• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

La renovació del partit ha de ser un esforç permanent

Entrevista a Miquel Iceta a El Triangle (30/07/07) per J.M. Casas

Miquel Iceta (Barcelona, 1960) és el viceprimer secretari dels socialistes catalans, el seu portaveu i el “negociador” dels grans acords polítics amb les altres formacions. En aquesta entrevista deixa clar que el PSC no s’oposarà a una eventual col·laboració de CiU amb el Govern de Rodríguez Zapatero, però que mai no acceptarà com a contrapartida, la seva pretensió de “respectar” la llista més votada.

– CiU posa com a condició per donar suport a un futur govern del PSOE que el PSC respecti la llista més votada a Catalunya. En això hi té molt a dir el PSC, no?
– Estem molt sorpresos que CiU vulgui supeditar una decisió que només correspon a la política catalana al que ells puguin fer o deixar de fer en la política espanyola. Això no s’havia vist mai. Tota la vida CiU ha estat fent acusacions de sucursalistes a tothom, particularment a nosaltres, i ara, a aquestes alçades de la pel·lícula, els que sembla que volen supeditar la política catalana a l’espanyola són ells. Això és inversemblant. Nosaltres sempre hem dit que les decisions que afecten Catalunya s’han de prendre aquí, en funció dels interessos, de l’escenari polític i de la correlació de forces d’aquí i sense cap ingerència de l’esfera política espanyola. Dit això, també diem que no serem un obstacle davant una eventual col·laboració de CiU amb el Govern socialista d’Espanya. En tercer lloc, crec que ells encara no saben què faran i què volen ser quan siguin grans. Aquest és el problema.

– Amb qui han de negociar?
– Si volen alguna cosa del PSC, s’han de dirigir a Nicaragua, 75; 08029 Barcelona, o trucar al 93/495.54.00. Hi ha una vicepresidenta del partit, Manuela de Madre; un primer secretari, José Montilla; un viceprimer secretari, que sóc jo, i un secretari d’Organització que es diu Zaragoza. Ja saben on som, saben qui som i saben que sempre que han volgut parlar han pogut fer-ho. Però algunes vegades han pensar que les decisions del PSC les poden prendre uns altres i han anat a buscar el PSC a Madrid, i en alguna ocasió a Sevilla, quan s’havien de dirigir a la seu central de Barcelona.

– El suport al Govern central sí que l’han de negociar amb Zapatero…
– És clar, si és un suport per a la investidura, ho hauran de negociar amb el candidat a la presidència del Govern.

– I això comporta condicions a Catalunya?
– Nosaltres els diem que facin el que hagin de fer en la política espanyola, que s’hi aclareixin, però que això no pot condicionar de cap manera la política catalana. Nosaltres tenim un acord de govern que pensem complir fins que s’acabi la legislatura.

– Com a hipòtesi, arribat el cas, CiU podria exigir condicions?
– A nosaltres no ens ho pot imposar. El PSOE pot necessitar CiU, però encara necessita més el PSC, que des del 1977 sempre ha tingut més diputats. Nosaltres no deixarem que es condicioni la política catalana per una qüestió de política espanyola, per respecte als catalans que s’han d’expressar en les eleccions i per respecte al Parlament de Catalunya. Encara que siguis la llista més votada, si no tens una majoria parlamentària no et serveix de res. Ens podríem trobar que amb el 35% dels vots algú arribés a presidir el Govern i tingués el 65% que no hi estigués d’acord. Això tampoc no seria normal. Són els parlaments els que trien els presidents i controlen la seva gestió. No descobrirem ara la sopa d’all!

– Suposo que Rodríguez Zapatero té unes preferències sobre el futur govern de Catalunya?
– No ho sé, no hi he parlat recentment. Jo també tinc preferències: per exemple, a França vull que guanyi l’esquerra i ha guanyat la dreta. Pot tenir preferències, però sap i respecta que les decisions en la política catalana les pren el PSC.

