• Arxiu personal

    El mes de setembre de l'any 1977 començava la meva militància política. Aquesta pàgina recull els articles i intervencions públiques que he anat fent al llarg dels anys.
  • Correu electrònic

  • Xarxes socials

  • TRADUCTOR

  • Arxius

  • e-books gratuïts

  • La família socialista

El futur comença demà

PARAULES DE MIQUEL ICETA DAVANT DELS DELEGATS I DELEGADES DE LA FEDERACIÓ DE BARCELONA AL 12è CONGRÉS DEL PSC

PSC de Gràcia, 15.12.11

Companyes i companys,

El 24 de novembre vaig mostrar la meva disposició a encapçalar el partit en l’etapa que s’obrirà amb el Congrés que iniciem demà. Ho vaig fer presentant les línies mestres d’allò que crec que hem de fer en els propers anys per reconstruir el nostre projecte polític:

  • renovar les nostres idees
  • innovar la nostra forma de fer política
  • obrir el nostre partit, creixent cap endins i cap enfora
  • reconnectar amb la societat catalana.

En resum, desplegar tot el potencial de la nostra Declaració de principis.

Catalunya necessita un PSC fort, els i les progressistes necessiten un PSC fort, i per tenir un PSC fort, el PSC ha de canviar; la nostra organització ha de canviar, la nostra forma de fer política ha de canviar, la nostra relació amb la societat ha de canviar. I, n’estic segur, junts podem aconseguir-ho. Junts podem. El lema de la meva campanya, el ventall roig que s’obre.

Vaig presentar un projecte que resumia en tres grans idees: “cor socialista, cervell socialdemòcrata i esperit de llibertat”. Des de l’afirmació d’uns valors i d’una història, i la voluntat de transformar el present a través d’una profunda i radical estratègia de reformes locals, europees i globals. Situant en el centre de la nostra preocupació política la situació concreta dels treballadors, les treballadores i les classes populars del nostre país, de tots aquells i aquelles que volen viure en una societat més justa.

Proposava la renovació de les nostres idees en una triple direcció: socialdemocràcia forta, federalisme fort i Europa forta. Proposava que esdevinguéssim un veritable ‘laboratori d’idees’, una fàbrica de propostes de reforma. Recuperar la passió per la política i l’orgull de ser socialistes. Acceptar el doble repte plantejat pel moviment 15-M: millorar la democràcia i posar l’economia al servei de les persones.

Proposava afrontar dos reptes de gran magnitud: assegurar la primacia de la política sobre els mercats, i oferir un programa econòmic capaç d’assegurar al mateix temps la competitivitat en l’economia global i la justícia social que ens defineix com a socialistes; assegurant la prosperitat satisfent criteris de sostenibilitat ecològica i social.

Proposava canvis per fer un PSC més gran, més obert, més transparent, més democràtic i més integrador, eradicant tot sectarisme i les visions tancades, impulsant una cultura política interna basada en la llibertat i la fraternitat. Un PSC que ha de créixer cap endins i cap enfora. Un PSC federador de sensibilitats i impulsor d’una àmplia aliança social pel progrés. Un PSC capaç de guanyar el combat cultural i de les idees, com a requisit previ per guanyar els combats polítics que afrontem.

Proposava obrir els nostres processos de decisió a la ciutadania. Amb primàries obertes als ciutadans, amb mecanismes permanents per col·laborar amb els progressistes, sindicalistes, creadors i agents culturals, activistes socials i emprenedors, en diàleg obert amb sectors catalanistes i federalistes, amb sectors ecologistes i d’esquerra crítica, i amb el moviment associatiu.

El nostre objectiu prioritari és construir l’alternativa progressista a Catalunya, amb vocació majoritària i de govern, per assegurar un progrés econòmic sostenible, la cohesió social i la qualitat ambiental, impulsar l’autogovern de Catalunya i l’evolució de l’Estat de les Autonomies en un sentit federal, i preservar la unitat civil erosionada per les tensions identitàries i l’impacte de la immigració.

Cal que definim amb ambició aquest nou projecte i que el defensem amb rotunditat i coherència Catalunya endins i Catalunya enfora. Federals de veritat.

M’oferia per desenvolupar aquestes idees al capdavant del partit si això servia per unir-lo en aquesta etapa que, ens agradi o no, serà de transició fins que el nou lideratge del socialisme català sigui establert a través de les primàries obertes a la ciutadania, i estiguem en disposició d’oferir a la societat catalana el programa del nou PSC.

Vaig començar a explicar aquestes idees després de celebrades les eleccions generals, que és quan tocava. Vaig començar a explicar-les a Barcelona i tanco tres setmanes d’intensa campanya interna a Barcelona, precisament a l’Agrupació del PSC en la que primer vaig militar, la de Gràcia, que tenia llavors el local en uns baixos del carrer Pere Serafí.

Integració i canvis eren i són la meva bandera. La integració no ha estat fins avui possible; espero que ho aconseguirem, tots plegats, la matinada de diumenge. Treballaré amb tothom per aconseguir-ho. La meva candidatura no ha obtingut suports suficients per encapçalar la integració. A començar per la meva federació en què una àmplia majoria (el 75%, he llegit) s’inclina a favor de Pere Navarro.

Que així sigui, doncs. Treballaré al costat d’en Pere i de tots vosaltres, de l’Angel i en Joan Ignasi, i de tots i totes les socialistes per fer possibles els canvis i la integració que crec imprescindibles. Canvis que no són només canviar de cares. Alerta amb solucions fàcils, ràpides o ‘màgiques’! Compte amb la peresa mental i les inèrcies acumulades!

Per això començo per mi mateix. Ho he dit des de fa mesos: estava disposat a posar-me al capdavant per tirar del carro o a posar-me l’últim per empènyer el carro. Així serà: a empènyer del carro! La meva decisió hauria de servir per estimular els relleus i per donar arguments al futur Primer Secretari per tal que faci els canvis en profunditat que calen. Ha de poder fer la nova direcció escrivint en un full en blanc.

Ho vaig dir des de fa temps: l’important és que el Congrés vagi bé, no quin paper hi jugui jo. Jo ajudaré sempre, des d’on sigui.

Al llarg d’aquestes tres setmanes he comprovat novament algunes coses: que la gent del partit, i de fora del partit, vol debat d’idees, de continguts. Que hi ha ganes de parlar, de discutir, de pensar en veu alta. Que cal explicar molt més, millor, més pedagògicament, què som i què volem els socialistes, els socialdemòcrates, els apassionats de la llibertat i la justícia. Que cal repensar de baix a dalt el nostre projecte i la nostra proposta política. I que junts podem fer-ho.

Hi ha una formidable tasca a fer en el terreny de la reflexió, el debat i l’agitació. Una tasca que m’apassiona. I a la que em seguiré dedicant, amb més llibertat que la que ha tingut des de l’any 2000 fent de portaveu del partit.

He retrobat moltíssima gent que vol ser escoltada i que vol dir la seva. I vull que comptin amb mi. Necessito i necessitem també llegir més, seguir de prop el debat de l’esquerra europea. I també escriure. Més dedicació al combat cultural i de les idees del que parlava Gramsci.

L’esquerra encara no ha estat capaç d’afirmar la vigència del seu projecte essent capaç de respondre a tres grans desafiaments, els desafiaments plantejats per la globalització econòmica, l’egoïsme individual i el replegament comunitari. Són aspectes que generen por, caldo de cultiu pels populismes demagògics i identitaris, estimulen el conservadurisme i la resignació enfront de la llei de la selva. Cal seguir cercant la resposta, tant a nivell local, com a nivell europeu, com a nivell global. I sense abordar aquests problemes de fons no podrem construir un nou projecte, una nova societat més lliure i més segura, més pròspera i més justa.

Vull agrair especialment els recolzaments que he rebut a Barcelona i arreu, que són per mi un gran tresor. I vull agrair també a tothom la sinceritat en aquest procés, particularment la sinceritat dels que m’han dit que jo no era la persona més adequada per encapçalar el procés que obrim diumenge. Potser tenen raó, i el que està clar és que són més que els que pensen diferent.

També aquest procés m’ha permès recuperar el contacte amb la meva Federació, la de Barcelona. Capdavantera en tants moments de la vida del partit. I que ho torna a ser ara enarborant la bandera de la renovació. Els canvis comencen sovint a Barcelona, avantguarda d’idees i gran aparador del socialisme català durant tant i tant de temps. Ho hem de tornar a ser. I per això també a Barcelona el PSC ha de canviar. Podeu comptar des d’ara mateix i amb més intensitat amb la meva col·laboració. Junts podem.

