INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA EN EL DINAR COL·LOQUI AMB L’ASOCIACIÓN PARA AL PROGRESO DE LA DIRECCIÓN (APD)
11 de febrer de 2015
Vull agrair l’APD l’amable invitació a participar en aquest dinar col·loqui, per donar-me l’oportunitat de compartir amb tots vostès la meva visió sobre la situació de Catalunya i la meva opinió sobre cap on hauríem d’anar.
Si em permeten, centraré bona part de la meva intervenció en aspectes de caire econòmic, tot i que també faré alguna al·lusió al problema polític que centra la vida política del país en els darrers anys. Segurament en el col·loqui posterior tindrem ocasió de parlar-ne.
En tot cas, permetin-me aquesta llicència que suposa parlar poc del que avui es parla molt. Sovint tinc la sensació que a Catalunya estem massa centrats en un sol tema, que també és important però ni molt menys és l’únic important, i que conseqüentment parem molt poca atenció a qüestions que afecten molt Catalunya i el nostre present, el nostre dia a dia, i que són essencials per a dibuixar el nostre futur, que pot estar ple de noves oportunitats i de progrés, o no estar-ho si seguim dedicant gran part de la nostra energia col·lectiva al monotema. I per això els propers anys seran crucials. Per tant, és fonamental parlar d’aquestes altres qüestions cabdals, de l’economia i de les empreses, i és fonamental actuar per no deixar escapar cap oportunitat.
Començaré amb una afirmació per a mi bastant òbvia de la que no se’n parla prou: el principal problema avui a Catalunya és l’atur, l’increment de la pobresa i les desigualtats, i la manca d’oportunitats per a molts ciutadans.
Per tant, Catalunya necessita un govern que posi els cinc sentits en aquestes qüestions. Que prioritzi la recuperació econòmica com a objectiu fonamental de la seva acció; que dediqui la majoria dels seus esforços a generar noves oportunitats de creixement per a les empreses, noves inversions al país i nova ocupació; i que treballi per consolidar canvis en el nostre sistema econòmic i productiu per evitar que ens torni a colpejar una crisi similar a la que hem viscut en els darrers anys. Per això cal potenciar sectors d’activitat econòmica basats en el coneixement, la tecnologia i la innovació.
Per fer-ho possible, en primer lloc, cal estar amatents a tot allò què passa al món i a Europa, i el Govern de la Generalitat de Catalunya ha d’estar preparat per respondre el millor possible aprofitant al màxim les oportunitats que puguin venir d’Europa i evitant els possibles greuges. Per exemple, (1) ¿quina és la valoració del Govern de les excepcionals mesures de política monetària d’expansió quantitativa (Quantitative Easing) posades en marxa pel BCE en relació a l’economia catalana i, en particular, a les entitats financeres amb seu a Catalunya –La Caixa i el Banc Sabadell-? (2) ¿Com creu el Govern que incidirà a Catalunya el pols entre el nou Govern de Grècia i la Comissió Europea i, en general, el debat europeu sobre la renegociació del deute tenint en compte que l’economia catalana està fortament endeutada (amb un deute públic i privat equivalent a més del 300% del PIB català)? (3)¿S’ha preocupat el Govern de com podria afectar a Catalunya el tractat de lliure comerç i inversions (TTIP) que estan negociant la UE i EEUU? (4) ¿Què s’està fent des del govern per respondre a les conseqüències en el sector agroalimentari català del conflicte bèl·lic entre Ucraïna i Rússia i del bloqueig rus als productes europeus? (5) ¿Què en pensa el Govern de la Generalitat de la intensa caiguda del preu del petroli i de l’auge del shale gas i el shale oil extrets mitjançant tècniques de fractura hidràulica (fracking) en el context d’un país –Catalunya- que té una fortíssima dependència energètica? (6) ¿Què cal fer en el nostre país per aprofitar al màxim el Pla Juncker?