– Però Zapatero exposa criteris, suggereix, recomana…?
– Alguna vegada ha fet saber algun criteri, alguna opinió, però sap perfectament que és una opinió, que per a nosaltres té valor, però que la decisió és nostra i només nostra.

– Tots els partits passen crisis internes, però respecte a altres formacions, el PSC ara és una bassa d’oli ? Qui ho havia de dir, no?
– Bassa d’oli? en el sentit que no hi ha tensions, sí, però crec que entre tots hem de fer un esforç per no demonitzar els debats interns. La democràcia també ha de funcionar dins dels partits. Nosaltres estem impulsant un debat intern i encoratgem persones i sensibilitats del partit a participar-hi perquè creiem que això és bo. A Catalunya, en aquests moments, hi ha una necessitat de reflexió general. A vegades els mitjans de comunicació presenten massa en clau de crisi el que només són debats interns.

– Respecte a debats interns, el conseller Ernest Maragall advocava fa poc perquè el PSC tingui grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats. Ara és factible?

– Nosaltres sempre diem que això no és a l’agenda, però tampoc no està descartat. És una qüestió que té a veure amb el protagonisme del PSC al Congrés dels Diputats i amb la coherència d’un projecte. A Catalunya li interessa ser decisiva en la política espanyola i per a nosaltres la millor manera de fer-ho és a través del PSOE. Plantejar altres maneres d’organitzar aquesta col·laboració és legítim, però la gent que vota socialista és la gent que vol que governi el PSOE a Espanya. Per tant, els temes de protagonisme, de com s’organitza el PC dins d’aquest marc, no és un tema primordial.

– El conseller Castells adverteix que el PSC es por convertir en una “carcassa buida” si no renova el projecte polític, amb el catalanisme com a eix central…
– En el nostre cas, socialisme i catalanisme no es poden destriar. Recordo haver anar a una manifestació fa molts anys amb uns cartells que deien “som socialistes i som catalanistes per les mateixes raons”. Nosaltres no fem un projecte polític que té, per dir-ho així, dues cares o dues dimensions. Què és el que volem? Nosaltres volem una societat catalana més justa. Aquest és el nostre projecte i és un projecte catalanista. Sempre he cregut que el catalanisme és molt més fecund i potent que el nacionalisme, precisament per la seva dimensió integradora de gent que s’ha incorporat a Catalunya des de cultures diferents.

– Vostè va defensar al febrer passat una renovació de la direcció del PSC per recuperar votants després del 1-N. Què s’ha fet?
– Un partit s’ha de renovar cada dia. Hem fet una renovació de llistes, de candidats i d’alcaldies important en les municipals, però la renovació del partit ha de ser un esforç permanent, no solament de dirigents, sinó també del seu projecte. Ara, un cop hagi acabat el cicle electoral, després de les generals de l’any vinent, prepararem el Congrés del partit, que tindrà lloc al juliol, coincidint amb el 30è aniversari del PSC. Un moment fantàstic per fer un balanç en profunditat de tot el període i assenyalar les línies de treball per al futur. Reconeixem que algunes coses no les hem fet bé i que hi ha un procés de desafecció de la política que tots els partits hem de treballar, cadascun des del seu projecte. Més que com ens organitzem o com som, hem de debatre la nostra utilitat com a instrument de transformació i aquí hi ha moltes coses a repensar.

– A més d’idees, se suposa que en el congrés també es renovaran noms…
– En els congressos socialistes sempre hi ha hagut un cert canvi de noms i, en aquest, se’n faran més. Seria bo incorporar gent nova a l’executiva, més jove, en reconeixement de noves realitats molt potents del PSC en el terreny municipal. Per tant, hem de fer un esforç per repensar conjuntament quin és el millor equip per a una nova etapa. El PSC no és al final d’un camí sinó, en tot cas, a l’inici d’una nova etapa.

