• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Intervenció en el Debat de política general

DEBAT D’ORIENTACIÓ POLÍTICA GENERAL, 16 de setembre de 2014

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA

Gràcies, senyora presidenta.

Senyores i senyors diputats,
Molt Honorable president de la Generalitat,

Em plau prendre la paraula en aquest debat, per primer cop com a president del Grup Socialista, en un moment d’especial transcendència pel futur del nostre país.

Vull començar expressant el meu respecte envers el president Mas i el seu govern, que estan afrontant una situació econòmica i política especialment delicada. Jo no seré tant dur com vostè quan era líder de l’oposició amb governs anteriors. Del que va bé me’n alegro i per la part que li toca, el felicito.

Però, president, ahir el seu discurs ens va decebre per massa allunyat de la realitat, massa autocomplaent des del nostre punt de vista. Era un discurs en el que no hi sortien les persones sense feina, ni aquelles amb salaris baixos o feina precària, ni hi sortien els joves que han hagut de marxar, ni el 20% de catalans que estan per sota del llindar de la pobresa, ni els empresaris amb dificultats, ni els autònoms que es veuen obligats a deixar la seva activitat, ni les dones discriminades laboralment, ni tants i tants d’altres.

D’altra banda, president, el seu era un discurs mancat de credibilitat en la mesura que era incapaç d’acceptar cap responsabilitat sobre les coses que van malament. I n’hi ha, president, n’hi ha.

Miri President, no es poden utilitzar enquestes de satisfacció dels usuaris de la sanitat pública sense dir que el problema no és el de les persones ateses que, efectivament, comproven l’alt nivell del nostre sistema públic de salut. El problema són les llistes d’espera, el neguit de tanta i tanta gent que no sap quan serà atesa. El problema és que la despesa pública sanitària per càpita a Catalunya és el 25% inferior a la mitjana europea. El problema és que hi ha 1.250 llits estructurals menys, 1.000 per malalts aguts i 250 de sociosanitaris.

La prioritat del seu govern, senyor president, haurien d’haver estat les més de 750.000 persones aturades al nostre país. La prioritat haguessin hagut de ser les polítiques de rellançament econòmic i d’enfortiment de les xarxes de protecció social. La prioritat hagués hagut de ser garantir la qualitat dels sistemes públics d’educació i salut. I, des del nostre punt de vista, la prioritat del seu Govern no ha estat aquesta. N’hi hauria prou amb repassar les compareixences setmanals del portaveu del govern.

L’any 2010 hi havia a Catalunya 562.000 persones en atur, i avui són més de 750.000, la població ocupada el 2010 eren 3.242.300 persones, avui en són 3.040.000. El 40 per cent de les persones aturades no tenen cap mena de subsidi o prestació. El 2010 el deute públic era de 35.616 milions d’euros, i acabarem l’any 2014 clarament per sobre dels 60.000 milions.

La despesa social per càpita se situa avui a nivells de la de l’any 2004. És a dir, hem retrocedit una dècada en despesa pública de caràcter social. Així, per exemple, la despesa en salut, educació, benestar i ajuts socials a l’habitatge ha caigut 2.763 milions d’euros des de que vostès han tornat al govern.

Cap menció a les mesures aprovades al ple monogràfic sobre joventut, senyor president. La paraula “desigualtat” no surt en el seu discurs, quan és el desequilibri més greu que tenim i afecta tant la nostra cohesió social com les expectatives de recuperació econòmica. Ens parla d’increment de beques menjador, que s’ha produït, però el problema és que molts nens que les necessiten no les tenen.

No m’interpreti malament, president: tots som conscients que el marge del govern és escàs. Però molts creiem que vostès no han estat capaços d’utilitzar aquest petit marge perquè tenen prioritats i polítiques equivocades.

Avui tenim més atur i molt més deute públic que quan vostè va arribar al govern. Vostè haurà produït més deute públic en quatre anys que els governs d’esquerres en set anys. I avui els serveis socials, l’educació i la salut públiques han perdut l’embranzida que van rebre dels governs d’esquerres.

