• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Memoràndum urgent pels presidents Mas i Rajoy

MEMORÁNDUM URGENTE PARA LOS PRESIDENTES MAS Y RAJOY (30.11.14)

Estimados presidentes,

La jornada del 9 de noviembre ha marcado otro hito en la cadena de desencuentros de los gobiernos español y catalán. Si el 9-N ha puesto claramente de manifiesto que el sentimientoindependentista, aun siendo muy significativo, no es mayoritario, también ha reflejado, una vez más, la insatisfacción profunda de una parte importante de la sociedad catalana con respecto a la actual relación entre Catalunya y el resto de España.

El paso del tiempo ha demostrado que el problema, lejos de desaparecer, se va enconando y el margen para solucionarlo, lejos de ampliarse, se va estrechando. La querella presentada contra el ‘president‘ de la Generalitat es el último y más grave episodio de un desencuentro que, de persistir, solo puede conducir a un enfrentamiento del que no puede derivarse beneficio alguno para nadie.

No es posible seguir así ni aparentar que no pasa nada ni pensar que por el mero hecho de apelar al cumplimiento de la ley el problema se resolverá por si solo. Por ello quisiera emplazarles una vez más, como máximos responsables de los gobiernos de Catalunya y España, a retomar de inmediato el diálogo político y la colaboración institucional para encauzar el problema y abrir el camino a un acuerdo.

Para ello, les sugiero una agenda de temas e instrumentos para acercar posiciones e ir solventando cuestiones relevantes que pueden desbrozar el camino del necesario acuerdo.

1. Los gobiernos de España y Catalunya, desde la lealtad mutua y la voluntad recíproca de acuerdo, deberían abrir, en el marco de la Comisión Bilateral Estado-Generalitat, una negociación sobre el documento de 23 puntos presentado por el presidente Mas al presidente Rajoy el pasado 30 de julio.

2. Es necesario revisar, en el marco del Consejo de Política Fiscal y Financiera, la distribución del esfuerzo de reducción del déficit público entre los tres niveles de la Administración que está sometiendo a una presión insoportable al conjunto de lasComunidades Autónomas y a los ayuntamientos. Dicha revisión debería también contemplar la posibilidad de negociar con lasinstituciones europeas una flexibilización de los plazos y objetivos de déficit.

3. Debe procederse de forma inmediata, en el seno del Consejo de Política Fiscal y Financiera y para su examen por la conferencia de presidentes, a la evaluación del vigente modelo de financiación autonómica cuya revisión debería haber entrado en vigor el pasado 1 de enero.

4. Es conveniente, en todo caso, convocar con carácter urgente una conferencia de presidentes que pueda adoptar medidas para reactivar la economía y el empleo que impliquen al conjunto de las Administraciones Públicas.

5. Debe crearse con carácter inmediato, en el marco de la comisión constitucional del Congreso, un espacio de deliberación sobre los contenidos de una reforma constitucional que, además de fortalecer el sistema de derechos y libertades, modernizar algunas instituciones de nuestra democracia y favorecer la participación ciudadana, aborde en su integridad los problemas del Estado de las Autonomías constatados tras 35 años de vigencia de la Constitución, mejore su funcionamiento y su financiación, asegure la igualdad de derechos de los ciudadanos, sea cual sea el territorio en el que vivan y que sirva también para dar respuesta a la singularidad de Catalunya y su reconocimiento.

A ese debate deben ser convocados los grupos parlamentarios, las instituciones del Estado, las Comunidades Autónomas y expertos en la materia.

Hace tiempo que muchos estamos convencidos de que una reforma constitucional de corte federal puede, a la vez, solucionar los problemas de la actual estructura territorial española y satisfacer las demandas de autogobierno y de reconocimiento del carácter plurinacional, pluricultural y plurilingüe del Estado que se vienen expresando en Catalunya desde la que el Tribunal Constitucional alteró a través de una Sentencia el Estatuto votado por mayoría absoluta de las Cortes Generales y refrendado por los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya.