Permeteu-me tres reflexions molt concretes.

Una. Si l’únic que queda del nostre debat congressual és el tema del grup parlamentari, haurem malbaratat el Congrés. Tots tenim clar que el PSC necessita fer sentir més la seva veu en la política espanyola. I que això passa per la revisió del nostre acord federal amb el PSOE. Sóc dels que he contribuït a la posició majoritària que s’ha anat decantant: compartir grup parlamentari però mantenir oberta la possibilitat de discrepar públicament, i fins i tot de votar diferent. Això no implica cap renúncia. Assenyala un camí que caldrà que les noves direccions del PSC i del PSOE negociïn sense cap mena d’apriorisme. Però no fem d’un tema que caldrà negociar d’aquí a uns mesos, quelcom que ens divideixi avui i, sobretot, que desvirtuï els debats de fons del Congrés que són uns altres.

Dues. Qui pretengui dividir el partit entre uns que serien els catalanistes de debò, i d’altres que ho serien menys, falta a la veritat i perjudica greument el PSC. I a partir d’ara no es trobarà el silenci com a resposta. Al menys no amb el meu silenci.

Tres. Barrejar la preparació del Congrés i la decisió sobre qui ha de ser Primer Secretari amb l’especulació sobre la futura candidatura a la presidència de la Generalitat és un error com una casa de pagès, desvirtua la decisió de convocar primàries obertes a la ciutadania i dificulta la integració que busquem. ¿Per què no ho deixem per més endavant?

Acabo.

Crec que he fet el que calia, fent un pas endavant, coneixent les dificultats i sabent també que potser les coses estaven ja força decantades.

Ho he fet pensant que més que suports calien idees i propostes, una actitud oberta, un tarannà integrador i la voluntat de tendir ponts, entre generacions, entre sensibilitats, i entre els de dins i els de fora del partit.

I us he de dir que he trobat un gran suport a les idees i a l’estil de treball que he proposat i defenso.

Sense por i sense xarxa he arriscat. M’he arriscat a que algú digui que he perdut. Però no crec haver perdut, em sento feliç si amb tot el que he fet i tot el que faré, el meu partit hi guanya.

He estat fidel a les meves paraules, als meus compromisos: unitat, propostes i renúncia expressa a confrontar-me a cap company.

Ara el que cal és que molta gent digui la seva, aixequi una bandera, arrisqui posicions, parli obertament, sense pensar en si guanya o perd personalment, sinó intentant que guanyi el col·lectiu.

Necessitem més coratge, audàcia, empenta i capacitat de arriscar.

Pel que a mi respecta, ha estat una magnífica experiència personal posada com sempre al servei del partit.

Demano disculpes si a algú he ofès o decebut. Espero que no hagi estat així.

Jo, avui, em sento en pau amb mi mateix.

Bona sort i bon Congrés!

Idees pel futur del socialisme

IDEES PEL FUTUR DEL SOCIALISME
Escola d’estiu de la Joventut Socialista de Catalunya, Lloret de Mar, 16.07.11

Sort que vaig començar a parlar de tot això fa mesos perquè algú podria pensar que em limito a repetir el que va dir Alfredo Pérez Rubalcaba dissabte passat o el que afirmava de forma concisa i rotunda Nicolás Sartorius en un article publicat ahir a El País. Tot el que us diré ara està recollit en articles i documents meus escrits el passat mes de maig i en intervencions que he anat fent a Agrupacions del partit en les darreres setmanes. Intentaré cenyir-me al tema i al temps i després ja farem un col·loqui sobre els temes que més us interessin, els hagi abordat o no en la intervenció inicial.

Hem de recuperar el sentit originari del socialisme democràtic: el reformisme profund, permanent i global. Els ideals de justícia social i d’igualtat. Regulació dels mercats, fiscalitat justa, Estat del benestar, redistribució de la riquesa, igualtat d’oportunitats, reducció de les desigualtats socials i dels desequilibris territorials. Posar l’economia al servei de les persones ja no és possible en els estrets marges nacionals i estatals. Cal posar Europa en el centre de les nostres propostes.

  • Primacia de la política

Defensa de la democràcia, néta de corrupció i millorada pel que fa als elements de representació i participació, també llei electoral, i dret de vot als 16 anys com proposa la JSC.

Primacia de la política implica sobretot subjecció dels mercats a les regulacions decidides democràticament, si acceptem que l’economia passa per davant de la política no podem demanar-li a la gent que participi, perquè pensarà que no serveix per res.

  • Regulació dels mercats

Necessitem una nova regulació dels mercats internacionals, particularment de les transaccions financeres, també el ‘day trading’, amb una taxa que les gravi -és imprescindible que la generació de riquesa més important en l’economia global repercuteixi en el benestar de tots i limitar en el possible els moviments especulatius-, amb clàusules socials i ambientals en els acords de lliure comerç -perquè no volem competir a la baixa en drets socials-, eliminar els paradisos fiscals, introduir progressivament elements de cogestió empresarial –model alemany-.

  • Estats Units d’Europa

Ha quedat clar que no es pot tenir una moneda única sense un govern econòmic comú, un Tresor europeu, i una major harmonització fiscal. No pot ser que el pressupost de la Unió Europea sigui només l’1,27% del PIB europeu i que per defensar països membres amb dificultats no tinguem els instruments necessaris. No estem davant d’una crisi grega, estem davant d’una crisi de l’euro i com a tal cal abordar-la. Millor ens aniria amb Jacques Delors i Gordon Brown que amb Durao Barroso i Van Rompuy.

  • Fiscalitat

Si volem fer polítiques redistributives, si volem mantenir la xarxa de protecció social de l’Estat del benestar, necessitem una fiscalitat justa i sòlida. Cal triar entre copagament i reforma fiscal, i jo defenso la reforma fiscal. Recuperant l’impost sobre el patrimoni o, millor dit, creant un impost sobre la riquesa. Evitant la competència fiscal a la baixa entre Comunitats Autònomes. Avançant cap a una fiscalitat ecològica. I lluitant aferrissadament contra el frau fiscal i l’economia submergida.

  • Repensar el nostre projecte

Combatre l’ortodòxia econòmica neoliberal, laboratori d’idees, audàcia.

  • Reconnectar amb els progressistes

Renovar el partit, créixer cap endins i créixer cap enfora, impuls a la sectorialització, aliança social pel progrés, plataformes permanents de diàleg amb activistes socials, sindicalistes i emprenedors, creadors i líders d’opinió progressistes -Parlament socialista- i primàries ciutadanes per escollir candidats, a començar pel futur candidat o candidata a la presidència de la Generalitat.

¿Té tot això a veure amb el moviment 15-M? El moviment socialista sorgeix a mitjans del segle XIX amb un doble objectiu donar protagonisme (veu i vot) als treballadors (la majoria) i canviar un sistema econòmic generador d’injustícies. No és agosarat dir que el moviment 15-M reprèn el sentit d’aquestes reivindicacions en el segle XXI. I per tant, sense pretendre en absolut capitalitzar, absorbir o manipular aquest moviment, hem de reconèixer que ens interpel·la directament a les esquerres. I que ens recorda coses que potser no hauríem d’haver oblidat mai.

  • El 12è Congrés del PSC

Necessitem tornar a ser un partit de combat, un partit que practiqui un reformisme fort, que disputi l’hegemonia cultural al pensament liberal i conservador. Hem de tenir la valentia de fer els canvis necessaris en un Congrés de renovació i de cohesió interna, perquè renovació i unitat ens donaran la força per guanyar el combat.

Sóc optimista. Crec que són majoria els ciutadans i les ciutadanes que volen més i millor democràcia, més i millor creixement econòmic, i més justícia social. És a aquesta majoria a la que ens adrecem. Acceptant amb humilitat els nostres errors i les nostres mancances. Defensant amb orgull les conquestes socials que hem anat aconseguint. Reconeixent i explicant també els límits de l’acció política, i la necessitat de lliurar un combat a nivell europeu i global. Cercant suports i complicitats. Escoltant a la gent i afavorint la seva participació en les nostres decisions. Enriquint les nostres propostes a través del diàleg amb experts, creadors d’opinió i activistes socials i sindicals.

I tot això serà possible si sortim del proper Congrés amb un clar missatge de renovació i unitat, d’ambició i de fortalesa, d’obertura i de pluralitat. El que hem de fer no és senzill, però estic convençut que serem capaços de fer-ho perquè en el nostre partit, i també a la JSC, hi ha unes immenses ganes de vèncer les dificultats, i prou gent, prou idees i prou ganes de treballar com per aconseguir-ho.

