• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Raons de fons

Raons de fons

editorial del butlletí de la Fundació Rafael Campalans, 10.12.13

La Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, la gran manifestació subsegüent, i el resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya de novembre d’aquell any, van obrir el camí al que el president Mas va anomenar en el seu discurs d’investidura “procés de transició nacional”. S’obria així una nova etapa de contorns imprecisos, en la que l’assoliment d’un “pacte fiscal en la línia del concert econòmic” va ser proclamada formalment com a fita irrenunciable a través de les conclusions d’una Comissió parlamentària d’estudi. En constatar de bell antuvi la dificultat de la negociació d’aquest pacte fiscal i el gran impuls de la reivindicació independentista amb motiu de la gran manifestació de la Diada del 2012, el president Mas convoca unes eleccions anticipades, reclamant una majoria extraordinària per fer efectiu el “dret a decidir” dels catalans. Lluny d’avançar, CiU va retrocedir dotze escons.

És evident que l’estroncament de la via estatutària havia d’erosionar el projecte nacional del socialisme català. Per això, el setembre de 2010, com a portaveu del Grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi, vaig publicar un article a la revista “Activitat parlamentària” que portava el títol “Després de la sentència, federalisme“, en el que, entre d’altres coses, deia: “Els socialistes afirmem, sense dubtar-ho un instant, que la nostra opció és la defensa del contingut íntegre de l’Estatut i de desplegar en plenitud el seu potencial d’autogovern, i exigim la lectura àmplia, generosa, conseqüent i fidel del pacte constitucional de 1978 per impulsar l’evolució federal de l’Estat de les autonomies. La nostra opció continua essent reforçar el pacte constitucional de 1978, sense renunciar a una futura reforma de la Constitució per dotar-nos d’un Senat federal i reconèixer de forma clara la plurinacionalitat de l’Estat. La nostra opció continua essent participar activament des de Catalunya en la construcció d’aquesta Espanya plurinacional que es reconegui i es respecti a si mateixa en la seva diversitat”.

A les eleccions del 2012 els socialistes catalans, encapçalats per Pere Navarro, vàrem presentar un programa en el que ens comprometíem a impulsar una reforma constitucional federal, i adoptàvem el “dret a decidir” com a reivindicació, que calia verificar a través d’una “consulta legal i acordada”.

L’any 2013, l’aposta federal renovada del PSC comença a donar fruits en forma de reflexió pròpia en el document “Per una reforma constitucional federal” de la Fundació Rafael Campalans i, el que és encara més rellevant, en connexió amb reflexions semblants de la Fundación Ciudadanía y Valores, la Fundación Alfonso Perales (think tank de l’influent socialisme andalús), dels socialistesvalenciansaragonesos i de les Illes. Finalment i gràcies a l’esforç i tenacitat dePere Navarro, a la intel·ligència política d’Alfredo Pérez Rubalcaba i al tarannà integrador de Ramón Jáuregui, els socialistes de tota Espanya acorden a Granada el document “Hacia una estructura federal del Estado” i la declaració “Un nuevo pacto territorial: la España de todos“, que assenyalen el punt de trobada de tots els socialistes sobre la necessària reforma constitucional federal.

Mentre els socialistes renovaven plantejaments i acordaven full de ruta, els partits sobiranistes aprovaven al Parlament l’anomenada “Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya“, que va ser immediatament recorreguda pel Govern d’Espanya davant del Tribunal Constitucional. Posteriorment, i a instàncies del PSC, el Parlament va aprovar, amb un suport encara més ampli, la resolució sobre “la iniciació d’un diàleg amb el Govern de l’Estat per a fer possible la celebració d’una consulta sobre el futur de Catalunya“.

Malauradament, el diàleg entre els Governs de Catalunya i Espanya, que ha desencallat els problemes de tresoreria derivats de la difícil situació econòmica del govern català, no ha estat capaç, en canvi, d’abordar la qüestió de la consulta. En resposta a aquest bloqueig, els partits sobiranistes pretenen fixar unilateralment la data, la pregunta i el mecanisme legal per a celebrar la consulta abans d’acabar l’any 2013. El PSC s’ha desmarcat d’aquesta opció en considerar que està condemnada al fracàs. També cal assenyalar la dificultat per acordar una pregunta en un escenari en què hi ha partits que equiparen el “dret a decidir” amb un mecanisme per assolir la independència, mentre altres consideren que es pot verificar un canvi d’estatus en les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya que no passi necessàriament per la independència.

La posició política del PSC, contrària als fronts, és absolutament autònoma tant respecte d’aquells que han arribat a la conclusió que el futur de Catalunya no pot ser altre que separar-se de la resta d’Espanya i esdevenir un Estat independent, com d’aquells que consideren que no cal ni convé modificar l’actual status quo. El PSC vol canvis sense trencar, ni es resigna a l’immobilisme ni vol afavorir un procés secessionista que dividiria els catalans, afebliria a Catalunya i a la resta d’Espanya i tindria uns costos de transició insuportables.

El PSC és un partit catalanista, compromès amb les llibertats nacionals de Catalunya i el seu autogovern, i és un partit federalista, que predica i practica la fraternitat amb la resta de pobles d’Espanya, d’Europa i del món. No hauria d’estranyar ningú, doncs, que el PSC no doni suport a la independència ni a processos guiats per la lògica de l’enfrontament i la separació. El Consell Nacional del PSC ha aprovat enguany dues resolucions ben clares el respecte, l’una aprovada el 14 de juliol i l’altra aprovada el proppassat 17 de novembre.

El nostre compromís federalista no és conjuntural, respon a arrels històriques i a conviccions ben arrelades, de les que us ofereixo quatre raons de fons:

1. El federalisme és coherent amb els nostres valors de fraternitat, solidaritat i internacionalisme.

2. El federalisme evita el xoc d’identitats i la fractura de la societat en funció dels diversos graus d’autoidentificació nacional, garantint millor la unitat civil del poble de Catalunya.

3. El federalisme s’ajusta perfectament a un món de sobiranies compartides i interdependències.

4. El federalisme té com a instruments privilegiats l’acció política democràtica, la negociació i el pacte.

Certament, el federalisme plurinacional, que és el que millor s’escauria a l’Espanya d’avui i al correcte reconeixement de la seva realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística, no és un objectiu fàcil ni serà assolit tan ràpidament com voldríem, però per a nosaltres és infinitament més desitjable que un procés secessionista tant o més difícil, de resultat incert i amb costos inassumibles. Tampoc no acceptem l’immobilisme que, objectivament, només serveix als que volen trencar. I, finalment, som plenament conscients que el nou pacte que haurà de substituït l’Estatut votat pels catalans i les catalanes, i alterat després pel Tribunal Constitucional haurà de ser referendat també per la ciutadania amb el seu vot.