Quiero emplazarles a retomar el camino del diálogo, la negociación y el pacto como única vía para resolver los problemas y llamamos a partidos e instituciones a hacer propuestas para fortalecer un proyecto común de convivencia, ajustarlo a las nuevas demandas ciudadanas y renovarlo para hacer frente a los desafíos de nuestro tiempo.

Anuncis

El Rei marca el pas

El Rei marca el pas
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 4.06.14

Joan Carles I ha decidit abdicar en el Príncep d’Astúries i de Girona, que en quinze dies esdevindrà Felip VI. Crec que el Rei ha pres la decisió correcta. Ell ja no podia seguir desenvolupament en plenitud les seves funcions i el seu darrer servei ha estat precisament el de facilitar el relleu i, amb ell, la profunda renovació de la institució que encarna. Amb aquesta decisió, el Rei assenyala el camí que han d’emprendre el conjunt d’institucions espanyoles, totes elles afectades en graus diversos d’una crisi que requereix de reformes en profunditat. Ho va dir fa mesos Pere Navarro entre l’impostat escàndol d’alguns i la indiferència de no poques persones. Però assenyalava un fet evident: cal renovar el pacte constitucional de 1978.

El Rei Joan Carles va ser proclamat cap de l’Estat el 22 de novembre de 1975, però, pels demòcrates, la veritable proclamació va ser, precisament, l’aprovació en referèndum de la Constitució de 1978, fruit d’un important consens que va obtenir una ratificació amplíssimament majoritària de la ciutadania. Salvant totes les distàncies, crec que Felip VI es trobarà en una situació similar. Només una reforma profunda del conjunt del nostre sistema institucional podrà garantir l’estabilitat de la qual hem gaudit tots plegats durant el regnat del seu pare.

Sóc republicà i crec que l’elecció directa del cap de l’Estat per part de la ciutadania és la forma més racional de culminar l’edifici de l’Estat democràtic. Però també sóc fill del meu temps, i he vist com la monarquia pot constituir un factor d’estabilitat i d’integració que en absolut altera el contingut democràtic del sistema. Joan Carles I va ser un agent actiu en la recuperació de la democràcia en el nostre país, el seu màxim defensor en la negra nit del 23-F, i va demostrar també, de vegades amb més intel·ligència que molts responsables polítics, el reconeixement de l’Espanya plural.

Crec, com deia ahir Javier Cercas, que avui el dilema real al què s’enfronta Espanya no és el de Monarquia o República, sinó el de pitjor o millor democràcia. I per això considero que ara hem d’aprofitar l’oportunitat d’impulsar profundes reformes en el nostre sistema polític. No falten exemples de monarquies federals que haurien d’il·luminar les passes del nou monarca per acompanyar la reforma constitucional federal que els socialistes estem proposant des de fa temps. Fins i tot el nacionalisme basc recupera la seva vella idea confederal de pacte amb la Corona, veient amb claredat que ara és el moment de començar una nova etapa política.

Així com fa 300 anys Felip V va acabar amb les esperances de la Catalunya austriacista, Felip VI té l’oportunitat d’actuar en un sentit ben diferent, acompanyant el procés cap a una veritable Espanya de tots, lloc de trobada de diversos pobles, de les nacions, nacionalitats i regions que hi conviuen, capaces de compartir un projecte federal comú. Felip VI, rei de les Espanyes. ¿Per què no?

Un sistema electoral per a Catalunya

UN SISTEMA ELECTORAL PER A CATALUNYA
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 4.05.14

Catalunya és l’única Comunitat Autònoma espanyola que no té unallei electoral pròpia. Ens regim per una disposició transitòria recollida a l’Estatut de 1979, que havia de regular solament les eleccions de 1980, i que va ser prorrogada per l’Estatut del 2006, en què es va establir que l’aprovació de la llei electoral catalana requereix del suport d’un mínim de 2/3 dels membres delParlament.

