• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Conferència al Parlament Europeu

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA AL PARLAMENT EUROPEU (02.12.14)

En primer lloc, vull agrair l’amable invitació a pronunciar aquesta conferència al Parlament Europeu, la màxima institució de la Unió Europea, la nostra pàtria comuna, el projecte compartit pel que passa el nostre futur. El nostre futur com a catalans i espanyols passa, indubtablement, per Europa. Per una Espanya federal dins una Europa federal.

Començo pel moment que més titulars i expectació ha generat de la situació política que viu Catalunya des de fa uns anys: el 9 de novembre. El 9 de novembre es va produir a Catalunya una gran mobilització ciutadana, reflex d’un gran malestar directament associat amb l’encaix de Catalunya a Espanya, però també, i això és quelcom que sovint s’oblida, amb la crisi econòmica i amb els efectes de les retallades i de l’austeritat dogmàtica practicada pels governs de Catalunya i d’Espanya.

Més de dos milions de persones van participar en una gran mobilització que tenia molt de protesta i que va ser la culminació de quatre anys de creixent reivindicació nacional, després de la Sentència del Tribunal Constitucional que va alterar l’Estatut votat en referèndum pels catalans i les catalanes. Més de quatre milions de ciutadans no hi van participar.

Un cop ha passat aquest moment, crec que a Catalunya s’obre el camí de la política. Després de dos anys d’enfrontament permanent entre el govern de Catalunya, que ha pres un seguit de decisions respecte la qüestió territorial de manera unilateral, i el govern d’Espanya que, absolutament tancat al diàleg sobre la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya, es limita a dir que cal complir la llei. Tant Mariano Rajoy com Artur Mas semblen incapaços de dialogar.

Així doncs, després del 9 de novembre és el moment de la política i, m’atreviria a dir, el moment de la bona política. Perquè política a Catalunya i a Espanya n’hi ha, però n’hi ha massa de la dolenta.

Després del 9-N Artur Mas ha fixat l’objectiu que ell realment persegueix: unes eleccions plebiscitàries, no previstes en l’ordenament jurídic espanyol ni català, en què es planteja que, si hi ha una majoria de partidaris de la independència, caldrà avançar de forma unilateral cap a la secessió.

Quelcom que, des del nostre punt de vista, seria equivocat, perillós, situaria Catalunya fora de l’Estat de dret i no trobaria cap reconeixement internacional seriós. Un escenari incert amb propostes enganyoses. Un nou error del govern de Catalunya i un nou engany per la ciutadania.

Els socialistes, en canvi, plantegem un escenari diferent. Tenim clar que així no podem seguir i que ens cal trobar un nou marc de relacions entre Catalunya i Espanya. També tenim molt clar que no hi haurà cap solució estable a la situació actual a Catalunya si no pot ser referendada pels ciutadans a les urnes. Però per arribar a aquest punt no hi ha altre camí que el del diàleg, la negociació i el pacte.

Quelcom que vol dir, també, que no trobarem cap solució que no vingui de la mà de la política. A Catalunya necessitem una solució política a un problema que és polític. En aquest sentit, els intents de judicialitzar la qüestió per part del govern de l’Estat, que ha presentat una querella contra el president de Catalunya, són un greu error que no porten enlloc mentre la situació de tensió i el malestar van creixent.

És per tot això, que des del PSC pensem que caldria que el govern de Catalunya aprofités els dos anys que encara resten per acabar la legislatura per treballar fermament en quatre àmbits prioritaris per solucionar els problemes de la gent:

1.- Rellançament econòmic i creació de llocs de treball

2.- Protecció de l’Estat del benestar i dels sistemes públics de salut, educació i serveis socials.

3.- Regeneració de la democràcia amb mecanismes de transparència i de combat contra la corrupció i el frau fiscal.

4.- Nou pacte polític entre Catalunya i la resta d’Espanya a través d’una reforma constitucional federal que sigui sotmesa al referèndum dels ciutadans.