– En una nova direcció, les famílies també tindran alguna cosa a dir?
– Nosaltres ens voldríem considerar una única família; el que passa és que és una família amb sensibilitats, orígens i tradicions diferents que afortunadament ho enriqueix. Sempre hem tingut una direcció molt integradora.

– Deu ser integradora, però hi predominen els dirigents del Baix, fins i tot vostè ha estat regidor de Cornellà…
– Quan em pregunten “de quina família ets?”, jo dic que sóc molt PSC, de tot el partit, no m’he considerat mai un dirigent d’un territori. És veritat que es dóna la circumstància que el primer secretari i el secretari d’Organització són del Baix Llobregat, però s’ha de tenir present que és una comarca important i, sincerament, jo ja no veig cap dels dos com a dirigents del Baix Llobregat.

– Sense Maragall es viu millor o es governa millor?
– Es governa diferentment. El PSC no agrairà mai prou a Maragall tot el que ha fet. Per a nosaltres, Maragall ha estat, si se’m permet l’expressió, un bé de Déu. Perquè realment és un home que ha contribuït a renovar el socialisme. Va ser un magnífic alcalde, ha estat un gran president i també la persona que ha fet possible l’alternança política a Catalunya, i la configuració d’un govern d’esquerres. Ja només per això es mereixeria un monument. Del PSC no sortirà mai un comentari negatiu sobre Maragall perquè ha fet moltíssim, però és evident que s’ha obert una nova etapa, que té l’avantatge d’aprofitar el que ja s’havia fet en temps de Maragall i revisar alguns elements que no havien funcionat prou bé per encarar-los de manera diferent.

“En l’apagada, la responsabilitat és d’unes empreses privades”

– El Govern ha heretat assignatures que Maragall va deixar pendents: aeroport, trens de rodalia…
– El que ha de fer el Govern és complir el seu programa. L’èxit passa per qüestions com aquestes: l’enfortiment de les polítiques socials, l’habitatge i el desenvolupament estatutari. En aquest últim aspecte trobem les grans infraestructures, els serveis de rodalia de RENFE, la gestió els aeroports i altres qüestions estrella com poden ser la Inspecció de Treball o la gestió de les beques de l’ensenyament obligatori. Crec que aquest conjunt de coses i el nivell d’inversió que marca l’Estatut permetran acomplir els objectius del Govern. Sóc molt optimista. Crec que som en el bon camí per al desenvolupament estatutari, que per primera vegada ens permetrà demostrar amb dades reals que l’Estatut tenia molt a veure amb el benestar dels catalans i amb la millora de l’autogovern a Catalunya. L’Estatut deixarà de ser un text legal una mica abstracte i es convertirà en coses que es poden veure.

– De veritat, el ciutadà se n’adonarà?
– En el cas del servei de rodalia, hi ha qui diu que l’important és que funcioni bé no qui el gestioni. Per a l’usuari, això és cert, però nosaltres creiem que l’autogovern requereix fer-se’n càrrec, I que la seva gestió millorarà per una qüestió de proximitat.

– L’usuari està emprenyat, sobretot el que ha quedat a les fosques…
– I amb raó. S’estan produint una sèrie de fenòmens que demostren que les coses no s’han fet bé en alguns terrenys. L’apagada ha estat brutal i ha afectat moltíssims barcelonins, però la primera responsabilitat és de dues empreses, REE i Endesa, que encara han d’explicar, no com s’ha produït l’accident, sinó perquè triguen tant a resoldre el problema. A més, és escandalós el contrast d’una Endesa incapaç de donar una resposta i de presentar un compte de resultats amb uns beneficis brillantíssims. Quan una empresa té un paper de servei públic, ja que el subministrament elèctric és un servei públic, això és intolerable.