En definitiva, les eleccions catalanes es regeixen encara avui per allò que estableix la Llei Orgànica del Règim Electoral General(LOREG). Sembla mentida, i més en un moment en què es posa en primer pla l’aspiració d’esdevenir un Estat independent, però és així. La responsabilitat és, sens dubte, del conjunt de forces polítiques, especialment d’aquelles que hem tingut un pes parlamentari rellevant.

Reforma electoral

És de justícia recordar que el 2007 una comissió d’experts designada pel Govern Maragall va lliurar al Parlament un informe que, lamentablement, no va conduir a l’aprovació de la llei, i que alParlament hi ha registrada des del 2009 una iniciativa legislativa popular impulsada per Ciutadans pel Canvi, proposant una reforma electoral que va obtenir el suport de desenes de milers de ciutadans. Fins ara, i malgrat els esforços de totes les forces polítiques, la ponència parlamentària conjunta no ha trobat una solució que compti amb el consens necessari.

El president de la Generalitat i el president del grup parlamentari socialista van coincidir en la importància de treballar pel consens i en la conveniència d’explorar les possibilitats d’un sistema electoral de representació proporcional personalitzada, com el que funciona a la República Federal Alemanya, com a base per construir un acord. És amb aquest esperit que els socialistes catalans hem posat sobre la taula una proposta concreta que es pot trobar a la pàgina web www.lleielectoral.cat.

Elecció directa de diputats

¿Quins criteris estan en la base de la proposta que oferim a tots els grups parlamentaris? En primer lloc, és una proposta efectivament inspirada en el sistema electoral alemany, que combina l’elecció directa de diputats de districte i una alta proporcionalitat, superior a la del sistema vigent.

En segon lloc, és una proposta que respecta el criteri d’equilibri territorial, amb la creació de 57 districtes electorals uninominals de base territorial, agrupats en set demarcacions electorals (Comarques Gironines, Terres de Ponent, Tarragona i Ebre, Catalunya Central, Regió metropolitana Est, Regió metropolitana Oest i Barcelona-comarca del Barcelonès).

En tercer lloc, és un sistema senzill de cara als electors i amplia la capacitat d’elecció dels ciutadans, que tenen dos vots, un per elegir directament el seu diputat de districte, i un altre per votar la llista del partit que prefereixin.

En quart lloc, dóna resposta als ciutadans de la Vall d’Aran i als catalans residents a l’exterior que reivindiquen una representació al Parlament, i que amb aquesta proposta elegirien directament els seus respectius diputats.

I, en cinquè lloc, la seva aplicació als resultats d’anteriors eleccions demostra una gran estabilitat.

Proposta per a l’acord

Es tracta d’una proposta per a l’acord i, per tant, oberta a la discussió i a la millora. Estem també oberts a considerar d’altres propostes que es puguin formular però no volem deixar d’assenyalar que, per a nosaltres, és imprescindible que el nou sistema electoral sigui més proporcional que l’actual, perquè seguim aspirant a l’igual valor del vot de tots els ciutadans, i que considerem necessari acostar al màxim els diputats a la ciutadania i que, des d’aquesta perspectiva, l’elecció directa de diputats en districtes uninominals és una proposta difícilment millorable.

La greu responsabilitat del president Mas

LA GREU RESPONSABILITAT DEL PRESIDENT MAS
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 13.04.14

El president Mas s’enfada quan se li atribueixen iguals responsabilitats que al president Rajoy en el present atzucac. Certament el PP n’és el gran responsable, només cal recordar la seva ferotge campanya contra l’Estatut, el seu recurs al Tribunal Constitucional, les seves pressions, la seva pulsió recentralitzadora, el LAPAO, la llei Wert, la incapacitat congènita a entendre l’Espanya plural, la manca de disposició real al diàleg, etc., etc. Però ara mateix, quan el president Mas diu que només vol parlar sobre la consulta i el president Rajoy diu que està disposat a parlar de tot menys de la consulta, les responsabilitats són compartides.

