• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Guanyar temps… o perdre’l

Guanyar temps… o perdre’l
EL PERIÓDICO, 28.10.13

¿Per què estic convençut que el 2014 no es farà la consulta? Perquè crec en la paraula del president Mas quan va dir que no la convocaria sense l’autorització de l’Estat, i estic convençut que el govern del PP no l’autoritzarà. Mirem la realitat de cara, si Mariano Rajoy no ha deixat que el president Mas adrecés unes breus paraules protocol·làries a uns convidats estrangers al Palau de Pedralbes, ¿com podem creure que autoritzarà la consulta?

El president Mas va ser rotund: sense autorització no hi haurà consulta i la forma a través de la qual els ciutadans hauran de fer sentir la seva veu a les urnes serà a través d’unes eleccions al Parlament que serien qualificades de “plebiscitàries”. Ningú no sap ben bé què vol dir això d’unes eleccions plebiscitàries (va dir Duran a 8TV), però sembla que la intenció seria la d’assegurar una majoria parlamentària que pogués aprovar una declaració unilateral de sobirania. Una declaració que seria un brindis al sol a menys que països rellevants (els més importants de la Unió Europea i els que tenen dret a veto en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides) estiguessin disposats a donar-la per bona. I hi ha qui diu que, en tot cas, la declaració unilateral de sobirania permetria seguir guanyant temps si els seus efectes quedessin suspesos mentre els ciutadans no poguessin ratificar-la en referèndum… que hauria d’autoritzar l’Estat.

Val a dir que el president Mas va ser del tot sincer quan va dir que l’anomenat procés de transició nacional ens portaria a “terra incògnita”. I també era conscient que el que anomenava “procés de transició nacional” o, de forma abreviada, “el procés”, requeria del suport d’una “majoria extraordinària”. Precisament per obtenir aquesta “majoria extraordinària” va convocar unes eleccions anticipades. De forma sorprenent, després de comprovar que la ciutadania no sols no li havia proporcionat la majoria extraordinària que ell demanava sinó que CiU va perdre dotze escons, no va modificar el seu full de ruta i, fent com si res, es va posar en mans d’Oriol Junqueras. De fet, CiU està gestionant una derrota política i l’únic que sembla guiar les seves actuacions és guanyar temps. Guanyar temps confiant probablement en la recuperació econòmica i en el fet que el PP perdi les properes eleccions generals o, almenys, perdi la majoria absoluta.

Perquè, en efecte, només en un escenari polític diferent a nivell de tota Espanya es podrà negociar una consulta i/o un nou pacte que pugui ser sotmès al vot de la ciutadania. En un Estat democràtic membre de la Unió Europea és impensable una alteració de les fronteres o una reforma en profunditat del sistema institucional que no passi per un procés de negociació i acord. No hi ha dreceres unilaterals o il·legals. I això ho sap el president Mas.

Potser per això, el president Mas vol guanyar temps. Vegem-ho. Cal recordar que el punt 4 de l’annex 1 (‘Procés de convocatòria de la consulta sobre el futur polític de Catalunya’) de l’anomenat ‘Acord per a la transició nacional i per garantir l’estabilitat parlamentària del govern de Catalunya’ subscrit entre CiU ERC el desembre del 2012 establia com a objectiu: “Obrir un procés de negociació i diàleg amb l’Estat espanyol per a l’exercici del dret de decidir que inclogui l’opció de convocar un referèndum, previst en la llei 4/2010 del Parlament de Catalunya, de consultes populars per via de referèndum. En aquest sentit, s’estableix el compromís de formalitzar la petició dins del primer semestre del 2013” (el subratllat és meu). És obvi que aquest termini no es va complir i probablement per això no s’ha pogut aprovar el pressupost de la Generalitat d’enguany. Aquest primer incompliment seriós explica que ERC hagi supeditat el seu suport als pressupostos de la Generalitat pel 2014 a la fixació d’una data i una pregunta per a la consulta, i que el president Mas no hagi tingut altre remei que acceptar-ho. Un altre any sense pressupost seria inacceptable.

Fixada la data i la pregunta i amb l’acord pressupostari tancat, probablement el president Mas intentarà que ERC entri al govern, esmenant així l’error de començar una legislatura sense una majoria i un govern prou sòlids després de no haver obtingut la majoria extraordinària que es pretenia. Ja veurem què decideix finalment Oriol Junqueras. També s’intentarà per part de CiU que ERC accepti formar part d’una candidatura conjunta a les eleccions europees. Així CiU s’estalviaria una probable derrota, es convertirien les eleccions europees en un succedani de la consulta i, novament, es guanyaria temps. Tot això tensionarà encara més les relacions entre CDC i UDC.

El president es va comprometre a fixar data i pregunta abans d’acabar l’actual període de sessions i des d’ERC s’afirma que serà abans del 15 de desembre (“I els diputats del PP embogiran”, va dir Joan Tardà). Els socialistes ja vàrem dir que enteníem que això era un error per una raó ben senzilla: és obvi que la fixació unilateral d’una data i una pregunta impossibilita qualsevol negociació amb l’Estat. ¡Precisament el que cal negociar és la pregunta! No té cap sentit portar al Congrés dels Diputats iniciatives sobre la consulta sense haver-les acordat abans amb el govern d’Espanya, que, recordem-ho, té el suport d’una majoria absoluta al Congrés dels Diputats i al Senat. ¿Com aprovaran una consulta sobre una pregunta una majoria de diputats que “embogiran” en conèixer-la? Tampoc no té gaire sentit demanar un xec en blanc, és a dir, demanar la transferència de la competència per convocar referèndums. ¿Com volem que l’Estat autoritzi una consulta sense haver acordat abans la pregunta que es vol sotmetre a la ciutadania? ¿Que no dèiem que ho volíem fer com Escòcia? ¿Què és el que van acordar Cameron Salmond sinó la pregunta? Mirem la realitat de cara, ¿de què serviria portar iniciatives al Congrés si estan condemnades de bell antuvi al fracàs perquè no han estat negociades prèviament? ¿Repetir l’experiència del ‘pla Ibarretxe‘ del que avui ningú no se’n recorda? Bé, serviria per guanyar temps. I per augmentar la tensió, per sobreescalfar l’ambient, per impedir qualsevol “tercera via” (cosa en què Mas i Rajoy estan absolutament d’acord) i, de retruc, dificultar encara més qualsevol tipus de negociació seriosa sobre la consulta.

Perquè, al final, sembla que no es tracta de fer la consulta; del que es tracta és fer que CiU guanyi temps. Però estic convençut que els catalans, en canvi, perdem el temps si renunciem a cercar un nou pacte que ens permeti sortir del cul de sac al que uns i altres ens han abocat (“Estem atrapats”, va dir Duran), si renunciem a construir una tercera via que eviti un xoc de trens en el que tots tenim tant a perdre. Això és el que intenten Pere Navarro Alfredo Pérez Rubalcaba amb la nostra proposta de reforma constitucional federal.