• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

Rubalcaba s’enfronta al pitjor candidat que pot tenir el PP

“Rubalcaba s’enfronta al pitjor candidat que pot tenir el PP”

ÀLEX MILIAN
EL TEMPS, 16.08.11

El viceprimer secretari del PSC, Miquel Iceta (Barcelona, 1960), és un dels noms que sonen com a candidats a primer secretari. Afirma que no ha decidit si s’hi presentarà, defensa Rubalcaba com a candidat del PSOE i diu que no entén com CiU pot arribar a acords amb el PP.

― Heu decidit ajornar el congrés del PSC al desembre, per no celebrar-lo just abans de la campanya de les eleccions. La política del PSC està condicionada a la política espanyola?

― No. El que passa és que volíem fer la campanya electoral amb tota la potència del partit. Si no movíem les dates del congrés, perdíem possibilitats de fer campanya. L’avançament de les eleccions al 20 de novembre afectava molt un congrés que volíem celebrar a final d’octubre. Vam pensar que la millor manera era precisament no moure els terminis del congrés però, en canvi, sí les dates de celebració.

― De Catalunya depèn que Rajoy tingui majoria absoluta o no?

― L’altra vegada la victòria socialista va dependre de Catalunya, de la distància entre el PSC i el PP a Catalunya. En certa manera, ara també: si el PP pugés molt a Catalunya i el PSC baixés molt, naturalment les possibilitats d’una majoria absoluta del PP serien altes.

― La victòria del candidat del PSOE, Pérez Rubalcaba, és impossible?

― No, impossible, no. Entre d’altres coses perquè s’enfronta al pitjor candidat que pot tenir el PP. És una persona que no ha demostrat que tingui ni les ganes ni el projecte que Espanya necessita en aquest moment. Per tant, hi ha partit, però és un partit molt difícil.

― Un comunicat d’ETA anunciant la seva dissolució giraria la truita?

― Crec que la gent ja dóna per descomptat que ETA s’ha acabat. Són ells que han esperat massa temps a certificar una fi que ja es va produir fa temps. No crec que el ciutadà es mogui per esdeveniments d’aquesta naturalesa. El paper de Rubalcaba, com a ministre de l’Interior, en aquest procés de final d’ETA ja és conegut. Un anunci com aquest no mouria res.

― El vostre principal rival, a les generals, en l’àmbit del Principat, és CiU. Què ofereix PSC per no perdre vots a favor de CiU?

― El PSC ofereix que el PP no governi a Espanya. Convergència, no. És trist, però Duran i Lleida només fa d’eco del que diu el PP. El PP demanava eleccions anticipades; Duran i Lleida va córrer a demanar-les també. Quan el President Rodríguez Zapatero va donar la data del 20-N, el PP va dir que s’havien d’haver avançat abans i en Duran ràpidament va dir que s’havien d’haver avançat abans. En aquests moments, CiU ja no està oferint res més que un pacte amb el PP i nosaltres volem tot el contrari: oferim una alternativa al PP. Creiem que aquesta és la força de la nostra oferta electoral.

― CiU també s’oferiria a negociar amb el PSOE si fos el guanyador.

― Seria una certa novetat. Nosaltres només hem vist a CiU votar investidures d’Aznar. No ha votat cap investidura de Zapatero ni cap pressupost de Zapatero. En canvi, va votar les dues investidures d’Aznar i tots els seus pressupostos. Per tant, jo no veig aquesta pretesa equidistància. Més encara quan a Catalunya CiU també ha optat per un acord amb el PP, un acord que també s’està produint als ajuntaments i a la diputació de Barcelona. Diria que CiU s’ha rendit ja a una victòria del PP i està conduint la seva política a ser el complement necessari –esperen ells– del PP.

― El debat del grup parlamentari a Madrid, l’havíeu de fer al congrés del PSC. Ara, però, el voleu avançar. Per què?

― Sí, perquè l’avançament de les eleccions farà que el congrés sigui posterior, però en el programa electoral s’haurà de fer un esment d’aquesta qüestió. Al programa electoral hom fa una oferta política, però també ha d’explicar com pensem defensar els nostres criteris i com ens pensem organitzar al Congrés dels Diputats. Per tant, és obligat que el programa electoral en faci esment.

― La decisió prèvia a les eleccions, no condicionarà, de cara al congrés del PSC, el debat sobre el grup parlamentari a Madrid?

― La tradició dels congressos socialistes és que es parla de tot. El fet que se n’hagi parlat abans no impedirà que es pugui debatre i fixar una decisió que no ha de ser la mateixa que s’hagi pres abans. Qui té la darrera paraula sobre aquestes qüestions és el congrés, però l’avançament de les eleccions ens obliga a parlar-ne abans.

― Però si al programa electoral defenseu una opció, al cap de dos mesos aquesta opció difícilment serà esmenada. Podria semblar una traïció a l’electorat.

― Depèn de quina posició sigui. Jo crec que, en aquest moment, dins el PSC s’està obrint camí la idea que el partit ha de tenir veu pròpia –la qual cosa no vol dir necessàriament tenir grup propi diferenciat del PSOE–. Haurem d’esperar a veure què posem al programa. Però, sens dubte, l’última paraula la té el congrés del partit i el fet d’haver decidit coses abans no impedeix aquest debat ni pressuposa que no se n’hagi de parlar.

― Quina és l’opció de Miquel Iceta?

― L’he explicada moltes vegades. Sóc partidari de compartir grup amb tots els socialistes d’Espanya i de preservar la possibilitat d’un vot diferenciat en aquells temes en els quals no ens hem posat d’acord. És exactament la mateixa relació que tenen a Alemanya la CSU i la CDU: són dos partits diferents, però al Bundestag formen part del mateix grup parlamentari.

― I això us permetria tenir veu pròpia?

― Hauríem de negociar què vol dir veu pròpia, en quins debats es participa i amb quina fórmula. Però, en tot cas, la presència del PSC al Congrés dels Diputats seria més significada, més visible que no és ara. Hi ha molta gent que diu –i és veritat– que el PSC fa molta feina entre bambolines –perquè moltes de les coses que han estat bones per a Catalunya i han rebut el suport del PSOE no s’haurien produït sense la feina del PSC–, però el que estem plantejant és que la propera etapa aquesta feina sigui més visible i la gent la pugui entendre molt millor.

― Sereu candidat a primer secretari al congrés del partit?

― No ho tinc decidit. Hi ha molta gent al PSC que m’està dient que m’ho pensi, però jo crec que el més important és fer el debat sobre el projecte polític, sobre les idees, i el debat sobre les persones pot comportar el risc de desfigurar o enfosquir el debat ideològic.