Aquesta setmana s’ha produït el debat i votació al Congrés dels Diputats de la proposta aprovada pel Parlament de demanar la transferència a la Generalitat de la competència de convocar referèndums en aplicació de l’article 150.2 de la Constitució. A 8tv em van preguntar després del debat si els socialistes catalans ens sentíem satisfets. I el cert és que no estem satisfets, però sí reivindiquem que nosaltres ja vàrem advertir sobre el que passaria. Alguns van decidir anar a Madrid a obtenir una negativa i a fe de Déu que ho van aconseguir! Em faig creus de pensar que hi havia més diputats del Parlament al Congrés per rebre una negativa que els que hi van ser quan es va aprovar l’Estatut! El desenllaç d’aquesta iniciativa estava cantat.

Es miri com es miri, la Constitució espanyola no contempla ni la secessió ni la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, que és exactament el que van acordar CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP amb aquella doble pregunta perpetrada el passat desembre. Només cal llegir la recent sentència del Tribunal Constitucional aprovada, per cert, per unanimitat. El dret a decidir és una aspiració política, no és un dret en el sentit fort de l’expressió. Per això m’agrada més parlar de consulta que de dret a decidir, perquè un referèndum consultiu o una consulta és això, una consulta, i no és una decisió unilateral, com la que la majoria dels que utilitzen l’expressió ‘dret a decidir’ tenen al cap.

És obvi que els catalans volem votar i haurem de votar. Precisament perquè el projecte d’Estatut que vàrem votar en referèndum el 2006, va ser alterat pel Tribunal Constitucional quatre anys més tard. I, per tant, un nou pacte que substitueixi l’Estatut del 2006 haurà de ser votat per la ciutadania. Només així podrem solucionar l’anomalia democràtica que es va produir.

A banda de les discussions jurídiques que siguin del cas, que mai aclareixen del tot les coses perquè són molt controvertides, és evident que fer una consulta com la que des de Catalunya es reclama exigeix un acord previ amb les institucions de l’Estat. Per això, cada dia que passa és més evident que el 9 de novembre no hi haurà consulta. Les enquestes ens diuen que així ho pensa una majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i molts dels impulsors del procés sobiranista ho admeten en privat i alguns, els més valents, fins i tot en públic. El propi president Mas s’està veient obligat a admetre-ho i ja parla de noves eleccions anticipades. Com si no n’hagués tingut prou amb les eleccions anticipades del 2012 que, lluny de proporcionar-li una majoria excepcional, van fer que CiU perdés 12 escons.

Quins han estat els errors comesos pel president Mas fins avui? El primer, pretendre convocar una consulta el 2014. És evident que un context de majoria absoluta del PP no és el millor escenari per l’acord que necessitem. La legislatura catalana hauria d’acabar el 2016, mentre les eleccions generals s’han de celebrar el 2015. Per què l’acord entre Mas i Junqueras no va contemplar aquest fet cabdal? Per què van decidir-se per posar en marxa un compte enrere que té totes les possibilitats de fracassar? Volien consulta o volien carregar-se de raons per la independència?

El segon error va ser la declaració sobiranista de gener de 2013. Declarar que Catalunya és un subjecte polític i jurídic sobirà, era posar el carro davant dels bous i llençar un senyal equivocat. Ha donat peu a equiparar consulta amb independència, cosa que resta suports a la consulta fins i tot Catalunya endins, i ha proporcionat un argument de pes als que no volen arribar a cap acord Catalunya enfora. El tercer error va ser fixar de forma unilateral data i pregunta per a la consulta. A partir d’aquell moment l’acord amb les institucions espanyoles sobre la consulta es feia impossible.

el quart error ha estat portar al Congrés dels Diputats la sol·licitud de transferir la competència exclusiva de l’Estat en matèria de referèndums que ja havia estat rebutjada en diverses ocasions pel Congrés. Fins i tot quan va ser recollida en el projecte d’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, les forces catalanes van acceptar que no figurés finalment en el text aprovat pel Congrés i el Senat que va ser sotmès a referèndum.

