.

Estic convençut que l’equiparació de catalanisme amb independentisme lluny d’enfortir-lo, l’afebleix. No vull dir en cap cas que el projecte independentista no sigui legítim, ni tant sols discuteixo que pugui esdevenir majoritari, però sí dic que la força del catalanisme serà més potent en la mesura que vertebri una majoria social en la que també s’hi han de sentir còmodes persones i sectors no independentistes.

Sé que molts creuen que hem arribat a una cruïlla final: o submissió o independència, diuen. Els respecto. Però demano el mateix respecte per aquells que creiem que entre submissió i ruptura hi ha altres alternatives que, per difícils d’imaginar o de construir que siguin, no són menys difícils que un procés d’independència. Tampoc cal que m’estengui en la meva convicció que el que més ens convé en aquests moments és impulsar una reforma constitucional que faci d’Espanya un Estat federal plurinacional.

Em preocupa quan veig alguns pontífexs que neguen qualsevol opció que no sigui la seva. Mal que els pesi, entre submissió i independència hi ha una àmplia gamma de matisos. I la incapacitat d’acceptar altres opcions no deixa de tenir un regust totalitari. Pel que fa a les dificultats de les terceres vies, ja ho he dit, no són més grans que les de la independència per a la qual no sé veure, en les institucions de l’Estat, cap interès en facilitar-la.

Tan difícil és entendre que hi ha catalanistes no nacionalistes? Que hi ha catalanistes no independentistes? Que hi ha catalans que no volem trencar la nostra relació amb la resta de pobles d’Espanya? Que no trobem incompatible la identitat catalana amb la ciutadania espanyola? No crec que algú incapaç d’entendre això pugui aspirar a representar el conjunt dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

No crec que es pugui minimitzar el risc d’esquinçament del catalanisme, quan l’amenaça encara més perillosa de dividir Catalunya ja s’ha plantejat amb rotunditat. Cito de memòria José María Aznar: “antes de que se rompa España se romperá Cataluña”.

El primer advertiment sobre aquest risc em va arribar des d’un mitjà poc sospitós, l’editorial de la Fundació CatDem de l’ú de desembre de 2012, pocs dies després de les eleccions del 25 de novembre, que deia: “Les presses debiliten el sobiranisme. Ara cal fer una parada per refer l’aliança amb els moderats que tenen clara la catalanitat per bé que no siguin independentistes”. No sembla que l’advertiment hagi fet forat, però aquí el deixo.

Hi ha qui diu que el dret a decidir és avui el punt de trobada del catalanisme. Comparteixo totalment el principi democràtic segons el qual Catalunya serà allò que els catalans vulguin. I que només una decisió democràtica presa directament per la ciutadania pot i ha de substituir el pacte polític referendat pels ciutadans, l’Estatut del 2006 abans de ser alterat pel Tribunal Constitucional el 2010. Per tant, és obvi que la darrera paraula la tenen, l’han de tenir, els ciutadans. Per cert, això s’hauria d’aplicar també a la declaració unilateral d’independència. No n’hi ha prou, en un tema així, amb una votació parlamentària.

Però sí voldria alertar d’alguns riscos. Els socialistes hem afirmat des del primer moment que la única forma d’exercir el dret a decidir en un Estat democràtic membre de la Unió Europea, és fer-ho de forma legal i acordada. Això implica un procés negociador difícil, probablement llarg, en el que cal exhibir tanta fermesa com flexibilitat, un procés en el que cal fugir d’ultimàtums i evitar el parany de fixar dates, preguntes i mecanismes legals de forma unilateral generant expectatives probablement condemnades al fracàs.