– RENFE també exhibeix beneficis…
– A RENFE sí que hi ha una derivada política clara. Durant anys, el manteniment i la inversió al servei de rodalia havien estat molt baixos, perquè la prioritat era l’alta velocitat. Això ha estat un error i ens ha forçat a fer un pla urgent d’inversions per recuperar el temps perdut. En això és evident que hi ha responsabilitats de tipus polític, però, en canvi, en l’apagada sobretot hi ha responsabilitat d’unes empreses privades. En el cas d’Endesa, hi ha hagut uns gestors designats políticament pel PP que han bloquejat qualsevol intent d’adquisició d’aquesta empresa per part d’altres. No és cap secret que nosaltres vèiem amb molt bons ulls l’OPA de Gas Natural perquè ens hauria permès que el principal subministrador d’electricitat a Catalunya fos una empresa catalana. Segurament les coses haurien anat d’una altra manera, no sols pel fet de ser catalana, sinó perquè tindríem gestors empresarials eficaços i no comissaris polítics nomenats pel PP, com és el cas del senyor Pizarro, que estaven molt preocupats per les seves cadires i per bloquejar canvis en l’accionariat.

Entrevista en el semanario El Triangle

Entrevista a Miquel Iceta
El Triangle (02.08.00)

Marc Roma

“Cal reformar la Constitució per salvar el Senat i consolidar l’Estat de les autonomies”

Des que va assumir el càrrec de portaveu del PSC en el darrer congrés del partit. Miquel Iceta no para. Atrinxerat en el seu despatx a la seu del partit –abans ocupat per Borrell- o viatjant pel territori empassant-se congressos polítics i escoles de formació a tort i a dret. De fet, va ser un dels emissaris del PSC al congrés del PSOE i un dels factòtums a l’hora de consensuar les llistes al precedent del PSC. A més, Iceta ha estat un dels primers polítics homosexuals de l’Estat a sortir de l’armari, un punt d’inflexió en la seva carrera a partir del qual sembla catapultat sense aturador.

– És suficient la presència del PSC en l’executiva del PSOE?

La veritat és que no vam plantejar cap quota de presència sinó que crèiem que calia ajudar a fer l’executiva que volgués el secretari general. I, realment hem col·locat les persones en la funció que ell va suggerir. No ho vam enfocar com una negociació sinó com una aportació. Per tant, ni suficient ni insuficient, ell ens va demanar això i és el que vam fer.

– Quina mena de tasques hauria de fer el PSC dins el PSOE?

El PSC ha de contribuir a marcar l’agenda política del PSOE i la seva orientació, que és el que hem fet en aquest congrés, intentar influir en la victòria de les posicions que estan a favor del canvi i la renovació.

– Que en pensa de la quasi nul·la representació guerrista en la direcció?

No van voler ser-hi. I crec que es van equivocar quedant-se al marge de l’executiva en un moment en que el partit encetava una nova etapa. Així ho creuen molts guerristes, de fet.

– Com interpreta que González s’hagi negat a presidir el partit?

Ha estat un mostra més de la seva intel·ligència política. Sap que no pot aparèixer marcant el present i el futur del PSOE i, per deixar-ho clar, no podia mantenir cap implicació en la gestió de la nova executiva.

– Era poc intel·ligent fer-li la proposta?

Sí. Una cosa és reconèixer el que ha significat i una altra marcar les pautes del futur amb la seva presència. Però ell ha estat més intel·ligent que els qui li ho proposaven. Que la conclusió del congrés fos la tornada de Felipe González era una error com una casa de pagès.

– Tothom parla d’unitat però el secretari general va guanyar per un marge de vots mínims.

Bé, és la primera vegada que es presenten quatre candidats i que el vot és individual i secret. Però de tota manera el resultat ajustat entre Zapatero i Bono estava bastant previst. El que tothom pensava, però, és que aquest resultat seria l’invers.

– Haurien estat similars les interpretacions si Bono hagués guanyat?

Segur que no. Per Bono, guanyar per tant poc com nou vots hauria estat una tragèdia i el resultat no s’hauria llegit en clau de renovació, l’única interpretació possible actualment.

– Vostè va apostar des del principi per Rodríguez Zapatero?