En un tema tan sensible com el de la consulta no hi caben dreceres ni subterfugis. Tampoc la llei catalana de consultes no referendàries, que està aparcada en una ponència que no es reuneix des del 29 de novembre, podrà servir per fer una consulta amb la pregunta acordada per CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP. No ens enganyem ni pretenguem enganyar els ciutadans: sense acord no hi haurà consulta, a menys que el govern català decidís embarcar-se en un procés il·legal de conseqüències nefastes per Catalunya. Un procés del que hi ha el trist precedent històric del 6 d’octubre de 1934.

El procés d’elaboració de la llei catalana de consultes s’està demorant interessadament perquè l’aprovació es produeixi al setembre i la convocatòria de la consulta es produeixi el dia següent. Així, el president Mas sempre podrà dir que ell ha fet tot el possible, bo i sabent que l’Estat anul·larà la convocatòria i que, per tant, la consulta no podrà tenir lloc.

Crec que cal posar el comptador a zero i iniciar un altre camí. Dubto que el president Mas sigui capaç de fer-ho. I per això ell és avui el principal responsable del cul de sac en el que ens trobem o d’un temerari xoc de trens en el que tots hi tenim molt a perdre. Volem votar, sí. Però de la forma que es s’han fet les coses fins ara no ho aconseguirem. I d’això el president Mas n’és el màxim responsable.

Cent cinquanta punt dos

CENT CINQUANTA PUNT DOS
EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 12.01.14

Dijous es votarà al Parlament una proposta per sol·licitar al Congrés dels Diputats la transferència de la competència per autoritzar la convocatòria de referèndums en aplicació de l’article 150.2 de la Constitució espanyola. Ja em vaig referir a aquesta qüestió el passat 24 de novembre, quan encara no s’havia produït l’acord entre CiU, ERC, ICV-EUiA i les CUP sobre la data i el contingut de la ‘pregunta encadenada’. No he canviat d’opinió al respecte. Ans al contrari, coneguda la pregunta tinc avui encara més raons per no donar suport a aquesta iniciativa.

La primera raó és senzilla i, en la meva opinió, és la fonamental: aquesta proposta no porta a la consulta; ben al contrari, la bloqueja.

Recordem què diu l’article 150.2 de la Constitució:  “L’Estat podrà transferir o delegar en les Comunitats Autònomes, mitjançant llei orgànica, facultats corresponents a matèria de titularitat estatal que per la seva pròpia naturalesa siguin susceptibles de transferència o delegació. La llei preveurà en cada cas la corresponent transferència de mitjans financers, així com les formes de control que l’Estat es reservi” (negreta i subratllat són meus).

En efecte, l’article 149.1.32 de la Constitució estableix que “l’autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum” és competència exclusiva de l’Estat. Però els patrocinadors de la proposta ja han fixat la pregunta i el dia en que volen que se celebri la consulta. Recordem la pregunta encadenada que pretenen fer: “Vol que Catalunya esdevingui un Estat?” i, com si fos una enquesta, només els que hagin contestat afirmativament la primera pregunta podran respondre la segona, “Vol que sigui un Estat independent?”.

Sense entrar a valorar a fons la pregunta, que tal com vaig assenyalar en el meu article “La pregunta, un nyap” està mancada dels mínims de claredat i equitat exigibles, ¿algú pensa que l’Estat transferirà o delegarà la competència per convocar referèndums a la Generalitat per tal que aquesta pugui organitzar una consulta que posa directament en qüestió el que estableixen els articles 1.2 i 2 de la Constitució espanyola? [Article 1.2: “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del que emanen els poders de l’Estat”. Article 2: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comú i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que l’integren i la solidaritat entre totes elles”].