Però no vull ser injust. Sóc plenament conscient de les dificultats que afronta el govern. Perquè, en efecte, ha continuat la caiguda d’ingressos públics deguda a la crisi econòmica, i també la gasiveria del govern central, i segurament són moltes les raons que poden adduir-se per derivar responsabilitats cap a Madrid, o a la política de la Unió Europea, dominada per liberals i democratacristians. I, sí, una política que la socialdemocràcia no ha pogut encara capgirar.

Però, president, retallades, moltes; reforma, cap. Retallar en polítiques d’inserció laboral de persones amb discapacitat suposa treure drets a aquestes persones i, d’altra banda, haver de pagar més pels serveis assistencials que han de rebre. No podem deixar-ho tot, i aquí exagero una mica però és perquè se m’entengui, en mans de la Grossa de Nadal o dels ingressos de la Marató de la pobresa.

Amb situar Madrid i el president Rajoy com l’origen de tots els mals no n’hi ha prou. Deixi’m que li posi alguns exemples de coses que depenen de nosaltres i no fem prou bé. Perquè l’autogovern és per exercir-lo, no per adormir-se a la palla atribuint als anteriors governs i al govern d’Espanya tots els mals. I consti, vull ser just, que en alguns casos no m’estic referint només a responsabilitats governamentals, sinó a mancances de la política catalana en les que tots hi tenim alguna responsabilitat.

Per exemple, ens queixem de la politització del Tribunal Constitucional, però el sistema d’elecció dels membres del Consell de Garanties Estatutàries és gairebé el mateix, no? I això és responsabilitat exclusivament nostra.

Ens queixem, amb raó, que no ens deixen votar, però aquí som incapaços d’acordar una llei electoral. Per això no tenim accés al cens ni una Sindicatura Electoral de Catalunya. I això és responsabilitat exclusivament nostra. Repeteixo: nostra, no estic parlant del govern.

Ens queixem, justificadament, de l’excessiu dèficit fiscal de Catalunya, però aprovar els pressupostos de la Generalitat quan toca i elaborar amb realisme les previsions d’ingressos i despeses públiques depèn només de nosaltres. I el cert és que des de que vostè governa els pressupostos sempre s’han presentat amb retard o s’han prorrogat, i el seu govern sempre ha generat més dèficit i deute públics del previst.

Enguany, per exemple, president, vostè ha promès no reduir més la despesa pública, i per complir aquest compromís el seu govern ha d’obtenir aproximadament uns 3.000 milions d’ingressos extraordinaris, els 2.318 contemplats als pressupostos més el desviament del dèficit de l’any 2013. Vostè sap que aquesta previsió no es complirà ni de lluny.

I quines seran les conseqüències d’aquesta previsió errònia? Qui pagarà aquesta manca de realisme del seu govern? No és agosarat pensar que compensaran aquesta desviació en la previsió d’ingressos retallant la despesa i que, novament, la ciutadania haurà de pagar les conseqüències d’una gestió econòmica poc eficient.

Diem que convé millorar l’eficàcia i l’eficiència del sector públic català, però mentrestant, sense una reflexió a fons sobre el que tenim, el que necessitem i com fer-ho tot plegat més eficient i més eficaç, ja parlem de nous Consells Comarcals, i volíem passar de quatre províncies a set vegueries, i ja n’estàvem parlant d’alguna més.

Ens queixem de la manipulació de televisions públiques que depenen d’altres institucions, mentre aquí el Sindicat de Periodistes de Catalunya, ens alerta sobre la manca de neutralitat de TV3.

Vull dir, president, que, sense menystenir les dificultats amb les que topem degut a la crisi i a incomprensions i incompetències alienes, en allò que depèn de nosaltres hauríem de fer-ho millor. I no ho fem prou bé.

Darrerament hem tingut una altra notícia que demostra que no sempre estem a l’alçada. Parlo de la declaració de l’expresident Jordi Pujol i Soley. I vagi per endavant que hagués preferit, com tots, i segur que com el President de la Generalitat, que la seva compareixença davant de la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament s’hagués produït abans d’aquest debat, però lamentablement no ha estat així.

President, a ningú poden agradar les notícies que apunten a possibles irregularitats o delictes comesos durant anteriors etapes de govern del seu partit. Però massa sovint hem sentit com a única explicació que tot plegat eren atacs a Catalunya i al seu autogovern.