Intervenció a Viladecans

INTERVENCIÓ A L’AGRUPACIÓ DE VILADECANS (5.07.11)

Bona tarda, companyes i companyes,

Vull agrair a la Comissió Executiva de l’Agrupació de Viladecans la invitació per compartir amb vosaltres algunes consideracions sobre el proper Congrés del partit. Queda encara molt de temps fins els dies 28, 29 i 30 d’octubre, però amb el Congrés ja convocat i la ponència-marc ja aprovada cal començar a parlar-ne a fons.

La ponència-marc és un text molt ampli i molt obert. Fins i tot incorpora al final de cada capítol una llista oberta de temes a desenvolupar. En la seva introducció, que vaig escriure per encàrrec de la Comissió Redactora, formada també per Maria Badia, Marina Geli, Joan Rangel, Jaume Collboni i Javi López, es parla d’una renovació del projecte polític del socialisme català, una triple renovació, la renovació del compromís socialista, la renovació del compromís nacional i la renovació del compromís amb els i les progressistes. Des d’aquest punt de vista crec que la ponència-marc defineix prou bé quines han de ser les prioritats del PSC en la propera etapa.

Però per obrir el debat voldria parlar-vos més de com veig personalment les coses que no pas limitar-me a resumir el text de la ponència-marc.

I potser valdria la pena començar a parlar de l’origen dels nostres problemes. Un origen que no està en la derrota del passat 26 de novembre ni en la del passat 22 de maig.

Recordeu que ja vàrem començar a perdre vots l’any 2003. Quan Pasqual Maragall arriba a la presidència de la Generalitat l’any 2003, obté menys vots i menys escons que l’any 1999. I des de llavors hem perdut suport electoral de forma ininterrompuda. Certament amb l’excepció de les eleccions generals en les que, recordem-ho, fins ara hem estat capaços de recollir el suport de molts ciutadans que no ens voten en d’altres tipus d’eleccions perquè conscients que a nivell espanyol o bé hi ha un govern socialista o n’hi ha un del PP.

M’interessa molt subratllar que la pèrdua de vots comença l’any 2003 perquè llavors no hi havia crisi econòmica, ni tampoc hi havia govern socialista a Espanya. I, per tant, les raons de la pèrdua de confiança en els socialistes no es poden atribuir tant sols a la crisi o al desgast del govern socialista presidit per Zapatero. Zapatero no arriba al govern fins l’any 2004 i la crisi, que té l’origen l’any 2007 només es manifesta amb força a partir de la segona meitat del 2008.

Crec que les victòries electorals els anys 2004 i 2008, el resultat de les eleccions municipals del 2007 i el fet de formar govern a Catalunya els anys 2003 i 2006, ens van enlluernar. No vàrem ser prou conscients que manteníem o guanyàvem posicions de govern mentre anàvem perdent suport electoral. Un miratge molt perillós. Això explica perquè el Congrés del 2008 va ser més una festa que un veritable congrés. Estàvem massa contents de nosaltres mateixos.

Això explica també perquè no vàrem discutir gaire el document “Per a un nou impuls del socialisme català” d’octubre del 2007. Ja llavors fixàvem deu objectius concrets però després no vàrem treballar prou per fer-los realitat. ¿Quins eren aquests objectius? 1) Modernitzar el nostre discurs, agenda i llenguatge; proporcionar un relat entenedor i un horitzó engrescador. 2) Atendre millor els neguits del nostre electorat més tradicional i entendre la seva evolució. 3) Representar millor la cultura del treball, els seus valors i les seves noves expressions. 4) Obrir espais a nous protagonistes. 5) Esdevenir el partit de referència per a les dones. 6) Estrènyer els nostres llaços amb els joves. 7) Practicar una política de proximitat a tots els nivells, del president al darrer militant. 8) Millorar la nostra capacitat de representar els sectors més dinàmics. 9) Escoltar millor la societat i oferir el partit com a instrument per debatre i impulsar reformes. 10) Promoure campanyes de mobilització social i de participació electoral.

És fàcil comprovar com algunes de les coses que cal fer, ja les havíem detectat. Però no les hem posat en pràctica. I aquest és un error que cal corregir de forma immediata.

Què cal fer? Hem de créixer i hem de renovar-nos.

Hem de créixer cap endins. Fent una organització capaç d’aprofitar bé tots els recursos de què disposa. En primer lloc, ha d’aprofitar els seus militants i simpatitzants. Cal fer atractiva i útil la pertinença al partit, engrescadora i atractiva la militància. Necessitem una organització radicalment democràtica, eradicant tot sectarisme. En el PSC la discrepància no ha d’estar penalitzada, ha de ser benvinguda, perquè el partit s’enforteix des del debat, amb el contrast de posicions.

Hem de créixer cap enfora. Obrint-nos. Són molts els catalans i catalanes que poden compartir els valors recollits a la nostra Declaració de principis. Hem de construir amb ells un projecte que aspiri a representar-los i una organització útil per fer viure els valors compartits i promoure la participació i la creativitat. Hem de cridar els ciutadans a participar en els nostres processos de decisió amb unes primàries ciutadanes, com les que organitzarà el Partit Socialista francès a l’octubre.

També cal institucionalitzar mecanismes de diàleg amb els socialistes sense carnet, simpatitzants o votants. ¿Per què no pensar en un parlament socialista, format pel Consell Nacional i un nombre igual de persones que comparteixin la nostra Declaració de principis i siguin membres destacats de sindicats i associacions progressistes, creadors d’opinió o referents ciutadans? ¿Per què no crear mecanismes similars a nivell de cada ciutat? El Partit Socialista no ha d’estar només al servei dels que en formem part més activa sinó de tots els ciutadans que comparteixin amb nosaltres els objectius de justícia social.

I per créixer cap enfora cal que encapçalem la reivindicació de la política democràtica. Només des de la política podrem sotmetre l’economia a l’interès general. Malfieu-vos d’aquells que volen limitar el paper de la política, ja que de forma involuntària o interessada acaben per afavorir els interessos dels poderosos. Per reivindicar la política cal assegurar que de veritat sigui democràtica, representativa i útil. Per això cal assegurar la millora dels mecanismes de participació, la transparència i la lluita contra la corrupció. Si voleu després m’hi estendré, però vull recordar la nostra preferència per un sistema electoral com l’alemany que combina proporcionalitat amb l’elecció directa de diputats que representen els seus districtes electorals. I caldria que estudiéssim ampliar el dret de vot als majors de 16 anys, com ho demana la Joventut Socialista de Catalunya.

Créixer cap endins i créixer cap enfora ens ha de permetre esdevenir un innovador laboratori d’idees, un espai obert i acollidor per al debat i l’acció política, refent de baix a dalt la nostra connexió amb la ciutadania i amb els exponents més creatius i dinàmics de la societat.

Créixer i renovar-nos són les dues dimensions d’un mateix procés. I renovar-nos vol dir promoure nous protagonismes i, sobretot, noves idees. El nostre partit ha comès un gran error descuidant el debat de les idees, el combat cultural. Massa sovint, especialment quan ocupem responsabilitats de govern, oblidem que la nostra força són les nostres idees i el treball constant de la nostra gent, a les institucions, i a la societat.

Les nostres propostes han de partir d’una anàlisi acurada de la realitat, del coneixement dels problemes que afecten als nostres conciutadans, de la nostra capacitat d’oferir una explicació i una resposta al què passa. I per això cal parlar molt clar.

1) Hem de dir que el sistema econòmic capitalista, l’economia de mercat, només segueix la lògica del benefici individual. I que cal regular i limitar els mercats si no volem que la lògica dels mercats s’imposi sobre els drets i el benestar de la majoria.

2) Hem de dir que cal una nova regulació dels mercats internacionals. El mercat de capitals ha de ser fortament regulat per evitar moviments especulatius i cal introduir una taxa sobre les transaccions financeres. En els acords de lliure comerç cal incloure clàusules socials i ambientals. Cal eliminar els paradisos fiscals. Només així aconseguirem posar l’economia al servei de les persones.

3) Hem d’avançar cap als Estats Units d’Europa. La moneda única europea ha d’anar acompanyada d’una estreta coordinació de les polítiques econòmiques dels Estats, impulsant un veritable govern econòmic europeu. Si no ho fem, anirem cap al desastre. No pot ser que el pressupost de la Unió Europea sigui només l’1,27% del PIB de la Unió. I que per defensar països membres en dificultats no tinguem els instruments necessaris. No ens ho podem permetre. I la Unió Europea no només ha de ser un instrument per limitar els estralls de la crisi, ha de ser capaç d’impulsar una estratègia de creixement econòmic, basada en la cohesió social i la sostenibilitat.