De vegades se’ns recorda com CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA vàrem incloure aquesta reivindicació en el projecte d‘Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, però qui ho fa sembla oblidar que aquesta pretensió no va quedar finalment recollida en el text estatutari aprovat per les Corts Generals, i oblida també que aquesta absència no va ser un obstacle perquè una majoria de partits catalans acceptéssim el projecte finalment aprovat (és a dir, tots els partits aleshores representats al Parlament llevat d’ERC i el PP, que van propugnar el vot negatiu en el referèndum estatutari). A part de qüestions formals que sempre són discutibles, la raó de fons és que ni el PSOE ni molt menys el PP acceptaven aquesta pretensió perquè consideraven i consideren que la potestat d’autoritzar la convocatòria de referèndums no és per la seva pròpia naturalesa transferible o delegable. Per això hi han votat en contra en diverses ocasions en els darrers anys. No cal dir que la pregunta que es pretén sotmetre a consulta els ha refermat en la seva posició, cosa perfectament previsible o qui sap si fins i tot buscada.

Ho he dit ja en moltes ocasions: sense acord no hi haurà consulta, i la fixació unilateral de data, pregunta i mecanisme legal per a la consulta és fer-la impossible, perquè impedeix assolir cap acord amb les institucions de l’Estat.

La segona raó té a veure amb el rerefons de la qüestió. Quan es vol portar al Congrés una iniciativa que se sap de bell antuvi que serà rebutjada, quin és el veritable objectiu que es busca? Hi ha hagut veus autoritzades que ho han explicat de forma clara i sincera: “Volem carregar-nos de raons a favor de la independència”. “Que ens diguin que no, llavors farem unes eleccions plebiscitàries per aprovar després una declaració unilateral d’independència”. Més clar, l’aigua.

En aquestes circumstàncies no sembla lògic que els que no estem a favor de la independència donem suport a una iniciativa condemnada al fracàs que només servirà d’argument als que volen la ruptura. De fet, ha quedat ja demostrat que als socialistes només se’ns vol com a convidats de pedra d’aquesta estratègia. Recordem què va passar amb el document Rigol que havia de sustentar el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Quan els socialistes hi vàrem estar d’acord, el document va ser ràpidament substituït per una proposta de resolució parlamentària que ens deixava fora del consens. O recordem què ha passat amb la Comissió parlamentària d’Estudi del Dret a Decidir, aquella Comissió que havia de ser tan i tan important. Doncs que ni la data, ni la pregunta, ni la proposta que s’aprovarà dijous al Parlament no han estat debatudes en aquest àmbit. Fins i tot la proposta que es votarà dijous al Parlament serà tramitada en lectura única mostrant una nul·la voluntat negociadora. Actuant així queda clar que dels socialistes sols s’espera un acte d’acatament. I quan ens hi neguem, som titllats de mals catalans. Avui, dirigits per Pere Navarro, com quan se’ns titllava de botiflers amb Reventós, Obiols, Serra o Maragall al capdavant. És l’acusació que hem rebut sempre que no hem compartit l’estratègia de CiU. Sempre han volgut submergir-nos en un unanimisme tan fals com perillós, i sovint hem hagut de nedar contracorrent. Com ara.

La feblesa parlamentària de CiU i la seva supeditació al pacte amb ERC han forçat les coses per mitjà d’un compte enrere que tenia com a data límit l’any 2014. Era el preu a pagar per la presidència, el govern i els pressupostos d’enguany. Altres alternatives hi havia, però no s’han volgut ni tant sols explorar. No es volia esgotar la legislatura ni esperar a un afebliment del PP que avui gaudeix d’una confortable majoria absoluta al Congrés dels Diputats. Sembla que del que es tracta és d’acumular derrotes parcials per després intentar la victòria final que portarà a la independència. Particularment sóc totalment contrari a avalar aquesta estratègia, no només perquè no en comparteixo l’objectiu final, sinó perquè comporta un risc elevadíssim i uns costos que poden arribar a ser insuportables pel conjunt de la societat catalana.