En segon lloc, cal tenir clar que tot i que les xifres macroeconòmiques afortunadament estan millorant, la majoria de ciutadans encara no ha percebut en el seu benestar ni en la seva butxaca aquestes millores. Si no hi ha sotracs imprevistos (i penso particularment en la situació de Grècia), l’economia catalana podria créixer per sobre del 2,5% en termes reals enguany. Però, des del meu punt de vista, és crucial que siguem capaços de fer que la gent noti que es generen llocs de treball i es recupera el seu poder adquisitiu per consolidar les bases de la recuperació econòmica. [Catalunya creix 1,2%, Espanya 1,4%]
En aquest sentit, la creació d’ocupació i la reducció de l’atur són fonamentals: calen decidides polítiques actives d’ocupació fins que arribin a representar el 0,5% del PIB, és a dir, fins a situar-nos en la mitjana europea (actualment no arriba a casa nostra al 0,2%). La lluita contra l’atur és essencial, especialment, l’atur de llarga durada i que afecta persones més grans de 45 anys, i aquell que afecta els més joves. Ens calen plans de xoc específics per fer-hi front, perquè ni com a societat ni com a economia ens podem permetre perdre tot aquest talent.
Fa unes setmanes es publicava el nou índex de competitivitat regional europeu (RCI) que en la seva edició del 2013 situa Catalunya en la posició 153, perdent 47 llocs en relació a l’anterior anàlisi (2010). És l’economia regional que major retrocés pateix i això és molt preocupant. Dos dels principals motius del descens són els índex de l’atur i els elements d’innovació en la nostra economia. Del primer n’he parlat, del segon val a dir que és cert que Catalunya té en alguns aspectes una recerca d’excel·lència i publiquem a les millors revistes científiques del món però no hem assolit un sistema d’innovació que permeti aprofitar de manera eficient el coneixement generat a través de la recerca per millorar la competitivitat del teixit empresarial, i aquí tenim un gran repte que abordar amb els diversos agents: universitats, centres de recerca, centres tecnològics i el sector empresarial. Per exemple, vàrem signar l’any 2008 el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació amb tots els agents socials i econòmics, i avui no es compleix aquest acord, en els darrers 4 anys el Govern de la Generalitat ha reduït les partides pressupostàries associades a la R+D+i un 30%. Un greu error, retrocedir en suport a la innovació i el coneixement.
També són imprescindibles polítiques públiques molt més contundents contra la pobresa i les desigualtats. Com encertadament ha subratllat recentment el president dels EEUU Barack Obama, la lluita contra les desigualtats serà un dels principals reptes dels països avançats durant els propers lustres. A Espanya i a Catalunya, la reducció de l’atur és una condició sine qua non per disminuir la pobresa i les desigualtats, però també és imprescindible una profunda reforma fiscal que, sense apujar necessàriament els tipus impositius de les principals figures tributàries, aconsegueixi incrementar els ingressos públics (que a Espanya són dels més baixos de la UE en relació al PIB), alhora que incrementi la progressivitat efectiva del sistema, eliminant els abundants beneficis fiscals de caràcter regressiu i els nombrosos mecanismes d’elusió fiscal accessibles només per a les grans empreses i les persones amb elevats nivells de renda i riquesa. I reforçar de veritat la lluita contra el frau fiscal amb reformes legislatives però també augmentant els recursos destinats a la gestió tributària -Espanya només hi dedica el 0,1% del PIB mentre els grans països de la UE, el 0,5%-.
Voldria fer, aquí un breu incís respecte els pressupostos de la Generalitat del 2015 que el Govern de CIU (i amb el suport d’ERC) ens han presentat i que em semblen profundament insatisfactoris: per exemple, des de 2010 acumulen retallades en l’Estat del benestar (salut, educació i polítiques socials) superiors al 20% en termes reals i redueixen les polítiques de suport a l’economia, ja sigui en l’àmbit de la indústria o la innovació. En aquest darrer àmbit, la retallada és del 90%, hem passat de dedicar al 2010 199M€ a dedicar-ne enguany 21M€.
Així mateix, ens presenten uns pressupostos que no pal·lien l’emergència social provocada per l’austeritat i la crisi, alhora que tampoc dediquen recursos al rellançament de l’economia. Es fa difícil, amb aquestes dades, veure quines són les prioritats del Govern, més enllà de generar estructures d’Estat, mentre l’estat de les nostres estructures és avui més que deficient.
