• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Intervenció a la compareixença de Jordi Pujol i Soley

INTERVENCIÓ A LA COMPAREIXENÇA DE JORDI PUJOL I SOLEY

Palau del Parlament, 26.09.14

Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats,

Sr. Pujol, el seu comunicat del passat vint-i-cinc de juliol va commocionar la societat catalana. Vostè va confessar als ciutadans i ciutadanes de Catalunya que qui va ser president de la Generalitat durant vint-i-tres anys va cometre un frau fiscal continuat al llarg de més de 30 anys.

Sr. Pujol, jo no comparteixo l’opinió del president Mas que aquesta és una qüestió estrictament personal i familiar. I n’és bona prova el fet que vostè ha estat desposseït del seu tractament institucional i de les prerrogatives com a expresident de la Generalitat.

Estic encara menys d’acord amb el seu company de partit, exconseller dels governs que vostè va presidir i Alcalde de Barcelona, Xavier Trias, que va declarar que vostè, i cito literalment, “hauria de desaparèixer”. No. Vostè no ha de desaparèixer, vostè ha de donar comptes als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, a tots, als que el van votar i als que no van fer-ho però el van respectar com a president de la Generalitat.

El nostre grup hagués preferit que la seva compareixença se substanciés abans, però celebrem que finalment s’estigui produint i desitgem que pugui servir, en part, a “la reparació en el que sigui possible del mal i d’expiació per a vostè mateix”, paraules amb les que acabava el seu comunicat del passat vint-i-cinc de juliol.

Crec que convé precisar que la seva compareixença davant d’aquesta Comissió parlamentària no pot ni remotament comparar-se a una compareixença davant de la Justícia: aquí, al Parlament, vostè no és un acusat ni nosaltres som els seus jutges. Si convertíssim aquesta compareixença en un camp de batalla partidista, lluny de resoldre el problema, el faríem encara més profund. Aquí, a través nostre, vostè té l’oportunitat d’oferir una explicació als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, als que vostè havia de servir com a màxima figura institucional i referent ètic, i molts dels quals havien confiat en vostè com a dirigent polític.

Sr. Pujol, en la nostra opinió, l’engany que vostè ha confessat ha causat un gran mal a la política, al catalanisme, a la Generalitat i al país.

La seva confessió pública i l’acumulació de dades, indicis i rumors sobre la seva actuació i la de membres de la seva família han estès una densa ombra de sospita, una ombra tòxica insuportable, que ha malmès la credibilitat de la política catalana.

Som conscients de les especials circumstàncies que rodegen les revelacions que s’acumulen dia rere dia, i del fet que aquest cas, per desgràcia, no és l’únic cas d’irregularitats o delictes que afecten un responsable polític, la seva família o el seu partit.

Sr. Pujol, en cap cas, la intervenció del grup socialista es pot interpretar com un intent de negar la seva decisiva contribució a l’autogovern de Catalunya. Però, Sr. Pujol, mitjançant la seva compareixença avui al Parlament de Catalunya, vostè té l’obligació política, però també moral, de contribuir a reparar l’enorme dany que ha produït. Les seves explicacions d’avui haurien de constituir un primer pas en el necessari procés de recuperació de la confiança col·lectiva en la política i les institucions públiques catalanes. I els socialistes creiem que només podrem refer-nos col·lectivament d’aquest cop tan dur a través de la veritat, la transparència i l’exemplaritat.

Després del seu comunicat de juliol, la veritat, la transparència i l’exemplaritat exigeixen que vostè doni a conèixer amb precisió:

  • En primer lloc, el volum total defraudat per vostè i la seva família.
  • En segon lloc, els documents que acreditin l’origen de tots els ingressos que van escapar el control de la Hisenda pública.
  • I, en tercer lloc, els documents que acreditin l’evolució periòdica dels fons originals més els rendiments derivats de la seva gestió financera, des de 1980 fins a l’actualitat.

En la nostra opinió, l’evasió fiscal continuada, la utilització de paradisos fiscals, i l’absoluta opacitat de la procedència dels fons, que són per si mateixes condemnables, ho són encara més si la persona que ha comès o que ha emparat aquests delictes ha ocupat la màxima responsabilitat institucional del nostre país. Són fets que, com abans assenyalava, minen la moral col·lectiva, erosionen la política i ensorren el prestigi de les nostres institucions.

Vostè, Sr. Pujol, al fil de la querella sobre el cas Banca Catalana, va pronunciar l’any 1984 unes paraules que avui adquireixen una ressonància especial: “El govern central ha fet una jugada indigna. I a partir d’ara, quan algú parli d’ètica, de moral i de joc net, en parlarem nosaltres. No ells”.

Cal recordar que Banca Catalana, de la qual vostè en fou un dels principals directius, va fer fallida en presentar un forat patrimonial de més de 130.000 milions de pessetes l’any 1982. Des del nostre punt de vista, el desenllaç del cas Banca Catalana va ser utilitzat com una espècie de vacuna amb efectes molt nocius per a Catalunya.

