• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

I ara què?

¿I ARA QUÈ?
EL PAÍS, 23.09.14

Divendres passat, el Parlament de Catalunya va aprovar la llei de consultes populars no referendàries amb l’ampli suport de CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i la CUP. Els socialistes catalans hem votat la llei perquè creiem que cal revitalitzar la democràcia obrint espais de deliberació ciutadana. És la mateixa voluntat, per exemple, que guia l’avantprojecte de llei andalusa de participació ciutadana, que en l’article 23 diu el següent: “Conforme al que disposa l’article 78 de l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia, les Administracions Públiques andaluses podran convocar i realitzar, en l’àmbit de les seves competències i en els termes que es regulin reglamentàriament, processos de participació ciutadana mitjançant qualsevol instrument de consulta popular quan considerin oportú conèixer l’opinió de la ciutadania sobre determinats assumptes o polítiques públiques, ja sigui per valorar-ne els efectes reals o per adoptar les decisions corresponents ”.

Malauradament, el president Mas, obligat per l’acord al qual va arribar amb ERC, ICV-EUiA i la CUP, pretén utilitzar la llei catalana de consultes populars no referendàries per convocar una consulta formulant una pregunta pròpia d’un referèndum. Arribat aquest moment, és obvi que el Govern d’Espanya, en ús de les seves atribucions, demanarà al Tribunal Constitucional la immediata suspensió del decret de convocatòria de la consulta i segurament també de la llei en què s’empara. Enric Fossas va escriure divendres a EL PAÍS un article absolutament esclaridor sobre aquesta qüestió.

En aquest supòsit, des del meu punt de vista, el que caldrà fer és deixar en suspens els preparatius d’aquesta consulta i esperar la decisió definitiva de l’Alt tribunal, que donarà o traurà raons als uns i els altres. Només llavors podrem ajustar a la seva resolució les decisions que s’han pres aquests dies. No m’imagino que un responsable polític, sobretot si exerceix responsabilitats de govern, pugui arribar a pensar en una altra línia de conducta.

És obvi que ni la suspensió de la consulta ni l’eventual anul·lació definitiva de la convocatòria i la llei en què se sustenta resolen el problema de fons, que no és sinó la necessitat de canalitzar políticament i democràticament el profund malestar d’importants sectors de la societat catalana sobre l’actual relació de Catalunya amb la resta d’Espanya. Només cal veure el seguiment de les mobilitzacions amb motiu de la Diada Nacional en els últims anys i els resultats electorals recents per calibrar l’abast d’aquest malestar.

És evident que així no podem seguir; i també ho és, segons el meu parer, que no hi haurà solució estable al problema de fons que no passi per donar la paraula a la ciutadania. Les raons del malestar són profundes i tenen a veure amb una severa crisi de sistema que requereix una revolució democràtica a tot Espanya. Però si ens cenyim estrictament a les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, el malestar actual és a causa de la sentència del Tribunal Constitucional que va alterar l’Estatut de Catalunya que, després d’haver estat aprovat per majoria absoluta per les Corts Generals, va ser sotmès a referèndum dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Resulta imprescindible superar aquesta anomalia democràtica a través d’un nou pacte polític que, al seu torn, haurà de ser sotmès a referèndum de la ciutadania.

La solució al problema de fons només pot venir a través de la via del diàleg, la negociació i el pacte. Un diàleg que han de protagonitzar els presidents Mas i Rajoy. Un diàleg al qual els socialistes els emplacem i al qual estem disposats a aportar les nostres propostes. El president Rajoy no ha d’oblidar que han estat polítiques i actuacions del seu partit les que més han contribuït a l’actual malestar català (recorda el PP la seva croada contra el nou Estatut?) i no ha d’abdicar de la seva responsabilitat com a president del Govern d’Espanya, que no s’esgota a complir i exigir el compliment de la llei, sinó que ha de procurar la solució d’un problema tan delicat com el que ens ocupa.

Per la seva banda, el president Mas ha de rectificar una estratègia basada en decisions unilaterals que no porten enlloc. Confio que el període que s’obrirà després de la més que previsible suspensió cautelar de la consulta per part del Tribunal Constitucional pugui servir perquè els Governs dialoguin. Per això exigeixo als presidents Rajoy i Mas el diàleg, que no s’atrinxerin en les seves raons, que no busquin excuses en els errors de l’altra part, que abandonin càlculs partidistes i electorals, que no esperin fins que s’arribi a un punt sense retorn, que ens evitin un enfrontament sense sentit que perjudicaria tothom.

Per la nostra banda, els socialistes catalans insistim en la necessitat d’una reforma constitucional federal que haurà de ser sotmesa a referèndum. Una reforma que prevegi, almenys, les qüestions següents:

1. La definició d’Espanya com a Estat federal.

2. El reconeixement que Espanya és una nació que integra nacions, nacionalitats i regions.

3. La definició precisa de les competències de l’Estat i de les pautes sobre el seu exercici i l’atribució de totes les altres competències a les autonomies.

4. El reconeixement d’una asimetria competencial que tingui en compte els fets diferencials i els drets històrics ja reconeguts per la Constitució i els Estatuts vigents.

5. La consideració dels temes lingüístics, educatius i culturals com a competència estricta de les comunitats amb llengua pròpia.

6. La constitucionalització dels principis de solidaritat i ordinalitat que han d’informar el finançament de les autonomies.

7. La descentralització efectiva del poder judicial.

8. La transformació de l’actual Senat en un Consell Federal integrat pels Governs autònoms.

Hi ha qui pensa que una reforma d’aquesta magnitud és impossible i que potser resulta més senzill buscar un encaix singular de Catalunya introduint en la nostra Constitució una disposició addicional específica. Estem disposats a parlar-ne. Però no estem disposats a quedar-nos amb els braços plegats mentre s’arruïna el millor període de la nostra història en comú.

L’experiència recent del referèndum escocès proporciona bones pistes per resoldre el problema: un mecanisme democràtic de consulta o ratificació a les urnes; una oferta ambiciosa de pacte inspirada en les tècniques federals; un desplegament de reconeixement i afecte adaptat al caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe d’Espanya; i, per començar, una disposició proactiva i intel·ligent al diàleg i la negociació necessaris.