Menció a part mereix el fet insòlit que les xifres d’ingressos dels pressupostos presentats al Parlament de Catalunya són significativament diferents respecte la informació remesa al Ministeri d’Hisenda i a la Comissió Europea. En concret, 2.183 milions d’euros d’ingressos que a Catalunya es presenten com a deute de l’Estat que es pagarà el 2015 desapareixen en el Pla Econòmic Financer enviat a Madrid mutant en 1.430M€ de concessions administratives, 58M€ per compensació de l’impost sobre dipòsits d’entitats financeres i 167M€ de privatitzacions addicionals a les previstes. En tot cas, més enllà del gravíssim menysteniment al Parlament de Catalunya i als ciutadans que aquest fet representa, l’economia catalana no es pot permetre un govern poc rigorós i poc seriós que juga l fet i a amagar amb un volum de fons equivalent al 10% dels ingressos públics de la Generalitat o a l’1% del PIB anual de Catalunya.
En tercer lloc, cal fer una aposta decidida per la indústria a Catalunya sense oblidar, és clar, el foment d’empreses agroalimentàries i de serveis. Catalunya té un fecund passat industrial i no podem renunciar-hi. En el futur el sector industrial ha de continuar tenint un pes important a l’economia catalana. Cal dotar-lo de capacitat per competir en condicions d’avantatge en els mercats internacionals. Això implica una aposta decidida per la recerca, el desenvolupament i la innovació (R+D+i) tant en nous sectors, com poden ser la biotecnologia com la biomedicina, la cultura i l’audiovisual, com en sectors madurs, com, per exemple, l’agroalimentari o l’automòbil.
Ens cal un sector empresarial capaç de competir amb les empreses de referència mundial, i això implica competir en valor afegit i en qualitat, no competir en costos com en el passat. Per tant, és moment de recuperar i augmentar els nivells d‘inversió en R+D+i. Tant la realitzada des del Govern de la Generalitat de Catalunya, que com ja he assenyalat ha patit fortíssimes retallades en els darrers anys, com la realitzada mitjançant la col·laboració público-privada. I també serà essencial recuperar les mesures d’estímul a la inversió empresarial en general i que el Govern de la Generalitat posi en marxa d’una vegada per totes, tal i com es va comprometre a fer, el Pacte Més Indústria (signat pel govern, patronal, sindicats, universitats i col·legis professionals el 2012 i que incloïa 138 mesures) i, en concret, aquells acords relacionats amb:
– la priorització per part de la Generalitat de les seves línies creditícies i inversores en el foment de l’activitat productiva per aportar liquiditat a les empreses.
– els incentius públics per a la transferència de coneixement entre centres tecnològics i empreses; l’impuls del sector púbic com a tractor d’innovació empresarial; i la creació de mecanismes per a afavorir el mecenatge privat d’activitats de R+D+i
– el suport públic i l’acompanyament a la internacionalització de les empreses catalanes
En quart lloc, cal incrementar el suport a les petites i mitjanes empreses, els emprenedors i els autònoms, mancats de crèdit, de suport públic i d’estabilitat institucional, especialment si tenim en compte que el nostre és un país amb un pes relatiu molt important de PIMES i microPIMES, que també són generadores de riquesa i de llocs de treball. En aquest sentit, caldria repensar el paper de l’Institut Català de Finances (ICF) com a banc públic català per donar suport sobretot a les PIMES catalanes, contribuint a trencar el cercle viciós causat per les severes restriccions de crèdit.
I, en relació als problemes de liquiditat de moltes empreses, que sovint esdevenen problemes de solvència letals, és urgent, també, afrontar el problema de la morositat i ser estrictes en el compliment de la llei tant entre el sector públic, com entre públic i privat. Cal afrontar els canvis en el sistema que siguin necessaris per evitar que les dificultats econòmiques de les administracions públiques les acabi patint el sector productiu.
En aquest sentit, crec que és peremptòria una revisió del sistema de finançament autonòmic que, a més de consagrar nous principis com l’ordinalitat o una autèntica corresponsabilitat fiscal, permetés eixugar una part del deute de les Comunitats Autònomes, que seria assumit pel Govern espanyol mitjançant una quitança del deute públic de les Comunitats amb el govern espanyol generat en els darrers anys. Recentment, el Govern espanyol ha donat un primer pas en aquesta direcció que cal celebrar, però és insuficient.