A partir de llavors qualsevol indici, queixa o acusació que apuntés a un comportament irregular dels governs presidits per vostè o del seu partit, era titllat d’atac contra Catalunya, i un vel es va estendre sobre massa qüestions obscures que avui semblen sortir a la llum

A Catalunya, d’alguna manera va desaparèixer l’autoexigència, vàrem baixar la guàrdia i els mecanismes públics de control van deixar de ser eficaços. Tant és així que no han estat els instruments de control de les institucions catalanes els que han detectat les irregularitats que avui es van coneixent. I això és un problema greu de Catalunya.

En aquest sentit, cal reconèixer que tampoc els indicis que apuntaven al cobrament il·legal de comissions del 3% de l’obra pública van merèixer l’atenció que requerien. I encara no ha acabat el procediment judicial relatiu al cas del “Palau de la Música”.

I si el desenllaç del cas Banca Catalana va afeblir l’autoexigència de la societat catalana, la seva confessió ha afeblit també la nostra autoestima col·lectiva, senyor Pujol. Aquest cas ens produeix vergonya perquè el frau fiscal és intolerable, absolutament inacceptable en un responsable polític. I cal anar fins al final per fer net: ho ha de fer Hisenda, ho ha de fer la Justícia, ho ha de debatre el Parlament. Però, com deia abans, sense baralles partidistes, pel bé de tots. Cal depurar responsabilitats i cal que els que hagin defraudat o s’hagin aprofitat de la Generalitat, del seu Govern o del nom del seu president per fer negocis privats siguin condemnats i tornin els diners.

En aquest sentit, senyor Pujol, ¿pot vostè assegurar que cap persona del seu cercle familiar més proper no va utilitzar el seu nom o la seva influència per fer negocis privats il·lícits a l’empara de l’activitat del govern de la Generalitat de Catalunya?

La seva nota del vint-i-cinc de juliol és del tot insuficient. I les seves paraules introductòries d’avui tampoc no responen als molts interrogants que planen sobre aquest afer. I, per cert, per què va fer aquesta declaracioó el 25 de juliol de 2014 i no abans, molt abans?

I aquests interrogants són comprensibles. L’origen dels fons no declarats a Hisenda sembla ser un obscur llegat, del qual no s’aporta cap referència documental. Un llegat amagat a la seva germana. Convingui amb mi, senyor Pujol, que el mínim que es pot dir és que tot és ben estrany. De fet, com vostè sap, hi ha qui especula, que l’origen dels fons no declarats a Hisenda podria ser una oportuna venda d’accions de Banca Catalana just abans de la fallida utilitzant informació privilegiada. Per aquesta raó, per esvair tota sospita cal documentar exhaustivament l‘origen d’aquest capital.

D’altra banda, s’ha publicat que l’evolució del llegat, o del que sigui, podria haver produït uns rendiments sospitosos que, pel seu caràcter exorbitant, més aviat apunten a d’altres ingressos d’origen desconegut.

Uns ingressos que diverses fonts apunten com a provinents de negocis fets per diferents membres de la seva família més propera. I alguns d’aquests negocis sembla que s’haurien generat a l’escalf de l’activitat de la Generalitat quan vostè la presidia. Per aquesta raó és tan important que vostè acrediti tots els moviments dels comptes evadits fiscalment des de l’any 1980 fins a l’actualitat. ¿Pot fer-ho? ¿Pot desmentir categòricament la utilització de mecanismes de frau fiscal i d’evasió de capitals per amagar negocis a l’empara de l’Administració pública de Catalunya?

¿Per què va trigar tant a regularitzar aquests diners dipositats a l’estranger?

Avui vostè, senyor Pujol, té l’ocasió d’esvair aquests dubtes. Crec que és el mínim que li podem exigir en nom dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. És a ells i al nostre país que ens devem. Un país que, malgrat tot, té futur i té dret a encarar-lo amb esperança. Un país que mereix una explicació que només vostè pot donar.

Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.

INTERVENCIÓ EN EL TORN DE RÈPLICA

Sr. Pujol, nosaltres hem fet la intervenció que ens semblava que calia fer. Amb respecte a les persones, a les institucions, a la història. Però representem als ciutadans i ciutadanes de Catalunya que exigeixen, necessiten, requereixen d’unes respostes que no s’han produït.

  • No sabem encara perquè arriba precisament ara la seva confessió
  • No sabem encara perquè va trigar tant a regularitzar la seva fortuna a l’estranger
  • No sabem encara quin és el volum total defraudat
  • No sabem si pot documentar l’origen dels fons defraudats
  • No sabem encara els noms de les persones que gestionaven aquests diners
  • No sabem encara si pot documentar l’evolució d’aquestes quantitats, i
  • No sabem encara com explica la increïble fortuna que sembla somriure als seus fills i si aquesta fortuna té a veure amb negocis fets a l’empara de la Generalitat.

Vostè podrà dir, i està en el seu dret, que ha vingut aquí a contestar estrictament el que hi havia a la seva declaració del 25 de juliol, nosaltres ja li hem agraït la seva compareixença, però entendrà també que nosaltres, com a representants dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, estàvem, estem i estarem en l’obligació de plantejar aquestes qüestions fins obtenir una resposta satisfactòria.