Encara ressonen les paraules de Jordi Pujol amb motiu del cas Banca Catalana l’any 1984: “El govern central ha fet una jugada indigna. I a partir d’ara, quan parli algú d’ètica, de moral i de joc net, en parlarem nosaltres. No ells”.

El cas Banca Catalana va ser utilitzat com una espècie de vacuna. A partir de llavors, en aquest i altres terrenys, el victimisme va substituir l’autoexigència. A partir de llavors un vel es va estendre sobre determinades qüestions que avui surten a la llum. I la qüestió és que no han estat els mecanismes de control de les institucions catalanes, no hem estat nosaltres els que hem detectat irregularitats o delictes. Ens ho han hagut de dir uns altres. I això és un greu problema de Catalunya.

Vostè també se’n recordarà del dur intercanvi que va mantenir en aquesta Cambra amb el president Maragall quan ell va al·ludir al 3% de comissions en obra pública, i que després vostès li van presentar una querella que afortunadament després es va retirar. No recordo aquests fets per fer-li un retret. Senzillament vull il·lustrar com les institucions catalanes no han estat a l’alçada del que els ciutadans exigeixen, que no és altra cosa que transparència, i garanties que quan algun responsable polític obra malament, la malifeta serà detectada i castigada.

En aquest sentit, Sr. President, vull preguntar-li expressament si ha donat instruccions perquè siguin investigades totes les informacions sorgides les darreres setmanes que apunten a negocis privats fets a l’empara de l’activitat de la Generalitat.

Per acabar amb la sospita generalitzada i per recuperar la nostra autoestima col·lectiva, cal aclarir els fets i esvair dubtes. I crec que en aquest sentit el govern de Catalunya podria fer més del que està fent.

President, si no aixequem el nivell d’autoexigència de les institucions catalanes no estarem a l’alçada del que la gent espera. I és molt millor que vostè prengui la iniciativa, com ho va fer amb les 51 mesures per regenerar la democràcia i per la transparència, per evitar que la lluita contra la corrupció esdevingui camp de batalla partidista.

En definitiva: ens cal més autoexigència en tots els terrenys. També en el de la consulta.

I vull deixar-ho clar d’entrada. El Grup Socialista és partidari d’una consulta legal i acordada. Nosaltres creiem que no hi haurà solució estable al greu problema d’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya sense que la ciutadania es pugui pronunciar a les urnes.

Nosaltres hem donat i donarem suport a la llei de consultes populars no referendàries, però creiem que aquesta llei no pot servir per fer la pregunta que vostè ha acordat amb ERC, ICV-EUiA i la CUP, la doble pregunta encadenada que vostè s’ha compromès a incloure en el decret de convocatòria que signarà poc després d’aprovar la llei.

Permeti que li faci una pregunta molt concreta. En el seu acord amb Esquerra Republicana de Catalunya es contempla la utilització de la Llei 4/2010 del Parlament de Catalunya, de consultes populars per via de referèndum. S’ha renunciat a fer això.

Probablement em dirà que no va veure la mínima disposició a negociar per part del Govern espanyol. Li ho accepto. Però si vostès mateixos en el seu programa veien que per fer un referèndum calia activar les previsions de la Llei 4/2010 de consultes populars per via de referèndum, per què pensen que poden formular la pregunta que han acordat, pròpia d’un referèndum, utilitzant la llei de consultes populars no referendàries? Vostè no hi veu algun problema?

Amb el seu pacte amb ERC, partit que respectem i coneixem bé, vostè ha convertit aquesta legislatura en un frenètic compte enrere que en teoria acaba el 9 de novembre. I avui, molts catalans i catalanes, malgrat les bones intencions, malgrat la feina de la vicepresidenta, ens temem i lamentem que el 9-N la consulta no es podrà realitzar. Probablement i en primer lloc per l’oposició frontal de les institucions de l’Estat.

Però segueixo amb el meu argument de l’autoexigència. Vostè també ha parlat sovint de la necessitat de “fer les coses bé”.

Era raonable fixar el 2014 com l’any ineluctable de la consulta amb majoria absoluta del PP? No hagués estat més sensat donar-nos de termini tota la legislatura? Estic convençut que vostè ho hagués volgut així, però que va haver de claudicar davant l’exigència del soci que vostè mateix havia triat per compensar el seu retrocés electoral de 12 escons.