4) A Catalunya i Espanya si volem mantenir l’Estat del Benestar hem d’assegurar el seu finançament. I tenim dues opcions: o introduir mecanismes de copagament o fer una reforma fiscal. Jo m’inclino per la segona opció. Per començar, recuperant l’impost sobre el patrimoni. Suprimir-lo va ser un error. Cal combatre el frau fiscal. Cal evitar la competència fiscal a la baixa entre Comunitats Autònomes, que és el principal argument esgrimit pels que volen eliminar l’impost sobre successions i donacions. I això implica l’harmonització fiscal a nivell espanyol i europeu. I també cal que avancem cap a una fiscalitat ecològica.

Crec que són majoria els ciutadans i les ciutadanes que volen més i millor democràcia, més i millor creixement econòmic, i més justícia social. És a aquesta majoria social a la que hem de dirigir-nos. Acceptant amb humilitat els nostres errors, les nostres mancances. Defensant amb orgull les conquestes socials que hem anat aconseguint. Reconeixent i explicant també els límits de l’acció política. Cercant suports i complicitats. Escoltant a la gent i afavorint la seva participació en les nostres decisions. Enriquint les nostres propostes a través del diàleg amb experts, creadors d’opinió i activistes socials i sindicals.

I tot això serà possible si sortim del proper Congrés amb un clar missatge de renovació i unitat, d’ambició i de fortalesa, d’obertura i de pluralitat. El que hem de fer no és senzill, però estic convençut que serem capaços de fer-ho, perquè en el nostre partit hi ha preocupació, sí, però també unes immenses ganes de vèncer de les dificultats, i prou gent, prou idees i prou ganes de treballar com per aconseguir-ho.

El partit de la gent

INTERVENCIÓ INICIAL EN EL COL·LOQUI “EL PARTIT DE LA GENT” ORGANITZAT PEL PSC DE SANT ANDREU, 28.06.11

Permeteu-me en primer lloc que agraeixi a la Comissió Executiva de l’Agrupació del PSC de Sant Andreu que m’hagi convidat a compartir amb vosaltres aquest col·loqui per estimular el debat congressual. El tema que m’heu proposat és “El partit de la gent” i m’heu indicat que la intervenció inicial sigui molt breu –d’uns cinc minuts- per tal d’afavorir la participació del màxim nombre de companyes i companys. Intentaré ajustar-me al temps i fer alguna proposta concreta. Perquè necessitem un partit combatiu i la valentia de fer els canvis necessaris. Així ha de ser el nostre 12è Congrés. Un Congrés de renovació i també de cohesió interna, perquè renovació i unitat ens faran més forts.

— Què hem de fer per esdevenir “el partit de la gent”?

Al meu entendre es tracta de fer fonamentalment dues coses: parlar clar, dient la veritat sobre els temes que preocupen a la gent, i fer del nostre partit un instrument útil per a la participació política.

1. Parlar clar, dient la veritat sobre els temes que preocupen a la gent. Us proposo quatre idees.

a) Hem de dir que el sistema econòmic capitalista, l’economia de mercat, només segueix la lògica del benefici individual. I que cal regular i limitar els mercats si no volem que la lògica dels mercats s’imposi sobre els drets i el benestar de la majoria.

b) Cal una nova regulació dels mercats internacionals. El mercat de capitals ha de ser fortament regulat per evitar moviments especulatius i cal introduir una taxa sobre les transaccions financeres. En els acords de lliure comerç cal incloure clàusules socials i ambientals. Cal eliminar els paradisos fiscals. Només així aconseguirem posar l’economia al servei de les persones.

c) Hem d’avançar cap als Estats Units d’Europa. La moneda única europea ha d’anar acompanyada d’una estreta coordinació de les polítiques econòmiques dels Estats, impulsant un veritable govern econòmic europeu. Si no ho fem, anirem cap al desastre. No pot ser que el pressupost de la Unió Europea sigui només l’1,27% del PIB de la Unió. I que per defensar països membres en dificultats no tinguem els instruments necessaris. No ens ho podem permetre.

d) A Catalunya i Espanya si volem mantenir l’Estat del Benestar hem d’assegurar el seu finançament. I tenim dues opcions: o introduir mecanismes de copagament o fer una reforma fiscal. Jo m’inclino per la segona opció. Per començar, recuperant l’impost sobre el patrimoni. Suprimir-lo va ser un error. Cal lluitar contra el frau fiscal. Cal evitar la competència fiscal a la baixa entre Comunitats Autònomes, que és el principal argument esgrimit pels que volen eliminar l’impost sobre successions i donacions. I això implica l’harmonització fiscal a nivell espanyol i europeu. I també cal que avancem cap a una fiscalitat ecològica.

2. Fer del PSC un instrument útil per a la participació política. Us proposo cinc reflexions.

a) Reivindicar la política democràtica. Només des de la política podrem sotmetre l’economia a l’interès general. Malfieu-vos d’aquells que volen limitar el paper de la política, ja que de forma involuntària o interessada acaben per afavorir els interessos dels poderosos. Per reivindicar la política cal assegurar que de veritat sigui democràtica, representativa i útil. Per això cal assegurar la millora dels mecanismes de participació, la transparència i la lluita contra la corrupció. Si voleu després m’hi estendré, però vull recordar la nostra preferència per un sistema electoral com l’alemany que combina proporcionalitat amb l’elecció directa de diputats que representen els seus districtes electorals. I caldria que estudiéssim ampliar el dret de vot als majors de 16 anys, com ho demana la Joventut Socialista de Catalunya.

b) Hem de recuperar l’impuls fundacional, la vocació de suma, la generositat i l’obertura que facin novament atractiva la pertinença al partit, eficaç i engrescadora la militància, amb la flexibilitat suficient perquè tothom que vulgui aportar les seves idees, el seu temps i el seu esforç pugui fer-ho des de la llibertat i amb la confiança que la seva aportació serà reconeguda. Cal millorar els mecanismes d’informació, comunicació, formació i debat per fer-ho possible, també a través de la utilització creativa de les noves tecnologies.

c) Són molts els catalans i catalanes que poden compartir els valors recollits a la nostra Declaració de principis. Hem de construir amb ells un projecte que aspiri a representar-los i una organització útil per fer viure els valors compartits i promoure la participació i la creativitat. El PSC ha de ser un innovador laboratori d’idees, un espai obert i acollidor per al debat i l’acció política, refent de baix a dalt la nostra connexió amb la ciutadania i amb els exponents més creatius i dinàmics de la societat.

d) Cal institucionalitzar mecanismes de diàleg amb els socialistes sense carnet, simpatitzants o votants. ¿Per què no pensar en un parlament socialista, format pel Consell Nacional i un nombre igual de persones que comparteixin la nostra Declaració de principis i siguin membres destacats de sindicats i associacions progressistes, creadors d’opinió o referents ciutadans? ¿Per què no crear mecanismes similars a nivell de ciutat o districte? El Partit Socialista no ha d’estar només al servei dels que en formem part sinó de tots els ciutadans que comparteixin amb nosaltres els objectius de justícia social.

e) Fer un pas més en l’obertura de les primàries a la gent. Primer les fèiem obertes als militants, després també als simpatitzants. Ara proposo que obrim les primàries als ciutadans que hi vulguin participar. Com ho han plantejat els nostres companys socialistes francesos, demanant només dos requisits: signar una declaració en què manifestin compartir els valors d’esquerres i treballar per la victòria electoral socialista, i fer una aportació simbòlica per sufragar les despeses d’organització de les primàries. Aquest mecanisme hauria d’estar en marxa per elegir, quan toqui, el candidat o candidata socialista a la presidència de la Generalitat.

Document de reflexió “Cap al 12è Congrés”

CAP AL 12è CONGRÉS DEL PSC

Els reptes del PSC

El PSC s’ha de renovar i ampliar. Ha de trobar força en els seus valors, en les seves arrels i en la seva història. El nostre principal problema no és el d’encertar amb l’elecció de nou Primer Secretari o Primera Secretària. Primer cal que ens posem d’acord sobre què cal fer en la propera etapa. Aquí teniu les meves reflexions al respecte.

Els nostres valors segueixen essent els mateixos: llibertat, igualtat, fraternitat, laïcitat, justícia, responsabilitat i internacionalisme. Però nosaltres hem de canviar, la nostra organització ha de canviar, la nostra forma de fer política ha de canviar, la nostra relació amb la societat ha de canviar. I els canvis han de començar ara i aquí, en el nostre 12è Congrés. El congrés de la renovació del compromís socialista, del compromís nacional i del compromís amb tots els i les progressistes.