En el passat, totes les revisions dels successius models asseguraven que quan entrava en vigor un nou sistema de finançament totes les Comunitats Autònomes disposaven de més recursos públics que amb el sistema anterior. Això facilitava molt les negociacions i l’acord, però amb la conjuntura econòmica actual el marge fiscal del Govern espanyol és tan estret que això no sembla possible
Aquesta quitança equivaldria, doncs, a aquest increment de recursos que ara no es pot produir i, així, totes les Comunitats Autònomes hi sortirien guanyant perquè passarien a tenir una situació financera més sanejada, rebaixarien encara més la seva despesa en concepte de pagament d’interessos del deute i, de pas, es corregiria parcialment la gran injustícia que en els darrers anys ha representat la molt desequilibrada distribució dels objectius de dèficit públic entre l’Administració central i les CCAA en perjudici d’aquestes.
D’altra banda, és imprescindible que el nostre sistema productiu aprofiti al màxim tot el talent del que Catalunya disposa. És altament ineficient la fuita de talent que en els darrers anys s’està produint a casa nostra, perquè invertim com a societat en la creació d’un talent – a través d’un sistema educatiu i universitari de qualitat – que després es desenvolupa fora per la nostra incapacitat de retenir-lo. Per tant, cal promoure plans per evitar l’emigració obligatòria de milers de joves i per afavorir el retorn dels que ja han marxat.
En sisè lloc, cal plantejar de manera seriosa l’impuls de la transició energètica verda, incorporant criteris ecològics i de sostenibilitat en les polítiques públiques, alhora que es potencien energies alternatives als combustibles d’origen fòssil, i es fomenta la creació de parcs d’energia i la vinculació de les inversions urbanes a les energies renovables.
Aquestes són, a grans trets, les propostes dels socialistes de Catalunya per al futur econòmic del nostre país. Les que marcaran el nostre programa electoral per a les noves eleccions anticipades del proper mes de setembre.
Un avançament electoral del que, com sabran, no compartim la necessitat de fer-lo perquè afegeix incertesa política i vuit mesos d’interinitat al ja convuls panorama polític català. I avui Catalunya necessita estabilitat política i institucional, i un compromís ferm del govern amb l’estímul econòmic i el suport a les empreses. Un govern que tingui el cap en allò que és essencial, que elabori i desplegui uns pressupostos rigorosos i que no amplifiqui qüestions que poden fer mal a la nostra economia. I que sigui capaç, per exemple, de reaccionar a dades tan preocupants com la caiguda de la inversió estrangera a Catalunya durant els primers 9 mesos del 2014.
Catalunya necessita un govern centrat en allò imprescindible i urgent: la situació econòmica i social, alhora que disposat a resoldre el principal problema polític que tenim: l’encaix de Catalunya a Espanya a través de l’única via possible: el diàleg, la negociació i el pacte.
Respecte aquesta qüestió i el full de ruta (per dir-ho d’alguna manera perquè encara no en coneixem molts aspectes substantius) marcat per CiU i ERC, voldria fer alguns apunts breus i, com els deia, si volen en podem parlar més després:
a) Crec que el full de ruta Mas-Junqueras no serveix per res més que per amagar els fracassos de Mas (pacte fiscal, reduir l’atur a la meitat, consulta vinculant el 9N i llista conjunta per a unes eleccions de caràcter plebiscitari).
b) Unes eleccions autonòmiques no són un referèndum sobre la independència.
c) Volen aconseguir una majoria absoluta independentista al Parlament que ja tenen i volen fer una declaració de sobirania al Parlament que ja van fer a principis de 2013 i que el TC va anul·lar.
Per tant, tinc la convicció que el President Mas, CiU i ERC van llençant propostes i van fent fugides endavant que no ens porten enlloc i que únicament serveixen per embolicar la troca, per fer un soroll constant que no aporta cap solució al problema i que, a més, allunya dels focus qüestions essencials avui a Catalunya, com l’atur, les rampants desigualtats o la consolidació de la incipient recuperació econòmica.
Davant d’això, els socialistes proposem, com els deia, que l’única sortida és el diàleg, la negociació i el pacte. I, en concret, proposem una reforma federal de la Constitució, un nou acord entre Catalunya i la resta d’Espanya que pugui ser votat per tots.
Per fer-ho necessitem uns governs diferents a Catalunya i a Espanya. Espero que els tindrem ben aviat.
Moltes gràcies.
Arxiu de Miquel Iceta 