― Diversos nous corrents del PSC (#congresdesdebaix, Més PSC, 15-M Socialista) i d’altres d’antics diuen que Miquel Iceta no hauria de ser a la nova executiva perquè és coresponsable dels resultats electorals.

― Tots els noms que surten ara com a possibles candidats són membres de l’actual direcció del partit.

― Això els invalida també?

― No. Jo dic el que dic. Cap d’aquests corrents m’ha dit que no em presenti. Almenys personalment. Tinc molta relació amb Nou Cicle i no és el missatge que m’han fet arribar. De tota manera, els quatre possibles candidats que han sortit fins ara als mitjans de comunicació són membres de la direcció.

― Però Nou Cicle sí que ha presentat un candidat.

― Sí, un candidat que és membre de la direcció del partit. Per tant, si no és que es consideri que no tots els membres de la direcció del partit són responsables de les decisions de la direcció del partit… Però aquest seria un debat més filosòfic. Crec que la renovació del partit ha de ser de persones i d’idees, però això no vol pas dir que ningú dels qui han estat fins ara no pugui continuar. Normalment, les renovacions dels partits es fan per etapes. No passes del blanc al negre, sinó que hi ha gent que és substituïda per gent més jove, gent antiga que segueix, i això fa una barreja nova de cara al futur. Així evolucionen els partits i crec que també serà el que passarà al PSC.

― Parlem d’idees. Els nous corrents insisteixen molt a renovar l’estructura del partit per fer-la més participativa.

― Hi ha idees molt interessants. Jo fa temps que defenso, per exemple, que els candidats del PSC es triïn per mitjà de primàries obertes a la ciutadania. Aquesta és una de les coses que poden obrir el partit. N’hi ha moltes altres, però crec que, de les moltes que s’han fet, la que té un component polític més rellevant és aquesta, i la comparteixo plenament.

― Una de les crítiques més generalitzades al proper congrés del PSC és que hi haurà menys delegats que mai. Un congrés amb menys delegats pot tenir més debat?

― Sí, perquè el debat depèn de les idees. A Catalunya som 7,5 milions de persones i al parlament hi ha 135 diputats; els membres del PSC són 30.000 i de delegats n’hi haurà 870 o 880. És obvi que un congrés amb més delegats té més delegats, però la qualitat del debat ve de les idees que es posen sobre la taula i de si els delegats representen la diversitat interna. Jo crec que això es pot donar en un congrés de les característiques del que hem convocat.

― En un article a El Periódico de Catalunya vau presentar un decàleg dels punts principals que hauria de complir el PSC –una mena de programa de candidat a primer secretari–. Un d’ells era “Treballar per l’acord entre el PSC i el PSOE sobre el nou horitzó federal d’Espanya”. Al final de l’etapa Zapatero, que al començament semblava que s’involucrava molt en aquest projecte i finalment ha fet passes enrere, penseu que Espanya encara pot triar el federalisme?

― Sí, Espanya ha d’anar cap al federalisme com tots els estats que tenen una diversitat nacional al seu interior. Espanya s’ha mogut, però encara s’ha de moure més, en un aspecte en què el PP representa una amenaça greu, que és en els àmbits de la pluriculturalitat i el plurilingüisme. Encara no entenc com CiU pot pactar amb un PP que fa la política lingüística que fa al País Valencià, a les Illes i a Aragó. S’ha de tenir estómac per a arribar a acords amb un partit que practica una política tan agressiva vers el català.

― L’ex-alcalde de Sant Joan Despí, Eduardo Alonso, us critica durament en una opinió al web de Nou Cicle, “L’Hora”, per una opinió vostra publicada a la premsa. Dèieu a propòsit de “la necessitat de renovar els plantejaments en matèria de política econòmica” del PSC: “El nostre projecte ja no es pot basar en la transferència de renda a gran escala des de les classes benestants fins als perdedors de les grans transformacions econòmiques”. I l’ex-alcalde interpretava que el pas següent d’aquesta vostra afirmació era que quedava “prohibit transferir rendes del capital a rendes del treball”. I us deia: “Doncs, no!, senyor Iceta. Vagi a defensar aquestes idees a un altre lloc. Al PSC no hi caben, i no em vingui ara amb xerrameca buida”.

― Ell està molt preocupat perquè en aquest article jo deia que el plantejament econòmic del PSC no es podia limitar a “transferències de renda a gran escala”, i això ho mantinc. No ens podem resignar que hi hagi sectors de la societat exclosos del progrés econòmic i, per tant, no ens podem limitar a “transferències de renda a gran escala”, sinó que hem de fer un esforç d’inserció social, professional i laboral de molta gent. És una opinió. Ell no hi està d’acord. En tot cas, jo sempre tindré un esperit de dir a la gent que vingui a defensar les seves idees i no d’expulsar la gent perquè defensi les seves idees en altres llocs.

― Dieu en un escrit titulat “Cap al 12è Congrés”: “El nostre principal problema és el de definir un projecte de canvi social capaç de vèncer l’actual impotència política que subordina la democràcia a la llei dels mercats”. L’actual context econòmic, les crisis de les últimes setmanes, tot demostra que Rodríguez Zapatero tampoc no ho ha aconseguit.

― És que és un tema que es resol a nivell europeu i internacional o no té solució. Ara és curiós recordar que, quan el 2008 arriba la crisi a Europa, es fan cimeres del G-20 i gent tan poc sospitosa com Sarkozy parla de refundar el capitalisme, de regular els mercats, i després les decisions que s’han pres no han anat en coherència amb aquelles declaracions. És obvi que avui tenim un sistema econòmic que funciona en contra dels interessos de la majoria. S’han de tornar a posar les coses al seu lloc. Això vol dir que calen noves regles i un esforç de noves fiscalitats: a nivell europeu, una fiscalitat de les transaccions financeres internacionals i les fiscalitats estatals. Per això crec que una de les coses que s’ha de replantejar és un impost sobre la riquesa, sobre el patrimoni, com el que ja teníem, però reformulat. No pot ser que es demanin esforços a tota la població i als qui més tenen se’ls demani menys o se’ls rebaixin els impostos, com ha fet el govern de CiU.

― S’ha arribat a aquesta crisi perquè la socialdemocràcia no ha sabut reaccionar a temps?

― No. Hem arribat a aquesta crisi pel predomini del pensament neoliberal. Si es mira la situació europea actual, dels vint-i-set estats de la UE només cinc tenen govern socialista. Per tant, estem davant d’una crisi del neoliberalisme molt profunda a la qual, certament, la socialdemocràcia no ha sabut fer front perquè a nivell estatal no té solució i perquè la correlació de forces a nivell europeu i mundial és molt favorable al pensament neoliberal, que és l’arrel de la crisi que patim.