Em voldria estendre ara explicant alguns aspectes concrets de la proposta socialista de reforma constitucional federal. Una solució que resolgui els problemes i disfuncions de l’Estat de les Autonomies, generalment reconeguts per tots en el seu funcionament al llarg dels darrers 36 anys; i que, a més, reconegui Catalunya com a Comunitat nacional; asseguri l’autogovern garantint les competències de la Generalitat i de forma especial aquelles que tenen a veure amb l’educació, la cultura i la llengua; creï institucions de caràcter federal com un Senat territorial; i promogui un pacte fiscal que essent solidari preservi el principi d’ordinalitat.

Habitualment resumim la nostra proposta en quatre “R’s”:

Reconeixement de Catalunya com a comunitat nacional i d’Espanya com a Estat plurinacional, pluricultural i plurilingüe.

Regles federals clares que fixin en la Constitució les competències de l’Estat i atribueixin la resta a les Comunitats Autònomes.

Recursos, assegurant la solidaritat entre les Comunitats Autònomes, però també que les Comunitats que contribueixen a la solidaritat no acabin quedant en pitjor condició relativa que les que reben la solidaritat.

Representació de les Comunitats Autònomes a través d’un Senat federal com el Bundesrat alemany.

Volem resoldre el problema de Catalunya amb la resta d’Espanya, recuperant els afectes mutus i oferint un nou tracte, que és el que va permetre a Escòcia la victòria del no a la independència en el referèndum del passat setembre.

Els eixos bàsics de la nostra proposta de reforma federal són:

  1. La transformació de l‘Estat de les Autonomies en un Estat federal.
  2. El reconeixement de les singularitats pròpies de les nacionalitats històriques, tenint en compte els fets diferencials i els drets històrics ja reconeguts per la Constitució i els Estatuts vigents (article 5 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya).
  3. La definició precisa de les competències de l’Estat i l’atribució de totes les demés a les autonomies.
  4. La incorporació dels drets socials com a drets de ciutadania i la garantia del seu exercici en condicions d’igualtat.
  5. La consideració dels temes lingüístics, educatius i culturals com a competència estricta de les Comunitats Autònomes amb llengua pròpia.
  6. La constitucionalització d’un sistema de finançament de les Comunitats Autònomes informat pels principis de solidaritat i ordinalitat (entès aquest darrer com ho fa la STC 31/2010 de 28 de juny en el seu Fonament Jurídic 134 “excloent la pitjor condició relativa de qui contribueix respecte de qui se’n beneficia”).
  7. La territorialització del sistema de govern del Poder Judicial.
  8. La transformació de l’actual Senat en un Consell Federal amb presència dels governs autonòmics.
  9. L’aprofundiment del caràcter democràtic, participatiu i deliberatiu dels nostre sistema polític i institucional.
  10. L’enfortiment dels municipis com a garants de la cohesió social, vectors de desenvolupament econòmic i vertebradors del territori.

Una reforma constitucional que, més enllà de les qüestions relatives a l’organització territorial, també proposem que inclogui altres aspectes adreçats a fer front a les conseqüències de la crisi social i les polítiques de retallades i austeritat dogmàtica que patim, i també a la greu crisi institucional que, arran dels casos de corrupció sorgits, ha erosionat la confiança de la ciutadania en les institucions i causa el descrèdit de la política.

Així, la reforma de la Constitució també hauria de blindar tot un seguit de drets i llibertats que davant determinades conjuntures econòmiques o socials, poden ésser posats en risc per l’acció política d’un determinat govern. Creiem que cal introduir a la Constitució el reconeixement i la protecció del dret a la salut i la seguretat social, el reconeixement com a dret de ciutadania dels drets a unes pensions suficients i a un sistema de serveis socials, garantir constitucionalment l’accés a l’educació en condicions d’igualtat, així com, ampliar l’àmbit del dret a la igualtat de tracte i a la no discriminació.

I la reforma de la Carta Magna ha d’introduir, també, mecanismes per a l’aprofundiment i la modernització de la nostra democràcia ampliant els mecanismes de participació ciutadana en la presa de decisions; millorant la representativitat dels parlamentaris; reduint els aforaments; eliminant els indults per causes polítiques; assegurant la transparència en el funcionament de les institucions i els partits; i incrementant els mecanismes de prevenció i càstig penal dels casos de corrupció política.