Sí, però al PSC ens vam comprometre a no fer públiques les posicions personals per preservar la decisió individual i secreta dels delegats. Jo, com molta gent, crèiem que el PSOE necessitava un canvi, vam escoltar amb atenció tots els candidats i vam descobrir que Zapatero era qui més legítimament ens representava.

– Alguns dirigents regionals del PSOE asseguren no entendre el concepte de federalisme asimètric. Podria formular-ho planerament?

– Potser els que no l’entenen no han estudiar gens ciències polítiques… L’important és que entenguin els conceptes de pluralitat i respecte de la diversitat dels pobles i nacions d’Espanya. I al PSC estem convençuts que l’expressió política més feliç d’això és el federalisme asimètric. Asimètric en el sentit que els parts que formen el tot que és Espanya són diferents i mereixen tractaments diferents. És obvi que no es pot tractar igual una regió que té una cultura i llengua pròpies que una que no les té.

– Quins marges polítics hauria de tenir l’asimetria catalana?

El marge polític ha de ser gran, només limitat per aquells llindars que generin desigualtats, que hem de tendir a reduir-les. En canvi, una possibilitat il·limitada del creixement de les llengües i cultures diferents que hi ha a Espanya.

– Seria la línia d’actuació de Zapatero?

Pel que ha dit podem esperar molta sintonia en aquesta direcció. Ara bé, en política –com a la resta de la vida- a la gent se la coneix no tant pel que diu sinó pel que fa. Des del punt de vista del plantejament política, ara per ara, ens sentint més còmodes amb el que ell fa.

– Passa irremeiablement per una reforma de la Constitució?

Segur. Sense un Senat radicalment diferent al que tenim no seria possible; i per reformar el Senat s’ha de canviar la Constitució.

– En la seva entrevista, Aznar i Zapatero van coincidir en l’absoluta lleialtat a la Constitució…

Però si es vol un Senat que funcioni s’hauria de canviar la Constitució, això no és ni un problema d’opinió, és una realitat. El que s’ha d’intentar és aconseguir el difícil consens que precisa un canvi d’aquesta naturalesa. No estem parlant d’una cosa que passi demà. Però perquè sigui creïble l’Estat de les Autonomies que estem construint, s’haurà de passar indefugiblement pel canvi del funcionament del Senat. Hem de fer que deixi de ser una Cambra de segona lectura del Congrés i que no sigui escollit per províncies sinó que estigui centrat fonamentalment en els temes d’articulació territorial i que el triïn les comunitats autònomes.

– Tenia representació el sector Nueva Via –ara dissolt- dins el PSC?

No com a grups organitzats, però tenia moltes simpaties.

– Per què es parla tan poc de sectors dins el PSC darrerament?

Segurament perquè estem en un procés de recomposició de les afinitats internes. La renovació ha arribat també a les famílies i la divisòria tradicional s’està reinterpretant. I això no vol dir que no es mantinguin sensibilitats diferents, però encara no són com a grups d’opinió estables i organitzats.

– On han quedat els obiolistes?

El que representa Obiols continua present en el PSC, segurament no en un paper protagonista –com havia tingut en el passat- però és una afinitat política que es manté i que continua activa en l’associació que han creat, Nou Cicle. El PSC sempre ha fet bandera de la diversitat interna i en aquests moments al projecte socialista li calen més idees i no menys, i des d’aquest punt de vista la presència de posicionaments diferents és absolutament necessària i enriquidora.

– S’ha regenerat, també, l’aparell del PSC?

– Home, aquests són processos que no acaben mai. L’aparell d’un partit ha d’estar compromès amb la seva pròpia renovació, a no perdre contacte amb les bases i la realitat social canviant; i al PSC la renovació l’ha impulsada el propi aparell. Quan l’aparell de partit –com havia succeït amb el PSOE- perd de vista les bases, aquestes coses es converteixen en un obstacle que s’ha de bandejar. Per sort, així ha estat. Tot i això, hagi de reconèixer que m’emprenya molt veure que els articulistes que exigeixen permanentment la renovació del PSOE continuen essent els mateixos periodistes que van crear opinió durant la transició. Tot s’ha de regenerar.