―El candidat del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, ha dit que té la solució per als problemes econòmics del país. Com a membre destacat del govern Zapatero, la podia haver aplicat.

― Depèn. Pots saber coses que no sabies abans o coses que ara són aplicables i abans no ho eren. La pròpia crisi econòmica ha anat canviant de característiques. Avui som molt més conscients del problema de la bombolla immobiliària que no ho érem a l’origen de la crisi i som també molt conscients que algunes qüestions només tenen solució a escala europea i que haurem de fer molts més esforços perquè la UE faci realment d’UE. La UE s’ha encaparrat a tenir una moneda única i no a tenir una política econòmica única. S’ha demostrat que això és un dels motius pels quals els moviments especulatius castiguen tan durament els països europeus. Coses que ara són evidents i que poden suscitar molt consens no ho eren fa uns quants anys. Per tant, és normal que, des de l’experiència, estiguem en disposició de fer noves propostes i, conscients dels canvis de la crisi econòmica, avui estiguem en condicions de fer coses diferents. El que seria estrany és encaparrar-se a fer el mateix que fa uns quants anys quan la situació és diferent i en sabem una mica més.

Entrevista a El Temps

“La sentència sobre l’Estatut és responsabilitat del TC, no de Madrid”

GEMMA AGUILERA

EL TEMPS, 6.07.10

Miquel Iceta (Barcelona, 1960) és vice-primer secretari del PSC i portaveu del grup parlamentari dels socialistes. Fou membre de la ponència per a la reforma de l’Estatut aprovat el setembre del 2005.

L’endemà de la manifestació del 10 de juliol, en què ha de canviar la relació de Catalunya i Espanya?

—En aquests moments només sabem quins articles han estat anul·lats totalment o parcialment, però ni tan sols tenim la fonamentació jurídica d’aquesta anul·lació. Hem d’esperar a tenir la sentència i analitzar-la a fons per determinar en quina mesura ha

quedat modificat l’Estatut que vam votar els catalans. Després d’això, cada partit ha de definir les seves prioritats.

—Quina és la del PSC?

—Defensar la integritat i el desenvolupament ple de l’Estatut que els catalans vam votar. Després d’analitzar la sentència, haurem d’articular una resposta política, jurídica i institucional amb l’objectiu de recuperar la literalitat de l’Estatut.

—Per tant, la manifestació a què cridà el president Montilla és un gest per a demanar respecte més que no pas un enfrontament?

—La manifestació serveix per a dir que estem indignats perquè hi ha hagut una sentència d’un tribunal que està en una situació anòmala. O hauria hagut d’inhibir-se o hauria hagut d’avalar la plena constitucionalitat del text. En segon lloc, som un nació i ningú no ho pot negar. I tercera qüestió, tenim un respecte sagrat a allò que la gent va votar. I com s’ha de defensar? A través de la política, i amb unitat si és possible. Tots treballem per aconseguir-ho, però som molt conscients que no és fàcil, perquè els projectes polítics i nacionals dels partits catalans no són coincidents. Amb tot, cal fer un esforç per posar a davant tot allò que ens uneix i deixar per a més endavant allò que ens separa.

—El PSC seria partidari de convocar un segon referèndum perquè el poble català tornés a opinar sobre l’Estatut?

—No en som partidaris, perquè aquest referèndum no seria legal i fóra perquè la gent digués que no. I què faríem, ens quedaríem amb l’Estatut del 1979, o n’hauríem de fer un de nou? Quan es fa un referèndum s’ha de trobar una pregunta que sigui prou clara perquè de la resposta de la gent se’n derivi un mandat concret. El nostre problema no és tant dir no a la sentència, sinó a què diem sí.

—La sentència del Constitucional trenca el pacte polític entre Catalunya i les institucions espanyoles, que van votar l’Estatut al Congrés i el Senat?

—No es trenca cap pacte. La sentència només és responsabilitat del TC, i per tant, el TC no havia pactat res i no ha trencat res, sinó que ha fet un mal ús de les seves capacitats. Li ha mancat la visió d’estat que hauria de tenir una institució com aquesta. Ha pres una opció molt equivocada i perillosa, que és fer una interpretació restrictiva de la Constitució del 1978.

—La Constitució encara és vàlida per a l’encaix Catalunya-Espanya?

—Si des de les institucions espanyoles es digués que no hi ha cap altra interpretació possible ni avui ni mai, aleshores seria terrible, perquè els que tota la vida hem defensat que la Constitució dóna el camp de maniobra per a l’afermament de la identitat nacional de Catalunya ens trobaríem sense arguments.

—Aquest TC no ha permès aquest encaix constitucional. Quins arguments teniu per a defensar la validesa de la Constitució?

—Que aquest TC no hagi estat capaç d’encaixar l’Estatut, a parer del PSC no invalida el pacte de l’any 1978. Tampoc no pensem regalar a aquest tribunal la possibilitat de segrestar definitivament allò que va implicar el pacte constitucional.

—Per tant, no cal impulsar una reforma la Constitució?

—Nosaltres l’hem demanada tota la vida per al tema del Senat.

—No hi té gran cosa a veure.

—Ara la nostra prioritat és garantir que allò que va votar Catalunya continuï intacte. Però abans de pronunciarnos sobre la situació, hem de tenir la sentència, que no arribarà fins el 12 de juliol.

—La via federal encara és possible?

—És la nostra. Creiem que l’estat de les autonomies ha d’evolucionar en un sentit federal perquè és l’única manera de mantenir un projecte espanyol, garantint la diversitat cultural i lingüística.

—Aquesta sentència, si més no, és un obstacle en aquest camí?

—És veritat que sentències com aquesta ho fan més difícil, però el PSC no abdicarà de les seves conviccions. No serà un tribunal que ens farà canviar d’opinió.

—Si fracassés la via federal, el vostre partit veuria viable que Catalunya exercís el dret d’autodeterminació?

—Tenim el projecte que tenim, que és federalista. Si al primer cop de vent canviéssim d’opinió demostraríem que els nostres objectius són febles. Reconeixem que el Constitucional ens ha posat un entrebanc important al camí, però estem convençuts que serem capaços de vèncer-lo. Som molt clars, proposem recuperar tot l’Estatut, i no

preveiem més opcions.

—Aquesta sentència, però, pot haver generat més sentiment independentista?

