• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Una alternativa sensata

UNA ALTERNATIVA SENSATA

Conferència de Miquel Iceta

Barcelona Tribuna, 5.11.14

 

Molt bon dia, autoritats, senyores i senyors, amigues i amics,

Vull agrair als organitzadors, La Vanguardia, l’Associació Espanyola de Directius i la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, així com als patrocinadors: Telefònica, Gas Natural Fenosa i Deloitte, la seva amable invitació a compartir el meu punt de vista sobre la situació política actual.

Vull agrair molt especialment les paraules de presentació de Miquel Roca i Junyent, a qui he respectat des de sempre i a qui el nostre país reconeix una autoritat política basada en la seva experiència i la seva destacada contribució com a ponent de la Constitució de 1978, fet culminant de la transició política de la que orgullosament em sento fill. Ja m’agradaria que la nostra generació fos capaç no ja de superar sinó d’igualar el consens i el caràcter constructiu que ens ha proporcionat el període més positiu de la història de Catalunya i Espanya.

Sóc plenament conscient que el principal problema al que ens enfrontem és la crisi econòmica i els seus efectes: l’atur, el creixement de les desigualtats, l’augment de la pobresa i la manca d’oportunitats especialment entre els més joves i els aturats de llarga durada. I m’he imposat no oblidar aquesta qüestió en cap intervenció pública que faig, encara que el tema central sigui un altre, com és obligat avui en una conferència que es produeix a pocs dies del 9 de novembre.

Aquesta conferència arriba en un moment especialment convuls de la política catalana: aprovació de la llei de consultes populars no referendàries, convocatòria d’una consulta que els socialistes ja havíem advertit que aquesta llei no podia emparar, impugnació de la llei i del decret de convocatòria per part del govern d’Espanya, suspensió de la llei i del decret de convocatòria per part del Tribunal Constitucional, substitució de la consulta suspesa per un procés participatiu, impugnació del procés participatiu per part del govern d’Espanya, suspensió del procés participatiu per part del Tribunal Constitucional, pretensió del govern de Catalunya de mantenir el procés participatiu…

Espero que el govern de la Generalitat, que l’administració com a tal, acati la resolució del Tribunal Constitucional i deixi el procés participatiu, que en tot cas s’acabarà produint amb un important seguiment, en mans dels voluntaris i les entitats impulsores.

Hem entrat en un bucle d’astúcies, legalismes i tribunals que no pot satisfer les legítimes demandes dels catalans. Demandes de canvis, de votacions de debò i d’una nova relació amb Espanya que fins i tot molts voldrien veure trencada per sempre. Però ningú està obtenint cap mena de satisfacció per l’actual estat de coses, que només sembla alimentar un conflicte sense sortida.

No vull fugir d’estudi sobre la jornada del dia 9 de novembre. Com vostès saben els socialistes no ens sentíem cridats a participar-hi perquè no compartíem ni el seu caràcter unilateral ni la pregunta que es formulava, i això no ha variat. Creiem que impugnar el procés participatiu va ser un error per part del govern d’Espanya perquè, suspesa ja la consulta inicial, a partir d’aquell moment es tractava només d’un exercici de mobilització que podia servir per donar sortida a molta gent que vol expressar la seva opinió i que té dret a fer-ho.

Naturalment acatem la decisió del Tribunal Constitucional d’ahir perquè respectem l’Estat de dret. Però seguim creient que, encara que estigui desproveït de tot suport institucional, el 9-N seguirà tenint un caràcter de mobilització i reivindicació que probablement la impugnació i la suspensió han contribuït a augmentar. El president Rajoy oblida un cop més que l’apel·lació al compliment de les lleis no resol per si sola el problema.

Per això, i sense menystenir en absolut la mobilització que es pugui produir, políticament ens preocupa més el dia 10 de novembre que el dia 9. I per això la meva intervenció se centrarà més en l’escenari post 9-N.

Però no voldria deixar de fer algun comentari sobre el camí que ens ha portat fins aquí.

Hem arribat fins aquí perquè els que havien de dialogar i negociar no ho han fet. Som aquí per un fracàs de la política. Som aquí perquè tenim dos governs que només es parlen a través dels tribunals: el govern d’Espanya que recorre al Tribunal Constitucional i el govern de Catalunya que presenta una demanda contra el govern d’Espanya davant del Tribunal Suprem. Aquest no és el camí per resoldre un problema polític. I el problema que tenim entre mans és un problema polític que només pot trobar solució a través del diàleg, la negociació i el pacte. I els que haurien de protagonitzar-ho han estat fins ara incapaços de fer-ho.

Som aquí perquè el PP va combatre a peu i a cavall l’Estatut votat pels catalans. Som aquí perquè el PP va presentar un recurs davant del Tribunal Constitucional que va acabar alterant un text legal que havia estat referendat per la ciutadania. Som aquí perquè no hi va haver reflexes polítics per evitar o esmenar aquesta anomalia democràtica. Som aquí perquè la política desenvolupada pel govern d’Espanya està caracteritzada per un afany recentralitzador i un escàs per no dir nul respecte a la realitat plurilingüe i pluricultural d’Espanya.