Certament és una estratègia que compta amb la inestimable col·laboració de Mariano Rajoy que, malgrat algunes bones paraules indicant disposició al diàleg, encara és hora que faci una sola proposta que permeti apuntar cap a un camí de negociació raonable, en obert contrast amb la reforma constitucional federal que proposem els socialistes. Mai no insistirem prou en la irresponsabilitat del PP, que no sols ha estat una de les causes de l‘actual desafecció entre Catalunya i la resta d’Espanya, sinó que és absolutament incapaç de fer cap proposta que serveixi per superar l’actual situació.

Per últim, hi ha un tercer motiu que per mi és molt important. Es tracta, precisament, de la posició decidida democràticament de forma ben majoritària pel Consell Nacional del PSC el passat 17 de novembre que queda resumida en aquesta frase: “Ens reafirmen en el criteri de votar contràriament a qualsevol proposta o iniciativa legislativa relacionada amb la consulta que no hagi estat prèviament negociada i acordada amb el govern d’Espanya, com ha estat el cas dels únics antecedents que podem considerar de referència, Regne Unit i Escòcia, i Canadà i Quebec”. Està tot dit.

La pregunta, un nyap

La pregunta, un nyap

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 14.12.13

La meva opinió sobre la consulta és de sobres coneguda i coincideix amb la posició del PSC: només hi haurà consulta legal si hi ha acord entre governs, i les consultes il·legals, com tota iniciativa unilateral, no porten enlloc. Les meves preferències també són conegudes: ni vull seguir així (és a dir, sense esmenar el dolor de la sentència del TC, sense que es reconegui la singularitat nacional catalana i sense un pacte fiscal just) ni vull trencar amb la resta d’Espanya. Per això s’ha d’impulsar una reforma constitucional federal que sigui sotmesa al vot dels catalans i del conjunt dels espanyols.

Dit això, i estant convençut que la consulta acordada pel president Mas amb quatre grups parlamentaris no se celebrarà, i que la petició de la transferència a la Generalitat de la competència de convocar referèndums serà rebutjada, perquè el Congrés dels Diputats no accedirà a una demanda que té com a objectiu qüestionar els articles 1.2 i 2 de la Constitució espanyola, no crec que sigui una pèrdua de temps analitzar la pregunta que pretén sotmetre’s a referèndum.

La ‘pregunta encadenada’, així la va descriure Oriol Junqueras, no és clara i inclusiva, com va dir Artur Mas, sinó més aviat confusa i fraudulenta, com va escriure Joaquim Coll, per les següents raons:

1. La primera pregunta no és “clara, succinta i inequívoca”, com exigeixen el sentit comú i la vigent llei catalana de consultes populars per via de referèndum. Preguntar sobre la voluntat que Catalunya sigui un “Estat” sense explicitar quina mena d’Estat es pretén construir no és prou clar. I no fa falta més prova que la pregunta no és inequívoca que el fet que els seus autors s’han vist en la necessitat de formular-ne a més una altra.

2. El fet que només es pugui respondre a la segona pregunta si s’ha votat ‘sí’ a la primera, condiciona el vot dels ciutadans. Hi podria haver persones que acabin votant ‘sí’ a la primera pregunta encara que no hi estiguin d’acord, per poder votar ‘no’ a la segona. Crec que això ja desqualifica per si sol el sistema de ‘pregunta encadenada’ que, amb raó, no s’ha produït enlloc del món.

3. Una consulta no és una enquesta. Privar del dret al vot els que no hagin votat ‘sí’ a la primera pregunta és atemptar contra el seu dret democràtic a la participació, ja que en un referèndum està cridat a pronunciar-se tot el cos electoral i no només una porció seva.

S’esmenta el recent referèndum de Puerto Rico en què, certament, es formulaven dues preguntes, ometent sovint que tots els ciutadans podien respondre a totes dues. I per cert, en la segona pregunta es contemplaven tres opcions, mecanisme idoni per donar cabuda a les ‘terceres vies’. Em sorprenen els que diuen que en la ‘pregunta encadenada’ hi cap l’Estat federal encara que no sigui esmentat. Permeteu-me una ironia: més claredat impossible.