—Doncs no ho sé, però sens dubte la gent que creu que Espanya ha de reconèixer-se a ella mateixa com a plural, doncs ha tingut una molt mala notícia. No sé si la gent es farà més independentista o més passiva, però sí que sé que la idea d’Espanya ha rebut un cop fort precisament per part de la gent que diu que la vol defensar.

—Què ha passat des que el 2004 Rodríguez Zapatero assegurà que aprovaria l’Estatut tal com sortís del Parlament de Catalunya fins avui?

—Ha passat que tenim Estatut gràcies a Zapatero i el pacte que vam fer les forces polítiques catalanes i en concret el que va culminar Artur Mas amb Zapatero. El PSOE és el partit amb què hem d’aconseguir precisament que l’Estatut que vam votar sigui el que a la pràctica es desplegui en plenitud. Què ha passat? Doncs que molt probablement al conjunt d’Espanya estan més a la defensiva respecte a les idees més federals o més de reconeixement de la pluralitat espanyola. La nostra tesi és que els que es neguen a la pluralitat d’Espanya en el fons acabarien trencant-la. El problema no és tan sols amb els independentistes, sinó amb alguns que estimen tant la seva idea d’Espanya que de tant estimar-la la mataran. Els qui creiem en aquesta Espanya plural hem de treballar més i millor perquè hi hagi una majoria dels espanyols que faci seva aquesta idea.

—El PSC pot tenir desgast electoral arran d’aquesta sentència? El ciutadà pot interpretar que aquest òrgan judicial és controlat pel PSOE i el PP.

—Ja es veurà. En aquests moments sabem que tenim unes perspectives electorals molt difícils, però la raó fonamental no és aquesta, sinó una crisi econòmica molt forta, una desocupació molt important i el desànim de l’electorat progressista, que en aquest cas té raons més poderoses –o almenys això ens diuen les enquestes– sobre la situació econòmica que no pas sobre la valoració de la sentència. També veiem que hi ha molta gent a qui ha agradat la reacció del president de la Generalitat arran de la sentència, la fermesa amb què en rebutja el plantejament, la crida a la unitat i el seu compromís per fer valer l’Estatut tal com el vam aprovar els catalans.

Entrevista a El Temps

“Ara, a Espanya, toca federalisme”

ÀLEX MILIAN

EL TEMPS, 11.05.10

Miquel Iceta (Barcelona, 1960), vice-primer secretari i portaveu del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), parla de les relacions amb el PSOE, ara que es demana una reforma de la llei del Tribunal Constitucional.

—El cap de campanya del PSC, Jaume Collboni, va suggerir que potser no era adient que el president Rodríguez Zapatero vingués a Catalunya en campanya electoral. Finalment, convidaran Rodríguez Zapatero?

—Ha vingut a totes les nostres campanyes i vindrà també a aquesta.

—Perquè ho voleu vosaltres, la militància o els votants?

—Pels votants. Quan hem obtingut més vots, és en unes eleccions generals. La gent que ens vota volia que en Zapatero fos president. Per tant, és un motiu addicional. És veritat que allò que nosaltres volem és ensenyar molta obra de govern i potser això indica que seria millor que les seves presències fossin abans de les eleccions i, a la campanya, que fes com sempre, que ve una o dues vegades. Però el pes d’una campanya electoral el porten els candidats a la presidència, com és natural.

—És a dir, que la campanya se centrarà en l’obra del govern de la Generalitat durant l’última legislatura?

—Parlava d’obra de govern perquè volem ensenyar també què ha fet el govern d’Espanya a Catalunya. Una de les maneres de fer-ho és amb presència del president del govern per a explicar-la. La campanya electoral sempre és una barreja en què s’ha d’explicar què has fet –en el cas que hagis estat al govern–, però sobretot què faràs: quin és el teu projecte per als quatre anys vinents. Tècnicament, t’interessa arribar a la campanya electoral amb la gestió ja explicada i centrar-te sobretot en el projecte de futur.

—L’última victòria de Zapatero va ser gràcies als vots obtinguts pel PSC?

—Són vots que vénen, precisament, perquè l’esquerra governi a Espanya. Nosaltres, a les eleccions generals, som capaços de mobilitzar l’electorat socialista més tradicional, però també captem vots que, en unes altres eleccions, van a uns altres partits. La gent sap que, a Espanya, hi ha dues grans alternatives: una de dreta i una de centre-esquerra; una de recelosa amb les autonomies i una altra, en canvi, més partidària del desenvolupament de l’autogovern de les comunitats. Per tant, juguem amb molt avantatge. Hi ha molts motius per a votar socialista a les generals, perquè l’oferta política espanyola és molt polaritzada.

—I a les eleccions catalanes, on van els vots?

—Aquí hi ha molta més oferta política i, per tant, més capacitat d’optar per part dels votants. Nosaltres anem a les eleccions amb l’esperança de millorar els resultats que vam obtenir fa quatre anys.

—El fet que, a les espanyoles, obtinguéreu més vots que a les catalanes no indica que vau confiar més en Rodríguez Zapatero que en José Montilla?

—No, no. Vol dir que a les generals som capaços de recollir vots que en unes altres eleccions anirien a uns altres partits: vots que poden ser de sensibilitat més nacionalista o de sensibilitat més d’esquerres. A les generals, la gent sap que es decideix si governa el PP o el PSOE. I, malgrat que alguns partits a Catalunya s’entestin a dir que l’un i l’altre som la mateixa cosa, els catalans ho tenen claríssim: per això ens voten tant.

—Què cal fer si el Constitucional emet una sentència negativa sobre l’Estatut?

—Des del nostre punt de vista, fer política i recuperar a través de la política aquells elements que hagin pogut quedar tocats.

—Abans no arribe la sentència, heu votat plegats, amb CiU, Esquerra i Iniciativa, de demanar a les Corts una reforma de la llei del Tribunal Constitucional i forçar-ne la renovació. Comptareu amb el suport del PSOE?

—Treballem per aconseguir-ho, perquè sense el suport del PSOE no serà possible. Catalunya té nou Estatut perquè el PSOE ho va voler; tenim nou finançament perquè ens vam posar d’acord amb el govern socialista d’Espanya i ara qualsevol modificació legislativa a l’àmbit estatal necessita el suport d’algú: el del PP és impossible i, per tant, l’hem de trobar en el PSOE.

—El conseller Antoni Castells va dir l’altre dia que primer Catalunya i després el PSOE (perquè el PSC defense la reforma de la llei del TC)…

—Això ho havia dit abans el president Montilla al congrés del partit.

—El president va dir a Rodríguez Zapatero: “T’estimem, José Luis, però estimem més Catalunya.” Fins on podeu arribar a tibar les relacions amb el PSOE?