Però també som aquí perquè el president Mas va intentar cremar etapes avançant les eleccions el 2012, perquè el president Mas en constatar el seu retrocés electoral va establir amb ERC un acord per a la transició nacional i per garantir l’estabilitat parlamentària del Govern de Catalunya, que ha convertit aquesta legislatura en un compte enrere que havia d’acabar amb una consulta que finalment no es produirà. Pensar que en el marc d’una majoria absoluta del PP era possible fer el que CiU i ERC s’havien proposat de fer era quimèric.

De fet, encara recordo les burles que se’ns adreçaven als socialistes catalans quan parlàvem de la necessitat d’una consulta legal i acordada. Es pretenia obviar la realitat o fins i tot negar-la. Lamentablement la realitat és tossuda i crec que de forma voluntària o involuntària s’ha jugat amb els sentiments de la gent proposant objectius que no estaven al nostre abast. Votarem sí o sí es deia. Amb la llei o sense. Des del meu punt de vista, les coses no s’han fet gaire bé, ha primat l’astúcia i l’engany al rigor i l’excel·lència. I això no és bo.

No vull dir que la realitat hagi de limitar les nostres ambicions, però sí que crec que és obligació dels responsables polítics no desconèixer-la. No es poden alimentar falses expectatives que inevitablement porten a la frustració.

Vaig advertir ja fa molt de temps que s’estava produint una bifurcació en el catalanisme entre els que volen acumular forces per trencar amb Espanya i els que voldríem acumular forces per negociar una altra relació de Catalunya amb la resta d’Espanya. Això té a veure amb les estratègies i les aliances, ben diferents si l’objectiu és cercar un acord o justificar una ruptura.

El catalanisme històricament majoritari era tant reivindicatiu com pragmàtic, i cercava resultats, volia influir i manar a Espanya, no volia desentendre’s ni trencar amb ella. Volia que Espanya treballés en favor dels interessos dels catalans. I per això vull insistir en la idea que és molt diferent el camí si es vol acordar o si es vol trencar. I no els sorprendré si els dic que amb nosaltres es pot comptar per cercar l’acord i no per cercar la ruptura.

I això em porta ja al dia 10 de novembre. Molta gent s’haurà manifestat el dia 9. I a la política correspondrà proposar les prioritats per a la següent etapa. Una etapa que en teoria haurien de ser els dos anys que resten de legislatura, però que pot ser molt més breu si s’imposen les tesis dels que volen precipitar les eleccions, d’entre els que destaquen els que han acompanyat el president Mas des de l’inici de la legislatura i els que es van afegir amb entusiasme a l’acord sobre la doble pregunta encadenada del 12 de desembre de l’any passat.

Sembla que volen unes eleccions ràpides per declarar la independència, a través d’una declaració unilateral. Sí o sí, tornen a dir. I nosaltres tornem a dir que s’està fixant un objectiu enganyós. Molts no estem en favor de la independència, però és que una declaració unilateral d’independència seria immediatament impugnada i anul·lada, i cap país rellevant del món la reconeixeria. Seria un brindis al sol, una arriscada gesticulació que afegiria inestabilitat sense cap guany tangible.

Insisteixo a risc de fer-me pesat. El canvi de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya i la cerca d’un instrument per poder votar sobre el futur polític de Catalunya només trobaran solució pel camí del diàleg, la negociació i el pacte. I, per difícil que sigui, aquesta és l’única via. El PP haurà de decidir si emprèn la negociació ara, quan té majoria absoluta, o si la negociació haurà d’esperar les properes eleccions generals, en les que el PP no sols no té una majoria absoluta assegurada sinó que pot estar a l’oposició si hem de fer cas a les enquestes més recents.

No sé si unes eleccions precipitades a Catalunya ens donarien o ens traurien forces de cara a aquesta negociació amb les institucions espanyoles, però totes les enquestes anuncien un escenari polític i parlamentari de major fragmentació, polarització i inestabilitat. ¿Estarem millor o pitjor per negociar?

Sempre he defensat que cal esgotar les legislatures, especialment en aquests moments perquè ja venim d’una legislatura que es va acabar a la meitat. I des de fa temps defenso les quatre prioritats que crec que haurien de marcar el rumb dels dos propers anys de la política catalana:

  1. Impulsar el rellançament de la nostra economia i promoure la creació de llocs de treball
  2. Protegir l’Estat del benestar, prioritzant la sanitat i l’educació públiques, i enfortir els mecanismes de protecció social
  3. Regenerar la política i revitalitzar la democràcia, malmesa pels casos de corrupció que s’acumulen i la manca d’eficàcia en la resolució dels problemes que angoixen la ciutadania
  4. Negociar un nou acord amb la resta d’Espanya que ens permeti votar.

Aquesta és l’alternativa sensata a l’agitació i la desorientació que semblen haver-se instal·lat a la política catalana.

L’alternativa sensata és un nou acord que ens permeti votar. L’alternativa sensata és un pacte federal.