Són molts els catalans i catalanes que poden compartir els valors que integren la nostra Declaració de principis, hem de construir amb ells un projecte que aspiri a representar-los i una organització útil per fer viure els valors compartits i promoure la participació i la creativitat.

La renovació del PSC exigeix claredat en la definició d’un projecte de progrés per Catalunya, i rotunditat en la seva defensa Catalunya endins i Catalunya enfora. Assegurant el progrés econòmic sostenible, la cohesió social i la qualitat ambiental, impulsant l’autogovern de Catalunya i preservant la unitat civil erosionada per tensions identitàries i l’impacte de la immigració.

Convé recordar que l’objectiu fundacional del PSC era el de construir un gran partit socialista, representatiu dels treballadors i les classes populars de Catalunya, capaç d’impulsar un projecte majoritari de llibertat i justícia social. Es tractava de construir un gran partit socialista, catalanista i federalista, municipalista i europeista, sobirà en les seves decisions polítiques a Catalunya i articulat federalment amb el PSOE per desenvolupar la seva acció a nivell de l’Estat.

La pèrdua de vitalitat del nostre projecte no neix de la derrota de novembre de 2010 o del retrocés en les passades eleccions municipals. Fa molt més temps que tenim dificultats per vertebrar una majoria social, per representar a sectors juvenils i emergents, per atendre sectors dinàmics i innovadors. Hem perdut capacitat d’atracció i hem deixat de ser referència política per molta gent.

No podem resignar-nos a una lenta decadència, contemplant els èxits del passat i confiant que els errors dels nostres adversaris faran que molts ciutadans tornin a confiar en nosaltres.

La necessitat de renovar el projecte polític del socialisme democràtic

El nostre principal problema, que compartim amb tots els socialistes, socialdemòcrates i laboristes d’Europa i del món, és el de definir un projecte de canvi social capaç de vèncer l’actual impotència política que subordina la democràcia a la llei dels mercats, un projecte capaç de domesticar el capitalisme global per sotmetre l’economia al benestar de les persones i els pobles, just el contrari del que succeeix ara. L’apoteosi neoliberal que està en la base de la crisi econòmica de l’any 2007 que encara patim amb duresa, no ha estat ni de bon tros vençuda, ni encara ha trobat una adequada resposta des de l’esquerra. El canvi de civilització al que estem assistint no està comportant una ampliació dels horitzons de progrés, ans al contrari suscita pors i inseguretats, genera atur i desigualtats, esgota els recursos naturals del planeta i condemna a la precarietat i a la pobresa a la majoria dels ciutadans del món.

¿Serem capaços de retrobar confiança en les nostres idees? ¿Serem capaços de refer llaços de confiança amb la ciutadania? ¿Serem un altre cop capaços de canviar de futur? L’esquerra, junt amb altres, ha aconseguit històricament avenços molt importants: el reconeixement de drets de ciutadania, primer, i de drets socials, després, la consolidació de sistemes democràtics, l’extensió de drets i llibertats, la construcció de sistemes de benestar, l’establiment d’institucions europees i internacionals capaces de superar guerres i impulsar dinàmiques de cooperació entre Estats i pobles. Però constatem avui, novament, que els avenços aconseguits no tenen perquè ser definitius, i que assegurar-los en el present i consolidar-los en el futur requereix d’una voluntat reformadora capaç de vertebrar majories socials i polítiques a nivell local, nacional, estatal, europeu i global. I hem de reconèixer que avui no semblem capaços de lluitar contra la crisi i donar-hi resposta de forma coherent amb els nostres principis d’igualtat i justícia social.

Per això l’esquerra perd suport de la classe treballadora tradicional i de les classes populars, decebudes per una política econòmica i fiscal incapaç de defensar els seus interessos. I també perd la confiança de part de la classe mitjana, que considera que contribueix a uns serveis públics que utilitzen bàsicament uns altres, i que no se sent identificada amb un discurs socialista que creu ancorat en el passat.

Certament una de les causes d’aquesta pèrdua de capacitat d’atracció és generalment compartida pel conjunt de l’esquerra europea, fins ara incapaç de plantar cara a la crisi i de desenvolupar una alternativa econòmica i social al model neoliberal i desregulat de globalització avui hegemònic. L’actual feblesa del procés de construcció europea i les dificultats per canviar les regles de joc de les finances internacionals marquen un terreny de joc especialment desfavorable per a les esquerres. És evident que una de les nostres prioritats ha de ser un compromís de reflexió, presència i activisme en aquest àmbit.

La crisi econòmica afavoreix un replegament individualista o identitari que abona les posicions conservadores. Per això cal que l’esquerra combati la por generada per la crisi i la seva utilització política per part dels conservadors. Com assenyalava encertadament Tony Judt, la dreta utilitza la crisi com a excusa per desplegar acarnissadament les seves prioritats: menys Estat, menys protecció social, menys solidaritat.

La qüestió és saber com impulsar les reformes necessàries per vèncer la batalla de la competitivitat en l’economia global i, al mateix temps, garantir la justícia social proporcionant una xarxa de protecció als que la necessiten i també seguretat a tots plegats.

Com diuen els nostres companys socialistes francesos en el seu nou programa, el sistema neoliberal és incapaç de situar les persones per sobre del benefici, els fins per sobre dels mitjans. Els reptes són clars: la regulació del sistema financer, l’abandó del dogma de la mà invisible del mercat que tot ho resol i la submissió dels intercanvis comercials a les normes socials i ambientals, evitant confondre drets amb mercaderies que sols estan a l’abast dels que les poden comprar. Cap d’aquests objectius no és factible sense un combat cultural i de valors, sense una acció decidida a nivell europeu, sense una visió global dels problemes, els reptes i les oportunitats, participant activament en els esforços de renovació del Partit Socialista Europeu i de la Internacional Socialista.

El socialisme democràtic ha de saber copsar els canvis econòmics, socials i culturals per assimilar-los i poder-los governar, revitalitzar els valors que ens identifiquen, innovar radicalment les nostres propostes i les nostres formes d’organització i actuació, i impulsar, en aquest nou context, la justícia social, la igualtat d’oportunitats, la defensa de la igual dignitat i el reconeixement de la igualtat de drets de totes les persones.

Per aconseguir-ho cal atacar frontalment la carència més gran i més urgent que tenim: la necessitat de renovar profundament els nostres plantejaments en matèria de política econòmica i fiscal. La provisió universal de serveis públics de qualitat, la reducció de les desigualtats socials i els desequilibris territorials, l’oferiment d’oportunitats a tothom i l’eradicació de la pobresa no depenen solament de mecanismes de transferència de renda des de les “classes benestants” als “perdedors” de les grans transformacions econòmiques, però és evident que en el centre de la nostra reflexió econòmica caldrà posar-hi una profunda reforma fiscal. La prioritat és també incorporar els sectors més febles de la societat en unes millors condicions a una economia que ha de créixer de forma sostenible. Així, la inclusió social ha d’anar vinculada a una política de modernització, competitivitat i creixement econòmic, en la qual el capital humà, la formació, la recerca i la innovació tinguin un paper central.

Avançar cap a un nou paradigma de política econòmica implica també un nou conjunt de regulacions i incentius a la inversió i a la producció, que contribueixin més a una prosperitat sostinguda a l’abast de tothom. A hores d’ara la renovació ecològica dels patrons de producció i de consum és inevitable, i això ha de proporcionar també un gran impuls al creixement econòmic. Hem de saber maximitzar la prosperitat satisfent els criteris de la sostenibilitat ecològica i social. I per això calen ajustaments i reformes per recuperar competitivitat i garantir el manteniment i consolidació dels avenços socials aconseguits. Unes reformes que passen per l’acord social i també per la introducció de mecanismes de cogestió a les empreses, que promoguin la participació efectiva dels treballadors i les seves organitzacions representatives en els òrgans de direcció empresarial.

Però les reformes no poden ser només locals, han de ser globals. Per això cal reivindicar al mateix temps una Europa federal capaç de defensar el model social europeu i d’impulsar una veritable governança econòmica comú, i una nova regulació dels mercats globals per assegurar que l’economia estigui al servei de les persones i de les societats.

Cal situar en el centre de la nostra reflexió i de la nostra acció qüestions com, entre d’altres, la Renda Bàsica de Ciutadania, la fiscalitat ecològica, la introducció de taxes sobre les transaccions financeres, la limitació dels beneficis empresarials quan es produeixin ajustaments de plantilles o deslocalitzacions, la limitació de les retribucions dels directius que han d’estar també fortament condicionades per la marxa de l’empresa, la introducció de clàusules socials i ecològiques en els acords internacionals de lliure comerç, la lluita contra el frau fiscal, la introducció de mecanismes de garantia hipotecària que preservin l’habitatge de residència habitual, la recuperació i revisió de l’impost sobre el patrimoni, una regulació estatal de l’impost de successions per evitar una competència fiscal a la baixa, l’eliminació dels paradisos fiscals o la penalització dels moviments especulatius.