—Fins a la millor defensa de l’interès de Catalunya. Jo crec que hi ha partits a Catalunya que volen que el PSC trenqui amb el PSOE, però el PSC vol defensar els interessos dels catalans. Nosaltres sabem que, a totes les batalles que es produeixen en l’àmbit espanyol, podem tenir-hi aliats o no tenir-n’hi. A nosaltres ens agrada presentar batalles per guanyar-les, no per perdre-les.

—Antoni Castells també va dir que el PSC “ha d’arrossegar el PSOE a fer allò que han de fer”. I que “és una actitud angelical” esperar que el PSC convence el PSOE.

—Encara és hora que algú em digui què hem de fer si no és convèncer el PSOE i guanyar les batalles.

—L’objectiu és obtenir una majoria.

—Aquí l’objectiu és claríssim: guanyar i que hi hagi una reforma de la llei. I això, repeteixo, només ho podem aconseguir amb el PSOE. Quan algú presenti un altre camí… Els que diuen que el PP i el PSOE són igual, suposo que esperen del PP alguna cosa. Nosaltres, ja fa temps que no n’esperem gaires coses, del PP. Ho repeteixo: si avui defensem un Estatut és perquè es va aprovar, i si es va aprovar va ser gràcies als vots del PSOE, que en té molts més al Congrés que tots els partits catalans junts. I el finançament, igual. La nostra funció és defensar l’autogovern de Catalunya, defensar-ne el progrés, i només ho podem fer juntament amb l’esquerra espanyola.

—Creieu que el podeu convèncer?

—Esperem que sí. De la mateixa manera que el vam convèncer per a l’Estatut i que el vam convèncer per al finançament. Pot ser un procés més o menys llarg, més o menys difícil, però la nostra funció és aquesta: anar a guanyar, no a perdre. N’hi ha que s’estimen més perdre perquè pensen que, de cara a la galeria, els va millor, però jo crec que conec bé els catalans i als catalans els agrada guanyar, no perdre.

—També hi ha un sector important del PSOE que diu que s’ha de tancar el procés autonòmic.

—No ho he sentit dir a ningú.

—Alfonso Guerra…

—Alfonso Guerra no és a la direcció del PSOE. Entre la gent que mana al PSOE, a ningú no li he sentit dir que s’hagi de tancar el procés autonòmic: més aviat he vist tots els presidents autonòmics socialistes volent fer nous estatuts. En aquests moments són moltes les comunitats que han aprovat nous estatuts d’autonomia: ho ha fet València, ho ha fet Andalusia, ho ha intentat Castella-la Manxa però no s’ha posat d’acord amb el PP. Les autonomies socialistes volen més autonomia, no pas menys.

—Fins i tot han aprovat estatuts molt semblants al català…

—Sí. S’hi han inspirat. Això ja va passar els anys 80. Catalunya sempre ha obert camí; és la que assenyala llistons d’autogovern més alts i, normalment, topa amb prou resistència, però finalment se’n surt i després molts altres volen seguir aquest camí –i se’l troben més aplanat.

—Podria ser que retallaren l’Estatut de Catalunya i els altres, que es van fer després, se’n sortiren?

—Jo espero que no. Encara confio que el TC dirà que l’Estatut és constitucional. Per tant, espero que no passi, perquè seria un contrasentit brutal que els qui hem obert camí tinguéssim una penalització per haver-ho fet.

—Segons totes les informacions, la proposta de sentència votada fa unes setmanes pel Constitucional ja retallava l’Estatut, però no tant com ho faran les pròximes propostes que ara redacta el sector conservador.

—Ja ho veurem. Sobre el Constitucional ja n’hem sentit moltes coses, perquè fa més de tres anys que hi són posats. Ara estem en una batalla política sobre els efectes que tindria una sentència restrictiva. És una batalla que porta molt directament el president de la Generalitat, que ha promogut des d’acords al Parlament a una compareixença al Senat i ha fet articles –el d’ahir [5 de maig], per exemple, a El País– per explicar els efectes negatius que tindria limitar les possibilitats que l’Estatut ha obert, efectes negatius no tan sols per a Catalunya sinó també per a Espanya. Nosaltres esperem guanyar aquesta batalla.

—El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va insinuar fa una setmana que no s’ha d’actuar a cop calent amb el Tribunal Constitucional. Després de tres anys, és actuar a cop calent?

—Ell, lògicament, ha de ser molt prudent. Passa que nosaltres diem que tenim davant un cas com un cabàs. Tenim davant un tribunal al qual falta un membre, per defunció d’un magistrat; n’hi ha quatre més que fa dos anys i mig que havien d’haver plegat; n’hi ha un altre que ha estat recusat de manera molt molt discutible, i hi ha un tribunal que en tres anys i mig no ha estat capaç de dictar sentència. És lògic que nosaltres vegem, amb molta més preocupació i amb més urgència, que s’han de resoldre aquests problemes del tribunal que, en cap cas no ens són imputables. Fa dos anys els parlaments autonòmics van proveir noms per a aquestes quatre places de magistrats del Constitucional. Si no hi ha hagut acord sobre això, no és imputable a les comunitats autònomes. És normal que nosaltres posem aquestes anomalies sobre la taula amb més rotunditat i ens belluguem per mirar de resoldre-les.

—Si s’aconseguira aquesta reforma de la llei del Constitucional i, a més, millorara l’economia catalana, s’avançarien eleccions?

—Eleccions a Catalunya?

—Sí. Diversos mitjans han informat d’aquesta possibilitat.

—No sé d’on surten, aquests rumors. Qui pot decidir el dia de les eleccions és el president i no em consta que tingui previst d’avançar-les. Però, a més, les eleccions han de ser al novembre i tenim l’estiu al mig, per la qual cosa jo ja no parlaria d’avançament electoral. La cosa més normal és que siguin al novembre i treballem amb aquesta perspectiva.

—Durant el govern espanyol de Rodríguez Zapatero s’ha aprovat l’Estatut però s’ha encallat el Constitucional i s’han diluït les promeses federalistes de Zapatero. És la prova definitiva que el federalisme és una via impossible per a Espanya?

—No. Jo crec que som en un moment en el qual Catalunya té l’Estatut i el nivell d’autogovern més important de la seva història. És el moment que té més bon finançament, que per primera vegada a la història li garanteix de situar-se per sobre de la mitjana de les comunitats autònomes. Per tant, hem avançat moltíssim. Que això no és senzill i de vegades genera resistències? Com tots els canvis a la vida. Però no es pot donar per acabat aquest projecte. Al contrari: hi ha moltes més ganes de dur-ho endavant que mai –si més no, per part nostra–, precisament perquè s’han dut endavant aquests processos.