Tampoc és sobrer recordar que parlem generalment de dret a decidir com si fos un concepte de significat inequívoc. I no és així. Inequívoc és el dret d’autodeterminació, que molts experts consideren inaplicable al cas de Catalunya. Tampoc utilitzem el concepte “referèndum sobre la independència” i, en canvi, utilitzem l’expressió dret a decidir, concepte encara no recollit en el Dret internacional, amb voluntat de fer prevaler el principi democràtic en la relació entre els pobles. Per això el dret a decidir és subjecte d’estudi en una Comissió parlamentària, si fos inequívoc no caldria estudiar-lo tant. I no podem oblidar que molts veuen el dret a decidir com un mer instrument per separar-se d’Espanya i, com no volen separar-se d’Espanya, no donen suport al dret a decidir; no el veuen com un mecanisme de radicalitat democràtica. I no podem oblidar tampoc que la celebració d’una consulta il·legal, d’una banda li restaria legitimitat i d’altra banda implicaria uns costos i riscos que potser una part significativa de la ciutadania, fins i tot de sectors catalanistes, no estaria disposada a córrer.

Crec que no s’ha reflexionat suficientment sobre aquesta qüestió quan tot es vol limitar a una pregunta amb dues respostes, sí o no. A mi m’agradaria que em preguntessin sobre l’Estat federal. No hi tinc dret?

Massa termes emprats en el debat són equívocs. Transició nacional, cap a on?, com? Ningú sembla saber-ho ben bé.

Tampoc Estat propi és un concepte inequívoc. La República Federal Alemanya, un Estat, conté diversos länder, com l’Estat lliure de Baviera. Els Estats Units Mexicans contenen diversos Estats, definits en les seves corresponents Constitucions com a Estats Lliures i Sobirans.

Potser alguns eufemismes o termes ambivalents serveixen per guanyar una batalla d’imatge, però poden esdevenir perillosos si generen falses expectatives o condueixen a frustracions. Tot i no compartir el projecte independentista crec que convé tenir present que la secessió no pot ser sinó la conseqüència d’un procés sostingut en el temps en el que es verifiquin majories molt àmplies i territorialment uniformes.

Així, doncs, crec que cal fer un esforç de claredat, en els conceptes, en les preguntes a formular, i en el debat sobre les diferents alternatives. Sense simplificacions ni pors, amb rigor, des d’un catalanisme capaç de somniar sense deixar de tocar de peus a terra, evitant el tradicional error de sobrevalorar les pròpies forces i menystenir les dels altres. Per això ens cal un catalanisme exigent, envers l’Estat, sí, però també envers les nostres institucions d’autogovern i envers nosaltres mateixos.

Per no allargar-me més del compte, permetin-me que els expliqui de forma molt breu perquè sóc federalista.

En primer lloc perquè crec que el federalisme fa possible la convivència entre identitats nacionals diverses, i entre diversos graus d’identitat nacional sense necessitat d’aixecar fronteres.

En segon lloc, perquè el sentiment de fraternitat humana m’ha portat des de sempre a cercar l’entesa entre els pobles i la construcció d’espais político-institucionals cada cop més amplis. Sempre he compartit els ideals dels Estats Units d’Europa i d’un govern democràtic mundial liderat per Nacions Unides.

I en tercer lloc, perquè crec que la millor manera, per una banda, d’aprofitar millor i, per altra banda, d’evitar o minimitzar l’impacte negatiu dels processos de globalització que defineixen els segles XX i XXI, és precisament la constitució d’aquests espais político-institucionals cada cop més amplis.

Tant la convivència entre diversos, com la fraternitat, com la necessitat de regular la globalització conviden al federalisme i no a la fragmentació o la secessió. Un federalisme que és unió i llibertat, cohesió i respecte a la diversitat, autogovern i govern compartit.

Es diu sovint que el federalisme és difícil. Potser sí, perquè el que és realment difícil sovint és la pròpia democràcia, la convivència entre diferents, la conciliació d’interessos contraposats, la recerca permanent d’acords i pactes. Però l’alternativa dels conflictes permanents, dels enfrontaments continuats, de les topades i els xocs de trens, potser és més senzilla, però infinitament més costosa i perjudicial.

Moltes gràcies.