La necessitat de renovar el projecte nacional del socialisme català

Certament tenim els mateixos reptes que els de tota l’esquerra europea. Però el nostre combat es desenvolupa en una nació concreta, Catalunya, que comparteix amb la resta de pobles d’Espanya un mateix Estat, que no reconeix encara plenament la seva plurinacionalitat, pluriculturalitat i plurilingüisme, que no és encara plenament l’Estat federal que desitgem.

El projecte socialista a Catalunya està estretament lligat a una concepció radicalment democràtica de l’autogovern, que interpreta el catalanisme polític des d’una perspectiva progressista, d’unitat civil i cohesió social, i que troba en el federalisme el fil conductor d’una entesa fraternal amb la resta dels pobles d’Espanya, Europa i el món.

El pacte constitucional de 1978 va ser una fita històrica en el procés de conciliar l’ànsia d’autogovern del poble català i la vertebració d’un projecte espanyol comú adequat a una nació de nacions. Certament el desenvolupament de l’autogovern de Catalunya i el procés de reconeixement de la realitat plurinacional d’Espanya han topat amb obstacles i incomprensions, entre les que destaquen la pressió centralitzadora i uniformitzadora de la dreta espanyola que ha trobat en alguns sectors progressistes una complicitat o una passivitat descoratjadora. L’hostilitat de la dreta espanyola és també la principal causa del bloqueig a la reforma del Senat, peça imprescindible en l’evolució federal de l’Estat de les Autonomies, a través de la reforma de la Constitució.

El procés d’elaboració de l’Estatut del 2006 pretenia superar alguns obstacles i assenyalar una nova etapa en el desenvolupament de l’autogovern de Catalunya. Tot i els avenços aconseguits, dels quals el nou sistema de finançament n’és una bona prova, l’hostilitat manifesta del PP a la reforma i la campanya anticatalana desfermada per aquest motiu, han proporcionat arguments als sectors que consideren que Catalunya no aconseguirà mai assolir ni un reconeixement nacional suficient ni un nivell adequat d’autogovern en el marc espanyol. Nosaltres, en canvi, considerem que en un món d’interdependències creixents i de sobiranies compartides el secessionisme, la independència, no té ni sentit ni futur.

La Sentència del Tribunal Constitucional sobre els recursos presentats contra l’Estatut, llei orgànica espanyola acordada entre el Parlament de Catalunya i les Corts Generals, aprovada per aquestes i referendada majoritàriament pel poble català, ha suposat un nou entrebanc, una causa de malestar generalitzat entre amplíssims sectors catalanistes i un nou argument en favor de les tesis sobiranistes i independentistes. L’editorial conjunt dels diaris catalans, la manifestació del 10 de juliol de 2010 i el procés de consultes independentistes han estat exemples evidents de la insatisfacció creixent de sectors importants de la societat catalana amb respecte de l’abast de l’autogovern de Catalunya, així com de la percepció d’insuficiència i fins i tot d’injustícia del sistema de finançament i, molt en especial, d’un insuficient reconeixement de la realitat nacional, cultural i lingüística de Catalunya en el marc espanyol.

És en aquest context que el PSC ha d’oferir una alternativa concreta als dos pols que semblen monopolitzar avui el debat catalanista: d’un costat l’independentisme sense matisos, i de l’altre l’ambigüitat oportunista de CiU, embolcallada en el “dret a decidir” i un pacte fiscal de perfils inconcrets. La nostra alternativa és la recuperació de l’esperit del pacte constitucional a partir d’un acord federal, un pacte que desenvolupi el potencial federal de l’Estat de les Autonomies i asseguri el caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic d’un Estat espanyol eficient, entès com a marc de cooperació federal entre administracions, garant dels drets de ciutadania i de la prestació del serveis públics de qualitat, de l’adequada regulació dels mercats i instrument per a l’acció europea i internacional. Aquest acord federal no ha d’excloure la possibilitat d’acords bilaterals subscrits entre l’Estat i la Generalitat ni un pacte fiscal solidari en el procés de revisió de l’acord de finançament subscrit el 2009.

Si no som capaços de donar contingut a aquesta alternativa, mobilitzant la majoria de catalans que creuen que aquesta opció és la que millor serveix els interessos del país, i teixint complicitats polítiques, socials i culturals a la resta d’Espanya en favor d’aquest nou pacte federal, Catalunya sembla abocada una lenta deriva cap a un sobiranisme oportunista hegemonitzat per CiU.

La prova del nou de la viabilitat d’aquest nou pacte serà l’acord entre el PSC i el PSOE sobre el nou horitzó federal d’Espanya que ha de servir també per actualitzar la relació entre els dos partits, assumint l’expressió de l’opinió i el vot diferenciats del socialisme català en el marc d’un grup parlamentari federal de tots els socialistes al Congrés dels Diputats en aquelles qüestions d’importància transcendental per a Catalunya que no hagin pogut ser acordades prèviament. És el model practicat amb èxit al Bundestag de la República Federal Alemana entre la CDU i la CSU. La nostra vocació permanent és la d’arribar a acords, però pels federalistes la voluntat d’acord no pot ser mai entesa com a acceptació d’imposicions.

Millorar la nostra connexió amb la societat

Però difícils com són les tasques abans assenyalades, no esgoten ni de bon tros la feina que tenim per davant. Hem de reaccionar també als evidents problemes de connexió del PSC amb la societat, d’haver reduït massa sovint l’acció política a la pura gestió de polítiques públiques desenvolupades des de les institucions, a les dificultats de traduir en acció i compromís polític una coincidència social majoritària amb els valors que volem representar, recollits en la Declaració de principis del partit aprovada per unanimitat en el nostre 11è Congrés celebrat l’any 2008.

El PSC ha de recuperar la seva capacitat d’agregació, cal que torni a esdevenir la referència d’una majoria social progressista, capaç de representar els treballadors, les classes populars i els ciutadans que comparteixen les idees de progrés. El PSC ha de retrobar la seva vocació de laboratori d’idees, d’espai creatiu i acollidor per al debat i l’acció política, refent de baix a dalt la seva connexió amb la ciutadania, amb els exponents més creatius i dinàmics de la nostra societat.

Hem de recuperar l’impuls fundacional, la vocació de suma, la generositat i l’obertura que facin novament atractiva la pertinença al partit, eficaç i engrescadora la militància, amb la flexibilitat suficient perquè tothom que vulgui aportar les seves idees, el seu temps i el seu esforç pugui fer-ho des de la llibertat i amb la confiança que la seva aportació serà reconeguda. Cal millorar els mecanismes d’informació, comunicació i debat per fer-ho possible, també a través de la utilització creativa de les noves tecnologies.

Pels socialistes és vital tornar a connectar amb la nostra base tradicional, però també establir nous vincles amb les noves generacions i amb els sectors més emprenedors i innovadors, resolent les tensions entre aquells que veuen la globalització com una oportunitat, i els que la temen i es resisteixen al progrés, essent conscients que no és fàcil construir identitats i lleialtats fixes en un món tan canviant. Necessitem forjar una alternativa a l’hegemonia liberalconservadora també per evitar que les pors i les incerteses creades per la crisi siguin aprofitades per populismes demagògics de caire identitari i/o ultradretà.

El malestar social causat per la crisi ha posat en evidència un descontentament profund amb la política i la consciència creixent dels estralls causats per l’economia de mercat global. Una profunda regeneració de la política i la interlocució amb els sectors crítics amb l’actual model socioeconòmic són imprescindibles per tornar a connectar amb amplis sectors socials. Una connexió amb la societat que també ha de millorar a través de la presència en les xarxes socials i la pràctica d’una veritable política 2.0.

La necessària renovació de la democràcia exigeix reivindicar l’acció política i millorar els mecanismes de representació i participació democràtiques, promovent l’aprovació d’una llei electoral catalana que permeti l’elecció directa de diputats en districtes uninominals tot garantint la proporcionalitat del sistema, eradicant la corrupció i tot abús de poder, i promovent mecanismes de retiment de comptes dels càrrecs electes.