—Dur endavant el projecte de federalisme?

—Sí, és clar. A Espanya, ara, li toca això. Si aconseguim consolidar aquests estatuts de segona generació i el seu desenvolupament, el següent gran objectiu és la introducció d’una veritable cultura federal i unes veritables institucions federals a l’àmbit espanyol. És obvi que el següent salt endavant ja no és tant de modificació de l’autogovern de les comunitats sinó de canvi de la pròpia estructura i funcionament de l’estat.

—Amb aquest objectiu no tindreu la col·laboració de l’altre partit majoritari espanyol, el PP…

—Hi hauria una manera d’aconseguir que el PP tingués una actitud més positiva: que Convergència digués que no està disposada a pactar amb ells llevat que el PP retiri el recurs contra l’Estatut, per exemple. Convergència, que es passa la vida dient que el PP i el PSOE són la mateixa cosa, sembla que només posa condicions al PSOE però al PP, no. Convergència sempre ha practicat aquesta política del desarmament unilateral: va votar dues vegades la investidura d’Aznar, va renunciar a reformar l’Estatut per tenir aquí una majoria còmoda –a la darrera legislatura–, després va anar a cal notari…

—Voleu que tornen a cal notari?

—Allò que no volem és que es venguin al registrador de la propietat, que és el senyor Rajoy. No és comprensible que, tal com estem en aquest moment, quan –des del nostre punt de vista i del de la majoria de catalans– hi ha un gran problema que és el PP, Convergència no sigui capaç de condicionar en absolut la seva política d’aliances. En aquest moment, si volem moure la posició del PP, la cosa més normal és que CiU condicioni absolutament el seu suport futur a un canvi d’actitud del PP. Però callen. Per tant, donem per fet que van preparant un escenari d’acord. No té cap més explicació.

—I el PSC estaria disposat a arribar a acords de govern amb Convergència –la famosa sociovergència– per assegurar el PSOE al govern espanyol?

—No és el nostre projecte. Nosaltres creiem que, en un país, hi ha d’haver un govern i una oposició, un centre-dreta i un centre-esquerra, hi ha d’haver alternativa i, per tant, una gran coalició és tot el contrari d’això: només es justifica en moments de crisi extrema o quan no hi ha cap mena d’alternativa. Ni volem ni esperem arribar a aquest punt.

Entrevista a El Temps

“Hi ha qui sembla que hagi descobert ara l’existència del Tribunal Constitucional”

ENRIC RIMBAU

EL TEMPS, 8.11.09

—Si finalment el Constitucional retallés l’Estatut, gairebé tothom a Catalunya parla de resposta unitària. És factible aquesta unitat? I si ho és, al voltant de quin concepte s’ha d’articular?

—Ha de ser possible. Ara, cal que passin coses que sovint lamentablement no passen. Primer, que quan hi hagi la sentència, ens la llegim serenament, ens reunim, parlem i decidim què fem i si és possible donar-hi una resposta comuna. I com ha de ser? És molt clar. Els catalans vam votar un estatut que marca un sostre d’autogovern i això s’ha de respectar. Per tant, si la sentència altera això, caldrà cercar unes altres maneres d’aconseguir-ho. Les institucions no poden cridar a la insubmissió, però al mateix temps han de fer política, en el sentit de fer complir la voluntat d’autogovern que es va expressar amb el vot favorable a l’Estatut.

—Compartiu la idea que es pot produir un xoc de legitimitats entre allò que va votar la ciutadania i el Tribunal Constitucional?

—A veure, el TC no es va crear ahir. En canvi, aquest estiu ha semblat que hi havia qui descobria ara l’existència del TC. Forma part de les regles del joc, que són conegudes. Potser hi ha qui no les coneix, però els polítics tenim l’obligació de conèixer-les. Per tant, allò que el tribunal et pot fer és el seu paper institucional. I a nosaltres ens toca, des de la política, fer que es respecti la voluntat dels ciutadans. I si no és d’una manera haurà de ser d’una altra. Aquesta cerca d’alternatives és la feina del polític.

—I com és aquesta altra manera?

—És que no en volem parlar fins que no ens diguin que l’Estatut és inconstitucional. Jo encara no he llegit res que em faci dir que he de recuperar res que hagi perdut. Fins ara l’Estatut és constitucional del tot. Per què he de fer el joc a uns altres? Si algú pensa el contrari ho haurà de demostrar. I si el tribunal ho considera, ho haurà d’argumentar. Fins que no passi, no entrarem en el joc de les especulacions, perquè caiem en aquest tic de la política catalana, de fer molta gesticulació i de perdre el foc per la boca. No hem de donar batalles, les hem de guanyar, com creiem que hem fet amb el finançament.

—Però des d’Espanya, el PP i el PSOE hi han entrat de ple, en aquest joc.

—És clar, però és que hi ha gent a qui li pot interessar aquest debat. Hi ha a qui li interessa donar per fet que això serà molt dolent. I així, quan arribi la reacció, podrà dir que és menor. És que no hi hem d’entrar, en aquest joc. També és veritat que és força hipòcrita la posició dels qui diuen: “No es pot pressionar el tribunal.” Home, el tribunal és pressionat per tothom. Fins al punt que no s’ha pogut renovar, s’ha revocat un magistrat, que amb totes les filtracions als diaris ja es podria configurar una sentència… Per tant, tampoc no ens podem exclamar si una entitat, un partit o qui sigui diu al tribunal què ha de fer. Si de tres anys ençà tothom ho fa! Ara, nosaltres no serem els qui entrarem en el joc de donar per fet que l’Estatut no és constitucional. És un error, però sobretot, és fals. Si no, no l’hauríem votat. I sobretot, no l’haurien votat les Corts Generals.

—Ara comença el nou curs polític i el darrer de la legislatura. Quins elements clau preveieu?

—El tema més important serà la crisi i els seus efectes. Com, des de les administracions, s’acompanya la gent que la pateix més directament i com ajudem les empreses que lluiten per sobreviure. Per tant, serà un component fortament econòmic i social. Ara, també s’aprovaran unes quantes lleis, perquè el govern té en cartera diverses qüestions. Hi ha per resoldre la nova organització territorial del país. Hi ha el compromís de crear la ponència conjunta sobre la llei electoral. Per tant, hi ha coses sobre la taula que tenen certa importància. Però jo crec que des del punt de vista de la ciutadania, de les coses que realment importen, l’aspecte essencial serà veure fins a quin punt la Generalitat, amb els seus recursos, és capaç de mantenir les polítiques socials i econòmiques en un context com l’actual, tan difícil.