Era raonable plantejar la qüestió en termes de sobirania, tal com es va fer amb la Declaració de sobirania del Parlament del 23 de gener del 2013, avui anul·lada? Era aquesta la millor manera d’iniciar una negociació amb l’Estat?

Va ser assenyat fixar de forma unilateral data i pregunta el 12 de desembre passat?

Vostès mateixos van entendre que per fer la pregunta necessitaven l’autorització de l’Estat, i per això van demanar la transferència de la competència per convocar referèndums. En ser denegada aquesta transferència, com pensen que es pot fer aquesta mateixa pregunta utilitzant la via de les consultes populars no referendàries?

De fet, el primer Informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional ja assenyalava les dificultats i la fragilitat d’aquesta via.

La llei ha passat el sedàs del Consell de Garanties Estatutàries, sí. Per això el Grup Socialista la votarà favorablement. Repeteixo. Però no podem oblidar que s’han produït quatre vots particulars. Simplificant podem dir que ha passat la prova amb un 5 a 4. No creu que això aconsella millorar en el possible la llei? Per això nosaltres hi hem presentat 4 esmenes. Per intentar blindar la llei i la consulta. Perquè nosaltres volem que es pugui celebrar una consulta. Coneix, president, aquestes esmenes? Dono per fet que sí, la seva fama de treballador incansable el precedeix. No valdria la pena que fossin seriosament considerades i acceptades?

Si una llei tan important, la que ha de possibilitar la consulta del 9 de novembre, quan passa l’examen d’un organisme ben nostre com el Consell de Garanties Estatutàries, obté un 5 a 4, què passarà quan arribi, que hi arribarà, al Tribunal Constitucional?

Si s’aproven les nostres esmenes i, així, per exemple, que la pregunta pugui ser validada pel Consell de Garanties Estatutàries. Que el decret de convocatòria digui en quina competència de la Generalitat s’empara la pregunta que es vol formular.

Per fer les coses bé hem de mantenir-nos sempre en el marc democràtic de l’Estat de dret, principal obligació de les institucions públiques i de tot govern. Compti amb nosaltres per fer possible la consulta en aquest marc. Podem i volem ajudar.

President, des del nostre punt de vista, el balanç d’aquests dos anys d’acció de govern, o quatre, si comptem la legislatura anterior, que va ser una mica breu, no és positiu.

Escasses mesures d’impuls a l’economia; fortes retallades socials; retallades importants en el Departament d’empresa i ocupació, la partida d’innovació ha patit una retallada del 90%; nul desenvolupament del pacte ‘Més indústria’; no han complert el compromís de presentar la llei de comerç, mentre el comerç de proximitat ha perdut 50.000 llocs de treball i han tancat més de 3.500 establiments; en matèria d’ocupació hem passat de destinar 569 milions d’euros el 2010 a 198 milions el 2012 i 180 milions el 2014; deuen més de 150 milions del Pla de Barris als Ajuntaments; han disminuït els ajuts al lloguer; hi ha impagaments molt importants a pagesos i cooperatives,…

President, portem quatre anys malaguanyats i molts tenim la inquietant sensació que vostè ha col·locat Catalunya en un carreró sense sortida.

Li he de confessar que una de les principals dificultats a les que m’he enfrontat a l’hora de preparar la meva intervenció ha estat lluitar contra el convenciment que aquest serà el darrer gran debat d’aquesta legislatura. I més després d’haver escoltat ahir la darrera part de la seva intervenció.

Però, Sr. President, i ho dic respectuosament, vostè té l’obligació política d’esgotar la legislatura precisament perquè ja va avançar les anteriors eleccions. En la nostra opinió hauríem d’aprofitar els dos anys de legislatura que queden per establir un nou contracte social a Catalunya.

President, amb motiu de la nostra Diada Nacional, per tercer any consecutiu moltíssima gent es va manifestar a Barcelona a favor de la consulta, molts d’ells a favor de la independència. Molts dels que no ens vàrem manifestar també volem un canvi profund en les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, i estem convençuts que no hi ha solució estable que no passi pel vot de les catalanes i els catalans.