Teixir una àmplia aliança social pel progrés

El PSC ha de créixer ampliant el seu espai d’influència política i la seva capacitat de representació electoral. Hem de ser més, hem de ser més capaços d’atraure als activistes progressistes i els ciutadans i ciutadanes més conscients i d’incorporar a la política els nouvinguts. Sindicalistes, creadors i emprenedors que comparteixin els valors de la llibertat, la igualtat i la justícia social, han de trobar en nosaltres interlocució i espai obert pel debat i el compromís polític. Ens adrecem també als catalanistes de tarannà lliberal, als que creuen en la necessitat d’afirmar la unitat civil del nostre poble, el nostre autogovern i una relació fraternal i de respecte amb la resta de pobles d’Espanya. Ens adrecem també als que volen veure una esquerra renovada, capaç de modernitzar els seus plantejaments, d’adaptar-los a la realitat del segle XXI, de recollir el millor de les lluites per la igualtat de drets, del feminisme, de l’ecologisme polític. Ens adrecem també a sectors crítics d’esquerres, que han trobat fins ara una excessiva complaença de la socialdemocràcia amb respecte del sistema econòmic capitalista que genera desigualtats, desequilibris, crisis i pobresa. Ens adrecem també als sectors federalistes i sobiranistes crítics amb l’actual marc constitucional, que volen donar resposta a la voluntat d’autogovern i de respecte a la personalitat nacional de Catalunya però pensen que la separació de Catalunya de la resta d’Espanya no és un projecte factible. La renovació del PSC aspira a recollir aquestes sensibilitats en un projecte polític sòlid, vigorós i d’àmplies fronteres.

Quan es parla de l’autonomia del projecte polític del PSC, de forma gairebé inconscient sembla que només ens referim a l’autonomia del PSC amb respecte del PSOE, però també cal afirmar la profunda autonomia del nostre projecte amb respecte d’altres forces catalanistes i d’altres partits catalans d’esquerres. Des d’aquesta autonomia, el PSC ha de teixir una àmplia aliança social pel progrés, capaç d’establir complicitats polítiques però també una profunda sintonia amb el moviment sindical i l’associacionisme progressista, amb l’objectiu de guanyar la batalla de les idees i d’ampliar el suport a un projecte de reformes que promogui la justícia social.

Els objectius del 12è Congrés

El PSC ha de renovar i ampliar el seu projecte polític d’unitat civil i cohesió social, un projecte socialista, catalanista i federalista, capaç d’impulsar reformes en profunditat per assegurar el progrés econòmic, la justícia social, la llibertat i la responsabilitat individual, la paritat i la sostenibilitat. Un projecte capaç d’aglutinar majories i de guanyar la batalla de les idees, amb una organització més oberta, més acollidora, més transparent, més participativa, més moderna i més eficaç. Aquest és el nostre repte: una renovació profunda, sòlida i col·lectiva.

Tot això està al nostre abast. Però ha de ser una tasca col·lectiva, de baix a dalt. Una tasca que ha de rebre el suport, l’impuls i l’alè d’una nova direcció.

És imprescindible una direcció forta, col·legiada, capaç de recollir tots els accents per impulsar un projecte sòlid, coherent i unívoc, conscient de la necessitat d’un relleu generacional, amb un lideratge que pensi més en necessitats col·lectives que en ambicions individuals i que no condicioni la decisió sobre la futura candidatura socialista a la presidència de la Generalitat, que haurem de prendre a través d’eleccions primàries que hauran d’anar precedides d’un Congrés que aprovi la nova oferta programàtica del partit i consolidi el procés de renovació que s’obrirà en el Congrés que celebrarem la tardor del 2011.

Avui necessitem una nova direcció que conegui bé el partit i la seva gent, capaç de sumar voluntats i multiplicar esforços, de relligar sensibilitats, de comunicar bé, de transmetre esperança i il·lusió, de conjugar el “nosaltres” per sobre del “jo”, no avantposant mai l’ambició personal a la col·lectiva i amb la capacitat de teixir àmplies complicitats en els espais progressistes.

Una direcció amb la voluntat de construir un pont cap al futur. I de fer-lo prou ample i prou fort per acollir tot el que som, tot el que representem, i per deixar pas quan toqui als que han de culminar el viatge que comença en el 12è Congrés. Un Congrés de canvis, que obre un període de més canvis encara.

De cara a preparar el 12è Congrés del PSC voldria compartir amb tots i cadascun dels i de les militants del PSC les conviccions, el diagnòstic, els objectius i el full de ruta esbossats en aquest document.

Notes per a una primera anàlisi dels resultats electorals

LECTURA GENERAL DELS RESULTATS

El resultat de les eleccions és inequívoc. CiU ha obtingut una important victòria, àmplia i contundent. Ha passat del 31,5% dels vots l’any 2006 al 38,5% el 2010, ha passat de 48 escons a 62 escons. És el quart millor resultat de la seva història, al darrera de les majories absolutes dels anys 1984, 1988 i 1992.

El PSC ha perdut les eleccions, ha passat del 26,8% dels vots l’any 2006 al 18,3% l’any 2010. Ha passat de 37 escons a 28. És el pitjor resultat de la seva història. El PSC perd vots cap a l’abstenció, el vot en blanc i CiU, manté una frontera molt porosa amb ICV-EUiA, i no es pot descartar alguna fuita cap a formacions conservadores. El PSC té una fidelitat de vot del 60% , mentre CiU i PP tenen una fidelitat del 90%.

Cal assenyalar com a dada molt positiva un grau de participació molt superior al previst i superior al de l’any 2006 gairebé en quatre punts. Els majors increments de participació s’han donat en l’àrea costanera, i amb especial incidència a les ciutats grans de 100.000 a 500.000 electors. Els majors beneficiaris d’aquest increment de la participació haurien estat CiU i el PP.

També ens ha de fer reflexionar un augment significatiu del vot en blanc (92.331, 32.087 més que el 2006).

Cal remarcar l’augment del PP, que passa del 10,6% dels vots al 12,3% dels vots, i de 14 a 18 escons, el màxim històric d’escons obtinguts encara que el 1995 obtingués més vots.

ERC perd gairebé la meitat dels vots i passa de 21 a 10 escons.

ICV-EUiA perd 52.000 vots i passa de 12 a 10 escons, perdent la seva representació a Lleida.

Ciutadans guanya 16.000 vots i manté els seus 3 diputats per Barcelona.

Es produeix l’entrada al Parlament de Solidaritat Catalana per la Independència amb 102.000 vots i quatre escons, tres per Barcelona i un per Girona.

Els tres grups que donen suport al govern retrocedeixen, els grups de l’oposició pugen, i entra un nou partit al Parlament.

En general es pot dir que la dreta avança mentre l’esquerra retrocedeix; i que hi ha un enfortiment del vot nacionalista mentre el vot independentista retrocedeix.

No s’han d’oblidar els 75.000 vots de Plataforma per Catalunya.

Resultats esperats, amb una davallada del PSC i d’ERC més gran de la prevista.

Subratllar l’encert de l’enquesta d’El País del 26 de setembre que va pronosticar amb gran aproximació els resultats registrats abans d’ahir.

INTERPRETACIÓ DELS RESULTATS DEL PSC

Des del meu punt de vista és erroni cercar un únic factor explicatiu, tot i que el més important, en la meva opinió, és la crisi econòmica i els seus efectes d’erosió sobre els governs. Exemples n’hem tingut a d’altres països europeus o en les midterm elections als Estats Units. Sense anar més lluny, les enquestes actuals a Espanya assenyalen un avantatge del PP sobre el PSOE de tretze punts. I això ens afecta aquí també.

Els efectes electorals de la crisi són, en la meva opinió, quatre:

a) Descontentament de l’electorat progressista que veu com els governs d’esquerres es veuen obligats a practicar polítiques d’ajustament econòmic i són incapaços de dominar ‘els mercats’.

b) Desànim dels sectors afectats directament per la crisi, que tendeixen a abstenir-se o a cercar culpables (immigració)

c) Incertesa sobre el futur que porta a molta gent a confiar en un govern fort i cohesionat (penalització de les coalicions)

d) Replegament individual i identitari, que tendeix a traduir-se en un major conservadorisme i el suport a posicions sobiranistes i identitaristes.

També hi ha certament causes polítiques:

– errors del govern i dels partits que li donen suport

– manca de relat conjunt, errors de comunicació

– esgotament de la fórmula de govern (qualificat des de dins com ‘artefacte inestable sense projecte de país’)

– insatisfacció sobre l’autogovern (tant per la percepció d’insuficiència, com per la sentència del TC, com per les tensions generades per la negociació del finançament, com pel cansament que causa en determinats sectors)

– tensió identitària (que es projecta sobre la qüestió de la immigració, o en conats de conflicte lingüístic)

– també elements de desafecció política i corrupció, als quals l’electorat progressista és especialment sensible.