—Amb el nou sistema de finançament, la Generalitat pot afrontar amb prou recursos la crisi?

—Probablement no. Però per què tots els govern del món han augmentat la seva despesa? Doncs perquè han hagut d’encarar noves despeses no previstes. Per això no és estrany que a l’estat espanyol es plantegi el debat de revisar les polítiques fiscals. Els sistema de finançament ens posa en una situació més bona, però no resol tots els problemes, sobretot en un context complicat com aquest, i amb un model basat en uns imposts la recaptació dels quals ha baixat.

—Heu parlat de la llei electoral i de la nova ordenació territorial, dos punts recurrents. Finalment s’avançarà en algun?

—Jo faria allò que en aquests moments estem en condicions de fer: crear la vegueria de l’Ebre i resoldre el disbarat metropolità. Això és el que és més madur i crec que sí que ho podem fer, pel que fa a la nova ordenació territorial. Des del punt de la vista electoral, és molt difícil que un any abans de les eleccions puguem canviar les regles del joc. Però hi ha una altra cosa que sí que podria ser objecte de consens entre els partits, què és l’administració electoral. I intentar que, si més no, a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, la darrera instància de resolució de conflictes fos la Junta Electoral de Catalunya, que no existeix, i no la Junta Electoral Central. Per tant, en aquestes qüestions, jo tinc una visió pragmàtica i resoldria els problemes sobre els quals hi pugui haver el consens necessari.

—Pel que fa el desplegament de l’Estatut, més enllà de debat de la sentència del Constitucional, fins a quin punt pot tornar a tibar les relacions entre el PSC i el PSOE el fet d’anar estirant competències?

—Jo sóc molt optimista. Els aspectes on hem posat la banya, els tenim prou enfocats. Hem entrat ja en el traspàs del servei de rodalia de Renfe, que s’ha de fer efectiu el gener de l’any vinent. I, abans d’acabar l’any, el govern d’Espanya s’ha compromès a donar el vist-i-plau a un nou model de gestió aeroportuària que permeti la participació determinant de les institucions catalanes. A part tot el desplegament de l’Estatut, que inclou moltíssimes coses. Recordo que l’anterior estatut es va desplegar durant 23 anys i no es va acabar. En aquest terreny les coses van prou ben encarrilades.

—Les relacions entre els PSC i el PSOE són més bones que ara fa un any?

—Sens dubte, sí. Resoldre el finançament ha estat un prova difícil, però també molt definitiva. Aquí és on s’havia de veure si hi havia la voluntat de desenvolupar l’Estatut o no. I nosaltres hem constatat feliçment que sí.

—I des d’aquesta calma d’ara és més fàcil de plantejar una presència del PSC diferenciada a Madrid?

—Nosaltres sempre hem dit que hi ha dos moments per a plantejar aquesta fórmula. L’un és als congressos del PSC, que és quan es decideix l’organització del partit. I els dos darrers congressos han decidit per amplíssima majoria que sigui l’executiva del partit la que decideixi, en cada moment, quina és la millor manera d’organitzar-se. L’altre moment és quan es constitueixen els grups parlamentaris, i això és durant els set dies després de constituir el Congrés de Diputats. Per tant, no és un problema que tinguem sobre la taula. Però també crec que si el model de relació entre el PSC i PSOE ha funcionat durant vint anys i continua donant bons rendiments, no hi ha motius per a canviar-lo. Si en un moment determinat es decidís que això no és prou potent per a defensar els interessos del país i per al desplegament de la política del PSC, seria el moment de plantejar-ho.

Entrevista a El Temps

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA
EL TEMPS, 15.01.08

Miquel Iceta (Barcelona, 1960) és vice-primer secretari i portaveu del PSC al Parlament de Catalunya. A ‘Catalanisme federalista’ (Fundació Rafael Campalans) recull un seguit d’articles i intervencions polítiques seves, del període de negociació del nou Estatut fins al setembre passat, des de l’òptica dels qui, com ell, encara veuen possible una Espanya federal plurinacional.

“Les eleccions generals són per a decidir el govern d’Espanya, no el de Catalunya”

—Hi ha federalistes fora de Catalunya?
—Jo crec que sí, però que encara són molt pocs i són molt poc visibles. Això és així i històricament ha estat també així sempre. I quan n’hi ha hagut més han estat federalistes, però no amb el concepte de plurinacionalitat. Federalistes que reconeguin la plurinacionalitat a Espanya n’hi ha pocs, i estan poc presents en el debat polític. Per a mi, Zapatero ha suposat un avenç significatiu, perquè ha encunyat la idea aquesta de l’Espanya plural. En fi, no és l’Espanya federal que nosaltres defensem, però … A més, Zapatero moltes vegades ha aparegut sol defensant aquest concepte.

—Pasqual Maragall ha acabat retraient a Zapatero que precisament s’ha fet enrere en la defensa d’una Espanya plurinacional.
—En política un no pot fer exactament allò que vol, es mou en un context determinat. Les posicions de Zapatero són molt avançades respecte el conjunt del sistema polític espanyol. Però la resistència que hi ha posat el PP les ha frenades en alguns aspectes. Això és evident. Per això volem que a les eleccions generals surti un PSOE més reforçat.

—Al llibre defenseu Espanya com a “nació de nacions”. Però l’article 2 de la Constitució apel·la a la unitat i indivisibilitat de la nació espanyola. Cal reformar la Constitució?
—En alguns casos, segur. Per exemple, per fer un Senat com el que voldríem fer, sí. Però amb aquest tema concret, no necessàriament. Per què el PP -llavors AP- va votar en contra del títol vuitè de la Constitució? Perquè consideraven que la distinció entre nacionalitats i regions anava contra la unitat de la nació espanyola.
La Constitució permet aquesta interpretació, hi ha elements en aquesta línia, com per exemple els fets forals, o que s’acceptés una via d’accés més ràpid per aquells territoris que ja havien referendat un Estatut durant la II República. Per tant, hi ha molts elements a la Constitució que abonen que Espanya es reconeix com a plural. Ara, això té a veure, més enllà del que ja hi ha a la Constitució, amb la interpretació que en pugui fer el Tribunal Constitucional i de l’orientació política dels successius governs d’Espanya.