Però al darrera d’aquest malestar ciutadà, president, al menys jo ho veig així, no hi ha només un neguit identitari, territorial o d’autogovern. Hi ha una cosa més profunda: hi ha el convenciment que el contracte social, aquell contracte invisible que vincula el govern amb els seus conciutadans, s’ha trencat, que ni el model socioeconòmic ni el funcionament de les institucions responen ja a les aspiracions ciutadanes. En la nostra opinió cal aprofitar els dos anys de legislatura que queden per establir un nou contracte social a Catalunya.

Hi ha un clamor contra els estralls de les polítiques d’austeritat dogmàtica, la constatació que l’economia no està al servei de les persones, que els mercats dicten les lleis en comptes de ser la política la que regula els mercats.

Molt majoritàriament els catalans no es resignen a un país amb poques empreses competitives internacionalment i sense oportunitats per les persones emprenedores, a un país sense esperança, sense oportunitats, amb poc treball i precari, i salaris de misèria. Molts catalans no es resignen al deteriorament sistemàtic dels serveis socials, de la sanitat i l’educació públiques, a l’increment de les desigualtats i la pobresa, a la violència masclista. I no veuen una resposta eficaç als seus neguits des de la política. Torno a dir, des de la política, no només des del govern.

I la resposta no pot ser, una altra vegada, avançar les eleccions. La legislatura del 2010 es va acabar de forma abrupta a mig mandat, en teoria pel fracàs en assolir el pacte fiscal, i aquesta pot acabar també a mig mandat pel fracàs en organitzar la consulta perfecta. No hauríem d’acumular fracassos.

L’error va ser posar data a la consulta sense garanties de poder-la celebrar. Que quedi clar: no li estem demanant que abandoni la perspectiva de fer la consulta; al contrari, li estem demanant que treballi fins al final de la legislatura per fer-la possible, i també per respondre als neguits i exigències de la ciutadania. I ens oferim a col·laborar per assolir aquests objectius.

President, creiem factible establir acords per desenvolupar les prioritats que vostè assenyalava ahir i amb les que en gran mesura coincidim.

Tindria dret perfecte dret a no creure’m, però ahir ja tenia el primer esborrany del discurs d’avui: el rellançament econòmic i la creació d’ocupació; defensa de l’estat del benestar; la regeneració democràtica; i la negociació d’un nou acord polític amb la resta d’Espanya que sigui sotmès a referèndum dels catalans. Són prioritats de sentit comú, són les que la gent ens demana. A la gent que ens està demanant això, els hem de dir que perquè no som capaços de fer una cosa que no només depèn de nosaltres, engegarem la legislatura a fer punyetes?

Sé que les coses són com són, que la política catalana té algunes regles que la fan especial i ben nostra. Però després d’aquest debat no hauria de quedar la idea que el món s’acaba el 9 de novembre. Tinc una bona font que m’ha dit que no és així. No s’acaba el 9 de novembre: no ho va dir Kant, però no s’acaba el 9 de novembre. De nosaltres depèn dotar de contingut la política catalana dels propers dos anys. De tots nosaltres.

Les nostres propostes de resolució van en aquesta direcció, i estan guiades per una voluntat de mà estesa, de proposta en positiu. Li avanço de forma breu alguns dels elements d’aquests quatre eixos:

1) Rellançament econòmic i creació d’ocupació:

Priorització pressupostària de les polítiques actives d’ocupació, mesures de foment de l’emprenedoria, suport a la indústria i a les empreses més competitives, el comerç i el turisme, prioritat al corredor mediterrani, la línia 9, els serveis de rodalia, i als accessos al port i l’aeroport, reforma i enfortiment del Servei d’Ocupació de Catalunya, disposició a acordar la llei de la Formació Professional, Pla de rescat per a persones en atur de llarga durada, convocatòria extraordinària del Pla “Treball als barris”, assegurar el manteniment dels Centres Especials de Treball, facilitar la transició al món laboral de les persones amb discapacitat, major activisme de la inspecció de treball, modificació de l’impost de successions, millor coordinació per combatre el frau i l’evasió fiscal, impuls a la universitat i la recerca, consideració de l’educació com a inversió social, elaboració d’una llei de canvi climàtic i energia, revertir la reducció del pressupost del Departament d’agricultura.