Aquesta reforma constitucional federal haurà de ser sotmesa a referèndum de tots els espanyols, i volem que els catalans la votin de forma majoritària. Volem un nou acord que sigui referendat pel conjunt de la ciutadania. Així doncs caldrà convèncer els que no volen trencar i aquells que avui se senten empesos cap a la independència perquè no veuen ara per ara un camí alternatiu per millorar el nostre autogovern i l’adequat reconeixement de la nostra realitat nacional.

Però, vull subratllar-ho, tots aquest camins formen part d’una única via, la via del diàleg, la negociació i el pacte. Rebutgem qualsevol deriva unilateral o que se situi fora de l’Estat de dret perquè és un camí condemnat al fracàs. Amb això, no vull dir que la nostra proposta sigui un camí senzill ni planer, i que no requereixi també d’una important dosi de fermesa i reivindicació.

Volem subratllar l’enorme responsabilitat del govern Rajoy i del PP en tot aquest estat de coses. Des de l’origen del malestar a Catalunya: campanya contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006; recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut referendat a les urnes que va tenir com a resultat la sentència del Tribunal Constitucional que n’anul·lava una part. Des de que va tornar al govern el 2011, política recentralitzadora i polítiques que traspuaven una gran manca de respecte vers aspectes rellevants de la identitat catalana, com la llengua i la cultura. Fins al bloqueig actual i la negativa al diàleg en el que només s’esgrimeix l’exigència de respecte a la legalitat, que compartim, però que no és suficient per resoldre els problemes. Cal, per part del govern del Partit Popular, una proposta concreta per resoldre el problema de fons.

Malauradament, em temo que els càlculs electorals s’han imposat tant a al partit que governa Catalunya, CiU, com al partit que governa Espanya, el PP, i això està impedint el normal i exigible diàleg entre governs.

Un diàleg que els socialistes no ens cansarem d’exigir, de la mateixa manera que no deixarem de reclamar un acord pel màxim respecte per la nostra comunitat nacional i el màxim autogovern front el trencament, que creiem que no té sentit en el món actual d’interdependències creixents i de sobiranies compartides del procés de construcció europea i del procés de globalització econòmica.

I dedicaré la part final de la meva intervenció a fer unes breus reflexions sobre quin penso que ha de ser el paper de la Unió Europea al món i cap on crec que ha de caminar la construcció europea en els propers anys.

En primer lloc, la Unió Europea s’ha construït a base de voluntat política, de grans acords, de generositat, de cessions, gràcies a la política en majúscules, i avui dia és molt més que un model geoestratègic. És un projecte polític, econòmic, de drets, pau i prosperitat compartida. Avui la UE representa un determinat model social i de garantia de drets i llibertats i aquest fet ens atorga, a tots els que en formem part, una responsabilitat rellevant en la seva promoció i en la seva defensa en uns moments en què aquest model no és precisament el que sembla que s’imposi en els principals paisos emergents.

Avui la UE representa aproximadament 500 milions de ciutadans o, el que és el mateix, el 7% de la població mundial, un 25% del PIB mundial i és el major donant d’ajut al desenvolupament. Ara bé, les perspectives econòmiques a Europa estan tenyides d’una gran incertesa i, en aquest món interdependent i de competència ferotge, la UE té reptes molt importants als que fer front com unes taxes de productivitat inferiors a les de potències emergents, una gran dependència energètica, una demografia en declivi, un sistema educatiu amb taxes d’abandonament i fracàs elevades…

Si som capaços de respondre a tots aquests reptes i de fer-ho amb èxit, voldrà dir que hem salvat el nostre model social i de drets de les amenaces a que la globalització i l’auge d’altres models econòmics i socials el poden sotmetre. Aquest ha de ser, sense cap mena de dubte, el nostre objectiu prioritari.

Per fer-ho cal avançar sense més demora cap a una veritable unió política, cap a una veritable Europa federal que reforci la unió econòmica i monetària que tenim amb la unió bancària i fiscal, i que siguem capaços també d’articular el que penso que hauria de ser una unió social. I també, perquè no dir-ho, cal aprofundir en el model democràtic de la Unió.