—Doncs tal com va el TC… Però així i tot, defenseu que, sigui quina sigui la sentència d’aquest tribunal amb l’Estatut català caldrà assumir-la.
—És que els que diuen que no, han de dir què faran. Es voldran posar fora de la legalitat? Repetir un 9 d’Octubre del 34?… Crec que hi ha propostes molt frívoles, no es pot jugar amb això.
Primer hem de treballar perquè el Constitucional avali l’Estatut. En segon lloc, aquest tribuna és el màxim àrbitre de la Constitució, per tant, cal respectar-lo. És veritat que hi ha constitucionalistes que diuen que, precisament per la seva pròpia naturalesa, els estatuts d’autonomia no haurien d’estar subjectes a aquest tipus de control de constitucionalitat, com defensa Javier Pérez Royo en molts articles.
Però, bé, acceptar la sentència no vol dir no fer res. S’ha de treballar, si és el cas, per aconseguir per altres vies polítiques els aspectes que es puguin haver perdut.

—Dieu que el llibre s’adreça a aquella “majoria silenciosa”. Quina?
—Sí, és que ha hagut un cert temps -ara potser ha baixat una mica- que semblava que a Catalunya érem tots independentistes o sobiranistes. Quan la majoria de catalans no ho són. Aquesta majoria de catalans potser es poden sentir més ben reflectits per uns plantejaments de tipus federal que no pas uns de tipus independentista.

—Però el PSC està governant precisament amb un partit independentista, que proposa fer un referèndum el 2014.
—Esquerra és independentista, sí. I tenim un pacte de govern del 2006 al 2010. Després, Déu dirà! Per tant, tenim un compromís de quatre anys, en el qual no hi ha la independència. Per tant, és perfectament compatible que federalistes i independentistes es posin d’acord per governar.

—Amb les eleccions a l’horitzó, Zapatero ha obert les portes a recuperar l’entesa tradicional entre el PSOE i CiU a Madrid. CiU ha deixat clar que vol ser correspost a Catalunya si és necessària a Madrid.
—Hi ha una cosa claríssima: Les eleccions generals són per decidir el govern d’Espanya, no el de Catalunya. Per tant, sigui quin sigui el resultat, i l’aliança que hi hagi després -si n’hi ha cap- no alterarà l’escenari polític català. Seria el pitjor sucursalisme! I sembla mentida que gent de Convergència, que s’omple la boca amb el dret de decidir,ara ens digui que el que va decidir el Parlament resta sotmès a una revisió pel que passi a unes eleccions espanyoles!

—El que si que pot determinar les eleccions és el desplegament de
l’Estatut, que de moment és lent.
—Aquest Estatut crec que es desenvoluparà més ràpidament que no pas l’anterior.
En aquests quatre anys de govern podem aconseguir aspectes centrals com ara el
fiançament -que serà debatut enguany-, el dels aeroports, Rodalies, la gestió d’inspecció de treball i dels permisos de treball per a estrangers, les beques per a l’ensenyament obligatori… Si aconseguim aquests grans temes, haurem fet un gran salt en el desplegament de l’Estatut

—De tot manera, allò que Catalunya proposa ha de ser generalitzable a qualsevol altra comunitat autònoma. No és malbaratar esforços?
—Home, implica molt d’esforç. Però és que costa molt transformar un estat de matriu centralista, des del segle XVIII, en un de federalista. I ho fem de manera pacífica i gradualista… Alguns pensen que és un cost que no val la pena i que seria més senzill la independència, i que amb això els problemes se’ns resoldran de la nit
al dia. Nosaltres no creiem ni això, ni que la majoria ho vulgui així. La majoria vol una Catalunya que continuï essent capdavantera, pionera.

—Però, per contra, a l’estat espanyol hi ha qui es planteja anar en el sentit invers i tancar el procés autonòmic d’una vegada.
—Per això nosaltres senzillament som els que defensem la Constitució. Em fa gràcia que molts dels qui donen lliçons de constitucionalitat, vagin dient que cal tancar el procés autonòmic. Demostra que no la respecten en absolut, perquè llavors, quin sentit tindria l’article 150.2? Els qui parlen de tancar el model autonòmic són precisament els que no respecten realment l’esperit de la Constitució espanyola.

—El PP està en aquesta línia. Però també dins del PSOE hi ha qui ho defensa. Fins i tot, en els dos partits hi ha qui vol canviar la llei electoral per reduir el pes de les formacions “regionals”.
—Sigui en un cas o en l’altre, són actituds que no compartim. Això seria el camí més ràpid per la desintegració d’Espanya. Qui pretengui convertir Espanya en una presó, va contra Espanya. Els problemes de la democràcia mai no es resolen sobre la base de restringir la llibertat. Espanya serà més forta com més acollidora sigui de la seva diversitat. La unió sempre s’ha de fer sobre la base de la llibertat.

—Us ha sorprès que Zapatero repesqui José Bono, i com a candidat a presidir el Congrés?
—No ens ha sorprès. En les eleccions generals a Espanya hi ha un combat pel centre polític. I és veritat que la reacció contra l’ofensiva del PP ha fet que el PSOE sigui molt prudent en determinades qüestions.

—Bono és una vacuna?
—No, és una demostració que al PSOE hi ha sensibilitats diferents i que Zapatero les integra. Ara, la política seguirà sent la mateixa, la del programa electoral, en el qual nosaltres participem, i en el qual el PSOE es compromet, de forma explícita, a desenvolupar els estatuts. No és una qüestió de persones, sinó de compromisos polítics.

—I el PSC no podria defensar més bé la seva visió amb un grup propi al Congrés?
—Hi ha factors que abonen totes dues tesis. Però vam prendre una opció que és la d’influir des de dins. No hem renunciat mai a recuperar el grup que havíem tingut al Congrés fins l’any 82. Però creiem que ara està a prova la nostra capacitat d’incidir dins del PSOE. I ens sentim a gust amb aquesta aposta perquè aporta rendiments per a Catalunya. Mentre no hi hagi motius de pes, penso que hem de mantenir l’aposta.

—Per acabar esportivament, a l’Espanya federal hi hi lloc per diverses seleccions esportives nacionals?
—Ho veig molt difícil, sincerament, tot i que al programa de govern ens hem compromès a lluitar-hi. Ho veig difícil perquè quan es parla de seleccions, un s’imagina, en algun moment, un partit Catalunya-Espanya. Però clar, la nostra tesi és que Espanya, sense Catalunya no és Espanya, serà una altra cosa. Els països que han aconseguit equilibrar aquest aspecte són fets, per entendre’ns, a peces. Com el Regne Unit. Mai no hi ha un partit Anglaterra-Regne Unit. Pot haver-hi un Anglaterra-Gal·les. A veure, a Espanya quines nacions hi ha? Aquest és un dels problemes, és un dels factors que dificulta el tema. Perquè, sense Galícia, País Basc i Catalunya, la resta què és? “España resto”? A això, la teoria federal no hi dóna resposta.

Enric Rimbau