2) Garantia dels serveis públics i eficàcia de la protecció social:

Anar més enllà de les resolucions aprovades en el ple extraordinari sobre la pobresa amb un Acord per lluitar contra el creixement de les desigualtats socials al nostre país i per a la cohesió social, garantir les beques i les beques menjador per a qui les necessiti, impulsar mesures efectives contra la pobresa energètica, restablir la convocatòria d’ajuts per a l’adquisició de llibres de text, garantir les prestacions per a fills a càrrec a totes les famílies en exclusió i risc d‘exclusió, ampliar i fomentar les polítiques per afavorir l’habitatge de lloguer, impulsar les mesures contra la violència masclista vist l’increment de morts enguany, començar a compensar les retallades en salut, acordar un pla de xoc per garantir l’accessibilitat dels serveis sanitaris, garantir l’absoluta transparència i retiment de comptes de tots els centres sigui quin sigui el sistema de provisió del servei, assegurar la viabilitat de la llei de la dependència i promoció de l’autonomia personal, repensar el copagament dels serveis socials, eliminar la previsió de la supressió de la paga extra als empleats públics pel 2014, vetllar per la qualitat dels serveis penitenciaris i en especial de la justícia juvenil,

3) Regeneració democràtica:

Aprovació de la llei electoral de Catalunya, aprovació de la llei de transparència, revisió dels mecanismes de provisió dels òrgans de la Generalitat nomenats pel Parlament, pagament dels deutes amb el món local, desplegament de les mesures de regeneració democràtica anunciades per vostè el 22 de febrer de 2013.

4) Negociació d’un nou acord polític amb la resta d’Espanya que sigui sotmès a referèndum:

President, ens posem a la seva disposició per contribuir a la negociació de les 23 qüestions que vostè va plantejar al president Rajoy en la seva darrera entrevista.

Nosaltres també volem votar i volem ajudar a la negociació d’un nou acord polític amb les institucions de l’Estat que sigui sotmès al vot de la ciutadania. Com bé sap som partidaris d’una profunda reforma constitucional que, entre d’altres qüestions, reconegui el caràcter plurinacional d’Espanya, ens doti d’estructures federals, garanteixi el ple desplegament del nostre autogovern, blindi les nostres competències en matèria de llengua, educació i cultura, i faci possible un pacte fiscal que asseguri el principi d’ordinalitat, que no es compleix, i la creació d’un Consorci Tributari presidit per la Generalitat que gestioni tots els impostos suportats a Catalunya. És molt difícil, hi ha qui diu que més que la independència, però ho hem de fer.

Som conscients que moltes d’aquestes propostes requereixen també de canvis a nivell europeu i espanyol, de revisió de la nostra fiscalitat, de dures negociacions amb el govern d’Espanya sobre els límits de dèficit i el funcionament del Fons de Liquiditat Autonòmica. I d’un nou sistema de finançament. Aquí, per cert, vostè va complir, va dir que el govern de Catalunya no hi posaria la banya i no l’hi ha posat. Però el resultat és que no tenim nou model de finançament. I, com vostè ha dit, hauria d’estar en vigor des de l’1 de gener d’enguany. No hi hem de renunciar. La Generalitat hauria de ser molt més activa.

President: som conscients de la dificultat del moment, dels estralls de la crisi econòmica, de la dificultat de dialogar i negociar amb el govern d’Espanya, de les enormes expectatives aixecades en importants sectors de la societat catalana, i som conscients que, al capdavall, les responsabilitats polítiques només li seran exigides a vostè, Sr. President.

Sap que amb nosaltres, els socialistes, es pot comptar per fer avançar la via del diàleg, la negociació i el pacte, des d’un estricte respecte a l’estat de dret i des del convenciment que lleis canvien lleis, i que cal canviar la Constitució.

Permeti’m, president Mas, que li expressi amb total claredat: per a l’estabilitat política, el creixement econòmic, la cohesió social, i l’enfortiment nacional es pot comptar amb nosaltres. Per a aventures, ruptures o el desmantellament de l’Estat social, no.

Moltes gràcies, senyora presidenta, senyores i senyors diputats.