Finalment, resulta inaudit que els que han acordat la ‘pregunta encadenada’ defensin opinions diferents pel que fa al recompte. Per a uns, n’hi ha prou amb una victòria del ‘sí’ en la primera i la segona preguntes, encara que en la segona la participació sigui forçosament inferior a la registrada en la primera, perquè els que hagin votat ‘no’ a la primera en queden exclosos. Així, teòricament n’hi hauria prou amb un vot afirmatiu a la segona pregunta del 26% del total de votants perquè guanyi el ‘sí’ a la independència. Mentre que per a altres, la victòria de la independència requeriria un vot afirmatiu a la segona pregunta del 50%+1 del total de votants, cosa més raonable.

És possible que els mateixos autors de la proposta, conscients que no té cap possibilitat de verificar-se en la pràctica, no s’hi hagin esforçat gaire. Però això és un flac favor a la causa que diuen defensar.

No als fracassos garantits

No als fracassos garantits

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 14.11.13

Els socialistes de Catalunya estem convençuts que el futur del nostre país està en mans dels nostres conciutadans i conciutadanes, que són ells i elles els que han de decidir col·lectivament sobre el seu futur. Crec que aquest és un criteri àmpliament compartit i que gaudeix d’un suport parlamentari molt important, ja que supera els 2/3 de la Cambra catalana. Dit això, seria absurd negar que hi ha qüestions que ens separen a uns i altres partits, tant sobre l’objectiu final a assolir com sobre com arribar-hi. Mentre hi ha partits que volen la independència de Catalunya, els socialistes volem que Catalunya se senti còmoda en una Espanya federal, tan còmoda com l’Estat lliure de Baviera se sent dins la República Federal d’Alemanya. Mentre hi ha partits que consideren que es pot convocar una consulta sobre la independència sense acordar-la prèviament amb les institucions de l’Estat, els socialistes defensem la celebració d’una consulta legal i acordada rebutjant qualsevol iniciativa unilateral que creiem condemnada al fracàs.

Per això vàrem donar suport al ‘document Rigol’ quan va ser presentat al Parlament i, en canvi, vàrem rebutjar la proposta presentada conjuntament per CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP. I no ens hem cansat de repetir que fixar de forma unilateral la data del 2014 per celebrar la consulta dificulta enormement qualsevol negociació i corre el risc de generar una immensa frustració en molts ciutadans i ciutadanes del nostre país.

És per tot això que hem anunciat que no donarem suport a cap iniciativa que no hagi estat prèviament negociada i acordada amb el govern d’Espanya. Nosaltres no volem per a Catalunya ni un xoc de trens ni un carreró sense sortida. En un Estat democràtic membre de la Unió Europea és impensable un canvi de fronteres o una transformació profunda de la seva estructura territorial que no sigui fruit d’un acord. Nosaltres no volem avalar iniciatives condemnades al fracàs perquè no considerem convenient que Catalunya reprodueixi els errors del ‘pla Ibarretxe’.

Creiem que mentre CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP diuen que es volen carregar de raons, l’únic que fan a la pràctica és carregar-se les possibles solucions. Portar propostes al Congrés dels Diputats sense haver-les negociat i acordat prèviament, és anar a una derrota segura. ¿O és que algú s’està oblidant que el PP té majoria absoluta a les Corts Generals? No es pot demanar l’autorització per convocar consultes sense haver negociat, primer a Catalunya, i després amb els partits i les institucions de l’Estat, la data, el contingut de la pregunta i el marc legal per formular-la.

Si s’obliden aquestes premisses bàsiques serà impossible que els catalans puguin decidir legalment sobre el seu futur. Emplacem un cop més els presidents Mas i Rajoy a negociar i estem disposats a ajudar-los en la difícil tasca de trobar una solució. Segur que Pere Navarro, Alfredo Pérez Rubalcaba, Josep Antoni Duran Lleida, Miquel Roca i Felipe González poden fer-hi contribucions decisives. L’alternativa a un acord és un fracàs col·lectiu que no ens podem permetre.