– Els membres de l’aparell del PSC són dels pocs polítics que s’enorgulleixen de ser-ho…

La política sense organització no és res. Tenir una organització potent, sòlida i democràtica és, de fet, un dels factors de la nostra força. Ara bé, les organitzacions han de tenir present que no són objectius en elles mateixes, que són instruments per assolir-los més aviat. Està demostradíssim que un partit sense aparell és un partit condemnat.

– També són imprescindibles els “capitans”?

Si són dirigents territorials que tenen el suport de les seves bases, són vitals. Qui assegura més democràcia i la quotidianitat d’un partit que els dirigents arrelats al territori i no han estat imposats des de dalt? La revolució portuguesa la van fer els capitals, no els generals…

– Contra quin relleu post-Pujol preferiria haver-se d’enfrontar?

Ens és igual, els ciutadans ja van assenyalar que volien Pasqual Maragall de president i la propera vegada els escons seguiran amb major fidelitat els vots. Pujol devorarà tots els seus fills. Hi ha problemes dins de CDC, dins d’UDC, entre les dues formacions… Mentre això no estigui resolt no es poden fer diagnòstics.

– Veu possible que CiU esgoti la legislatura sense formalitzar acords de govern?

No, només poden avançar si aconsegueixen consolidar el Govern amb estabilitat. O canvien molt, i governen i compleixen els seus compromisos electorals i fan un últim servei al país, o millor que pleguin. Pujol va fer una investidura ressumible en aconseguir més poder i més diners i encara és hora que ens digui d’on els treurà i quines contrapartides suposaran per Catalunya.

– Estaria disposat el PSC a estudiar un pacte tripartit per a la governabilitat de la Generalitat.

Abans s’hauria de convèncer Pujol de la necessitat de donar una fórmula més coherent i estable al Govern de Catalunya. Nosaltres només assenyalem que en aquests moments el país no té govern, que les prioritats no s’estan fixant, que s’obliden els interessos dels ciutadans i que ja fa un any de les eleccions. Però l’oposició no ha de servir fórmules de govern a Pujol, sinó ell afrontar-ne la responsabilitat com a president.

– I si es donés el cas?

N’hauríem de parlar. Nosaltres partim d’una base de negociació: qui va tenir més vots va ser Maragall, no Jordi Pujol. El punt d’arribada hauria de ser un compromís programàtic per resoldre problemes. Mentre no hi hagi aquest esforç parlar de fórmules de govern és més pròpia de tertúlia de cafè que no de política seriosa.

– Què li sembla la proposta d’ERC sobre aquesta possibilitat?

Veig ERC amb molta presa per arribar al Govern. La nostra obsessió no és tan accedir al Govern com donar respostes al país. Mentre ens entretenim en el debat de política-politiquera deixem de banda la discussió sobre els problemes del país: habitatge, escoles bressol, formació ocupacional, sanitat… Aquests haurien de ser el centre el debat polític i no quines combinacions de partits asseguren més quotes de poder a cada organització.

– Encara no han assumit que la llei electoral és la que és i que va donar guanyador Pujol

Sí, però això no vol dir que no l’hàgim de canviar. Catalunya és l’única comunitat autònoma que no té llei electoral i no la té perquè a CiU no li ha convingut. Les deficiències democràtiques que representa, de fet, els són essencials per mantenir-se.

– Hi ha hagut rumors que alguns membres de Ciutadans pel Canvi aposten per l’aproximació amb IC i ERC.

Aquí l’únic que ha fet aproximacions serioses amb IC i ERC hem estat l’aparell, que vam aconseguir un pacte preelectoral amb Iniciativa.