En l’àmbit econòmic, és una bona notícia el pla que el nou president de la Comissió, el sr. Juncker ha proposat. Segurament insuficient, però necessari per passar de les polítiques d’austeritat, injustes i ineficients, a polítiques de reactivació del creixement, de la inversió i de la creació d’ocupació.

Un element important en aquest canvi de rumb en matèria de política econòmica ha de ser la flexibilització dels objectius de dèficit i del calendari per assolir-los, i això acompanyat d’un pla europeu de reindustrialització imprescindible pel sud d’Europa, a banda de destinar fons específics a polítiques d’ocupació o incrementar la dotació pressupostària de la garantia d’atur juvenil.

El paper del BCE també s’hauria de reorientar. Aspirarem a un BCE més actiu en la prestació directa de crèdit, no només vetllant per l’estabilitat de la moneda, sinó també per l’estímul del creixement, com la Reserva Federal dels Estats Units o el Banc d’Anglaterra.

I mentre avancem cap a una unió bancària, que permeti evitar problemes avui superats com els relatius a la recapitalització bancària que va suposar una càrrega molt important en el dèficit públic dels Estats i que es va acabar traduint en retallades socials, és important també arribar a un acord de mutualització del deute i reduir així el cost de l’endeutament.

Un altre combat imprescindible ha de ser per l’harmonització fiscal, la lluita contra el frau i els paradisos fiscals en la que els socialistes estem compromesos, i combatre el dumping… Tenim molt de camí a recórrer. Perquè si volem polítiques socials europees, ens calen també polítiques fiscals comunes, i això a dia d’avui es limita a la taxa sobre les transaccions financeres que en principi recaptaran directament els Estats que l’aplicaran.

I, sobretot, cal revisar el pressupost comunitari. I, en aquest sentit, considerem imprescindible augmentar el pressupost que ara és només de l’1% del PIB de la UE, i intentar replantejar les seves prioritats (per exemple, ampliant el percentatge dedicat a la R+D+i que avui representa només el 5%) i reorientar-les per tal de satisfer els objectius econòmics i d’inversió i desenvolupament social, en capítols tan fonamentals com la R+D+i, l’educació, la cohesió social i territorial o la protecció del medi ambient. Cal posar el pressupost europeu al servei dels grans projectes de futur.

Europa te un pla, l’estratègia UE 2020 per un creixement sostenible i intel·ligent… No podem repetir el fracàs de l’estratègia de Lisboa que deia que al 2010 seríem l’economia basada en el coneixement mes avançada del món.

Unió social. Ens cal una convergència no només econòmica i financera sinó pel que fa als estàndards socials i laborals, compartir la prosperitat. Com? Doncs per exemple de la mateixa manera que la UE avui imposa uns determinats objectius de dèficit, buscar la convergència en objectius més socials com pot ser garantir uns determinats nivells d’inversió en educació (per als socialistes catalans la xifra seria d’un 6% mínim)… Salari mínim europeu, renda mínima garantida…que facin possible una convergència social entre els Estats membres, de manera que cap país, dels que tenen uns estàndards socials més alts, els vegi reduïts però que, alhora, permeti a d’altres països millorar els seus nivells de benestar i reduir les desigualtats socials.

Es tracta de refer així el pacte social europeu.

D’altra banda, ens cal un major aprofundiment democràtic en el funcionament de la Unió per guanyar en confiança ciutadana. L’objectiu: una Europa molt més comunitària i menys intergovernamental. Passar d’una unió d’Estats a una unió de ciutadans. Per fer-ho possible, cal dotar de més pes en la presa de les decisions el Parlament europeu i que aquest pugui exercir un veritable control democràtic; reforçar els mecanismes de democràcia participativa perquè participar políticament a la UE sigui per a la ciutadania molt més que votar cada 5 anys.

I acabo. Totes aquestes reflexions sobre Catalunya, sobre Espanya, sobre Europa em porten a refermar-me en la idea que davant els importants reptes del món actual, els instruments més útils continuen sent el diàleg i la política per fer possible el vell i, a la vegada, tan actual ideal d’un món sense nacions enfrontades, de tolerància i de convivència entre diferents.

Moltes gràcies.