Finalment i per resumir, en la meva opinió els ciutadans no percebien que el president Montilla i el PSC estiguessin en condicions de proporcionar al país el govern fort i cohesionat que necessita.

No vull desmerèixer l’encert de la campanya dels nostres adversaris i el treball d’Artur Mas i el seu equip, però m’he volgut centrar en el que crec que explica més directament el nostre resultat.

ES PODEN EXTRAPOLAR ELS RESULTATS? EFECTES A NIVELL D’ESTAT.

Tenim prou història electoral com per afirmar amb rotunditat que no es poden extrapolar els resultats. Està comprovat que les dinàmiques electorals són específiques de cada convocatòria. Però això no vol dir que els mals resultats de diumenge no tinguin cap efecte sobre les eleccions municipals de finals de maig. El seu efecte sobre les generals serà sens dubte menor perquè estan molt més lluny. En principi els partits guanyadors de diumenge tenen una certa prima de sortida, tot i que també es pot produir una reacció dels electors dels partits perdedors.

Els efectes a nivell d’Estat són evidents. Fa un mes CiU volia que Zapatero caigués i convoqués eleccions anticipades, el van titllar de ‘cadàver polític’ i avui li reclamen que tiri endavant les reformes anunciades a causa de la difícil situació econòmica i de l’enrarit context europeu. No cal dir que estic més d’acord amb l’actual posició de CiU que quan des de CiU es reclamava al PNB que deixés caure Zapatero.

Pel bé de tots espero que la col·laboració es produeixi i que, cadascú des de la seva responsabilitat, es contribueixi a la necessària estabilitat política i a un esforç concertat per vèncer la crisi. El PSC també ho farà, des d’unes posicions prou conegudes perquè han estat en el centre de la nostra oferta electoral.

CONCLUSIONS

Catalunya ha parlat i ha parlat clar. Correspon a CiU governar i a Artur Mas ser president de Catalunya. Nosaltres no li negarem ni la legitimitat, ni el tractament, ni el respecte, ni el suport en grans temes de país. He citat la crisi, podria afegir-hi la defensa de l’autogovern i de la llengua o la qüestió de la immigració.

El PSC no sols ha acceptat i assumit la seva derrota sinó que, a partir de les decisions anunciades pel president Montilla, ha començat la seva reflexió. El president havia dit que no tornaria a ser candidat, diumenge va anunciar que no es presentaria a la reelecció com a primer secretari del PSC i ahir que no formarà part del nou Parlament. Quim Nadal dirigirà el nostre grup parlamentaria amb la solidesa, experiència i habilitat que el caracteritza. Des del Parlament controlarem i intentarem impulsar l’acció del govern, participarem en la construcció de l’alternativa però mantindrem des del primer moment una actitud responsable i constructiva.

El PSC prepararà a consciència les eleccions municipals i, en la perspectiva de la tardor de l’any vinent, convocarà un Congrés en el que haurà de renovar el seu projecte i el seu lideratge després d’un debat en profunditat que José Montilla s’ha compromès a impulsar.

Els problemes de Catalunya, però, no esperen. Crec sincerament que el govern sortint ha deixat un país millor preparat. Amb els problemes derivats de la crisi, sí, però amb enormes oportunitats i un fantàstic potencial en termes empresarials, de recerca, de cultura de concertació social, d’innovació i d’emprenedoria, que són les bases sobre les que construir un futur d’oportunitats per a tothom.

Desitjo al nou govern, encert. Nosaltres intentarem desplegar una bona oposició, responsable i constructiva, que estimuli al govern a donar el millor de si mateix. En aquests temps difícils, convé gent seriosa. Nosaltres, que ho hem estat des de la presidència i des del govern, pretenem ser-ho també en l’oposició.

Defensa de l’Estatut, consultes populars i independència

Defensa de l’Estatut, consultes populars i independència
Febrer 2010*

El projecte nacional del PSC pretén desenvolupar plenament l’Estatut que els catalans i les catalanes van votar majoritàriament l’any 2006 i impulsar l’evolució federal d’Espanya i el ple reconeixement del seu caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic.

Alguns dels que diuen que el PSC no té un projecte clar potser és que pensen que no és possible tenir un projecte catalanista clar que no parteixi d’una suposadament inevitable contradicció entre Catalunya i Espanya. Són gent que pensa que per afirmar Catalunya cal necessàriament negar Espanya, que per defensar el català cal arraconar el castellà, i que en el fons Catalunya sols serà lliure, rica i plena quan trenqui el seu vincle amb la resta dels pobles d’Espanya. No dic que no siguin plantejaments legítims, però no són els nostres. Crec que, a  més, no són compartits per la majoria dels catalans.

El nostre projecte s’adreça a la majoria que no es resigna a que els diferents graus d’identificació nacional impliquin una divisió interna ni un enfrontament amb Espanya, als que pensen que en un Estat hi poden conviure diverses nacions, diverses llengües, diverses cultures, als que creuen que les societats són plurals i que la recerca compulsiva d’homogeneïtats nacionals i falses unanimitats és un camí segur al desastre, als convençuts que als problemes complexes els corresponen solucions complexes, aquells que es malfien de les receptes simplistes o màgiques, o de les grans paraules que no se sap què signifiquen.

El nostre és un projecte realista i ambiciós. Un projecte que uneix, que vol evitar divisions i també enfrontaments estèrils. Un projecte pensat per sumar, per construir, per unir. Un projecte que parteix de la transversalitat del catalanisme i que vol mantenir l’acreditada capacitat del catalanisme de “fabricar catalanistes”, és a dir, d’adreçar-se i seduir a persones no nascudes aquí i garantir que som i serem un sol poble, dimensió aquesta crucial si volem garantir la nostra pervivència com a nació. Per a nosaltres no es tracta de radicalitzar els nacionalistes per convertir-los en independentistes, sinó de garantir que el catalanisme sigui el punt de trobada de la immensa majoria dels catalans.

És des d’aquest punt de vista que analitzem les consultes informals organitzades per sectors independentistes amb el recolzament de les opcions polítiques independentistes i sobiranistes. Es tracta de consultes sobre la independència de Catalunya, organitzades per independentistes i que estan mobilitzant ciutadans i ciutadanes que volen la independència. El grau de participació i els propis resultats de les consultes realitzades fins ara així ho demostra.

El PSC, com no pot ser d’una altra manera, respecta aquestes consultes celebrades així com els ciutadans i ciutadanes que decideixen prendre-hi part. No les incentivem, no hi participem però respectem el dret dels organitzadors i dels que hi prenen part a impulsar aquesta forma de democràcia participativa.

Els resultats de les consultes no han de ser objecte d’apropiació partidista, no poden ser extrapolats al conjunt de Catalunya, ni substitueixen la voluntat democràtica dels catalans expressada en les eleccions i en el referèndum estatutari, exercint el seu dret a decidir.

Tres anys de vigència de l’Estatut han servit per demostrar la falsedat de totes les acusacions que feia el PP contra la nostra llei institucional bàsica i han servit també per obtenir importants transferències (inspecció de treball, expedició dels primers permisos de treball per als treballadors estrangers, gestió del servei de rodalia) i per acordar un nou sistema de finançament que, per primera vegada a la història, situa Catalunya per sobre de la mitjana de les Comunitats Autònomes espanyoles en termes de recursos per càpita, com correspon a una Comunitat que aporta una gran quantitat de recursos al conjunt del sistema.

Certament, el fet que portem tres anys esperant la Sentència del Tribunal Constitucional i les sovintejades declaracions i filtracions que mostren una greu manca de respecte envers la voluntat democràtica dels catalans que el van votar, han promogut un ambient polític que alguns aprofiten per certificar de forma abusiva, prematura i intencionada la mort de la via estatutària.

Des de posicions catalanistes hi ha qui pensa que una gran majoria somia en separar-se d’Espanya quan hi hagi l’oportunitat de fer-ho. I no és així. De vegades la radicalització no és només una “falsa drecera” sinó que lluny de fer-nos forts, ens divideix, ens afebleix i enforteix les posicions més refractàries als avenços reals que es poden aconseguir.

Per això ens refermem en el que hem dit sempre, res no ens ha de distreure de l’objectiu de defensar allò que els catalans van decidir, de defensar l’Estatut d’Autonomia, la seva plena constitucionalitat, i el seu desenvolupament més ambiciós, liderats pel president de la Generalitat. Nosaltres no volem fugir d’estudi.

*Article escrit a petició del PSC de Teià i per a ser publicat en la revista d’aquesta agrupació socialista