Cito literalment el document aprovat pels socialistes a Granada: “Creiem que en el federalisme es troben les millors solucions per reconèixer, respectar i integrar les diverses aspiracions nacionals que conviuen a Espanya”.

Des del nostre punt de vista, aquest nou pacte amb la resta d’Espanya passa per una reforma federal de la Constitució espanyola, que hauria de servir per acordar, entre d’altres, les següents qüestions:

  1. La definició d’Espanya com a Estat federal.
  2. El reconeixement de les singularitats pròpies de les nacionalitats històriques, tenint en compte els fets diferencials i els drets històrics ja reconeguts per la Constitució i els Estatuts vigents (article 5 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya).
  3. La definició precisa de les competències de l’Estat i de les pautes sobre el seu exercici, i l’atribució de totes les altres competències a les Comunitats Autònomes.
  4. La consideració dels temes lingüístics, educatius i culturals com a competència estricta de les comunitats amb llengua pròpia.
  5. La constitucionalització dels principis de solidaritat i ordinalitat que han de regular el finançament de les Comunitats Autònomes.
  6. La descentralització efectiva del poder judicial.
  7. La transformació de l’actual Senat en un Consell Federal integrat pels Governs autònoms.

La necessitat de sotmetre a referèndum aquesta reforma constitucional permetria que la ciutadania manifestés el seu suport o el seu rebuig a aquest nou acord.

Som ben conscients que hi ha tres elements fonamentals de l’anomenat ‘malestar català’ que cal abordar per la via del diàleg, la negociació i el pacte: el reconeixement del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe d’Espanya, la necessitat que la Generalitat pugui exercir sense entrebancs les seves competències, especialment en matèria de llengua, educació i cultura, i l’exigència d’un nou pacte fiscal que, com va dir el Tribunal Constitucional, ha d’excloure “el resultat de la pitjor condició relativa de qui contribueix respecte de qui se’n beneficia” (Fonament Jurídic 134 de la STC 31/2010 de 28 de juny). La reforma federal que proposem els hi dóna resposta, però sóc conscient que hi hauria d’altres fórmules per abordar-los i estem també disposats a estudiar-les. Com també poden haver-hi altres fórmules per aconseguir una consulta legal i acordada.

L’experiència recent del referèndum escocès proporciona bones pistes per resoldre el problema de fons: acordar un mecanisme democràtic de consulta o ratificació a les urnes; una oferta ambiciosa de pacte inspirada en les tècniques federals; un desplegament de reconeixement i afecte adaptat al caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüe d’Espanya; i, per començar, allò més important i que avui no tenim, una disposició proactiva i intel·ligent al diàleg i la negociació necessaris.

Per això no ens cansarem de repetir-ho, els i les socialistes de Catalunya seguirem treballant per un nou acord entre Catalunya i la resta d’Espanya que pugui ser sotmès al vot dels ciutadans i les ciutadanes del nostre país, perquè no ens resignem ni al manteniment d’una situació insostenible, ni al conflicte, el carreró sense sortida o la ruptura a la que ens condemnen les posicions radicalment enfrontades d’uns i altres.

Estem convençuts i convençudes que hi ha una majoria social disposada a avalar amb el seu vot un nou acord i ens comprometem a fer-lo possible a través del nostre esforç, les nostres propostes i la disposició a debatre-les i enriquir-les amb les aportacions dels demés. Ens mantenim així fidels al nostre compromís fundacional de garantir la unitat civil del nostre poble i a cercar permanentment l’entesa amb la resta de pobles d’Espanya.

Acabo. Sembla que aviat el Govern de la Generalitat enviarà al Parlament el projecte de pressupostos per al 2015. Segons va dir el propi president Mas, ho farà sense haver-los negociat abans amb ningú i sense tenir suport suficient per a garantir la seva aprovació. No em sembla que sigui la millor forma de fer-ho, però tant aquesta decisió o la decisió de convocar les eleccions de forma anticipada és la seva responsabilitat.

Nosaltres ja hem dit que estem disposats a explorar acords d’estabilitat, però han de ser acords de fons, no maniobres de distracció per anar passant o per fer la viu-viu. No són acords només per ajudar un Govern de Catalunya en dificultats. També ens agradaria associar aquests acords d’estabilitat a una perspectiva de negociació amb el Govern d’Espanya. Per negociar un nou acord com el que abans descrivia o, com a mínim, per desbloquejar una majoria dels 23 punts que el president Mas va posar sobre la taula del president Rajoy el passat 30 de juliol. 23 qüestions de les que avui hem sabut per boca del president Mas que només se n’ha resolt, i cito literalment, “la meitat d’una”. També convindria impulsar amb urgència un acord sobre la renovació del finançament autonòmic, així com revisar la distribució dels esforços entre els tres nivells de govern per reduir el dèficit públic. De tot això se n’hauria de parlar amb el govern d’Espanya.

Això és el que creiem que toca. El PSC pretén construir una alternativa sensata, amb eleccions o sense, intentant servir amb tanta ambició com modèstia, els interessos dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. I això em penso dedicar en cos i ànima.

Moltes gràcies per la seva atenció.