– Por ser aquest organització satèl·lit el pont que faltava per teixit la unitat de l’esquerra

Ciutadans pel Canvi no es pot transformar en un agent més per fer combinacions electorals. Convertir-la en una organització política més seria trair-ne l’esperit fundacional.

– Què se n’ha fet de Josep Borrell?

Segueix viu i “gozando de buena salud”, que diuen a Madrid. És un dirigent del PSC, que ha jugat un paper important en el Congrés del PSOE, i que per problemes dins el partit i derivats de la seva gestió governamental no va poder desplegar amb plenitud la missió que li havien encomanat unes primàries. Però continua sent una persona important en l’esquema de direcció socialista i els seus plantejaments continuen vius i tenen suports.

– Va ser justa la campanya que el va defenestrar prematurament?

Els motius de la seva victòria i els del seu abandó encara estan per escriure. En tot cas, molt més aviat del que ens pensàvem el PSOE ha trobat un altre esquema que ens permet pensar que en el futur i no haver de mirar enrera per fer-hos retrets.

“El PSC no es prou agosarat en la normalització homosexual”

Com interpreta que el reconeixement públic de la seva homosexualitat hagi tinguts pocs seguidors entre els polítics?

Encara costa molt. El ressò que va tenir demostra fins a quin punt estem lluny d’una situació normal. Per a molta gent encara és un factor de risc.

– El decep, però, que el gest no tingués continuïtat?

Tendeixo a ser molt comprensiu amb els qui no ho fan, però crec que seria molt important que molta més gent donés aquest pas i dotés de referències públiques homosexuals els qui encara ho tenen més complicat.

– Alguns la van interpretar com a declaració electoralista…

No ho devia ser tant, perquè en les diverses eleccions posteriors no ha sortit ningú més.

– Sí que va aparèixer una Plataforma Popular Gai…

Sí, però tenen molt poc poder polític dins el PP, tan poc que no aconsegueixen que el seu partit deixi d’oposar-se a fer una llei de parelles similars a la de Catalunya per a tot l’Estat. Tot i així, és bo que en els sectors polítics més reticents apareguin iniciatives com aquestes que els qüestionin.

– Per cert, li sembla adequada l’expressió sortir de l’armari?

Més que un armari és un bagul. L’armari és una construcció social opressiva, i no només hem de sortir-ne sinó que l’hem de cremar perquè no ens hi puguin tornar a tancar mai més.

– Són prou agosarats PSC i PSOE en la seva defensa de la normalització sexual

No. Els partits, i el nostre també, va darrera de la societat i sort n’hem tingut del moviment gai i lèsbic que creaven consciència.. Ara falten per fer dues passes més: trencar la concepció de família exclusivament vinculada al matrimoni mixt, permeten l’adopció a les parelles homosexuals, i l’educació antihomòfoba: ensenyar els nens que així com hi ha diferents races, també hi ha diverses orientacions sexuals.

– Què en pensa del conegut com a negoci de la “pesseta rosa”?

Com tots els negocis. La societat ens havia tancat en un armari i nosaltres hem anat ampliant-lo, decorant-lo, posant-li música per fer més agradable la reclusió. Però no hauria de ser un esquema de futur permanent.

– Promouen la guetització projectes com el Gaixample?

No. Està afavorint la no estigmatització de l’homosexualitat, la normalització del col·lectiu. L’òptim, però, seria que poguéssim compartit tots la ciutat amb igualtat de condicions, oportunitats i llibertat. Ens queda molta feina per fer, encara.

PSC, paisatge després d’un Congrés

PSC, paisatge després del Congrés

El Triangle (juliol 1996)

“Serra substitueix Obiols”. “S’assoleix la integració al PSC malgrat les tensions”. “Els capitans tornen al seus quarters d’hivern”. “Serra aconsegueix els objectius que s’havia plantejat”. Frases com aquestes i d’altres no tan favorables han servit a periodistes i comentaristes per resumir els treballs del 8è Congrés del PSC celebrat els proppassats 11, 12 i 13 d’octubre a La Farga de L’Hospitalet.

Sempre és difícil que les cròniques periodístiques, molt lligades al dia a dia i amb una atenció preferent als conflictes, descriguin l’abast de les transformacions que està experimentant el PSC. El PSC ha canviat molt des de la seva fundació el 1978. Avui som molt més, s’ha produït un rejoveniment de les nostres estructures territorials que tradueixen el nou impuls dels responsables del partit a totes els nivells. Som més madurs, hem demostrat que som una sòlida força de govern, amb responsabilitats als ajuntaments on hi viu una majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Hem demostrat també que tenim un projecte per a Espanya que beneficia Catalunya; sols cal veure amb objectivitat el període 1982-1996 per comprovar-ho. Tenim una organització potenciï un suport electoral que ens atorga un paper central a la política catalana.

Tot això es veia a la Farga. Molts convidats al Congrés, independents o dirigents de les forces polítiques o socials, van quedar sorpresos, uns agradablement i d’altres amb un nou respecte envers el PSC, per la força i l’empenta que s’intuïen en veure els més de mil delegats que expressaven les més de 300 realitats locals del PSC. En Narcís Serra ens ho explicava a la seva manera: “Aquest Congrés fa goig”.

I, efectivament, el congrés feia goig. Vells militants i joves socialistes, homes i dones, gent del camp i de la ciutat, treballadors i professionals, regidors i activistes socials. Una barreja diversa i plural, relligada pels valors del socialisme, i amb l’ambició d’impulsar reformes per construir progressivament una societat més justa, més pròspera, més lliure, més moderna, més segura, en definitiva, més humana.

El congrés va aprovar moltes resolucions que marcaran la nova etapa del PSC. Des de l’establiment d’un sistema de primàries obert als simpatitzants per proposar caps de llista, a la posada en marxa d’agrupacions temàtiques. Des de l’aprovació del codi ètic a la proposta d’una llei electoral catalana que faci compatible l’elecció directa de representants per part de circumscripcions reduïdes amb el respecte as la representació proporcional de les diverses opcions polítiques.

Però a ningú escapa que aquest congrés consagra la legítima i sana ambició del PSC per governar Catalunya. El decantament conservador de CiU, evidenciat amb el seu pacte amb el Partido Popular tant a Madrid com al Parlament de Catalunya, fa urgent i necessària la construcció d’una alternativa que porti a la victòria les forces de progrés en la perspectiva de 1999. Tenim el candidat, Joaquim Nadal, tenim clares les grans idees que defineixen el nostre projecte. Ens cal ara posar fila l’agulla per definir el programa, i ho volem fer en estret contacte amb els sectors progressistes de la societat catalana. El diàleg amb la societat serà el nord de la nostra política i la discussió programàtica serà el motor d’aquest diàleg.

Hem decidit també millorar les nostres relacions amb les altres forces d’esquerres. Amb un triple objectiu: enfortir la influència dels partits d’esquerres, cadascun des de la seva pròpia identitat; assolir objectius comuns a nivell parlamentari i municipal; i activar la mobilització dels sectors progressistes que s’estan a casa i, fins i tot, d’aquells que tradicionalment s’abstenen a les eleccions al Parlament de Catalunya.

El PSC està a punt. Està disposat a fer la part que li toca. Reconeix que li correspon una part molt important d’aquest esforç, perquè així ho volen els ciutadans i ciutadanes de Catalunya que ens donen el seu suport elecció rera elecció. Del congrés d’ERC i de l’assemblea nacional d’Iniciativa per Catalunya n’han de sortir també elements decisius.

Sols així podrà iniciar-se una dinàmica social nova, capaç de vèncer l’esmorteïment al que Jordi Pujol té sotmesa la política catalana, obrint pas a l’alternança, guanyant primer el debat cultural, i de les idees, per vèncer, el 1999, el combat electoral.

Que així sigui!

Miquel Iceta Llorens és Secretari d’Anàlisis i Imatge del PSC